La Veu

Revista

01 de Setembre de 2007 Primera Època Revista Núm 003 Preu: Debades

Entrevista a;

Ismael L’Hòme més fort d’Espanya Gómez Coneixer, El Micalet Rodríguez Broch

La veu dels obligats a callar

La Xàrcia en Valencià La Valencià En programes programes en valencià En valencià

VEU (La veu dels obligats a callar)

Revista

Plana 2

Número 003 Corresponent al més de Setembre

La veu dels obligats a callar VEU (La veu dela obligats a callar)

SUMARI

Coordinador

Pàg. 01 …… Portada Pàg. 02 …… Sumari Pàg. 03 …… Editorial Pàg. 04 …… Un sigle de cultura i ciència als Països Catalans Jesu Amsià i Alamar Pàg. 05 …… Entrevista a; Ismael Gómez Rodriguez Broch Pàg. 08 …… Fira de Juliol Pàg. 09 …… Reflexions sobre els 400 millons d´Euros - Carles Recio Pàg. 10 …… Image d’impacte Pàg. 11 …… La cuina de Josep - Josep Cervera Pàg. 12 …… La Xàrcia en valencià - Joan Benet Pàg. 13 …… Amor al teatre - Manuel Pulgarín Salinas Pàg. 13 …… Racó del Llector - Revista, Món Actual Pàg. 14 …… El Micalet - A.M.VA. Pàg. 16 …… Des de la Xarcia - Plana; Software Valencià Pàg. 17 …… Racó Lliterari - Ismael Gómez Rodríguez Broch Llúcia González i Safont Pàg. 19 …… L’Hòme més Fort d’Espanya - A.E.A.F. (Josep Baldayo) Pàg. 21 …… Veu també estigué en la competició de L’Hòme Més Fort d’Espanya Pàg. 21 …… Entrevista a Salvador Etingüe Pàg. 22 …… ¡Per fi derroquen la presó de dònes! Pàg. 22 …… Club Natació Sincronisada, Chirivella Pàg. 23 …… Programes en valencià - Foxit Reader - Vicent Adam Pàg. 24 …… Els Jocs Florals - Lo Rat Penat Pàg. 25 …… Els Ulls de Borrego - Josep Vicent Guillot i Bueno Pàg. 26 …… Presentacio del llibre, Houses from El Cabanyal - L’Oronella Pàg. 27 …… Passatemps Pàg. 28 …… Dir Adeu… ¡Una atra volta!

Joan Benet Rodríguez i Manzanares [email protected]

Colaboradors en este número

Jesu Masià i Alamar Carles Recio i Alfaro Llúcia González i Safont Josep Vicent Guillot i Bueno Vicent Adam Josep A. Baldayo i Badenes Ismael Gómez Rodríguez Broch Manuel Pulgarin Salinas

A.M.VA. (Amics del Monuments Valencians) A.E.A.F (Associació Espanyola d’Atletes de Força)

Per a posar-vos en contacte en mosatros, envía-mos un correu-e a; [email protected] O be, crida-mos directament al telefon, 655 419 420

Un poble es lliure, quan es lo que vol ser. Joan Benet Si voleu contractar a Manuel Pulgarín Salinas, actor. O voleu que el Grup de Majors de Russafa actue en el teu local o en les teues festes, poseu-vos en contacte en mosatros, 655419420

La llengua valenciana, és cosa de tots. ¡Utilisa-la! Joan Benet Totes les opinions abocades pels nostres colaboradors, son responsabilitat dels seus autors.

PER A POSAR PUBLICITAT Crida al telèfon; 655 419 420 Envia-mos un correu-e a; [email protected]; i mosatros mos posarém en contacte en tu. O be, ve a la nostra Plana Uep, http://www.llenguavalencianasi.com i envia-mos el formulari farcit. En estos moments arribem a mes de 1420 persones

Revista Núm 003

Plana 3

Editorial

P

rimer de tot, vullc felicitar a totes les persones, entitats, organisacions i organismes, que han participat i colaborat o han tengut que vore qualsevol cosa per a que la próxima edició de la Copa Amèrica, la 33ª Americ’s Cup, és quede de nou en Valéncia. De cor, ¡Felicitats! Ya a soles en vindre la 32ª Edició de la Copa Amèrica, ha segut tota una fita per a Valéncia de la qual estem tots molt orgullosos. Pero al acollir la següent edició d’est event deportiu, la 33ª Copa Amèrica, hem entrat de ple en el llibre “Guinness dels Rècorts”. Hem de tindre en conter que des de que començà en el Regne Unit este desafiu, no s’havia realisat mai en cap païs europeu, i després de molts anys celebrant-se en Estats Units, eixe païs europeu que ha acollit una edició de la Copa Amèrica, ha segut Espanya i la ciutat d’Espanya que ha tingut l’honor d’acoliir este magne event en el vell continent, ha segut, VALÉNCIA, pero no a soles hem entrat en el llibre Guinness per això, a saber. També tenim, el goig de ser la segona ciutat del vell continent que acollix la Copa Amèrica, pero a més som la ciutat europea que acollix la Copa Amèrica per segona volta consecutiva. No dubte que en el temps, puga haver una atra ciutat europea que puga sobrepassar el rècort que ara té la ciutat de Valéncia, pero en el millor dels casos, això sería per a l’any 2.013, i mentrimentres arriba eixe moment, ya no mos lleva

ningú lo dit. A més la 33ª Edició de la Copa Amèrica, també mos va a portar una atra novetat a nivell mundial, com una nova categoría de barcos més grans. Arribat ací, també vullc donar les meues felicitacions a les persones, entitats, organisacions i organismes que han fet realitat est even enguany. ¡Felicitats! Pero no hi ha roses sense punches, i eixes felicitacions dels paragrafs anteriors també té les seues punches. ¡Ohhh! Una primera puncha, que no és d’ara, sino que ve de llunt, és que els nostres polítics, tots, deurien d’utilisar més a sovint l’idioma valencià, per a totes les ocasions, i no deixar -lo per a actes purament valencianistes, o relegar-lo al folclor o les campanyes electorals. Encara que la Comunitat Valenciana és una Comunitat bilingüe, a soles pel fet d’estar en Valéncia, deuriem d’utilisar l’idioma valencià sempre, sense deixar a banda el castellà com a l’atra llengua oficial de la Comunitat Valenciana, pero primer de tot, ¡Parlar en Valencià! Una segon puncha, sería allò de que no a soles de “Veles e Vent” viu Valéncia, i ara també es el moment del cine, del teatre, dels músics, de tú, de mi… de tots els valencians i valencianes. Pero encara hi ha més, puix no hem de perdre de vista l’any en el qual és va a realisar la 33ª Edició de la Copa Amèrica, que és en l’any 2.009, pero , ¡Qh, senyors! ¿Per a qué any està previst que vinga el A.V.E. a Valéncia? Puix si no és recorden de la data, està previst que vinga per a

l’any 2.010. No és a soles que va a vindre dihuit anys després que s’inaugurà la primera llínia del A.V.E. i després de que algunes de les atres comunitats espanyoles tenen en proyecte la segon llínia del A.V.E., és que per a la 32ª Copa Amèrica no hem tingut el A.V.E. i per a la 33ª Copa Amèrrica, tampoc lo anem a tindre. Si els polítics valencians i també els del govern central no li donen prioritat al A.V.E. valencià, ¡Va a ser una autèntica vergonya que en dos edicions consecutives, Valéncia no disponga dels servicis del A.V.E.! Com a valencià i amador de la meua terra, espere que això no ocorrixca, puix ya m’ha paregut molt vergonyós que no lo hagen tengut en esta edició. No vullc acabar la present editorial sense donar l’enhorabona a qui corresponga pel ciruit de Fòrmula 1 que anem a tindre l’any que ve. A soles espere que les competicions d’este circuit no es barallen en la següent edició de la copa Amèrica, i encara que puga pareixer un poc repetitiu, en el A.V.E. podrien vindre millor a vore els espectàculs.

Joan Benet [email protected]

...els nostres polítics, tots, deurien d’utilisar més a sovint l’idioma valencià, per a totes les ocasions, i no deixar-lo per a actes purament valencianistes, o relegar-lo al folclor o les campanyes electorals.

VEU (La veu dels obligats a callar)

Plana 4

Un sigle de cultura i ciència als Països Catalans

A Jesu Masià i Alamar

ixina és titula l’exposició que ha organisat l'Institut d'Estudis Catalans pel seu centenari (1907-2007). Esta construcció imperialista d’una nació que està fòra del seu marc nacional, es ve repetint de forma sistemàtica, pero a base de denunciar-ho es veu que ya és una realitat, en lloc d’una sicopatologia valencianista que nos permetia vore “fantasmes”. Està exposta en El Centre Cultural de Caixa Girona, Fontana d'Or, des del 13 d’abril fins al pròxim

Perpinyà, Valéncia, Maó, l'Alguer i en “altres ciutats dels territoris de llengua catalana”, torna-li la trompa la chic. “L’exposició recull una cronologia de les principals efemèrides que han configurat la trayectòria de la corporació a lo llarc dels cent anys i una selecció d’imàgens i audiovisuals distribuïts en quatre àmbits: els protagonistes, els fets, el llegat i el futur de l’institució.” Ademés es realisaran dos cicles de conferències: ‘Ciències experimentals i tecnologia en les terres de parla catalana en el sigle XX’, i un atre que rep el nom de ‘Curs d’alts estudis sobre la cultura catalana, política i societat (1907-2007)’ a on es recordarà entre uns atres a: Enric Prat, Eugenio d'Ors, Alexandre Galí, Carles Riba, Josep Ferrater Mora, Jaume Vicens Vives, M. Aurelia Capmany, Francesc de B. Moll i Joan Fuster. L’exposició està coproduïda junt al IEC -i ací ve lo preocupant- per la

L’exposició és cofinançada per una institució del govern español 20 de maig. La mostra es podrà vore durant la primera quinzena de juny, en el Claustre dels Miralls del santuari Meritxell d'Andorra, pero no es preocupen, podran vore-la, cóm no, esta exposició és itinerant i es podrà observar també en

