Quart Premi Literari Sant Jordi 2009

RES ERA EL QUE SEMBLAVA Al “Cafè Nou” a totes hores hi havia parroquians. En aquells temps, res era el que semblava. Ni el cafè era nou ni els parroquians eren gent que no tenien res a fer, el que es diria “desvagadosos”. Tots eren homes, pares de família que, abans d’anar al tros o quan tornaven, feien la seva parada al cafè. Tampoc hi faltaven els fixos, els que tenien el compromís amb la baralla. - Noi, posa’m un carajillo- va demanar amb fúria a la veu el Gasparet de Cal Ros del Coquin-.Vinc molt emprenyat: el Ramon de Cal Tonet m’ha fotut l’aigua quan només em quedava una punta del tros per acabar de regar. Ara me’n vaig a la casa del canal a queixar-me al sequier, a veure si li dóna un toc. - Ha dit queixar-se? Però si tots sabien que no serviria de res! Tots sabien que amb els de Cal Tonet era inútil enfrontar-s’hi. Com a tots els nois de la seva edat, al Gasparet li va tocar anar a la guerra. Segons contava, va tenir sort perquè va entrar d’assistent d’un tinent i, per tant, no va haver d’anar al front. Però finalment també va patir el confinament del camp de concentració de Pamplona. Al tornar al poble, va haver de recuperar la casa familiar i fer fora una família “ocupa”, perquè la seva germana Maria estava “servint” a Lleida des dels 14 anys i, per tant la casa havia quedat buida. Ara té una família; està casat amb una xicota de fora, molt treballadora, com ha de ser, que broda a màquina i ensenya a noies del poble a fer-se l’aixovar. El Gasparet és un bon home que conrea la poca terra que li va correspondre després de repartir-se amb la seva germana Maria les terres que van heretar de la seva padrina, la Maria de Cal Coquin. Els dos germans s’havien quedat orfes de pares amb 3 i 4 anys i els havia criat la padrina Maria, una dona amb empenta, treballadora, a qui els dissabtes acompanyaven a Lleida, amb la somera, a vendre ous i avirams al Mercat de St. Lluís, on ara hi ha l’estació d’autobusos. Va anar a l’escola fins als 12 anys, i com era molt espavilat, va aprendre molt. Li agradava fer problemes, fins i tot ajudava altres nois - entre ells el fill de l’alcalde- a fer les “cuentes”. Juntament amb un grup d’amics va aprendre música i a tocar el contrabaix i el trombó de vares. Van formar un orquestra, es

van fer unes camises imitant els músics de les orquestres famoses, a l’estil Xavier Cugat. Eren la màgia amb la qual el poble, mentre ballava al ritme del “Manissero” oblidava i intentava ser feliç. Fins i tot, les bombetes amb les quals s’il·luminava la sala, s’afegien a aquesta màgia i, tot i la debilitat de la seva llum, la pobra i dèbil lluentor els protegia de la foscor i de la por que els esperava fora, en els carrers i en la quotidianitat del dia a dia. El Gasparet s’ha assegut en una taula amb el Celestí i el Josep de Macianet, dos dels seus amics. El Celestí no té molta terra i s’ha de guanyar la vida fent de matalasser. Es passa moltes hores assegut a la mateixa taula del cafè esperant que alguna mestressa li encomani fer el matalàs. - Avui a les 3, després de dinar, haig d’anar a fer un matalàs nou a cal Fartet. Se’ls casa la noia. En aquests sí que faig via, perquè és llana nova i amb uns bons borrallons, però quan és llana vella, molt desfeta, m’hi deixo els lloms espolsant-la i com si no faci res - comenta el Celestí arrossegant les paraules, cansades com ell. A les 3, com havien quedat, l’esperen les dones de Cal Fartet, a baix a l’entrada, a la foscor, protegits de l’agressivitat de la llum i de la calor de fora. Damunt d’un borràs, una pila de borrallons de llana que el Celestí anirà desfent i esponjant. Després, amb l’agilitat d’un professional, farà sonar els bastons de forma acompassada. És l’únic soroll que se sent, mentre el poble està fent la migdiada. Entre cop i cop, la llana anirà augmentant de mida i se li anirà aclarint el color. Ara és el moment de tenir preparada la funda, d’un bon damascat, amb estampats blaus i blancs, que la mare va comprar al marxant a la fira de l’any passat. Durant l’hivern, la núvia hi ha fet els ullets i ha preparat les betes, amb les que el Celestí fixarà la llana. El Gasparet i el Josep s’han quedat una estona més al cafè, remugant les respectives cabòries. - Tenim les de perdre, Gasparet, no t’emprenyis i ves tirant,- diu el Josep- Mira què m’ha passat avui: he anat a portar la primera carretada de blat al silo del blat. Com que portàvem molts sacs, m’ha acompanyat el noi gran. Quan hem arribat al silo, el delegat del Servicio Nacional m’ha revisat el gra, i m’ha dit que el marcava com de segona. Al demanar-li per què m’ha dit que de la primera avui ja tenien el cupo i no en podia registrar més, que un altre dia hi vagi abans, i el podrà registrar com de primera.

