Escrit Goleta[1]

Suposo, que estava en el lloc adequat i en el moment oportú. I es clar, qui refusaria tal oferta: viatjar en una goleta del segle passat pel Mediterrani. No ho vaig dubtar gens. Més endavant, quan passaven els mesos i els dies abans de començar l’aventura, si que ho vaig dubtar unes quantes vegades. Qui em manava embarcar-me en aquesta aventura sense tenir cap experiència com a navegant!!! La convivència era un altre factor a tenir en compte perquè el viatge sortís bé. Entre els tripulants tan sols gaudia de la complicitat de la Dolors, una altra marinera d’aigua dolça com jo i amiga meva des de fa temps. No és que a la resta no els conegués, però es clar, passar 7 dies, les 24 hores junts!!!!! Era un gran repte per tots plegats. Al principi, no sabia molt bé què faríem exactament durant tot el trajecte. L’únic que tenia clar era el dia que embarcàvem, el dia que tornàvem cap a Lloret i la llista de material que havíem de dur. La qüestió és que, quan va arribar el 31 de Juliol, ja no hi havia marxa enrera. Vaig pujar a l’autobús que ens portaria fins a Gènova, amb el convenciment que començava una aventura, bona o dolenta, ja ho veuríem. El primer que el capità va fer el dia 1 d’Agost va ser, fer la presentació oficial i organitzar les guàrdies. És a dir, les estones que ens tocaria “treballar”. La meva era de 12h a 16h i de 00h a 04h. I els meus companys de fatigues van ser: la Dolors, la Montse, en Salvador, en Dioni i en Jordi. Per dir-ho d’alguna manera, va ser una guàrdia molt ben organitzada!!!! La goleta ja la coneixíem del dia que vam anar a fer la prova de navegació a Barcelona. A mi em va anar molt bé, no em vaig marejar. Però de totes maneres, la por al mareig va ser el primer pensament que vaig tenir al

començar la ruta. Ara afegeixo que vaig ser la primera en marejar-me, però algú havia de ser-ho. Va ser el primer dia de viatge, però tot s’ha de dir, i no és per excusar-me, que va ser després d’estar rentant plats ajupida a la coberta. No us puc explicar el sentiment de recolzament que vaig tenir de tots els companys de viatge, tant dels de Lloret com la resta de tripulants que ens acompanyaven. Vaig tenir les millors atencions. Aquí, va ser també, quan vaig sentir per primera vegada que seria un gran viatge. Amb la tripulació del Far vam connectar de seguida. El nostre capità, en Juan de la Mata, era una persona senzilla

i en tot moment va estar molt

sensibilitzat amb tot el que nosaltres anàvem a fer i ens ho demostrava constantment. Jo, i suposo que tots els que viatjàvem amb ell, li hem d’agrair aquest tracte especial. Durant tota la travessia, vaig aprendre moltes coses noves del món de la navegació, desconegudes per mi fins aquell moment, i indispensables per poder dur a terme les tasques en ens encomanaven com a “grumets”. Anecdòticament, el meu capità de guàrdies, en Lluís, es va encarregar de deixar-me ben clar que: -En aquest vaixell, només hi ha dues cordes: la del rellotge i la de la campana. La resta són caps!!!!!!! (a mi m’ho deia força sovint). També ens va mostrar com es feien els “espagueti”, amb els caps un cop havíem plegat les veles i a “cassar-los” per subjectar-les. Per ell, la Montse, la Dolors i jo, érem el “Trío Acuario”, les nenes del Far Barcelona. Durant la ruta vam visitar pobles fantàstics i paratges naturals meravellosos. Vam gaudir d’una navegació a vela que t’ensordia, i et feia sentir per un moment, que no hi havia cap lloc al món millor que aquell. Moments de pau, estones de rialles, banys a mig de mar i dutxes refrescants amb les

galledes, ens acompanyaven cada dia. Vam ballar el “Ball de Plaça” a coberta, amb toquen a córrer inclòs. Cantàrem himnes inventats a cada canvi de bandera, això sí, donant-li sempre el toc de solemnitat que pertocava. No puc oblidar les llargues converses a coberta o fent la sobretaula. Ni tampoc les nits estrellades, les més estrellades que he vist mai!!! Sobre el tema, aquell que he comentat abans de la convivència, suposo que amb tot el que he dit, heu suposat que va anar molt bé. Diria que molt bé. Sorprenentment bé. Va ser una de les millors satisfaccions del viatge: tenir el plaer de poder conèixer’ls a tots. Crec que, tot i la diferència de caràcters, edats, sexe... ens vam compenetrar a la perfecció, aportant cadascú les nostres peculiaritats, aconseguint un conjunt perfecte. De fet, ara, quan me’ls trobo pel carrer, no puc treure’m de la cara un somriure d’alegria o de complicitat que inevitable d’expressar. Pot ser, no tornarem a compartir mai més, res que iguali aquest viatge, però estic segura que a cap de nosaltres, a mi al menys no, se’ns esborrarà cap dels moments que vam viure junts. És molt difícil, i personalment em costa molt, expressar el que va ser realment aquest viatge per a tots nosaltres. Cadascú deu tenir el seu record íntim. Aquest ha estat el meu. Ara des de la distància, i amb una visió més racional, puc dir en majúscules que vaig ser una “privilegiada” al poder gaudir d’aquesta experiència. Tot i això, i sense poder-ho evitar, de tant en tant encara navego pel Mar de Ligúria, o per les costes de l’estret de Bonifaci, gaudint d’una de les inoblidables postes de sol.