La Senyoria De Beniparrell: Dels Romaní Als Escrivà De Romaní (1258-1426)_01

Beniparrell, 750 aniversari

Edita: Ajuntament de Beniparrell, Regidoria de Cultura Assesorament Lingüístic: Regidoria de Cultura i Educació, Maria Josep Fortea Casañ Documentació gràfica: Arxiu de la Corona d’Aragó (ACA) Disseny, Maquetació i Impressió: Gráficas Sedaví, S.L. · Tel.: 96 376 53 80 © Vicent Baydal Sala ISBN: 00-000000-0-0 Dipòsit Legal: V-0000-2008

02

Beniparrell, 750 aniversari

LA SENYORIA DE BENIPARRELL: DELS ROMANÍ ALS ESCRIVÀ DE ROMANÍ (1258-1426)

VICENT BAYDAL SALA 2008

04

Beniparrell, 750 aniversari

ÍNDEX SALUDA DE L’ALCALDE . ............................................................................................... 7. DEDICATÒRIA..................................................................................................................... 9 PRÒLEG...............................................................................................................................11 TAULA DE SIGLES I ABREVIATURES .......................................................................... 15 PREÀMBUL ....................................................................................................................... 17 INTRODUCCIÓ ................................................................................................................. 19 I. LA CONQUESTA CRISTIANA I LA DONACIÓ REIAL AL PRIMER ROMANÍ: JAUME I (1238-1258) I ARNAU DE ROMANÍ (1258-1272) .......................................... 21 Les primeres dècades del Beniparrell conquerit . ................................................................ 21 La trajectòria d’Arnau de Romaní . .................................................................................... 24 II. LA SENYORIA ECLESIÀSTICA: EL MONESTIR CARTOIXÀ DE SANTA MARIA DE PORTACELI (1272-1311) .......................................................... 29 La compra del lloc ............................................................................................................... 29 El delme de Beniparrell ....................................................................................................... 30 Les contribucions a la ciutat i al rei. Una primera estimació de la població . ..................... 34 Els conflictes amb la senyoria. La venda del lloc . .............................................................. 34 III. LA INFLUÈNCIA DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA: PERE DE RIPOLL (1311-1316) ......................................................................................... 37 IV. ELS PRIMERS ESCRIVÀ: ANDREU GUILLEM ESCRIVÀ (1316-C. 1327) I EL SEU FILL HOMÒNIM (C. 1327-C. 1339).................................................................................. 39 V. ELS ÇA-MORERA: EL VICECANCELLER ARNAU ÇA-MORERA (C. 1339-C. 1348) I LA SEUA FILLA EIROVÍS (C. 1348-C. 1355) ............................................................... 42 Arnau Ça-Morera, un jurisperit vingut del Bages ............................................................... 42 Els descendents d’Arnau de Romaní. La participació de Jaume de Romaní i d’Arnau Ça-Morera en la revolta de la Unió ..................................................................................... 46 La fugaç senyoria d’Eirovís ................................................................................................ 48 VI. DE NOU ELS ROMANÍ: ELICSÉN DE ROMANÍ (C. 1355-1404) . ......................... 49 «Elicseneta», senyora de Beniparrell. L’efímera venda del lloc en 1358 ........................... 49 La posada en conreu de les terres «ermes e malmenades» en 1387..................................... 51 La fundació del vincle d’Elicsén de Romaní........................................................................ 54

05

VII. ELS PRIMERS ESCRIVÀ DE ROMANÍ: MANFRÉ ESCRIVÀ DE ROMANÍ (1404/1419-1426) I EXIMÉN PÉREZ ESCRIVÀ DE ROMANÍ (1426-) ......................... 59 El conflicte per l’herència d’Elicsén de Romaní i la presa de possessió de Beniparrell en 1419 ...................................................................... 59 El conflicte per l’herència d’Eximén Pérez d’Arenós i la presa de possessió de Beniparrell en 1426....................................................................... 63 RECAPITULACIÓ: LA SENYORIA FEUDAL I BENIPARRELL DURANT ELS PRIMERS SEGLES FEUDALS (1238-1426).......................................................................................................................... 67 BIBLIOGRAFIA.................................................................................................................. 71 Fonts impreses i catàlegs documentals................................................................................. 71 Bibliografia citada ............................................................................................................... 72 COL·LECCIÓ DOCUMENTAL........................................................................................ 149 Normes de transcripció . .................................................................................................... 149 Documents . ....................................................................................................................... 153 Índex onomàstic ................................................................................................................ 261 Índex toponímic . ............................................................................................................... 265

06

Beniparrell, 750 aniversari

SALUDA DE L’ALCALDE Una de les coses que més identifica a les persones és el lloc on ha nascut o el lloc on viu la major part de la seua vida. Per a nosaltres, veïns i veïnes de Beniparrell, nascuts ací o no, Beniparrell forma part de la nostra trajectòria vital. Per tant, com més coneguem d’ell, de la seua història i del passat que tenim en comú, millor podrem enfrontar-nos als reptes que ens té preparats el present i el futur. El fet que enguany celebrem el 750 aniversari de la incorporació de Beniparrell a la Corona d’Aragó en el marc d’un jove regne de València ens porta a fer una sèrie de reflexions: d’on venim?, per què Beniparrell s’anomena així?, per què tenim estos i no altres cognoms?, per què tenim estes tradicions i costums i no altres? En definitiva, com s’ha produït el procés històric que ens ha portat fins al present? Per suposat, contestar estes qüestions no és una tasca gens fàcil. Per això, l’Ajuntament de Beniparrell, amb la publicació d’este llibre i la celebració dels nostres 750 anys d’història ha volgut ajudar a donar llum als nostres orígens. Així pensem que estem contribuint a augmentar la consciència col·lectiva del que hem sigut i del que som, tot reforçant la nostra pròpia identitat. És una gran satisfacció i honor per a mi ser l’Alcalde d’este municipi en un any tan significatiu i no puc deixar passar l’oportunitat que em donen estes línies per a destacar el treball realitzat per l’autor i historiador Vicent Baydal. També vull agrair profundament l’enorme treball i esforç realitzat per Maria Josep Fortea, Regidora de Cultura de l’Ajuntament de Beniparrell, en la coordinació i preparació de tots els actes commemoratius que es portaran a terme en la celebració del 750 aniversari. I tampoc puc oblidarme de les associacions veïnals que hi participaran, com ara el grup de Teatre de l’Escola d’Adults i el Centre Instructiu Musical. Per últim, vull felicitar tot el poble i encoratjar-lo a un esforç constant: utilitzem la memòria del passat com a ciment sòlid i estímul per a seguir dissenyant un futur comú i esperançador. Vicente José Hernandis Costa Alcalde de Beniparrell

07

08

Beniparrell, 750 aniversari

A la memòria de tots els nostres avantpassats beniparrellins, des de temps ençà. Perquè ells ahir, nosaltres avui i les generacions per vindre des del futur, contribuïm per sempre, amb l’imaginari col·lectiu i la memòria històrica, a mantenir vives les nostres arrels i el nostre poble: Beniparrell.

09

10

Beniparrell, 750 aniversari

PRÒLEG El fet de poder presentar-los el llibre La senyoria de Beniparrell: dels Romaní als Escrivà de Romaní (1258-1426), a més d’un honor i un plaer immens, representa per a mi la materialització d’un somni que m’acompanya des de fa més de quinze anys. Sóc molt conscient de la importància per al municipi de la publicació d’aquest llibre sobre les nostres arrels i vull transmetre-la a tots els veïns de Beniparrell des d’aquestes línies. La importància cultural i històrica és molt rellevant, més si tenim en compte que és el primer llibre publicat sobre la història del poble. Per això té una doble significació: la manifestació per escrit dels resultats d’una investigació seriosa i acurada, i la iniciació d’una sèrie de treballs historiogràfics locals que vull i tinc la intenció que perduren en el temps. Aquest llibre, per tant, ha de significar l’inici d’un moviment local de recuperació cultural i històrica del nostre passat, obrint així una porta per a la recerca i la publicació de futurs treballs que, des de qualsevol àmbit, ens ajuden a conèixer més i millor el nostre passat, pràcticament desconegut fins ara però alhora tan necessari per fonamentar el nostre futur. Personalment, per la meua professió i inquietud, fa molts anys que estic recopilant tota mena de documentació històrica que faça referència a Beniparrell. Així he pogut conformar un xicotet arxiu que conté informació des del segle XIII al XX. Informació rica i variada que està a l’espera d’un tractament detallat i acurat, els resultats dels quals aniran veient la llum en futures publicacions monogràfiques. D’altra banda, les circumstàncies s’han avingut per a què enguany coincidisquen una sèrie de fets que no podia deixar passar per alt com a historiadora i regidora de cultura: per un costat el 2008 és l’any del 800 aniversari del naixement del rei Jaume I; per l’altre costat enguany fa 750 anys que es va redactar una donació reial que fa

referència a Beniparrell i que fins ara és el document escrit més antic que es conserva com a testimoni dels orígens del nostre poble. A més d’aquestes dues fites històriques, en el darrer Congrés d’Història de l’Horta Sud celebrat a Torrent em vaig trobar amb l’agradable sorpresa de veure una comunicació centrada en Beniparrell durant els anys 1272 al 1313, període en el qual pertanyíem al monestir de Portaceli. Per tant, vaig pensar «ara o mai». Per què no celebrar el 750 aniversari de la història del nostre poble? Per què no donar-ho a conèixer a tothom? Enguany se’ns ha presentat el moment idoni. I amb il·lusió m’he posat a treballar en aquest apassionant projecte. L’autor del llibre, Vicent Baydal Sala, nascut a València el 1979, és un jove historiador que s’ha format a la Universitat de València i té una àmplia experiència en la recerca i la investigació històrica. És becari predoctoral al Departament d’Estudis Medievals de la Institució Milà i Fontanals del Consell Superior d’Investigacions Científiques de Barcelona. Com a fruit del conjunt de la seva investigació doctoral ha publicat diverses comunicacions centrades en l’anàlisi de la identitat col·lectiva valenciana en el llarg termini. Així mateix, ha redactat la tesina Guerra, fiscalitat i assemblees estamentals a la Corona d’Aragó (c. 1250-c. 1300), de la qual ha extret diversos articles i ponències sobre l’evolució del pactisme i la fiscalitat reial durant el segle XIII. A punt de llegir la seva tesi doctoral ha sabut trobar temps per a realitzar una feina impecable. Ell, des de Barcelona, ha fet una exhaustiva recerca a l’Arxiu de la Corona d’Aragó de molta de la documentació relativa a Beniparrell. Ha seleccionat textos, els ha transcrit i els ha traduït. El resultat és La senyoria de Beniparrell: dels Romaní als Escrivà de Romaní (1258-1426), un llibre que recull pràcticament tot

11

el que sabem a hores d’ara de Beniparrell en els segles medievals. Vicent Baydal ha sabut plasmar a partir de la seva formació general com a historiador i medievalista la corrent historiogràfica enquadrada en la història local a partir del document particular i el lloc concret. Això ens permet un seguiment molt puntual dels processos històrics esdevinguts però alhora amb una dificultat afegida: la poca documentació conservada. Ell ha superat aquesta mancança documental i ha enquadrat la història medieval del poble dins la història general del País Valencià, el Regne de València en aquells moments. Com els lectors podran comprovar al llarg de les pàgines que conformen l’obra, la història de Beniparrell està lligada des dels primers moments fins a l’actualitat a la d’uns cognoms que tots en més d’una ocasió segur que hem escoltat: els Romaní o els Escrivà de Romaní. Aquestes nissagues de senyors feudals, relacionats amb la reialesa i que han ostentat importants càrrecs públics i títols nobiliaris, sempre han mantingut entre les seves múltiples propietats les terres que conformen actualment Beniparrell. Encara que està per fer un seguiment complet dels lligams d’aquesta família amb el nostre poble, Vicent Baydal ens mostra l’origen d’aquesta relació i ens dóna a conèixer la trajectòria del poble al llarg dels seus primers doscents anys de vida com a senyoria cristiana. De l’època anterior al 1258, no sabem pràcticament res. Els indicis ens parlen de Beniparrell com a una petita alqueria musulmana, on hi viuen uns pocs sarraïns que pertanyen a un mateix clan i que treballen les terres segons els conreus i les tècniques agrícoles pròpies de la seva cultura. La traducció del nom del poble pel de Bani Barriyāl sembla ser la més encertada pel moment, tot i que per desgràcia se sap poca cosa més. No

12

sabem de l’existència de cap element arquitectònic de l’època, que ens podria donar més llum en el coneixement del nostre passat, com sí que hi ha a pobles veïns, per exemple la torre àrab d’Albal o la d’Espioca a Picassent. Com en cap moment ha estat la nostra intenció fer una crònica global de la història del poble de Beniparrell des dels orígens fins a l’actualitat, hem decidit començar pels orígens cristians i centrarnos únicament en els segles que conformen el període medieval, és a dir, els segles XIII, XIV i XV, deixant conscientment un munt de documentació que ja tenim localitzada de l’època moderna i contemporània per a futures publicacions. Així, el llibre La senyoria de Beniparrell: dels Romaní als Escrivà de Romaní (12581426) està organitzat en sis capítols què per ordre cronològic van fent un seguiment dels diferents senyors que han estat propietaris del poble i dels fets històrics més significatius que han esdevingut. Per tant, des d’Arnau de Romaní, qui rebé la senyoria de mans del mateix Jaume I el 1258, fins a Manfré Escrivà de Romaní, Beniparrell va passar, en no arriba a dos-cents anys, per mans de senyors, de nobles, de ciutadans, de monjos cartoixans, de mercaders i de dones tant importants per al futur del poble com Elicsén de Romaní. Tots aquestos canvis responen evidentment a uns interessos personals i en el fons sempre econòmics que no han deixat però d’influenciar en la conformació del poble i dels seus habitants. Vicent Baydal ens mostra els detalls de la vida quotidiana dels nostres avantpassats: com vivien, de què vivien, què els angoixava i com responien a les exigències dels seus diversos senyors. Curiosament, la lluita primerenca entre els Romaní d’una part i els Escrivà d’altra acabaria amb la unió de les dues famílies al segle XV i amb la formació dels Escrivà de Romaní com a família senyorial vinculada definitivament i fins avui,

