Autors De Literatura Llatina

Escola Vedruna-Gràcia Llatí 2n Batxillerat

ÍNDEX La comèdia romana • Tit Macci Plaute •

Terenci

L´oratòria • Ciceró El gènere historiogràfic • Juli Cèsar L´època d´August • L´èpica. o Virgili • La poesia lírica i elegíaca. o Horaci i Ovidi • La poesia didàctica. o Ovidi • El gènere historiogràfic. o

Tit Livi

LA COMÈDIA ROMANA L´origen del drama romà estigué íntimament lligat al culte religiós, mitjançant els cicles de jocs (ludi) que s´organitzaven per honorar les divinitats. La celebració d´aquests jocs, als quals acudien tots els ciutadans sense distinció de classes, tenia un objectiu polític molt clar: ajudava a crear el sentiment d ´unitat al voltant d´una ciutat i d´un projecte comú, Roma. El gènere còmic és un bon antídot contra les preocupacions del moment, per la qual cosa sempre ha tingut èxit en èpoques de dificultats especials, com és el cas del període en què van escriure Plaute i Terenci, els dos poetes còmics més importants de la literatura llatina. Tots dos conrearen un tipus de peça teatral que podríem anomenar comèdia a la grega, ja que van imitar models procedents del teatre hel·lènic (la comèdia nova de Menandre), tant pel que fa a l´acció com als personatges. Aquestes obres, l´argument de les quals sempre es desenvolupa en ciutats gregues, es coneixen amb el nom de fabulae palliatae, o sigui comèdies amb pal·li, a causa del vestit típic grec que portaven els actors, enfront de l´anomenada comèdia a la romana o fabulae togatae, peces protagonitzades per personatges típicament romans i situades en un context geogràfic romà. La imitació d ´obres gregues (imitatio), però, no impedeix en absolut que hi hagi múltiples referències al món romà; al contrari, les obres estan plenes d´anacronismes provocats per la paradoxa de voler presentar la vida de la societat romana en el marc del món hel·lènic. En aquest sentit és important destacar la tècnica de la contaminatio, que consisteix en introduir escenas de diferents obres d´ autors diferents. Tit Macci Plaute Sobre la vida de Plaute només tenim dades incertes, exceptuant potser la data de la mort, el 184 aC. Va nèixer a Sàrsina, una ciutat de l´Úmbria, probablement cap a l´any 255 aC. La tradició biogràfica el fa actor abans que autor, perquè de les seves obres s´intueix un gran coneixement de l´escena. Va viure la invasió d´Anníbal i cap a l´any 215 aC començà a escriure els versos de les vint-i-una comèdies que se li han atribuït com a autèntiques (l´anomenada qüestió plautina): Amfitrió, La comèdia dels ases, La comèdia de l´olla, Les germanes Baquis, Els captius, Càsina, La comèdia del cistell, El corc, Epídic, Els germans Menecmes, El comerciant, El soldat fanfarró, La comèdia del fantasma, El persa, El petit cartaginés, Psèudol, L´escota, Èstic, Les tres monedes, Truculent, La comèdia del bagul. Amphitruo, Asinaria, Aulularia, Bacchides, Captiui, Casina, Cistellaria, Curculius, Epidichus, Menaechmi, Mercator, Miles gloriosus, Mostellaria, Persa, Poenulus, Pseudolus, Rudens, Stichus, Trinummus, Truculentus, Vidularia. Tret del d´Amfitrió, els arguments de la resta d´obres presenten molts punts en comú que es poden resumir així i protagonitzats pels anomenats arquetips plautins:

1. Un jove disbauxat (adulescens) està enamorat d´una noia. 2. La noia (uirgo), suposadament una esclava, està al servei de l´alcavot (leno) en un prostíbul. 3. El pare del noi (senex), avar i un xic imbècil, desconeix la veritable personalitat del fill i, de 4. 5.

vegades, està enamorat de la mateixa noia. La seva esposa (matrona), dona de carácter difícil i autoritari, és qui mana a casa. Un esclau llest (seruus) ajuda el noi per ensarronar el pare i aconseguir els diners amb què comprar la llibertat de la noia. Aquest és el personatge plautí més ben definit i, en el fons, el veritable heroi de l´obra. La noia, en definitiva, no és d´origen servil sinó que és la filla perduda d´un amic del pare o similar. El reconeixement (anagnòrisis) d´aquest fet és possible gràcies a algun element que porta la noia a sobre (un anell, una marca de naixement, etc).

El principal objectiu de Plaute era provocar les rialles de l´espectador. Per aquesta raó sovint no es preocupava de donar coherència a l´acció, la qual avança inconnexa i caòtica fins a resoldre´s d´una manera sobtada, però no sorprenent. Això ha provocat que les obres plautines s´hagin qualificat de fabulae motoriae, és a dir, comèdies trepidants, ja que, generalment, ens trobem davant de “comèdies d ´embolic” el merit de les quals no és conèixer-ne el desenllaç –que és del tot previsible-, sinó la força còmica (italum acetum) que tenen. Les reflexions de tipus moralitzant hi són molt escasses, tot i que Plaute aprofita que l´acció sempre se situa a Grècia per criticar el món hel·lènic com a sinònim de vici i comoditat enfront de l´austeritat del món romà. La poesia de Plaute és molt rica en ritmes variats (polimetria) que l´autor domina perfectament a l´hora de combinar les parts recitades (diuerbia) amb les parts cantades o recitades amb música (cantica), el volum de les quals és considerable. Tot plegat fa que puguin ser considerades autèntiques comèdies musicals. Malgrat totes aquestes característiques, la gran originalitat i importància de Plaute les trobem en l´ús que fa de la llengua. A causa de la peculiaritat dels personatges que descriu i del públic al qual es dirigia, ens ha transmès un model de llengua farcit de característiques pròpies del registre col·loquial. La base dels seus textos és el sermo uulgaris, o sigui la llengua parlada a la Roma de la seva època, la qual cosa els atorga una gran rapidesa i vivacitat: juga amb les paraules, inventa mots, fa frases curtes, explica

