Madame Bovary

TEXT 2 Algunes tardes, al darrera dels vidres de la sala, treia el nas un home bru; portava patilles negres i somreia lentament, un somriure ample i dolç que deixava veure unes dents blanques. Tot seguit es posava a tocar un vals. Portava un salonet enganxat damunt de l’orgue, dins el qual uns dansaires grans com el dit giravoltaven entremig d’una estesa de butaques, de consoles i de canapès. Eren uns ninotets acolorits entre els quals es veien dones amb turbants de color rosa, tirolesos amb jaqueta curta, simis vestits de negre i senyors amb calça curta. A mesura que anaven evolucionant, es reproduïen en els trossos de mirall aixecats al seu voltant i ajustats als angles amb unes tiretes de paper daurat. L’home feia girar la maneta tot esguardant a banda i banda del carrer i en direcció a les finestres. De tant en tant, tot escopint un raig llarg de saliva, aixecava l’instrument amb el genoll alleujant-se del pes de la corretja que li cansava l’espatlla; i tan aviat planyívola i gansonera, tan aviat joiosa i precipitada, la música de la caixa anava descabdellant-se invariablement a través d’una cortina de color de rosa posada dessota una reixa de coure tota plena d’arabescos. Eren uns aires arribats d’un altre món, que tocaven en els teatres, que cantaven en els salons, que dansaven en els balls de nit a la claror dels llums, ecos d’un univers encantat que trasbalsava el cor d’Emma. En el seu caparró il·lusionat, s’hi animaven unes sarabandes que no s’acabaven mai; el seu pensament saltava entre les notes com una baiadera entre les flors d’una catifa, gronxant-se de somni en somni i de tristesa en tristesa. Quan l’home havia recollit l’almoina caiguda a dins de la gorra, embolcava l’orgue amb un drap de llana blau, se’l posava a l’esquena i se n’anava tot caminant pesadament. L’Emma el veia allunyar-se acompanyant-lo amb l’esguard. Sobretot, però, era a les hores de menjar quan arribava al darrer grau de la paciència. Aquella saleta de l’entresol, amb el fumeig de l’estufa, el grinyoleig de la porta, els murs que traspuaven i la humitat de l’enllosat, l’ofegava; no podia aguantar més; li semblava que tota l’amargor de l’existència nedava a dins del seu plat, i , entrelligats amb el fumerol de la sopa, li pujaven, des del fons de l’ànima, tot un altre seguit de bravades igualment denses i fades. En Charles, menjava amb lentitud; ella rosegava algunes avellanes o bé s’entretenia a ratllar l’encerat de la taula amb el tall del ganivet. Gustave Flaubert. Madame Bovary

1. Significat de les paraules en negreta 2. Aspectes realistes del text: anàlisi de l’ambient i psicologia del personatge 3. Informació sobre l’autor i la seva obra

4. Comentari de text 5. Anàlisi comparativa entre Madame Bovary i el Quixot (influència de les seves lectures, rebuig al món que els ha tocat viure...)