Personatges Del Diari
This document was uploaded by user and they confirmed that they have the permission to share it. If you are author or own the copyright of this book, please report to us by using this DMCA report form. Report DMCA
Overview
Download & View Personatges Del Diari as PDF for free.
More details
- Words: 1,470
- Pages: 3
PERSONATGE 1 Una Honda de gran cilindrada. Un home amb un casc que li tapa la cara. Deixa el motor engegat, per poder marxar de seguida si passa res. Texans i caçadora de pell negra ben arrapada. Vambes amb bota. Guants gruixuts. L’home es treu el casc i el deixa sobre el dipòsit. Després de mirar bé al seu voltant, es treu un guant, es treu el mòbil de la butxaca i hi marca un número. Uns trenta anys. Tenyit de ros, amb una cua de cavall. Front ample, galtes xuclades i mirada penetrant. Després d’una conversa curta, penja el mòbil i se’l torna a posar a la butxaca. Es posa el guant i s’espera. PERSONATGE 2 L’home pica el teclat sense mirar. I molt de pressa. Als dits, però, els costa seguir els seus pensaments. Té els llavis ben tancats, amb un rostre que es manté inexpressiu. No somriu de satisfacció perquè les coses li vagin bé, ni fa mala cara perquè li vagin malament. Porta la camisa arromangada fins el colze, el botó de dalt desbotonat i la corbata fluixa. De tant en tant s’atura i escriu alguna xifra o algun símbol en un bloc que té al costat del teclat. Escriu amb un llapis llarg i platejat, amb una goma al capdamunt i amb el nom d’una empresa gravat. A prop hi té una safata amb sis llapis idèntics, ben arrenglerats. Són tots iguals de llargs i estan perfectament esmolats PERSONATGE 3 Es frega els ulls amb les mans, sospira profundament i torna a mirar a fora. Com es podia esperar, però, no hi veu res més que l’espai. Intenta obrir la finestra, però no pot Ho prova amb totes les altres finestres, però no es mouen gens ni mica, com si estiguessin clavades. Potser és un vaixell, pensa. Aquesta idea se li acut perquè nota que el cos li balanceja suaument. Potser estic a bord d’un gran vaixell. I les finestres estan tancades perquè no entri l’aigua. Para l’orella, intentant sentir la remor d’un motor o el soroll del buc tallant l’aigua, però l´únic que li arriba és l’eco constant del silenci. PERSONATGE 4 Té un gatet blanc a la falda, i li va donant els entrepans que ha portat embolicats amb un mocador de paper. El gatet se’ls menja molt de gust. Ella li acaricia el llom. Hi ha uns quants gatets que s’ho miren a certa distància. PERSONATGE 5 Es posa el llapis platejat entre els dits i el fa rodar, esperant vagament que aquesta sensació li desperti algun record. Però l’únic que sent als dits és una infinita melanconia. Mig inconscient, deixa caure el llapis a terra. S’estira al llit. Es colga sota els llençols i tanca els ulls. PERSONATGE 6 Despullat de mig cos en amunt i estirat a terra, fa flexions sobre un matalàs de ioga. Té la camisa i la corbata al respatller de la cadira, i les ulleres i el rellotge sobre l’escriptori. Està pim, però té un tòrax ample, amb els musculs ben marcats i sense gens de carn sobrera. Així despullat té un aspecte molt diferent de quan va vestit. Respira fondo però
amb facilitat, mentre va aixecant el tors i movent-lo a esquerra i dreta. Té el pit i els braços coberts de gotes de suor que brillen sota la llum dels fluorescents. Al reproductor de cedés de sobre l’escriptori sona una cantata de Scarlatti interpretada per Brian Asawa. El tempo llangorós de la peça contrasta amb l’esforç que comporta l’exercici, però ell controla subtilment els seus moviments amb el ritme de la música. Sembla que aquest exercici solitari al terra de l’oficina acompanyat de música clàssica és un costum que forma part de la seva rutina, una activitat que fa entre el moment en què acaba la feina i el moment en què se’n torna a casa. Els seus moviments só sistemàtics, plens de confiança. PERSONATGE 7 Es va quedar embadalit. Dos mil euros! Això volia dir moltes quinzenes de treball a la mina, centenars de dies palejant carbó, milers d’hores d’engolir pols de lignit, i d’escopir-lo. I ara li arribarien tots aquells diners de cop, sense haver d’esllomar-se per guanyar-los, com de miracle,... PERSONATGE 8 Al peu dels arbres es girà