Beniparrell, 750 aniversari

gràcies a Elicsén, al poble de Beniparrell. De l’annex documental inclòs al llibre, tot i destacar la importància de cadascun dels documents, vull fer una especial menció al primer d’ells. La donació reial de Jaume I a Arnau de Romaní registrada el 13 d’agost de 1258 té una especial rellevància per a la nostra identitat local perquè significa, en no tindre cap carta pobla coneguda fins al moment, el document més antic conservat que fa menció de manera directa a Beniparrell. Malgrat la seua menudesa del seu terme i de les rendes que generaven aquestes terres, palesada al mateix document, el podem entendre com la nostra partida de naixement dins de la societat valenciana conformada a partir de la conquesta cristiana del segle XIII. D’altra banda, els textos ens donen indirectament una informació valuosíssima de la conformació del paisatge que des de la nostra perspectiva actual, corresponent a una visió industrialitzada, se’ns fa difícil d’imaginar: Beniparrell amb boscos de carrasques i alzines, camps de vinyes, cereals i oliveres, sènies, marjal, horta i ramats pasturant a tot arreu. També ens parlen de les formes de relacions personals i dels conflictes que ja des dels primers moments hagueren d’afrontar i superar els habitants de Beniparrell, com ara amb els veïns d’Albal en 1263 per l’ús de l’aigua de reg. O de com els monjos de la cartoixa de Portaceli justificaren la venda de Beniparrell en 1311 fent al·lusió als problemes que tenien amb els habitants del lloc que no volien sotmetre’s a la jurisdicció del prior del monestir, Pedro de Bielsa, i que es van negar a jurar-li fidelitat de vassallatge –potser cansats dels elevats tributs que els exigien– encara que finalment van ser obligats a fer-ho. Una altra de les informacions indirectes que podem extreure del documents fa referència a la

onomàstica. Encara que d’una forma molt minsa els textos ens donen noms dels primers pobladors de Beniparrell: Jaume Milà, Pere Noguera, Maimó de Josa, Guillem de Josa o Jaume Galter, per exemple. Igualment, en la reducció de rendes aplicada en 1387 per Elicsén de Romaní apareixen els següents noms: el batlle Bartomeu Cervés, el justícia Pere Cremades, els jurats d’aquell any Martí Canals i Pere Ivorra, els hòmens Guillem Teulada, Guillem Mas, Bernat Muntaner, Antoni Tortosa, Bartomeu Canals, Jaume Tortosa i Bartomeu Martí, i les dones Marieta, vídua de Bartomeu de la Mata, Pelegrina, vídua de Guillem Aguiló, i Francesca, vídua de Llorenç Mas i mare de Benvinguda, Isabel i Jaume, el qual també hi apareixia tutelat per l’esmentat Guillem Mas. Un primerenc grapat de noms que ens remeten als nostres avantpassats més llunyans, i, fins i tot, alguns cognoms que encara avui mantenim. Açò és únicament una breu síntesis de tot allò que ens aporta el llibre, que segur que llegiran amb interès i passió. Amb molta satisfacció, per tant, haig de dir-los que l’autor ha aconseguit rescatar, aclarir i sintetitzar, de manera minuciosa, els punts fonamentals de la història medieval de Beniparrell, tot demostrant que la bona metodologia històrica i la presentació dels resultats no tenen res a veure amb la grandària de l’objecte estudiat, en aquest cas un poblet petit com és Beniparrell. A més a més, també podem aprofitar l’avinentesa de la celebració del 750 aniversari per fer unes poques però crec que importants reflexions que no vull deixar de mencionar: - En primer lloc, que en matèria de cultura no estem sinó començant. Ens queda un llarg camí per recórrer i hem de fer esforços més grans, a tots els nivells, per anar superant la infertilitat d’anys enrere. Potser, fins enguany, érem dels pocs pobles

13

de la comarca que no tenia absolutament res publicat sobre la seva història i això mai és bo per a la salut d’un poble. - En segon lloc, la breu ullada als arxius històrics que hem realitzat per a fer aquest llibre ens ha demostrat que hi ha molts documents que ens parlen del nostre poble al llarg de les diferents èpoques històriques. Només estan esperant que anem a per ells i els rescatem de la pols i de l’oblit. Per tant, és molt necessari començar a fer un buidatge documental sistemàtic per tal d’anar conformant un centre de consulta arxivística al nostre propi municipi. Això mateix ens ha d’animar a seguir el camí de la investigació i la recerca. - Supose que el desconeixement també ens ha fet caure en la desconsideració envers alguns personatges, costums i tradicions, que han significat molt per a la conformació de la identitat del poble i que el pas del temps ha relegat en un complet i injust oblit dins la nostra memòria col·lectiva. Potser ja és hora d’anar recuperant-los. Per fi, deixant ja pas a què tots llegim el llibre amb passió i orgull sols recordar que el volum que tenen entre les mans augmenta el nostre minvat patrimoni i la nostra cultura. Espere que la seva lectura ens servirà a tots per a reflexionar sobre el futur que volem per a nosaltres i per als nostres fills. Que ens animem tots plegats a treballar pel bé comú del poble, que som tots. Que tots aprenguem dels nostres avantpassats la següent lliçó: avui Beniparrell és un poble amb identitat pròpia perquè en els moments més difícils del passat els seus habitants van saber defensar tots junts els seus

14

interessos comuns. No puc tampoc acabar sense mostrar els més sincers agraïments als responsables de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, que molt amablement ens han guiat pels fons documentals dels marquesos de Sástago i han facilitat la recerca a Vicent Baydal. Igualment i per finalitzar també al Ministeri de Cultura per autoritzar l’ús i reproducció de tots els documents històrics que hem emprat. Maria Josep Fortea Casañ Llicenciada en Geografia i Història Doctoranda en Història Medieval Regidora de Cultura i Educació de l’Ajuntament de Beniparrell Setembre de 2008

Beniparrell, 750 aniversari

TAULA DE SIGLES I ABREVIATURES Sigles ACA ACV AMV ARV C DCVB MR RP

Arxiu de la Corona d’Aragó Arxiu de la Catedral de València Arxiu Municipal de València Arxiu del Regne de València Cancelleria Diccionari Català-Valencià-Balear Mestre Racional Reial Patrimoni

Abreviatures cap. cf. dir. doc. ed./eds. f. núm. ob. cit. p. r. reg. v. vol.

capítol/s confronteu director document/s edició / editor/s full/s número/s obra citada pàgina/es recte registre/s vers volum

15

16

Beniparrell, 750 aniversari

PREÀMBUL



El fet que haja arribat a escriure el present llibre sobre Beniparrell és una veritable casualitat. Casualitat va ser que en el transcurs de la investigació realitzada per a la meua tesi doctoral trobara un parell de documents que podien donar una xifra aproximada del volum demogràfic de la seua població en una data tan primerenca com la de començaments del segle XIV. Casual va ser també que immediatament després, a finals de 2007, se celebrara el IV Congrés d’Història de l’Horta Sud, al qual vaig poder presentar una comunicació amb onze documents relatius al domini senyorial de Portaceli sobre el lloc.1 I, en darrer terme, hi va assistir casualment Maria Josep Fortea, que pogué informar-me com a regidora de cultura de la intenció de celebrar el 750 aniversari de la donació reial de Beniparrell a Arnau de Romaní, amb un seguit d’actes festius i culturals durant el mes de setembre de 2008 entre els quals s’hi podia incloure la meua investigació. El que ja no és una casualitat ha estat el treball que ha vingut posteriorment, durant la primera mitat del present any, per tal d’ampliar aquell breu estudi. Tot seguint les indicacions de la mateixa Maria Josep Fortea, i amb l’amable guia dels arxivers Ramon Pujades i Beatriz Canellas, he procedit a consultar el Fons Sástago custodiat a Barcelona a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, on s’inclou la documentació històrica conservada per la família Escrivà de Romaní, titular de la baronia de Beniparrell ininterrompudament des del segle XV.2 Hi ha abundant documentació dels segles XVI al XIX relativa a Beniparrell, un veritable tresor que ha de possibilitar la reconstrucció d’una part de la seua història i que pot convertir el poble en un referent per a exemplificar determinats processos socials de la història valenciana.

Em referisc, per exemple, als valuosos padrons de terra del terme de Beniparrell confeccionats en 1737, 1746, 1749, 1752, 1760 i 1765 per a repartir la contribució fiscal de l’Equivalent, el principal impost directe pagat al regne de València després de la Guerra de Successió. Una ullada ràpida d’estos, juntament amb d’altres memorials coetanis conservats al Fons Sástago, palesen l’exponencial creixement demogràfic de Beniparrell durant aquell segle en consonància amb el de la resta del regne. D’esta forma, un estudi conjunt o en profunditat d’algun d’aquells padrons podrà aportar llum sobre esta evolució i sobre la distribució concreta del l’impost, així com també sobre els nous pobladors que s’agruparen a la població al llarg del segle XVIII i que en bona mesura són avantpassats directes dels actuals beniparrellins. En este sentit, tot pareix indicar que almenys al llarg de més de dos-cents anys, si més no durant els segles XVI i XVII, Beniparrell existí com a baronia i com a terme, però no com a agrupació residencial amb cases i veïns propis, ja que únicament comptava amb la presència del palau senyorial. Primerament, un capbreu de terres realitzat en 1518 només registra posseïdors de terres procedents d’altres poblacions properes, com ara Albal, Catarroja i Silla. En segon lloc, sabem que a començaments del segle XVII el cronista valencià Gaspar Escolano afirmava de Beniparrell que está despoblado, pero... aún le queda en pie la casa del señor. I, finalment, un dels memorials citats confirma que en 1708 únicament hi havia la casa senyorial i una altra, tot situant a mitjan dècada de 1720 l’establiment de nous habitants dins del terme.3

1 V. Baydal, «Beniparrell sota el senyoriu de Portaceli: recull documental (1272-1313)», IV Congrés d’Història de l’Horta Sud, Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud, Torrent, 15-17 de novembre de 2007, en premsa. He d’agrair la invitació i els ànims a participar-hi de l’investigador i amic Ferran Esquilache. 2 En l’actualitat Alfonso Escrivà de Romaní y Mora –nebot de Fabiola de Mora y Aragón, reina consort de Bèlgica entre 1960 i 1993– conserva el títol honorífic de baró de Beniparrell, i és igualment comte de Sástago i marqués de Monistrol. Sobre la formació

del Fons Sástago com a arxiu comú de tots estos títols i d’altres branques familiars com els Fernández de Córdoba, vegeu: B. Canellas, «El archivo de los Condes de Sástago (Archivo de la Corona de Aragón)», Hidalguía, 214-215 (1989), p. 423-438. 3 ACA, Diversos, Sástago, 242, Lligall AK; G. Escolano, Década primera de la historia de Valencia, València, 1610 (ed. facsímil: 1972), llibre VII, cap. III, p. 316; ACA, Diversos, Sástago, 235, Lligall AD, núm XIV.

17

18

Podem imaginar que les raons del probable despoblament secular tenien a veure amb la insalubritat de la zona marjalenca propera a l’Albufera, però cap document en fa menció explícita. En tot cas, la confirmació d’eixes hipòtesis de partida i l’aprofundiment en el coneixement de l’evolució històrica de Beniparrell com a poble entre els segles XV i XIX dependran en gran part de l’estudi de la documentació dels Escrivà de Romaní recollida al mencionat Fons Sástago. La seua consulta ha permés identificar una gran quantitat d’informacions que hauran de ser analitzades amb deteniment: abundants dades sobre els titulars de la senyoria, diversos capbreus i padrons de terra, processos d’amollonament del terme, arrendaments de les rendes senyorials, nombrosos conflictes amb la localitat d’Albal i també algun amb la ciutat de València, notícies sobre l’establiment de l’ermita de Santa Bàrbara i molts més documents relatius a Beniparrell i als Escrivà de Romaní, o a d’altres poblacions valencianes i personatges històrics.4 Conseqüentment, si es vol possibilitar la realització de nous estudis a partir de la documentació esmentada, la propera tasca a realitzar hauria de ser el seu inventariat detallat o, si més no, la publicació del «Índice o Espéculo de Escrivá de Romaní», redactat en 1798 i conservat al mateix Arxiu de la Corona d’Aragó. Això posaria sobre la taula tota la documentació que per unes raons o altres ha acabat en aquell arxiu familiar, i permetria que els investigadors calibraren l’interés de fer de Beniparrell el seu objecte de recerca historiogràfica. De fet, ací només han estat emprats tres documents –encara que molt rics en informacions– d’aquell extens fons, ja que el present llibre ha estat concebut com una primera etapa en l’aportació de dades sobre l’evolució històrica de la població. Amb tot, almenys dos d’eixos tres documents són realment importants per a la història del poble, ja que un d’ells és l’estipulació de la renda pagada per la major part de la terra del terme, pactada pels beniparrellins amb la senyora Elicsén de Romaní en 1387, i un altre és l’acta de la presa de possessió de la senyoria en 1419 per part del seu cosí germà

Manfré, el primer membre de la nissaga Escrivà de Romaní. Per això, una vegada destriats els documents relatius a Beniparrell, la decisió presa fou la de centrar la investigació exclusivament en l’Edat Mitjana, entre els segles XIII i XV, en consonància amb el temps de recerca disponible i amb la celebració d’enguany, commemorativa del 750 aniversari de la donació reial de la població i, per tant, coincident amb aquella època històrica. Així, s’hi han inclòs les aportacions realitzades en el marc del IV Congrés d’Història de l’Horta Sud, bo i afegint moltes d’altres que són fruit de la recerca realitzada durant estos mesos fins a conformar un col·lecció de vora una trentena de documents relatius a la història de Beniparrell. S’hi presenta, a més a més, una traducció al castellà, tot i que els índexs onomàstic i toponímic només es poden consultar en la seua versió valenciana, amb l’esperança, d’altra banda, que l’ús d’una llengua propera a l’oralitat impulse a emprar el valencià amb decisió en futures publicacions locals, ja que ha estat la llengua històrica dels beniparrellins des de fa almenys set-cents cinquanta anys. El resultat final de tot plegat el teniu entre les mans: una aproximació a la història del Beniparrell que va nàixer després de la conquesta cristiana encapçalada per Jaume I ara fa quasi huit segles. Com s’hi explica a la immediata introducció és encara una aportació fragmentària, molt marcada per l’escassetat documental, però que representa, si més no, una primera llum al seu coneixement històric. Per tant, només puc que felicitar tot el poble per la iniciativa i desitjar que puga tindre continuïtat en propers anys. Conéixer la història de Beniparrell és també una manera d’estimarse’l.

4 Cal destacar per la seua importància la documentació relativa a la baronia d’Argeleta, lloc poblat per musulmans fins a la seua expulsió en 1609; a més de nombroses informacions sobre la distribució de la terra, hi ha el llibre de la Cort del Justícia de 1600-1606. D’altra banda, alguns volums destacats del fons són: el llibre de comptes de la curadoria de 1569 de Vicent Diça, fill d’un mercader xativí; el llibre de censals cobrats i pagats per Pere

Escrivà Sabata entre 1609 i 1620; el llibre de dades i rebudes de 1612 del Mestre Racional del regne de València; el llibre de dades i rebudes de 1659 del batle general del regne de València, càrrec que ocupava Lluís Escrivà; així com també un índex de notaris del regne de València realitzat en 1831.

