53 Ica (catalan)

ONG CEREDIAR ORG CENTRE DE RECHERCHE ET DIFFUSION ARCHEOLOGIQUE Organisation Non Gouvernementale Association Loi 1901 - Préfecture de Seine Saint-Denis n° W-93-100-4235 Siège : « Cottage 1 » - 97 Avenue Franklin - 93 250 Villemomble - France

● 53 ICA - 53 CONGRÈS INTERNACIONAL D’AMERICANISTES CIUTAT DE MÈXIC (19 AL 24 DE JULIOL DEL 2009) LA CONSTRUCCIÓ DEL PROPI EN UN MÓN GLOBALITZAT SIMPOSI D’ARQUEOLOGIA SOCIAL LATINOAMERICANA PARTICIPACIÓ DE L’ORGANIZACIÓ NO GUBERNAMENTAL FRANCESA CENTRE DE RECHERCHE ET DIFFUSION ARCHEOLOGIQUE ONG CEREDIAR ORG [email protected]

●

DE LA TEORIA A LA PRAXI O

COM CONSTRUIR EL QUE ÉS PROPI EN UN MÓN GLOBALITZAT PARTINT DE L’ARQUEOLOGIA SOCIAL ● PER Dr. Ernest-Emile

LOPEZ-SANSON de LONGVAL Arqueòleg Membre de Permanent de la Societe des Americanistes au Siège du Musée de l'Homme à Paris. Membre de la Society for American Archaeology de Washington DC. Presidente de ONG Cerediar ORG Y Lic Adriana Noemí

SALVINO Arqueòloga Universidad Nacional de Buenos Aires Directora Científica Adjunta de ONG Cerediar ORG ● : [email protected] Bureau Domaine de Lacombe-Cave 46800 Saint Matré - France

Cayó para nosotros una cortina maravillosa donde del verdadero mundo huyen las falsas apariencias. La ciencia ha vencido la impostura de los ojos. el hombre a repudiado las vanas esperanzas. "Sully Proud'homme, Poesias"

Podem definir “ciència” com “el coneixement sistematitzat” i en un sentit restringit com “tot el saber considerat com objectiu i, per conseqüència, verificable”. Les concepcions metafísiques del món arcaic no sempre van ser formulades en un llenguatge teòric; el símbol i el ritu expressaven, sobre plans diferents i amb els medis que els eren propis, un sistema complet d’afirmacions coherents sobre la realitat última de les coses. És essencial doncs, comprendre el sentit profund de tots aquests símbols, mites i rituals, per aconseguir traduir-los en el nostre llenguatge habitual. Si analitzem la seva autèntica significació, podrem verificar que van arribar a tenir consciència d’una certa situació en el Cosmos, i aixó implica una posició metafísica. El veritable problema de l’arqueologia es planteja entre els propis arqueòlegs i la forma d’interpretar la seva activitat. El seu treball consiteix en trobar explicacions als processos de desenvolupament i canvi social dels grups humans en la seva perspectiva històrica. És a dir, estudiar el recorregut històric d’un poble a travès de la seva existència. Però a diferència d’altres ciències, nosaltres ho fem per la via de la investigació, classificació i interpretació de les restes materials del seu passat. Tot i aixó, hi ha arqueòlegs que no tenen aquesta mateixa opinió. Pensen que el nostre treball ha de limitarse a exposar una “evolució” i, per aixó, donen per acabada la seva labor quan exposen el que han desenterrat en una vitrina d’un museu per a demostrar a les classes socials que tenen temps lliure per a intruir-se. A diferència dels arqueòlegs culturalistes, nosaltres, els arqueòlegs socials pensem que l’arqueologia, entesa com una ciència social, no pot oposar-se a la realitat del present i que, mentre es busquen explicacions sobre el recorregut històric dels homes, ha de comprometre’s a convertir-les en un instrument útil per aconseguir un futur millor fent-hi propostes. Per tant, hi ha dues maneres d’interpretar la ciència arqueològica: Una arqueologia classista i elitista, expositiva, i que només busca la informació, no les explicacions, perquè considera que no hi ha res a explicar ni a canviar. És una arqueologia culturalista de base metodològica aristotèlica on el Principi d’Identitat es converteix en quelcom sagrat (per a Willey, tot el que és del mateix color, és del mateix fabricant), i que per conseqüència, nega la història. I hi ha una arqueologia científica, que nosaltres anomenem “l’Arqueología d’una altra manera”, creada per Vere Gordon Childe a la Universitat de Londres a principis del segle XX, la qual va ser elevada a la categoria d’Escola per Guillermo Lumbreras, de la

