T3

T3. Breu història de la Formació Permanent del Professorat Activitats Respostes amb continguts adequats i aportacions crítiques des de la proximitat de la pràctica docent. Bon ús de la terminologia i redacció feta amb coherència i adequació al nivell de concreció que es demana. Agilitat argumentativa.

Si realitzam una anàlisi de la Formació Permanent del Professorat a nivell històric, quines dinàmiques d’interfície creieu que han utilitzat, de forma majoritària, cada una de les institucions

formatives

següents:

FERE,

CECE,

Escoles

d'Estiu, Moviment de Renovació Pedagògica i CEP? Una vegada realitzada la lectura del document podem classificar en trets generals cada institució amb una dinàmica d’interfície. La que correspon clarament al MRP i per tant a les EE és la centrada en la reflexió, ja que la iniciativa de formar-se i millorar parteix de diversos col·lectius de docents autònoms i independents entre sí (independents de l’administració) i les seves principals activitats estan orientades a la recerca d’una educació de qualitat a l’escola pública dins una societat democràtica: fomentar l’intecanvi d’experiències de professionals dispersos, la reflexió sobre la pràctica educativa i treballar les noves tècniques didàctiques. En un principi sembla que la dinàmica d’interfície de CECE és la centrada en la transmissió de coneixements, ja que les seves activitats són principalment cursos, no potencien l’intercanvi ni la reflexió. Però a les darreres dècades, a través del CAD s’intueix un canvi de dinàmica d’interfície cap a la centrada en el centre docent. Se centren en la pràctica docent i als problemes d’organització i de gestió que sorgeixen als centres educatius públics i privats: imparteixen cursos i assessoren centres cercant millores. Encara que desconec si el nombre d’activitats d’assessorament és suficient com per dir que la dinàmica d’interfície de CECE correspon a la centrada en el centre docent.

La formació oferida per l’organisme FERE correspon a la dinàmica d’interfície centrada en la transmissió de coneixements. Les seves activitats són majoritàriament cursos i algunes conferències, sense donar lloc a l’intercanvi o a la reflexió com les taules rodones, els debats, presentació d’exposicions... Els ICE presenten una dinàmica d’interfície majoritària centrada en la transmissió de coneixements. Encara que algunes de les seves activitats podrien classificar-se a la centrada en la reflexió. Pel que fa al CEP, en els seus inicis i segons la filosofia per la qual foren creats, correspondrien tant a una dinàmica centrada en la reflexió com a una dinàmica centrada en el centre docent. Pel que fa a la dinàmica actual en parlarem a la propera activitat.

Quina dinàmica d’interfície creieu que s’utilitza de forma majoritària en els CEP actualment? Afortunadament les activitats del CEP són bastant variades, és a dir, podem trobar cursos, converses pedagògiques, conferències, seminaris de zona, seminaris de centre, grups de treball, PIPs... Desconec exactament la quantitat que se’n fan de cada tipus, però podríem dir que els CEPs presenten els tres tipus de dinàmiques d’interfície. És probable que algun tengui més activitats d’un tipus o d’un altre, per tant la dinàmica predominant de cada un seria diferent. En el nostre cas, el CEP de Manacor, pens que la dinàmica d’interfície que predomina és la centrada en el centre docent, ja que ens han arribat més de 70 demandes de diferents centres de la zona i pràcticament totes s’han aprovades. Donam molta importància a aquest tipus de formació perquè parteix de les necessitats sentides dels mateixos mestres i professors que demanen formació. Per una altra banda també és important que els mestres estiguin ben

formats quan a la matèria que imparteixen, que ho reflexionin i en parlin, per això s’ofereixen altres modalitats com els seminaris.

Definiu breument els trets fonamentals del model formatiu de cada institució o col·lectiu. EE: -

Parteix de la iniciativa dels docents, no depenen de l’administració.

-

Activitats de curta durada que propicien la reflexió i el debat.

-

Dinàmica d’interfície centrada en la reflexió en grups de docents que pertanyen a centres amb realitats diverses.

-

Currículum de formació centrat sobretot en aspectes curriculars i d’ajuda al currículum.

CECE (ITE-CAD): -

L’orientació parteix de directrius de l’ITE de Madrid i de les convocatòries de FORCEM.

-

Formació enfocada a la pràctica docent i als problemes d’organització i gestió dels centres educatius. Cursos de 20 hores i assessorament a centres.

-

Dinàmica

d’interfície

majoritària

centrada

en

la

transmissió

de

coneixements. -

Activitats de caire psicopedagògic i organitzatiu són les predominants.

FERE (EE): -

No és autònoma, respon als interessos formatius de FERE. No parteix de les necessitats sentides dels professors.

-

Les activitats són principalment cursos de 20 hores i alguna conferència. Els participants no assisteixen voluntàriament, ni participen en l’organització de les activitats.

-

Dinàmica

d’interfície

majoritària

centrada

en

la

transmissió

coneixements. -

Activitats centrades en el currículum i en el suport del currículum.

de

ICE: -

Depèn de l’administració. Fer activitats es compensa en crèdits.

-

La durada majoritària dels cursos és de 20 a 30 hores.

-

Dinàmica d’interfície centrada en la transmissió de coneixements.

-

L’oferta es refereix sobretot a activitats curriculars.

CEP: -

Depèn de l’administració. Fer activitats es compensa en crèdits.

-

La durada majoritària dels cursos és de 20 a 30 hores.

-

Pel que fa a la dinàmica d’interfície, crec que està entre els tres tipus. Hauríem de mirar el nombre exacte d’activitats que corresponen a cada dinàmica. Des de fora sembla que només facin cursos i algun seminari, ja que és el que hi ha publicat, però la quantitat de formació a centres només la veus quan ets a dins.

