Fragments De Felicitat 67-09

Núria Vidal i Llorens 1967 - 2009

A les dones de la meva família; Les filles: l’Anna i la Marina La neta: la Clàudia Les cosines: la Lydia, la Mª Eugènia, i la Horten i a totes aquelles persones que m’han deixat una empremta al llarg d’aquesta meravellosa professió. Aquí en sortiu uns quants, però no pas tots!

Sitges, setembre 1967 – Esplugues de Llobregat, juny de 2009

Continguts 1. Com les idees creixen 2. Què m'ha inspirat 3. Fragments de felicitat a l'aula 1967-2009 -Els inicis 1967 - 1975 -Colegio Academia Alvarez vs. Escola Lavínia 75-76 -IB Cornellà (actualment IES Francesc Macià) 76-78 -IB Sitges (IES Joan Ramon Benaprès) 78-83 -IB Manuel de Cabanyes. Vilanova i la Geltrú 83-96 -IES Joan Ramon Benaprès, "revisited" 2002-03 -Primers passos a l' EOI 2003-2006 -L'arribada al paradís. L'EOI d'Esplugues i el Parc de Can Vidalet. 2006-2009 4. Les darreres classes -Shall I Compare Thee to a Summer's Day. Diada de Sant Jordi. -The Horrors of War -The magic of the screen -Stories behind pictures -What's your art style? -My last letter -Students' comments 5. Altres fragments professionals -Els anys de formació 1974-2009 -Els anys americans 1996-2002 6. Comiat que no és per sempre

1. Com les idees creixen...

D'ençà que vaig veure a la graella del calendari de fi de curs el dia del claustre de maig; "Festa Núria"...!!) em va agafar un “cangueli” inexplicable... Arribava la meva jubilació definitivament i la decisió ja estava presa, no em podia tornar enrera! Per acabar-ho d'arreglar em quedaven pocs dies per pensar i preparar aquest petit oferiment que volia fer-vos; filles, neta, cosines i demés família, companyes i companys, amics i alumnes. Em calia, definitivament, posar fil a l'agulla. Al llarg dels anys de docència m'han entusiasmat moltes més coses que no només la llengua. Ja ho sabeu, projectes d'art, d'arquitectura, de literatura, de noves tecnologies, de ciències, de cinema, de recons del món, entre d’altres. Aquests projectes que m'han marcat tant m'han fet pensar que la vida no és res més que fragments i d’aquests recordem aquells que ens han fet més feliços perquè els esdeveniments que ens han angoixat, sovint, els volem oblidar.

Aquesta petita mostra de fragments de felicitat acaba una etapa i en comença una altra. Per aquest acabament, doncs, us vull oferir, sense cap pretensió, espurnes d'aquesta inspiració que ha marcat la meva docència dins i fora de l’aula al llarg de la meva vida. I també perquè acabo la meva carrera professional en una escola inigualable i amb un companys meravellosos de qui recordaré molts instants, paraules, olors del parc, colors dels arbres, sentiments i recordaré músiques barrejades amb sons del món, d'aquestes llengües estrangeres que ens han acompanyat sempre enmig d’un verd de fons del Parc de Can Vidalet... i perquè la vida no és massa més que això... fragments!

2. Què m'ha inspirat? •

Les meves aspiracions abans de començar la carrera a la universitat anaven pels camins de la psicologia. Vaig començar els anys comuns a la Facultat de Filosofia i Lletres amb aquesta intenció però la nostra (d'en Jordi Serra i meva) fortalesa era infinita. El segon any de carrera vam decidir de tenir un fill i no vam tenir temps de tornar-nos enrera, al mes següent de la decisió estava embarassada de l'Anna. Per fer uns estudis dignes de psicologia, em deien que, calia anar a París i en Jordi, que tocava més de peus a terra que jo, em va dissuadir subtilment. Vaig optar pels estudis de Filologia Anglesa perquè em semblava que serien més fàcils degut al meu bon nivell d'anglès, però en aquells primers anys vaig patir suors i llàgrimes, no tant per la llengua sinó pel contingut de les assignatures, però a la llarga van anar desapareixent les angoixes per deixar pas a moments molt més gratificants. Recordo moltes professores i professors de la carrera però la persona que més em va inspirar i em va fer aprendre va ser la Hilary Burns, una professora excel·lent de qui vaig aprendre no només literatura sinó també a fer classes. De seguida vaig tenir clar que el meu camí aniria cap a la docència, una docència compromesa i arriscada, com la que observava a les classes de la Hilary.

•

Calia que els alumnes es trobessin, no pas que jo els donés el coneixement i la saviesa que no era infinita. Calia obrir camins diversificats per a cada un d'ells. El llibre de Gibran "The profet" en

l'apartat de l'ensenyament sempre va ser un referent tant en la formació com a les meves classes. No sé si vaig reeixir, però ho vaig intentar. The teacher who walks in the shadow of the temple, among his followers, gives not of his wisdom but rather of his faith and his lovingness. If he is indeed wise he does not bid you enter the house of his wisdom, but rather leads you to the threshold of your own mind. Kahlil Gibran 1. Ben aviat vaig entendre que la diferència d’interessos, d'estils, de nivells i més tard cultural era difícilment assolible si no es feien projectes a l'aula. Als alumnes, com a mi mateixa, ens interessava l'art, l'arquitectura, la ciència, la cuina i el menjar, el món, la seva geografia, la gent i els diferents costums. M'atreia més la idea de l'home complert del Renaixement que no pas aquella feixuga especialització que la nostra era començava a apuntar. Així doncs vaig llegir molt de llengua i lingüística, però també d'art i en Picasso em deia coses que m'interessaven gairebé més per les meves classes... Art washes away from the soul the dust of everyday life. An idea is a point of departure and no more. As soon as you elaborate it, it becomes transformed by thought. Pablo Picasso

1. Perquè així mateix entenia els projectes, "un punt de partida" en constant canvi, amb noves addicions, troballes, sorpreses, còpies i plagis, imaginació i creativitat sempre amenitzat pel toc personal de cada un dels meus alumnes. 2. La pedagogia crítica, les identitats, la multicultura, la diversitat cultural... eren, en definitiva, aspectes a considerar en els meus materials de la docència diària a l’aula. L'identité n'est pas donnée une fois pour toutes, elle se construit et se transforme tout au long de l'existence. Amin Maalouf (Merci, Département de Français ! per triar aquest llibre tant interessant mentre estudiava amb la Nathalie!) 1. El cinema i les imatges han estat una constant inversió en els materials de les meves classes. Gèneres, actrius i actors, directors, temes, estils, imatges; Hitchcock, Visconti, La mort a Venecia, Tess of the D'Urbervilles, The French Lieutenant's Woman, Maurice, Picnic at hanging Rock... van inspirar-me per crear materials engrescadors, si més no a mi m'ho semblaven i la resposta dels alumnes va ser ben engrescadora i sorprenent en moltes ocasions. La literatura i el cinema, i la literatura per si mateixa; Hardy, Lawrence, Virginia Woolf, Clarissa i Les Hores; To the Lighthouse i A Room of One's Own. How can I further encourage you to go about the business of life? Young women I would say, and please attend, for the peroration is beginning, you are, in my opinion, disgracefully ignorant. You have never made a discovery of

any sort of importance. You have never shaken an empire or lead an army into battle. The plays of Shakespeare are not by you, and you have never introduced a barbarous race to the blessings of civilization. What is your excuse? It is all very well for you to say, pointing to the streets and squares and forests of the globe swarming with black and white and coffee-coloured inhabitants, all busily engaged in traffic and enterprise and love-making, we have had other work on our hands. Without our doing, those seas would be unsailed and those fertile lands a desert. We have borne and bred and washed and taught, perhaps to the age of six or seven years, the one thousand six hundred and twenty-three million human beings who are, according to statistics, at present in existence, and that, allowing that some help, takes time. A Room of One's Own, Virginia Woolf 2. Com si es tractés d'aconseguir la meva pròpia llibertat m'endinsava en el textos de Woolf i de Thoreau to “suck out the marrow of life,” per trobar el meu camí, un camí docent, complex i gens fàcil i alhora personal que trobaria en les Cartes de Paul Eluard a Gala una explicació gens convincent, avui dia. I la sexualitat reprimida d'Edward Forster amb Maurice i una altra trista però agosarada visió d'Oscar Wilde a The Ballad of the Reading Gaol... One can live for years sometimes without living at all, and then all life comes crowding into one single hour. Oscar Wilde

I went into the woods because I wanted to live deliberately. I wanted to live deep and suck out all the marrow of life...to put to rout all that was not life; and not, when I came to die, discover that I had not lived. Henry David Thoreau 3. Però feia camí, un camí apassionat i il·lusionat convençuda de la meva fe, una fe aparentment compartida aleshores fins avui on l'agosarada elecció de The Dead Poets Society com a lectura d'aquest any, m'ha fet retrobar amb les meves arrels gràcies a aquest grup d'alumnes disposats a compartir i a entendre... fins el final. Gràcies 4art de 7 a 9, sobretot, per aquesta complicitat i fe vostra. “Boys, you must strive to find your own voice. Because the longer you wait to begin, the less likely you are to find it at all. Thoreau said, "Most men lead lives of quiet desperation… " Why be resigned to that? Risk walking new ground.” Mr Keating in The Dead Poets Society

-

I per acabar, Darwin; els seus viatges amb el Beagle i les seves teories sobre l'evolució han sigut temes recurrents en els meus materials i en conseqüència Richard Dawkins i el seu qüestionament constant i el seu ateisme; i els horòscops, els estils d'aprenentatge, i els curts, i els llargs i la natura i... tot un seguit d'infinites "i"s... m'han inspirat.

