Juan Recrivello Articles Català

Juan Re-crivello Cruïlla

DIÀLEG HABERMAS L’islamofascisme, a propòsit d’una opinió de Habermas: “No crec en un xoc inevitable de civilitzacions. Solament podem integrar a immigrants i religiosos aliens si, per la nostra part, també obrim les nostres formes nacionals de vida. La integració no és una via de sentit únic, sinó que exigeix l’ampliació del propi horitzó. Naturalment, l’estat democràtic de dret deu imposar les seves normes. Però això no ho nega ningú. Per tal motiu, combatre l’odi i la violència exigeix una autoconsciència tranquil·la, no afany de provocar. En la mateixa mesura en que la guerra no és una guerra, tampoc aquest imaginari islamofascisme és una magnitud espiritual que ens amenaci”. [...] “Devem preservar-nos davant de semblant militarització de l’esperit occidental”. (1) Les formes nacionals de vida – el cru etnocentrisme – que ens separa en comunitats nacionals europees, és un límit imaginari que batega a sota del projecte europeu. Però en el seu interior, un oceà lent i insegur empenta amb la fi de buscar acomodament des de la immigració. Altres cultures e identitats – i religions – amb un pes relatiu menor, agreguen una capa a l’oasi europeu. El problema és cóm es salda aquesta suma? O es converteixen en agregats, tal qual observem en la ruïna de la perifèria amb els seus guetos a l’estil francès, o es respon amb l’ampliació del propi horitzó com cita Habermas. Aquest filòsof prové d’un projecte d’homogeneïtzació fracassat, i des de ell reflexiona per a alertar-nos d’aquest efímer somni nazi. “Únicament he mencionat que nosaltres érem suficientment grans com per a poder recordar encara la nostra joventut sota el règim nazi, però massa joves com per a poder fer-nos culpables”. [...] “Jo personalment, [...] no tenia a més cap possibilitat d’identificar-me amb la visió del món dominant de llavors”. (1) La postura que imposa a la societat una ideologia higienitzant, arriba a provocar en la racionalitat una ganyota de fàstic davant la natura del terror. Inclús – ho observem en Habermas, o Gunter Grass – els obliga a pronunciar-se – a autoidentificar-se – molts anys després d’haver tingut lloc aquell succés nazi. És aquí on es troba el nucli del segon aspecte. Davant l’islamofascisme actual, la intel·ligència europea es retira altre vegada davant l’horror de tenir que pensar i pronunciar-se davant l’augment d’estats no democràtics i islamistes. Veiem milions de ciutadans enfurismats perquè critiquen la seva opinió o el seu líder espiritual, o cèl·lules terroristes amb un imaginari sectari tan seductor que porten a milers de persones a donar la seva vida. Dirà Habermas: “L’estat democràtic de dret ha d’imposar les seves normes”. Aquest aspecte queda fora de tota qüestió, però ens enfrontem a corrents de pensament i líders en el qual no es aquesta la seva prioritat, ni tan sols posseeixen un àmbit ideològic comú a l’occident. Cóm es resoldrà aquesta qüestió? Per ara, la sortida dels EEUU de la Guerra d’Irak en un futur proper, donarà pas d’un període d’intervenció a potser un altre de contenció. I ja instal·lats en la contenció, podrem passar molts anys. (1) Jürgen Habermas, filòsof.

ÈXIT? Solament és possible parlar de l’èxit o del fracàs darrere de la filera de tilos, quasi on s’amaguen els que no s’atreveixen. Potser perquè pateixen la por? Potser és degut a que mostrar-se sigui una trampa de paper i cel·lofana que t’atrapa i et situa dins del folklore de les entrevistes i l’ego. Però com a bona au de rapinya, elevar-se més enllà de la vall i deixar-se bressolar per la brisa, per a des d’allà deixar-se caure, fins aquell punt extrem, divisat en la llunyania. Que –diguem–, es desplaça per a escapar de la mirada, de les garres perseguidores. Res és més temible que el moment: En que es desitja la fama i aquesta es mostra esquiva! Però llavors, un romana agotnat en aquest sentiment de condemna. Observa. Es bressola. I la intranquil·litat el porta per la densa senda en la que es barallen per ocupar els temibles ocells de l’èxit. I així és, serà o deixarà de ser, Una mesquina màquina d’esforços i cròniques d’intents.