acudits grollers, inclou una llarga llista d´insults i d´expressions de referència sexual, etc. L´argot dels esclaus és significativament important. Terenci Terenci, d'origen nord-africà, va viure al s. II a.C. (m. 159 a.C.). Va ser esclau d'un senador que aviat li va donar la llibertat. Va morir jove, als 25 o 35 anys en un viatge a Grècia, segons algunes versions a causa d'un naufragi. Terenci no va aconseguir tant d'èxit com Plaute, perquè era un autor proper a la noblesa i més allunyat del poble, amb un llengua més culta i una gran preocupació moral. Tot i que tots dos tenen els mateixos models de la Comèdia Nova grega, les diferències entre les obres de l'un i de l'altre són molt grans, fet que demostra la llibertat creativa dels còmics romans: Plaute tendia a exagerar les escenes més còmiques, a fer més caricaturescos els personatges, a buscar els arguments més moguts, mentre que Terenci tendia a suavitzar la comicitat buscant més el somriure que les grans riallades. Per altra banda la influència grega és més accentuada en Terenci, que pertanyia al cercle dels Escipions, mentre que en Plaute conviu amb la itàlica. Va escriure sis comèdies:

• • • • • •

Adelphoi (Els germans) Andria (La noia d'Andros) Eunuchus (L'eunuc) Hecyra (La sogra) Heautontimorumenos (El qui es tortura a ell mateix) Phormio (Formió)

L´ORATÒRIA La democràcia grega va fomentar l'art de l'eloqüència, necessari per parlar davant l'assemblea o els jurats populars. Així, ja des de finals del segle V i durant tot el segle l'oratòria grega va arribar al seu zènit amb noms com Lísias i Demòstenes. Aristòtil va establir una classificació dels discursos segons el seu objectiu:

• • •

genus demonstratiuum: comprenia els elogis funeraris i els honorífics, els panegírics genus deliberatiuum: té com a finalitat convèncer una assemblea genus iudiciale: el seu fi era convèncer un tribunal.

Com els altres gèneres, la retòrica va pasar de Grècia a Roma. L'eloqüència va ser a Roma el gènere central de la prosa literària i fins i tot de la cultura. L'educació escolar estava adreçada a formar oradors, ja que saber parlar en públic era el mitjà pel qual el ciutadà de la classe dirigent podia fer carrera política, sobretot en la darrera etapa de la República, quan les sentències judicials, les qüestions polítiques i els càrrecs públics es decidien sovint després de deliberacions als tribunals, al senat o a les assemblees. L´art de l´oratòria o « com construir un bon discurs ». Els grecs, i després els romans, van definir amb molta minuciositat quina havia de ser l´estructura i el contingut dels discursos d´acord amb l´auditori que els escoltava i la causa que es tractava, fins al punt que les seves conclusions encara són vàlides avui dia.

•

Els tres principis d´un discurs: delectare, commouere, docere (“agradar, commoure i ensenyar”), basats en la captatio beneuolentiae.

•

Parts d´un discurs :

•

Recursos tècnics de l´art de l´oratòria:

1. 2. 3. 4.

Proemium (proemi o introducció) Expositio (exposició) Argumentatio (argumentació) Conclusio (conclusió) 1. Inuentio (invenció) 2. Dispositio (disposició) 3. Elocutio (expressió) 4. Memoria (memòria) 5. Actio (acció)

Ciceró (106-43 aC) Marc Tul·li Ciceró va ser el més important dels oradors llatins. Va nèixer l´any 106 aC a Arpínum. Pertanyia a una família de cavallers (equites), per tant era un homo nouus. Finalitza els seus estudis superiors a Roma i els completa amb una estada a Grècia i a l´Àsia Menor. Posteriorment exerceix d ´advocat alhora que es dedica cada cop més intensament a la política. Després d´una brillant carrera (cursus honorum) arriba al consolat el 63 aC, any en què descobreix i desenmascara davant el Senat la conjuració contra la República de Luci Sergi Catilina (Catilinàries). Tres anys més tard és desterrat a Dirràquium, a Albània. Quan torna a Roma, el 57 aC, busca noves estratègies per fer front a la difícil situació política per la qual travessava la República. S´apropa als nous homes forts –Cèsar, Pompeu i Cras- fins que esclata el primer conflicte civil entre els dos primers. Es mostra neutral tot i que a la mort de Pompeu no té més remei que apropar-se a Cèsar, un dels seus enemics polítics. Assassinat Cèsar l´any 44 aC, Ciceró reviu les esperances de consolidar el sistema republicà en la figura d´Octavi, perquè creia que aquest s´enfrontaria a Marc Antoni, l´hereu de les idees cesarianes. Aprofita l´ocasió per escriure les Filípiques, sense adonar-se que el futur de Roma pasava per un pacte transitori de govern entre Octavi i Antoni, els dos nous homes forts. Quan el pacte va esdevenir realitat, Antoni exigí a Octavi el càstig de Ciceró, el qual morí a mans dels seus sequaços l´any 43 aC. Obra 1. Obres de caràcter filosòfic i teoria política: coincideixen amb els períodes en què es va retirar de la vida política activa i són reflexions generals entorn de temes com ara l´amistat, la vellesa, els deures d´un ciutadà, la república, les lleis, la religió i la superstició, la uirtus, etc

De amicitia De senectute De officiis De re publica De legibus De natura deorum De inuentione et adiuinatione 2. Obres sobre retòrica: exposa les seves pròpies idees al voltant de l´eloqüència i la teoria dels seus predecessors grecs i romans (una mena d´història de l´art oratòria). De oratore

Orator

Brutus

3. Obres sobre la pràctica oratòria, és a dir, els discursos: malgrat que no van ser publicats tal com els havia pronunciat, sinó autocorregits posteriorment, hi trobem el Ciceró més genuí, i a partir dels personatges que defensa o acusa ens adonem de la seva evolució política. Es poden dividir en judicials i polítics. Judicials Polítics

Pro Milone, Pro Archia poeta, Pro Sestio, In C. Verrem In Catilinam (Catilinàries), In M. Antonium (Filípiques)

4. Obra personal (Cartes): Ciceró és l´autor llatí de qui conservem un epistolari més extens, en el qual podem resseguir les seves peripècies personals en un estil més planer que no pas en els grans discursos. Epistulae Ad familiares (des de l´exili)