a mirar la casa. Encara no sabia avenir-se de viure-hi. Havia passat l’hivern anant d’una cambra a l’altra; s’abocava als balcons per mirar al jardí. Quan hi havia els escalfapanxes encesos corria pertot arreu a les fosques i passava estona asseguda davant del de la seva sala amb els ulls clavats al foc. Ara ja hi estava més avesada. Es ficà per entre els arbres. Acabava de sortir un raig de sol enmig de dos núvols que a penes podia travessar les fulles. Se sentia remor per les branques: devien estar plenes d’ocells, però ella, que de tant en tant s’aturava a mirar enlaire, no en veia ni un. On n’hi havia molts era en el llorer del pou. Segons a quines hores els pardals hi entraven i en sortien sense parar, piulant com uns desesperats. Anà caminant fins a la gàbia dels faisans. Era una gàbia molt gran i molt alta, acabada en forma de carabassa i amb una bola daurada a dalt de tot. PERSONATGE 9 Estava dreta enmig de la gentada que s’empenyia a l’estació de North Wall. Ell li agafava la mà i ella sabia que li parlava, dient no sé què del passatge una i altra vegada. L’estació era plena de soldats amb sacs marrons. Per les amples portes de les naus va entreveure la negra massa del vaixell atracat a la vorada del moll, amb les portaleres il.luminades. Ella no va respondre res. Es va sentir les galtes pàl.lides i fredes i, feta un garbuix d’ansietat, va pregar a Déu que la dirigís, que li mostrés quin era el seu deure. El vaixell deixà anar un xiulet tètric i perllongat. Si se n’anava, l’endemà seria al mar amb en Frank, a tot vapor de camí a Buenos Aires. Tenien els passatges reservats. Es podia desdir després de tot el que ell havia fet per ella? L’angúnia li omplia el cor de basques i no parava de moure els llavis en pregària fervent i silenciosa. PERSONATGE 10 Ella era una noia espigada de dinou anys; tenia uns cabells clars suaus i una boqueta plena. Els ulls, que eren grisos ombrejats de verd, tenien el costum de mirar enlaire quan parlava amb algú, cosa que li donava un aspecte de petita madona perversa. La senyora Mooney de primer l’havia posada de mecanògrafa al despatx d’un tractant de
blat, però, com que un dels pocs reputats homes del sheriff acostumava a anar al despatx cada dos per tres preguntant si podia dir una cosa a la seva filla, se l’havia enduta a casa altra vegada i li havia donat feina domèstica. PERSONATGE 11 Recordava els llibres de poesia als prestatges de casa. Els havia comprat en la seva època de soltera i, més d’un vespre, seient a la saleta que donava al rebedor, havia estat temptada d’agafar-ne un de la llibreria i llegir alguna cosa en veu alta al seu marit. Però la timidesa sempre li ho havia impedit; i així els llibres s’havien quedat als prestatges. De vegades es repetia versos per a ella sola i això la consolava. PERSONATGE 12 L’home remugà un « Així rebenti ! » sordament i enretirà la cadira per aixecar-se. Quan estava dret era gran i de bona tossa Tenia una cara cotxa, fosca i vinosa de color, amb celles i bigotis rossos ; els ulls eren una mica sortits, amb la part blanca bruta. Va alçar la post del taulell i, passant pel costat dels clients, va sortir del despatx amb pas feixuc. PERSONATGE 13 Ella era una persona molt, molt petitona, però tenia un nas molt llarg i una barbeta molt llarga. Parlava ua mica de nas, sempre amb dolçor: “Sí, filla meva”, i “No, filla meva”. Sempre l’enviaven a buscar quan les dones es barallaven al safareig i sempre aconseguia posar pau. PERSONATGE 14 L’havien educada en un convent de categoria, on havia après francès i música. Com que era pàl.lida per naturalesa i de maneres poc flexibles, a l’escola no va fer gaires amics. Quan va tenir edat de casar-se li van fer freqüentar moltes cases on les seves interpretacions musicals i la seva finor de vori eren molt apreciades. Seia envoltada per un cercle d’admiració glacial, tot esperant que algun pretendent es decidís a trencar-lo i a oferir-li una vida brillant. Però els joves que coneixia eren ordinaris i ella no els encoratjava; intentava consolar els seus anhels romàntics menjant en secret una gran quantitat de delícies turques. Tanmateix, quan gairebé s’acostava al límit i les seves amigues començaven a posar-se-la en boca, les va fer callar casant-se.