• Contar mi vida... No sé por dónde empezar. Una vida la recuerdas a saltos, a golpes. De repente te viene a la memoria un pasaje y se te ilumina la escena del recuerdo. Lo ves todo transparente, clarisímo y hasta parece que lo entiendes. Entiendes lo que está pasando allí aunque no lo entendieras cuando sucedió... Josefina Aldecoa Història de una maestra

Fragments de felicitat a l'aula

Non ricordiamo giorni, ricordiamo attimi. Cesare Pavese

Els inicis 1967 - 1975 Vaig començar a donar classes d'anglès retornant dels Estats Units l'any 1967; classes particulars, en una acadèmia al carrer Urgell i en un col·legi de monges al carrer Hospital. Eren altres temps i l'ensenyament de l'anglès era un món desconegut per mi. A les classes intentava aplicar tot allò que intuïa i tot allò que aprenia mentre vivia. Vaig conèixer en Jordi Serra i ens vam casar. A ell li vull agrair els ànims, el suport, el recolzament i el coratge per a tirar endavant els meus estudis de batxillerat a una edat ja madura i a la Universitat. Amb ell vaig tenir dues filles meravelloses; l'Anna i la Marina... els pilars de la meva vida i tantes vegades la raó de la meva continuïtat i perseverància en aquesta vida professional que tant m'ha omplert. Malgrat elles no sempre ho hagin entès així! Colegio Academia Álvarez vs. Escola Lavinia. Barcelona 1975-76 En acabar la carrera vaig començar a fer classes a dues escoles ben diferents. L’Escola Acadèmia Álvarez era l’antítesi del que jo creia que havia de ser la docència, però, els seus alumnes eren meravellosos i tot i que hi havia diferències entre el professorat, entenc que tots ells estaven convençuts que ho feien bé. Hi posaven passió i convenciment i una disciplina a la qual jo no m’hi sentia massa propera. Un matí vaig arribar a l’escola i els alumnes, abans d’entrar a classe, em van envoltar entusiasmats fent-me preguntes sobre el diàleg que havien preparat, un “role play” que per aquells temps era una aposta innovadora! Va venir un dels professors i, amb un crit contundent, ens va

fer entrar a tots a l’aula. Jo intentava dir que era la professora i en un cop d’energia ho vaig poder dir. El pobre home va marxar esporuguit i l’endemà em va enviar una nota absolutament “barroca” (o deixem-ho en “clàssica”) on em demanava disculpes. Li vaig dir que per mi era un honor que m’hagués confós amb una alumna. D’aquesta època recordo les passejades pel parc de la Ciutadella on deixava el cotxe per anar a l’escola al carrer Princesa. Em feien molta enveja els jardiners d’aquest parc quan arribava la primavera. Els veia regar les flors de tants colors i formes. També recordo la trobada, un dia de maig del 76, amb la Vinyet Rosés i ens vàrem fer les fotografies de la “Marxa de la Llibertat” programada per aquell estiu. Vam sortir a la portada de la revista “Destino” i va causar un gran aldarull al meu poble. No cal que us digui que a la meva mare per poc li agafa un infart! Però els alumnes de l’Àlvarez em confessaven que havien penjat la portada de la revista a la paret de les seves habitacions! No es podien creure que tenien una “profe revolucionària”. L’Escola Lavínia representava la ideologia del Maig del 68 francès. Es debatien les programacions, les aproximacions a l’aula, els continguts al marge de les matèries obligatòries que els alumnes havien de cursar per aquell 1er de BUP que tot just començava a impartir-se. M’hi sentia a gust a l’escola, tot i que els alumnes estaven una mica empatxats de polítiques esquerranes. Es demanava molta participació a les assemblees i, com he dit abans, una notícia no tenia el mateix efecte en aquesta escola que al “Colegio Academia Álvarez” on els alumnes escoltaven bocabadats qualsevol comentari que pogués fer perquè els professors, tot i que molt eficients, eren fruit de la dictadura franquista. Recordo moltes cares i pocs noms d’aquella època, molts somriures i

riures, molta rauxa i preocupacions transcendentals d’un futur esperançat però encara incert. Acadèmicament parlant, el meu primer any de docència oficial va ser un fracàs! Els meus alumnes de l’Acadèmia van suspendre tots el més de juny per fer un èmfasi més comunicatiu que gramatical a les classes. Així doncs una setmana abans de l’examen de setembre (aleshores hi havia la convocatòria de setembre!) els vaig ensenyar el que per aquella professora era tant important: no deixar-se les “s” de la tercera persona, declinar el verb “to be” en present i en passat i alguna que altra banalitat. Poca confiança els van donar si podien aprovar la matèria del curs amb bones notes estudiant una sola setmana. I així... sempre igual! Fins que uns anys més tard em vaig decidir a presentarme a càtedres per poder decidir què comptava i què no a l’hora de comunicar-se en anglès als exàmens de fi de curs.

I.B. Cornellà 1 (actualment IES Francesc Macià) Cornellà de Llobregat 1976-78 L’arribada a l’Institut de Cornellà va ser un glop de llibertat! Hi havia un Claustre il·lusionat. Molta gent jove i alguns de menys joves. Tots amb ganes de fer les coses bé. Recordo molts companys i companyes d’aquella època i sobretot recordo els grup d’alumnes de qui vaig ser tutora; el 1er de BUP 4. Eren la meva vida! Em respectaven i jo els respectava a ells. Fèiem activitats engrescadores amb un mètode “estructura-global audiovisual”, “All’s Well” amb unes filmines d’uns personatges entranyables que es deien John i Archie. Hi havia un departament d’anglès, amb la Teresa Alsius el primer any i en Gabriel Martinez el segon any, entusiasmats amb les noves tendències d’aquells moments i les reunions de seminari es feien amb rigor però també al voltant d’una taula on tot dinant sortien les millors idees. Recordo molts instants a la sala de professors amb en Vicenç, amic de l’ànima encara fins avui! I també recordo un dia de primavera amb una temperatura deliciosament càlida. Tenia classe a primera hora de la tarda amb els meus alumnes de primer quatre o potser ja eren a segon i no sé si van ser ells o jo que vàrem proposar de fer la classe al pati. Els vaig asseure a terra en una gran rotllana i els vaig explicar la llegenda Índia How the Rainbow was Made. De l’edifici estant els altres professors es preguntaven quina màgia podia retenir els alumnes embadalits escoltant aquella narració. Recordo la seva implicació en les tasques que seguiren i recordo les cares, els ulls... Recordo una escapada al cinema una tarda de classe a veure La Mort a Venecia de Luchino Visconti i l'atiborrament de les seves preguntes tot just sortint-ne.

Gràcies Salvi, Carmens, Nandi, Paqui, Mary... per les mirades, per aquella complicitat amiga que em va donar tanta força i em va proporcionar tants moments màgics.

I.B. Sitges (actualment IES Joan Ramon Benaprès) Sitges 1978-1983 Em va costar deixar Cornellà però la terra i la família també comptaven. Començar un Institut al meu poble tenia un sentit especial per mi. Potser el tret més significatiu d’aquell primer any a Sitges va ser l’enclavament provisional. L’Hotel Miramar va ser l’espai idíl·lic que ens va acollir aquell primer any. Era com un somni sortir a la terrassa de la classe i veure el mar canviant i poderós a les diferents hores del dia, a les diferents estacions... Era impactant descobrir cares d’alumnes que reconeixies per les seves nissagues... de pares amics dels pares, de veïns que recordaves de petits i arribaven a l’Institut fets uns adolescents eixerits i gràcils! Semblava que la màgia, la poesia, la música i la literatura tenien cabuda a les classes d’anglès. També vàrem fer servir el mètode del “All’s Well” i encara avui em trobo alumnes pels carrers del meu poble que em reciten de memòria el primer diàleg d’aquells personatges: “John, are you there? Where are you? It’s me Archie!”... Recordo aquell viatge de fi de curs a Eivissa, la bogeria, l’excursió amb bicicleta per Formentera. La llum d’aquell viatge, l’anada i tornada en vaixell... i les nits tan especials. Recordo el curs de literatura anglesa que vaig preparar pels alumnes de COU l’any següent quan ja no gaudíem de la visió propera de les esteles a la mar... Recordo la darrera classe a casa meva després de néixer la meva filla Marina, amb ella a la falda, menuda, de dies explicant la complexitat de “The Wasteland” de T.S. Eliot... Recordo la poesia de Wordsthworth que vam traduir amb en Jordi Grifoll, professor de Català, en aquells moments i recordo els comentaris d’un alumne, en Toni Sella, comentant la paradoxa de “The Wasteland” amb tota la vida a la

meva falda, la meva filla Marina. També recordo nítidament les mirades de complicitat d'aquells primers anys amb el mar de fons. Gràcies Sarah, Jaume, Joan per tants "attimi" plens de sensibilitat i bellesa. I d'aquell edifici més llunyà de la mar també recordo els alumnes de segon curs de qui vaig ser tutora: la Judith Sanjuan, en Jordi Martínez i la Mireia Ripoll que van aconseguir borses per anar a fer el COU als Estats Units. Recordo en Jordi i també el seu pare que ens va assessorar quan vàrem decidir pintar la classe perquè la respectéssim més i la sentíssim, més nostra. Recordo els meus alumnes de tercer, en Joan Escofet, en Joan, la Carmen, en Xavi Vaccaro... i l'entrevista sobre els OVNIS que van fer als estrangers de la vil·la. I els de COU, la Yoya Pañella, la Isabel, en Xavi... que van elaborar la revista gairebé surrealista dels membres de la classe, Flying Pigs, Fools and Maniacs Trying to Learn English. Recordo les anades al British Council del carrer Amigó a Barcelona amb els alumnes, a veure pel·lícules en anglès i escoltar xerrades i fer tallers amb altres companys per aprendre noves tècniques. Més endavant recordo les meves participacions, sempre animada per l'estimat John McDowell, un dels responsables de la meva implicació en la formació del professorat. Recordo el curs que vam seguir sobre la història del cinema a la Fundació Miró i les pujades a peu amb el meu estoic grup de tercer de BUP amb qui vaig portar a terme un projecte de cinema. Recordo en Rafa, professor de literatura, la Luisa, professora de dibuix, la Carme, professora de Català, els Jaumes i la Carlota dels primers

temps... Gràcies a totes i a tots alumnes i professors per fer-me tant feliç tantes i tantes hores! 1. Sopar de fi de curs als Vikingos amb el segon, de qui vaig ser tutora

L'anada a veure una exposició de Henry Moore. La "pintada" de la classe!

