No Puc Dormir Ii

NO PUC DORMIR No puc dormir. Aquesta nit, no. No puc tancar els ulls sense analitzar, abans, aquest dia que està a punt de consumir-se com la darrera cigarreta al darrer instant. A l’igual que els meus trenta-nou anys. És possible que estigui patint aquesta crisi existencial de què tothom parla amb gran convenciment. I és possible que això no em deixi dormir, perquè me n’adono que la vida transcorre molt ràpidament, i quaranta ja és una xifra que em fa basarda. Com la nit, com la foscor de la nit, aquesta nit que acaba de derrotar el dia. Penso. Dedico uns moments a pensar. Al meu cap aquest dia és com un paper que algú ha trencat en diferents trossos. Està escrit a mà, amb una lletra petita que em costa molt d’entendre. Intento reconstruir els fragments. Descobreixo que es tracta d’una sèrie ordenada de paràgrafs. Però els trossos no encaixen de cap de les maneres. Cerco totes les combinacions possibles però no aconsegueixo fer-los coincidir. En un tros llegeixo que he discutit amb la meva dóna perquè ella vol portar, sigui com sigui, el nen a l’homeòpata per curar, d’una vegada per totes, l’al·lèrgia que en primavera no el deixa viure. Recordo que jo he qualificat la homeopatia de residu pseudocientífic de l’època de l’alquímia i que ella ha contraatacat, amb vehemència, amb l’argument poc sòlid de la satisfacció dels usuaris com a índex pragmàtic de la seva eficàcia, i que jo he tancat la discussió –influït pel meu escepticisme–tot frivolitzant sobre els grànuls homeopàtics, que només contenen aigua després de tants processos de dilució. En un altre tros llegeixo que per dinar m’he preparat, a corre-cuita, una truita de patates amb xips, perquè el rissotto d’espinacs i cocotxes se m’havia cremat. Estava mirant Els Simpsons quan, des de la cuina, m’ha arribat una forta olor a cremat i ja no he estat a temps de salvar-lo. Per cert, en el capítol d’avui, en Bart se sentia desplaçat perquè en Milhouse, el seu millor amic, havia començat a sortir amb la Samantha Stanky, una noieta recent arribada al barri. D’altra banda, i per estrany que pugui semblar, en Homer intentava aprimar-se escoltant una cinta plena de missatges subliminals. Ara, en la foscor de la nit, em pregunto per què la Maggie encara no sap parlar, ni caminar, i per què succiona amb tantes ganes el seu xumet. I ric mentre penso que “missatges subliminals per perdre aquests quilos de més” seria un gran eslògan. En un altre tros de paper de reduïdes dimensions llegeixo que la meva filla no s’ha volgut menjar, per sopar, l’amanida d’encenalls cruixents –i de veritat que cruixien– de pernil i formatge parmesà perquè només vol menjar macarrons, i, a més, només els que fa la seva àvia. Deixo el tros de paper en un cantó i agafo un altre. Hi llegeixo que un alumne, el qual m’estimava, m’ha faltat al

respecte davant de tota la classe i que no acompanyaré els meus alumnes de tercer a unes jornades sobre teatre que dirigeix un actor que ara surt en una telenovel·la que emeten cada dia després de l’informatiu fent de pagès amargat perquè la seva dóna, ara ex, ex dóna i ex prostituta, l’ha abandonat per fugir amb el seu fill, que tampoc és el seu fill, que era fora, molt lluny, en concret a Noruega, i que ha tornat, el molt bandarra –no hi ha un altre apel·latiu– per fotre el seu pare, que ja he dit que biològicament no ho és, en nom de l’amor. Seran bandarres el fill…, i l’alumne. Deixo el tros al costat dels altres i agafo el darrer. Hi llegeixo que la classe sobre literatura hispanoamericana que havia preparat, amb apassionament, pels meus alumnes de quart ha resultat un inmens fracàs. “Nadie lo vio desembarcar en la unánime noche, nadie vio la canoa de bambú sumiéndose en el fango sagrado, pero a los pocos días nadie ignoraba que el hombre taciturno venía del Sur y que su patria era una de las infinitas aldeas que están aguas arriba, en el flanco violento de la montaña, donde el idioma zend no está contaminado de griego y donde es infrecuente la lepra.”, recito de memòria. Sóc jo aquest home taciturn que... Començo a tremolar, em falta l’aire, moc una vegada i una altra els fragments, lluito desesperadament per unir cada aresta, com si així poguès vèncer la meva confusió, perquè vull saber perquè m’he enfadat amb la meva dona i ara estem els dos, al llit, esquena contra esquena, sense dir-nos res. Si aquesta situació és el resultat de la discussió que hem tingut mentre sopàvem sobre si havíem de portar el nen a l’homeòpata per solucionar, d’una vegada per totes, l’al·lèrgia que en aquesta època de l’any li fa la vida impossible, o si els grànuls homeopàtics no tenen res a veure i sí l’amanida d’encenalls cruixents de pernil i formatge parmesà que la nena s’ha negat a provar una vegada més, si l’enuig és producte del mal humor amb què he tornat de la feina perquè un dels meus alumnes, al qual fins avui admirava i al qual augurava –el temps passat té aquí un doble sentit– un prometedor futur, m’ha faltat al respecte davant de tota la classe, si aquest alumne ha actuat així, precisament avui, perquè ha notat que estava una mica baix de moral perquè el meu nom no figurava entre els professors que acompanyarien els alumnes de tercer a unes jornades sobre teatre dirigides per un conegut actor al qual admiro profundament, si l’alumne ha actuat amb traïdoria i nocturnitat –bé, eren les quatre de la tarda–, si la seva actuació l’ha ordit amb premeditació o ha estat improvisada, si només ha estat un conat de manca de respecte que jo he engreixat perquè se m’ha cremat el rissotto d’espinacs i cocotxes que estava preparant per dinar i l’he hagut de substituir per una truita de patates xips, si el rissotto s’ha cremat perquè m’he despistat mirant Els Simpsons i la culpa és –aquesta vegada de

manera injusta– del pobre Bart, si el rissotto només és una excusa de mal perdedor i, en realitat, no parlo amb la meva dona perquè portava molts dies preparant, amb tota la il·lusió del món, un monogràfic sobre literatura hispanoamericana i a l’hora de la veritat ha resultat un gran fiasco, si ha estat un fiasco perquè el monogràfic hauria d’haver estat més amè o perquè els meus alumnes tenen aquella edat en què passen de tot, també de Borges i Cortázar, si ja he començat el dia una mica emprenyat perquè he estat a punt de fer tard a la feina perquè el despertador no ha tocat i ara no recordo si el va posar ella o jo. Si…