Els Privilegis De L'estiu

Privilegis de l’estiu Diuen els més savis, aquells que mai no s’equivoquen, que no hi ha ni hi pot haver-hi res més agradable ni més relaxant que vagar pausadament per Terrassa, a l’agost. Es refereixen a un agost una mica menys infernal que el que ens està corresponent aquest any, per descomptat. Aquesta setmana asfixiant ja no es tracta pas de cercar indrets i moments agradables sinó de subsistir, purament. De refugiar-se allí on hi hagi un aparell d’aire condicionat. Fins i tot, donades les circumstàncies ex cepcionals que vivim, pot resultar comprensible i disculpable quedar-se més temps del necessari a l’únic lloc al món on ens paguen per ésser-hi: la feina. Cal refigerar-se al preu que sigui. Asseguren els entesos que, en condicions normals, passejar-se distretament per la ciutat quan és quasi buida esdevé un plaer difícilment equiparable. El que resulta més curiós és que la major part dels que prediquen la idea que “Enlloc no s’hi està tan bé com a Terrassa, a l’agost” mai no han tingut l’avinentesa de comprovar la certesa de la seva hipòtesi: si no són a la Cerdanya o a la Costa Brava és perquè els podríem trobar en un hotel acarat a una platja de Punta Cana. Paradoxalment cada any acostumen a escollir els seus dies de vacances a l’agost, en comptes de reservar-se’ls per a poder gaudir amb intensitat el plàcid goig de la ciutat estival. Deuen ésser masoquistes, tots aquests entesos que aconsellen gaudir allò que ells defugen... S e sacrifiquen allunyantse’n, quan voldrien ésser a Terrassa, fruint de la sublimitat de la ciutat quasi desèrtica! Des d’ací, els hi envio una forta, ben forta abraçada! Cal ésser cavallerós i recordar els que no són tan afortunats com nosaltres, els que tenim l’eximi privilegi de treballar a l’agost... Ben segur que deuen pensar exactament el mateix que jo el parell de manobres que prenen el sol alegrement mentre caven i piquen, contribuint a convertir la ciutat en una laberíntica gimcana patrocinada pel Consistori. No hi ha dubte que ells també estan contents, de no haver de patir, allarga ssats en una hamaca al costat de la platja! Conscient que no sempre podré tenir tanta sort de passar l’agost tan distret, he sortit a vagarejar. La calor, ex pectant, m’ha rebut amb els braços ben oberts, oferint-me el càlid escalf del seu alè. M’ha acollit i m’ha embolcallat, amb la seva ardent delicadesa. Aclaparat de tanta efusivitat, m’ha ca lgut asseure’m. Per a delejar el dolç repòs de la tarda, he triat una d’aquestes places noves que el nostre sempre excel·lentíssim ajuntament ha decidit crear o renovar. Embadalit, captivat de tanta bellesa, mig endormiscat per la sopor, deixo volar la meva pobre imaginació: la devia dissenyar, aquesta immensa nova plaça dura, algun eminent enginyer a càrrec del peculi públic, còmodament arraulit a l’ergonòmica i sostenible poltrona del seu despatx, amoixat per la suau i delicada carícia de l’aire condicionat? En un moment d’inspiració divina, d’èxtasi angelical? Havia assolit el zenit de l’ataràxia, el nivell sublim de la sensibilitat? D’altra manera jo, pobre mortal de llums reduïdes, no sóc capaç de comprendre quina mena de catarsi genial va dur-lo a proposar una zona de passeig, de descans i d’esbarjo sense ni un sol arbre, una pèrgola o altre tipus d’element arquitectònic que defensés l’arriscat caminant d’estiu de les rigors del sol de mitja tarda! És clar que, pensant-ho bé, per a què les necessitem, les clapes d’ombres? A l cap i a la fi, la gent gran, com que quasi no es poden moure, no passen calor? I els infants, com que mai no s’estan quiets, tampoc no les aprofitarien, així que... Amb tot, no puc evitar pensar que, potser i només potser —la meva ignorància m’impedeix d’escatir-ho amb certesa...—, una desena d’arbres, situats de manera estratègica, haurien ofert gentilment la generosa i benvinguda frescor del seu aixopluc, l’ombra agraïda i acollidora que convé a l’atribolat vianant d’estiu... Potser, fins i tot, hauria afavorit la salut i la confortabilitat dels ciutadans que escullen la plaça per a reposar o per a jugar un xic... Potser l’obaga urbana els engrescaria a sortir més de casa i a sentir-se un xic més seva la ciutat... Potser només potser... El que és segur és que si fos com hauria d’ésser, una zona verda amb a rbres, la plaça —ni la nova ni d’altres de similars— mai no podria ésser candidata a rebre cap premi de disseny, d’innovació o de modernitat! I això, és clar, seria un inadmissible greuge que els edificis i les places dures d’aquesta nostra Ciutat de les Persones no es poden permetre sota cap concepte ni circumstància! dimecres, 19 d’agost del 2009 © Cesc Serrahima 2009 www.racodelaparaula.com Informació sobre els drets