Sant Jordi

ELS CONILLETS ENAMORATS – CARMENT (4rt.) Hi havia una vegada una conilleta que caminava pel bosc. Al bosc hi havia una trampa. La conilleta no es va adonar, però també passava per allà un conillet que sí que es va adonar. I li va dir... -

No passis per aquí! No veus que pots caure? Li va dir el conill.

-

Moltes gràcies, conillet. Com et dius? Li va dir la conilleta.

-

Miguel, i tu?

-

Jo em dic Isabel.

-

Vols que fem el camí junts, va dir en Miguel.

-

D’acord, anirem junts per el camí i podrem parlar.

En un moment determinat, la conilleta va estar a punt de caure. En Miguel la va agafar i li va dir que vigilés per on passava. La conilleta Isabel estava molt contenta i agraïda. Durant aquella passejada, agafats de la mà, els dos conillets es van enamorar i es van fer un petó. Després del petó, els dos es van posar vermells, els hi feia una mica de vergonya. Després ell li va dir sense pensar-ho: -

Vols casar-te amb mi?

Poc després es van casar. Van tenir dos filles, la Carmen i la Nazaret. Va passar el temps, i un dia les dues germanes van anar a la piscina. La germana gran, la Carmen, li va comprar un gelat de maduixa i nata a la seva germana, i ella es va comprar un altre igual. Per la mare va comprar-lo de maduixa i pel pare de vainilla. La mare es va enfadar amb les dues filles perquè es van embrutar amb els gelats. Després van demanar hamburgueses a la mare i ella els hi va dir que no. La Carmen es va posar a plorar i va convèncer a la mare. El pare es va enfadar amb la mare per la decisió. Ell no volia que les malcriés. La mare li va portar a la Carmen l’hamburguesa i ella li va fer un petó ben gran, se l’estimava molt. La nena petita també va voler una hamburguesa i mentre la mare la comprava, les dues germanes es van barallar molt i molt. -

Per què us baralleu? Va dir la mare.

-

Perquè la Nazaret m’ha dit una paraulota molt forta! Va dir la Carmen.

El pare va donar la raó a la filla gran i la mare no el va creure. Tots dos, pare i mare, es van barallar per culpa de les seves filles. El pare li va dir a la mare: -

Necessito que m’ajudis més amb les nenes, jo sol no puc.

-

D’acord, va dir finalment la mare, intentaré ajudar-te més amb les nenes.

Tots dos es van perdonar i es van donar una abraçada i un petó. La Carmen i la Nazaret, que ho van veure, es van adonar de l’errada que havien tingut enfadant-se i elles també van fer les paus. Tots quatre estaven contents de la família que tenien. Així, van decidir celebrar-ho anant a sopar fora de casa. Després del sopar, quan ja marxaven cap a casa, la nena petita no parava de plorar. Les dues germanes estaven molt cansades i entre el pare i la mare, les van portar a coll-i-be fins als cotxe. Quan van arribar a casa, es van adonar que la Nazaret tenia febre, i van decidir anar d’urgències perquè la nena estava molt malalta. Finalment, el metge li va treure els mocs i després els hi va receptar un xarop. Van tornar cap a casa més tranquils i van anar a dormir. Aquesta família de conillets va ser molt i molt feliç per sempre més. Conte contat, aquest conte s’ha acabat!

LA BRUIXA I ELS DOS ENAMORATS – JOSE (4rt.) Vet aquí una vegada un príncep i una princesa que no es coneixien. Un dia el príncep passejava pel bosc amb al seu cavall. De cop i volta va escoltar cantar una princesa que s’ estava rentant els cabells al riu. El príncep la va mirar als ulls i es va enamorar d’ella. El príncep volia apropar-se i donar-li un petó, però quan ja era al seu costat va aparèixer una bruixa. La bruixa, que era molt dolenta, va començar a riure i després li va fer un encanteri. Li va dir: -

Li hauràs de donar un petó, un petó d’ amor a la teva estimada i després t’ hauràs de casar amb ella.