La por al desamor És tan sever com una gota que cau des del cant ondat de l’aixeta. El sentim com una pena que es va ficant en els nostres ossos. Al començament són discrepàncies. Després l’espina es transforma en una asfixia de convivència. Poc a poc els malentesos van en augment. Fins que un dia un es veu sol, gelat en l’immensa planícia on les ànimes ens veiem però no ens atrevim a tocar. On observem la presencia de mirades dubitatives, però la nostra malaltia de l’antic afecte trencat, ens impedeix connectar amb un nou so. Passen els dies, els mesos, la fi descoberta es fa realitat. Amb el carregament d’identitat refem altre espera, altre brou ensinistrat en la seva obstinació de reclamar companyia. És el llarg període del desamor, llepem les nostres malapteses o les intercanviem amb alguna orella que atrapa la nostra desdita. Fins que apareix un fil de sensualitat. De pa tou i torrat. És el signe que remou la nostra paranoia per unir-nos a un batec diferent. A una calor humida, arcaica, tan temuda pel dubte de si acabarà en avorriment o depressió. El camí que ens precedeix no és per a covards. Ens clama frescor, ximpleries i projectes. D’ara endavant, res no serà segur, solament por i sentiment.

Memòria No és tan clar el sabor a menta. El seu estímul, breu, tan llunyà a les misèries humanes. Sembla un pecat antic, gemegar per aquells dies que s’han perdut, a compte del que havíem preparat amb tanta cura. I sense adonar-nos, els moments feliços s’han evaporat. I tornar a començar. Un apetit per viure en altres universos, o córrer per platges lànguides i desertes. O escalar per una cornisa astuta i bella, posada allà per la creació després d’un esclat del volcà pròxim. Els dies passats ens deixen ferides, o records càlids. Preparem el rodet o ocupem un mega de l’ordinador. Així acumulem un festí de caramels, de paisatges o ungles pintades o deixades entre el coixí del nostre acompanyant. Potser. Sabem caminar fins a la porta. Sabem parlar en veu baixa. Sabem entreteixir els antics records i el ron posat a la cua. Sabem tantes coses, que la sopa està freda quan: Acabem de visitar aquesta nevera robusta i freda que és la memòria. Fins que la destapem. I un musell ple de sentiments ens colpeja fins a dir: tot allò ho vam viure fins que tu et vas anar al llit i jo em vaig omplir d’arrugues.

30 M2 És el que necessita un individu per a ser feliç o per a despenyar-se La vida és un component volàtil. Fins i tot és esquiva. En innombrables ocasions traiem el cap pel balcó i aspirem aquesta brisa del començament del matí. Darrere hi ha un amor, els fills i els projectes de l’ego. Altres vegades, un cop baix, un atordiment sentimental ens porta fins a aquell fred que ens insulta. Entre totes dues situacions, fiquem matisos de la nostra malaptesa d’animalitat. O de l’ésser. Però el metres quadrats ens defineixen. Un llit, el raspall de dents, el carnet de l’equip de futbol, la cançó que va estar amb nosaltres als 16/17 anys. Després el no res. No deixa de ser paradoxal que alguns haguem de convèncer-nos d’aquesta vida i altres l’aboquen com una sidra antiga.