"Daffodils" (1804) By William Wordsworth (1770-1850) I WANDER'D lonely as a cloud That floats on high o'er vales and hills, When all at once I saw a crowd, A host, of golden daffodils; Beside the lake, beneath the trees, Fluttering and dancing in the breeze. Continuous as the stars that shine And twinkle on the Milky Way, They stretch'd in never-ending line Along the margin of a bay: Ten thousand saw I at a glance, Tossing their heads in sprightly dance. The waves beside them danced; but they Out-did the sparkling waves in glee: A poet could not but be gay, In such a jocund company: I gazed -- and gazed -- but little thought What wealth the show to me had brought: For oft, when on my couch I lie In vacant or in pensive mood, They flash upon that inward eye Which is the bliss of solitude; And then my heart with pleasure fills, And dances with the daffodils.

I.B. Manuel de Cabanyes. Vilanova i la Geltrú 1983 - 1996 També em va costar deixar Sitges però en aquell moment m’anava bé un canvi després d'aconseguir la Càtedra. Em va tocar Vilanova, el poble veí que havia ignorat durant gran part de la meva vida m’havia d’oferir els millors anys professionals de la meva carrera docent. En aquells moments pensava que l’ensenyament de l’anglès es podia fer de maneres més vives però vaig començar a tenir problemes funcionals. En arribar a l’Institut em van dir que no teníem departament d’anglès, és a dir, que no hi havia un lloc físic per trobar-nos, per treballar, per fer reunions i per guardar el material que aniríem confeccionant o els llibres que anàvem recollint . Em vaig trobar amb el millor company de seminari, l’Emilio Ferrando que es va enganxar a la roda dels projectes i junts vam aconseguir les borses de viatge de la Generalitat vuit vegades!!!! Els primers entrebancs els vam solucionar gràcies a la seva empenta. Ens van destinar el que havia estat l’infermeria de l’Institut que en un matí vam buidar d’artilugis mèdics. Els primers anys els vàrem gaudir moltíssim, més endavant el seminari va créixer i no tothom estava disposat a fer projectes. La nostra il·lusió de treballar sense un llibre de text es va trencar i vam haver de prendre decisions més feixugues. Recordo els alumnes amb molta tendresa, amb veritable estimació. Alguns van assolir uns nivells increïbles i van produir els textos més imaginatius que mai havia vist. “The Shadow in the Mist”, l’ombra que es formava mentre descobria coses, “Bournvi” el follet que s’escapa d’un conte perquè al seu poble s’hi cala foc i demana al seu lector que l’ajudi a trobar un conte per viure-hi i aquella classe de tercer de BUP de primera hora del matí on arribaven ben adormits... Un dia els vaig dir: “Can you listen to the music? The world is dancing, what about you? I

tot seguit s’aixecà un alumne i em diu. “Yes, I can listen to the music, may I dance with you? I li vaig respondre “Of course you may!” i davant dels ulls astorats de la resta de la classe vàrem ballar un vals poc després de les 8 del matí! Gràcies David, per aquell instant tant màgic i meravellós i a tota aquella classe matutina i en especial per la complicitat amb tu, Toni. Gràcies també Núria, Mª del Mar, Joan Carles, Xavi Ferrés, Eloi, Gerard, Mireia, Josep Elies, Toni Pujades pels grans assoliments, per la vostra implicació i la vostra imaginació, d'alguns sincera, d'altres potser no tant però a tots agraeixo el suport a les borses de viatge a Anglaterra i el vostre interès per aquesta llengua que vam compartir durant tants anys.

IES Joan Ramon Benapres. Sitges 2002-2003 La tornada dels Estats Units no va ser fàcil. Tornava amb molta il·lusió i amb moltes idees noves respecte la multiculturalitat, que durant els meus anys d’absència, s’havia anat consolidant a les aules de Catalunya. Vaig voler tornar a l’Institut de Sitges i em vaig trobar amb un ambient hostil i desil·lusionat entre el professorat i uns alumnes rebels i ressentits. Benauradament, vaig trobar suport entre algunes professores del departament de matemàtiques on vaig retrobar la meva amiga de la infància, la Tere Palacios, vaig conèixer a la Maite Ustariz i vaig retrobar la Sole, les tres em van alegrar una miqueta la vida. Us vull explicar una anècdota que va acabar sent el fet més rellevant de la meva estada aquell any a Sitges. Un grup de 1er de Batxillerat, que ningú estimava. Die jugend will eher geliebt als erzogen werden. La joventut vol ser estimada més que instruïda. Goethe És cert que era ben difícil la relació amb ells. Aquests alumnes em van fer plorar de ràbia i impotència alguna vegada, davant d’ells i també sola a casa. Un dia, cansada de provar mil coses diferents, vaig seure sobre una de les taules dels alumnes de la primera fila, i els vaig dir: “anem a negociar què voleu fer a les classes d’anglès, i el que em digueu, anirà a missa!”. Un alumne, molt llest, per cert, em va dir: “Profe, aquí eres tú la que decide. Tú dices y nosotros haremos, o no, según nos pase por... y tú, aguanta”. Jo vaig contestar que no sortiríem d’allà sense dir ells què havíem de fer per intentar fer anglès a l’aula. Finalment em van dir que volien veure una pel·lícula i comentar-la. Vaig demanar-los quina i em van contestar que “Clockwork Orange” de

Kubrick. La tria era durament significativa, però no em vaig rendir i aquella mateixa tarda vaig anar a l’FNAC a comprar la pel·lícula, i vaig començar a buscar informació del director, la banda sonora, la història i la novel·la de Anthony Burguess i vaig començar a planificar un projecte, intentant fer activitats engrescadores. El meu amic Eliseo, un entusiasta de Kubrick, em va ajudar moltíssim amb la documentació. A poc a poc, em vaig anar guanyant els alumnes a base d’implicar-los amb una història que d’alguna manera reflectia la seva pròpia, si més no, la seva resposta violenta contra un sistema que ells sentien que els oprimia. Un divendres a última hora que vam estar mirant una de les últimes escenes, quan els alumnes ja havien marxat, a l'anar a treure la pel·lícula del DVD, em vaig adonar que no hi era. Imagineu-vos la meva ràbia! En aquell moment, divendres, vaig imaginar tota mena de represàlies, però agraeixo el cap de setmana que vaig tenir per pensar i els consells de la Margarita Ravera i l’Eliseo Picó que em van fer reflexionar i buscar una solució menys dràstica. El dilluns vaig arribar a la classe i els vaig dir: “Estic molt contenta, perquè us ha agradat tant la pel·lícula que un de vosaltres ha decidit emportar-se-la per gaudir-ne més tranquil·lament a casa, però la veritat és que encara no hem acabat la feina. Jo li demano a aquesta persona que em deixi la pel·lícula a la meva bústia perquè puguem acabar el projecte”. Van passar dos dies de classe i el DVD no apareixia. Aleshores, vaig fer-los una nova reflexió. Vaig cridar els representants dels diferents grups; els “surferos”, els “punkis”, el delegat, una de les noies.... i els vaig demanar que presidissin una assemblea per decidir què s’havia de fer per recuperar el DVD. Tot seguit vaig marxar de l'aula. Després d'uns 25 minuts em van demanar que tornés, que ja tenien la solució. El delegat em va dir que si no apareixia el DVD, que entre totes i tots en comprarien un de nou. Jo els vaig dir: “Us adoneu que si no surt aquest DVD és un fracàs per a vosaltres i per a mi? Alguns de vosaltres sabeu

qui va ser, així doncs, lluiteu i feu reaccionar a aquesta persona”. Tornava a ser divendres. I el dilluns següent el delegat, amb un somriure d’orella a orella, a la porta de la classe, m’esperava amb un bon grup de companys alçant el CD en senyal de victòria. A l’entrar a classe tots vam aplaudir emocionats. Aquest grup d’alumnes va acabar amb la meva salut, però ara quan me'ls trobo pel carrer encara em saluden, i fins i tot, m’han convidat a “fer una birra” al carrer del Pecat de Sitges. Van passar moltes altres coses feixugues i terribles abans d'aquest fet però després de la victòria col·lectiva les coses van canviar, i no és pot dir que fos un llit de roses però les classes es van fer molt més suportables. Certament m'havia guanyat els alumnes però hi estava deixant la pell. El curs va ser esgotador i la soledat que vaig sentir en aquell departament va ser increïble. Convocava reunions i no vaig aconseguir que dos dels seus membres vinguessin a una sola reunió. La manca d'una direcció sòlida feia d'aquest centre de secundària una escola de bojos i de "campi qui pugui". Es creaven dinàmiques de passotisme i altres d'angoixa tot plegat gens saludable i tampoc pràctic. Vaig tenir l'única depressió de la meva carrera docent que em va fer causar una baixa durant un mes. Em despertava a les dues de la matinada sense poder tancar els ulls fins ben entrat el matí. Els meus amics, la Margarita i l'Eliseo em van insistir perquè fes les proves d'accès a les EOIs. La veritat és que jo em sentia vocacionalment professora d'adolescents de l'escola pública i tot i que els anava dient que "sí, que teniu raó", no feia res. Un matí l'Eliseo em va trucar a l'IES i em va demanar el meu ID "per què?" li vaig demanar i em va dir: "Te estoy presentando la solicitud para que hagas las "opos" de la EOI". Aquest amic entranyable que més d'una vegada l'he hagut d'ajudar a organitzar els seus papers m'estava fent prendre una decisió fonamental per aquests darrers anys de la meva carrera docent. I ja no vaig tenir cap més remei que preparar-me

i fer la memòria-projecte per passar les proves. Vaig gaudir fent els materials del projecte, fins i tot vaig provar alguns dels materials amb els meus alumnes de segon de batxillerat que eren força més civilitzats i receptius que els alumnes de primer. No us explico els cursos que m'havien seleccionat aquell any després de la meva arribada, ni les maquinacions que vaig descobrir a final de curs perquè he dit que només volia parlar de fragments de felicitat i aquests precisament no van ser massa feliços.