amb facilitat, mentre va aixecant el tors i movent-lo a esquerra i dreta. Té el pit i els braços coberts de gotes de suor que brillen sota la llum dels fluorescents. Al reproductor de cedés de sobre l’escriptori sona una cantata de Scarlatti interpretada per Brian Asawa. El tempo llangorós de la peça contrasta amb l’esforç que comporta l’exercici, però ell controla subtilment els seus moviments amb el ritme de la música. Sembla que aquest exercici solitari al terra de l’oficina acompanyat de música clàssica és un costum que forma part de la seva rutina, una activitat que fa entre el moment en què acaba la feina i el moment en què se’n torna a casa. Els seus moviments só sistemàtics, plens de confiança. PERSONATGE 7 Es va quedar embadalit. Dos mil euros! Això volia dir moltes quinzenes de treball a la mina, centenars de dies palejant carbó, milers d’hores d’engolir pols de lignit, i d’escopir-lo. I ara li arribarien tots aquells diners de cop, sense haver d’esllomar-se per guanyar-los, com de miracle,... PERSONATGE 8 Al peu dels arbres es girà a mirar la casa. Encara no sabia avenir-se de viure-hi. Havia passat l’hivern anant d’una cambra a l’altra; s’abocava als balcons per mirar al jardí. Quan hi havia els escalfapanxes encesos corria pertot arreu a les fosques i passava estona asseguda davant del de la seva sala amb els ulls clavats al foc. Ara ja hi estava més avesada. Es ficà per entre els arbres. Acabava de sortir un raig de sol enmig de dos núvols que a penes podia travessar les fulles. Se sentia remor per les branques: devien estar plenes d’ocells, però ella, que de tant en tant s’aturava a mirar enlaire, no en veia ni un. On n’hi havia molts era en el llorer del pou. Segons a quines hores els pardals hi entraven i en sortien sense parar, piulant com uns desesperats. Anà caminant fins a la gàbia dels faisans. Era una gàbia molt gran i molt alta, acabada en forma de carabassa i amb una bola daurada a dalt de tot. PERSONATGE 9 Estava dreta enmig de la gentada que s’empenyia a l’estació de North Wall. Ell li agafava la mà i ella sabia que li parlava, dient no sé què del passatge una i altra vegada. L’estació era plena de soldats amb sacs marrons. Per les amples portes de les naus va entreveure la negra massa del vaixell atracat a la vorada del moll, amb les portaleres il.luminades. Ella no va respondre res. Es va sentir les galtes pàl.lides i fredes i, feta un garbuix d’ansietat, va pregar a Déu que la dirigís, que li mostrés quin era el seu deure. El vaixell deixà anar un xiulet tètric i perllongat. Si se n’anava, l’endemà seria al mar amb en Frank, a tot vapor de camí a Buenos Aires. Tenien els passatges reservats. Es podia desdir després de tot el que ell havia fet per ella? L’angúnia li omplia el cor de basques i no parava de moure els llavis en pregària fervent i silenciosa. PERSONATGE 10 Ella era una noia espigada de dinou anys; tenia uns cabells clars suaus i una boqueta plena. Els ulls, que eren grisos ombrejats de verd, tenien el costum de mirar enlaire quan parlava amb algú, cosa que li donava un aspecte de petita madona perversa. La senyora Mooney de primer l’havia posada de mecanògrafa al despatx d’un tractant de
blat, però, com que un dels pocs reputats homes del sheriff acostumava a anar al despatx cada dos per tres preguntant si podia dir una cosa a la seva filla, se l’havia enduta a casa altra vegada i li havia donat feina domèstica. PERSONATGE 11 Recordava els llibres de poesia als prestatges de casa. Els havia comprat en la seva època de soltera i, més d’un vespre, seient a la saleta que donava al rebedor, havia estat temptada d’agafar-ne un de la llibreria i llegir alguna cosa en veu alta al seu marit. Però la timidesa sempre li ho havia impedit; i així els llibres s’havien quedat als prestatges. De vegades es repetia versos per a ella sola i això la consolava. PERSONATGE 12 L’home remugà un « Així rebenti ! » sordament i enretirà la cadira per aixecar-se. Quan estava dret era gran i de bona tossa Tenia una cara cotxa, fosca i vinosa de color, amb celles i bigotis rossos ; els ulls eren una mica sortits, amb la part blanca bruta. Va alçar la post del taulell i, passant pel costat dels clients, va sortir del despatx amb pas feixuc. PERSONATGE 13 Ella era una persona molt, molt petitona, però tenia un nas molt llarg i una barbeta molt llarga. Parlava ua mica de nas, sempre amb dolçor: “Sí, filla meva”, i “No, filla meva”. Sempre l’enviaven a buscar quan les dones es barallaven al safareig i sempre aconseguia posar pau. PERSONATGE 14 L’havien educada en un convent de categoria, on havia après francès i música. Com que era pàl.lida per naturalesa i de maneres poc flexibles, a l’escola no va fer gaires amics. Quan va tenir edat de casar-se li van fer freqüentar moltes cases on les seves interpretacions musicals i la seva finor de vori eren molt apreciades. Seia envoltada per un cercle d’admiració glacial, tot esperant que algun pretendent es decidís a trencar-lo i a oferir-li una vida brillant. Però els joves que coneixia eren ordinaris i ella no els encoratjava; intentava consolar els seus anhels romàntics menjant en secret una gran quantitat de delícies turques. Tanmateix, quan gairebé s’acostava al límit i les seves amigues començaven a posar-se-la en boca, les va fer callar casant-se.