Ad Atticum (al seu millor amic)

EL GÈNERE HISTORIOGRÀFIC En el món antic la història no era una ciència com en l'actualitat sinó un gènere literari. L'historiador antic no analitza científicament el passat sinó que el narra. En general es creu la tradició oral i els autors anteriors. El seu criteri és la versemblança. L'interès que els historiadors antics tenien pel passat era sobretot pels personatges i pels esdeveniments concrets. D'aquí l'abundant presència de discursos i episodis dramàtics. Els antics buscaven les causes dels fets històrics més en la psicologia dels pobles i dels herois que no en consideracions socials i econòmiques com en l'actualitat. Els precedents de la historiografia llatina s'han de buscar en la grega. Al s. V a.C. és quan neix aquest gènere amb Heròdot i Tucídides. A Roma la historiografia neix en el període tardà de la República romana (s. III-I a.C.) sota la idea que els costums dels avantpassats (mores maiorum) eren un sistema ideal de valors del qual es podien extreure models per a la pròpia conducta i que aquests valors s'estaven perdent. La historiografia llatina, a més d'expressar l'admiració i la nostàlgia per la grandesa dels temps passats, vol cercar les raons de tal decadència. Per altra part, alhora que ret un homenatge respectuós als avantpassats (pietas), pretén trobar exemples del que s'ha de fer o no s'ha de fer. Així la historiografia, amb la seva anàlisi política dels esdeveniments, aporta un saber útil per a l'home públic (finalitat didàctica). No és estrany, doncs, que la majoria dels historiadors romans siguin polítics retirats que sovint han pres part en allò que narren i que donen, per tant, una visió personalista dels esdeveniments. La historiografia romana va néixer a finals del s. III a. C. com a conseqüencia de les guerres púniques, que van afavorir el sentiment d'identitat nacional a Roma. En vèncer Cartago, els romans prenen conciència que ha esdevingut una gran potència i els ve interès pels seus propis orígens i per entendre la victòria obtinguda i donar-ho a conèixer als altres pobles mediterranis, sobretot els grecs. És per això que els primers escriptors romans que narren el passat de la seva ciutat van escriure en grec, aleshores la llengua de comunicació internacional i que tenia ja una tradició d'historiografia. Aquests primers historiadors sovint consignen els esdeveniments any per any, seguint la pauta marcada pels arxius oficials de l'Estat, especialment els Annales maximi, i per aquest motiu solen titular els seus escrits Annals (Annales, de annus 'any') i ells mateixos reben el nom d'annalistes. JULI CÈSAR (100-44 ac) L'amplitud de la formació de Juli Cèsar i la varietat dels seus interessos es palesen en els diversos gèneres literaris que va conrear, fos com a complement de la seva activitat política en el cas de l'oratòria i els commentarii (memòries sobre les seves campanyes militars), fos com a distracció per a les estones de lleure en el cas de la gramàtica, la poesia i la tragèdia. De tota la seva obra resten solament els commentarii:

•

•

Guerra de les Gàl·lies (De bello Gallico): narra la conquesta de la Gàl·lia (58-51 a. C.) en vuit llibres, l'últim dels quals va ser escrit pel seu lloctinent Hirci: hi fa una breu descripció del país, i relata les campanyes contra els helvecis, els germànics i els belgues, les expedicions a Britànnia i l'esclafament de la revolta general gal·la de Vercingètorix. A cada any li correspon un llibre, tot i que no van ser redactats fins a la fi de la campanya. Guerra civil (De bello ciuili): en tres llibres relata les causes i el desenvolupament de la guerra civil entre Cèsar i Pompeu (49-48 a. C.) en diversos llocs de l'imperi (Itàlia, Gàl·lia, Hispània), la victòria sobre Pompeu a Farsàlia i la persecució del seu enemic fins a Egipte, on és assassinat. L'obra es considera no acabada, ja que no narra la continuació de la guerra a Egipte i al nord d'Àfrica, que va ser represa per dos relats escrits per dos dels seus partidaris.

Aquestes obres no són formalment historiogràfiques sinó que es presenten com uns commentarii, nom que rebien les memòries oficials, un relat dels fets, pres dels testimonis directes, amb l'objectiu que serveixi per als historiadors futurs. Tanmateix Cèsar va més enllà dels simples commentarii, no solament per la seva elaboració acurada i una estructuració meditada, sinó també perquè, si bé la matèria principal és bèl·lica -descripció de les campanyes, de les tàctiques i les tècniques militars-, hi ha, a més, digressions geogràfiques i etnogràfiques, reflexions i anàlisis dels motius i l'evolució dels esdeveniments, més propis de la tradició historiogràfica. Influït per Xenofont, l'estil de Cèsar és concís, funcional i despullat, de vegades proper al llenguatge jurídic, propens a utilitzar la paraula justa i a evitar la variació lèxica, tot i que s'hi aprecia un creixent ús de

recursos literaris segons avança el relat. No obstant això, aconsegueix una elegància, una puresa i una claredat admirables. Malgrat l'ús de la tercera persona per a les accions protagonitzades per ell mateix, Cèsar és un mestre en la presentació tendenciosa dels esdeveniments. Així recorre a la disposició del relat, a la selecció dels fets, als adjectius, a la racionalització dels propis èxits enfront de la follia i l'encegament dels seus enemics i l'atribució a la fortuna dels seus fracassos a fi de transmetre la millor imatge de la seva estratègia i la seva vàlua (funció propagandística dels seus escrits). Tots els seus actes i totes les seves paraules responen als seus interessos i a la finalitat d'obtenir el poder.