Els començaments a les Escoles Oficials d'Idiomes (2003 – 2006) Van arribar les proves i com podeu veure vaig treure la plaça. L'any de pràctiques el vaig passar a l'EOI de Vilanova. Recordo moltes hores de soledat i tristesa en una habitació solitària (només hi era jo!) exceptuant les hores d'aula que són les que m'han fet més feliç sempre! Vaig impartir primer i segon perquè l'escola tot just començava. Després d'aquest any gens gloriós de pràctiques vaig concursar i em van assignar l'EOI d'Esplugues però, la Marga Ravera, directora de l'EOI del Prat em va demanar que anés al seu centre amb una comissió de serveis i com a Cap d'Estudis. Va ser un dels errors més grans de la meva vida perquè una incompatibilitat manifesta em va fer perdre l'amiga més sòlida de la meva vida professional i també personal, malgrat això, vaig tenir hores meravelloses al Prat. Vaig començar el meu primer projecte amb els Blogs juntament amb el meu company i amic, Rodrigo Alonso. Va ser tot un èxit. Alumnes engrescats i potents van fer que l'experiència fos un èxit. Recordo noms i pseudònims amb molt de carinyo. Jazzman, Red, Marara, Ammy, Gregor Samsa i molts altres i molt especialment Nailbiting que em va fer anar de corcoll tot l'any!

L’arribada al Paradís: L’EOI d'Esplugues i el Parc de Can Vidalet

El Parc de Can Vidalet. Una mica d'història "A l'origen del parc es troben un parell de finques que van ser fusionades i convertides en jardí seguint la moda de l'època pels seus propietaris, la família Juncadella. El jardí era del tipus conegut com "composité", que es va imposar des de França a tot Europa i consistia en una distribució de jardins geomètrics i d'altres de vegetació gairebé espontània situada sobre turons i planes artificials, creats per gaudir l'efecte d'un paisatge natural, ric i variat. Es tractava d'oferir una gradació, entre l'art i l'arquitectura d'una banda (jardí geomètric) i la natura lliure i espontània de l'altra. La creació del jardi s'atribueix a l'arquitecte Forestier, potser ajudat per N. Rubió i Tudurí, que va ser arquitecte municipal d'Esplugues cap els anys vint. Altres obres de Forestier són els jardins de Montjuïc, el parc de Mª Lluïsa de Sevilla i el Camp de Mars a París. Actualment l'EOI d'Esplugues (la guia diu "l'escola Vicenta Vives) es troba en el recinte del parc, ocupant la residència que els propietaris van fer construir per substituir una d'anterior, coneguda com Can Vidal i Ribes, la qual va ser condemnada a la destrucció per haver servit de residència a ministres de la República. El Pla Comarcal Urbà del 1953 va qualificar la finca com a Parc Urbà, motiu pel qual va ser progressivament abandonada i va entrar en un procés de degradació. Els veïns d'Esplugues tenen molt presents les etapes de recuperació del parc gràcies als treballs realitzats per l'ajuntament des de 1974 fins arribar a la situació actual, la qual representa només una part d'un projecte més ambiciós que comprenia la construcció i espais esportius." Rosa Mª Villalbí a la Guia del Parc de Can Vidalet

EOI Esplugues 2006-2009 Va ser la Margarita Ravera qui em va aconsellar que demanés Esplugues quan vaig concursar a les EOIs per primera vegada. No sap ella com li ho he agraït aquests anys tan agradables que he passat en aquesta escola! Quan ho vaig demanar la directora era la Marga Tejado a qui ja havia conegut anys enrera, vivint les dues uns moments dolorosos en les nostres vides. Ja havia passat molt de temps i m'havien dit que ella portava l’EOI amb molta fermesa i encert. Quan hi vaig arribar dos anys després de concedir-me la plaça la Marga ho havia deixat i em va saber greu fins que vaig conèixer el nou director; un senyor afable i sempre somrient, en Jordi Lalinde, que ens feia la vida molt fàcil i donava molt bon “rotllo”! Diuen que les bones pràctiques no cal que es demostrin, senzillament es fan evidents al llarg dels anys. Us haig de dir que vaig intentar fer una arribada discreta a l'EOI d'Esplugues. Estava una mica esporuguida per l'experiència viscuda a les dues escoles anteriors i volia gaudir de les classes, sense massa més, que és el que sempre havia fet. La meva primera sorpresa va ser el primer dia que apresuradament havia agafat el tren, després el metro cap a Can Vidalet. "Gira a la dreta i enfila amunt fins arribar al Parc. Després l'atravesses fins el fons, on trobaràs l'escola" em va dir la Cap d'Estudis amb la seva veu tan dolça i afable. Mentre travessava el parc, no podia creure el que veien els meus ulls. Tanta bellesa, tanta pau a aquella hora (un xic tard del matí per cert!). A la fi la construcció noucentista es va fer evident i en arribar em va saludar la Montse amb un somriure que encara recordo em va indicar

on era el departament d'anglès. Al Departament en Marc va començar el test discretament. Alguna pregunta en anglès, com si res. Recordo la seva sorpresa: "How come you have such a British accent?" Imagino que després de sis anys als Estats Units era lògic que patís! però els meus primers anys (des dels 7 anys!) aprenent la llengua ho havien estat amb professors britànics nadius. A Sitges n'hi havia un bon estol. En aquesta escola, amb els companys, professors i professores d'altres llengües també he viscut moments entranyables. He compartit cursos amb la Merçè, la Yolanda, la Maria i en Marc. De tots ells només en puc dic meravelles i de tots per motius ben diferents. Compartir amb la Mercè és una ganga. Això que tingui reducció pel seu càrrec fa que dediqui a les classes molta energia, no escatima esforç per preparar els materials addicionals al llibre. Amb ella vaig entendre què volia dir preparar materials per les classes d'adults que en les altres escoles m'havien exigit sense explicar-me massa de què anava. Els meus materials sempre tenen un toc de pedagogia crítica, un toc didàctic perquè m'he passat la major part de la vida de docent pensant i fent les classes amb adolescents. També em va ensenyar a trobar el material, els temes, els arxius... Gràcies Mercè per ser tan generosament didàctica amb mi i també per la teva simpatia personal! La Maria ha estat la meva companya de quart tots els anys d'Esplugues. A part de riure molt, ella sap que jo l'enyoraré però ella també a mi una miqueta, espero! Hem compartit materials però no ens hem angoixat per fer o deixar de fer. Ella m'ha ensenyat a relativitzar, a relaxar-me tot i que ella també n'està aprenent. Una victòria per mi va ser poder-la fer canviar de llibre tot i que ara que es lliura de mi tornarà a la seva veta! Ja ho veureu!!! Gràcies guapa! Em recordaré de tu en cada racó de la terra! En Marc és el Cap de Departament perfecte! Imagino que dorm amb el "pendrive"! perquè té de tot i sempre a punt però algunes vegades diu,

"espera que això ho tinc al "pendrive"! No té mai mandra d'aixecar el cul de la cadira per consultar una paraula o traducció que li preguntis. Les seves planificacions són impecables, les distribucions de la gramàtica al llarg del curs de tercer haig de dir que han sigut d'allò més útils i és fantàstic trobant material addicional, sobretot de videos, per a cada unitat. I sempre amb un somriure a la boca. A que teniu enveja els altres departaments? Gràcies Marc, continua així! Amb la Yolanda aniria a la fi del món. Per boja i vital! com jo mateixa. Ja us podeu imaginar l'envegeta que em fan aquests anys que em porta de menys! Quan preparava alguna tasca, no em calia fer cap esforç per posar-me a la seva pell, era com si l’haguéssim fet a mitges. També va ser molt gratificant compartir el primer i les pautes d'avaluació continuada. Un èxit que sé que la Mercè i l'Eduard han continuat amb esforç. Us animo a tota la gent del departament perquè continueu en aquesta línia. És molt gratificant veure com els alumnes s'impliquen en el món que els envolta en anglès i com canvia la seva percepció d'aprendre la llengua estrangera! Es treballa la responsabilitat al marge de les classes i la necessitat de buscar ocasions i actuar per poder aprendre. No costa tant i és una llàstima que es perdi en els cursos posteriors. No he compartit mai curs amb l'Anna però si que l'hem necessitat. Ja m’hagués agradat que em fes una mica més autònoma! Però ella, erre que erre anava, com una goteta malaia, solucionant tots els problemes sense fer soroll! Gràcies Anna! i tu, discreta i més gota malaia encara, l’Estefanía! Quina dona! Quin Cap d’estudis! No es deixa res per dir i això sí, sempre amb un somrís a la boca que dóna gust fer-li cas! Altres professors que han passat per l’escola, l’Óscar, l’Angi i l’Eduard han encaixat perfectament en aquesta dinàmica plaent envoltada de verds. Però de qui em recordaré també sempre és la Felicity que gairebé la vaig afillar i ara no tinc qui m’expliqui les proeses d’una vint-itants! Thanks sweety! I miss you so much!