Societat Estatal de Commemoracions Culturals (SECC), adscrita al Ministeri de Cultura, i la Fundació Caixa Girona. Per tant, el govern espanyol recolza el països catalans. Que be que estem. A l’inauguració assistí a banda del president de l'Institut, Salvador Giner, el president de la Fundació Caixa Girona, Arcadi Calzada, el subdelegat del govern en Girona, Francesc Francisco-Busquets, i el vicepresident del IEC, Salvador Alegret. I me dona que reben més ajudes que nosatres per lo de la Copa Amèrica, que per cert, podia tindre un detall en valencià, un poc més del “bona nit”. ¿Per qué serà? Lo que tinc molt clar és que no parem de rebre, i els nostre govern del PP no fa res per denunciar estes actituts i accions, més be les potencia en la creació de la catalanista AVL. O siga que estem millor que volem. La sabiduria popular nos podria dir “Quan el mal ve d’Almansa a tot alcança” i quan “bufa la tramontana, fica’t dins la cabanya”, si és que… Jesu Masià i Alamar

Posa la teua publicitat en VEU (La veu dels obligats a callar) Pots fer-ho cridant al telefon, 655419420, o be en la plana LLVS (http://www.llenguavalencianasi.com O directament en el correu-e, [email protected]

Revista Núm 003

Entrevista a;

Plana 5

Benet - Ara mateixa, té vosté un llibre que està sent tot un èxit, Ben S a p o r t a , ¿Cóm naixqué l’idea del llibre? Ismael Vaig a remetre’m al capítul “Epílec de l’Autor”, pàgines 351 a 353 de la meua novela, Ben Saporta. Realment, Ben Saporta, naixqué d’un “Rapte apassionat d’amor a la meua terra”, d’escriure sobre part de la seua molt bonica historia, com a Regne de Valéncia. Plasma tot el saber que he acumulat a lo llarc dels meus anys de vida, junt en les meues vivencies, per tant, el personage Abraham Ben Saporta, ha segut adornat en tota la sabuderia i virtuts en que he intentat caminar per la vida. Es cer que per les meues venes discorrix, encara que molt diluida, sanc sefardita, pero podría haver escrit de qualseol atra ètnia que haja segut perseguida, puix m’haguera sentit al costat d’ella. Ben Saporta m’ha servit per a abocar en ella tots els vimens de la meua complexa personalitat, i aixina lo han entés Lola García Broch i Celestino Álvarez Cienfuegos, vicepresident de l’ateneu Blasco Ibañez per les seues critiques. La novela té un tall policíac, històric i de conte a la maeixa volta. Confesse que no m’agrada molt carregar de personages les noveles i a més m’agrada donar-los d’un toc personal tractantlos en primera persona, aixina puc donar-los tot el meu sentiment i en allò, la possibilitat d’arribar al llec-

Ismael Gómez Rodríguez Broch

E

s t i m a t s amics, hui en especial és un orgull per a mi, poder fer-li esta entrevista, no a soles ad un gran escritor, sino ad un gran valenciansite i sobre tot, ad un gran amic. Estimats amics, estic referint-me, ¡Cóm no! A Ismael Gómez Rodríguez Broch, al qual des de l’estudi de sa casa, li anem a furtar uns minuts de la seua apretada agenda de treball. Vaja per davant el nostre agraïment. Benet - ¡Bona vesprada Ismael! Ismael - Bona vesprada estimat amic Joan. En primer lloc, agrair-te a tu i a la teua revista, esta entrevista que supon la gens fàcil oportunitat per als novells, de poder arribar fins al gran públic i poder obrir-los el cor i ferlos partícips dels nostres sentiments anhels, frustracions, esforços i pensaments, eixos que la ploma plasma sobre un foli en blanc.. De nou moltíssimes gràcies, puix crec tindre el llegítim dret a ser conegut pel meu treball.

tor. Benet - A més, es vosté també un gran poeta. ¿S’atreviria a dir-mos de sobte una estrofa chicoteta d’u dels seus poenes. Ismael - Es difícil triar un poema a soles dels 1700 que componen els meus sis volums de poética, puix tots han naixcut de mi. El crítics han definit a la meua poesia com, “Poesia de l’experiencia”. Com dia el gran poeta, Jaime Gil Biedma, “Quan escric poesia, no ho faig ‘bonico’, a soles done eixida al més fondo sentiment, esgarrat, líric, esperançat, etc.” En els meus poemes sempre dic lo que vullc dir, puix per fortuna no precise rebuscar en l’úter de la nostra llengua cap paraula puix la trobe sense cap problema. ¡El meu major i ùnic tesor, es la meua cultura! Pero per a contestar a la pregunta, vaig a dir una estrofa del poema en castellà titulat; “Baldío Peregrinaje”.

“He consumido mis vidas buscando, Buscando a mi semejante, Y a fuer de tanto yermo camino recorrido, He sumido al propio ser en el olvido…” Benet - Ben Saporta serà prou difícil de superar, pero, ¿Té ya en proyecte un atre llibre? ¿Mos pot alvançar unes pinzellades de l’argument del mateix? Ismael - Si. Ya tinc dos obres preparades per a ser editades. Un llibre de narrativa breu titulat; “Fábulas insólitas ó Breves relatos inquietantes”. Llibre atípic i de gran fondaria dividit en dos parts, la primera tracta sobre elucubracions de l’ànima suspeses entre la realitat i la ficció. La segona part son fets reals no novelats, vixcuts per l’autor en el seu deambular per la vida. Son aproximadament uns 60 relats que trancten d’una molt diversitat de temes i escrits en un

VEU (La veu dels obligats a callar)

Entrevista

Ismael Gómez Rodríguez Broch

Ismael Gómez Rodríguez Broch Escrivint en el seu estudi

Tire en falta la nostra forma senzilla i alegre de saber viure i deixar viure, de compartir...

llenguage molt coloquial que és fa fácil de llegir. En tots els relats podreu trobar la seua ensenyança. D’una atra banda, tinc preparada una selección d’uns 700 poemes estrets dels sis volums que comentava abans, tractant els temes i sentiments més variats. Benet - Vosté té el llibre Ben Saporta, escrit en valencià i en castellà. ¿Cóm veu el món del va-

lencianisme en este moment? Ismael - Per qüestions de treball, he estat llargues temporades vivint fora de Valéncia, i m’he incorparat al món valencianiste ad una edat un tant tardia, pero pense que en qüestions com la llengua o la Patria, no tenen cabuda cap tipo de pactes. Yo sempre he sentit en la meua sanc, la meua valenciania i valencianitat. Des del meu punt de vista, observe en fonda tristea la tremenda desunió que intuixc. Al meu juï, entre persones, encara que els dogmes del seus respectius partits polítics, sectors oficials i inclòs entre persones del poble pla, hi ha un maremàgnum inaceptable introuit en el ma-

teix sí de l’ensenyança, en distints foros d’accés públic, i tan gran desunió, mos fa mes fluixos i accesibles a qualsevol maniobra que poguera haver per a fomentar la nostra supressió com a entitat valenciana, maxime en estos temps de tanta globalisació a nivell planetari. Temc per la disgregació de les nostres ancestrals costums, més encara quan hi ha una raó exògena que mos podria canviar fins a llengua o be, adulterar-la. Benet - Pareix que els judeus, sempre han segut persones perseguides per u o un atre motiu. Actualment, ¿En qué punt de l’història pensa que és troben els judeus? Ismael - La resposta és troba en el meu llibre, Ben Saporta, capítul XII, pàgines 145 a 163. Pero més que dir en qué punt és troben, els judeus actualment, he de dir que com en totes les creences, trobem persones bones i molt bones, i això en lo que a la religió és referix. En qüestió social i/ o política, podriem dir exactament lo mateix. Benet - Vosté ha vivit molt de temps fora de Valéncia, en l’estranger. Baix el seu criteri, ¿Cóm ha canviat Valéncia social, cultural i políticament des de que vosté la deixà fins ara? Ismael - Hi ha un abisme entre lo que Valéncia fon, és i serà en el futur. És una ciutat a la que se li està traguen lo millor de sí mateixa, després de molts d’anys d’ostracisme supeditada als poders fàctics lluntans a la nostra dualitat de valencians i espanyols. Tu, estimat amic Joan comprendràs quant dic. Puix esncra acceptant el progrés i creixent benestar, la modernitat de la nostra terra, tinc un sabor agredolç i estic pres d’una fonda

Plana 6

nostalgia per aquella Valéncia en la que naixquí i creixquí. Una Valéncia provinciana que mantenía i amava i honrava les seues arraïls, més encara quant més se mos ningunejava i segrebava per part del poder central. Havia també una calidea, campechania, cortesia i hospitalitat, hui més be reduida a “posse”. Tire en falta la nostra forma senzilla i alegre de saber viure i deixar viure, de compartir, de deixar la clau sempre en la tancadura de la porta, de la bellea del nostre camp, les plages, la costa encara no sancnada i apresonada per mils de costes que la desvirtuen, tot allò producte de la desmesurada avaricia privada i oficial. Intuixes que soc un hòme dual, del passat pero també del hui més actual, i soc del passat per que en ell és quedà la meua chiquea i adolescencia, els meus somis més purs abans de gojar i sofrir la realitat del món. Resumint un poquet, pense que Valéncia, culturalment ¡S’ix! Socialment es una ciutat europea, i políticament… si política és progrés i bona administració; estic en quí millor ho faça, puix en este terreny, em considere, apolític. Benet - Ya que té vosté el seu llibre escrit en llengua valenciana, ¿Quina opinió li mereix la llengua valenciana i qué futur creu que pot tindre? Ismael - Encara que em falten coneixiemts i experiencies vivides dins del món del valencianisme per a poder contestar be ad esta pregunta, a més que he vivit molts anys fora de Valéncia, podría fer una valoració que poguera pareixer lapidaria, pero és la meua senzilla opinió. A) Yo he encarregat la traducció de Ben Saporta, puix no domine la nostra llengua vernàcula i no m’atreviria jamai a escriure en ella, encara que la

Revista Núm 003

parle a l’ús de la meua chiquea i “en lo carrer”. Crec sense ser filòlec, que la llengua valenciana, NO, jamai “dialecte” de cap atra, i per això, a l’igual que respecte les llengües que en unes atres parts geogràfiques és parlen en unes atres diccions i expressions, per a mi son llegítimes i dignes de respecte com lo és la meua, i per allò espere, desig i exigixc que la meua vernàcula siga respectada i no subjecta a vaivens i conveniències de cap tipo. B) No soc endiví, per desgradia, pero sí puc percebre que estem en un moment complicat per múltiples raons, o siga, en qüestions de Patria i llengua, al meu juï, no hi ha cap lloc per a pactes, trapicheos, concessions o exigencies. Si se té consciencia de ser se és, o no se és, pero no poden haver miges tintes. Soc valencià en totes les seues conseqüencies i certees. Abans que els diners o l’èxit, estan les propies conviccions, l’autorespecte i la dignitat. Benet - Ara si li pareix, li vaig a fer un parell de preguntes, un poc per a conèixer la cara més humana d’Ismael. Per a llegir, ¿Un llibre del colombià Gabriel García Márquez o u dels llibres del romà Publio Virgilio Marón? Ismael - Per a les persones més senzilles, parlar de Virgilio potser que els sone a chinenc, molt especialment des de que mos han retirat una part molt important de la nostra educació com son els clàssics d’ahir. Et podria dir la biografia sancera de Virgilio, pero no crec que siga el moment, pero si que he de dir-te que evidentment, Virgilio. Benet - Si ha de triar… ¿Un apartament chicotet en lo alt d’un rascacels de Nova York, o una casa de camp en un poble de Valéncia?