Universidad Mayor de San Marcos de Lima (Perú). I anys desprès, a la “Reunió de Teotihuacán” (1975) va nèixer el nom d’Arqueologia Social. La diferència no és només metodològica, sinó també ideològica. Quan l’arqueologia només serveix per a recollir merament “informació”, es posiciona al servei del statu-quo i de l’inmobilisme. És a dir, allò immutable es converteix en Llei. Quan es barreja la idea amb l’objecte, s’acaba tenint nostàlgia d’un pretès passat gloriòs. Es fa marxa enrere en la història. Però quan l’arqueologia és un instrument d’investigació del passat, treballem sobre el seu recorregut històric per arribar a comprendre la nostra realitat actual. És la dialèctica al sevei dels homes. El veritable patrimoni d’una nació és el seu recorregut històric i no els objectes deixats pels seus ancestres. Els objectes ens serveixen a nosaltres, els arqueòlegs, per a comprendre el mode de producció de la vida material, però fora del seu context aquests objectes es converteixen el quelcom nul i mut. La barreja pot ser “políticament correcta”, però certament és “científicament errònia”.

Los hombres hacen su propia historia, pero no de manera arbitraria, bajo circunstancias elegidas por ellos mismos, sino por aquellas directamente dadas y heredadas del pasado. La tradición de todas las generaciones muertas oprime como una pesadilla el cerebro de los vivientes. "El 18 Brumario de Luis Bonaparte"

● I aquí tenim el punt clau de l’Arqueologia Social Latinoamericana (ASL): “Què fer de l’arqueologia?” Per a nosaltres, representa un compromís tant amb la societat passada investigada, com amb la present, perquè els arqueòlegs estem inmersos en una realitat a la qual no hem de ser aliens i, en la que en última instància, som actors socials que produeixen i distribueixen en forma simètrica els coneixements que són fruit de l’enfrontament del món de les idees i la realitat. L’arqueologia és una ciència social; per tant, aquestes activitats suposen una alternativa diferent a l’arqueologia tradicional. Una arqueologia social que cregui que la teoria és duta a la pràctica i que els arqueòlegs no som èssers aliens a la realitat, sinó actors socials en mig d’una comunitat, fruit de l’enfrentament entre el món de les idees o teoria i les restes de la realitat prehistòrica. L’ASL ha fet un gran pas endevant en la teoria al incorporar com a base metodològica el materialisme històric. Però desprès, s’entanca al no haver aprofundit el seu estudi dirigint-lo cap a la praxi. En aquest sentit la XI Tesi sobre Feuerbach de Marx és clarivident: “Fins el present, els filòsofs no han fet altra cosa que interpretar el món. El que és important, és transformar-lo.”

Enfocats dins l’ASL, un grup d’arqueòlegs de diferents universitats europees i latinoamericanes, es van fusionar l’any 1999 amb el Centre de Recherche et Difusión Archéologique amb seu a França, per a que, partint del Principi de la Praxi (establert en la XI Tesi sobre Feuerbach) l’arqueologia fos un instrument militant de la transformació econòmica i social dels pobles estudiats per ella. Efectivament, tal i com sosté Lucien Sève [tota] teoria en el seu conjunt està implícita de manera necessària en el tot científic coherent que constitueix el marxisme, i el sector que aquest ocupa és avui en dia decisiu pel desenvolupament de la investigació. Segons Sève, una ciència té una mena d’“òrgans essencials”, una definició per la qual s’assumeix amb exactitut l’essència pròpia d’un objecte i, lligat a aquesta definició, el mètode adequat per estudiar l’objecte; conceptes de base pels quals s’expliquen els elements principals, i sobretot les contradiccions determinants de la ciència que permeten investigar amb èxit les lleis fundamentals del desenvolupament de l’objecte estudiat i, per tant, conduir a anomenar la teoria i la pràctica, és a dir, l’objectiu fundametal de tota empresa científica. Definició i mètode, conceptes de base, lleis fundamentals del desenvolupament: aquest és el caràcter adult d’una ciència. D’acord amb Nuttin, no es compleix amb la ciència creient haver arribat a la meta quan encara no es pot el·laborar científicament els veritables problemes en tota la seva complexitat. Prendre la necessitat com a base de la història, com per exemple ho fa Sartre en la “seva” Crítica de la Raó Dialèctica, on la necessitat ve abans del treball, és ofendre de manera radical a la comprensió del que Marx va anomenar a La Ideología Alemana “la condició fonamental” de tota la història: el treball i la producció dels medis de subsistència; i com a conseqüència, la comprensió de l’Home. És deixar-se portar per les apariències d’un “materialisme de la necessitat” que, en realitat és “insidiosament” idealista: és el propi Marx qui sosté que “tant si es considera la producció i el consum com activitats d’un sol individu o de varis, aquestes apareixen en tots els casos com moments d’un procès en el qual la producció és el veritable punt de vista i, per conseqüència, el factor determinant". Lenin repeteix contínuament a Materialisme i Empirocriticisme que la majoria dels especialistes de les ciències de la naturalesa són “espontàniament” materialistes, a la vegada que combat la pràctica científica de l’empirisme i el pragmatisme. És Engels qui ens planteja a Ludwig Feuerbach i el final de la Filosofia Clàssica Alemanya, que la història de la filosofía i, per tant, del pensament, és una lluita secular entre dues tendències: l’idealisme i el materialisme. Lenin, fins i tot avançant a Engels, és el primer en respondre a la pràctica política de la filosofia dirigint en conseqüència la profecia de la Tesi XI. El fet de la nostra proposta d’una nova praxi en arqueologia és nova perquè no és el remugar d’una arqueologia de la denegació, sinó que l’arqueologia no deixa d’intervenir “políticament” en els debats en els quals es juga el destí real de les ciències, entre allò científic que aquestes instauren i allò ideològic que les amenaça, i tampoc deixa d’intervenir “científicament” en les lluites en les quals es juga la sort de les classes i les nacions. Parafrasejant Althusser, s’extreu que únicament amb Lenin pot per fi prendre cos i sentit la frase profètica de la Tesi XI sobre Feuerbach “fins ara els filòsofs només han interpretat de diferents formes el món, però del que es tracta és de transformar-lo”. Promet aquesta frase una arqueologia nova?