Cal que expliqui la meva afinitat amb el departament de Francès i agraeixo a la Catherine la seva invitació per formar part del Grup d’avaluació continuada on vam tenir ocasió de conèixer encara més altres companys d’altres escoles i on ha estat un plaer de compartir coneixements i enriquir-nos amb les propostes de tots en un grup interlingüístic. Aqui vaig constatar la passió de la Francesca pel "portfoli", pels resultats assolits amb els seus alumnes i per l’exemple que ens van representar. Em va agradar compartir els criteris amb la Corinne que no només he gaudit com a companya sinó també com a alumna i va ser sorprenent la seva implicació amb els Blogs i les lectures tan sofisticades que vam llegir aquell any. Em va agradar de tenir com a professora a la Nathalie. I em sap greu de no haver pogut anar a classes d’Italià després de sentir els comentaris dels alumnes de la Fina quan deixava la meva classe d’anglès! o d’alemany amb en Herbert, perquè el temps no m’ha donat per més si és que volia fer les classes bé. No em vull oblidar de mencionar a tot el personal no docent del centre. La Pilar que no ha rondinat ni una sola vegada quan li he portat una i un altra vegada les fotocòpies per la classe al darrer moment. Les eficients secretàries: la Tere i la Conxita que faciliten tant la feina, sempre amb un somriure! I la Laura, tan diligent i somrient ens deixa sempre les classes a punt! i en Luis, el meu amic invisible i en Jesús, tan "passota" i tan simpàtic! Gràcies a tots per haver-me mostrat una escola tan plaent. Podeu estar ben segurs que us recordaré sempre!

I tampoc no oblidaré el dinar sorpresa que em vàreu fer fa uns dies...

4. Les darreres classes Saint George's Day, class. Shall I compare thee to a summers day? To my surprise, some students really enjoyed the day we memorized a poem and recited it in class! Some had chosen one of the poems in the reader "The Dead Poets Society" but the most daring ones decided to find a poem they themselves liked. Many students mention this activity in their final letter. Sort of encouraged by this I decided to deal with a poem on St George's Day. Of course it had to be a Shakespeare's Sonnet, and of course a love poem. That's how I carried the activity. I asked students to talk about what "Saint George day" meant for them. What they did, whether they bought a rose or a book, or both... then... 1.Cut the lines of the poem and give them to groups of three to four students. 2. I asked them to put the poem together. 3. I played the video "William Shakespeare "Shall I Compare Thee to a Summer's Day?" Poem Animation" in http://www.youtube.com/watch? v=0tJBX2JgZZQ while students checked if they were right. 4. I went through the poem, line by line and asked them what they thought the poem meant. I gave them my own views. The information on this page was very useful to me: http://www.shakespearessonnets.com/xviiicomm.htm

Students loved understanding the poem and they were surprised to enjoy a poem which was more than 400 years old!

Sonnet XVIII Shall I compare thee to a summer's day? Thou art more lovely and more temperate: Rough winds do shake the darling buds of May, And summer's lease hath all too short a date: Sometime too hot the eye of heaven shines, And often is his gold complexion dimmed, And every fair from fair sometime declines, By chance, or nature's changing course untrimmed: But thy eternal summer shall not fade, Nor lose possession of that fair thou ow'st, Nor shall death brag thou wander'st in his shade, When in eternal lines to time thou grow'st, So long as men can breathe, or eyes can see, So long lives this, and this gives life to thee. William Shakespeare This is one of the most famous of all the sonnets, justifiably so. But it would be a mistake to take it entirely in isolation, for it links in with so many of the other sonnets through the themes of the descriptive power of verse; the ability of the poet to depict the fair youth adequately, or not; and the immortality conveyed through being hymned in these 'eternal lines'.

It is noticeable that here the poet is full of confidence that his verse will live as long as there are people drawing breath upon the earth, whereas later he apologises for his poor wit and his humble lines which are inadequate to encompass all the youth's excellence. Now, perhaps in the early days of his love, there is no such self-doubt and the eternal summer of the youth is preserved forever in the poet's lines. The poem also works at a rather curious level of achieving its objective through dispraise. The summer's day is found to be lacking in so many respects (too short, too hot, too rough, sometimes too dingy), but curiously enough one is left with the abiding impression that 'the lovely boy' is in fact like a summer's day at its best, fair, warm, sunny, temperate, one of the darling buds of May, and that all his beauty has been wonderfully highlighted by the comparison.

The horrors of war Introducing the topic 2. Ask ss about the wars they’ve heard about, watched… 3. Make a list of these wars on the bb. 4. Ask them to talk about what they know about these wars, in groups of four. 5. Check the answers with your ss as you go around the class or in general. Introducing films and wars… • Distribute the handout with the films grid. • Ask them what they know about these films. If you are lucky they may relate to the wars mentioned in the previous activity. The most probable is that they know very little about the films except for two or three. • Ask them to take the handout home and to do some research on the films for the next class. Checking and comparing 3. Ask them what they found about the films and show them the PPT “The Horrors of War” as each explanation by the students goes on. There is a document for you to read about all the films with extra information below. 4. Ask them about “Waltz with Bashir” in particular. Ask them what they know about it… Oscar nominated, Golden Globe, Jewish director…. 5. Show the trailer/s of the film in: http://www.youtube.com/watch? v=hLkwfsFzrJw&eurl

or http://www.youtube.com/watch?v=ylzO9vbEpPg . 6. Ask them what they think the film is about, from the trailers. What’s in the directors mind…? 4. Ask the students to watch the following interview with Ari Folman at home Golden Globe® Winner, Ari Folman Waltz with Bashir http://www.youtube.com/watch?v=M8lnHy6_OUU&eurl 5. The following day in class distribute a set of question or a set of answers to every student. (Key: 1. a, b, c, d.// 2. e, f, g, h, i. // 3. j, k, l, m // 4. n, o, p, q. // 5. r, s, t, u // 6. v, w, x, y z.) 6. Get them in groups of 2 or 4 (matching questions and answers). Tell them to talk about the questions and the answers in their group and to paraphrase their set to the rest of the class. (You will here see who have watched the interview and who haven’t!) 7. …. Students own views There are many different ideas to carry on from here. I was waiting for brilliant contributions from my students!!! A debate is not plausible because (in theory) they are all against the war. However you could create a scenario where one half of the class wants the independence (or whatever...) for the country and the other half doesn't. Ask them to work in groups finding reasons for both. They love debates! Even though some may have to defend what they don't believe in, the activity will be successful.

Soundtrack, script, genre and other components in films... 1. Find different famous film soundtracks on Spotify and make a folder with all of them. 2. Play the music while students enter the classroom. Lights off . Show several pictures of famous films on the screen at the same time. 3. Ask students if they recognize the different soundtracks and/or pictures. When they do, ask them what they know about the films they mention: -What's it about? -Who's in it? -Who's it by? -Where's it set? -What's it like? -When was it made? -What kind of film is it? -Are there any special effects? -... 4. Make a list of film names. Write as many different films as a third of your class. Cut each film title in three pieces. Distribute the pieces at random amongst your students. Ask them to find the pieces of their tittle and to join in a group. 5. While in their group, ask them to agree on a film they would all love to see. Once they've agreed ask them to talk about as many details they know about the film. Encourage them to go to Google if they want to know more. Don't panic, just a few are really curious! Then, distribute these roles in each group:

Character 1 You have accepted to go to the cinema with your group. You are going to watch the film you’ve just been talking about but you want to see it in the original version. You are really strong about your views because you say listening to the original version gives you a different perspective . Think about other reasons why you’d defend your views. Character 2 You have accepted to go to see the film you have discussed with your friends but you do not want to see it in the original version. You want to see the film dubbed. You have many reasons. Try to be really strong about it and try to convince your friends to go to the version in Spanish. Character 3 You want to go to the cinema with your friends but someone has told you that the film you wanted to see is a real bore and so you are planning to convince your friends to go and see another film instead. You have decided that you will not go to the cinema if you cannot convince them but you must try very hard to convince them. 5. Make them perform their "scenarios". You can also mix groups keeping the roles students have picked up at random. It was great fun!

Stories behind pictures Many students, curiously enough, remember this class which I thought a few minutes before starting it. I wanted to have some warm up to talk about "stories" and "telling stories" I thought that visual stimuli are always very effective and I prepared a PPT with very different pictures I had been gathering for a long time. I showed them pictures and ask them to select one and to think of the story before and after the picture was taken. The result was spectacular and as I've gathered this class made an impression on them! What's your style in Art? The unit about Art was about to begin. I love art! I'd say I always find something interesting to say or to observe. I wanted to teach my students not only to be able to describe works of art but I wanted to encourage them to find reasons behind any work of art. How surprising to see the different works of art they enjoy. That's what I did... In groups of four, they were talking about the works of art that had impressed them most. They were going to describe the picture, sculpture, installation, music... and they were going to talk about their feelings. While they were talking I went around the class and wrote down the names of their choices and created a PPT in just a few minutes with the images of what they mentioned. We showed them to the rest of the class and they were saying why they had chosen this work of art. Very simple and they seem to have enjoyed themselves with the warm up activity. To end up we projected the Van Gogh PPT with the song "Starry Starry Night" we've been using with Maria for two years now.

Here comes the very last!