Plana 7

Ismael - Sense cap dubte, una caseta en el camp de la nostra terra, preferiblement no llunt del mar, puix soc eminentment del litoral i un ser marí, una especie de tritó, puc com lo feu molts anys, pasar hores i dies front al mar, a soles fruint de la vida que tanca el sí del mar, baix el sol i… a ser possible sense gent al meu voltant (cosa impensable hui dia). De fet fa un temps, em construí un chalet en, Collado Mediano, prop de l’Escorial, que per a mi era l’Edén. Jamai sabria viure en algun apartament d’un rascacel urbà, puix conec l’Empire State Building, les desaparegudes Torres Bessones de Mahattan, la monumentalitat de Wetmister en Londres i aquell àrea plena de apartaments en ple centre urbà, molt “chic”, pero que yo avorria. Benet - En respecte a la cultura, i més exactament als temes lliteraris, ¿Qué els demanaria als actuals polítics valencians? Ismael - Yo em considere un lliurepensador i en un component molt fort d’ètica. Perxò, els demaria a soles que, “Donen a Deu lo que és de Deu i al Cèsar lo que és del Cèsar” i no mesclen, “Churras con Merinas”. En lo que al mondet de la lliteratura, i lo escric en minúscules, puix la LLITERATURA s’escriú en mayúscules, comprenc a tots i se tots els sense sabors que deixa en la boca l’esforç, el treball, l’arriscar, l’esperar. Benet - I ara per a arrematar l’entrevista, li done l’oportunitat per a que puga dir tot allò que vullga dir i que no li haja preguntat. Ismael - Per a arrematar esta ampla entrevista, la qual jamai t’agrairé suficientmen, i en la que he tractat de ser espontàenu, com sempre, et diré que

una revista digital (de moment espere) com la que dirigixes, era molt necessaria. És un excelent foro de lliure expressió a on expondre u les seues idees sense por a ser amordaçat, obligats a callar. Des de la meua dualitat de somiador i hòme, convide a tot lo món a unir-mos per a canviar lo que puga ser canviable, i lluitar per a formar un front comú. Vullc afegir un pensament de Joan Lluïs Vives, humaniste valencià; “Viu d’acort en tu mateix, ée Fidel a tu mateix, per que no hi ha música com l’harmonia interna.” Benet Moltes gràcies Ismael, parlar en tú sempre es un plaer, i hui més que mai ¡Que seguixen ben les vendes de Ben Saporta i bona sort en el següent llibre! Un abraç i com sempre, quede a la teua disposició. Ismael - Moltes gràcies a tu i de nou reitere la meua predisposició a participar sempre que tu vullgues en la teua revista. I com tu saps, soc un “Corredor de fondo” i moriré en la quartilla i la ploma en la mà. No és pot matar l’instint d’un escritor, maxime quan, en sa vida més interna és una constant necessitat, i en mi ho és i serà fins a que em muiga.

Ismael mostrant-mos u dels seus incunables.

Joan Benet [email protected]

Yo em considere un lliurepensador i en un component molt fort d’ètica.

VEU (La veu dels obligats a callar)

Plana 8

Fira de Juliol

S’inicià en juliol de 1871

J

unt a la Fira de Nadal son les dos fires que assiduament venen a Valéncia per a goig de chiquets, i no tan chiquets. La Fira de Juliol començà en juliol de l’any 1871, ya fa 136 anys, que és diu pronte. La feria començà ficant-se en el Passeig de l’Albereda, evidentment no era com ara mateix la coneguem, i des de llavors ha conegut un bon grapat de puestos a on s’ha emplaçat, sent alguns del més actuals, en la capçalera de riu Túria, a on es va a inaugurar dins de poc el nou Zoo de Valéncia,. Junt a la Ciutat de le ciències i la ciutat de la Justicia,. En un solar junt a l’Avingua de les Corts Valencianes, etc.. Enguany la típica Fira de Juliol, la qual finalisà a principis d’agost, torna al Passeig de l’Albereda, pero no sobre ell, sino en el llit del riu Túria, el q u a l acompanya a dit passeig pel seu traçat. La fira està situada entre els ponts de Calatrava i el pont de Les F l or s , Tren de la Bruixa o Tren de l’Alegria ¡Quina Pena! Perqué diem això, puix molt senzill, ha tornat junt al típic Passeig de

...dins de molts pocs anys, una fira centenaria con és la nostra Fira de Juliol, s’anirà a pastar fanc.

l’Allbereda que la veu començar, pero en restriccions de sò que p e n g e n d’ella com una espasa de Damócles, a més, la tramada que hi ha entre abdos ponts es molt chicoteta per a l’espai que haguera necessitat una fira com toca. L a fira és veu chicoteta i falta de… no sé, igual falta d’alegria, de tota manera en ella trobem els clàssics de tota la vida com, “La Noria”, o el “Tren de la bruixa”, que després canvià el seu nom pel “Tren de l’alegria”, els coches de choc, algun que atre puesto per a comprar una llanda de beguda i alguan cosa de menjar, tòmboles, cavallets per als més chicotets, en fi, s’ha plenat tot lo que l’espai que té ha deixat ficar. Ara be, els més majors, els que ya pentinem canes, mos recordem d’una Fira de Juliol molt més bonica, en més alegría, i sobre tot en més participació… ¿Qué ha segut d’aquells Pavellons de la Fira de Juliol a on cantaven els cantatns i gups musicals de moda, com, Els 5 Chics, Juan Bau, Juan Camacho… En això no vullc dir que qualsevol temps passat

La Noria

siga millor que l’actual, pero si pense que la Fira de Juliol ha baixat moltíssim des dels seus millors dies. Igual caldria reviscolar-la de nou, deixar-la en un emplaçamet fix per a tots els anys, tornar a realisar actuacions musicals, si no en pavellons, puix sense ells, i en cantants i grups de moda, per a que la gent jove es sentirá de nou atreta per la Fira de Juliol, puix pot arribar a donar-se el cas de que siga com allò de que, “És com el lluç que és meja la coa”, hi ha manco gent, hi ha manco atraccions, hi ha manco atraccions i per lo tant manco gent, i per eixe camí, dins de molts pocs anys, una fira centenaria com és la nostra Fira de Juliol, s’anirà a pastar fanc. ¡Sería una pena!

La Redacció

Revista Núm 003

Plana 9

REFLEXIONS SOBRE ELS

400 MILLONS D'EUROS

E

l partit valencianiste majoritari en estos moments, "Coalició Valenciana", ha donat els seus contes, cosa que no ha fet el partit minoritari i que fins fa alguns anys fon el majoritari. Felicitem a "Coalició" i al seu President, Juan García, per esta sinceritat. Ara sabem lo que ha costat l'espectacular campanya electoral que s'ha desenrollat a lo llarc dels últims tres anys: prop de 400 millons d'euros. Si esta sifra es multiplica pels precepctius 166 que correspon a cada euro, la cantitat en pessetes és terrible. Els resultats, tots estem d'acort, no acompanyen en eixes sifres. E l valencianisme necessitava guanyar estes eleccions, pero també les següents i les anteriors. Lo que ha quedat demostrat és que no tot consistix en publicitat. Hem caigut en un erro maximaliste: a més diners, més vots. Açò ya es va demostrar en temps de la "Operació Roca", que pretenia elevar ad un català destacat a la categoria de Cap de Govern, que no era cert. Em fa molta llàstima eixe porrat de millons que han acabat en el fem.

¿A quí han beneficiat? A "Levante", "Las Provincias" i un llarc etcètera de periòdics que s'han rist ben a gust de com el valencianisme pagava pàgines i pàgines de publicitat per a no obtindre res. I ull, la campanya de publicitat ha segut impecable, sobre tot en les últimes semanes, quan cada dia apareixia una denúncia distinta sobre una barbaritat contra els valencians, des de els barracons de les escoles fins a l'explotació eltista dels grans events. En lo referent al tripartit catalaniste podiem dir que el triumf electoral del Partit Popular és deutor directe d'esta magistral campanya. La gent els ha votat, paradoxicament, perque tenien por dels boniatos de l'oposició, sense calibrar que un producte no era el que realment oferien. Enmig d'esta catàstrofe em sap mal, pero m'abellix reflexionar un poc sobre eixos 400 millons d'euros. ¿Encara no mos hem donat conter de com funciona el pancatalanisme i com ha aconseguit liderar la cultura valenciana des del seu talant destructor i

autoodiador? ¿Quàn escomençarem l'edifici pels peus? ¿No veem com funcionen els atres? Sé que és una ilusió impossible, pero crec que part d'eixos diners cremats en la campanya podien haver posat en marcha iniciatives més interessants. El valencianisme no creix perque no té mijos de comunicació, ni mijos de difusió cultural. Som una secta acusada de fanatisme, som una ombra enmig de lo desert. Diari estrictament valencianiste no hem tingut fins fa quatre dies, i encara aixina està al vaivè dels caprichos dels que lo duen avant. No és que em sapia mal que a mi no em deixen colaborar, que em sap, sino que em sorprén l'absència escandalosa de noms tan ilustres com Maria Teresa Puerto o l'alacantí Ricardo Garcia Moya. Tal i com estan les coses una televisió o una ràdio són ya missió impossible. Pero lo més fort és que no tingam escoles valencianes. ¿No recordem com escomençà l'expansionisme català? Lo primer que feu foren escoles: "La Gavina", "La Nostra Escola Comarcal"... escoles privades que feyen dins dels seus murs lo que els donava la gana. Això no ho hem tingut mai els valencians, excepte en aquella època en que Ampar Broseta impulsava dins del Grup d'Acció les "Escoles Valencianes" que mai es feren realitat. ¿No es podrien haver retirar 100 millons d'euros per a constituir una

Carles Recio Alfaro

El valencianisme necessitava guanyar estes eleccions, pero també les següents i les anteriors.