Vicent Baydal Sala Doctorand en Història Medieval Institució Milà i Fontanals Centre Superior d’Investigacions Científiques

Beniparrell, 750 aniversari

INTRODUCCIÓ

Fins ara, l’estudi més exhaustiu realitzat sobre Beniparrell corresponia al text escrit per Josep Sanchis Sivera en 1922 al seu Nomenclator geográfico-eclesiástico de la diócesis de Valencia. Ocupava un escàs full. De fet, com advertien Agustí Colomines i Vicent S. Olmos en 1990 en efectuar un repàs bibliogràfic de les investigacions realitzades sobre l’Horta Sud, l’estudi de la comarca resulta força descompensat, ja que mentre alguns pobles, com Alaquàs, Catarroja, Manises, Picassent, Silla o Torrent, han generat nombrosos treballs, d’altres, com ara Benetússer, Beniparrell, Massanassa, Paiporta, Picanya o Xirivella, a penes n’han originat uns pocs. Un bon exponent d’esta mancança notable de coneixements sobre Beniparrell són les corresponents i insuficients entrades de la Geografia de les comarques valencianes i de la Gran Enciclopedia de la Comunidad Valenciana.5 En conseqüència, el present llibre, tot i les seues mancances, tracta d’omplir una mica este buit per a constituir un primer pas en el coneixement de l’evolució històrica del Beniparrell format després la conquesta feudal de les terres andalusines en el segle XIII. De qualsevol manera, no és una monografia a l’ús sobre la història d’una localitat, sinó que, aprofitant l’avinentesa de la commemoració de la donació reial a Arnau de Romaní, s’hi aporta el comentari i la transcripció d’una sèrie de vint-i-nou documents relatius a Beniparrell o la seua senyoria, compresos entre 1258 i 1427. Per tant, el que s’hi puga explicar està clarament marcat per la documentació disponible; no ha estat la nostra aspiració fer una història medieval del lloc ni tampoc una investigació

de cas, sinó simplement oferir determinats coneixements relacionats amb la població a partir de les informacions trobades. El buit historiogràfic era tan gran, el temps tan escàs i les fonts consultades tan migrades, que no hem pogut procedir d’una altra manera. Alhora, tanmateix, hem tractat de donar al relat cert caire divulgatiu per tal d’implicar tots els beniparrellins i encoratjar futures iniciatives similars. Pel que fa a la col·lecció documental preparada, tots els seus documents –a excepció de tres de l’Arxiu de la Catedral de València i dos de l’Arxiu del Regne de València–6 procedixen de l’Arxiu de la Corona d’Aragó, àmbit prioritari d’esta investigació. Per un cantó, han estat localitzats a la Cancelleria reial a través del Diplomatarium de Jaume I realitzat per Robert I. Burns, del catàleg de l’època d’Alfons el Franc confeccionat per Rafael Gallofré i de les regestes de la col·lecció documental sobre el monestir de Portaceli iniciada per Regina Sáinz de la Maza.7 Per l’altre cantó, la consulta als índexs de la mateixa Cancelleria elaborats per Josep Llaris, així com també la investigació personal realitzada en altres sèries i en el Fons Sástago de l’esmentat arxiu han proporcionat la resta de documentació.8 Construir una evolució històrica coherent de la localitat durant l’Edat Mitjana a partir de les informacions trobades és realment difícil, però, abans que tractar de reconstruir-la hipotèticament a partir dels coneixements que es tenen sobre altres viles properes de la mateixa comarca, hem preferit esperar a un possible estudi conjunt de la història de Beniparrell, que incloga també les centúries modernes fins el segle XIX a partir de les nombroses dades contingudes al

5 J. Sanchis Sivera, Nomenclator geográfico-eclesiástico de la diócesis de Valencia, València, 1922, p. 135-136; A. Colomines i V. S. Olmos, L’espai local. Bibliografia de l’Horta Sud. Indagacions i propostes, Catarroja, 1990, p. 48 i 83. De Beniparrell aquells autors únicament registraven una publicació referent a la Guerra del Francés: J. E. Hernández Sanchis, «Manifiesto extraordinario de guerra de la baronía de Beniparrell, año 1811», Annals de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud, 1 (1982), p. 283-293. D’altra banda, dins de l’interés de Maria Josep Fortea per la investigació del passat històric de Beniparrell cal destacar un article que és a la base de l’elaboració del present llibre: Mª. J. Fortea, «Beniparrell: passat i present», Papers de l’Horta, 19 (2003), p. 10-15. 6 Vegeu els de l’Arxiu del Regne a la «Col·lecció documental», doc. 4 (6.XI.1272) i 27 (16. XII.1398), i també els de l’Arxiu de la Catedral: doc. 7 (20.IV.1305), 16 (14.V.1311) i 20 (10.X.1316). Estos darrers han estat localitzats a través de l’índex de pergamins de l’arxiu catedralici: E. Olmos, Inventario de los pergaminos del Archivo de la Catedral de Valencia, València, 1961, doc. 1013b, 1188 i 1336. 7 R. I. Burns, Diplomatarium of the crusader kingdom of Valencia: The registered charters of its conqueror, Jaume I, 1256-1276, Princeton, 1985-[2007], doc. 198, 489 i 829; vegeu

la «Col·lecció documental», doc. 1 (13.VIII.1258), 2 (25.VIII.1263) i 3 (1.V.1268). R. Gallofré, Documentos del reinado de Alfonso III de Aragón relativos al antiguo reino de Valencia y contenidos en los registros de la Corona de Aragón, València, 1968, doc. 347; vegeu la «Col·lecció documental», doc. 5 (18.IX.1286). R. Sáinz de la Maza, «Fuentes documentales sobre la Cartuja de Portaceli (1293-1407)», Estudis Castellonencs, 6 (19941995), p. 1255-1276, doc. 8, 10, 12 i 14-16; vegeu la «Col·lecció documental», doc. 8 (20.IV.1306), 10 (13.VI.1307), 13 (30.IX.1308), 14-15 (5.II.1311) i 17 (30.VIII.1311). 8 Pel que fa als llibres d’albarans del Mestre Racional hem examinat els tretze primers consultables, des de 1293 fins a 1339, bo i trobant un únic document relatiu a Beniparrell, inclòs ací a la «Col·lecció documental», doc. 11 (15.XII.1307). Respecte a la documentació relativa als Escrivà de Romaní del Fons Sástago, examinada a través de les indicacions de l’arxivera Beatriz Canellas, hi hem localitzat els doc. 27 (13.II.1387), 28 (20.I.1420) i 29 (8.II.1427). La resta de documents han estat trobats a través dels índexs de Llaris –examinats per al període ací tractat– o en el transcurs de la investigació de la nostra tesi doctoral.

19

20

Fons Sástago i a d’altres fonts, com ara l’Arxiu del Regne de València, l’Arxiu de Protocols del Patriarca de València i l’Arxiu Municipal de València, o a partir de l’estudi del paisatge històric del propi lloc. Pensem que només llavors la investigació serà de molt més calat i pagarà la pena l’esforç de procedir a realitzar una reconstrucció històrica de major detall.9 És per això que ara ens centrarem únicament en el comentari dels documents localitzats, que tracten sobretot dels successius canvis de senyors feudals al llarg del període analitzat, raó per la qual també hem realitzat abundants aportacions inèdites sobre les trajectòries històriques d’aquells personatges. D’ací el títol del llibre, La senyoria de Beniparrell: Dels Romaní als Escrivà de Romaní (1258-1426), ja que una de les principals aportacions de la investigació és el coneixement de l’evolució de la titularitat de la senyoria des de la conquesta fins a començaments del segle XV, moment en què quedà vinculada definitivament a la família Escrivà de Romaní. De fet, la pertinença constantment movedissa de Beniparrell a diverses i menudes senyories fins a aquella data és un dels problemes primordials que dificulten la localització de dades sobre la població durant l’Edat Mitjana. També per este motiu –per l’escassetat històrica de documents tractats– hem considerat convenient la seua transcripció completa. D’una banda, això ens permetrà aportar altres informacions puntuals sobre Beniparrell que seran comentades en el seu context concret, mentre que, d’altra banda, podrem oferir una sèrie de documents, amb els seus índexs onomàstics i toponímics corresponents, que tal vegada puguen ser d’utilitat a investigadors interessats en altres qüestions, personatges o llocs que també hi apareixen. Així les coses, l’organització del text escollida ha estat la dels mateixos canvis de titular del senyoriu de Beniparrell,

bo i aprofitant el marc cronològic marcat per cada senyor per tal d’explicar la diversitat documental localitzada. En este sentit, el període corresponent al domini del monestir de Portaceli (1272-1311) és el més ric en informació, probablement pel fet que va ser l’única senyoria eclesiàstica de Beniparrell i això es traduí en un volum de documentació més important als arxius reials. Representa més de la mitat dels documents transcrits, mentre que la resta corresponen al senyor anterior, Arnau de Romaní (1258-1272), i als posteriors: Pere de Ripoll (1311-1316), Andreu Guillem Escrivà (1316-c.1339), Arnau Ça-Morera (c.1339-c.1348), Eirovís Ça-Morera (c. 1349-c. 1355), Elicsén de Romaní (c. 1355-1404), Manfré Escrivà de Romaní (1404-1426) i Eximén Pérez Escrivà de Romaní (a partir de 1426). Com veurem al llarg del llibre, des de la donació de Beniparrell realitzada per Jaume I en 1258 a Arnau de Romaní fins a la presa de possessió del primer Escrivà de Romaní en 1419 hi hagué un recorregut històric de lluites i enfrontaments entre els Romaní i els Escrivà, que precisament finalitzà amb l’entroncament dels dos llinatges a través de l’herència d’Elicsén de Romaní. A les seues senyories corresponen els documents històrics més notables de la present col·lecció: la mateixa donació de 1258 i la seua confirmació en 1268, la baixada de la renda senyorial de 1387, i la presa de possessió del senyoriu en 1419. En qualsevol cas, com farem amb la resta, comentarem estos documents en el lloc cronològic corresponent, el que, en conjunt, ens servirà a més a més per a constatar el bastiment i l’evolució del poble cristià al llarg d’aquell període, de forma que, finalment, realitzarem una breu recapitulació de les informacions ací exposades, relatives tant als senyors feudals com als pobladors de Beniparrell.

9 Només a tall d’exemple podem dir que a l’Arxiu Municipal de València hi ha diversos llibres de protocols de Francesc Escolà, notari habitual d’Eximén Pérez d’Arenós, usufructuari de la senyoria de Beniparrell entre 1404 i 1419, o que també a l’Arxiu de Protocols del

Patriarca de València hi ha els del notari Francesc Furió, que contenen documents relatius a Beniparrell durant la primera mitat del segle XVIII.

Beniparrell, 750 aniversari

I. LA CONQUESTA CRISTIANA I LA DONACIÓ REIAL DE BENIPARRELL AL PRIMER ROMANÍ: JAUME I (1238-1258) I ARNAU DE ROMANÍ (1258-1272)

Les primeres dècades del Beniparrell conquerit El seu mateix nom indica a les clares el que era Beniparrell abans de la conquesta cristiana del segle XIII: una alqueria andalusina, és a dir, un poblat format per un conjunt de cases habitades per un clan familiar que explotava col·lectivament les terres properes.10 Com en el cas de molts altres topònims araboberbers presents en terres islàmiques, l’ocupació de l’espai per un mateix clan va donar com a resultat la utilització del nom familiar per a designar el lloc, bo i anteposant el prefix Beni- o Bani-, que significa «fill de» o «fills de».11 D’esta forma, segons la proposta de Carme Barceló, el topònim «Beniparrell» podria provindre de l’àrab Bani Barrāl o Bani Barriyāl, per la qual cosa el clan àrab o berber que s’hi va assentar en època andalusina tindria el nom de Barrāl o Barriyāl, encara que l’arabista no en dóna cap possible significat.12 D’altra banda, tot i que no hem trobat correspondència d’estos noms amb altres topònims que puguen assenyalar una data aproximada d’establiment del clan a terres valencianes, recents estudis sobre el bastiment de l’espai hidràulic de l’horta de Balansiya –el nom de la València musulmana– indiquen que alguns dels clans presents quan els cristians la conqueriren, com els Banū Ağğer, havien arribat ja abans del segle X.13 En qualsevol cas, l’alqueria andalusina de Beniparrell sucumbiria en 1238, amb la resta de territoris circumdants a la ciutat, davant la conquesta encapçalada per Jaume I. En concret, és possible que caiguera al llarg de l’estiu d’aquell any, juntament amb Silla, que fou atacada durant una setmana mentre es feia efectiu el setge de Balansiya i finalment fou presa per dos cavallers aragonesos enviats pel rei: 10 Contràriament, a partir del segle XIV la paraula «alqueria» començà a denominar una sola casa unifamiliar amb àmplies terres de conreu al voltant, tal i com l’emprem en l’actualitat. 11 Vegeu: P. Guichard, Al-Andalus: Estructura antropológica de una sociedad islámica en occidente, Barcelona, 1976; Ídem, «La société rurale valencienne à l’époque musulmane», Estudis d’Historia Agrària, 3 (1979), p. 41-52. 12 Mª. C. Barceló, Toponímia aràbica del País Valencià. Alqueries i castells, Alzira, 1983, p. 122. 13 La data d’establiment d’un grup tribal a un determinat lloc es pot resseguir a través de la seua segmentació i migració des del lloc original d’assentament. Per exemple, André Bazzana i Pierre Guichard van apuntar el cas de la dispersió per terres islàmiques dels

E, estant aquí, enviam a Cilla, ab un fenèvol nostre, dos rics hòmens nostres: Don Pero Ferràndez d’Açagra e Don Eixemèn d’Urrea, e combateren-la bé per set dies. E a cap dels vuit dies reteren-se, e així haguem Cilla.14

El repartiment dels districtes i alqueries propers a Beniparrell entre cavallers aragonesos i ordes religiosos militars fou immediat a l’ocupació de València. Entre 1238 i 1239 Albal i Catarroja foren donats als germans Gil d’Atrossillo i Peregrín d’Atrossillo respectivament, Massanassa a l’orde de Calatrava, Alcàsser a Artal de Foces i Espioca al seu germà, Palacín de Foces, Picassent a Rodrigo Zapata i Silla a l’orde de Sant Joan de l’Hospital.15 Tanmateix, al Llibre del Repartiment no hi ha cap esment relatiu a Beniparrell. En este sentit, sembla que va ser una de les poques alqueries del hinterland de la ciutat de València al sud del riu Túria que no va ser concedida com a senyoria en el procés de distribució de terres posterior a la conquesta (vegeu «Figura 1», p. 22). Així, si bé en l’acta de venda d’Albal, realitzada per Gil d’Atrossillo al bisbat de València en 1244, Beniparrell apareix esmentada per a marcar les fites territorials –el que fa pensar que era una alqueria amb tèrmens propis–,16 no s’ha trobat per ara cap altre document que en faça referència fins a la seua donació a Arnau de Romaní durant l’estiu de 1258. En conseqüència, el més probable és que al llarg dels primers vint anys de colonització feudal el lloc es mantinguera en mans de la monarquia com una possessió de reialenc envoltada d’altres senyories feudals, tal vegada a causa de la seua reduïda grandària i del seu escàs rendiment econòmic, insuficient per a heretar cap cavaller en els Hawwāra o Ferran Esquilache –tot seguint els estudis de Miquel Barceló– el dels Banū Ağğer, els quals, respectivament, van donar nom a les séquies de Favara i Benàger. Vegeu: A. Bazzana i P. Guichard «Irrigation et société dans l’Espagne orientale au Moyen Âge», L’homme et l’eau en Méditerranée et au Proche-Orient, Lyon, 1981, p. 115-140; M. Barceló, Los Banu Rucayn en al-Andalus. Una memoria singular y persistente, Granada, 2004; F. Esquilache, Història de l’horta d’Aldaia, Aldaia, 2007. 14 F. Soldevila (ed.), Les quatre grans Cròniques, Barcelona, 2007, cap. 263. 15 M. V. Febrer, «Incidència econòmica dels repoblaments cristians i de la continuïtat mudèixar a la conca de l’Albufera (segle XIII)», Annals de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud, 4 (1985), p. 17-36. 16 P. L. Llorens, La villa de Catarroja, València, 1967, p. 359-360.