L´ ÈPOCA D'AUGUST Correspon al principat d'Octavi August, des del 27 a.C., quan assoleix el poder absolut, fins a la seva mort (14 d.C.). Després d'un segle de guerres civils Octavi va donar als romans una pau duradora a canvi de perdre les llibertats republicanes. August va emprendre un ampli programa per recuperar els valors tradicionals i regenerar moralment els romans, que considerava enfonsats en una decadència moral respecte als temps passats a causa de l'enriquiment provocat per l'imperi, i per recuperar el seu orgull nacional, molt malmès després de tantes lluites fratricides. En aquest objectiu va saber-se atreure els grans literats del moment. En efecte, els poetes Virgili, Horaci i Properci van pertànyer a l'anomenat cercle de Mecenas, home riquíssim i refinat, conseller de confiança i amic de l'emperador August. Mecenas va sostenir amb la seva generositat els seus protegits, els quals es van poder dedicar així a escriure sense problemes econòmics, ja que eren d'origen més aviat humil. Per aquest motiu -però sens dubte també convençuts de la missió d'August-, Virgili, Properci i Horaci van col·laborar-hi de grat, amb prou llibertat per defugir cantar directament el príncep. També vinculat a l'entorn de l'emperador, l'historiador Livi també hi va donar suport des de la seva Pàdua natal. En canvi els membres del cercle de Messala Corví -Ovidi, Tibul, Sulpícia-, que eren de classe benestant i gaudien, doncs, d'independència econòmica, se sentien menys vinculats a la política d'August. Fins i tot Ovidi va ser desterrat per August a causa de motius foscos. La poesia llatina arriba al seu zènit. En canvi la prosa, tant l'oratòria com la historiografia, no manté, amb l'excepció de Livi, l'esplendor atès a finals de la república sinó que comença a patir la manca de llibertat d'expressió que, en major o menor mesura, sofrirà al llarg del període imperial.

1. L' ÈPICA Es pot definir una epopeia o obra èpica com una composició poètica en versos regulars de caràcter narratiu, que celebra personatges i accions heroics extrets de la història o de la llegenda. Les primeres mostres de la literatura grega són precisament dos grans poemes èpics, la Ilíada i l’Odissea, redactats segons la tradició per Homer. L'èpica arcaica Una de les primeres obres literàries en llatí va ser una simple traducció de l’Odissea, feta en versos saturnis a mitjans del segle III a. C. per un grec anomenat Livi Andronic, que va traslladar a Roma el sistema escolar grec, basat en l’estudi i el comentari d’Homer. Tot i així els següents autors que van conrear l’epopeia a Roma van abandonar els mites grecs per centrar el tema dels seus poemes en la història de Roma. Així el Bellum Punicum de Nevi (s. III a. C.) se centrava en les recents guerres púniques, començant per les seves causes llegendàries: els amors truncats d’Eneas i Dido. En canvi Enni, en els seus Annals (s. II a. C.), va anar més enllà, ja que va voler narrar tota la història de Roma, des dels seus orígens fins a les guerres púniques, però buscant les explicacions racionals dels fets i defugint la intervenció dels déus. Enni va ser l’introductor en la poesia llatina de l’hexàmetre, el vers de l’èpica homèrica. A diferència d’Homer, tots els poemes èpics llatins van cercar l’exaltació patriòtica de Roma i no en va ser una excepció Virgili, l’únic poeta romà que va escriure una epopeia comparable a les d’Homer: l'Eneida.

VIRGILI (70 – 19 aC) Mantua me genuit, Calabri rapuere, tenet nunc Parthenope; cecini pascua, rura, duces. 1. Vida i Obra Publi Virgili Maró va nèixer prop de Màntua l´any 70 aC. Pertanyia a una familia modesta, era tímid de caràcter i va romandre solter. Des de la seva Màntua natal va anar a estudiar a Cremona i més tard arribà a Roma, on va conèixer Mecenas, protector influent de les arts i amic d´August. Quan ja havia escrit les Bucòliques, un conjunt de poemes en què els protagonistes són pastors que, sovint en forma dialogada, es plantegen qüestions socials, polítiques o amoroses que el preocupaven, i les Geòrgiques, un poema didàctic dedicat a cantar l´agricultura i altres feines del camp, August li va demanar de celebrar els orígens

de Roma i la seva nissaga, la gens Júlia. Dedicà onze anys de la seva vida a aquesta tasca en el seu gran poema l´Eneida. Tanmateix, Virgili no estava satisfet de la seva obra i va decidir fer un viatge a Grècia i a l´Àsia Menor per conèixer millor els escenaris del poema. Després d´una visita a Mègara es va sentir malalt i, en arribar a Atenes, August el va convèncer de tornar junts a Itàlia. Va arribar a Brundísium, a la regió de Calàbria, on morí l´any 19 aC. Abans de morir reclamava insistentment que l´Eneida fos cremada, perquè estava inacabada, però August va exigir que la “seva” obra fos publicada sense retocar res, respectant els versos incomplets. 2.