VEU (La veu dels obligats a callar)

escola valenciana pròpia que haguera segut com una pica en Flandes? ¿Sabem lo que significa que durant els últims 25 anys els chiquets i chiquetes valencians han estat immersos en la voràgine despersonalisaora sense que no haja fet res ningú? ¿Com és possible que en lo Regne de Valéncia tingam escoles angleses, americanes, franceses i fins i tot italianes, a banda de les catalanes, i no tin-

gam escoles valencianes? Sens eixa formació valenciana estem abocats a perdre sempre les eleccions. Naturalment als partits centralistes els interessa fomentar l'ignorància. Pero també som burros mosatros de posar totes les nostres esperances en les eleccions, quan sabem de sobra que el sistema està viciat per eixa ignorànça i per les forces que ho controlen tot. Treballem l'escola,

Plana 10

la formació, la base. Aixina obtindrem fruits. Quan esta aventura valencianista torne a mamprendre, que estem segurs que ho farà, no podem oblidar esta faceta tan trascendental. Abanda d'unes atres facetes com Internet, que tan ben servida va én la revista "Veu", a qui sincerament felicitem per la seua existència.

Carles Recio i Alfaro [email protected]

IMAGE D’IMPACTE

E

ste mes en que la portada de la revista està dedicada a l’informàtica, tambè volem dedicar-li l’image d’impacte a l’informàtica, pero des d’una perspectiva un tant diferent a com sempre és mostra. Mosatros no hem realisat esta fotografia , sino que està estreta de la Xàrcia, per lo tant no podem aseverar la seua autenticitat, pero suponent que siga certa, ¡S’ha de tindre un parell de coll_ _ _! Com pot vore’s en l’image, és tracte del llançament del Sistema Operatiu XP de Microsoft. Al fondo és pot vore un panel informatiu enfront d’una de les oficines de Microsoft, en el qual és pot llegir que encara, o, a soles, (segons per a quí) falten 35 dies per al

llançament del nou S.O. Pero en primer pla una mà anónima, mostra un C.D. del S.O. XP Professional, en el seu número de serie corresponent. Com dia abans, ¡Qué parell d’ous!

COLABORAR EN VEU Si eres o et sents periodiste, escritor, articuliste, dibuiant… I vols colaborar en mosatros... envia-mos un correu-e ad esta direccio [email protected] Posant en el subjecte: Colaborar I en el cos del correu, de quina forma pots colaborar en VEU, quals son les teus habilitats, i tot lo que cregues convinent que deuriem saber, i a la major brevetat mos posarém en contacte en tú… ¡Estem buscant nous genis… t’estem buscant a Tú!

Revista Núm 003

Plana 11

La cuina de

Josep

H

ola a tots i a totes i gràcies, abans de res, per perdre el vostre temps en esta humil secció seudo-grastronòmica. Em vaig a presentar, el meu nom és Josep i soc d'una familia d'hostelers de Valéncia, i duem donant de menjar a preus reonables en els nostres restaurants des de que mon pare en 17 anys, començà en l'art gastronòmic. Molt ha plogut des de que és venien les racions de paella a 3 pessetes o és desossaven les vedelles en el restaurant. Les nostres arraïls és claven en la Serrania Valenciana, terra que, pesse a les fantasioses idees del suecà Fuster, és sent fondament valenciana i, és troba vinculada al Regne inclòs abans de ser este cristià. Hi ha abundant documentació a lo llarc dels sigles, que desbarataria fàcilment les afirmacions del senyor Fuster, tant en el tema llingüístic com en el polític, pero com eixa no és la meua materia, lo deixaré per a investigadors del tema com Lanuza, Penyaroja, Simó i tants atres. En dades recents, mos esglayava vore com el nacionalisme català en una de les seues tretes, entre multitut de fets culturals valencians, s'apropiaven per tot el seu rostre tramontaner, del nostre plat més internacional, la paella. L'agravi, lo comentavem entre amics, esperant, ingenus de mosatros una reacció contundent del nostre President Camps. ¿Tal volta hi haja tengut

una cita en l'intimitat, parlant barceloní i, esta volta el pagament siga la paella? Llavors, res ha escoltat i si la reacció s'ha produit, ningú té noticies. Puix be, per molt que lo pretendixquen, la paella es un plat valencià al 100%, fruit de l'imaginació d'uns llauradors, diuen que de la zona de Sueca. Un plat tan complet i versàtil, que s'ha difós com la bromera i, hui per hui, tenim tantes varietats com comarques. ¿Qué dic? Com valencians hi ha. Encara recorde de chicotet quan acompanyava a ma yaya al corral a pel conill i el pollastre, i com li ajudava en el procés, cancnament, neteja... La paella de ma yaya es la millor, ¿O no? Les seues bajoques recent arreplegades, el garrofó fresc, els animals de corral a la paella i el seu toc, una carchofa en quarts i casi al final la sanc. Pero la paella que més em cridà l'atenció, fon una que mos feu un amic alacantí de La Vila, tot seguia el seu procés normal, inclòs el piment roig a tires podia encaixar, el caldo lo tenía bollint en un costat, també podiem entendre-lo, pero quan verem com afegia l'arròs al sofregit, començaren les carcallades, u dia que s'anava al bar a per l’entrepà de pernil, un atre que estava a dieta, i tots estavem perplexos. Afegí el caldo que tenía preparat i 15 minuts després, el meu amic és reïa de mosatros mentrimentres donavem bon conter del deliciós arròs, paella estil alacantí, del meu amic de la Vila. La paella de ma

yaya, es realisa pel mètodo tradicional, com ingredients, els que tots utilisem, la tabella, la ferradura, el garrofó, la tomata, oli d'oliva, pollastre i conill, dos dents d'all, romer, a més li afegiem el feget dels animals i la sanc a mitat cocció. La paella del meu amic, du com a ingredients, pollastre i conill, verdura de paella, oli i all, tomata, i un pimet roig mig tallat a tires. La tècnica és un poc distinta. Se sofregix la carn, les verdures, el piment i els dents d'all tallats chicotets, finalment la tomata. Quan tot està en el seu punt, s'afegix la cantitat desijada d'arròs segons els comensals, és sofregix un minut, s'afegix el pimentó per a que no és creme i el colorant (el safrà costa un ou, si be li donarà un puntet molt distint i peculiar, pero no està a l'alcanç de totes les bojaques), quan està tot adequadament combinat, i sense deixar passar més d'un minut i mig, s'afegix el caldo en la proporció de dos a u en l'arròs (1kg. d'arròs, dos litros d'aigua) i en un quartet d'hora, tenim la paella del meu amic preparada. ¿Senyor Francisco Camps, va a permetre que mos furten fins a la paella? Fins pronte amics.

Josep Cervera

¿Senyor Francisco Camps, va a permetre que mos furten fins a la paella?

VEU (La veu dels obligats a callar)

Plana 12

LA XÀRCIA EN VALENCIÀ

N Joan Benet

M’estic  referint a les  persones que  és dediquen  en l’anonimat  a traduir  programes  d’uns atres  idiomas, cap  a l’idioma  valencià 

o vaig ni vullc començar est artícul, dient que ya fa un bon grapat d’anys que deuriem de tindre un còdic ISO (Organisació Internacional per a l’Estandarisació), del tipo, val, vcl, rva, nva o el que siga. Tampoc vullc començar est artícul dient que sens eixe còdic ISO, és del tot impossible que en cap puesto és reconega a la llengua valenciana com a idioma, puix encara que tots sabem que fon la primera llengua romanç en tindre un Sile d’Or, no és manco cert que a hores d’ara, lo que conta son els fets que estiguen regulats per algun organisme, com és en este cas. I tampoc vullc començar est artícul comentant tots els problemes que açò endu. Vullc començar est artícul dedicat a l’informàtica en valencià, nomenant als verdaders autors de que la Xàrcia parle en valencià, i eixos autors, son les hòmes, dones, yayos, yayas, jovens, chiquets i chiquetes que de forma altruiste, i en molts casos, pagant de la seua bojaca tots els gastos, estan mantenint dominis en la Xàrcia, escrits en valencià, o estan mantenint els famosos “Blogs” debades, escrits en valencià, i vullc dir en valencià, no en lo que els ensenyen en l’escola. Gràcies ad ells, (hi ha una relació molt llarga en

la plana, En Blau,

http:// enblau.llenguavalencianasi.com ),

la llengua valenciana seguix viva de cara a tot lo món, puix crec que tots tenim clar que la Xàrcia es el mig de comunicació que més llunt arriba en manco temps de difusió, a més de que si no et trobes en la Xàrcia, no existixes, i encara que “oficialment” i gràcies a lo que tots sabem i a quí tots sabem no volen que existix-

ca la llengua valenciana, ¡LA LLENGUA VALENCIANA SEGUIX VIVA A TOTS ELS NIVELLS I TOTS ELS ASPECTES! Pero hi ha una consideració, que és a la que vullc referir-me més concretament en est artícul, em vullc referir a tot eixe grapat de persones que de forma altruiste i llevant-li molt de temps a les seues families, al seu temps d’oci, i portant-se a canvi uns grans mals de cap i algú que atre enfadament, estan fent des de ya fa un bon grapat d’anys, que les persones que d’una forma o d’una atra mos dediquem ad açò de barallar-mos en l’informàtica en qualsevol ascpecte, pugam fer-ho en la llengua que amem per

damunt de tot, la Llengua Valenciana. M’estic referint a les persones que és dediquen en l’anonimat a traduir programes d’uns atres idiomas, cap a l’idioma valencià, i entre eixes persones, no podem deixar de citar i traure de l’anonimat a alguns eixemples molt representatius, com són, Vicent Adam, Tomas Miralles, Sento Boro, i inclòs yo mateix, feu algunes traduccions. Realment estes persones i grups de persones és mereixen tot el respecte, puix gràcies ad ells, podem chateat, navegar, escriure, realisar planes Uep, dibuixar, enviar o rebre correus-e o moltíssimes més activitats, en programes que t’oferixen un entorn de treball escrit en llengua valenciana. No vullc deixar a banda les entitats establides que també estan ajudant a la difusió de la llengua valenciana a través de la Xàrcia, pero vullc tornar a fer hincapeu en que persones com les que he nomenat, ho facen des de l’altuisme, i axiò es molt d’agrair. Des d’ací vullc fer una crida a tots els valencians a utilisar i exigir programes en un entorn de treball en valencià. ¡La llengua valenciana és cosa de tots, Utilisa-la!