21

Figura 1. Donacions reials de districtes castrals i alqueries (ombrejades sobre els actuals termes municipals) a l’entorn de la ciutat de València.17

moments immediats a la conquesta de València. De fet, com posa en relleu la mateixa donació reial realitzada el 13 d’agost de 1258, el que és ben segur és que aleshores el lloc de Beniparrell representava un menut terme, tal volta despoblat, que no generava a penes rendes, ja que Jaume I es reservà el dret a recuperar-lo si els seus rendiments superaven els 100 sous anuals, una minsa quantitat, equiparable a la que el monarca havia previst rebre anualment de cada tres o quatre explotacions familiars de les principals hortes valencianes, segons la majoria de donacions realitzades entre 1248 i 1249.18 D’altra banda, el document de 1258 es limitava a registrar la concessió del domini, els drets, les rendes i eixides de Beniparrell, alcheria Valencie, i els seus tèrmens a Arnau de Romaní, sense especificar res sobre els seus pobladors. Tanmateix, quan deu anys després, en 1268, el

lloc va ser plenament atorgat al mateix senyor, amb totes les exaccions reials existents fins aleshores –peites o quèsties, cenes i redempcions d’exèrcit i cavalcada–, eliminant aquella clàusula de reversió, la nova carta sí que explicità que la donació incloïa «tots els hòmens i dones, cristians i sarraïns, que hi habiten o habitaran».19 Per tant, tot i que la referència podria ser un simple esment genèric que no es corresponia amb la realitat de l’alqueria, també és possible que responguera a la presència efectiva de camperols cristians i musulmans que treballaven les terres beniparrellines sota el domini d’Arnau de Romaní. Fet i fet, com ha precisat Manuel Vicent Febrer la presència de comunitats cristianes i aljames musulmanes a finals del regnat de Jaume I a les terres de la conca de l’Albufera era diversa: mentre que al nord i a l’est de Beniparrell hi predominaven els colons cristians, com ara a

Mapa elaborat per: E. Guinot, «El repartiment feudal de l’horta de València al segle XIII: Jerarquització social i reordenació del paisatge rural», Repartiments feudals a la Corona d’Aragó, València, 2007, p. 198. En el cas de les altres actuals poblacions de l’Horta Sud que no apareixen repartides en este mapa, cal destacar que Benetússer va ser donada inicialment als hòmens de Montpeller i que Paiporta s’ha de fer correspondre amb l’alqueria de Cotelles, concedida al prepòsit d’Osca; d’altra banda, sembla que Mislata i Sedaví van ser repartides parcialment com a terres de reialenc i no va ser fins a més tard que es van conformar com a senyorius d’alqueria termenada. Cf.: Mª. D. Cabanes i R. Ferrer, Libre del Repartiment del Regne de València, València-Saragossa, 1979-1980; V.

Ruiz Monrabal, Censos del señorío de Sedaví... y otras curiosidades históricas, Sedaví, 1996; S. Ramírez, Del manzil a la moreria: història de la Mislata musulmana (711-1525), Mislata, 1993. 18 Tot i que sembla que no arribaren a entrar en funcionament, les donacions tipus realitzades a cadascuna de les famílies de colons instal·lada en les hortes reials foren de 3 jovades, a cens anual de 10 sous per jovada; per tant, tres famílies haurien rendit 90 sous anuals. Vegeu: J. Torró, «Guerra, repartiment i colonització al regne de València (1248-1249)», Repartiments feudals a la Corona d’Aragó, València, 2007, p. 231-234. 19 «Col·lecció documental», doc. 3 (1.V.1268).

17

22

Beniparrell, 750 aniversari

Albal, Catarroja, Massanassa o Silla, al sud i a l’oest ho feien encara els musulmans, com a Alcàsser, Picassent, Benifaió o Almussafes, per la qual cosa el lloc quedava en mig de dos corones de població relativament homogènies i no és descartable la presència de musulmans.20 A més a més, sabem que tot just en els mateixos anys en què va rebre Beniparrell, Arnau de Romaní realitzà diversos establiments emfitèutics a musulmans convertits i a cristians per a explotar les terres que havia comprat al nord del riu Túria, en la partida de l’Olleria. Així, per exemple, hi establí a Pere Ballester, batejat, a canvi d’un cens de 12 sous anuals per un trocium terre i de 79 sous per quendam ortum i una peciam terre sive realle, o a Miquel, batejat, a canvi de 100 sous anuals per les cases, una heretat i un real, al temps que aquells compartien veïnatge amb cristians igualment instal·lats a terres de Romaní, com ara Berenguer Tender o Jaume de Montsó.21 Per tant, és possible que semblantment el mateix senyor establira individualment algunes famílies a Beniparrell, ja foren cristianes o musulmanes, a canvi del pagament d’un cens monetari anual, el que, altrament, concorda amb el que es pot deduir sobre el règim de tinença de les terres del terme de Beniparrell a partir d’un document molt posterior, de 1387, que més endavant examinarem en profunditat. Segons este, a part de les terres que pagaven la renda feudal en particions, hi havia també lo carrascal, les terres franques, alcunes fanecades prop los cenials que pagaven cens monetari, i altres terres que fan cens segons forma antiga.22 Per això, pensem que aquelles terres que abonaven una renda monetària podien correspondre als establiments primigenis realitzats per Arnau de Romaní en les zones més productives del terme –com ara les regades amb sènies–, potser les

mateixes que serien conreades anteriorment pels habitants de l’alqueria andalusina. En conseqüència, és possible que aquella constituïra un reduït nucli d’unes poques famílies que combinaven el cultiu d’una menuda horta irrigada per sénies amb l’aprofitament forestal, ramader i pesquer del carrascar i de la marjal de l’Albufera, el que explicaria, per exemple, l’escassa vàlua econòmica del terme a ulls dels feudals, més interessats en l’explotació agrícola extensiva. En este sentit, com hem dit, és versemblant que Arnau de Romaní –si no va estipular una carta de poblament conjunta que no ha arribat fins a l’actualitat– realitzara diversos establiments individuals a uns quants hereters, que van donar base a la colonització feudal del terme. Així, molt poc després es produïen els primers conflictes per l’ús agrícola de les aigües amb les poblacions veïnes d’Albal i de Catarroja, segons sabem a través d’una confirmació reial donada en 1263. En aquell litigi els pobladors d’Albal, representats pel seu batle Guillem de Subirats i per Romeu Amat, Berenguer Amat i Bernat Badell, així com també els pobladors de Catarroja, Pero Peregrín d’Atrossillo, Pere de Ripoll, Martí Guasch i Adam de Castellnos,23 demandaren Domingo d’Estada, qui tenia una heretat in alqueriam que vocatur Vinaparrel, «sobre el fet de l’aigua», tot fent referència al que consideraven una captació indeguda tal volta de la séquia de Favara, si és que llavors arribava, com actualment, fins a Albal i Catarroja.24 Fóra com fóra, el justícia Lope d’Aitzorroz fallà en favor de qui tenia l’heretat a Beniparrell, una sentència que fou confirmada posteriorment per Jaume I a través del document esmentat.25 D’altra banda, l’únic posseïdor de terres que hem pogut identificar durant el segle XIII a Beniparrell ha estat el

M. V. Febrer, «Incidència econòmica dels repoblaments cristians...», ob. cit., p. 30. V. Cuñat, Arnau de Romaní y Domènec de Cavall, dos repobladores del siglo XIII valenciano. Documentos privados, Tesina de Llicenciatura, Universitat de València, 1982, doc. 17 (10.I.1259), 27 (10.VIII.1263) i 21 (5.IV.1260), p. 106, 107 i 109. 22 «Col·lecció documental», doc. 26 (12.II.1387). 23 A la carta de poblament d’Albal hi apareixen els tres primers i uns tals Arnau i Guillem Vedell, amb tota probabilitat familiars del que ací apareix com a Bernat Badell. D’altra banda, pel que fa a Catarroja, és possible que Pero Peregrín d’Atrossillo fóra el mateix senyor del lloc, mentres que Pere de Ripoll està documentat en 1255 Cf.: M. V. Febrer

i J. E. Hernández Sanchis, «La Carta Puebla de Albal», Annals de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud, 3 (1984), p. 129-132; M. V. Febrer, «Incidència econòmica dels repoblaments cristians...», ob. cit., p. 28-29. 24 El mateix document ha estat emprat per Enric Guinot per a apuntar que és un «raonable indici» de la probabilitat que la séquia de Favara hi arribara ja en època andalusina: E. Guinot, «L’Horta de València a la baixa Edat Mitjana. De sistema hidràulic andalusí a feudal», Afers, 51 (2005), p. 276. 25 «Col·lecció documental», doc. 2 (25.VIII.1263).

20

21

23

mateix Domingo d’Estada, d’origen aragonés com indica el seu cognom procedent d’una població propera a Barbastre.26 L’altre protagonista històric documentat en esta època i relacionat amb la població és el seu mateix senyor feudal, Arnau de Romaní, que posseí el lloc durant catorze anys, entre 1258 i 1272, fins que el vengué a la recentment creada cartoixa de Portaceli, com veurem en el següent capítol. Abans, però, observarem ràpidament la figura d’Arnau de Romaní com a paradigma de la trajectòria de molts altres hòmens de fortuna catalans i aragonesos que aconseguiren formar noves –però menudes– senyories a les terres conquerides del regne de València mitjançant el servici militar i administratiu a la monarquia.

La trajectòria d’Arnau de Romaní La primera vegada que localitzem Arnau de Romaní als dominis valencians és en l’any 1255, quan comença a adquirir terres properes a la ciutat de València, als llocs de l’Alcúdia i l’Olleria. En aquells primers documents de compra apareix com a ciutadà de València, tot i que en desconeixem els seus orígens, tal vegada catalans pel seu cognom.27 D’altra banda, el que és ben segur és que este Arnau de Romaní no és el mateix que Robert I. Burns va identificar com a estudiant de Dret a Bolonya durant la dècada de 1220, ja que el document en què apareix aquell nom és realment de 1298 segons constatà Joaquim Miret.28 En tot cas, però, Romaní sí que ocupà importants càrrecs d’administració i govern, com ara el de justícia de València 26 Tenim constància d’un cavaller aragonés dit Domingo d’Estada que apareix signant a Montsó la regulació de la lleuda de Tortosa acordada entre Jaume I, els prohòmens de València, l’orde del Temple i Guillem de Cardona, tot i que no podem saber amb seguretat si era el mateix que posseïa una heretat a Beniparrell. Vegeu: J. Cortés (ed.), Liber privilegiorum civitatis et regni Valencie, València, 2001, doc. 47 (3.III.1252). 27 V. Cuñat, Arnau de Romaní y Domènec de Cavall..., ob. cit., doc. 6 (14.XII.1255), 8 (13. VIII.1256), 9 (10.X.1256), p. 99-103. A través d’estos documents sabem respectivament de la compra d’Arnau de Romaní d’unes terres a l’Alcúdia, d’un real al mateix lloc, i d’un alou a l’Olleria; en els dos primers documents Romaní apareix com a civi valentino. 27 Cf.: R. I. Burns, Jaume I i els valencians del segle XIII, València, 1981, p. 65; J. Miret, «Escolars catalans al estudi de Bolonia en la XIIIª centuria», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XV (1915), p. 137-155. 28 J. E. Martínez Ferrando, Catálogo de la documentación relativa al antiguo Reino de Valencia, contenida en los registros de la Cancillería Real, Madrid, 1934, vol. 1, doc. 88. (28.III.1258).

24

que tenia a començaments de 1258,29 una data que, a més a més, coincidix amb l’obtenció dels primers favors reials coneguts després de la seua participació en la finalització de la guerra contra els andalusins a terres valencianes. En este sentit, sabem que finançà part de la darrera campanya bèl·lica duta a terme en 1258 per a acabar amb la resistència liderada per al-Azraq i sotmetre les aljames musulmanes de la part meridional del regne, que encara no havien capitulat des de l’alçament general en armes produït a finals de 1247. Així, immediatament després que el qā’id del castell de Pego es retera a Jaume I en maig de 1258, el rei comandà l’alcaidia a Arnau de Romaní i li consignà un deute de 10.000 sous sobre les seues rendes.30 Per tant, és molt possible que la donació de l’alqueria de Beniparrell a penes tres mesos després –en agost– fóra també una recompensa pels diners i els auxilis prestats en el context d’aquella campanya militar.31 A més a més, a partir de llavors Romaní apareixerà sempre als documents com a cavaller –miles–, tot i que desconeixem amb certesa si aquella condició era de família o fou obtinguda com a resultat dels seus servicis.32 En qualsevol cas, el següent gran ascens d’Arnau de Romaní estigué igualment vinculat a la següent guerra contra els musulmans encapçalada per la monarquia aragonesa, la de 1265-1266, envers els andalusins de les terres murcianes que s’havien revoltat contra el domini castellà d’Alfons X el Savi. D’esta manera, després d’haver incrementat el seu patrimoni a través de diverses compres rústiques i urbanes, d’altres donacions, de la realització de préstecs i de la compra de rendes reials, Romaní finançà novament part de la campanya desplegada per a conquerir Múrcia.33 En esta 29 Jaume I ocupà els castells rebels entre el 4 de maig i el 8 de juny de 1258 i, dins d’eixe període, el 14 de maig concedí l’alcaidia de Pego a Arnau de Romaní, qui es comprometé a tindre 10 hòmens fins al final de la guerra amb al-Azraq. Cf.: P. Guichard, Al-Andalus frente a la conquista cristiana, Madrid-València, 2001, p. 585; J. E. Martínez Ferrando, Catálogo de la documentación..., ob. cit., vol. 1, doc. 120-121 (14.V.1258). 30 «Col·lecció documental», doc. 1 (13.VIII.1258). 31 El primer document en què el veiem com a miles data de gener de 1259: V. Cuñat, Arnau de Romaní y Domènec de Cavall..., ob. cit., doc. 17 (10.I.1259), p. 106. 32 Ibidem, p. 65-67 (llista de possessions d’Arnau de Romaní); J. E. Martínez Ferrando, Catálogo de la documentación..., ob. cit., vol. 1, doc. 256-257 (2.X.1259) (confirmació reial de totes les compres de cases, heretats i terres que Romaní faça al regne de València, i franquesa de tributar per elles), 452 (24.IV.1263) (arrendament durant dos anys de les rendes de Riba-roja), 579 (28.XI.1264) (permís reial per a comprar cases a Gandia de Carròs de Rebollet), i 623 (1.XI.1265) (deute consignat sobre les rendes de Vilallonga pels 13.000 sous que pagà Romaní per a redimir el castell en favor del rei).