El príncep estava molt content li faria un petó a la seva estimada! Però quan va li va fer el petó, la que semblava una princesa era la mateixa bruixa, que va tornar al seu estat normal: lletja i amb moltes “berrugues”. al nas . En aquell moment, el príncep es va convertir amb un gripau . La bruixa l’ havia enganyat. Ara, el príncep era un gripau. Si volia tornar al seu estat, una princesa li hauria de fer un petó. El gripau, que era el príncep, va anar al riu.

Al riu estava la princesa, molt trista. El gripau li va dir: -

Dóna’m un petó i em convertiré en príncep. Després matxucarem a la bruixa malvada i em casaré amb tu. La princesa li va dir:

-

Val, li va donar un petó i es va convertir en un príncep.

Tots dos van marxar cap al castell prohibit. Quan van arribar , van entrar. Allí estava la bruixa molt furiosa, perquè havia vist, a la seva “bola màgica”, que la princesa li havia donat un petó al gripau i ja tornava a ser un príncep. També sabia que tots dos havien entrat al castell. Per aquest motiu, va enviar als seus soldats, ells van agafar-los. La bruixa els volia fer un altre encanteri: la princesa es desmaiaria i només es podria despertar amb un petó... Per sort, la noia ho va escoltar i va marxar corrents cap al bosc. El príncep també va sortir corrents. La bruixa els volia agafar amb la seva vareta màgica. Desprès d’ una hora de buscar-la pel bosc, es va parar a descansar. Ja no podia més. Havia decidit “rendir-se”. Per sort, en aquell moment, va aparèixer la fada padrina de la princesa. Ella li va donar ànims i tots dos van anar al poble a buscar-la. De cop i volta la van trobar, estava tirada al terra... el príncep va recordar l’ encanteri. Li va donar un petó i la princesa es va despertar. Van decidir casar-se. Els dos estaven molt contents. Van marxar en el seu cavall, al castell del príncep. Al castell els van rebre amb molta alegria. Poc temps desprès, els dos prínceps es van casar. Van tenir dos fills preciosos, van ser molt feliços i van menjar-se moltes perdius. Ah! D’ aquella maleïda bruixa no s’ ha sabut res més! Conte contat, conte acabat!

LA PRINCESA ENAMORADA – CHELO (4rt.) Hi havia una vegada una princesa que era molt tímida . Un dia, mentre sopava al menjador, va discutir amb els seus pares. Ella va anar a la seva habitació i es va posar a mirar pel balcó. Des d’ allí va veure un príncep que passava. En veure a la princesa tan trista li va dir: - Què et passa, per què plores?

Ella li va dir que no res i es va anar a dormir. Al dia següent, mentre ella estava al llit va sentir uns crits: - Princesa, Princesa ! Ella va sortir corrents al balcó i, en veure que era el príncep del dia anterior, li va dir: - Què passa, estàs boig? Ell li va dir: -Sí, però, boig per tu. T’ haig de dir una cosa i espero que la resposta sigui que sí: -Vols casar-te amb mi? -Sí amor meu, espera, ara baixo . Però primer li has de demanar la meva mà als meus pares . Els pares de la princesa van estar d’ acord, però volien primer de tot conèixer als reis d’ Espanya, que eren els pares d’ aquell príncep que havia enamorat a la seva filla. Al dia següent ban anar al palau del príncep, els pares de tots dos van estar d’acord. Casarien als seus fills el diumenge vinent. Va arribar el dia del casament, tots estaven entusiasmats. Quan va acabar el casament, van decidir anar de viatge de nuvis a Marina d’ Or. Van marxar aquell mateix dia. Allí s’ ho van passar d’ allò més bé. Quan van tornar de la Lluna de Mel, van decidir que tindrien un fill el més aviat possible tots dos els agradaven molt els nens. Van passar nou mesos i va néixer la primera filla de la parella. Era una preciosa nena a la que van posar el nom de Carmen. Van passar uns anys, concretament cinc, quan la princesa va tornar a quedar-se en estat. Aquesta vegada van ser dos nens preciosos. Un es deia José i l’ altre Manuel. La Carmen estava molt contenta i els seus pares encara més. Tres anys després, els pares d’ aquests nens van decidir separar-se. La mare es va quedar amb els tres fills i el pare se ´n va anar a viure al seu regne. Tots estaven molt tristos. Els fills volien que tornés el seu pare.