Joan Benet [email protected]

Revista Núm 003

Plana 13

A

L

’amor, és un sentiment en el que convivim habitualment, pero hi ha moltes classes d’amor, i hui em vullc referir ad u molt especial que t’acosta a les persones, d’una manera fabulosa i comunicativa. Pensem que quan una persona s’adinsa en un teatre, i dic s’adinsa, puix entra en un atre món, deixa arrere els problemes quotidians, les preocupacions… tot queda arrere per a submergir-se en un rat agradable. La comunicacó és total entre el públic i els actors. L’espectador absor-

MOR

A T

bix el sentiment que exteriorisa l’actor i, l’actor és deixa la pell en l’escenari per a traure tot lo que deu dins de sí. Ad eixe amor estic referint-me, a l’amor pel Teatre. El teatre et cala, és clava en els ossos, ho sents dins de tu i saps que tota eixa força té que aflorar. El teatre és un amant molt zelós i li has d’entregar tot lo que eres i tot lo que vols ser. Yo soc un hòme jove, tinc 32 anys i li tinc una passió increible ad esta professió que és molt difícil, pero no em rinc ni espere rendir-me mai. Li demane a Deu en totes les meues forces que m’acompanye

L

EATRE

en els meus dies i lo que tinga que ser que siga. Vullc animar ad aquells jovens o no tan jovens, que li tinguen est amor net i pur que yo li tinc al teatre, que lluiten, que mai és rendixen, que per moltes portes que els tanquen, unes atres s’obriran. Ya ho he dit abans, el teatre es una amant molt zelós, pero quan se li té verdader amor i se li entrega el cor… ¡És molt generós!

Manuel Pulgarín Salinas

...el teatre es un amant molt zelós...

RACO DEL LLECTOR FICHA Autor: Món Actual Revista: MÓN ACTUAL Editat per: Món Actual (http://www.monactual.com) Format: Paper Pagines: 42 Tamany: A4

E

l més passat eixí a la venda una nova revista de tall valencianiste i escrita per sancer en valencià. El seu Director, Josep Vicent Guillot i Bueno, amic personal d’esta redacció, junt ad un bon grapat de persones, i plomes valencianes i valencianistes ha començat un camí ple d’aventures i maravellosos resultats, el camí d’editar una revista molt bona i plena d’articuls de

calitat. Des d’esta revista, que veu la llum dos mesos abans que Món Actual, volem desijar a la mateixa tot lo millor que se li puga desijar, sobre tot que estiga molt de temps en mosatros, puix de veritat, a Valéncia li fa falta molta lliteratura de tot tipo escrita en valencià. I al nostre amic Josep Vicent, al consell de redacció de la revista i a totes les valents persones que participen en el proyecte, la nostra més sincera enhorabona, i sobre tot, a

seguir aixina. En la plana de Món Actual tens els puestos a on pots comprar la revista o fer -te subscriptor de la mateixa. ¡No deixes passar l’ocasió. També pots trobar la revista a la venda, en la plana, Joanot. ¡Avant en el proyecte!

La Redacció

VEU (La veu dels obligats a callar)

El Micalet El Micalet és la Torre del Campanar de la Catedral de Valéncia. S’inicià la seua construcció en 1381 es finalisà en 1425, sense que és duguera a terme el proyecte d’agulla de Dalmau per a arrematar la Torre, pero el mateix és conserva en el Museu Històric Municipal. La construcció fon molt complexa, pero en ella intervingueren mestres d’obra de la validea i talla d’Andrés Julià, José Franch o Pere Balaguer. En un principi, en 1425, esta construcció arribà a soles fins a la terraça, pero posteriorment, entre els anys 1660 i 1736 és construí la bova, arrematant aixina la Torre. Esta bova tenía una cresteria calada, que servia de corona i que fon destruida en el sigle XVIII, sent substituida primer per una barana de fusta i després, en el sigle XIX per una barana metàlica fins a que arribà la restauració de 1983. Durant molt de temps, sigles, li digueren, “Campanar de la Catedral” o, “Campanar Nou”, pel motiu de que en lo carrer Barchilla existia una atra torre de planta quadrada i d’estil romànic, de la qual queden molt poquets recialles dels murs i el qual era el “Campanar Vell”. El nom actual de Torre del Micalet, li ve per la gran campana que dona les hores, El Micalet, situada en la bova. En un principi, la torre no estava unida a la

Seu de Valéncia, pero a finals del sigle XV, al prolongar-se la nau central, s’uniren el Micalet i la Seu. La torre d’El Micalet té una porta d’accés a n g u a r a d o r d a d’arquivoltes, i un pas cobert de boniques voltes nervades. La torre propiament dita, és de planta octogonal, medint el seu perímetro, lo mateix que la seua altua, 50,85 metros. Exteriorment està adornada en molures que senyalen els nivells dels pisos. La torre està dividida en diferents pisos, sent el primer pis massiç, deixant a soles el buit helicoïdal de l’escala. El segon pis té un lloc envoltonat que és l’antiga Presó, o Asil de la Seu en un finestral exterior a soles. Desgraciadament, no sabem fins a quina data s’utilisà la Presó com asil de la Seu. El tercer pis era la “Casa del Campaner”, que també estava envoltonada pero en este cas tenía dos finestrals a l’exterior. El darrer campaner que viví en eixa casa, fon Marià Folch, que estigué a càrrec de les campanes més de xixanta anys i que fallí vora 1905. El quart pis, correspon a la “Sala de Campanes”, la qual consta de huit finestrals, set d’ells porten campanes. L’octau pis, correspon a l’escala de caragol, que a partir d’ací es fa més estreta. La campana de les

Plana 14

hores, El Micalet, estava penjada en una estructura de fusta, ubicada sobre pilars de pedra En 1940 s’agefí al conjunt de la Torre d’onze campanes, L’Eloi, que provenia del campanar de Santa Caterina. La Sala de Campanes, és modificà quan s’electrificà el funcionament d’algunes de les campanes. Desaparegueren les portes de fusta, que donaven sonoritat i feyen de caixa acústica al sò de les campanes. Els jous substituits de les matraques i de la gran biga de la qual penjaven els dos tiples, o campanes menors. L’electrificació de les campanaes estigué a càrrec de Roses d’Atzeneta d’Albaida, i consistia en la mecanisació de sis de les campanes; dos chicotetes, “Els Tiples, una de les mijanes, La Barbera, i tres de les menors de les grans, “El Vicent, L’Andreu, i El Jaume”. El solemne volteig de les cinc campanes majors de la Seu, després de l’ectrificació d’eixes sis campanes, ya no fon lo mateix. La mecanisació de les campanes, per llimitacions de la tecnologia de l’època, produiren dos coses roïnes; una d’elles fon, que no es reproduïa la rica varietat dels tocs locals, i a més, les noves instalacions d’elctrificació, no permetien el toc manual. En 1988 el Gremi de Campaners Valencians reberen l’encàrrec de tocar les campanaes del campanar d’El Micalet per a la provessó del Corpus Christi, pero es trobaren en que tres de les sis campanes que encara conservaven l’instalació original no electrificada, no pogueren voltejar-se perque les noves instalacions d’elctrificació, no hi havien contat en eixa

Revista Núm 003

Plana 15

possibilitat, la de volterjar les campanes manualment. Motius pel quals el volteig manual no fon possible. La palanca del Arcis, tropeçava en la caixa de contadors. Junt a La Caterina hi havia una biga de ferro, que utilisaven per a pujar i baixar ferramentes. Les noves reixes de ferro posades en les finestres, tropeçaven en la campana major, La Maria. Per a caramull, La Maria, és quedà atollada, i hagué que serrar els ferrages per a que esta poguera tornar al seu lloc original. I per a finalisar, El Vicent tenía el jou metàlic trencat per la mitat, i no podia voltejar-se de cap manera. Actualment, gràcies al Gremi de Campa-

naers de la Seu de Valéncia i a numeroses entitats, entre elles, la Generalitat Valenciana, l’Ajuntament, i aportacions voluntaries, el jous de ferro de les campanes mecanisades, han segut substituits de nou per jous de fusta, s’han tornat a posar les finestres i les matraques de fusta. I s’ha colocat la tarima de tocar ad una millor altura per a ser utilisada pels campaners en més comoditat i seguritat. A més, les sales tenen ara una nova instalació elèctrica i noves reixes, que permeten vore l’interior d’elles encara que estiguen tancades. Aixina mateixa, també s’ha canviat el mecanisme elèctric per als tocs diaris i automàtics. Ara ma-

teixa podriem dir que el Campanar es troba en un estat molt bo de funcionamet. La Catedral de Valéncia conta en tres conjunts de campanes diferenciades pel seu ús, i ubicats en llocs diferents, segons és pot vore en el dibuix de la terraça del Campanar de la pàgina següent i en el quadro de més avall. Les campanes dels quarts i de les hores, El Micalet, es troben en la bova, no reflectida en el dibuix, pero que estaria en en centre del mateix. A les onze prime-

Localisació

Campana

Fonedor

Any

Diàmetro

Pes

Cimbori

El Cimboriet

García

1805

30

16

Bova

De quarts

Lluïs Castañer

1736

109

750

Bova

D´hores, Micalet

Lluïs Trilles

1539

235

7514

Sala de campanes

L’Ursula (1)

Antoni Martí

1438

65

159

Sala de campanes

La Violant (2)

La Viña

1735

79

285

Sala de campanes

La Caterina (3)