L´Eneida

És un poema en dotze cants, escrit en hexàmetres, i considerat una de les obres èpiques cabdals de la història de la literatura universal, juntament amb la ilíada i l´Odissea d´Homer i la Divina Comèdia de Dante. Es pot dividir en dues parts ben diferenciades d´acord amb la temàtica: la primera (llibres I-VI) s ´inspira en les aventures marines d´Odisseu (o Ulisses); la segona (llibres VII-XII), contràriament, s´inspira en les lluites prèvies entre troians i grecs que eren l´argument de la Ilíada. En els llibres I-VI Virgili explica l´arribada d´Eneas, fugitiu de Troia, a les costes de Cartago, després d ´un periple per la Mediterrània que el porta fins a Sicília, on mor Anquises (el seu pare). Per voluntat de Juno, enemiga dels troians, les naus són empeses fins a les costes d´Àfrica i allí és acollit per la reina Dido, que li fa explicar els seus records del dia de la caiguda de la ciutat, entre els quals Eneas rememora el famós passatge del cavall de fusta (llibre II). Dido se n´enamora i convenç Eneas de quedar-se a Cartago durant un any. Ell, però, alertat per Júpiter que ha de continuar la peregrinació per fundar una nova pàtria, l´abandona i l´empeny al suïcidi (llibre IV). Camí d´Itàlia, les naus troianes tornen a desembarcar a Sicília i, posteriorment, a Cumes, on Eneas visita els inferns acompanyat per la Sibil·la, una endevina del futur. Aquí troba, entre altres morts, Dido i Anquises, el qual li mostra tota una sèrie de personatges que el succeiran anys a venir, entre els quals hi ha Cèsar i August. Aquest és el moment culminant del poema, ja que Virgili posa en relació els dos cabdills esmentats amb l´existència d´un pla sobrenatural que atorga legitimitat a tota la història de Roma i, en conseqüència, a les accions futures d ´August i dels seus descendents (llibre VI). En els llibres VII-XII, l´argument principal són les lluites dels nouvinguts, ajudats per alguns indígenes com el rei Llatí, contra la resta, encapçalats per Turn. El motiu cabdal és l´oferiment de Llatí a Eneas de la mà de la seva filla Lavínia, la qual estava promesa a turn. Júpiter repta Juno, contrària als troians, i Venus, mare d´Eneas, que no prenguin part en la lluita. Després de diverses escenes heròiques i múltiples combats duals, Eneas venç i mata Turn en una lluita singular, escena amb la qual acaba el poema. La tradició explica que August, després de la seva campanya a Hispània contra els càntabres, va reclamar a Virgili algun fragment del poema, que tot Roma estava esperant ansiosa. Virgili va llegir davant d´ell i de la seva germana Octàvia tres cants, entre els quals hi havia el VI. Octàvia, en sentir el fragment en què l´autor, per boca d´Anquises, esmenta Marcel, el seu fill malaguanyat destinat a ser el successor d ´August si no hagués mort feia molt poc, es desmaià d´emoció. L´Eneida ha passat a formar part del cànon d´obres del món antic, gràcies a la importància que ha tingut en la història de la cultura i de l´educació occidental, importància només comparable a les obres d´autors que ningú no gosaria excloure del cànon universal com són ara Homer, Dante, Petrarca, Cervantes, Shakespeare, Goethe o Dostoievski.

2. LA POESIA LÍRICA I ELEGÍACA El nom de poesia lírica prové de l'acompanyament musical amb què se solia cantar -de la lira-, almenys en el món grec. S'han assajat diverses definicions per a la lírica antiga, de manera que a partir de cada definició varien els límits que se li atribueixen. Tant la lírica grega com la llatina es poden definir com a poesia adreçada per un jo a un tu, en el qual es vol influir. Sens dubte va existir una primitiva lírica llatina de tradició oral originalment itàlica, de la qual, tanmateix, queden ben poques restes. Però la lírica transmesa textualment té en realitat un origen culte, que parteix dels models grecs, i no apareix fins al segle I a.C. amb Catul i els poetes neotèrics. Per comoditat en aquest apartat es reuneix tota la poesia personal o subjectiva (enfront de l'èpica o la didàctica), malgrat que de fet es poden distingir diversos gèneres més específics. L'epigrama sovint comparteix temes amb la lírica, tot i que el seu origen és ben diferent: l'epigrama era en un principi una composició inscrita en la pedra, sobre una tomba o un pedestal, caracteritzat per l'ús habitual del dístic elegíac, per la brevetat i per la interpel·lació al qui passava per davant. En sentit ampli els epigrames són poemes breus, concisos, sovint -però no sempre- amb més o menys intenció

humorística i en general vinculat a les relacions socials o amoroses. Els autors llatins d´epigrames més importants són Catul, Marcial i Juvenal. En la literatura grega l'elegia és originàriament una composició en dístics elegíacs d'un tema qualsevol. Els poetes alexandrins del s. III a. C. canten a les seves elegies amors mitològics i Catul, el primer poeta romà del qual tenim elegies, ja introdueix el subjectivisme en els mites que hi narra. Per aquest camí l'elegia s'especialitza en la poesia llatina del temps d'August com a poesia que parla de l'amor que sent el poeta, sentimental i sensual alhora. El seu moment d'esplendor arriba amb Tibul i Properci i Ovidi. Ovidi estén l'elegia a nous temes i amb les seves últimes elegies, escrites en l'exili, sorgeix l'elegia dolorosa, que esdevindrà única en el concepte modern d'aquest gènere. 3. LA POESIA DIDÀCTICA Poesia didàctica és la que tracta temes filosòfics, científics o tècnics. D'autors llatins s'han conservat poemes sobre matèries com agronomia, pesca, caça i geografia. Aquest gènere es remunta a la Grècia arcaica: Hesíode havia parlat d'agricultura a Els treballs i els dies (s. VII a. C.) i fins i tot alguns dels filòsofs presocràtics com Xenòfanes o Empèdocles havien exposat les seves idees en forma poètica. Actualment és possible que aquest gènere resulti una mica sorprenent, però se'n pot comprendre l'origen si es té en compte que un text en vers, en un ritme regular, es memoritza amb més facilitat que no un text en prosa i que en l'antiguitat la transmissió d'una obra era sovint oral. El primer poeta romà que va recuperar aquesta tradició i va compondre un gran poema didàctic va ser Lucreci. La lírica. 1.

HORACI (65 aC – 8 dC)

