Tots A Votar...

Tots a votar... Davant de cada elecció, al llarg d’aquest dia que tots plegats hem convingut en anomenar jornada de reflexió els diversos candidats ens inciten per a que anem a votar. Ja no a votar-los, com han fet durant la campanya, sinó senzillament a votar. Tots ells, malgrat haver-se estat barallant i llançant-se els plats els uns als altres, les darreres setmanes, es posen d’acord en recordarnos que tot i que votar no és pas un deure, sinó un dret, es pot considerar que és una mena d’obligació moral que tenim. Amb major o menor encert, amb més o menys credibilitat, insisteixen en una idea que, a força d’anar-la repetint elecció rere elecció, sembla que no pugui ésser rebatuda: si hom, amb aquell mínim de legitimitat que cap polític gosa posar en dubte, opta per no exercir el seu fantàstic dret de vot, després no podrà queixar-se. Principi, aquest, no consagrat per cal precepte legal, reglament ni normativa, per descomptat, que es dóna per indiscutible. A banda que, com tot en la vida, podríem parlar-ne – de veritat no votar desacredita per a opinar o per a queixar-se del que no fan bé aquells que obtenen els seus sous dels nostres impostos i els administren? – potser ja seria hora que els polítics es comencin a plantejar quina part de responsabilitat tenen ells, en el més que evident progressiu augment de l’abstenció, elecció rere elecció. Aquests candidats nostres, que s’han convertit en professionals de la política, la majoria dels quals fa anys i panys que viuen de la cosa pública i ja ni recorden el que significa treballar per a una empresa privada, no haurien d’esforçar-se, precisament, per a invertir aquesta esgarrifosa tendència? Més quan alguns d’ells – i el seu percentatge va creixent, malauradament – mai no han tingut una feina que no hagi estat pagada, d’una manera o altra, pels contribuents. No haurien d’assumir, doncs, amb major raó les seves obligacions? Amb la campanya – per a definir-la amb un terme amb el qual ens puguem entendre, malgrat la més que evident dissociació entre significat i significant – tan lamentable que han dut a terme, on ha estat més important criticar l’adversari que no pas presentar propostes o solucions, poden de veres inculpar als teòrics electors que n’han quedat, no ja desencantats, sinó profundament decebuts? Poden exigir-los – i exigir-nos, a tots els que els mantenim – que compleixin quan ells no han estat capaços de complir, per la seva banda, les seves obligacions? De la mateixa manera i per idèntic motiu pel qual l’independentisme creix a casa nostra no pas per les preteses maniobres de caire proselitista de la Generalitat – què més voldríem, que el Tripartit de tard en tard recordés que som una nació...! – sinó per l’intolerable ofec a que sotmet l’estat espanyol a Catalunya, l’abstenció també la sembren, període electoral rere període electoral, les infames campanyes dels partits polítics. dissabte, 6 de juny del 2009 PS: Si hi ha algun lector o lectora que ho dubta, encara, només cal que comprovi quanta estona dedica cada formació política a plànyer-se del destacat creixement de l’abstenció i dels vots en blanc... © Cesc Serrahima 2009 www.racodelaparaula.com Informació sobre els drets