1305

84

343

Sala de campanes

La Bàrbera (4)

1681

84

343

Sala de campanes

El Pau (5)

1489

90

422

Sala de campanes

L´Arcís (6)

Lluïs Trilles

1529

94

481

Sala de campanes

El Vicent (7)

Joaquim Balle

1569

113

835

Sala de campanes

L´Andreu (8)

Vicent Martínez

1605

129

1243

Sala de campanes

El Jaume (10)

Tomás Morell

1429

134

1393

Sala de campanes

El Manuel (9)

Miquel de Vielsa

1621

139

1555

Sala de campanes

La Maria (11)

Joant Clerget

1544

145

1765

Lluïs Castañer

VEU (La veu dels obligats a callar)

res campanes, que sempre han estat en la Sala de Campanes, en l’època migeval se li dien, “Els cinc senys i les sis morlanes”. Estes són les campanes utilisades per als diversos tocs, diaris, festes, de mort, extraordinairs… E l nom de les campanes, concidix en molts poquetes ocasions en les seues

inscripcions, i a més, com a norma, sempre se li posa davant del nom, “El” o “La” segons si el seu nom es correspon ad un nom masculí o femení. També hem de dir, que no se li afegix cap adjectiu als noms. Per a arrematar este chicotet artícul, no podem deixar passar l’oprtunitat de dir que el conjunt de campanes de la torre del Campanar d’El Micalet, es u dels conjuns gòtics de campanes més numeròs del nostre Regne Valencià i de tot el Regne Espanyol, en dos de mayúscula gòtica, La Caterina i El Jaume, i set de minúscula gòtica, La Ursula, El Pau, El Arcís, El Vicent,

Plana 16

L’Andreu, La Maria i El Micalet De totes les campanes, a soles estàn automatisades La Barbera, per als tocs diaris, El Manuel per al toc de tancar muralles, La Maria per a les oracions, i… la dels Quarts i El Micalet de les Hores, per al rellonge… pero del rellonge, els tocs diaris i extraordinaris, antics i nous… i unes atres coses… parlarém en un atre artícul.

A.M.VA. [email protected]

DES DE LA XÀRCIA UEP: Software Valencià Direcció en la Xarcia: http://www.softwarevalencia.com Activitat: Traducció de programes a l’idioma valencià, i un bon grapat de coses més. Creació de programees, música...

E

sta plana, que ya té molts anys a les esquenes es la plana principal de la Uep, Software Valencià, creada per Tomas Miralles, per a la difusió de programes de tot tipo, escrits en llengua valenciana. És molt d’agrair esta plana per a que les persones que volem a la dolça llengua valenciana, pugam treballar en un entor de treball agradable, i sobre

tot, del nostre estil. Hi ha més persones que tenen planes personals dedicades també a la traducció de programes, com el nostre amic Vicent Adam, el qual escriu per a la nostra revista, pero a hores d’ara, pense que podem dir sense cap dubte, que Software Valencià és el referent dels programes en llengua valenciana. Si et dediques a l’informàtica i t’agradaria traduir programes a l’idioma valencià, no dubtes en po-

sar-te en contate en ell, puix quantes més persones siguen les que estiguen clavats en el proyecte, més llunt i més ràpit podrem anar. Entre tots hem de conseguir que la Xàrcia i fora de la Xàrcia, tots, parlem en valencià.

La Redacció

Revista Núm 003

Plana 17

Racò Lliterari

E

ste més contem en poesies del mestre escritor, I s m a e l Gómez Rodríguez Broch, i de la jove

poetisa, Llùcia González i Safont.

Ismael Gómez Rodríguez Broch

LO GUANT DE DEU Lo guant de Deu tocà ma vida, Més aspre que suau Fent-me ferida. Enduguent-se de l’ànima la pell I deixant el meu ser, més que Mort feble i sancnant, sense Esperança ni eixida. ¡Pare poderós i just! ¿Perqué fer-me tal ferida, quan Soc humil tros de fanc,

VEU VALENCIANA Eixa veu que canta Albades A la freda matinada, Ompli d’amor i esperança La soletat més amarga. És la veu de nostra terra Feta esencia musicada, Que en paraules amoroses Nos tremolen fins a l’ànima. Quan la dolçàina nos parla D’antigues velles nostalgies, De sarraïnes llegendes i de Séquies cantadores i encantades. D’hortalans espardenyes i de Llaugeres tartanes, de l’horta Regines coronades, i d’esmolades Corbelles verdas de sanc relluents I de treball repintades… ¡És la veu de nostra història més Genuïna i amada, el crit de Valenciania junt a la Salve plorada, Desfonant la seua essencia d’amor per La Sobirania…!

Ple de temor, debilitat, i en Un camí de foscor omplit D’abrulls i tristees…?!

CHIQUETS Diuen que chiquets ho són Els que tenen blanc el cor I rosenques les paraules. I sense maldat cruels són Capaços de ferir i ploren Llàgrimes blaves, I per tú donen la vida en els somriure en els llavis I plens de candor els ulls… ¡Quí puguera ser chiquet i Tindre encara el rosenc i la Paraula blavenca, oferir el cor Obert sense por i poder ser, Germà dels més pobrets i darrer En esta vida cruenta…!

VEU (La veu dels obligats a callar)

Plana 18

Llúcia González i Safont Soles per voler sense voler vaig caure sense ser. I soles per vore el meu pàlit córrer àcit en ploure. Per estar, plore soles i cobre tot en el doldre. I envestida en por pobra en sort i desvestida al cor. Puix regina en voler es donzella en la mort de viure tort sense sort.

I dir sense dir res, ni idees mestres, ni raons fermes, ni realitats de més. Caminar sense camí, perdre'm en la immensitat, dels teus ulls d'intensitat, que passegen llunt de mi. I en peus de precarietat, baix el sol que cau a pes imprecisos i poc bells, malferits en veritats, que exahaustos del pas i escassos d'espai no podran trobar mai la pau del meu cas. Vore't sense mirar-te, reviure en el meu morir que per tu tot em fa patir i callar el "amar-te". I en ton tall de respiració provocat per fusta, per mirada adusta, solventar en pulmons propis vullguera...

Si l'esperança existix es per a desesperar a qui la sent i la patix, a qui la vol esperar A qui per búsqueda infèrtil poc prospera i sana es torna tan imbècil que sense pau acaba...

Ya no em queden forces ni per a poder-te mirar puix els ulls se m'entollen, se me plenen de sal, s'inunden i no poden ajudar-me a caminar. M'atorontollen i desfan em destrocen els nervis, les injuries deslleals, la injustícia i la per tu fam, que agranden el meu espant, que em destrocen en canvis. Sense tu vaig inerta, ¡per tu caic de nou! vullc tornar desperta d'esta nit de pou que insidiosa em cou davant la porta oberta que fon el meu cor, i ara, deserta no se quan diré prou en esta inèrcia agotadora que soles em dona por en la que el meu ànim plora enmig de la mala sort, en els sentirs a la vora del ser tan poc fort i soles me queden forces per a plorar una mort...

La Redacció

Revista Núm 003

Plana 19

L’HÒME MÉS FORT D’ESPANYA

E

l dissabte dia 28 de juliol, a les 6 de la vesprada, en l’acollidora localitat de Borriol, mamprenguerem la dècima edició de: “L’HOME MÉS FORT D’ESPANYA”. A b a n s d’escomençar els comentaris d’esta competició, voldria agrair a l’empresa G.S.A., a NUTRI SPORT, i com no, a l’Ajuntament de Borriol, la seua colaboració per a portar avant est event. Bé, ya posats en la competició, escomençarem presentant als atletes:

favorits, teniem a Ivan, Jack i Aarón, puix, ya han segut guanyadors d’esta competició en uns atres anys. En acabant teniem a Juan Carlos, que la seua segona posició de l’any passat no lo tenía gens satisfet, i enguany venia a per totes. Començarem la competició en la prova de Arrastre del Camió, en la que les espectatives mos donaven la raó, encara que és van colar dos atletes nous, Daniel Vergés i Juanjo Díaz. El guanyador fon; Juan Carlos Heredia, en un temps de, 23”43.

Nom

Població

m.

Kg.

1

Iván Rodríguez

Barcelona

1,80

130

2

Jack Krajewski

Vitoria - Gasteiz

1,78

105

3

Juan Carlos Heredia

Cádiz

1,93

173

4

Aarón Marsà

Borriol - Castelló

1,85

119

5

Daniel Albaladejo

Barcelona

1,89

123

6

José Luís Aranda

Silla - Valencia

1,77

103

7

Daniel Vergés

Tossa de Mar

2

130

1,80

95

Girona 8

David Jiménez

Tossa de Mar Girona

9

Juanjo Díaz

Pals - Girona

1,89

120

10

Jaume Geli

Vilaür - Girona

1'95

140

Com podeu vore, contavem en uns atletes de gran envergadura, que feya previndre una bona competició, com aixina va ser. També mencionar la presencia de dos atletes de la nostra Comunitat, Aarón Marsà, que jugava en casa, i el nostre amic José Luís Aranda, de Silla. D’entrada com a

La segon prova era: Alçament de Cilindre de 110 kg, en esta prova va influir molt l’experiencia dels atletes, i el nostre amic Juan Carlos, va conseguir la seua segon prova, liderant la competició . El guanyador fon; Juan Carlos Heredia, en 10 repeticions. En la tercera pro-

va: Caminar en un escut de 175 kg, van escomençar les sorpreses, aixina que, encara que no mos estranyà gens que guanyara Jack, els següents classificats van ser una sorpresa per a mosatros, i encara més sorpresa l’última posició d’Aarón, que es va encantar en esta prova. El guanyador fon; Jack Krajeswki, en 105,43 metros. A la quarta prova l’atleta Juanjo Díaz va a escomençar la seua pujada en la classificació general, no perdonant en la seua actuació, guanyant la prova, en acabant de Aguantar la furgoneta de 1400 kg, durant 59”. El guanyadpr fon; Juanjo Díaz, en un temps de, 59,41. En la prova del Passeig del Granger, després de guanyar Juanjo i quedar segon Aarón, la competició encara es posava més al roig viu, en uns quants competidors que podien alçar -se en la victoria final. E l guan yador fon; Juanjo Díaz, en un temps de, 14" 05.

A.E.A.F.