L’arqueologia no serà suprimida, l’arqueologia seguirà essent l’arqueologia. Però sabent el que és la seva pràctica, i sabent el que és ella, o començant a saber-ho, poc a poc pot ser transformada en una arqueologia de la praxi. El que el marxisme introdueix de nou en l’arqueologia és precisament aixó, una nova pràctica de l’arqueologia que no són els homes, no són els arqueòlegs, sinó les masses, és a dir, les classes aliades en una mateixa lluita de classes. Lenin va escriure que sense teoria revolucionària, no hi ha moviment revolucionari. Podria haver escrit que sense teoria científica, no hi ha producció de coneixements científics. Dit d’una altra forma, que l’arqueologia culturalista “és el més incert dels camins incerts”. (Der Holzweg der Holzwege !)

● És per aixó que el nostre Centre de Recherche et Diffusion Archéologique remarca tant el fet de revisar la pròpia definició del que és la nostra ciència, que no és “l’estudi de les cultures desaparegudes a travès de mètodes auxiliars de descripció”, sinó fonamentalment “l’explicació del recorregut històric dels pobles i les masses a travès de l’estudi de les seves restes materials”. Per tant, el treball de l’arqueòleg, ho repetim altre cop, consisteix en trobar explicacions als processos de desenvolupament i canvi social dels grups humans en la seva perspectiva històrica. La funció de l’arqueòleg social, com es pot deduir del que ja hem exposat, no es limita a una simple descripció culturalista del material lític, ossi o faunístic trobat en les excavacions, ni a la preservació o la reconstrucció de llocs monumentals al servei de la indústria turística, ni a una dubtosa nostàlgia d’un presumpte passat gloriòs. Però, és potser que la funció de l’arqueòleg social ha de limitar-se a la confecció d’estadístiques, o fins i tot a la reconstrucció o interpretació dels modes de producció i les relacions socials del passat? Tot aixó ha de tenir una finalitat social. És a dir, ha d’interpretar el passat per poder entendre el present i, d’aquesta forma, impactar en la societat actual, modificant-la. (XI Tesi). Com diu el Dr. Luís Felipe Bate, haurà d’assumir el compromís polític de treballar des de l’arqueologia per a generar un contingut crític de la realitat i millorar les condicions concretes d’existència. La diferència fonamental entre l’arqueòleg tradicional i el social està en l’interpretació de les dades obtingudes, ja que el primer només es queda en una fase de descripció i acondicionament del material per a la seva exposició, mentre que pel segon l’ordenament dels materials l’ha de portar a establir el nivell de desenvolupament de les forces productives, per desprès comparar-los amb altres grups homataxials. Un cop fet aixó, podrà reconstruir les relacions socials de producció, cosa que li permetrà establir un Mode [de Producció]. Segons Lumbreras, el seu treball és doncs, el d’entendre aquesta reconstrucció en termes de Procès. En aquest sentit podem exemplificar com les teories de la caiguda de Tiwanaku l’any 1187 arriben a conclusions culturalistes errònies. Des de fa 30 anys la Universitat de Chicago i el seu Institut d’Arqueologia Latinoamericana dirigida pel Dr. Alan Kolata, ha fet públic seguint els mètodes de l’arqueologia culturalista, la tesi que Tiwanaku es va esfondrar en un cataclisme que ells anomenen “colapse ecològic”.