-

Les

activitats

són

variades:

de

formació

individual

(cursos

i

conferències), formació col·lectiva en grups que presenten les mateixes necessitats, ja sigui al centre o relacionat amb altres interessos centrades pedagògics (seminaris, PIP, converses pedagògiques i grups de treball). La majoria centrades en el currículum

i en activitats

psicopedagògiques o organitzatives, sobretot aquest curs amb tot el tema de les competències.

Quin paper ha tingut cada una de les institucions de formació analitzades en el desenvolupament de l’FPP a les Illes Balears? Totes en el seu moment han estat pensades i creades per a la millora de l’educació. L’objectiu principal és treballar la metodologia i la pràctica docent perquè l’educació dels alumnes sigui més òptima. Cada institució ha decidit què, cóm, quan i qui rebria la formació segons la seva naturalesa ideològica. Per això cada una ho planteja tot de manera diferent.

Per exemple, les EE (1968) sorgeixen en un moment de canvis culturals on el col·lectiu de docents sent la necessitat de reformar el món de l’educació, que per desgràcia, sempre va una mica endarrerit respecte a la societat. Una època on hi havia MESTRES vocacionals, compromesos i convençuts de la importància de l’educació, és per això que no necessiten que l’administració els programi la formació ni que els incentivi. El seu paper ha estat iniciar la FPP i dur a terme activitats centrades en la reflexió i l’intercanvi, ja que fins aleshores no es plantejava ni una cosa ni l’altra. El CAD (1991), va un poc més enllà, organitza activitats de formació que donen lloc a la reflexió i a l’intercanvi d’experiències com les EE, però adreçat a equips de treball, és a dir per a docents del mateix centre. Són l’equivalent a les activitats de formació a centre i PIPs que feim actualment als CEPs. Pel que fa a FERE (1994), té un paper rellevant dins la història de la FPP pel que fa al món de l’educació religiosa de centres concertats i privats. Destaca respecte a les altres entitats perquè la iniciativa formativa obligatòria no parteix de les necessitats dels docents sinó que està centrada en els interessos i objectius de l’entitat. Des del meu punt de vista, la formació no pot ser rellevant, els participants hi assisteixen obligats i a més els formaran sobre temes que per ventura ja estan formats o no en tenen la necessitat. De manera quasi paral·lela, l’Estat també intervé en el camp de la FPP, primer amb la creació de centres de col·laboració pedagògica (1957), amb un control de la formació molt rígid (obligatòria, temes imposats, caràcter cetralitzat...). Posteriorment creen els ICE (1982), tenien com a principals objectius la formació pedagògica del professorat i la investigació en el camp educatiu. Reberen moltes crítiques, fins que l’any 1984 es promulga un decret de creació dels CEP amb un nou plantejament de la FPP: proposaven una formació centrada en la participació, la col·laboració, la interacció i sobretot que partís de les necessitats sentides dels docents. Des d’aleshores m’agradaria pensar que els CEPs han anat augmentant i millorant la qualitat de la seva formació. Els qui tenen més experiència conten

que abans la tasca d’assessor era molt més pedagògica, reflexiva i lliure, però actualment hi ha molta tasca burocràtica (que els roba temps) i moltes activitats no sorgeixen de la iniciativa del CEPs (és a dir de les necessitats dels seus centres de referència) sinó que venen donades per l’administració i el CEP simplement les executa.

Quin paper creieu que han de tenir en el futur els CEP i quina dinàmica d’interfície creieu que hauria de ser la predominant en el seu model formatiu? Els CEPs s’han de convertir en un referent de la FPP, tots els mestres i professors haurien d’assistir incentivats per tot allò que els podem aportar, des de formació en el seu camp tant científicament com pedagògicament, estratègies organitzatives o psicopedagògiques per treballar amb la diversitat de l’alumnat i amb els seus companys fins a intercanvis d’experiències positives i divertides entre iguals. Es tracta que siguin llocs on hi hagi un ambient agradable, dinàmic, engrescador, col·laboratiu i de reflexió. Tant des del punt de vista d’assessora com de docent pens que a l’oferta formativa del CEP

hi ha d’aparèixer les tres dinàmiques, les tres són

necessàries: •

Abans de qualsevol canvi per cercar millores hem de passar per un període de reflexió i autoavaluació, només a partir d’aquí arribarem a la conclusió que necessitam aquest canvi i cap a on el podem fer, tant a nivell individual com col·lectiu (de centre), d’aquí la necessitat que hi hagi activitats centrades en la reflexió i el debat.

•

Per millorar cal conèixer altres models, tècniques o nous conceptes. Ho podem fer a través de l’intercanvi entre iguals o a través de les informacions científiques i avanços que un expert ens pot aportar, ja sigui dins una àrea de coneixement concreta o dins un context problemàtic.

•

Crec en el treball en equip, en dur una mateixa línia de feina consensuada entre molts de professionals amb un mateix objectiu, millorar la qualitat d’ensenyament del seu centre.

Tot això sempre partint de les necessitat sentides dels docents, per tant és molt important l’instrument de recollida. Actualment, cada centre ha de passar un full al mes de maig o juny amb les seves necessitats, pens que no es suficient. Crec que cada assessor quan arriba l’hora de programar el proper curs, hauria d’anar centre per centre i entrevistar l’equip directiu i si ho creu convenient el claustre. I convèncer si cal, que a partir de la formació i de la bona intenció provocarem canvis que ens donin bons resultats. Necessitam docents motivats i convençuts, compromesos amb l’educació. Per què des dels CEPs no començam el canvi per aquí? Bona reflexió! I proposta d’acció!