Vida i Obres

El poeta Quint Horaci Flac va vèixer l´any 65 aC a Venúsia, al sud d´Itàlia, i va morir l´any 8 dC. Passà la primera infància en un ambient camperol i, als set anys, el seu pare el va acompanyar a Roma per estudiar. Quan en tenia vint, va marxar a Atenes per estudiar filosofia i per perfeccionar els seus coneixements, cosa que era molt habitual en aquell temps. Mentre era a grècia, es va enrolar en l´exèrcit de Brutus, un dels assassins de Cèsar, i, després de la desfeta de Brutus, tornà a Roma. Aleshores Horaci va esdevenir secretari del fisc i, sense cap mena de problema econòmic, es va dedicar a escriure. L´any 38 aC Virgili el va presentar a Mecenes, la qual cosa li va permetre d´accedir a formar part del cercle d´intel·lectuals propers a August. Les seves obres primerenques van ser les Sàtires i els Èpodes. Les primeres són divuit poemes escrits en hexàmetres en què l´autor ens ofereix retalls de la seva vida i critica els vicis de la societat del seu temps, personalitzant-los en contemporanis de poca significació. En època d´August, en efecte, no era possible la sàtira política dirigida a personatges influents. Els Èpodes, inspirats en la lírica grega, són disset poemes també de to satíric, però que no estan escrits en hexàmetres i que tenen un caire més líric; d´aquí que Horaci els agrupés en un altre conjunt. El blanc dels atacts continuen sent personatges gairebé anònims que esdevenen models de vicis i de caràcters reprovables –una bruixa, un nou ric, un mal poeta, etc-. A continuació va escriure un seguit de poemes agrupats en tres llibres que anomenà Carmina i que la tradició ens ha llegat com a Odes. El coneixement que tenia de la literatura grega el va encoratjar a adaptar al llatí els principals versos i estrofes que havien utilitzat els poetes lírics grecs, com Safo, Alceu i Anacreont. Precisament en aquest fet mètric rau la singularitat principal d´aquestes composicions i un dels mèrits importants de la poesia horaciana en general. Els arguments que hi tracta són molt variats i van des de temes històrics –com la celebració de la victòria d´August sobre Antoni i Cleòpatra a Àccium-, fins a la seva filosofia de la vida –cants a l´amor, a l´amistat, a la bona vida. En acabar aquestes Odes, va compondre dos llibres d´Epístoles en hexàmetres. Són cartes que tenen un destinatari real, però clarament convencional, ja que no és altre que el públic lector. En aquestes composicions Horaci continua reflexionant sobre la manera de viure feliç. A més, hi introdueix un nou argument, la reflexió sobre la composició poètica, tema que tractarà extensament en una obra de maduresa, l´Epístola adreçada als Pisons o Art Poètica, en la qual exposa la seva concepció de l´obra d ´art com un tot unitari. Ja en la seva vellesa tornà a escriure un llibre d´Odes, el quart, en el qual el tema amorós cedeix terreny a l´exaltació de la dinastia regnant, o sigui August i la seva família. Per últim, l´emperador li va encarregar la composició d´un poema per celebrar i agrair als déus l´entrada en una nova època (saeculum) marcada per la pau. Aquest Carmen saeculare va ser interpretat per un cor infantil de nens i nenes l´any 17 aC. 2. Els temes de la seva poesia L´obra d´Horaci és una barreja de lirisme i de filosofia. Ens trobem, en efecte, davant del poeta llatí més líric, en el sentit que és el que es refereix més i més variadament a si mateix; alhora, la seva poesia traspua sempre un alliçonament moral entre l´epicureisme –doctrina filosòfica que exalça l´amistat com a via per obtenir el plaer i la felicitat, el fi humà suprem-, i l´estoïcisme –doctrina filosòfica que defensa la inexorabilitat del futur i, per tant, la necessitat de conformar-se amb la vida que a un li ha tocat viure-. Tot i

que la seva influència no ha estat, ni en l´antiguitat ni posteriorment, tan gran com la de Virgili o la d´Ovidi, Horaci ens ha llegat alguns dels tòpics més recurrents de la literatura occidental, tots lligats a la seva forma de veure la vida (literàriament, un tòpic és aquella expressió o argument encunyats per un escriptor a propòsit d´una idea, que han fet fortuna i han estat adoptats per la posteritat per suggerir la mateixa idea):

1. L´elogi i la idealització de la tranquil·litat de la vida del camp, en contraposició a la vida 2. 3. 4.

5. 6.

atabalada de la ciutat. En els medis literaris aquest tòpic es coneix amb el nom de beatus ille. L´elogi de la moderació i l´austeritat o tòpic de l´aurea mediocritas. L´elogi de la senzillesa, que alhora comporta la lloança dels plaers frugals de la vida: el beure, l´amor, el menjar, el descans. L´al·lusió a la fugacitat del temps i a la presència de la mort que ens iguala a tots i ens hauria d´allunyar de les ambicions desmesurades. Com a conseqüència immediata del tòpic anterior, davant de la inexorabilitat de la mort cal aprofitar cadascun dels moments que ens regala la vida. És el tòpic del carpe diem. L´immortalitat de l´artista. L´escriptor és conscient que, gràcies a la gran qualitat de la seva obra, esdevindrà un poeta immortal.

L´elegia i la poesia didàctica. OVIDI (43 aC – 17 dC) 1. Vida Ovidi va nèixer l´any 43 aC a Sulmona, una ciutat del centre d´Itàlia en el cor dels Apenins. A diferència, doncs, dels altres dos grans poetes llatins, Virgili i Horaci, Ovidi va nèixer en una època de pau absoluta, fet que explica el caràcter circumstancial i alegre de les seves primeres poesies. Rebutjà dedicar-se a la política i esmerçà el temps en la literatura. Va entrar a formar part del cercle literari de Marc Valeri Messala, cercle que, a diferència del de Mecenes, estava allunyat de la sensibilitat i dels objectius polítics d´August. En la seva biografia hi ha un fet que va tenir conseqüències profundes en la seva obra literària. L´any 8 dC, en compliment d´una sentència dictada per August, es va haver d´exiliar de Roma a Tomis, ciutat inhòspita situada a la riba de la mar Negra. Sembla que les dues causes de l´exili van ser un “error” i un “poema”, que els estudiosos han volgut identificar amb L´art amatòria (Ars amandi). És molt probable, en efecte, que l´argument d´aquesta obra –exalçant l´amor lliure i les arts de seducció- molestés molt August, el qual s´havia proposat promocionar el matrimoni amb la promulgació de lleis molt estrictes. Pel que fa a l´error, només se sap amb certesa que va ser, tal com Ovidi mateix diu en un dels seus poemes, “alguna cosa que ell mateix va veure”, però que no s´ha pogut identificar. Alguns pensen que va ser un afer relacionat amb una conspiració sobre la successió d´August o bé relacionat amb els amors adúlters de Júlia, la filla de l´emperador. Sigui com sigui, cap dels intents d´Ovidi per ser perdonat i per poder tornar a Roma no van tenir èxit, ni davant d´August ni davant de Tiberi, el seu successor, per la qual cosa va morir a Tomis l´any 17 dC. 2. Obra La majoria d´obres d´Ovidi pertanyen al gènere literari de l´elegia. Els poemes elegíacs, breus i intensos, tractaven gairebé sempre temes relacionats amb l´amor, tot i que des del segle XVI fins avui, el mot elegia s´ha usat per designar composicions poètiques en què s´expressen sentiments de pena, d´enyor, de lamentació, etc. Les obres d´Ovidi es poden dividir en tres grans grups, segons l´època i la temàtica tractada: •

