Bernat Metge Textos Batxillerat

BERNAT METGE: TEXTOS DE SUPORT 25, gener, 1405. Lo Rei. Batle: sapiats que nostre molt car primogènit lo rei de Sicília hic serà, volent nostre senyor Déus, fort prestament. Per què us manam que encontinent nos trametats los joglars e joglaresses moros d'aqueixa ciutat, ço és aquells qui eren en la ciutat de València en nostre servei. E venguen com mills arreats poran e fort prestament. E guardats-vos que en açò no metats dilació o triga. Dada en Barchinona, sots nostre segell secret, a vint-e-cinc dies de gener de l'any 1405. Rex Martinus.

20

25

30

Dirigitur Bernardo de Podio, militi, baiulo civitatis Xative. Dominus Rex mandavit mihi Bernardo Medici. 35 [Lletra reial redactada per Bernat Metge]

Jamés almoina no darets, que això us perdríets. No us confessets, si dir devíets les veritats. En dejú missa no ojats, ne begats poc. Si volets hui haver gran lloc, llagotejats; e privadesa no vullats de dona casta (molt hom se'n vana qui no en tasta, d'aital vianda). Haver no porets valor granda, si no robats. Consciència no hajats, si volets viure. E si volets la gent fer riure, siats ben nici. Treball llunyarets e desfici del vostre cors. Bernat Metge. - Sermó (fragment)

[...] Tot s’explica de manera molt més satisfactòria i coherent si relacionem l’estructura de Lo Somni amb els seus models més directes [..] El primer pas que hem de fer en aquesta direcció és el de dinamitzar la relació de Bernat amb les seves lectures, sobretot les clàssiques. No les hem de veure, com ja he suggerit, senzillament com a mines d’informacions erudites dignes de ser copiades. [...] També a l’Edat Mitjana, com avui dia, es podia llegir per interrogar-se i per trobar respostes a uns interrogants, siguin literaris, siguin ètics. La font privilegiada per mesurar-se i reconèixer-se sempre va ser la literatura clàssica, sobretot quan les solucions que es cercaven sobresortien d’una visió que es pogués definir segons cànons morals i teològics ortodoxos i tradicionals. Aquesta mena de lectura prescindeix dels mitjancers interpretatius universitaris, o hi pot anar paral.lelament: l’auctor es llegeix i s’interroga de manera directa, per veure com pensa, com escriu, com planteja i resol problemes estètics i ètics. Per copsar les intencions que Bernat Metge tenia a l’hora d’escriure Lo Somni, doncs, cal veure quins textos va llegir, com els va llegir i, sobretot, què hi cercava i què hi va trobar. [...] Sense recuperar ni la imatge d’un Metge filòsof ni, tampoc, la d’un humanista, l’haurem de plantejar com un home que, amb tota l’honestedat, es posa a reflexionar sobre temes morals. No pretén de donar-ne una solució ni nova ni especialment profunda o d’alta volada, sinó personal, expressant tots els dubtes, les incerteses i les irresolucions del cas. Com ja he explicat, Lo Somni és una consolatio que no assoleix els seus propòsits: Metge no té les eines intel·lectuals necessàries —com gairebé tots els seus contemporanis, entre els quals Dante o Ausiàs March— per resoldre les contradiccions que existeixen entre les valoracions oposades d’aquesta vida i de l’altra, entre l’ànima i el cos, per conjuminar la faceta més humana i la més espiritual de l’ésser humà sense que l’una negui l’altra, sense atorgar un privilegi absolut a l’una, amb el consegüent anul.lament de l’altra. Ho intenta, però no pot. Té l’honestedat de mostrar-ho sense paranys, per a qui ho sàpiga entendre, i per això es desperta desconsolat. STEFANO M. CINGOLANI . - “Lo somni de Bernat Metge: prolegòmens per a una nova edició”. - Llengua & Literatura, 10. 1999