Un dia van decidir anar a veure ‘l. Li van portar una foto molt bonica del seu casament amb la seva mare, per recordar que havien sigut molt feliços...i li van explicar que eren una família molt estimada per tot el poble i molt famosa. El pare va decidir tornar a casa amb la seva família. Van fer una gran festa per celebrar-lo. Tots s’estimaven molt, eren feliços junts. Els prínceps van recordar la seva Lluna de mel, durant aquell viatge s’ ho havien passat molt bé... Després de la gran festa, van anar a dormir i es van dir que s’estimaven molt Al dia següent van anar a la platja amb els seus fills. Ells estaven molt contentes perquè estaven tots junts, aquesta vegada de veritat. Aquell estiu va ser el millor de les seves vides, van aprofitar per estimar-se molt. Cada dia recordaven com es van conèixer, ella sempre deia que havia estat un amor a primera vista. Recordaven que s’ havien conegut perquè ella s’ havia enfadat amb els seus pares, que s’ havien passat tota la nit pensant l’un amb l’ altre. Van decidir tornar a casar-se. Ho farien la propera setmana. Es van tornar a casar , van fer la festa més gran mai coneguda. Ella portava el vestit més bonic del món. Es van dir el sí de nou i amb molta il·lusió. El segon viatge de noces va ser meravellós, hotels de cinc estrelles, cotxes fantàstics... Des d’ aquell dia no es van tornar a separar mai més. Van viure un amor d’ adolescents: s’ escrivien cartes, sempre es deien que s’ estimaven molt... Va ser la família més feliç del món. Sempre anaven junts, a la platja, al cine, de viatge... Tenien molts amics i després van regnar sempre estimats pel seu poble.

UN NOI NORMAL – ZEPING (5è.)

Ara us explicaré un conte, però aquest conte no sortirà ni SPIDER-MAN ni BAT –MAT, perquè és un conte normal d’un noi normal ....... Com sempre en David surt de casa i va a l’escola . En David fa 5é a l’escola Cascavell . I també com sempre es trepitjarà un excrement (merda) i cada dia compra menjar per als gossos abandonats . Una vegada va donar un empenta sense voler a un senyor vell , a l’instant li va dir moltes vegades perdó . El senyor vell li va perdonar. Quan en David arriba a l’escola passaven 10 minuts de l’hora . El professor li va perdonar . Ah ! el professor d’en David es diu Professor . Quan sortia al pati va veure el senyor vell d’abans que l’estava mirant totes l’estona . Ja es l’hora de tornar a casa . El vell d’abans estava esperant a l’en David a la porta de l’escola . Quan sortia el David , el vell li va dir :

- dóna’m la mà ja

veuràs , el David sense dir res li va donar la mà i al instant va sentir un poder incomparable , amb la força que tenia abans . Després el vell va desaparèixer . Ah! m’he oblidat que el vell era el gran mag Izan . Al dia següent a l’escola del David va passar una cosa molt important va venir el noi més dolent de tot el barri . Aquell nen es deia Manolo , quan en Manolo va veure a en David va pensar com que no tinc diners agafaré d’aquell nen- . I en David va notar una presència dolenta amb el poder que li va donar el vell . Quan en Manolo li donava un cop de puny , el David va parar el cop un dit , i el Manolo va quedar impressionat amb el poder d’en David , després va fugir corrent com un coet . En Manolo després d’aquell conflicte va preguntar als companys d’en David , ell era molt fort , però els companys del David li van dir que abans David era el gallina de la classe tot i que era molt inteligent . Des d’aquell dia en Manolo perseguia en David quan tornava

a casa .

