Setge Escola I Familia

Setge, escola i família El text que se’ns proposa comentar està tret de “El Periódico” del 13 de juny de 2005, i escrit per Rosa Cañadell, professora i psicòloga. Un possible resum seria el següent: el professorat està assumint els problemes que la societat no és capaç de resoldre. Per detectar els problemes de l’alumnat cal fer un seguiment personal. L’Administració no està complint i la societat no fa pressió. Tant els pares dels agreïts com els dels agressors també han de detectar aquests conflictes, ja que un professor no pot carregar amb 120 alumnes a la setmana. Posar tot l’èmfasi a l’escola és un error, i culpar als professors és defugir la responsabilitat d’altres. Hem d’actuar tots conjuntament. El tema d’aquest text és la culpabilitat errònia cap als professors dels problemes escolars. Com que el títol fa referència al text, podem dir que és un títol temàtic. El text està compost per una estructura externa, composta per quatre paràgrafs, i una estructura interna composta per: una introducció, que comença a la lín. 1 i finalitza a la lín. 3 (“Cada vegada...tothom”), i tracta sobre que els problemes escolars s’atribueixen als professors. El desenvolupament comença a la lín. 3 i finalitza a la lín. 20 (“hem augmentat...molt seriós”), i diu que per a detectar els problemes cal que l’Administració i que els pares facen alguna cosa. Finalment, la conclusió comença a la lín. 21 i finalitza a la lín. 24 (“posar tot...dels agressors”), i l’autora finalitza el text dient que culpar als professors és un error, i que tots tenim que actuar. Aquesta estructura interna és circular, ja que la tesi del text està present durant tot el text. La seua progressió temàtica és de tema constant, ja que el tema sempre és el mateix, i només s’afegeix informació nova. Començant l’adequació, veiem que l’àmbit d’ús és periodístic, ja que apareix en un mitjà de comunicació (“El Periódico”) i, al ser un text argumentatiu, el gènere és d’opinió. En efecte, la seua finalitat és orientar l’opinió del lector. En quant a la varietat lingüística, veiem que el dialecte geogràfic utilitzat és l’oriental, que s’observa, per eixemple, amb els verbs de la tercera persona del singular acabats en –i, com “pugui” (lín. 13), o “hagi” (lín. 6). Al aparèixer en un periòdic, utilitza el registre formal i un llenguatge general. Al text apareixen: l’emissora real (Rosa Cañadell), i l’emissora fictícia (una dona

que es preocupa per un tema); el receptor real (els lectors de “El Periódico”), i el receptor fictici (les persones a les quals els afecta aquesta problemàtica). També trobem pressuposicions com “Administració” (lín. 7), amb la qual suposa que els lectors ja la coneixen. Al ser un text argumentatiu, la funció lingüística predominant és la informativa, però veiem la funció apel·lativa a l’últim paràgraf, amb la qual l’autora adreça una ordre als lectors (faltaria ressenyar-la). En quant a la modalitat oracional, veiem que és enunciativa afirmativa, ja que ens informa d’un tema, i la modalització marca subjectivitat, ja que es tracta d’un text argumentatiu. Aquesta subjectivitat s’aprecia amb les interrogacions iròniques del segon paràgraf, per exemple. Per a donar caràcter universal al text, l’autora utilitza impersonalitzacions, com “tothom” (lín. 3), i el pronom “se” (“es destinin”, lín. 8), entre altres. En quant a la cohesió lèxica, l’autora contribueix a la coherència del text amb l’ús de sinònims com “greu” (lín. 21) i “seriós” (lín. 20), i de hipònims i hiperònims com, per exemple, l’hiperònim “problemes (lín. 2) i els hipònims “racisme, violència i exclusió social” (lín. 2-3). Parlant de cohesió gramatical, l’autora prescindeix de noms i verbs com ”nosaltres”, que està el·líptic a la lín. 1, i “han augmentat”, que també està el·líptic a la lín. 4. A més substitueix elements, és a dir, utilitza anàfores com “la qual cosa” (lín. 6), que substitueix a “seguiment personal” (lín.6), i “aquests” (lín. 12), que en aquest cas substitueix a “fills” (lín. 12). Aquest és un tema important que està present als nostres dies, ja que fa uns anys que els professors estan suportant les culpes dels problemes escolars. Estic d’acord amb l’autora quan diu que no tan sols estan els professors a la vida dels xics, també està el sistema que els polítics han instaurat i la societat. A la meua opinió, el nostre sistema social s’ha tornat molt permissiu, a l’aspecte de què el menor mai té la culpa, i això no és del tot així. Per tant, el que hem de fer és ajudar-los tots nosaltres, polítics inclosos, i no culpar als professors i, finalment, escoltar-los, sense imposar-los prohibicions ni mesures dures. Rubio, J