Beniparrell, 750 aniversari

ocasió, la quantitat avançada al rei fou molt més important: 100.000 sous pagats per l’arrendament durant dos anys de les rendes de la batlia de València, oficialia reial que el propi Arnau de Romaní rebé i pogué detindre en tornar les hosts del setge de Múrcia, on també estigué fent costat a Jaume I.34 Específicament, el càrrec de batle de València li fou concedit pels «molts servicis prestats» i la seua possessió durant quatre anys li possibilità incrementar notablement el seu poder polític i econòmic a través de noves prebendes i compres. Durant este període sabem que rebé de Jaume I: uns solars per a edificar i horts a la ciutat de València, l’alcaidia del castell de Xàtiva i la seua batlia, una alqueria al terme d’Alzira, el castell i la vila de Palma, i també la donació plena de Beniparrell.35 Per afegiment, Romaní pogué arrendar novament les rendes reials de la batlia de València i d’altres llocs, exercí com a prestamista del rei i de l’infant Pere –molt actiu al regne de València durant esta darrera etapa del regnat de Jaume I–, instituí la capella del fossar de l’església de Sant Joan de l’Hospital de València, i comprà el castell de Vilallonga, que heretaria el seu fill Berenguer de Romaní, bo i donant lloc a la família cavalleresca Llançol de Romaní.36 Com hem vist, doncs, moltes d’estes concessions foren realitzades expressament pels servicis fets a la monarquia –propter multa grata et idonea servicia–,37 però aquella estreta col·laboració acabà bruscament en 1270, quan, a causa d’uns greus enfrontaments amb una facció

encapçalada per Guillem Escrivà, Arnau de Romaní fou remogut del càrrec de batle de València i obligat a pagar al rei una important suma monetària. La mateixa crònica reial, tot i que escassa en explicacions, se’n fa ressò del conflicte:

33 J. E. Martínez Ferrando, Catálogo de la documentación..., ob. cit., vol. 1, doc. 618 (28.X.1265) (avançament de Romaní de 100.000 sous per l’arrendament de la batlia de València), 756 (III.1268) (altres avançaments de diners a cavallers), 638 (14.II.1266) (reconeixement de deute de l’infant Pere a Arnau de Romaní fet al setge de Múrcia per unes teles per a Constança de Sicília), 662 (12.V.1266) (nomenament oficial de Romaní com a batle de València, tot i que ja en el document anterior apareix com a tal, doncs segurament ho era des que comprà les rendes de la batlia a finals d’octubre de 1265, abans de partir cap a la conquesta de Múrcia), 695 (25.IV.1267) (facultat reial donada a Romaní com a batle de València per a resoldre les apel·lacions judicials fetes a la ciutat per damunt de les competències del procurador general del regne). 35 Ibidem, vol. 1, doc. 664 (20.VII.1266) (donació reial d’un solar al mercadal de València per a edificar-hi cases), 675 (6.XI.1266) (donació reial d’un hort prop del palau reial de València), 687 (5.III.1267) (concessió de l’alcaidia de Xàtiva en pagament d’un deute reial), 800 (1.V.1268) (Romaní apareix per primera vegada com a batle de Xàtiva), 833 (23.I.1269) (donació reial de l’alqueria de Segena, al terme d’Alzira, i d’una heretat a l’Alfàs del Pi), 902 (29.VI.1269) (donació del castell de Palma, amb les alqueries de Palma,

Ador, Castellonet, Almiserà i Cotalba, pels «molts servicis prestats», en el context de la Croada a Terra Santa, a canvi del pagament de 1.000 sous anuals), 798 (1.V.1268) (donació plena de Beniparrell, cf. «Col·lecció documental», doc. 3). 36 Ibidem, vol. 1, doc. 688 (10.III.1267) (arrendament de les rendes de la batlia de València per un any), 861 i 941 (III.1269) (arrendament de les rendes de la batlia de València i d’altres castells per tres anys), 698 (20.V.1267) (avançament de diners dels ingressos de la batlia de València a l’infant Pere), 705 (IX.1267) i 942 (28.VIII.1269) (préstecs a l’infant Pere), 829 (27.XI.1268) (pagaments en nom del rei), 872 (12.IV.1269) i 892 (16.VI.1269) (compra de Vilallonga); M. Bravo, Iglesia de San Juan del Hospital, València, 2000 (institució de la capella del cementeri de l’església de Sant Joan de l’Hospital de València sota l’advocació de Santa Maria Magdalena; encara actualment s’hi pot veure l’escut dels Romaní a l’absis de la capella). 37 J. E. Martínez Ferrando, Catálogo de la documentación..., ob. cit., vol. 1, doc. 902 (29. VI.1269). 38 F. Soldevila (ed.), Les quatre grans Cròniques, ob. cit., cap. 500.

Venguem-nos-en en el regne de València e trobam que hi havia haüda baralla entre aquell que tenia lloc nostre e un altre, per nom Guillem Escrivà; e nós donam-li nostra sentència. E puis En Guillem Escrivà e altres de la vila acusaren aquell nostre batlle; e nós oïm lo feit atretal e donam-hi nostra sentència e castigamlos, enaixí que la ciutat romàs en pau e en bon estament.38

Sobre això, malgrat que Ferran Soldevila en les seues notes al Llibre dels fets advertí que no havia pogut esbrinar de qui es tractava el batle reial ni trobar cap document «que es refereixi a aquestes sentències dictades», ara estem en condicions d’oferir unes quantes dades, que semblen apuntar a una lluita de bàndols entre Arnau de Romaní i la família Escrivà. En primer lloc, tot i que no aportà fonts noves, el cronista valencià Pere Antoni Beuter desenrotllà en el segle XVI les informacions de la crònica, bo i assenyalant que Guillem Escrivà era jurat de la ciutat de València, que es formaren dos parcialitats i que Jaume I castigà membres de les dos, tot limitant el poder del batle: Le vinieron cartas en hebrero (sic) que el bayle de Valencia se desaviniera con En Guillem de Escriván, jurado de Valencia, y vinieran a las manos, de que huvo gran gran ruydo en la ciudad, y muchos descalabrados y heridos de una parte y otra, de que

25

viniera la ciudad en punto de se perder, y quedara en gran división hecha dos parcelidades (...) Venido que fue en Valencia supo cumplidamente cómo passava el negocio, y castigó algunos de cada una de las partes, y puso en sossiego la ciudad, limitando al bayle el poder, y declarando lo que podía hazer.39

És possible que Beuter poguera consultar algun altre document relatiu a aquell fet, ja que ni la data de l’arribada del monarca a València, ni el càrrec concret de Guillem Escrivà, ni la restricció de les competències del batle no figuren en la crònica reial, i, almenys en la qüestió de la data sabem –a través de l’itinerari confeccionat per Joaquim Miret– que el cronista valencià l’encertà. Així, tenim notícia que Jaume I, després d’haver tornat a Barcelona en octubre de 1269 del seu fracassat intent de croada a Terra Santa, passà per Castella i Aragó fins a arribar a la ciutat de València cap al 10 de febrer de 1270, tot romanent al regne de forma ininterrompuda durant any i mig, fins a agost de 1271.40 D’altra banda, sabem amb certesa que llavors el batle de València era Arnau de Romaní, qui, com hem vist, ocupava el càrrec almenys des de 1266 i encara ho feia durant els primers mesos de 1270, si més no fins a l’abril.41 De fet, en agost de 1269 havia arrendat les rendes de la batlia per tres anys, però, no obstant això, advertim que en octubre de 39 P. A. Beuter, Primera part de la Història de València (València 1538); Segunda parte de la Crónica general (València 1604), València, 1995 (ed. facsímil). 40 J. Miret, Itinerari de Jaume I el Conqueridor, Barcelona, 1918, p. 436-450. 41 R. I. Burns, Diplomatarium of the crusader kingdom of Valencia, Princeton, 2007, vol. IV, doc. 1001 (6.III.1270) i 1011 (9.IV.1270). En juliol de 1270 apareix esmentat com a batle reial segons un document recollit per V. Branchat, Tratado de los derechos y regalías que corresponden al Real Patrimonio en el reyno de Valencia, València, 1784-1786 (ed. facsímil: 1990), tom II, p. 107 (31.VII.1270); tanmateix, el document fa referència a un establiment passat, per la qual cosa no podem saber amb seguretat si encara era batle en aquells moments: [El rei] atorgà a·n Berenguer de Almenara que puixa edificar un forn a coure pa en aquell loch, en lo qual N’Arnau de Romaní, batle de València, donà a cens de un morabatí a·n Andreu Sarte en lo mercat de València. 42 R. I. Burns, Ibidem, vol. IV, doc. 1068 (5.X.1270). 43 M. Batllori, «El cronista Bernat Desclot i la família Escrivà», Storiografia e storia. Studi in onore di Eugenio Duprè Theseider, Roma, 1974, p. 136. 44 El veiem ocupar aquella posició ininterrompudament: R. I. Burns, Ibidem, doc. 1256, 1293, 1307, 1321 1327, 1329, 1332, 1344, 1346, 1365, 1411 (18.VIII.1271 a 15.XI.1272);

26

1270 qui ocupava aquella oficialia reial era una altra persona: Arnau Escrivà.42 I este –tot seguint les raonables observacions realitzades per Miquel Batllori– era segurament l’oncle del Guillem Escrivà que apareix citat a la crònica jaumina com a cap del bàndol rival a Romaní.43 Per tant, tot i que no hi ha cap document que ho explicite, es pot intuir una maniobra contra el batle Arnau de Romaní encapçalada pels Escrivà, els quals obtindrien finalment el nomenament com a nou representant màxim del rei a la ciutat i tot el reialenc d’un dels seus membres, Arnau Escrivà, qui ocupà el càrrec fins a la seua mort, a mitjan 1275.44 Tot apuntant en esta direcció, sabem que un dels castigats per estes lluites, pro facto invasionis Arnaldi de Romanino, va ser Guillem d’Espígol, desterrat del regne durant 1270 i que era scuder de Arnau Scrivà.45 Així les coses, com pareix apuntar Beuter, és possible que hi haguera un enfrontament entre el batle reial i alguns membres dels càrrecs de govern de la ciutat, com Guillem Escrivà si era efectivament jurat en 1270 o el mateix Arnau Escrivà, qui sabem que ho havia estat en 1268.46 A més a més, este darrer, a part d’oncle, havia estat tutor i administrador legal de Guillem Escrivà durant la seua minoria d’edat, per la qual cosa podem suposar una estreta relació entre ambdós.47 De fet, hi ha altres indicis que apunten eixa entesa familiar, ACA, C, reg. 20, f. 227 (20.III.1275), citat per J. Miret, Itinerari de Jaume I el Conqueridor, ob. cit., p. 512. A més a més, també va ser procurador general del regne de València des d’abril de 1272, un càrrec que se li va concedir durant la celebració de les Corts generals de Lleida; cf.: J. V. Cabezuelo, Poder público y administración territorial en el reino de Valencia, 1239-1348: el oficio de la procuración, València, 1998, p. 57-59. 45 R. I. Burns, Diplomatarium of the crusader kingdom of Valencia..., ob. cit., vol. IV, doc. 1094 (10.I.1271); V. Branchat, Tratado de los derechos y regalías..., ob. cit., tom II, p. 113 (5.IX.1272). El 10 de gener de 1271, deu dies després d’haver estat redimides les acusacions a Arnau de Romaní, dos membres del bàndol contrari, Guillem d’Espígol i també Jaume Franc, foren absolts, bo i permetent la seua tornada a terres valencianes; així doncs, els documents confirmen els relats de les cròniques de Jaume I i de Pere Antoni Beuter, segons els quals el rei castigà ambdós parts. 46 En 1266 apareixia en els documents com a ciutadà de València, en 1268 com a jurat i en 1271 com a nunci de la ciutat en un afer municipal: J. Cortés (ed.), Liber privilegiorum civitatis et regni Valencie, ob. cit., doc. 74 (14.IV.1266), 84 (27.IV.1268), 93 (22. VII.1271).

Beniparrell, 750 aniversari

com ara que els dos apareguen entre els representants de la ciutat de València en el Parlament celebrat amb el rei en 1266 o que Arnau Escrivà transferira al seu nebot dos deutes reials de 8.200 sous i 5.000 sous en 1268.48 En definitiva, uns quants mesos després d’aquells enfrontaments, entre abril i octubre de 1270, Arnau de Romaní va ser apartat del càrrec en benefici d’Arnau Escrivà i el darrer dia de l’any hagué de signar una carta mitjançant la qual es redimia de les acusacions d’injúries i delictes –iniuriarum et delictorum– realitzades per Jaume I, a canvi del pagament de la notable quantia de 100.000 sous.49 D’esta manera el cavaller fou remogut del favor de Jaume I, i, fins la mort d’este, desapareix quasi completament de la nòmina de personatges que desfilen pels documents de l’administració reial.50 Amb tot, encara en la primera mitat de 1271 intervindria en un darrer gran negoci relacionat amb la monarquia –el de la compra del lucre de la moneda que s’encunyà a València– tot i que fins a febrer de 1276 no tornaria a rebre cap mercé reial, en este cas l’enfranquiment dels drets comercials, com les lleudes o els peatges, concedit a tots els seus vassalls.51 En aquelles hores, però, Arnau de Romaní ja havia venut el lloc de Beniparrell, en 1272, un parell d’anys després de les seues rivalitats amb els Escrivà, tot i que havia acumulat d’altres possessions, com la moreria

de Llíria o el senyoriu de Benillup.52 Finalment, qui havia estat senyor de Beniparrell encara tornaria a ocupar càrrecs de govern, tot i que hauria d’esperar a la mort de Jaume I, a finals de juliol de 1276, per a fer-ho. De la mà del nou rei, Pere el Gran, amb qui, com hem vist, havia compartit esferes de poder a terres valencianes, fou nomenat novament batle de València en un context molt especial i veritablement crític per a la monarquia, ja que les aljames andalusines, de nou amb l’ajuda d’al-Azraq, s’havien alçat en armes i amenaçaven seriosament el poder cristià. Tal vegada per això el monarca cercà l’experiència d’Arnau de Romaní, que ja havia combatut els musulmans en diverses ocasions. Fóra com fóra, a penes si pogué ocupar el càrrec durant uns mesos, car si en setembre de 1276 el veiem una altra volta com a batle, en novembre d’aquell mateix any una ordre reial informa de la seua mort al justícia de València.53 Així finia la vida del primer senyor feudal de Beniparrell, encara que la relació del lloc amb els Romaní no acabaria ací, puix la seua besnéta, Elicsén de Romaní, tornaria a ocupar la seua titularitat uns huitanta anys després. Abans, però, altres senyors posseïren Beniparrell, com veurem al llarg dels següents capítols.