El vell mag li va dir per telepatia : - T’agrada el teu poder en Manolo va sentir les paraules i li va contestar: - No em guanyaràs sense el poder del mag ! Gallina !. Al dia següent quan donava menjar al gosset , el gosset li va fer molt de mal , i a l'escola va trencar el llapis en el pati, quan jugava va fer molt de mal als seus companys i ja ningú volia jugar amb ell . El mag li va dir : - Tu no ets un noi normal David . I el David va cridar molt fort : - Vull ser un noi normal !! .

A l’instant va notar com el poder desapareixia del seu cos , després en Manolo va venir corrents , i va barallar amb el David , al final el David va perdre perquè ja era un altre cop un noi normal . Tiquitaca tiquitat aquest conte s'ha acabat .

ELS MEUS PODERS – NABEEL (4rt.) Un dia jo estava jugant amb el meu amic Samuel a futbol i vaig xutar la pilota molt fort. Quan vaig anar a agafar la pilota vaig trobar una capsa de color daurat amb un dibuix d’un drac. Vaig agafar la pilota i li vaig donar al Samuel.Vaig anar a casa corrent i vaig entra a la meva habitació. Vaig obrir la capsa ,i havia un anell amb un paper que tenia escrites unes paraules molt extranyes. Vaig posar-me l’anell. Tot el meu cos estava cambiant em sentia més fort...vaig agafar la taula amb un dit.Vaig quedarma impresionat passven els dias i jo aprenia moltes noves coses dels meus poders volia ajudar a la gent.Un li vaig dir a la meva mare tot sobre els meus poders.Li vaig dir que nessesitava un vestit perqué que no em reconeges ningú.La meva mare va estar d’acord.D’esprés de tres dias el vestit ja estava preparat.A mi em va agradar molt perqué tenia una N de Nabeel i amb els meus colors preferits. Me'l vaig posar la meva mare em va dir que em quedava molt bé. Em vaig posar el vestit a la motxilla. Vaig anar al cole. Quan va acabar l’escola tornava cap a casa meva vaig passar perla caixa Penedès de sobte em vaig adonar que hi havia un atracament. Vaig posar-me el vestit i vaig entrar ràpid al banc. un lladre em va va disparar però jo era molt més ràpid. Vaig esquivar-la i en un tancar i obrir els ulls vaig guanyar als lladres. Va venir la policia i va agafar als lladres. La gent es va quedar impressionada. Vaig sortir del banc i vaig tornar cap a casa meva cada dia aprenia mes coses dels meus poders. Lluitava amb els dolents. Vaig fer un amic que tenia poders com jo, es deia José. Tenia el poder de treure raigs lasers dels seus ulls. Vam descobrir el cap dels lladres. Vam pensar que podíem guanyar-lo .Li vaig dir el meu amic que lluitéssim amb el cap i ell va estar d’acord. Vam volar ràpidament cap l’indret on eren, quan vam arribar vaig cridar-los però cap dels lladres no va sortir els molts covards. De sobte vam escoltar un riure esfereïdor que deia ha! Ha ha! jo covard!!! va sortir el cap dels lladres li vam preguntar el seu nom ens va dir que es deia Afru Samurai i li vam dir: lluitem va començar una lluita ferotge estaven passant hores i hores estàvem igualats