La Màfia 'Pots arribar lluny amb un somriure. Però arribaràs més lluny amb un somriure i un revòlver'. Al Capone La màfia es comporta com una associació que busca restringir la competència en un sector (begudes, joc prohibit, tractament de blanques) amb l’objectiu de mantenir la taxa del benefici del clan. Amb l’aparició de les grans ciutat, i la subsegüent creació de bosses de marginació i pobresa, els elements més endarrerits de la societat han trobat en el domini de la ciutat, una via d’ascens social. Històricament, el comportament “gangsteril”, està composat per una xarxa de famílies i fidelitats fundades per membres de la seva mateixa comunitat. La família (el clan mafiós) des de la perspectiva econòmica funciona com una cooperativa de productors que intenta exercir una influència monopolística sobre el mercat. A l’època de la Llei Seca en els EEUU, lluny d’allunyar als nord-americans de la beguda, va encoratjar la proliferació d’alcohòlics i va fer créixer exponencialment el poder i la fortuna de les màfies de Chicago i Nova York (1). El negoci s’estructurava en bars il•legals, prostíbuls i cases d’apostes, distribuïts per carrers o zones. Al Capone i la seva organització aconseguiria persuadir a cada productor d’alcohol per a que estabilitzés la seva producció individual, amb l’objectiu de reduir l’oferta del mercat, am la fi d’aconseguir un preu superior. Les conseqüències pel productor individual suposaven com a resultat una quota d’oferta menor, però la seva posició millorava i amb això els seus beneficis. El problema apareixia en aquella època – o tantes d’altres històriques – quan tots els productors intentaven augmentar els beneficis violant la quota assignada de producció. És aquí on intervé la força de coacció de la màfia. “La família estableix límits entre les diferents àrees que competeixen”. Però les lluites de les diferents bandes esclata quan cadascuna d’elles intenta restablir o alterar les seves diferents taxes de beneficis. La història de l’elevació de les rentes agrícoles (o d’activitats mafioses en el nostre exemple) – dirà Richard Lipsey – (2), ofereix amplis testimonis de l’aplicabilitat empírica d’aquesta predicció. Freqüentment, els acords de restricció de collites es trenquen, i els preus descendeixen – al excedir cadascú la seva quota – . També afegiria Lipsey, “el gran odi i la violència ocasional que mostren (3) a vegades els membres dels acords de restricció de collites contra els no membres i els membres que les violen, es fàcilment comprensible”. L’essència del poder mafiós és la inestabilitat, cada clan desitja augmentar la seva esfera de domini i això contribueix a incrementar les seves despeses. La família busca crear aliances per alterar l’equilibri entre les bandes. La llei no escrita, la omerta (el silenci) sempre contradiu les ambicions dels diferents caps, els quals juguen a augmentar el mercat amb el risc de perdre-ho tot. Al Capone dirà: “M’han fet culpable de tots els morts, amb excepció dels de la llista de baixes de la Guerra Mundial”.(1)Revista El País Semanal, Pag. 36, 17 d’octubre de 2004. (2)Richard Lipsey (3)En cursiva a l’original.

Cruïlla M’ho temia: un matí que tenia lliure i pensava no escriure res; inclús m’havia vestit per visitar la ferreteria que està a 200 metres de casa. És un temple. Ja no queden en aquesta Espanya immoral més que temples laics Les grans superfícies ho han arrasat tot. Però aquestes restes del passat et renoven. Qui t’atén és un senyor que sap i coneix el material, que posseeix aquesta delicada escola d’haver recollit les experiències dels seus clients, i si vostè li pregunta, és capaç d’obrir aquest llibre personal i íntim, i donar-li alguns consells. Que si aquest pegament, o aquella pintura. O un bon líquid per a rebentar l’òxid que l’impedeix obrir aquesta estranya caixa on guarda records inútils. Però com tot temple, si vostè es mou pels prestatges, s’emportaria tot allò que veu, per ficar-lo a la seva vida. ¡Sí, tot! En els països que estan en la classificació del primer món, la bogeria del consum ha instaurat el pàrking gratuït i al seu voltant un munt de dependents que no saben vendre. I un passeja per aquella filera de preus temptadors però no sent l’experiència vital del temple. Fa uns dies, en la conversa amb algú dels meus alumnes, fins i tot vaig ser capaç de recordar que: els plàtans els venien per unitat, o la carn, el carnisser li embolicava en el diari antic, o el kilogram de sucre relliscava des d’un calaix gran i astellat de fusta antiga a una bossa de paper. I si ens quedem sense temple? Segons Nietzsche, ve el nihilisme. La pèrdua dels valors, que ens portarà fins a un infern de seda i jade: el consum.