Josep Baldayo i Badenes

VEU (La veu dels obligats a callar)

Teòricament els quatre atletes primers, tenien possibilitat d’obtindre la victoria final, ¡¡¡¡La competitivitat no podia ser més alta !!!! A la prova final, les Boles de Pedra, van vore un Aarón explosiu, que al guanyar la prova va poder arrapar un lloc cap amunt en la classificació general. Mentres que l’amic Juanjo, al colocar l’última pedra, és convertí en L’HOME M É S F O R T D’ESPANYA DEL 2007. El guanyador fon; Aarón Marsà, en un temps de, 21” 49. Cal felicitar al nostre guanyador, i esperem vore’l proximament en les competicions Internacionals. ¡¡¡Amunt Juanjo!!! Per a acabar, felicitar a tots els atletes per l’esforç que van fer per a realisar totes les proves i animar-los a superar-se per a l’any que ve. ¡¡¡Mos veem el 2008!!!

Plana 20

Juanjo Díaz als muscles dels seus companyos de competició

Classificació final Competidors Juanjo Díaz Juan Carlos Heredia Aaron Marsà Jack Krajeswki Ivan Rodríguez Daniel Vergés Daniel Albaladejo José Luís Aranda Jaume Geli David Jiménez

Punts 50,50 47,00 43,00 41,50 34,00 32,50 26,50 21,50 20,00 13,50

CLASS. 1º 2º 3º 4º 5º 6º 7º 8º 9º 10º

Josep A. Baldayo [email protected]

Foto de Grup En camisetes groges, l’organisació En camisetes roges, els participants

Revista Núm 003

Plana 21

VEU

Carpa

També estigué en el campeonat de, l’Hòme més fort d’Espanya Alguns dels participants

Juan Carlos Heredia Los Barrios (Càdiz)

Aarón Marsà Borriol (Castellò)

Daniel Vergés Tortosa de Mar (Girona)

Iván Rodríguez Barcelona

Parlarém en u dels entrenadors que havien en la competició

SALVADOR ETINGÜE

T

inguerem la gran oportunitat de parlar en u dels grans entrenadors que havien en la competició, Salvador Etingüe. El senyor Etingüe vé de Tarragona, i es u dels preparadors físics dels Mossos d’Esquadra, i està entrenant a atletes per ad esta competició, des de vora dos anys. La Redacció ¿Cóm veu vosté el nivell tècnic de la competició dels atletes de força a nivell general? Etingüe - Si tinguera que donar-li nota, li donaraia un 8, es molt alt.

La Redacció - I ¿Cóm veu el nivel d’esta compretició de l’home més fort d’Espanya? Etingüe - El nivell d’esta competició es altíssim i podriem dir que arreplega uns dels millors atletes de força. La Redacció ¿Qual es el preu físic que han de pagar els atletes? Etingüe - No hi ha cap preu que pagar, puix no se li demana a cap atleta més de lo que pot donar, quan u atleta veu que no pot seguir fent la prova, la deixa i en pau. La Redaccio ¿Quina edat ssería l’adequada per a retirar-se d’este deport?

Etingüe - No hi ha cap edat per a retirar-se d’este deport. Yo lo practique i tinc 42 anys, pero hi ha un campeó mundial que lo ha segut als 52 anys. Mentrimentres pugues entrenar, no hi ha cap edat per a retirar-se.

Salvador Etingüe

La Redació

VEU (La veu dels obligats a callar)

Plana 22

¡Per ¡Per fi fi derroquen derroquen la la presó presó de de dònes! dònes!

D C

arrere de molts anys de lluita i de papereig, per fi pareix que és mou

om cada any, El Club de natació Chirivella, en el seu grup de Natació sincronisada, realisa el seu tradicional fin d’eixercici, que a final de juliol és convertix en una exibició q u e s’eixecuta en el polideportiu de Chirivella i a la que p o d e n anar a vore-a totes les persones que vullguen.. El nivell dels grups de chiquetes, quatre en estos moments, és de lo millor que és pot trobar en este deport, i gran part del seu mèrit és deu en gran mida a les seus monitores,

CLUB NATACIÓ SINCRONISADA CHIRIVELLA

el tema de la presó de dònes situada entre el Passeig de la Pechina a l’altura del número 51 i lo carrer Castán Tobeñas, puix podriem dir que fa dos dècades que el terreny a on estava l’antiga presó de dònes, estava predestinat a ser part del colege Nou d’Octubre que està al seu costat per a que este siga ampliat. A més, també part de la presó s’anava a donar als carreres nomenat per a que abdos s’aliniaren en el seu conjunt, puix els dos carrers és veïen estrets per culpa de l’antiga presó. A més hi ha un tema que els veïns del barri

Lorena, Ana i Marta. A tots, Ajuntament, monitores, chiquetes i organisadors, els donem les gràcies per difondre este

de L’Olivereta van a agrair moltíssim, i és el tema de que la presó de dònes era utilisada per persones sense sostre per a viure en ella, i evidentment, tots no eren bona gent, sense voler dir la posible venda de drogues i tal i tal. Per tots estos motius i alguns més, el derrocament de l’antiga presó de dònes a segut ben rebut, ara lo que s’escolta en lo carrer és, ¿Qué faràn ara en el terreny? ¿S’ho donaran al colege, O al final faràn una atra finca? Tots els veïns esperen que amplíen el colege, que falta li fa.

La Redacció

deport i que no paren els èxits obtinguts fins ara, dins i fora de Chirivella. La Redacció

Revista Núm 003

F

Plana 23

oxit Pdf ReaDes del propi proder 2.0.1606 grama podràs descarregar P o t s la traducció a atres idiomes. descarregar el Has d’estar conecprograma des tat a Internet. d'esta direcció. Obris el programa h t t p : / / tries; Language / Valencian u s 0 1 . f o x i t s o f t w a r e . c o m / i ell descarregarà la traducf o x i t r e a d e r / ció en valencià del prografoxitreader_setup.exe ma. Foxit PDF Reader és un programa que servix per a visualisar documents PDF, destacant-se pel seu Vicent Adam baix consum de recursos i major velocitat d'eixecució. F o x i t PDF Reader posseix la majoria de les ferramentes de l'Adobe Reader, per eixemple per a triar un fragment del text, mostrar l'index del PDF, visionar el document a pantalla sancera, i atres més. La primera versió que vaig traduir d'este programa va ser la 1.03 en l'any 2005, en el programa Reshacher, pero des de la versió 2.0 està traduida i acceptada en la plana oficial. Nota al voltant de Foxit PDF Reader:

Progr@mes En Valencià

SUBSCRIU-TE A LA NOSTRA REVISTA DIGITAL… ¡QUE ES LA TEUA! Envia-mos un correu-e, a [email protected] Posant el teu nom, i en el subjecte: VEU - Alta I rebràs VEU (La veu dels obligats a callar) en el teu correu-e

VEU (La veu dels obligats a callar)

Els Jocs Florals

E

l s Jocs Florals d e s d e que és creren, ha segut un certamen per a premiar al millor dels poetes que ad ell concorrixen. Fon a partir de l’any 1879 quan comencaren a celebrar-se anualment, exceptuant els anys 1884 i 1890 per les seues respectives epidèmies de còlera i des de l’any 1963 al

Cartell anunciador dels Jocs Florals d’enguany 2007 Obra de l’artiste: Martín Forés

1939 degut a la Guerra Civil Espanyola. En un principi és celebraven durant la Fira de Juliol, pero posteriorment és traslladaren al dia 9 d’Octubre, dia de la Patria Valenciana. Habitualment és celebren en el teatre Principal de Valéncia, manco en els anys: 1887 que és celebraren en el “Hort del Santíssim”, en 1892 en el teatre Apolo, en 1901 en el fronto Jai-Alai, en 1909 en el recint de l’Exposició Universal, i en 1983, any en el qual els Jocs Florals complien el seu centenari, en la Llonja de Valéncia. La trilogia que presidix la convocatoria és Fe, Patria i Amor: La Regina, el Mantenedor i el Poeta. La Flor Natural el guardó més preciat pels poetes. Ací posem la relació dels premis de poesia. La Flor Natural: Tema i metro lliure. La Viola d’Or: Tema d’ aspecte moral o religios. L’En gla ntin a d’Or: Tema, l’exaltació de les virtuts i la grandea del poble valencià. D e s p r é s s’afegiren uns atres premis, com un Accèsit a la Flor Natural. Un premi de Poesia Festiva. El Premi “Tramoya” de teatre. El Premi “Adlert” de Novela. I uns atres més fins ad un total de desset guardons entre premis i accésits. La primera regina dels Primers

Plana 24

Jocs Florals, fon la, Senyoreta. Maria Llorente i Falcó, filla de Teodor Llorent. Enguany, 2007 no podía quedar-se arrere i com ya hem dit, L’entitat Cultural, Lo Rat Penat convoca un any més, els Jocs Florals, sent enguany la CXXIV edició dels nomenats Jocs Florals de la Ciutat i Regne de Valéncia. És perçó que com cada any, fa la tradicional crida als poetes, als investigadors i als escritors que s´interessen per la Cultura Valenciana, a participar en este certamen lliterari i d´investigació. Els premis dels Jocs Florals de Lo Rat Penat són molt prestigiosos i són mèrit i guardò que tots els poetes, noveliste i investigadors valencians que és precien, desigen tindre dins dels seus curriculums. Per fer una comparança, encara que les comparances mai són bones, podriem dir que el Jocs Florals són com el Premi Novel, o el Premi Novel com els Jocs Florals. ¡No deixes passar l’ocasió de participar! Per a més información, i poder llegir les condicions i bases del certamen, visita la Uep de Lo Rat Penat, http://www.loratpenat.org o acodirx a la seu de Lo Rat Penat, situada en, lo carrer Trinquet dels Cavallers, 9. 46003 Valéncia. Pero sobre tot, ¡Participa!