25th May, 2009

My dear …, (I wrote each student’s name here, by hand) There's an end to everything and here comes my last communicative exchange with you before my other beginning. This is not a farewell, it is an invitation to keep in touch through my Carpe Diem Blog which will be updated as soon as I begin my “round the world” adventure. However, just in case some of you turn out greater travellers than myself and get lost somewhere in the Universe, I’ll ask you for some advice. I’ve been a “formal” teacher for over 30 years! Of all these years I gather fond memories, cheerful experiences which I shall treasure for years to come. I’ve tried to share with you some of these moments and have lived with you some of these moments myself. I’ve tried hard even though I know it is not easy to please everyone. Please, those who had different expectations, forgive me. I could not be any other one than myself! As you know I’m embarking on a different project soon. I’d like to find out what makes a good teacher and what makes a good student and I’m going to ask you to comment on the following with your best English, the English you’ve learned throughout these years in your school, in this school… Give me your comment or opinion about: The Blog Project

-

Were you engaged? If you weren’t why do you think it was so? because of work? because of your personality? What was the reason? Let me know. What made you choose the nickname you chose? Was it thrilling to have a nickname? Which blogs did you enjoy most? Why? Were you happy when you received comments? Did you write comments to other bloggers yourself?

The Nicenet Page - How often did you check the contents? - What materials were most useful? Say why - What materials did you enjoy most? - Do you think “Nicenet” is a useful tool? Say why The classes - Which of our classes do you think you’ll remember most in the future? - Which classes did you enjoy most and which did you enjoy least? Why? By getting your very honest answers, I’m starting my new project with you, my unique and powerful students! Thanks for sharing. You’re really meaningful to me. Please, keep in touch. All the best, Núria

P.S. (A different comment for every student was added by hand telling them about their strengths and/or weaknesses.)

These are some of the answers plus some comments that summarize what they said and that I posted on the teacher’s Blog: I have carried the experience of the Blogs for four consecutive years and I'm fully convinced that those students who get involved improve their writing skills. This is why I insisted so much. From your letters I see that those who got especially involved feel the same. Thanks for joining in and sharing! Thanks for caring! Allow me to share with you quite a few comments from your letters that I feel summarize what you all say: About the BLOGs -If I had to give a prize to one of the class bloggers it would go to "Sand in my Shoes", not only because of her delicate and sensitive writings but because she was the most active commentator and this stimulated me to write. Thanks "Sand". -I have to say Jack the Ripper’s blog is a really good one, his English is perfect and in my opinion it’s the perfect blog in that way, but there have been others which have appealed to me more such as Sand in my shoes, because it was so artistic, or Rip Van Winkle who writes very nice

pieces too. -My preferred one had been ‘Jack the Ripper’. I think I know who the author was because we were classmates last year; he has a very good English and he wrote about very interesting topics, about history or what happens nowadays. But about art, the best has been ‘Sand in my shoes’. -I’ve specially enjoyed the blogs by "Rip Van Winkle" and "Jack the Ripper". They are two really prolific authors and I’ve learned many things reading their posts. I would have liked to post more comments on their blogs but I haven’t found the time to do it. I’ve also enjoyed some concrete posts on the other blogs. Finally, your blog, together with Nicenet, has become a powerful tool to complement your classes because we could watch videos or read articles before and after coming to the school. -The blog that interested me most was: “Sand in my shoes”...I used to post comments on her blog and she also used to comment some of my posts. It was interesting and strange because I think there was a connection and complicity with “Sand”. When you post something on your blog and someone makes you comments it makes you feel really good and special. -I have a soft spot for "Sand in my Shoes" and I enjoyed reading "Carpe Diem", "Leire", "Someschetch", “Gentleman” but I have to tell you that I was really curious with "Rip Van Winkle"... -I loved your link on your Blog "Do schools kill creativity?" -I have to confess I was so happy when I received comments. I think that they are like a drug; you need them because they make you think that your blog helps other people to find their own voice, at the same time you are looking for the same. -With a nickname you can hide your identity, you can play different

roles. That is funny and it gives you more freedom of expression, but you know that your identity will be discovered at the end of the course. -I think having a nickname is a good way to have people reading you without any prejudice. If people don’t know who you are, their opinion about you won’t affect their reading. On the other hand, having a nickname might become a way to write without assuming your responsibility. Some people might hide behind their nickname to write things without being totally sure of what they write and I think this puts the truth at risk. Anyway, it isn’t dangerous if people contrast information with other sources. About Nicenet: -Good tool to check what we had been doing in class if we could not attend... -Nicenet is a better database than the blog. This is because Nicenet makes it possible to post a lot of information organized in different categories. Therefore, you can easily find what you’re looking for because everything is in its place. You have posted nearly two hundred links on Nicenet and it would be unthinkable on the blog: we would go crazy looking for one of them. So, in this way, I think Nicenet is more useful than the blog. -There were some links I enjoyed like the one about Steven Jobs' speech where he explains three stories about his life that I think there are lessons for all. -I liked the Inaugural speech by the President of the United States , Barack Obama. I think it wasn't too difficult to understand his speech because the transcription of his words beside the video was very helpful

too. -I’ve enjoyed most of the videos, specially the Dead Poets Society, The Hire or that interesting documentary: The Elegant Universe. -I think the videos are a great stuff to learn. I've really enjoyed some of them, like the video "Who killed the electric car?"... I also read Newspapers in English, watched BBC videos. The last I watched was about the man who was going to get the best paid job in Australia. -The Newspapers, an article "After the Fiesta", Walt Whitman’s poem “Oh Captain, my Captain”, and the video of Shakespeare’s poem “Shall I Compare Thee to a Summer's Day”, trailers and films like “The Constant Gardener” or “The Reader” which was very useful to make a decision about which book I could read at the end of the course... And some other repeatedly favourites were: -Grey's Anatomy's Chapters. -The Power Point about Organic Food. -The links about September 11th to complement the teacher’s talk. -Our Power Points on the book presentations. -Text to Speech -The Wordle -The Video of “The Vagina Monologues” author. -The Fora TV videos. -Dafur in 10 minutes. - The “Know Thyself!” links. About the classes:

From your letters I gather that very few enjoyed the grammar lessons. Maybe I feel responsible for these, because I did not know how to make enjoyable classes with this topic. However, some of you think I haven't done enough and others think I've given too much (Grammar)... Always too fast, you complain! Fortunately there are many things you have enjoyed. See your comments: I know I have to learn grammar but I find it a bit stupid, I think if I want to learn this grammar I have to watch films and this kind of things... -I felt a bit stressed because you are not that kind of teacher who just forgets about their students out of school and who only cares about what they do in class preparing everything and giving them everything chewed, I’ve learnt English but, what is even more important, I’ve learnt many other things: in English but not only about English, about life. And “other things” may seem two empty words, without meaning, but just for you to believe me I’ll give you some examples: since September, I had never listened to anyone who had been in New York on September 11th; since September, I almost didn’t know Barceló, and two days ago I was watching an interview with him on the television and I had images and comments in my mind that allowed me to have an opinion about what he was saying; since September, I had never met an English teacher with the ability of fitting students with poetry until they were living in the words in only one class; since September, only one teacher had given me a book, ...since September, I had never been in any teacher’s home. You make your point now but, don’t you think that’s somehow related to being a good teacher? The lessons in here have been different; if they hadn’t been, I would probably now be fed up with chairs, tables, pencil cases and pens because they would be the same as what they are in a conventional school: a book, a teacher, and if you are not interested,

then it’s not interesting. And as the chairs, tables, pencil cases and pens here have had a different meaning, I don’t hate them now. Can you see the result...? -I have learned in your classes that I can always choose and find out "how to learn"... and thus I have discovered through Nicenet that I like reading English curious news and documentaries but I do not like reading novels or similar books. -I have special fond memories of your talk about September 11th in New York. It was touching! But I also loved the day we talked about healthy food or the day we memorized a poem. -I liked the motivation, the constant bombardment of information in English to force me to use English in my daily life, like a habit... (that’s my favourite!, thanks Gentleman! -I will always remember a Friday class with all my fellow classmates sitting in a circle and spending all the talking about personal experiences, cinema, jobs... and also about class issues. It was so different, so relaxing and so useful to improve and be confident when we have to talk in English. -You have helped me to change my point of view about studying a foreign language carrying out different activities in class that changed my opinion. What you did shows us that there are other ways to teach, even to learn English. The only thing is to be creative and be daring to carry different activities. Nowadays there are many tools to do so. You have done it!

-Being honest, I have to say that this year I've learned more than English. You have given to me lots of ideas to improve my personal style as a teacher. -The class I enjoyed the most was the one about Art, with everyone choosing a piece of art and explaining the reasons of the choice. And the most useful exercise in my opinion was to do an oral presentation with the support of a power point. - I loved that debate between two teams about different laws we had to defend. -When we debated about women and men's tasks, about conservative and liberal policies and also the debate with different film scenes. -I enjoyed all classes related with "Carpe Diem" because I love that film. You learn a lot with it and furthermore there are a lot of memorable quotes. And I also enjoyed all the classes we talked about films. However I enjoyed least the classes about food. -I just want to add that I’m not sure if I have a favourite class, in fact I doubt between the two ones when we watched de BMW videos, not the one for the exam but the others when we commented the hidden messages in films, and then the one about films and their soundtrack. But while writing this, another one has appeared to my mind: I don’t know when it was, or if it lasted all the class, but I remember us, talking about photos you had collected and you projected on the screen, and there appeared black and white people… I think that conversation about what those images were trying to say was one of the classes I will keep more in my mind, and although you see I can’t remember many things about it, what I’ll keep is the feeling of that class being nice and

interesting. And now the worst class… I think you’ll guess: for me the worst ones were when we did grammar, mostly from the book at the beginning of the course. Then we did more vocabulary, which I liked because, although I thought I would forget many of the expressions, I’ve discovered that I’ve kept more in my mind than I thought! -You've always tried to make different and funny classes, and this is great. But the main problem, I think, is that you can't do whatever you want, you have to give us some contents that have to be the same as the other teachers in the school. Otherwise your students have to work double. -...your classes have been so different from the other English classes I've been attending throughout my life. I liked a lot one exercise we did one day. You told us to think about something we liked: a picture, a monument, a song... And in just five minutes you created a Power Point with all the ideas and the images we mentioned. Then we had to explain to the other students what we said and why. It is a simple exercise but I found it different and really interesting, because we had to find the words to justify our ideas and we had to give reasons to what we thought. -Reading The Dead Poets Society was great! I enjoyed it a lot because I found a lot of coincidences between the book and the experience we were having in our classes.