el Afru Samurai va treure tres sables. Va començar a fer atacs, transformant-se en un monstre horrorós que portava una perruca de d’afro. El José i jo estàvem perduts. De sobte vam tenir una idea que va resultar molt útil. Vam decidir unir els nostres atacs per fer un únic atac més fort. El José amb els lasers i jo amb el meu poder del llamp. La unió dels atacs va transformar-se en un drac que brillava molt. Llavors els dos poders es van xocar. Estavem igualats però de sobte el nostre drac va fer mossegada i vam guanyar. L’Afro Samurai va morir. El José i jo estàvem celebrant la nostre victòria i després es va quedar tot blanc i tot va desaparèixer...Uns minuts després vaig escoltar la veu de la meva mare que deia : -Nabeel! Nabeel! despertat...! Quan em vaig despertar em vaig adonar que no tenia l’anell , ni poders ... i que tota l’aventures que havia viscut havia sigut a dins dels meus somnis.

LA VARA – ROSA (5è.) Hi havia una vegada uns nens molt feliços com tots els altres nens. Eren dos nens i una nena. La nena era molt intel·ligent, i era la més petita. Els seus germans no eren tan perfectes, i un d’ells era molt gran. Un dia pas una cosa que va canviar tota la seva vida. Un dia, normal com tots els altres dies, va passar una cosa estranya que els va canviar la vida: la nena estava parlant amb els seus veïns quan va veure que al terra del jardí hi havia una vara. Ella es va estranyar perquè no era el seu lloc i perquè els seus veïns no els agradava les coses tirades pel terra, dons eren unes persones que volien tenir-lo tot endreçat i net. La nena es va fixar en la branca i va veure que era molt lliça, com si l’haguessin allisat a propòsit. Era una vara tan perfecta que no semblava caiguda d’un arbre. La nena va continuar parlant amb els seus veïns sense dir res de la vara, i intentant demostrar que era molt intel·ligent. De cop va passar una moto i la va fer caure al terra. Els seus veïns van començar a riure, però ella va continuar parlant. Per segona vegada va tornar a caure, i els seus veïns van tornar a riure’s d’ella, i ella, un altre cop, no va fer cas. Quan els seus veïns van començar a fer acudits sobre ella i a riure encara més fort, la nena es va enfadar i va anar a casa a dir-li als pares.

El seu para ve anar a parlar amb els veïns, però estava tan enfadat que els va pegar, i el van posar a la presó per molts anys. Al cap de poc temps, la mare va morir, i els nens van quedar sols, així que els van portar a un orfenat, on tots els tractaven molt malament, inclosos els altres nens. Quan va ser cap d’any, van decidir marxar, pensant que el germà gran podria treballar i els més petits podrien anar a una escola més barata. Van anar a viure a casa d’un amic del seu pare, però aquest amic un dia va desaparèixer. Els nens el van anar a buscar perquè estaven preocupats, i l’únic que van trobar va ser una nota que posava que havia marxat a l’estranger. Els nens es van quedar a la casa, però van observar que un parell d’homes els vigilaven, així que van decidir marxar també a l’estranger amb l’amic del seu pare, però no van poder perquè no tenien ni papers ni diners. Així que van anar a diferents llocs, i ho van fer amb tendes de campanya, perquè no es fiaven que les persones que els espiaven els seguissin. En un d’aquests llocs en què estaven, la nena va veure la vara que al començament de la història estava a casa dels seus veïns. Es va estranyar molt i li va dir als seus germans. Tots tres van anar a mirar si trobaven els veïns, però no van veure ningú, així que van agafar la vara i, de sobte, es va obrir un forat al terra. Van veure que els espies estaven a prop i van decidir ficar-se al forat. Amb ells es va ficar també un cérvol que passava, i els nens estaven cada cop més sorpresos del què els estava passant. Es van quedar dintre del forat una bona estona, esperant que marxessin els dos homes i quan van tornar a sortir, van veure que estaven altre cop al jardí de casa seva amb els seus pares. Encara avui es pregunten si tot va ser un somni que van tenir tots tres a l’hora o si els va passar de veritat. Aquesta història me la va contar la nena, i crec que tot s’ho va inventar perquè li agradava parlar molt.