El desdeny davant la natura i els records Sovint, al apropar-nos fins on es ven la fusta, i una vegada dins, la seva elaborada resposta d’olors ens tira fins a projectar-nos a un món proper a la natura. No deixa de suggerir-nos el contacte amb emocions perdudes, que en multitud de casos estan a l’etapa de la infantesa És aquell terreny, on encara la generació dels majors solia visitar despreocupadament. Una frontera difusa i inalterada del fi de la ciutat. Ara els nens petits es desplacen en un món de plàstic i tancat. Van al col•legi, des del sudari del pis familiar, i allà els espera un pati per a l’esbarjo, en el que dos o tres arbres fan de testimoni en els seus jocs. I a vegades aquest llindar d’intercanvi està arrasat pel ciment i les activitats programades. Quan cau la tarda, a la sortida de l’escola, per alguns la visita al parc o a la plaça és encara possible. Per altres la televisió o la Play Station. Estem en un món en el qual la clau de casa, espera sotmesa al retorn d’ algú dels progenitors. Ens resistim? A ser devorats per un món fred i plàstic. A ser devorats pel cartró pedra de Hollywood i els seus actors o actrius de mel i setí. Volem tornar al impàvid instant en que ens entreteníem a observar com: una abella salta i el silenci despreocupat ens deté a la vorera del descobriment! Hem substituït a aquella fera despreocupada de pel, sarna i antigues paparres, pel gat i el gos de peluix made in Taiwan. Fins i tot les temibles i antigues paparres han desaparegut del nostre imaginari. O les impassibles mosques que abans rondaven la nostra migdiada. “El líquid espai de verd, es composava d’arbres centenaris i alts, en el seu interior uns quants jocs destrossats m’atreien com un poderós iman. Quan el vent bufava amb intensitat m’agradava asseure’m a observar la respiració entretallat d’aquell gegant que composava la unió de terra i arbres. Un dia van retirar tots els arbres fins a deixar un granit maldestre i ridícul. La meva angoixa davant de tanta mort, va ser un sanglot que va donar a la terra un senyal. Tot el que va venir després va ser mort i vent acalorat, que empenyia els vidres del veïnatge, fins a enderrocar-los davant la pèrdua del misteri”. Ens resistim? O ja hem acceptat la fi de la bellesa natural i la seva ordenada vida d’autoreproducció amb l’encant metàl•lic de les hores mortes.

El tango La paella bufava amb angoixa davant del disbarat que havia dit el contertulià familiar. Era impossible dissimular pels restants membres del clan, la ximpleria encara levitava a la taula. Era inútil desdir-se, en Lucas sentia una lleugera fredor a la nuca davant de la desdita de veure’s reprovat. Però el cap del clan, va deixar passar uns minuts. La vella orina que nedava a la palangana buida, sota la taula, també s’apiadava d’ell. Com que ningú desitjava donar un pas, un dels cosins, assegut en una cantonada, va argumentar: - Dius que la teva dona t’ha deixat i ha marxat amb un altre? - Sí – va contestar en Lucas. Una bona estona van quedar en silenci. El cap: - Temut: ves i fes-la tornar! - Cóm? Si ella està molt a gust amb el seu amant. M’ho va dir ahir al vespre en l’última discussió. Va ser tan astuta. – va prosseguir en el seu relat, i al beure del got de cola, i estant en el salonet, va canviar la seva expressió a la mirada i al recorregut fins tornar a connectar amb mi. – Va dir: “Lucas, me’n vaig. Aquí et quedes amb el teu papà milionari i les teves natges del grossor d’un dau. Ja he aconseguit un home que em mantingui igual que tu, però a més a més, em faci vibrar a la pista de ball”. “A on?” va ser la meva pregunta més estúpida i artificial. - A la pista de ball, allà... ell es desplaça i m’arrossega amb facilitar. Jo sento la seva galta, o la seva mirada, em porta d’un costat a un altre fins a oblidar en segons qualsevol traïció o mediocritat. Tu mai has entès allò del tango. Sempre ho has vist com un trencament de compromís. Però la seva música es tènue, sensual. Si et deixes portar, la teva parella està al teu costat, tan ficada, tan unida, que és una de les poques gotes de vida no contaminada per l’obligació, per la responsabilitat. És tan virulenta la seva carn entre les meves cames, que desitges seguir-li fins el desmai. I tu mai ho has entès. Sempre has anat una mica més lent, o has estat avar en l’entrega. Amb tu, el meu cos al fregar-te, no aconseguia electritzar-se. Ni por, ni passió apareixia a les teves botes! El terra es feia aspre. La nit eterna. La música una revenja amarga a cada glop, a cada gir. I no era necessari beure o retocar-se. En canvi, amb ell, volo, sense alcohol, amb poca música. És un sentiment que ens uneix i arrossega sense cap mesquinesa, sense més, es un lleuger contorn, descrit a la volta, i en la volta, que marquem junts. - Solament va dir això. - va concloure en Lucas. El cap el va mirar. No hi havia més distorsió ni mesura en l’excusa que terminava d’escoltar-li. Va obrir la boca, els seus llavis es van balancejar, semblava que el front es desplomava sobre els ulls. Estava aclaparat. Un crit maldestre, per després dir: - Deixa-la! És una minga de pur verí! Ella solament busca satisfer amb una tortuosa dansa la seva soletat. Els demés van assentir, no van tenir l’atreviment de preguntar per aquest estrany ball que l’havia extraviat.

