La Poesia Dels Anys 70.docx

En iniciar-se la dècada dels 70 es van produir un seguit de fets que van marcar un tomb de la poesia. Els autors de l'anomenada «generació dels setanta» -Francesc Parcerisas, Narcís Comadira, Maria Mercè Marçal, Miquel Desclot, Josep Piera, Salvador Jàfer, Joan Navarro o Marc Granell -canviaren l'accent del social a l'individual, i influïts pel simbolisme i el surrealisme, tensaren al màxim les possibilitats expressives de l'idioma per a donar eixida al seu desassossec vital. Els autors més representatius d’aquesta época són: Maria- Mercè Marçal Maria-Mercè Marçal naix el 13 de novembre de 1952, a Barcelona. Fins als deu anys, passa la infantesa a Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell), d'on ella es considera originària. Sempre recordarà els seus orígens i la seua vida al camp. És principalment el seu pare, que havia iniciat estudis universitaris, qui l'estimularà cap a la cultura.

Gràcies a una beca estudia el batxillerat a l'Institut de Lleida. Des de ben jove començà a escriure els seus primers poemes en castellà, a causa de la dictadura. Com a conseqüència del movimient de la Nova Cançó s’incià en l’escriptura en català.

El 1969 es trasllada a Barcelona per ingressar a la universitat. Es llicencia en Filologia Clàssica. El 1972 es casà amb el poeta Ramon Pinyol Balasch. Aquest casament suposa, en paraules seves, "un canvi molt radical en la seva vida". Abans d'acabar els estudis, fa classes de llengua catalana a Sant Boi de Llobregat, dins el marc de la resistència política i cultural antifranquista de l'època.

Durant la dècada dels setanta participa amb Ramon Pinyol Balasch, entre altres, en la creació dels Llibres del Mall, una editorial que neix amb la voluntat de publicar sobretot poesía.

El 1976, Maria-Mercè Marçal guanya el premi Carles Riba de poesia amb el recull Cau de llunes. En aquest període, comencen els seus primers passos en el món literari i també la seva immersió en el món polític. Immersió que inicia el novembre de 1976 quan s'afilia al PSAN i forma part del comitè executiu, càrrec pel qual és reelegida en el primer congrés del partit el març de 1978. Just en aquesta època publica alguns poemes a la revista Reduccions. Aquest mateix any publica el segon poemari, Bruixa de dol, i el seu nom es comença a fer popular pel seu paper com a dinamitzadora de grups feministes. Col·labora en publicacions com Reduccions, Dones en lluita i Escrivint a les parets. També participa en el muntatge La sala de nines, de Mercè Rodoreda, a càrrec del grup de Teatre Bruixes de Dol, nom inspirat en el seu poemari. Alguns cantautors del moment s'interessen per la seva obra i en musiquen alguns poemes. Els anys vuitanta s'inicien amb el naixement de la seva filla Heura, experiència personal que reflecteix en els poemaris Sal oberta (1982) i, més endavant, La germana, l'estrangera (1985). Aquest segon treball li val el premi López-Picó. D'aquest període, també és Terra de Mai, en el qual l'autora parla de l'homosexualitat femenina, silenciada fins aleshores en la literatura

catalana. Els últims treballs com a poeta arriben amb el recopilatori Llengua abolida, on inclou el poemari Desglaç, en el qual intenta traduir en paraules el dolor per la mort del seu pare. Mor a Barcelona, el 5 de juliol de 1998, a causa d'un càncer, als 45 anys, just quan comença a viure la seva maduresa com a escriptora. Entre molts homenatges dels col·lectius i associacions amb els quals havia col·laborat, el 28 de novembre del 1998, la població d'Ivars d'Urgell (Pla d'Urgell) inaugura una escultura en record seu, obra de l'artista Xavier Marcè.

Lluis Roda La lírica de Lluís Roda (València, 1961) naix com una renovadora alternativa a l'anomenada poesia de l'experiència de finals dels 80. L'autor aposta des d'aleshores per una constant recerca formal i conceptual en la seua creació. Com a resultat, els seus versos suggereixen una ajustada reflexió sobre la pròpia poesia i sobre el mateix fet d'escriure. Un dels seus poemes més importants són:  El subratllat és meu. València: La Forest d'Arana, 1987.  La fi de l'hemicicle. València: Gregal-Consorci d'Editors Valencians, 1988.  Sobre l'hamada (Premi Octubre Vicent Andrés Estellés). València: Tres i Quatre,

1989.  Buirac d'amor (Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians). Alzira: Bromera,

1998.  Elogi de la llibertat. Alzira: Bromera, 2001.  De l'ànima (Premi Ibn Hazm). Alzira: Bromera, 2006.

Manel Garcia Grau Poeta i novelista, a més a més de doctor en Filología Catalana per la Universitat de València. Començà a escriure en castellà als 14 anys. Fruit d’aquells anys fou el seu primer llibre, Anthropoemas (1985), premi Poesia Nova de la editorial Prometeo de Madrid i premi Pablo Neruda otorgat per l’Associació Iberoamericana d’Escriptors d’Estats Units en Mèxic, en 1983. Ja, 



Ya en catalán, con su obra poética ha ganado premios como el Miguel Hernández de Alicante (1986), el Gabriel Ferrater de Reus (1987), el Benvingut Oliver de Catarroja (1988), el Ciutat de Vilareal (1988), el Vicent Andrés Estellés dels Premis Octubre (1990), el Premi Extraordinari de Doctorat (Universitat de Valencia, 1994), el Premi d'Assaig Àngel Sánchez Gozalbo, Ajuntament de Castelló, 1995, L'Englantina d'Or dels Jocs Florals de Barcelona (1997), el Ramon Comas de Tarragona (1997), l'Ausiàs March de Gandia (2000), el Recull-retrat literari de Blanes (2000), l'Agustí Bartra de Terrassa (2001) o el Ciutat de València de Poesia (2005). Miembro de la Associació d'Escriptors en Llengua Catalana, perteneció a la llamada generación del 80 y fue un puntal de la





 

literatura catalana contemporánea. Su primer libro de poemas en catalán fue Quadern d'estances(1988), al que le sucedieron casi una docena de títulos más, entre los que destacan el Llibre de les figuracions (1993), Al fons de vies desertes (2002) o el más reciente, La mordassa (2003). Ese mismo año probó el camino de la novela con El Papa maleït (Planeta, 2003), una intriga novelística sobre el Papa Luna, Benedicto XIII, que finalizó sus días en la localidad castellonense de Peñíscola. No menos destacada fue su trayectoria como ensayista en la que tanto los temas literarios como los lingüísticos fueron los principales temas que abordó. Así, en 2000, ganó el Premio Recull, Rafel Cornellà, al mejor ensayo periodístico por su retrato literario sobre la vida y la obra del político, escritor y periodista valenciano Vicent Ventura. Pese a arrastrar una grave enfermedad, su fuerza no le impidió acabar una nueva novela, Davall del cel, y otro regalo de poemas, Les corrents invisibles, que, en esta ocasión, decidió traducir al castellano, en un volumen bilingüe. De hecho, hoy mismo, Castellón hubiera acogido la presentación del que ha sido su último trabajo. El funeral por Manel Garcia Grau se celebrará hoy, a las 16.00, en la iglesia de la Esperanza, de Castellón. * Este articulo apareció en la edición impresa del Martes, 6 de junio de 2006