I, partint de l’arqueologia social i la metodologia post-processualista, nosaltres hem vist que en el transcurs històric dels pobles, mai de la vida un Imperi ha caigut a causa d’una catàstrofe climàtica (i aixó inclou l’horitzó de palaus Minoics). Així doncs, quan hem sigut beneficiats d’un permís arqueològic a Tiwanaku acordat per l’autoritat competent boliviana, hem partit dels principis post-processuals per establir com a punt d’arrencada que els Imperis (i en aquest cas, un Imperi de 650.000 km² amb múltiples pisos ecològics) no cauen per adversitats climatològiques, sinó per l’agotament del seu model polític, fet que hem pogut probar còmodament amb les evidències que en el seu moment hem publicat. Aquesta és la diferència bàsica entre el culturalisme i l’arqueologia social, mentre per uns la història depèn de la naturalesa, pels altres la història és un procès que està condicionat pel desenvolupament de las forces productives. El post-processualisme és precisament una metodologia que els arqueòlegs socials hem d’aprofundir i difondre, ja que, basada en els principis del marxisme, constitueix el terror de molts acadèmics europeus, per no dir que és desconeguda per la majoria d’ells. S’ha de tenir en compte que si existeix un acord entre els arqueòlegs socials pel que fa a la seva funció, són pocs els treballs que han aconseguit aquest objectiu. Manuel Aguirre-Morales Prouvé a La Arqueología Social en Perú diu: “tot i aixó, es constata que, encara que és una visió aceptada per una part dels arqueòlegs a Perú, són molt escassos els treballs que s’han acostat a la materializació d’aquesta pretensió”. Diego Vasquez Monterroso a Arqueología y Cosificación diu que “segons [la meva] opinió, l’arqueologia guatemalenca és la primera [tradicional] intentant ser la segona [social], encara que només en part. Simplement perquè l’arqueologia que s’ha desenvolupat a Guatemala mai no ha tingut en compte el context actual en el qual treballa. Els arqueòlegs, exeptuant alguns casos, treballen amb el passat i no semblen comprendre que no treballen en el passat”. Més endavant, conclueix de manera brillant: “l’arqueòleg, creient ser objectiu i neutral, mata aquest passat i deixa únicament un artefacte antic”. Si enunciem que la ciència arqueològica procura entendre les conductes humanes a partir de les restes materials que han quedat de la seva producció social, l’arqueòleg té diverses maneres d’aproximar-se a l’estudi d’aquest passat, i com hem dit abans, fer-ho implica l’elecció del marc teòric que condiciona els aspectes metodològics i analítics dels temes dels quals es parlen.

● Com vam assenyalar a l’inici, el Centre de Recherche et Diffusión Archéologique, abreviat CEREDIAR, es constitueix l’any 1999 amb la intenció de dur l’arqueologia a la praxi de la transformació d’acord amb la XI Tesi sobre Feuerbach. Des del 2007 està reconegut pel govern francès com una Organització No Guvernamental [ONG] de la Lley de 1901, i inscrit a la Prefectura sota el nombre W93100-4325, amb la finalitat de posar en pràctica el seu triple objetiu: avançar en la teoria de l’arqueologia social, difondre-la i, finalment, dur-la a la pràctica en els seus treballs de camp amb l’objectiu de la transformació econòmica i social dels pobles en estudi. D’aquesta manera, en el rescat d’urgència de San Blas i Miraflores a Bolívia, on CEREDIAR ha firmat acords amb la Universitat Nacional de Tarija Juan Mijael Saracho i les institucions prefectorals bolivianes, per a “construir el que és propi en un món globalitzat” aquesta praxi reprèn l’arqueologia de l’“stevia” precolombina per a formar una cooperativa de producció, incloent un conveni amb la Universitat de Tarija per a permetre que dos doctorats treballin en la creación d’un royaltie independient de síntesi d’aquest endolçat precolombí.

