Franc

10 11 bitllet 01 B4.qxd

10

20/01/2009

11:19

PÆgina 10

BITLLETS

L’AVENÇ 343 FEBRER 2009

JOAN RIAMBAU

Elegància, elevació, entusiasme En la mort prematura de Francisco Casavella, escriptor de Barcelona

E

l fantasma d’una revolució ha travessat Barcelona. I la revolució no sortirà a la televisió, com deia Gil Scott Heron. Poc abans de Nadal, va morir Francisco Casavella, l’autor d’El triunfo, Quédate, El secreto de las fiestas, Un enano español se suicida en Las Vegas, El día del Watusi o Lo que sé de los vampiros. Va morir massa d’hora per qui encara tenia molt per viure i per escriure. La irrupció de Casavella en la literatura va tenir lloc al bell mig d’una festa, envoltat d’uns rumberos que per primera vegada se sentien part d’una història. A Casavella no li agradaven les presentacions acadèmiques, les rodes de premsa tibades i avorrides. Per ell, cada llibre, cada novel·la, eren una fita que calia celebrar amb l’autor, que s’hi havia deixat la pell, i amb els amics que l’envoltaven. La seva primera novel·la publicada, El triunfo, escrita

Aquella novel·la, amb els gitanos del Xino venjant el seu honor a trets, que alguns van llegir en clau de sèrie negra i d’altres com una evocació lírica moderna a ritme del ventilador de les guitar res d’una rumba gairebé extingida aleshores, contenia ja les claus d’un narrador d’una força incomparable, capaç d’integrar els relats orals explicats a cau d’orella als voltants del mercat de Sant Antoni i la millor literatura, capaç de fer reviure Hamlet al cor de la Barcelona més popular i fer-lo parlar el castellà del segle d’or, i que tothom cregués que així es parlava els anys vuitanta en aquesta ciutat. Pura literatura. Casavella travessava Barcelona de nit i de dia, i en sabia els secrets. No era com aquell personatge seu que per no haver sortit mai de Barcelona en tenia una idea mundial. Barcelona podia ser el món, l’escenari d’una

Era un narrador d’una força incomparable, capaç d’integrar els relats orals explicats al mercat de Sant Antoni i de fer reviure Hamlet al cor de la Barcelona més popular i fer-lo parlar el castellà del segle d’or

’

a la caserna del Bruc mentre feia el servei militar, quan encara afirmava que el seu currículum professional incloïa classes particulars de matemàtiques, feines al sector bancari i xofer d’una supervedet, duia ja en el títol la ferma voluntat de la seva vocació: Casavella era escriptor i la seva obra hauria de ser reconeguda amb el triomf. Un triomf que alguns no li han volgut reconèixer ni en vida ni –més mesquí encara– ni tan sols un cop mort. Potser perquè no era un dels seus i treballava com els escriptors de debò, amb independència?

comèdia humana que no necessitava ni les torres de la Sagrada Família ni l’estàtua de Colom com a decorats. Una Barcelona humana des del peu de Montjuïc al cim del Tibidabo, una Barcelona que Casavella va recórrer d’una punta a l’altra, com el personatge de Un enano español se suicida en Las Vegas: «Caminaría hasta el amanecer aunque tuviera que dejarse la vida en el empeño. A veces, se detenía, levantaba la cabeza y se orientaba. Ahora estaba en las Ramblas. Fingió mal humor para no parecer un turista entre los cientos que pasaban por

su lado; masculló exabruptos para no parecer ni siquiera un viajero; se palmeó la boca al tiempo que emitía un gemido intermitente para identificarse como un auténtico nativo.» Perquè Casavella formava part de Barcelona. I no es va voler exiliar, com Voltaire. El seu esperit càustic havia de coure en l’epicentre de la societat. En l’ànima d’aquells que, intentant reconèixer el seu rostre en el d’altres ja no se sabien ni reconèixer al mirall, ni en els rostres dels seu amics d’uns anys abans, d’uns dies abans. A Quédate, la seva novel·la més oblidada per la crítica, ja oferia un retrat demolidor, demolidor com el de Boris Vian a L’escuma dels dies, d’una ciutat –i dels seus habitants– sorgida d’una Alícia lisèrgica i governada per una jerarquia, els «mantovani», guiada únicament per la recerca del poder total: «Somos eternos adolescentes en busca del poder total, de la moto más rápida, de la más despampanante elementa del sexo femenino, bastante brutos y, sin excepción, implacables. El vértigo es nuestra divisa; el odio, la rabia y la pasión sin matices, nuestras coléricas armas.» Una Barcelona en la qual el protagonista quedava atrapat en una escullera de malson i només podia salvar-se resolent els enigmes que li plantejaven els barquers de les golondrines del port: «Siempre llegan dos barqueros. Son mantovanis y emplean un extraño ritual. Uno, que se ha vuelto loco, dice siempre la verdad, y el otro, que es un cínico, no hace más que mentir. Él no reconoce que es un cínico. También puede darse el caso de que los dos sean cínicos. O de que los dos estén locos.» I aquella ciutat, aquell país, que durant la Transició van ser l’escenari dels malabars i les acrobàcies del circ de saltataulells i pocavergonyes, de cínics i bojos –alguns dels quals avui seuen, encara, a les mateixes pol-