La Redacció

Plana 25

Revista Núm 003

Els Ulls de Borrego

A

voltes et dona per intentar traure conclusions dels problemes més habituals que tenim els valencians, circumstàncies i situacions que no per ser quotidianes tendriem que deixar de damanar una solució. I és que, com sempre, els comuns dels valencians, vivim endormiscats, anant per la vida somriguents en les almoines que nos deixen i que nos pareixen prou. Com si d’un poble pobre i sense recursos es tractara. Clama al cel. El nostre Regne, hui autonomia per desnaturalea de politícs incompetents i conformistes, és el motor d’una economia estatal que nos nega el pa i la sal. Quan és parla de les regions que més aportent a les bojaques nacionals, sempre sentim lo mateix, és a dir, parlen de l’eix Madrit-Barcelona i inclouen a les, podriem dir alemanes Illes Balears. Els demés per lo vist, vivim del conte. A l’hora de demanar són estes regions les que reben més cantitats perque clar, la discriminació “és més que evident, som els més solidaris, els demés menjeu gràcies a nosatros”. Cal dir que quan d’estendre la mà per a

vore lo que cau parlem, es sol ficar en la mateixa cua de peticions a Andalusia, eixa regió que sempre hem conegut com “de les més pobres de tota Europa” i que, curiosament, després d’haver rebut millons i millons de Fondos Europeus, després de tindre el PER com a pa nostre de cada dia, de tindre centenars de kilometros de plaja, d’estar en un punt estratègic vital per a tota Europa i després de tindre un clima envejable, continuen a la cua de tota cua. I no podem oblidar als bascos i basques, convidats a la taula del repartiment per gràcia del seu braç armat que els dona un poder que no mereixen. Una por que nos ofega als demés i que els de sempre alimenten per la covardia de quatre. Pero ací mai passa res. Ya donem per assentat que Catalunya té dret a rebre el 40 per cent del total de les inversions espanyoles, que ells marquen el ritme de tota la política nacional i que, per supost, els demés tenim la culpa de tot lo que els puga passar. Andalusia la donem per perduda, la seua anestèsia política és més que natural. Si sense fer cap esforç reben sense tindre que rendre contes a ningú

¿Per a qué anem a canviar? Mentres tingam una guitarra i una fira pleneta de casetes… Madrit, al ser “la capi”, les inversions van per decret. Ells aniran per la M-500 i nosatros no tindrem ni el tercer carril del By-pas. Mentres, ací estarem nosatros, destí d’immigrants que ningú vol, patidors en silenci del camp que es mor, màrtirs d’uns polítics que viuen d’esquenes a la gent… una gent que, com ya dia Franco, no es fica en política per a no tindre problemes. L a nostra llengua es mor, com el camp, la nostra cultura de barraca es dinamita baix el formigó, les séquies es deixen per al Tribunal de les Aigües, atractiu turístic de flamenc i paella. Pels carrers dels coches de carreres habitem en gorrilles amos del paraís perdut, i en la Malvarrosa es parla en rus. Història la valenciana que no depren dels erros del passat. Continuem mirant la vida en ulls de borrego del Museu de Cera.

Josep Vicent Guillot i Buneo http://www.monactual.com

Història la valenciana que no depren dels erros del passat.

Josep Vicent Guillot i Bueno

Plana 26

VEU (La veu dels obligats a callar)

Presentació del Llibre

Houses from,

El Cabanyal Portada del llibre Houses from, El Cabanyal

O

rganisat per l'editorial L'Oronella, i en l'Ateneu Marítim, tingue lloc la presentació del llibre; HOUSES FROM EL CABANYAL

Este llibre està prologat pels mateixos Felip Bens i Joan Victor Pasqual i té una dedicatoria especial a Federic Feases i Àngels Brull. ¡Molt Emotiu!

i del mon valencianiste intelectual, com Vicent Calatayud, Juli Moreno Moreno, Ferrán Ribes (President de l'Instirut d'Estudis valencians), Aureli López (President de l'Associació d'Escritor en Llengua Valenciana)... i tantes otres persones que sería molt llarc escriure-les totes ací… L'exposició de la

El llibre està escrit en tres idiomes, valencià, anglés i castellà i consistix bàsicament en un bon grapat de fotos de cases d'El Cabanyal, fotos que durant un parell d'anys han estat fent Rosari Faet i Anna Fornes. Durant el temps en que s'ha estat preparant el llibre, ya han hagut moltes anècdotes, puix ya hi ha cases dins del llibre que no existixen, en lo que açò li dona si cap mes interés ad un llibre que ya per si mateixa es molt interesFelip Bens i Joan Victor Pasqual, sant. Mostrant la seua obra E s t e llibre està prologat pels ma- presentació tingue dos part, teixos Felip Bens i Joan la primera fon una introducVictor Pasqual i té una dedi- ció per part de Felip Bens i catoria especial a Federic una sogon part, l'exposició Feases i Àngels Brull. ¡Molt del llibre propiament dita, a càrrec del capellà Joan VicEmotiu! La presentació del tor Pasqual, la qual fon molt llibre començà sense cap interessant i és notava que problema, a l'hora establida, la tenía molt preparada i i a la mateixa assistiren estudiada. ¡Sabia de lo que persones i personages tan parlava! Al finalisar l'exposirellevants del món valencià,

ció de Joan Victor, es procedí a la firma dels llibres, que evidentment, tots comprarem, puix haguera segut un crim, perdre l'oportunitat de fer-ho. En la foto podem vore a Felip Bens i Joan Victor Pasqual en el seu llibre en la mà, orgullosos, ¡Cóm no! Del producte que han tret al mercat. Tot transcorregue més ràpit de lo que molts haguerem desijat Al finalisar la firma del llibre, els autors junt a l'editorial, oferiren a tots els que alli estavem, un vi d'honor, el qual vingué molt ve, puix de veritat era un dia calorós. A r r em a t ar é este reportage dient que no deixes passar l'oportunitat de comprar este llibre, que ya ha fet història. Per a més informació, aneu a la plana Uep de l'editorial L'Oronella. ¡Vixca El Cabanyal! Editorial L’Oronella http://www.oronella.com

La Redacció

Plana 27

Revista Núm 003

Passatemps Solució als passatemps de la revista número 2

Sopes de lletres

Les set diferencies

Sudoku 2

4

8

5

7

9

6

1

3

1

3

9

4

6

2

8

7

5

7

6

5

3

8

1

4

2

9

9

5

6

8

3

7

2

4

1

8

2

4

1

9

6

5

3

7

3

1

7

2

5

4

9

8

6

6

9

3

7

4

8

1

5

2

5

8

2

6

1

3

7

9

4

4

7

1

9

2

5

3

6

8

LLENGUA VALENCIANA, PATRIMONI DE L’HUMANITAT

DIR ADEU… ¡UNA ATRA VOLTA!

D

e nou he de dir adeu... ad un atre proyecte valencià i valencianis-

te.

Joan Benet

...cadascú hem de saber lo que tenim entre mans i fins a on podem arribar en allò

Puix de nou un atre proyecte valencianiste va a desapareixer, i m'estic referint a la revista digital que ara mateixa estàs llegint. Si. Aixina es. Esta revista començà en molta ilusió, de fet, mos haviem clavat en ella unes persones que pensarem que podria ser el buit que li faltava a la prensa escrita en valencià en Valéncia, una revista d'àmbit general, que parlara de tots els temes, donant-li prioritat als temes de més actualitat i als temes valencians; una revista que plenara el buit de prensa plural escrita en valencià, puix en ella sempre han tengut cabuda totes les corrents polítiques, tots els deports, tots els articuls i comentaris de tot tipo que els colaboradors, i qualsevol persona que tinguera alguna cosa que dir i volguera compartirla en tots mosatros era un bon colaborador, han tingut a ve enviar de forma altruiste i debades. Un poc d'historia. La revista començà en una gent, la qual després de fer un chicotet estudi de viavilitat decidirem que era un proyecte molt arriscat, puix ara mateixa no és un bon moment per al valencianisme. Perxò unes persones s'anaren del proyecte. Les que quedarem convidarem a totes les persones que creguerem convinent, pero unes per un motiu i unes per un atre, no cregueren convinent "apuntar-se" al

mentaris que sempre he rep proyecte. A més també te- sobre ella, han segut molt nim que l'aparició d'una bons, pero yo a soles, com nova revista en paper i en estic ara, no puc encarregar valencià, mentrimentres que -me de tot, des de arrepleVeu era en format digital feu gar les noticies, solicitar els que algunes de les perso- articuls als colaboradors, fer nes que convidarem a parti- de reporter gràfic, maquetar cipar en Veu, decidiren par- la revista per sancer, decidir ticipar en un proyecte que quina portada és la més és podria comprar en els encertada o quines fotograquioscs, i no en un proyecte fies o dibuixos triar per a que a soles és difondria a cada artícul, noticia... ¡És una faena molt gran per ad través de la Xàrcia. En lo que tenim, una persona a soles! No vullc acabar que de les persones que inicialment mos posarem en esta despedida sense donar marcha en el més de febrer, -li les gràcies a persones per que que eixira la prime- com Jesu Masià, Josep ra revista Veu en el més de Baldayo o Robert Albert que juny, a soles quede yo, i de sempre han estat ahí, o a totes les persones que hem entitats com A.M.VA. o convidat a participar de la A.E.A.F. que també han direcció de la revista, cap estat sempre ahí. També vullc agrair a totes les perd'elles ha volgut. Sent moltíssim que sones o entitats que alguna els més de quatrecents volta han colaborat, la seua subscriptors nous que en participacio, els seus ànims tres mesos ha rep la revista, i el seu "bon fer" per a que, és vagen a quedar ara sen- Veu (La veu dels obligats a se ella. A més també sent callar) poguera ser una reamoltíssim que els colabora- litat. Pero la realitat és dors haituals, és vagen a quedar sense poder seguir que cadascú hem de saber colaborant, els recomane lo que tenim entre mans i que acodixquen a les publi- fins a on podem arribar en cacions que ara mateixa hi allò. I molt a pesar meu, ha en valencià, a on segur Veu pot arribar fins ací. Gràcies de nou a tots, colaque seràn ben rebuts. També vullc afegir boradors, subscriptors, llecque, a banda de les noti- tors, amics tots, i fins a cies, articuls i colaboracions sempre. de tot tipo que han plenat ¡Vixca Valéncia! 28 fulls sense cap publitat, se m'ha quedat en el tinter sense ficar en la revista, un bon grapat de colaboracions que segurament ya mai voran la llum... Algunes d'elles, com l'entrevista Joan Benet realisada a Juli Moreno [email protected] és ficarà en la plana de L'Archiu. Sent moltíssim que desapareixca la revista, per mi i per tots, puix els co-

Revista

La veu dels obligats a callar