47 El 23 de juliol de 1259 Arnau Escrivà fou nomenat tutor dels seus nebots Guillem i Arnau, el pare dels quals, Guillemó Escrivà, havia mort entre 1252 i 1254, així com també havia mort el seu avi, Guillem Escrivà, que havia exercit com el seu tutor fins aleshores; M. Batllori, «El cronista Bernat Desclot...», ob. cit., p. 135. 48 J. Cortés (ed.), Ibidem, doc. 74 (14.IV.1266); R. I. Burns, Ibidem, doc. 801 (13.IV.1268). A més a més, Arnau Escrivà i Guillem Escrivà també apareixen junts en una sentència dictada pel rei sobre delmes i primícies el 4 d’abril de 1268: J. Ribelles, Bibliografía de la lengua valenciana. Siglo XV, Madrid, 1915, p. 352-356. Miquel Batllori opina que el Guillem Escrivà que apareix en aquella sentència és el fill d’Arnau, que es deia igual que el nebot, però per la proximitat de dies amb l’altre document que acabem de citar en què Arnau transfereix un deute reial al seu nebot Guillem, pensem que este és igualment el testimoni que apareix a la sentència: M. Batllori, Ibidem, p. 138 49 R. I. Burns, Ibidem, doc. 1092 (31.XII.1270). 50 Contràriament, apuntalant la hipòtesi de l’aliança dels Escrivà contra Romaní, els primers sí que apareixen constantment en la documentació reial, com, per exemple, en una altra

sentència del 10 de setembre de 1270 d’un plet entre la vila de Llíria i Blasco Ximénez d’Arenós, en què veiem novament junts Arnau Escrivà i Guillem Escrivà com a ciutadans de València: J. Miret, Itinerari de Jaume I el Conqueridor..., ob. cit., p. 442 (10.IX1270). De fet, la seua presència en este document impulsà a Soldevila a aventurar encertadament que «Guillem Escrivà sembla haver romàs en la gràcia del rei»: F. Soldevila (ed.), Les quatre grans Cròniques, ob. cit., p. 485, nota 2351. 51 J. E. Martínez Ferrando, Catálogo de la documentación..., ob. cit., vol. 1, doc. 1051 (29.I.1271), 1158 (I.1271), 1166 (13.VII.1271) i 1903 (5.II.1276). 52 ACA, C, reg. 20, f. 323v (II.1276), citat per J. Torró, El naixement d‘una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276), València, 2001, p. 97; AHN, Orde de Montesa, Pergamins particulars, Carpeta 520, 408-p (27.XII.1281), citat per M. V. Febrer, Dominio y explotación territorial en la Valencia foral, València, 2000, p. 81. 53 J. E. Martínez Ferrando, Catálogo de la documentación..., ob. cit., vol. 2, doc. 49 (15. IX.1276) i 143 (22.XI.1276).

27

28

Beniparrell, 750 aniversari

II. LA SENYORIA ECLESIÀSTICA: EL MONESTIR CARTOIXÀ DE SANTA MARIA DE PORTACELI (1272-1311)

La compra del lloc Durant els mesos centrals de 1272 Arnau de Romaní vengué Beniparrell al monestir de Santa Maria de Portaceli –de l’orde de la Cartoixa–, que fou erigit oficialment en novembre d’aquell any. Fins aleshores, als dominis eclesiàstics de la Corona d’Aragó només s’havia fundat un monestir de monjos cartoixos, caracteritzats per seguir l’exemple del seu fundador, Bru de Colònia, basat en la contemplació i l’austeritat. Si aquell, establit a la diòcesi tarraconense, al vessant del Montsant, es denominava Scala Dei pel passatge del llibre del Gènesis en què Jacob somiava amb una escala que portava al cel, la nova implantació a terres valencianes agafaria el nom de les paraules del mateix personatge en despertar: Non est hic nisi domus Dei et porta coeli.54 Altrament, el nou establiment monàstic, com la resta de senyories eclesiàstiques, necessitava de rendes amb les que mantindre el seu funcionament i, per això, Jaume I l’autoritzà en agost de 1271 –quan es projectava la seua instauració– a comprar terres d’eclesiàstics o cavallers al regne de València, salvant la prohibició continguda als Furs.55 Uns mesos més tard, en abril de l’any següent, durant el transcurs d’unes Corts Generals a Lleida, el mateix rei aprovà la compra que el futur monestir havia fet de Lullén, on s’instal·laria, sense fer tanmateix cap esment de Beniparrell.56 En canvi, sabem que a 6 de novembre de 1272 el monestir de Portaceli ja havia adquirit el lloc, puix en aquella data rebé del bisbe de València tant la seua carta de fundació com la concessió perpètua del terç delme de les seues futures possessions, bo i especificant que també se li cedia el de l’alqueria de

Beniparrell, comprada d’Arnau de Romaní.57 Per tant, la venda es degué efectuar poc abans, entre abril i novembre de 1272, tot i que de ben segur que no per l’excessiu preu de 44.000 lliures –880.000 sous– pel qual Joan Baptista Civera, cronista sis-centista de la cartoixa de Portaceli, afirmà que va ser obtingut Beniparrell,58 sense aportar fonts i de forma totalment discordant amb els valors de venda del senyoriu que veurem posteriorment, al llarg del segle XIV. En qualsevol cas, a banda de la pròpia explotació de les terres de Lullén, circumdants al monestir, Beniparrell constituiria fins a començaments del segle XIV la principal possessió feudal de Portaceli, que, com en el cas d’Arnau de Romaní, partia doncs d’una migrada base senyorial. D’esta forma la senyoria de Beniparrell començava una nova etapa caracteritzada per la seua pertinença durant vora quaranta anys a l’estament eclesiàstic, fet que va possibilitar una protecció reial més decidida, en consonància amb l’estreta relació que van mantindre al regne de València l’Església i la monarquia.59 De fet, sembla que per això mateix este és el període que compta amb una documentació relativa a Beniparrell més abundant als arxius reials. Així, a part de tres documents eclesiàstics particulars sobre la gestió del delme, hi comptem amb dotze més que podem agrupar bàsicament entorn d’altres tres qüestions principals: les controvèrsies pel cobrament d’exaccions municipals i reials –que fornixen interessants estimacions demogràfiques a començaments del segle XIV–, els conflictes de la senyoria eclesiàstica amb els veïns del lloc i la venda de la població en l’any 1311.

«No és açò sinó la casa de Déu i la porta del cel»; F. Tarín, La Cartuja de Porta-Coeli (Valencia): apuntes históricos, València, 1897, p. 51. 55 F. Fuster, Cartuja de Portaceli. Historia, vida, arquitectura y arte, València, 2003, doc. 1 (4.VIII.1271). 56 R.I. Burns, Diplomatarium of the crusader kingdom of Valencia..., ob. cit., doc. 1326 (18.IV.1272). Pel que fa a la celebració de Corts amb la presència de nobles i prohòmens de tota la Corona al llarg del mes d’abril de 1272, cf.: J. Miret, Itinerari de Jaume I el Conqueridor..., ob. cit., p. 459-464.

57 F. Fuster, Cartuja de Portaceli..., ob. cit., doc. 2 (6.XI.1272). Vegeu la «Col·lecció documental», doc. 4 (6.XI.1272). Fra Francisco Tarín errà en la dada d’esta cessió, en considerar que va ser signada en 1278: F. Tarín, La Cartuja de Porta-Coeli..., ob. cit., València, p. 147-148. 58 Mª. E. Ribes (ed.), Los anales de la Cartuja de Porta-Coeli, València, 1998, p. 71. 59 Sobre estes relacions, vegeu, per exemple: R. I. Burns, The Crusader Kingdom of Valencia. Reconstruction on a Thirteenth-Century Frontier, Cambridge, 1967.

54

29

El delme de Beniparrell El delme, teòricament la desena part dels productes cultivats, constituïa la principal renda feudal de l’Església. Tanmateix, al regne de València, com al de Mallorca i a les anteriors terres conquerides, el rei i la noblesa el reclamaven fonamentant-se en una butlla pontifícia de 1095 que atorgava l’exacció a aquells que prengueren territoris dels musulmans. En qualsevol cas, la veritable pugna de fons es corresponia amb la lògica feudal d’incrementar les rendes, una rivalitat que impulsava a la competència constant entre la diversitat de senyories reials, nobiliàries i eclesiàstiques. En este sentit, si bé a terres mallorquines la monarquia i la noblesa aconseguiren apropiar-se d’entre la mitat i dos terceres parts del delme, en el cas valencià les autoritats episcopals pogueren defensar millor eixa renda, tot aconseguint que el rei i els nobles només accediren de forma general a una tercera part.60 Així, com veiem en el cas de Beniparrell durant el segle XIII, els senyors dels llocs reberen l’anomenat «terç delme» mentre que la diòcesi es quedà amb les altres dos terceres parts. Sabem que durant l’estiu de 1272 Arnau de Romaní prestà homenatge al bisbe de València en el context d’una sèrie d’acords entre diversos cavallers i l’Església per tal de reconéixer eixa distribució del delme, alhora que, com ja hem vist, el mateix bisbat cedí el «terç delme» al monestir de Portaceli en el moment del traspàs de la senyoria.61 Amb tot, és possible que l’Església recuperara completament la renda en ocasió del següent canvi de possessor del lloc a finals de 1311, ja que, com veurem, el nou senyor fou Pere de Ripoll, qui en la seua condició de ciutadà de València no tenia drets reconeguts –com els cavallers– sobre el delme. Per exemple, en la propera Catarroja a penes cinc anys abans –en 1306– l’intent d’apropiació del terç delme per part del cavaller d’origen ciutadà Berenguer Dalmau havia provocat un dur enfrontament amb el bisbat que culminà després de la seua mort amb la devolució del terç delme en 1310 per part 60 R. I. Burns, «A mediaeval income tax: The tithe in the thirteenth-century kingdom of Valencia», Speculum, 41 (1966), p. 438-452. 61 Ibidem, p. 477; «Col·lecció documental», doc. 4 (6.XI.1272).

30

del seu fill, en ser negada la sepultura cristiana a l’esmentat Dalmau fins que no tornara l’exacció.62 Per tant, si ni tan sols un ciutadà ennoblit pogué accedir al terç delme, és molt probable que l’Església també el recobrara a Beniparrell, tot i que desconeixem si va haver de cedir-lo una altra vegada als següents titulars de la senyoria, quan estos passaren novament a ser nobles. De fet, com també detallarem més avant, la compra del lloc realitzada en 1316 per Andreu Guillem Escrivà –que era cavaller– va ser objecte d’una protesta per part del bisbat i del capítol de la catedral de València al·legant que perjudicava els interessos de l’Església, uns perjuís que no s’explicitaven però que de forma versemblant podien estar relacionats amb la possibilitat que el nou senyor reclamara la percepció del terç delme en la seua condició nobiliària. No obstant això, no tornem a tindre notícies sobre la qüestió, per la qual cosa només un estudi de més profunditat podrà esclarir si bé la diòcesi aconseguí rebre la totalitat del delme o bé hagué de compartir-lo al llarg dels segles feudals. En tot cas, és possible que, com va documentar Pau Viciano a Catarroja, també a Beniparrell a començaments del segle XIV es produïra una pugna per la renda decimal entre l’Església i els ciutadans i cavallers posseïdors de les menudes senyories de l’Horta de València. D’altra banda, el fet que la tercera part del delme fóra objecte de disputa entre la senyoria laica i l’eclesiàstica també indica que les rendes de Beniparrell havien augmentat, lluny dels minsos rendiments de mitjan segle XIII, quan la donació a Arnau de Romaní establia en 100 sous un màxim a superar. Respecte d’això, dos escriptures d’arrendament de 1305 i 1311 conservades a l’arxiu catedralici palesen que només les dos terceres parts del delme cobrades aleshores pel bisbat i el capítol de la Seu de València sobrepassaven ja aquella quantitat. Si bé l’arrendament de 1305 feia referència conjunta a la renda en espècie de la novena part dels fruits imposada a Albal pel capítol de la catedral com 62 P. Viciano, Catarroja: Una senyoria de l’Horta de València en l’època tardomedieval, Catarroja, 1989, p. 47.

Beniparrell, 750 aniversari

a senyor del lloc, i a la renda decimal d’Albal, Catarroja i Beniparrell, i, per tant, no podem destriar quina part del preu global de 1.350 sous pertocava a cadascun, en canvi, l’arrendament de 1311 tenia únicament com a objecte el delme eclesiàstic de Beniparrell, valorat en 400 sous.63 Així doncs, com especificava l’escriptura, la recaptació anual de les dos terceres parts del delme del cereal, el vi, l’oli i tots els productes tradicionalment taxats, a excepció de les carns, es vengueren aquell any per 400 sous, el que implicava probablement que la resta d’aquella renda, el terç delme, rondaria els 200 sous anuals. En suma, pareix que des de la donació reial de 1258, al llarg de la segona mitat del segle XIII i les primeries del XIV, la producció agrícola sotmesa al pagament de exaccions feudals al terme de Beniparrell s’havia incrementat i havia fet que part d’elles entraren en el mercat de rendes del capi-casal mitjançant l’arrendament anual de la seua recaptació. Amb tot, la possible baixa extracció de l’arrendatari del delme de Beniparrell de 1311, en contrast amb la més alta dels socis que arrendaren pocs anys abans la renda senyorial d’Albal i la decimal d’este lloc, Catarroja i Beniparrell, potser estiga indicant, malgrat el seu creixement, la migradesa dels rendiments beniparrellins. En concret, en el cas de 1305 sabem que el procurador del capítol de la catedral de València, el ciutadà Pere de Milà, vengué la recaptació de les rendes citades durant un any a Esteve Frener, veí de València –probablement artesà segons el seu cognom–, i a Pere Quintana, canvista –i, en bona lògica, important ciutadà de València–, amb els quals, a més a més, s’obligà a satisfer el preu de la compra Bernat de Ginebret, oficial de la monarquia que havia ascendit des del servici de l’infant Alfons al càrrec de carceller reial de València durant el regnat de Pere el Gran i al de porter reial durant el del mateix Alfons el Franc, bo i encarregant-se de col·lectar algunes de les principals exaccions reials al regne de València

fins a les primeres dècades del segle XIV.64 Contràriament, en 1311 la recaptació anual del delme de Beniparrell fou venuda pels procuradors del bisbe i el capítol de la catedral de València, Bernat Ça-Nou –que poc després seria batle general del regne–65 i Pere Dez-Pont respectivament, a Ponç Llançol, del qual no s’apunta ofici, condició ni procedència, per la qual cosa és possible que no ocupara una posició tan alta com la dels protagonistes de l’altra transacció. Fóra com fóra, però, tot i ser una senyoria menuda sembla que a Beniparrell, com a la resta del regne, el creixement de la producció agrícola i de la població fou un fet durant el període citat, de manera que a començaments del Tres-cents s’assoliren nivells demogràfics similars als que hi hauria a finals de la mateixa centúria, després de les crisis de les dècades centrals d’aquell segle. Almenys així ho semblen assenyalar certs documents fiscals que tractarem a continuació.