-

Però si jo vinc d’un mas que està molt lluny del poble- li he dit.

-

Eso a mi no me interesa.Y gracias que no te lo doy por deterioradom’ha contestat.

-

Tu, què haguessis fet? Doncs callar, com sempre, perquè encara tinc dues carretades més al mas. Al noi li queien les llàgrimes galtes avall, i tenia els punys tan tancats que se li marcaven les venes dels braços. No sé què serà d’aquesta jovenalla! M’ha dit que no vol ser pagès, que no vol aguantar les burles d’aquests senyoritos de Madrid que només venen a viure a les nostres costelles. La tranquil·litat de la migdiada s’està alterant; es comencen a sentir

alguns carros enfilant els diferents camins: el del Riu, el de Montagut, el de Collastret... El Gasparet i el Josep s’acomiaden. - Demà aniré a la mitjana a preparar el recapte d’hivern- diu el Gasparet. - Jo també faré cap una estona, amb el Celestí. Aprofitarem per tirar una estona l’ham al riu i treure alguna cosa per sopar. Al sortir, es creuen amb el fill del Ramón del Camat, que crida: - Pare, veniu, que està parint la rossa! I el cafè es queda gairebé en silenci, només se senten els monosíl·labs dels quatre homes que en la taula del racó estant fent la seva partida diària de botifarra. L’amo del cafè li diu a la seva dona: - Treseta, aquest any per la festa major farem calaix, perquè hi ha hagut bona collita de blat, i a les terres de rec ja comencen a collir la primera fruita. - A veure si és veritat, i podem casar al noi- li contesta la Treseta-. Ja fa falta una altra dona en aquesta casa. Eren gent senzilla, i senzilles eren també les seves ambicions; intentaven viure, si aquell viure no se li hauria de definir com un sobreviure. Una filla

L'ERMITA DE SANT ROC Això va passar a mitjans del segle XVII quan la gent d’un petit poblet de les Garrigues van decidir construir l’ermita de Sant Roc. L’alcalde els va reunir a tots per acordar on la situarien. Quasi tots van estar d’acord que seria dalt de la serreta de les Planes. Després van decidir d'on seria la pedra per a la construcció, tots van estar d’acord que fora la pedra de la pedrera que hi havia damunt del cementiri. Per últim calia pensar quin mestre picapedrer alçaria aquesta important obra. Van consultar els pobles del voltant i els van parlar d’un picapedrer molt bo que vivia a Ulldecona i que es deia Joan. L’alcalde i uns quants més es van posar en camí per anar a veure’l. Després de ficar-se d’acord, van pujar plegats cap al poble, i l’endemà en Joan ja començava a tallar les pedres que els veïns del poble amb els carros i les mules anaven portant cap a les Planes. Un diumenge al matí, que feia un sol de justícia, en Joan donava forma a aquells bocins de pedra, i quan aixecà la vista s’adonà que pujava la parella de la guàrdia civil cap allà on treballava. En Joan es començà a posar molt nerviós tal i com anaven apropant-se. Ara us preguntareu: això per què? Perquè era més sord que una tàpia, i ell no volia que la gent ho sabés. El picapedrer començà a pensar quina seria la conversa amb la guàrdia civil perquè no se n’adonessin. I va començar a pensar: quan arribaran em preguntaran: -¿Qué está haciendo? I jo respondré: - Mire, aquí “trencando” piedra. Després em diran: -¿Y para qué es esta piedra? I jo els diré: - Para una ermita. I per acabar:

-¿Y para qué ermita? I jo contestaré: - Para San Roque. Quan arribà la guàrdia civil, en Joan no les tenia totes, però intentà donar la impressió de normalitat i així començà la conversa: La guàrdia civil li diu: - Buenos días, i el Joan respon: - Mire, aquí “trencando” piedra. La parella una mica emprenyats: - ¡Le decimos buenos días! i en Joan, respon de nou: - Para una ermita. La guàrdia civil molt emprenyats i pensant que el picapedrer se’n burlava li diuen: - ¡Mierda! En Joan ja va veure que la cosa no anava bé i diu: - Para San Roque. La parella marxà tot gesticulant i amb cara de pocs amics… En Joan ja s’adonà que la conversa no era la que ell havia pensat i es quedà tot preocupat pensant què era el que havia dit malament. Allò pel poble es va estendre com la pólvora i al cap de tres o quatre dies tothom ja sabia que el picapedrer era sord com una tàpia. A les dos xafarderes del poble els va faltar temps per anar a comprovar-ho. A la tarda següent les dos Maries, tot passejant, s’enfilen cap al cementiri per anar a riure del pobre picapedrer. En Joan que les veu vindre, es torna a preparar la conversa. Ara em diran: - Bones tardes i jo els diré: - Així les tinguin. En Joan parà de picar i va seure davall la figuera que li servia d’ombra, i quan arriben les dos Maries, li diuen: - Quines figues més obertes! I en Joan respon:

- Així les tinguin! Aquelles dones totes escandalitzades marxen corrents i amb les mans al cap. En Joan s’adonà un altre cop que acabava d’equivocar-se per segona vegada. A partir d’aquell mateix moment va decidir que mentre durés l’obra de l’ermita de San Roc no tornaria a parlar més amb ningú i que seria sord i mut.