-One of the best things is the amount of idioms we have learnt. For me, idioms show a mastering of the language, as you have to use figurative language, so I like to be able to apply them in my conversations. -I will remember some classes that had a profound impact on me. Now I’m thinking about that class where we were talking about Carpe Diem. It made me think about the importance of seizing the day, of doing always what you think you must do, what you really want to do, and not wasting your precious time doing what people want you to do. -I guess I'll remember the presentations. Some of them were very nice, like that mock quiz by Pol and Adrian, the one about energetic issues by Marc, The Beatles, featuring Alex and Lluis and of course our presentation about "Death Penalty in Barcelona"... -I'll also remember that class where we represented two different parties with different points of view. At first, I thought it would be difficult to defend some stupid ideas you don’t believe in. But, in the end, it was really fun. -Nevertheless, although I assume one man’s meat is another’s poison, I got tired of the Messiah Obama’s electoral campaign. In my opinion, our society needed to pin all their hopes on somebody but I think he won’t solve anything: the prisoners of Guantánamo will be moved to other prisons with the same "rights"... -Thanks you very much for everything! I won't ever forget your way to motivate students to learn a foreign language.

To end up, I’d like to thank Rip Van Winkle, my dear colleague and friend, Rodrigo, for sharing the Blog experience with me. Sorry for not being able to write everything you wrote. I’ve tried to select the issues that appeared several times in your letters. I have to thank those who understood that learning a foreign language doesn’t only mean to attend a class twice or three times a week for four or six hours. To learn a foreign language implies getting involved with it, reading and listening about the topics you are interested in, the news… being constantly curious (in English!, using the language every day. Get ready to start fifth. You’ll meet two great professionals and wonderful colleagues and friends; Estefanía and Marc. With them you’ll explore other ways… Get ready! means that you should not forget to continue with your “English routines” outside the classroom just to show you were the best! Carpe Diem!

La festa dels Blogs a casa. Quants descobriments!!!

5. Altres fragments professionals

Els anys de formació i l'experiència americana

Els anys de formació Caldria diferenciar la formació rebuda de la formació impartida però la veritat és que en molts moments se solapaven i he decidit no dividir-la, especialment perquè per mi, la formació, sempre ha estat el motor de la meva vida professional (i segons les meves filles, personal!). El curs 73 – 74, abans fins i tot d’acabar la carrera, vaig fer el meu primer curs de formació amb l’ICE de la Universitat de Barcelona. Es tractava d’un curs per circuit tancat de televisió. Em sembla recordar que era en Geofrey Broughton qui el va impartir. Ell era autor de llibres de text que utilitzaven la metodologia “audio-lingual”. En aquest curs vaig conèixer en Ramon Ribé i tot i que vam passar uns anys sense veure’s en Ramon havia de ser un company i un referent fonamental al llarg de la meva carrera docent. Recordo altres cursos a finals dels estius del 76 i 77 on vaig conèixer la Pepita Subirà, embarassada de la seva filla Mireia (si no m’equivoco). Ens vam trobar al tren i poc sabíem aleshores la quantitat d’hores i reunions de formació que ens esperaven! Aquests cursos d’estiu a Calella de Palafrugell els organitzava l’ICE de la Universitat Autònoma. Desenvolupaven un mètode audiovisualestructura-global. Vaig començar a treballar amb aquest mètode amb la Teresa Alsius a l’institut de Cornellà i només en tinc bons records, tant del primer com del segon llibre. Els llibres els havia fet un grup de gent “molt enrotllada” on hi havia professors de francès, d’anglès i un psicòleg. Els personatges eren divertits i les històries reals i comunicatives. Les activitats que vaig aprendre amb un dels autors, l’Anthony Dickinson, les he tingut presents durant molts i molts anys. En aquells primers anys vam participar amb regularitat a les diades de formació a l’Institut Britànic, on ens reuníem un estol de professors inquiets cada dimecres a les 7 de la tarda.

En aquestes trobades vaig conèixer molts professors que havien de ser un referent per la formació a Catalunya, com l’Eliseo (tot i que ja el coneixia de la facultat) i la Margarita. Recordo també com vaig fer la meva primera intervenció amb la Margarita Hernández, animades per John McDowell. Recordo el títol “Using music and slides as clues for spontaneous creation”. Em sembla recordar que va ser l’Anna Aguilar qui ens va suggerir el títol. També recordo que vaig escriure totes les paraules de la meva intervenció fil per randa i vaig començar la sessió llegint el text que havia preparat. Mentre llegia, l’Eliseo em va fer un gest amb la mà indicant-me que deixés el text, el vaig somriure i vaig començar a parlar apassionadament i lliure sobre les activitats i les experiències que havia viscut a l’aula, utilitzant diapositives i música. Gràcies Eliseo per la confiança d'aquell moment! Entre 1983 i 1996 es van iniciar diferents plans de formació. Amb el primer pla que recordo fins i tot vam participar en la selecció a fi de preparar un bon estol de professors que havíem de dinamitzar les didàctiques de l'ensenyament de la llengua estrangera a l'ensenyament públic. Aquest primers anys anaven carregats d'il·lusió. L'Anna Aguilar i en Ramon Ribé a Barcelona van iniciar els primers passos, tot seguit en Magí Casanyes, i alhora la Fernanda Rodriguez a Tarragona i després de la selecció dels primers formadors va començar la nostra pròpia formació. Quantes coses vam aprendre en aquell Hotel dels Ocellets! Quina bona voluntat i ganes de canviar les classes per fer-les més dinàmiques i engrescadores! Recordo els materials tan potents que anaven sortint d'aquelles sessions. Recordo els inicis del pla pilot a Girona i el quarter general a casa de la Neus Serra; quina dona aquesta! quina capacitat d'organitzar-nos. Dormírem per tota la casa i fins i tot en matalassos a terra. Un dels matins en Magí ens va despertar amb un cocktail "Mimosa", és a dir suc de

taronja amb cava! i després a treballar amb aquells mestres fantàstics: En Joan Gumbert, la Rita, l'Assumpta, la Carme, en Manel... Recordo l’espectacular capell de la Margarita Ravera, una de les formadores, abans d'una de les seves intervencions i recordo moments intensos, gairebé màgics quan vèiem que les coses funcionaven tot i algun estirabot d'un o altre de tant en tant. Recordo, a les acaballes del pla, el curs a Lleida i a Tarragona amb la Neus Serra. Quantes coses vam aprendre tot i pensant que ens enviaven a l’exili. Recordes Neus? Que bé que ens enteníem tant profesionalment com vital! L'administració no sap d'assoliments, sinó de costos. El Pla era car pel Departament d'Ensenyament. Jo crec que si haguéssim continuat s’hagués format un bon grup de professors que a poc a poc haguessin canviat l'ensenyament de la llengua estrangera amb molta fermesa a l'educació secundària. M'ho demostra la implicació que encara tenen els mestres i professors que hi varen participar i que encara trobem a les jornades de formació amb apostes innovadores any rera any. Més endavant es va organitzar un altra pla de formació més general i des de l’administració per intentar impulsar la Reforma. No hi va haver selecció de professors formadors ja que aquests van ser designats per l’administració sense cap mena de prova ni requeriments especials. Em sembla recordar que van ser proposats pels inspectors de cada zona. Alguns dels que havíem participat en el primer pla, vam repetir però d’altres ni tan sols se’ls va convocar. Jo tenia la sensació d’una formació massificada i quan va arribar la millor part, que era la formació en centres es deurien acabar els diners i totes les bones intencions van desaparèixer. Em vaig sentir estafada pel Departament. Havia augurat

coses als meus professors formats que mai es van complir per part de l’administració. Els professors rebien un paquet molt unificat que no permetia entendre les diferències docents, i em vaig trobar excel·lents professors que aconseguien grans èxits amb els seus alumnes i que es van sentir frustrats amb la Reforma. No es va contemplar la diferència. Però no va ser només la didàctica a l’aula que fallava, van mancar recursos, hores i sobretot estímuls pel professorat que es va ofegar amb les propostes burocràtiques i de paperassa que calia omplir. Sempre vaig dir que la burocracia minava l'energia dels professors. Calia engrescar-los amb activitats vitals, no pas amb papers, paperets i formularis per emplenar. Malgrat aquesta sensació de frustració vaig gaudir de les sessions i materials que vam preparar amb els companys. La Susanna Soler, l’Enrique, en José Antonio Martín, la Cristina Escobar van ser uns companys sòlids i ferms. També em va agradar la formació de grups formadors per zones. Aquí vaig aprendre a gaudir d’altres matèries perquè tots érem uns apassionats d’allò que fèiem. Vaig poder entendre experiments de ciències de la mà de l’Aureli Camaño, contrastar parers d'aproximació a la llengua amb la Reyes Nuñez, professora de Francès i les dues Montses, professores de Català. Em vaig apassionar amb les ciències socials de la mà de la Pilar, vaig gaudir immensament de l’aproximació de la literatura amb en Josep Santamaria i de la plàstica amb l’Assumpta. Van ser anys molt intensos i nosaltres hi creiem amb aquella Reforma; tant és així que vam passar moltes i llargues nits després de les sessions discutint i parlant dels canvis que ens calia plantejar i amb quin convenciment que ho fèiem! També vam intentar entendre les nostres vides enmig d'aquest garbuix. Només si s’haguessin acomplert les promeses inicials... El que sí em cal agrair al Departament és aquella sòlida formació que s'anava forjant sobre aquella formació inicial dels primers anys després