«Col·lecció documental», doc. 7 (20.IV.1305) i 16 (14.V.1311). Pel que fa al litigat procés d’accés a la carcelleria reial de Ginebret vegeu: J. E. Martínez Ferrando, Catálogo de la documentación..., ob. cit., vol. 2, doc. 1648 (19.I.1283) i 2159 (22.II.1285); R. Gallofré, Documentos del reinado de Alfonso III de Aragón..., ob. cit., doc. 357 (19.IX.1286), 591 (17.II.1287), 614 (1.III.1287) i 805 (3.VI.1287). Quant al seu càrrec com a porter reial, es pot trobar recurrentment Bernat de Ginebret com a col·lector de la quèstia, la cena i el monedatge en els registres Subsidiorum de la Cancelleria reial i

en els llibres d’albarans del Mestre Racional: ACA, C, reg. 324-333 i 341; RP, MR, Llibres d’albarans, 620-632. 65 Este nom fou transcrit per Elías Olmos com a «Bernat Noguera», però la traducció literal de «Bernardus de Nuce» correspon a «Bernat de Nou», anomenat «Bernat Ça-Nou» en els documents en romanç: E. Olmos, Inventario de los pergaminos..., ob. cit., doc. 1188 (14.V.1311). Com hem dit, uns anys més tard fou nomenat batle general del regne de València: ACA, C, reg. 232, f. 361v (25.III.1320).

63

64

Les contribucions a la ciutat i al rei. Una primera estimació de la població Com hem vist, el món senyorial de l’època en què ens movem era, entre d’altres coses, un món de concurrència per les rendes i les contribucions monetàries. I en eixa competència participaven totes les senyories, ja foren eclesiàstiques –com ara els bisbats, els capítols catedralicis, els monestirs, convents i ordes militars– ja foren laiques –com els nobles, cavallers i ciutadans, la mateixa monarquia o les viles reials. En el cas concret de Beniparrell, la seua localització dins dels tèrmens municipals de la ciutat de València el feia vulnerable a l’exigència de les contribucions que el Consell municipal imposava per tal de satisfer els seus deutes, especialment motivats per les demandes monetàries dels reis a causa de les seues empreses bèl·liques. Així, per exemple, sabem

31

32

que durant el transcurs de les Corts valencianes de 1286, que van tindre lloc entre el 15 i el 22 de setembre d’aquell any,66 el prior de Portaceli elevà una queixa al rei Alfons el Franc perquè els jurats de València, malgrat que el monestir posseïa el lloc lliurement com a alou, exigien i rebien la part corresponent a Beniparrell en les peites de la ciutat, és a dir, en els impostos directes que s’imposaven periòdicament sobre els hòmens i les terres del terme municipal per tal de recaptar determinades quantitats monetàries.67 De fet, a les viles reials estes contribucions pràcticament anuals venien a ser l’equivalent de la renda feudal a la resta de senyories, ja que el rei, des de mitjan segle XIII, renuncià a fer dels censos la seua principal via d’obtenció de renda i, en contrast, optà per demandar periòdicament peites o talles –tributs directes– que els consells municipals s’encarregaven de distribuir i recaptar en funció del patrimoni dels posseïdors del terme de cada vila. Així, tot i que amb el temps la ciutat de València centraria el seu sistema fiscal en les imposicions indirectes carregades sobre els productes de consum, en aquells moments de finals de segle XIII les contribucions directes pagades en funció de la riquesa de cada família eren encara el principal mecanisme per a recaptar els diners exigits per la monarquia.68 No obstant això, la imposició d’estos tributs xocava amb les diverses senyories que hi havia dins del terme, que consideraven que els seus hòmens no havien de pagar al municipi aquelles exaccions. Pel que fa a la queixa del prior de Portaceli en 1286, és possible que l’actuació dels jurats de València per a tractar de fer contribuir els hòmens de Beniparrell fóra habitual, i que, a més a més, s’haguera donat novament en la darrera exacció imposada per a satisfer les necessitats militars de la monarquia: els 80.000 sous demanats a la capital en maig de 1285 per a fer front als exèrcits del rei de França que tractaven d’entrar per la frontera catalana, després que el

pontífex haguera declarat la croada contra el rei d’Aragó per la seua conquesta de Sicília a penes tres anys abans.69 Així, és factible que la ciutat repartira el pagament d’aquells diners entre tots els habitants i posseïdors del terme municipal, incloent Beniparrell, fet davant del qual el monestir de Portaceli mostrà la seua oposició al·legant que posseïa el lloc en alou –sense altres dependències senyorials– i, per tant, no havia d’estar sotmés a les contribucions d’una senyoria aliena, en este cas la municipal. Per això, Alfons el Franc ordenà al procurador del regne que paralitzara momentàniament aquells pagaments i que investigara la qüestió per a dictar sentència, encara que desconeixem el veredicte final. Amb tot, com veurem, cal tindre en compte que dins d’aquella competència dels poders feudals per les rendes, Portaceli defensava la immunitat de Beniparrell no per tal d’evitar la contribució dels seus pobladors sinó generalment per tractar de rebre-la en propietat. És a dir, per a desviar la recaptació d’aquells tributs directes en benefici propi i en detriment de la ciutat de València o de la monarquia, bo i obtenint el vist-i-plau d’esta mateixa, que com ja hem dit mantingué una estreta relació de col·laboració amb l’Església valenciana. Així, un parell d’anys després, en gener de 1288 el mateix monarca Alfons el Franc concedí al monestir de Portaceli l’exempció del pagament del monedatge de Beniparrell,70 un tribut que consistia en el pagament d’un morabatí –equivalent a 7 sous– per cada família amb un patrimoni valorat en 105 sous o més, i que es pagava al regne de València cada set anys des de 1266 com a compensació al rei per tal que mantinguera l’estabilitat de la moneda. D’eixa forma, a partir de l’atorgament d’aquella franquesa reial els hòmens de Beniparrell serien franchos et inmunes del seu pagament, com el mateix monestir al·legà en 1296, durant la següent col·lecta del monedatge.71

66 V. Baydal, Guerra, fiscalitat i assemblees estamentals a la Corona d’Aragó (c. 1250 - c. 1300), Tesina per a l’obtenció de la Suficiència Investigadora, Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, 2007, p. 292-297. 67 «Col·lecció documental», doc. 5 (18.IX.1286). 68 J. V. García Marsilla, «La génesis de la fiscalidad municipal en la ciudad de Valencia (1238-1366)», Revista d’Història Medieval, 7 (1996), p. 149-170. 69 V. Baydal, Guerra, fiscalitat i assemblees estamentals..., ob. cit., , p. 282-284. 70 Arxiu de la Cartoixa de Portaceli, Pergamins, 2 (28.I.1288), citat per F. Fuster, Cartuja de Portaceli..., ob. cit., «Fuentes documentales ACP».

71 Així ho palesa l’ordre de Jaume II al batle general del regne de València de comprovar la validesa d’aquella exempció. ACA, C, reg. 324, f. 127v (28.I.1296): Iacobus et cetera, fideli suo Petro de Libiano et cetera. Cum ex parte prioris et conventui monasterii de Portaceli, ordinis cartusiensis, asseratur homines locorum que dictum monasterium habet in regno Valencia esse immunes et franchos a prestacione monetatici, et nos de predictis per vos certitudinem plenariam haberi velimus, mandamus et dicimus vobis quatenus inquiratis diligenter et vos plenarie certifficetis vestrum dicti homines sint immunes et franchi a prestacione ipsius monetatici, nec ne et quicquid super predictis inveneritis nobis per vestras litteris intimetis. Interim vere mandetis pro parte nostra collectori monetatici locorum predictorum quod supersedeant in exigendo monetaticum antedictum. Datum Cesarauguste, Vº kalendas febrerii, anno Domini Mº CCº XCº quinto.

Beniparrell, 750 aniversari

Tanmateix, la documentació prompte revela que els veïns del lloc no eren lliures de pagar, sinó de pagar al rei, ja que ho havien de fer igualment al senyor eclesiàstic. En este sentit sabem que en febrer de 1298 el nou rei Jaume II, acabat d’arribar del regne de Múrcia que havia pres dels castellans, enfranquí perpètuament el monestir de Portaceli i el seu domini de Beniparrell de tots els tributs reials fins aleshores coneguts –la peita o quèstia, els subsidis, «pedidos», monedatges, cenes, servicis, emprius, i redempcions d’exèrcit i cavalcada–, i de tota altra exacció reial, rebera el nom que rebera. Però el mateix privilegi explicitava que a partir de llavors les famílies de Beniparrell haurien de pagar al propi monestir, com a senyor del lloc, aquelles contribucions o la part corresponent a elles –si eren tributs a repartir amb altres llocs. A més a més, les quantitats serien posades a compte del rei, és a dir, comptarien per al còmput global de l’exacció encara que els diners serien ingressats pel senyor del lloc, que rebia així el favor reial.72 De fet, el prior de Portaceli hagué d’al·legar aquell privilegi molt poc després, en ocasió del següent gran tribut pactat pel rei amb les seues viles en el marc de les Corts valencianes de 1301-1302. El servici que hi va ser aprovat pel reialenc prengué una forma fiscal nova, desconeguda fins aquell moment, que rebé el nom de «cabeçatge», ja que consistia en el pagament anual durant cinc anys d’un sou per cap, és a dir, d’un sou per part de tots i cadascun dels habitants de les viles reials. Tanmateix, el primer any el tribut no rendí el que s’esperava i només generà 100.000 dels 140.000 sous que s’havien previst aproximadament –xifra que, d’altra banda, representa el nombre total d’habitants del reialenc calculats a començaments del segle XIV. Per això, el subsidi fou cancel·lat durant l’any 1303 i no fou représ ­–per a finalitzar les quatre anualitats que restaven– fins a 1304, quan la forma de contribució fou modificada amb unes noves condicions que no coneixem en detall, però que poden indicar-nos una primera estimació de la població de Beniparrell segons explicarem a continuació. En esta segona etapa de la recaptació del tribut 72 «Col·lecció documental», doc. 6 (27.II.1298). De fet, el document fou redactat dos vegades per tal d’afegir expressament esta llicència al monestir de Portaceli per a rebre les exaccions reials de Beniparrell, com palesa el privilegi ratllat i registrat un full abans que el definitiu: ACA, C, reg. 196, f. 138r-v (27.II.1298).

observem de nou una lluita entre la ciutat de València i el monestir de Portaceli per l’apropiació de la contribució del lloc de Beniparrell. Així, el prior Pedro de Bielsa cercà novament el favor reial i es presentà a Osca davant de Jaume II per tal de denunciar que els jurats de la capital, en col·laboració amb el porter reial Arnau Cortit, havien compel·lit els hòmens de Beniparrell a pagar pel cabeçatge dels anys 1305 i 1306 uns 300 sous, una quantitat que el prior reclamava per a si en funció de la concessió de totes les exaccions reials que s’havia atorgat en 1298.73 Efectivament, el rei disposà que la suma d’aquells dos anys fóra donada al monestir, però encara a l’any següent tornaria a ordenar a les autoritats de la ciutat que no exigiren el cabeçatge de Beniparrell, puix persistien a demanar-lo argumentant que en l’exempció realitzada uns anys abans no hi era esmentat com a tribut enfranquit: asserentes dictam franchitatem non debere extendi ad dictum cabeçagium, quia de cabeçagio in ipso privilegio specialis mencio non habetur. En conseqüència, Jaume II hagué d’insistir novament en l’ordre transmesa per tal que la senyoria eclesiàstica rebera el cabeçatge pagat a Beniparrell, bo i especificant que el privilegi de 1298 ja preveia que s’haurien de donar sempre a la senyoria les quantitats tocants al lloc de qualsevol tribut reial, rebera el nom que rebera.74 En altre ordre de coses, el fet que la suma total del cabeçatge de Beniparrell en dos anualitats fóra de poc més de 300 sous –CCC solidos regalium vel parum plus– proporciona una dada a partir de la qual es poden realitzar certes estimacions demogràfiques. Segons un retiment de comptes presentat pel mencionat porter Arnau Cortit davant el Mestre Racional, sabem que la recaptació del cabeçatge realitzada en 1305 ascendí a 186 sous 4 diners, per la qual cosa el del següent any hagué de valdre un mínim de 114 sous per tal de completar aquells 300 sous aproximats.75 Per això, tot i que com hem dit no coneixem amb certesa la forma de contribució de la segona etapa del tribut, segons alguns indicis és factible pensar que va ser pagat igualment amb un sou per cap que representaria al voltant de dos terceres parts «Col·lecció documental», doc. 9 (11.VI.1307). «Col·lecció documental», doc. 12 (11.III.1308). 75 «Col·lecció documental», doc. 11 (15.XII.1307). 73 74

33

del pagament, més una altra quantitat repartida a cada lloc en base al patrimoni de cada família, destinada a completar la tercera part aproximada dels diners que havien mancat del càlcul inicial de 1302.76 Per tant, tot plegat, podem conjecturar que dos terceres parts del cabeçatge de Beniparrell corresponien al pagament d’un sou per cadascun dels seus habitants, és a dir, que en 1305 hi podia haver uns 124 pobladors –en proporció a les dos terceres parts dels 186 sous 4 diners pagats– i en 1306 uns 76 –en relació al mínim esmentat de 114 sous. Evidentment, la diferència d’un any a un altre és molt gran i constata l’alt nivell de conjecturació i fragilitat de les informacions en què ens movem amb la documentació disponible; tal vegada, per exemple, la quantitat més alta de 1305 incloïa sumes degudes de l’anterior anualitat, per la qual cosa pensem que s’haurien de prendre les seues dades a la baixa. En tot cas, si més no, aquelles dades marquen unes fites estimatives que vénen a indicar un mínim de 15 cases i un màxim de 25 si apliquem una ràtio de 5 persones per foc. En definitiva, com també assenyalen les dades del delme, sembla que a començaments del segle XIV s’havia constituït una menuda comunitat camperola cristiana a la senyoria de Beniparrell, el que fins i tot va poder ser una de les raons per les quals el monestir de Santa Maria de Portaceli es decidí a vendre el lloc, a causa de la capacitat d’organització i resistència al poder feudal presentada per la comunitat.77