LA FONT DE LA O En un poblet de la muntanya, es conta la història, d’un noiet que es deia Jordi, que un dia, la ment se li detingué a l’edat de deu anys. Les cases de Pont on vivia en Jordi, com en gran part dels poblets, estaven acotxades a la vorera d’un riu. Quan hi va haver la riuada del trenta-set, l’aigua s’endugué una gran part de la vila, també va morir gent. Avui Pont de Claverol sols té una vintena de cases; hi ha gent que les utilitzen com a segona residència. Diuen que el Jordi, fou l’únic que es va salvar de totes les persones que l’aigua s’endugué. El van trobar en un lloc del pantà, on l’aigua no arriba més amunt del turmell, tot mullat, gelat de fred i agafat molt fort a un tronc d’arbre que, suposadament, havia baixat trontollant pel riu. El que ningú sap, és si va ser el mateix arbre que va anar amb ell tota l’estona, al que posteriorment s’agafés. Amb la riuada que hi hagué, tota la gent del poble es va quedar sense casa. Llavors, a Pobla els van fer cases noves i els descendents d’aquelles famílies encara viuen pràcticament tots a la Pobla. En Jordi i la seva família des de llavors també van viure a la vila, però ell cada dia, agafava la seva bicicleta vella, apedaçada, mig rovellada i se n'anava sempre a aquell lloc on un dia el trobaren. Conten que en Jordi es volia assegurar que n’havia sortit ben parat d’allí i cada cop que en tornava, i això era molt sovint, contava a la gent del poble coses descabellades i difícils de creure. Pot ser que la seva ment se saturés el mateix dia que l’aigua se l’endugué. - Jordi d’on vens? li deia la gent. - Del pantà, responia ell. - I què hi fas allí? - Escoltar... Ell contava que l’aigua parlava, que el pantà el cridava i que sentia veus que cantaven. La gent, però, acabaren rient-se’n d’ell. A vegades hi havia algú que li preguntava: - I avui, què t’ha dit l’aigua?

De totes maneres, tantes vegades com anava i venia d’aquell lloc, sempre deia el mateix, fins que un grupet del poble es va començar a mosquejar, es van ajuntar uns quants, els més atrevits i van decidir seguir-lo per veure què feia i on anava exactament. Un bon dia uns quants nois el van seguir, curiosos i silenciosos fins arribar al lloc acordat. En Jordi no ho havia de saber pas, per tant, havien de romandre quiets, callats i ben amagats. Quan ell va arribar al lloc on tenia costum d’anar, com sempre, va seure a la vorera del pantà, la bicicleta tombada a terra era al seu costat. Els xicots no veien res d’especial, només sentien que cridava: - Oh, oh, oh... Estigueren allí força estona fins que en Jordi, decidí tornar a casa. Tots van fer el mateix, d’amagat, és clar, els xicots es van disgregar en arribar a Pobla i quan se’l trobaven li preguntaven: - Jordi, on has estat? - Al pantà... responia el Jordi. Aquell jovent que el va seguir, al veure el que passava, no van gosar dir mai a ningú que l’havien espiat per por que la gent del poble, els digués tarats com li deien al Jordi. Van passar molts anys, en Jordi es va fer gran i un bon dia va tornar al mateix lloc del pantà, però en aquella ocasió hi va deixar la vida. Els veïns de la Pobla van quedar molt neguitosos i es preguntaven per què va anar a morir al mateix lloc on l’havien trobat temps enrere. Mai no es va saber trobar l’explicació. El fet de la misteriosa mort d’en Jordi va impressionar fins i tot, al grupet de xicots que anys enrere el van seguir. Quan aquest grup ho va contar a la gent del poble, es van difondre tota una mena de supòsits. Es va començar a dir que segurament hi devia morir una amiga seva i que ell anava allí a visitar-la, que ella el cridava o potser ell veia alguna cosa que els altres no podien veure. La història que més va arrelar fou que com que en aquell indret van morir moltes persones a conseqüència d’aquella riuada, les ànimes es van escampar per tot el pantà. Conten que cada any, quan arriba la data d’aquell fet, si algú està passejant pel pantà se senten murmurar unes veus melodioses i celestials.