d'acabar la carrera on no escatimàvem les hores ni comptàvem, ni tan sols pensàvem amb els punts, perquè ni tant sols es feien certificats. Quants cursos assolits que no han estat comptabilitzats! Però això no era important aleshores. He d'agrair el curs que vaig fer a Wales com a formadora. Va ser una experiència fantàstica, l'any sabàtic per elaborar material per projectes i d'on va sortir la publicació "Project Work Step by Step" que vam publicar juntament amb Ramon Ribé. En Ramon em va donar molta confiança i em va fer creure en els meus projectes. Mil gràcies Ramon! També vàrem publicar un llibret amb propostes engrescadores per aplicar les teories de la Reforma a les aules. Hi ha trossets meravellosos d'en Ramon que recordo amb especial afecte quan ens diu als professors Enginyers de la comunicació! Dic, diu perquè a mi m'anava més crear les dinàmiques d'aula, els procediments per fer les activitats i les mateixes activitats. En Ramon sabia trobar les paraules adients per fer-nos feliços i bé que ens ho mereixíem! En Ramon va ser un pilar fonamental per la meva formació. Ell em va assessorar moltes vegades i vam compartir moltes xerrades i tallers de formació en una harmonia gairebé perfecte. Però a vegades també discutíem! Faig un petit recés per contar-vos els cursos del doctorat on vaig gaudir més de la literatura que de la llengua. El curs de Biografia amb la Dra MacDermott em va despertar l’interès per aquest tema que he portat a l’aula de forma recurrent en diferents projectes (La vida a cuestas, a Washinton i que encara s'està utilitzant). Fent el treball sobre Isadora Duncan recordo moments veritablement màgics i suggerents associant la fi d’Isadora amb el crit d’Isolde en la opera de Wagner “Tristan und Isolde”. També recordo el curs de Literatura Fantàstica amb la Dra Gonzàlez que va consolidar el meu interès per les faules i la imaginació. Recordo amb molta passió el meu treball sobre The Neverending Story de Michael Ende i fins i tot la interessant i extensa biografia que vaig

consultar de Joseph Cambell, l'analitzador de mites per excel·lència. A finals dels 80 la Dolors Solé em va demanar que colaborés amb un projecte del Centre de Recursos sobre l’adaptació de cinema original a l’aula. No us podeu imaginar com em va engrescar aquell projecte. Sempre m’ha apassionat el cinema tant com a la protagonista de La Rosa Púrpura del Cairo amb la seva capacitat per entrar dins de la pel·lícula. Havíem fet els cursos de cinema i algun projecte que ens havia permès endinsar-nos en el perquè de les diferents tècniques. Em vaig sentir molt recolzada pel meu ex-alumne Joan Antoni Figuerola a qui li vaig demanar que col·laborés en la publicació. Els detalls que ell va aportar van fer de la primera publicació un treball més seriós des del punt de vista tècnic. Thanks again, Joan! El primer llibre versava sobre el cinema de Hitchcock i la pel·lícula The 39 Steps que va ser el punt de partida per organitzar un projecte. La Dolors no es pot imaginar el confort emocional i la creixent autoestima que va suposar aquell encàrrec en moments de la meva vida molt tocats per qüestions personals. Endinsar-me en el projecte em va significar un bàlsam en aquells moments tan difícils i complexos. Gràcies infinites Dolors!! La col·lecció es va allargar uns tres o quatre números més però malauradament va tenir un final. Els professors van agrair els materials i ens deien que els havien inspirat i animat a fer altres intents amb altres pel·lícules. Per a mi, també va ser interessant d’endinsar-me en el mon editorial. Triar els fotogrames, organitzar les parts, editar-lo i corregir-lo i tot i així, deixant escapar un error que em farà mal als ulls sempre i que la Cristina Riera, més perspicaç que jo em va fer notar. Però ja no hi havia remei! La publicació ja havia sortit! Recordes Cristina? “An Excuse for (a) Project Work”.

Durant aquells anys els cursos que es van desenvolupar són incomptables! Tots els amics i companys; l’Eliseo, la Margarita, en Josep Ma Ferran, la Cristina Escobar, la Ma José Lobo, en Ramon... i molts més coincidíem en jornades de formació arreu de l’Estat i de la Nació. Durant aquests temps vaig tenir l'ocasió de conèixer altres persones inquietes i creatives i en vull deixar constància d’algunes; l’entranyable professora Carmen Fernández Santás, gallega a qui m’uneix no només una afinitat en la feina sinó també una gran amistat i li tinc un gran respecte com a professional. L’Álvaro Ariño, President d’Apiga en aquells temps que va confiar en els meus projectes i em va fer anar a Galícia un munt de vegades i que tot i ser de La Franja em va donar a conèixer Galícia amb una sensibilitat exquisida. També en José Luis Vera amb qui vaig compartir cursos i recordo molt especialment el primer a Bilbao. Després, convidada per ell, vaig anar a les Canàries moltes vegades a fer-hi cursos i tallers per a professors i ell va ser qui em va fer arribar al cel d’aquelles illes en una entranyable excursió al Teide que mai no oblidaré! Gràcies José Luis per tants i tants fragments de felicitat! La formació va continuar amb encàrrecs molt compromesos durant la meva estada als Estats Units, però això us ho explicaré en aquell apartat. Tampoc vam aturar la formació personal a la tornada dels Estats Units i cal que destaqui el curs que vam fer a la Universitat de Kent a Canterbury amb l'Eliseo sobre el tema de "Language and Culture". Vam gaudir tant personalment com pel contingut i vam aprendre moltes coses que estaven en la línia de la nostra filosofía de l'ensenyamentaprenentatge. A la tornada també em van proposar de fer classes de didàctica durant

un trimestre a la Universitat Internacional de Catalunya. Formar mestres sempre ha estat una de les il·lusions més grans i vaig acceptar l'encàrrec, continuant cada any fins el 2009. Em suposava feina pero he gaudit tant a les classes com amb els mestres que no em puc empenedir de l'esforç. Recordo més d'un dia d'aquests anys tot i baixant pel carrer Iradier de dir-me a mi mateixa: "Si tornes a nèixer, tornaria a ser mestra!"

Darrer curs de formació a Canterbury. Estiu 2007

Formadors de la Reforma 1995

Els anys americans 1996 – 2002 Tinc molts bons records de la meva estada als Estats Units. A la meva arribada l’any 1996 a Washington DC em van encomanar la formació dels assessors, dels professors visitants i dels professors d’espanyol del país. També em vaig encarregar de buscar candidat per la Ruta Quetzal i altres tasques més diverses. A l'acabar el primer any també em van encarregar la direcció de la revista “Materiales”. Vaig gaudir moltíssim buscant col·laboradors, rebent les activitats i editant-les, treballant amb l’editora gràfica, buscant imatges, decidint portades i continguts. Em vaig trobar fent una feina que vaig gaudir dia a dia tot i els “xurros” que a vegades m’arribaven i que els autors més agraïts solien reconèixer el resultat final. Vaig passar quatre anys a Washington i el setembre del 2000 l’oficina de Nova York es va desmantellar i el Conseller, Gonzalo Gómez Dacal, em va enviar a dirigir-la i portar-la fins que arribés el nou Agregat que ho va fer el febrer 2001. Van ser uns mesos de bogeria, Recordo anar de despatx en despatx contestant telèfons i intentant posar al dia totes les qüestions. En Gustavo Martínez, el nou Agregat, tot i pensar que no faria gran cosa al començament va ser un bon cap i amic. Aquells dos anys a Nova York van ser molt intensos a molts nivells. Vaig fer molts amics i en vaig consolidar d’altres que ja coneixia des de casa. Un dels trets més rellevants de la meva estada va ser viure en directe els fets de l’onze de setembre de 2001 a Nova York. Us explicaria moltes coses d’aquests anys; de personalitats interessants i per un motiu o altre vaig conèixer persones dedicades a la professió capaces de reconèixer la feina i de col·laborar generosament amb molts projectes que s’impulsaven des de la Conselleria.

Mentre vaig ser a Nova York el programa de Professors Visitants va créixer desmesuradament. Poc després de marxar (no sé ben bé els motius) el programa a la Gran Poma, es va acabar. No esmento ja més noms; n’hi ha massa. I tots aquests me’ls guardo per la propera experiència que m’espera, Aquests amics i amigues americans o que viuen a Amèrica m’han obert les portes de les seves cases perquè aquest projecte que ara em proposo per començar la nova etapa de la meva vida, tingui sentit.

I ja ho veieu com han passat els anys... sense parar de fer i desfer. Del començament...

Al final...

La meva darrera classe! amb 4rt d'EOI de 19 a 21h

6. Un comiat que no és per sempre

No tinc massa temps per repassar i millorar aquest garbuix de "fragments" que he organitzat aquests dies mentre rememorava infinitat de moments viscuts dins i fora de les aules. Són molt imperfectes però són sincers. Agafeu-los amb bona fe i us desitjo que els anys que us queden siguin tan feliços com tots aquells que he passat entre vosaltres. Començo una altra etapa, m'espera un viatge interessant i la meva sorprenent alumna d'aquest curs, la Laia Guillamet m'ha trobat el pensament... i amb les seves paraules acabo: Escorcoll Buscant passen els anys. Explorant nous camins, obrint nous horitzons, buscant poemes, cançons... I en aquesta recerca incerta Jo espero que allò que busco em trobi. Passa el temps i no obtinc resposta. Em pregunto que espero trobar realment. És un enigma per desxifrar, un missatge embotellat escrit en clau. És aire. Laia Guillamet, alumna de 4art, 2008-09