10 11 bitllet 01 B4.qxd

20/01/2009

11:19

PÆgina 11

BITLLETS

L’AVENÇ 343 FEBRER 2009

ries, i contra les quals ni tan sols està permès tenir raó. Però, per a sorpresa dels que el veien com un «novel·lista de barri», un «cronista» d’una Barcelona enderrocada a cop d’especulació, Casavella va portar la seva nar rativa més enllà del mapa que dibuixem cada dia amb les nostres passes: «Al caminar por las calles, Jaime se identificaba con las líneas que en las antiguas películas sobrevolaban los mapas hasta China o el Himalaya, o alguna zona inexplorada del África Negra. Hubo un tiempo en que la cartografía mental de Jaime había conocido también sus va-

Ediciones Destino

trones–, el va retratar Casavella a El día del Watusi, una novel·la monumental, publicada en tres volums amb els títols de Los juegos feroces, Viento y joyas i El idioma imposible. Si no es volia exiliar com Voltaire, s’hauria d’encarnar en un nou Lazarillo de Tormes, un pícaro més amoïnat per la pròpia supervivència que per uns afanys de posteritat i benestar similars als dels seus conciutadans. Mai la literatura d’aquest país havia aconseguit fer-se seva amb tanta convicció una figura cobejada per la literatura universal. I Casavella ho va fer amb tan bon ull, que va posar el dit a l’ull a tots els seus possibles lectors. El día del Watusi és el retrat més descarnat d’uns anys de la història d’aquest país que tothom vol colgar sota la sorra de la memòria. Un retrat cr uel per la seva autenticitat, àcid i trist per la patètica ignomínia de què dóna testimoni. Només els exclosos de la història, aquells que sempre perden les batalles, podien fer-se seva aquella W (de Watusi) que plana sobre la novel·la. Els altres, es van fer enrere dels seus desigs lectors en obrir el llibre, en sentir com se’ls obrien les f erides de la memòria amagada, del passat esborrat a cada pàgina. I tanmateix, aquesta W hauria d’aparèixer un dia dibuixada a les xemeneies del Paral·lel o a la platja de Barcelona. La memòria del Watusi forma part d’aquesta ciutat: «¿Sabes quién es el Watusi? [...] Parece un animal blanco y azul, sin destellos, pálido. La cazadora de béisbol con la W, con la inscripción Watusi 65. Se mece», i sona Ray Barretto... Casavella, com els grans moralistes clàssics, com La Bruyère, no podia defugir el retrat càustic dels seus coetanis, de l’honnête homme, aquelles persones de certa estofa amb les quals un no s’ha d’enfrontar, aquelles de les quals un no s’ha de plànyer més que en les ocasions estrictament necessà-

cíos inexplorados –e, imperfecta, seguía creyendo en terribles abismos más allá de algunos confines–, pero ahora cada calle era un sentimiento determinado, cada cruce una orden para el sosiego o la rígida expectación.» A m b L o q u e s é d e l o s v a m p i ro s , novel·la amb què va guanyar el premi Nadal el 2008, l’univers de Casavella es traslladava a l’epicentre de les seves inquietuds, a l’Europa del segle xviii, al moment del naixement d’una ànima moderna que podia pensar –o aspirava a fer-ho– en llibertat, en una Europa poblada per vampirs que vivien de la sang dels altres, de paràsits del canvi

social, del pensament, d’hipòcrites amagats darrera les màscares de falses identitats. Tantes llums tan enlluernadores com les del jocs olímpics que planaven sobre altres novel·les seves, i tanta foscor i tantes ànimes encegades per l’esplendor de la cort, per l’esclat de la revolució. De nou, com en El dia del Watusi, Casavella mostrava les úlceres del món contemporani, del nostre món quotidià. Banquers catalans delerosos de conservar el seu capital, gitanos gelosos de no deixar-se robar el triomf, picaplets àvids de fer carrera a Madrid o il·lustrats i aventurers en les corts del segle xviii vivint de la maçoneria o de la prestidigitació. De nou els personatges que sempre havien presidit la seva narrativa i el territori en què es movien: les taules de joc i la tramoia del poder. Ara, però, més universals que mai. Més cosmopolites que mai. A Roma i a París, i no només al Raval o a Sant Gervasi. Amb «l’elegància, l’elevació i l’entusiasme» que Casavella, parafrasejant el lema de John Coltrane, havia fet seves en l’escriptura i en la vida, signava una novel·la exuberant i magistral en el retrat de l’època i sobretot en el dibuix d’uns personatges tan complexos com els mateixos éssers humans. «Te mueres. Te entierran. Sale un árbol de donde te han enterrado», deia un dels protagonistes d’El día del Watusi. «Un manzano, te imaginas. Si te comes la manzana, te has comido parte del muerto, claro. ¿Te empiezas a portar como él?», prosseguia. I el seu amic li responia: «A lo mejor.» Elegància, elevació i entusiasme Potser això és la revolució. Potser per això no sortirà a la televisió.

Joan Riambau

(Barcelona, 1964) és editor. Era editor júnior a Versal quan es va publicar El triunfo de Casavella.

11