Els escriptors som un núvol de lladregots Els escriptors estan a l’aguait de la presa. És a dir, sense més vergonya, que posseir uns ulls que veuen allò que altres desestimen També escoltem allò que el grup en general prefereix, psst...! I després passar. Però, una vegada al nostre racó romàntic, donem fe d’un univers que es transforma. Solament fa falta que sigui un diàleg o un monòleg o una descripció. És com estar en un penya-segat i veure que ell, sense més gosadia l’empeny, fins a sentir que la mort el recull, impàvida, extrema, al xocar contra el matalàs de sorra vestida, d’una onada avorrida que repeteix el seu joc. I una mort, desencadena una perquisició, en la qual participa un guenyo i inútil policia. I amb tot, el poble sencer d’un llogaret desert. Per poder veure un món pamfletari, xafarder, molest. Davant d’un dels seus membres que acaba amb la vida d’un altre. Però tot i així continua i sota d’aquell xiuxiueig, apareixen l’odi i el llot recollit i atapeït d’anys. Solament falta conèixer qui ha comès l’atreviment, pujar fins al tron de Déu i donar justícia. Solament ens falta conèixer el perquè d’una carrera esbojarrada d’un dels fills malalts, va desembocar en la mort. O no. Pot ser, com aquella senyora gris i mustia que passejava el gos i recollia el salut del cura cada diumenge. O més extrem encara, el parroquià de vida llicenciosa i maldestre, que amagava en el seu llit, la vergonya d’escoltar les faltes dels demés, sense poder exercir les pròpies. És en aquest punt, quan la realitat es creua amb el relat, però no posseeix el ganxo d’aquell. Fa uns dies, va sortir a la televisió. Un fill va matar primer la seva mare etzibant-li un cop a la nuca amb un bat de beisbol, després al seu pare colpejant-li al cap amb la televisió. Després, va sortir al carrer i es va denunciar a sí mateix: he fet una cosa molt dolenta! Res en comparació a l’atreviment i la descripció d’un bon escriptor. Per això els lladregots, els lladres d’històries, ni tan sols devem robar-les. Elles es mouen amb velocitat i injustícia a la nostra imaginació.

L'apetit de soft El que va ser un misteri, després es transformaria en una xarxa Allà on milions de persones es traurien la samarreta i el seu suor, estès sense consol, davant l’equívoc o el intercanvi. Amb el pas del temps s’agregaria una immensa colònia a Internet. Ara aquesta xarxa, un cop preparada, passarà a intercanviar la informació entre coses. Serà primer tímidament. El chip de la meva nevera o de la seva, li dirà el chip del servei tècnic que perd gas i el seu rendiment en fred està minvant. O les parts vitals de l’avió, abans d’enlairar-se parlaran amb els seus sistemes de control a terra i aquests analitzaran dins d’un marge d’error si està OK. Després, aquestes coses podran pensar, és a dir, prendre majors decisions per si mateixes. I el submón creat serà una tela d’aranya que vibrarà d’esquenes a les nostres peticions. Al nostre coll de peticions humanes! Però algun dia algú voldrà desconnectar una part per castigar-lo, renovar-lo o donar de baixa la seva productivitat no humana. Però tindrà dubtes i remordiments. O l’apetit elèctric del soft el denunciarà a la xarxa. Haurem arribat a una nova civilització. La de les coses amb vida. O de la vida que s’ha instal•lat en nous mons virtuals...