Els canals d’irrigació precolombins són posats de relleu, no només per obtenir informació, sinó també per rehabilitar-los al servei de les comunitats originàries i donarlos de nou aigua abundant i gratuïta, sense pagar el que les multinacionals els demanarien. En els permisos acordats per l’Institut Nacional de la Cultura de Perú, no només es parteix del post-processualisme per a posar en evidència l’error teòric de George Stanish, “l’espai geogràfic que va del límit cultural Chiripa (Puerto Acosta, Bolivia) a l’espai cultural Pukará (Perú) és suficientment ampli com per a presuposar l’existència d’un grupo humà diferenciat”, sinó que, a més de donar importància al Centre Ceremonial [desconegut fins el treball de camp de CEREDIAR] de Junipe (Província de Moho, sobre el borde oriental del Lago Titicaca), formula els treballs i convenis necessaris amb la Municipalitat de Moho per integrar la zona arqueològica de Merkemarka a la realitat històrica actual. En els seus estudis africans, el grup estudia la neolitització Soninké i Mandé i modernitza el dispensari perifèric de Kaedi a Mauritània, ja que l’ètnia Peulh és l’actual hereva d’aquesta neolitització i és víctima d’un brutal genocidi condenat per l’Alt Comisionat de les Nacions Unides. Però no tenien dispensari mèdic. Mentre firma convenis amb la Universitat Nacional de Bamako i el Museu d’Arqueologia de Mali per a prospectar la neolitització en les fonts del riu Senegal, acorda amb les autoritats de Batama accions de transformació que inclouen la modernització de les seves estructures agrícoles, sanitàries i educatives. A Burkina Faso estudia el recorregut històric dels Mossis, i a la Ruta Nacional 2 d’Ougahigouya a la zona dels Dogon dins la Província de Yatenga, firma convenis amb la població de Lougouri per integrar les seves ètnies en un Tot vinculat a la Nació moderna. Avui en dia l’ONG CEREDIAR no només està reconeguda legalment com una ONG de drets humans pel govern francès, sinó que a més de la seva casa mare a França, disposa d’agències d’investigació científica on la teoria es porta a la praxi, a Argentina, Bolívia, Perú, Colòmbia, Panamà, Mèxic (grup d’etnomusicologia), Itàlia, Espanya, Suïssa (el director del qual ha firmat convenis de col·laboració a Mali), Mauritània, Mali, Burkina Faso i, aviat a Senegal, Camerun i Gabón. En tots els casos d’intervenció de l’ONG CENTRE DE RECHERCHE ET DIFUSIÓN ARCHEOLOGIQUE o CEREDIAR, s’aplica la teoria de l’arqueologia social latinoamericana. I les seves interpretacions del desenvolupament històric dels pobles, es porten a la praxi mitjançant programes de desenvolupament econòmic i social, on “el que és propi” es posa en moviment per contraposar alternativament “el que és global”.

●

BIBLIOGRAFIA BÀSICA

AGUIRRE-MORALES PROUVE, Manuel 2001 La Arqueología Social en Perú. Tesi de mestria Universidad Autónoma de Barcelona. ALTHUSSER, Louis 1969 Lenin y la Filosofia. Conferència del 24 de febrer del 1969 a la Société Française de Philosophie. Editada en castellà per Serie Popular Era (Censurada a la web d’internet de la Société).

BATE, Luís 1996 El proceso de investigación en Arqueología. Dpto. de Prehistoria y Arqueología. Universidad de Sevilla. España. 1996. Tesi doctoral sota el títol: Una posición teórica en Arqueología. Editorial Crítica. Barcelona. 1998. ENGELS, Friedrich 1888 Luwdig Feuerbach et la fin de la Philosophie Clasique Allemande. LOPEZ-SANSON de LONGVAL, Ernest-Emile 2003 Tiwanaku - Protocol d’Investigació sobre l’Altiplà Bolivia. Cerediar Org - Circolo Amerindiano Università di Perugia-Italia. 2004 The Province of Moho. [Text anglès per la Society for American Archaeology]. Cerediar Org. 2007 Archéologie et Pseudo-archéologie. Comunicació AFIS (Association Française pour l'Information Scientifique). Magazine Science et Pseudo-science. LOPEZ-SANSON de LONGVAL, Ernest-Emile, et al. 2008 Protocole Kaédi. Cerediar Org. LUMBRERAS, Luís Guillermo 1974 La arqueología como ciencia social. Ediciones Histar. LENIN, Vladimir Illich Ulianov 1908 Materialismo y Empirocriticismo. MARX, Karl 1845 La Ideologia Alemana. 1852 El 18 Brumario de Louis Bonaparte. SARTRE, Jean Paul 1960 Critique de la Raison Dialectique. Losada.

SEVE, Lucien 1969 Marxisme et Theorie de la Perfsonalité. Editions sociales. VASQUEZ MONTERROSO, Diego 2007 Arqueología y Cosificación. Revista de Investigación en Ciencias Sociales. Secció: Arqueología, etnohistoria, historia.