LLIBRE I 1 Poc temps ha passat que estant en la presó, no per demèrits que mos perseguidors e envejosos sabessen contra mi (segons que despuis clarament a llur vergonya s’és demostrat), mas per sola iniquitat que m’havien, o per ventura per algun secret juí de Déu, un divendres, entorn mija nit, estudiant en la cambra on jo havia acostumat estar, la qual és testimoni de les mies cogitacions, me vénc fort gran desig de dormir, e llevant-me en peus passegé un poc per la dita cambra; mas sobtat de molta son, covenc-me gitar sobre lo llit, e sobtosament, sens despullar, adormí’m, no pas en la forma acostumada, mas en aquella que malalts o famejants solen dormir. Estant així, a mi aparec, a mon vijares, un hom de mija estatura, ab reverent cara, vestit de vellut pelós carmesí, sembrat de corones dobles d’aur, ab un barret vermell en lo cap. E acompanyaven-lo dos hòmens de gran estatura, la u dels quals era jove, fort bell e tenia una rota entre les mans; l’altre era molt vell, ab llonga barba e sens ulls, lo qual tenia un gran bastó en la mà. E entorn de tots los dessús dits havia molts falcons, astors e cans de diversa natura, qui cridaven e udolaven . 2 E quan haguí ben remirat, especialment lo dessús dit hom de mija estatura, a mi fo vijares que veés lo rei En Joan d’Aragó, de gloriosa memòria, que poc temps havia que era passat d’aquesta vida, al qual jo llongament havia servit. E dubtant qui era, espaordí’m terriblement. Lladoncs ell me dix: —Llunya tota paor de tu, car jo són aquell que et penses. Quan jo l’oí parlar, coneguí’l tantost; puis tremolant diguí: —Oh senyor! Com sóts vós ací? E no morís l’altre dia? —No morí —dix ell—, mas lleixí la carn a la sua mare, e retí l’espirit a Déu, qui el m’havia donat. —Com l’espirit? —diguí jo—. No puc creure que l’espirit, si res és, puixa tenir altre camí sinó aquell que la carn té. —E doncs, què entens —dix ell— que sia jo? No saps que l’altre dia passé de la vida corporal en què era? —Oït ho he dir —responguí jo—, mas ara no ho crec, car, si fóssets mort, no fórets ací; e entén que sóts viu. Mas la gent, o per tal com ho volria (car totstemps s’alegra de novitats, e especialment de novella senyoria), o per alguna barateria que vol fer, ha mes en fama que sóts mort. —La fama —dix ell— és vera que jo he pagat lo deute a natura; e lo meu espirit és aquest qui parla ab tu. —Vós, senyor, me podets dir què us plaurà; mas, parlant ab vostra reverència, jo no creuré que siats mort, car hòmens morts no parlen. —Ver és —dix ell— que els morts no parlen; mas l’espirit no mor, e per consegüent no li és impossible parlar. —No em par —diguí jo— que l’espirit sia res aprés la mort, car moltes vegades he vist morir hòmens e bèsties e ocells, e no veïa que espirit ne altra cosa los isqués del cos, per la qual jo pogués conèixer que carn e espirit fossen dues coses distintes e separades; mas totstemps he creegut que ço que hom diu espirit e ànima no fos àls sinó la sang o la calor natural que és en lo cos, que per la discrepància de les sues quatre humors se mor, així com fa lo foc per lo vent qui el gita de son lloc, o quan és corromput lo subjecte en què és, qui s’apaga e d’aquí avant no el veu hom [...]. Bernat Metge. - Lo Somni.

LLIBRE III [...] Dances e cançons dius que escolten les dones ab gran plaer. No me’n meravell, car natural cosa és prendre delit en música, e especialment que sia mesclada ab retòrica e poesia, que concorren sovent en les dances e cançons dictades per bons trobadors. Poc s’adeliten los hòmens en oir semblants coses, les quals deurien saber per fer fugir ociositat e per poder dir bé lo concebiment de llur pensa. Mas deliten-se molt en oir trufadors, escarnidors, ralladors, mals parlers, cridadors, avolotadors, jutjadors e mijancers de bacalleries e de viltats. Grans cerimònies has dit que serven les dones en llevar-se del llit, e que no eixirien de la cambra tro que són bé reparades. Oh, bé t’adelites en dir mal! Crec que tu volries que n’eixissen nues e deslligades. Elles fan ço que deuen, e si en altra manera usaven, perjudicarien a vergonya, qui és virtut fort lloable e especialment en dones. Saps de qui pot hom bé dir això? Certament dels hòmens, qui en la vintena part de mija hora deurien ésser vestits e arreats per eixir de casa, e en botonar lo jupó, tirar les calces a vuit o deu parts, dreçar les polaines, espolsar les cotes, vestir-se aquelles, pentinar llurs cabells (qui la nit passada hauran estat en premsa), llavar llurs cares ab aigües ben olentes, mirar si són aquells qui eren lo jorn passat, posar-se al coll cadenes, cascavells, esquelles e garroteres a les cames, trigaran per espai de tres hores. Puis faran mostra de llur cos, sutze dins per vicis, e bell defora per vestedures solemnes. Considera, doncs, si atesos los defalliments dels hòmens, són assats excusades les dones dels vicis que els has dessús imposats [...] Bernat Metge. - Lo Somni.