Primera època (últim quart del segle I aC):

Les Heroides, que són un recull imaginari de 21 cartes escrites en versos elegíacs per heroïnes mitològiques al seu marit o amant que es trobava absent. El poeta, a més, hi afegí tres cartes adreçades per herois a les seves amants com a resposta de les seves anteriors. Mitjançant personatges i situacions tan variats, Ovidi es permet de fer un repàs per tots els sentiments amorosos que pot sentir una dona i fer palès el principal tema de la seva poesia: l´amor. Els amors (Amores) són un conjunt d´elegies sobre les situacions més habituals que es donen en una relació amorosa –les primeres aproximacions, la dificultat d´accés a l´estimada, els regals, la gelosia, la infidelitat conjugal, els competidors, la reconciliació, etc.-, encarnades generalment en els amors del poeta envers Corinna, un nom probablement imaginari amb què l´autor vol representar els principals trets de la condició femenina.

L´art amatòria (Ars amandi) és un tractat didàctic distribuït en tres llibres escrits en versos elegíacs. En els dos primers Ovidi, a partir d´una concpció tècnica de l´amor, explica als homes les diferents maneres d ´aconseguir i conservar l´estimació d´una dona. En el tercer dóna consells a les dones per tal d´agradar als homes, tenint cura del seu cos, dissimulant-ne els defectes i fent gala de la seva cultura. Els cosmètics per a la cara (Cosmetica) és una obra menor en la línia de l´últim llibre de l´Art amatòria, en la qual l´autor ofereix una llista de receptes de bellesa per a les dones. Els remeis a l´amor (Remedia amoris) és una mena de contrapunt a l´Art amatòria, en el sentit que Ovidi dóna consells als nois i a les noies sobre la manera de com alliberar-se dels mals d´amor fins a eliminar definitivament la passió amorosa. Aquests en són alguns exemples: procurar oblidar, defugir la gelosia, evitar els llocs on s´ha viscut l´amor, no llegir les cartes de l´altre... •

Segona època (de l´any 1 aC fins el 8 dC)

Les Metamorfosis és una composició molt erudita de to èpic, escrita en hexàmetres, que explica en quinze llibres la història de la humanitat per mitjà d´una sèrie de transformacions d´homes i de dones en animals, plantes, minerals i constel·lacions (catasterismes) per intervenció dels déus. L ´argument comença amb la creació del món, es passeja per la història llegendària de ciutats i de regions antigues com Atenes, passa a tractar el temps de la guerra de Troia i acaba amb la narració d´alguns episodis paradigmàtics de la història de Roma, com ara el periple d´Eneas, la divinització de Ròmul i l´assassinat de Juli Cèsar i la seva posterior conversió en estrella. Alguns dels episodis més coneguts són els de Dafne i Apol·lo, Aracne, Pigmalió, Jacint, Narcís i Eco, Píram i Tisbe, etc. Els fastos (Fasti) és un poema inacabat escrit en versos elegíacs que explica l´origen i la successió de festes religioses que conformaven el calendari romà. El relat segueix un ordre cronològic estricte per mesos i, dins de cada mes, per dies. Ovidi, però, només va escriure la part corresponent als mesos de gener a juny, a causa de l´exili, que li impedí acabar l´obra. •

Obres d´exili

L´ultima època de la seva producció literària coincidí amb els anys d´exili i conté una sèrie d´obres de temàtica totalment diferent. L´amor i la religió van deixar pas a poemes planyívols i suplicants adreçats a amics i coneguts perquè intentessin entendrir el cor d´August, i després el de Tiberi, amb la intenció de poder tornar a Roma. Les Tristes (Tristia) són poemes elegíacs en què l´autor insinua enigmàticament les causes del seu exili; recorda entristit i enyorat el seu comiat de Roma i les dificultats del viatge a l´exili; es queixa de les incomoditats i de la incultura de la regió que l´acull, etc. Les Pòntiques (Ponticae o Ex Ponto) són poemes que prenen el títol del Pontus Euxinus, nom que els romans donaven a la mar Negra. És una obra molt similar a l´anterior en què Ovidi s´adreça a diferents amics que té a Roma per tal que intercedeixin davant l´emperador perquè el deixi tornar, i amb la intenció que el mantinguin informat dels esdeveniments de la capital. Durant aquest període també va escriure Les helièutiques, un poema sobre la fauna marina i la pesca a la mar Negra, i Contra Ibis, un text d´acusació contra un antic amic anònim que havia volgut apoderar-se de tota la seva fortuna aprofitant-ne l´exili.

LES METAMORFOSIS Les Metamorfosis (Metamorphosis) d'Ovidi és un extens poema d'uns 12.000 hexàmetres dividits en 15 llibres que recullen 250 mites i llegendes grecs i romans amb la característica comuna de la transformació de personatges i éssers en animals, plantes, constel·lacions, en un seguit continu presentat en ordre pretesament cronològic des de la creació de l'univers fins a la divinització de Juli Cèsar. Així doncs consisteix en una mena d'història mítica del món, que, després de començar amb un pròleg dedicat a la creació i el diluvi (primers episodis del llibre I), es divideix en tres parts: primer els protagonistes són divinitats, després hi ha narracions sobre herois i heroïnes i finalment les figures que els antics consideraven històriques tot arrencant de la guerra de Troia. Donen unitat a l'obra la presència constant del canvi, l'ordenació temporal i la continuïtat entre episodis proporcionada per una àmplia gamma de recursos de transició molt enginyosos. El més freqüent d'aquests és la concatenació de personatges. Per exemple en el primer llibre passa de les formacions naturals d'animals a l'aparició de Pitó i tot seguit de la seva mort a mans d'Apol·lo al mite d'Apol·lo i Dafne.

Els trets de les Metamorfosis fan difícil encasellar-les en un gènere concret. De tota manera és una obra pròxima a l'èpica si tenim en compte característiques com la mètrica, el seu caràcter narratiu, la seva llargària i molts dels seus temes i personatges, típicament èpics. Tanmateix, a diferència de l'epopeia tradicional, li manca un protagonista i una unitat de narració. Es podria considerar un tipus especial d'èpica, èpica de les emocions, especialment de l'amor, al qual Ovidi dóna molta importància en els mites que conta. En realitat no pertany de manera absoluta a cap gènere, sinó que presenta una gran diversitat d'estils, perquè cada episodi és tractat amb l'estil que el poeta creu més adient. És didàctic al començament, quan descriu el naixement del món, amb evidents influències filosòfiques, esdevé èpic quan relata la ira de Júpiter i el diluvi, pren un to entre elegíac i bucòlic en el mite d'Apol·lo i Dafne, mentre que la narració dels amors de Júpiter i Io té molts elements de comicitat. Altres passatges són tràgics o himnes. Així doncs, a les Metamorfosis la varietat i el canvi són incessants, fent honor al seu títol i al seu tema: canvien els personatges, els escenaris, els arguments, el tractament... L'originalitat de les Metamorfosis rau en el fet que l'autor no va seguir un model determinat. Tot i així el precedent més pròxim són els epyllia, breus composicions èpiques que de vegades s'aplegaven en reculls. Alguns poetes hel·lenístics com Nicandre de Colofó, Parteni de Nicea van escriure justament col·leccions anomenades Metamorfosis. Tanmateix Ovidi va més enllà, ja que ambiciona fer una obra comparable a les grans epopeies, però diferent. Les influències que mostra són múltiples: des d'Homer i Hesíode a la poesia coetània llatina, passant per la poesia alexandrina i la tragèdia grega i llatina. Les Metamorfosis, una obra que no cercava segurament res més que ser un pur divertiment però que ateny un gran nivell literari, van obtenir un enorme èxit, no solament a la seva època sinó també posteriorment, fins a arribar a l'Edat Mitjana, el Renaixement i el Barroc com a repertori de gairebé tots els mites greco-romans, puix que permetia el coneixement de la mitologia grega quan no s'hi podia accedir directament. En literatura van ser molt imitades. Així el poeta valencià Roís de Corella (s. XV) les pren com a model per a les seves faules mitològiques. També s'hi inspiren molts altres escriptors com Boccaccio, Bernat Metge, Ausiàs March, Lope de Vega i Shakespeare, pintors com Rubens i Picasso, escultors com Bernini, músics... 4. LA HISTORIOGRAFIA TIT LIVI (59/64 aC ? – 17 dC) 1. Vida Nascut a la ciutat de Pàdua, al nord d´Itàlia, l´any 59 aC, o el 64 aC segons alguns estudiosos, es va dedicar a l´estudi de la filosofia i de la retòrica i va anar a viure a Roma, on va entrar en els cercles íntims de la família d´August, fins el punt que va ser mestre de Claudi, el qual més tard també arribaria a ser emperador. Va morir a Pàdua l´any 17 dC, tres anys més tard de la mort d´August. 2. Obra (Ab urbe condita – Des de la fundació de la ciutat) Tit Livi va redactar una història de Roma començant des dels seus orígens: Ab urbe condita libri. Estava composta per cent quaranta-dos llibres, però tan sols ens han arribat els llibres de l´1 al 10 (Primera Guerra contra els samnites fins el 239 aC) i del 20 al 45 (Segona Guerra Púnica i posteriors esdeveniments fins el 167 aC) i que es coneixen amb el nom de dècades. L´obra començava explicant els antecedents de la fundació de la ciutat, l´arribada d´Eneas a Itàlia i la fundació de Roma, i acabava amb els esdeveniments de l´any 9 dC amb la mort de Drus. Comprenia, doncs, els fets llegendaris o històrics de Roma al llarg d´uns 745 anys. Això ja feia dels Ab urbe condita libri una magna obra. Aquesta monumentalitat va provocar que molt aviat es posés de moda fer-ne sumaris i resums, cosa que va contribuir indirectament a la pèrdua de la major part de l´obra original. Les històries abreujades de Roma de Florus (s. II dC) i d´Eutropi (s. IV dC) ens serveixen per conèixer el contingut de l´obra perduda de Livi. Sembla ser que Livi, per redactar la seva obra, usava un mètode poc rigorós: consultava les fonts antigues i seguia un text que després corregia i ampliava amb els altres autors, sense preocupar-se gaire d´anacronismes i de contradiccions. Això li ha motivat moltes crítiques pel que fa a la falta d´escrupolositat a l´hora d´exposar els fets històrics. Cal entendre la importància d´aquesta obra si la considerem dins el conjunt de la literatura de l´època d ´August. Efectivament, en la dècada del 70 al 60 aC van nèixer, a més de Livi, els poetes Virgili, Horaci i Tibul, i el mateix emperador August. El darrer va ser el creador del Principat a Roma, seguint el camí obert per Juli Cèsar. Els poetes citats van cantar la pax Augusta, i Tit Livi va escriure els fets dels homes antics, models a seguir per a les generacions futures. Volia deixar constància del passat republicà que idealitzava. Les idees comunes que unien els autors de la mateixa generació, encara que conreaven gèneres diversos, es poden veure en la comparació d´aquests dos fragments:

Tu, romà, recorda´t de governar els pobles amb el teu imperi, d´imposar les lleis per a la pau, de perdonar els vençuts, de subjugar els superbs Virgili, Eneida 6, 851-852 Vés, anuncia als romans que els déus celestials volen que la meva Roma sigui la capital de tot el món: per tant, que practiquin l´art militar i que sàpiguen, i així ho facin saber als seus descendents, que cap força humana no podrà resistir-se a les armes romanes. Tit Livi, 1, 16, 7 Virgili posa les seves paraules en boca d´Anquises, el pare d´Eneas; Tit Livi fa que les digui l´esperit de Ròmul després de mort. Tal com diu Livi en el pròleg de la seva obra, la utilitat de la història és l´ensenyament que se´n pot extreure (finalitat didàctica de la història). En això segueix la idea de Ciceró, segons el qual l´historiador ha de ser veraç i eloqüent, és a dir, ha d´explicar els fets històrics d´una manera imparcial emprant un estil clar i entenedor, de manera que resulti com més agradable millor.