Els conflictes amb la senyoria. La venda del lloc Tot i que no fou fins a 1311 quan es produí el traspàs del lloc, uns anys abans el monestir ja estava decidit a vendre’l com palesa l’autorització reial a alienar-lo a cavallers, concedida en abril de 1306.78 Desconeixem les causes exactes que motivaren la venda, però en el segle XVII el cronista Civera –sense aportar les seues fonts– apuntà una que concorda amb els documents que exposarem a continuació: Per a una explicació més detallada d’este cabeçatge i el seu repartiment, vegeu: V. Baydal, «El cabeçatge, un desconegut servei aprovat en les Corts valencianes de 13011302», Revista d’història medieval, 14, en premsa. 77 Vegeu el procés de formació i desenvolupament de les comunitats camperoles a la zona sintetitzat per A. Furió, «Les comunitats rurals de l’Horta-Sud de l’Edat Mitjana als temps 76

34

Experimentados los religiosos de que el governar vasallos para nosotros, los cartuxos, es ocasión de mil inquietudes, y avida licencia del Capítulo General, resolvieron vender el lugar de Beniparrell.79

I precisament entre 1307 i 1311 trobem diversos conflictes entre els veïns de Beniparrell i el monestir de Portaceli, especialment greus pel que fa a la negativa d’aquells a reconéixer la senyoria feudal del prior Pedro de Bielsa. Este, en juny de 1307, en la mateixa ocasió en què reclamà la percepció del cabeçatge del lloc davant Jaume II, també demanà que fóra resolta segons el fur de València la causa que mantenia davant el justícia de la capital valenciana amb els hòmens de Beniparrell, racione sacramenti fidelitatis. Això és, segons la rúbrica CXXVI dels Furs aprovats en el segle XIII per Jaume I, tots els posseïdors de béns d’un lloc havien de jurar fidelitat al senyor feudal corresponent:

Aquell qui tendrà alcuna cosa per senyor o haurà alcuna cosa per alou franch en terme de castell, o de vila, o de torre, o d’alqueria, o d’altre loch, tots temps és tengut de fer al senyor del castell, o de la vila, o de la torre, o de la alqueria, o d’altre loch, sagrament de feeltat e servar a son senyor totes aquelles coses que e·l sagrament de feeltat calladament e expressa són enteses.80

Conseqüentment, aquell jurament de ser fidel al senyor representava l’expressió màxima de vassallatge feudal, com palesaven els mateixos Furs a l’hora d’explicitar algunes d’aquelles coses que eren enteses en el sagrament de feeltat: Aquel qui jura feeltat a son senyor, aquestes VI coses per tots temps deu haver en sa memòria e en son cor, ço és a saber: que no faça dan al senyor en son cors; e que no·l descobre de son secret a son dan, ne sia a son dan de les fortalees per les quals lo senyor pot ésser segur; ne sia a ell en dan de ço que serà sa dretura; e que no jagua carnalment ab sa muller, ne ab sa mare, ne ab sa filla d’aquell senyor, e que no faça semblant cosa que no sia honesta en la casa del senyor; e que no sia a son dan de les sues possessions; e que no faça aquella cosa que sia bona e moderns», Afers, 11/12 (1991), p. 31-55. 78 «Col·lecció documental», doc. 8 (20.IV.1306). 79 Mª. E. Ribes (ed.), Los anales de la Cartuja..., ob. cit., p. 78. 80 «Els Furs», rúbrica CXXVI, cap. 1, a P. López Elum, Los orígenes de los Furs en Valencia y las Cortes en el siglo XIII, València, 2001.

Beniparrell, 750 aniversari

leugera de fer e d’acabar al senyor greu o embargosa d’acabar ne de fer, e que no faça ço que·s pot fer que no·s puscha fer ne acabar; e que no cel al senyor ço que sia dan del senyor, ans lo li diga e·l li descobre si ho sab.81

Per tant, tot i que moltes d’estes prescripcions anaven destinades al vassallatge entre els mateixos nobles, evidencien, en definitiva, que el sagrament de fidelitat expressava la submissió al senyor, que en este cas va ser negada al prior de Portaceli pels pobladors de Beniparrell, encara que desconeixem les motivacions de fons. En qualsevol cas, el justícia de València degué acabar fallant en favor de la senyoria eclesiàstica i els mateixos veïns prestaren fidelitat segons expressa un altra ordre reial de setembre de 1308, que, a més a més, informa que quatre hòmens del lloc continuaven negant-se a fer-ho, sine causa racionabili. D’esta manera, el document proporciona el nom d’alguns dels primers habitants i llauradors del Beniparrell cristià: Jaume Milà, Pere Noguera, Maimó de Josa i Guillem de Josa, els quals probablement, com molts altres colonitzadors del regne de València, procedien de l’oest i el sud de terres catalanes.82 Podem imaginar que aquells veïns acabaren també jurant vassallatge al prior Pedro de Bielsa, ja que sembla que la senyoria eclesiàstica no tornà a realitzar reclamacions sobre la qüestió. Amb tot, uns pocs anys després, en febrer de 1311, el nou prior Jaume d’Alió demanà novament l’ajuda reial per a resoldre un conflicte amb un altre beniparrellà, Jaume Galter,83 amb el qual es disputava un camp al terme del lloc –quodam campo situato in termino dicti loci de Beniparrel. Així, el monarca ordenà al justícia de València i al de Beniparrell que feren complir la sentència ja donada pel darrer, la qual atorgava la possessió de la terra al prior, puix, segons s’hi deia, havia estat espoliada indegudament.84 Tot plegat, doncs, es detecta un increment de conflictes precisament durant els anys en què el monestir de Portaceli buscava comprador per al lloc. A més a més, hi podem observar llavors càrrecs judicials i administratius estables, com ara el justícia que havia dictat sentència en la Ibidem, rúbrica CXXVI, cap. 2. En cas que Milà fóra un nom toponímic, El Milà és una població propera a Valls, Noguera és un topònim comú a la comarca del mateix nom, a la Ribagorça i a l’Urgell, mentres que Josa és igualment un lloc de l’Urgell –també és una població turolenca, però el nom Maimó és més comú a Catalunya que no a Aragó. Cf.: DCVB 83 Galter, Gualter o Valter és un nom d’origen germànic, present com a cognom a diverses poblacions de la costa ampordanesa: DCVB. 44 anys després trobem un Bernat Galter a la nova carta de poblament de Catarroja: E. Guinot, Cartes de poblament medievals 81

82

causa sobre el camp en disputa o el batle del dit loch que apareix esmentat en el retiment de comptes del cabeçatge de 1305. Per tant, és factible que, com apuntà el cartoixà Cervera, la senyoria eclesiàstica tinguera problemes a l’hora d’imposar el seu poder sobre el si d’una comunitat camperola organitzada. Així, tot i que havien obtingut el permís reial per a vendre el lloc a membres de l’estament militar, finalment els monjos traspassaren el lloc al ciutadà Pere de Ripoll en 1311. I, de fet, amb els diners obtinguts, 32.000 sous segons el mateix Civera, no adquiriren una altra senyoria sinó que compraren propietats rústiques per a realitzar establiments individuals de famílies llauradores. En este sentit, d’una banda, sabem que en abril de 1313 el monestir estava tractant de comprar rendes o béns immobles al terme de Borriana amb la quantitat rebuda de la venda de Beniparrell. Tanmateix, els notaris del regne es negaven a realitzar els contractes corresponents, amb tota probabilitat per la prohibició foral de vendre terres de reialenc a l’Església, fet que comportà que Jaume II autoritzara expressament estes compravendes, tant en abril de 1313 com encara en març de 1314, quan s’informava que aquelles també estaven tractant de realitzar-se als tèrmens de Vila-real i Almassora.85 Així mateix, sabem igualment que en agost d’aquell any 1314 el monestir establí diversos llauradors en les terres d’una alqueria de la partida de Petra, a l’horta de València, que havien comprat en part amb els diners de la venda de 1311.86 D’esta manera acabà la senyoria eclesiàstica de Beniparrell en mans del monestir de Santa Maria de Portaceli, un període que, com hem vist, estigué caracteritzat per la constitució d’una comunitat camperola i per l’increment de la producció agrícola i de les rendes apropiades pels senyors, uns trets en clara consonància amb l’etapa d’augment poblacional i desenvolupament de l’agricultura de tipus feudal –basada en el cereal, l’olivera i la vinya– que experimentà el regne de València durant la colonització cristiana de la segona mitat del segle XIII.

valencianes, València, 1991, doc. 270 (28.V.1355). 84 «Col·lecció documental», doc. 14 i 15 (5.II.1311). 85 «Col·lecció documental», doc. 18 (6.IV.1313) i 19 (18.III.1314). Encara en el segle XVII Portaceli tenia en propietat dos cases i diverses terres a Borriana i Onda: Mª. E. Ribes Traver (ed.), Los anales de la Cartuja..., ob. cit., p. 79. 86 Ibidem, p. 78. Segons Civera l’alqueria a Petra costà 44.078 sous i els monjos s’hi reservaren la torre com a residència perquè encara no tenien casa a la ciutat de València.

35

36

Beniparrell, 750 aniversari

III. LA INFLUÈNCIA DE LA CIUTAT DE VALÈNCIA: PERE DE RIPOLL (1311-1316)

A causa de la seua proximitat i pel mateix creixement del nombre de rendistes de la ciutat de València, la senyoria de Beniparrell passà a ser objecte d’interés dels mercaders, juristes i cavallers de la capital valenciana que tenien en els negocis de tot tipus una de les seues principals fonts d’ingressos. Així, amb la compra de Beniparrell per part de Pere de Ripoll en 1311 s’enceta una fase en què la senyoria del lloc canvià diverses vegades de titular ja sempre sota la influència directa de senyors laics –ciutadans, cavallers o nobles– amb casa a València. Però este mateix traspàs a mans laiques motiva també que el volum de documentació sobre Beniparrell conservat als arxius del rei de la Corona –en els quals ens hem centrat ací– disminuïsca considerablement, ja que la relació de la monarquia amb cadascuna de les senyories nobles o ciutadanes no generà a priori tanta documentació com la referent als llocs de l’Església. Per això, les informacions que podem aportar sobre este nou període, almenys fins a la titularitat d’Elicsén de Romaní ja durant la segona mitat del segle XIV, són realment escasses en comparació amb les del domini de Portaceli tot centrant-se bàsicament en el canvi de titulars del senyoriu. Amb tot, cal destacar que este era un procés totalment desconegut fins l’actualitat, per la qual cosa tractarem d’explicar-lo amb detall. En este mateix sentit, de la senyoria de Ripoll únicament coneixem dos documents, un que fa referència a la compra del lloc en 1311 i un altre a la seua venda en 1316. El primer d’ells, a més a més, ens informa que els veïns de Beniparrell es negaren una altra vegada a realitzar el jurament de fidelitat al nou senyor –contradicunt prestare dicto Petro sacramentum fidelitatis–, malgrat que els monjos de Portaceli, com a antics propietaris del lloc, els ho havien ordenat. Conseqüentment, el rei manà al justícia de València

que obligara els veïns a jurar Pere de Ripoll, qui havia comprat el lloc.87 En altre ordre de coses, probablement el preu de compra van ser els 32.000 sous que apuntà el monjo Joan Baptista Civera –novament sense citar les fonts de la seua informació– ja que eixe import concorda amb el de la venda del lloc que veurem posteriorment, en 1358. D’altra banda, com explicita el mateix document que informa de la compra de Beniparrell en 1311, sabem que Pere de Ripoll era ciutadà –civis Valencie– i que era, a més a més, un ciutadà important, puix freqüentment va ser conseller del Consell de València, fou nomenat un dels quatre diputats encarregats de la recaptació a tot el regne de l’esmentat cabeçatge de 1305, i ocupà, almenys, un càrrec destacat en l’administració de la monarquia al regne de València, el de lloctinent de la procuració enllà Xúquer.88 Per a arribar a estes posicions de govern calia alhora una base econòmica sòlida, com palesa la posició d’home de negocis de Ripoll evidenciada en diverses compres de cases a la capital –pagades amb censos en un cas– o la construcció d’un parell de molins sobre les séquies de Petra i de Rascanya.89 Així mateix, assolir l’estatus de senyor i arribar a ennoblir era l’aspiració de la majoria d’estos ciutadans i, en esta direcció, la compra de Beniparrell podia ser un bon mecanisme per a acomplir eixe objectiu, com, per exemple, hem vist que havia fet en la mateixa època el ciutadà Berenguer Dalmau, senyor de Catarroja, qui finalment ennoblí. Malgrat això, la senyoria de Ripoll sobre Beniparrell durà ben poc i a penes cinc anys després, per raons que desconeixem, Pere i el seu fill, Nicolau de Ripoll, negociaren la seua venda al cavaller Andreu Guillem Escrivà, qui, com veurem, fou senyor del lloc durant uns deu anys abans de llegar-lo al seu fill.90

«Col·lecció documental», doc. 17 (30.VIII.1311). V. Anyó, El primer manual de consells de la ciutat de València, 1306-1326, València, 2001; i J. V. Cabezuelo, Poder público y administración territorial..., ob. cit., doc. 59 (20. IV.1309). 89 E. Olmos, Inventario de los pergaminos..., ob. cit., doc. 1193 (15.VII.1311) (compra judicial d’unes cases de Francesc Salvoreda); ACA, C, reg. 207, f. 225 (1310) (llicència

per a construir un molí sobre la séquia de Rascanya); reg. 215, f. 277 (1317) (llicència per a construir un molí sobre la séquia de Petra); reg. 219, f. 345 (1321) (canvi de censos per unes cases que el monestir de Sant Vicent tenia a la ciutat de València). 90 Desconeixem si n’eren descendents directes, però sabem que a l’alçada de 1349 Berenguer i Pericó de Ripoll eren cavallers, el que indicaria eixa projecció social ascendent de la família: ACA, C, reg. 889, f. 103.

87

88

37

38

Beniparrell, 750 aniversari

IV. ELS PRIMERS ESCRIVÀ: ANDREU GUILLEM ESCRIVÀ (1316-C. 1327) I EL SEU FILL HOMÒNIM (C. 1327-C. 1339)

El 10 d’octubre de 1316 es reuniren a Beniparrell Vidal Sarthou, procurador substitut del bisbat i el capítol de València, el notari Llorenç d’Angelats i el cavaller Andreu Guillem Escrivà. El primer, com a procurador del bisbe i del capítol de la catedral de València, protestà amb acta notarial per la forma com Escrivà ha comprat o entén a comprar Beniparrell d’En Pere de Ripoll, ciutadà de València, o d’En Nicholau, son fill, ja que aquella compra anava en perjudici de la Esgleya de València. Per tant, sembla que en aquells moments el cavaller acabava d’adquirir o estava negociant la compra del lloc amb els Ripoll, tractament que arribà a oïdes del procurador eclesiàstic –an·audiència d’ell–, que decidí formalitzar la seua protestació, no consentint la dita venda o compra del dit loch de Beniparrell. El rector de Puçol al·legava que lo dit Pere de Ripol o Nicholau no puxen lo dit loch de Beniparrell vendre axí com lo vénen, tot i que no coneixem les raons específiques de la reclamació. Tal vegada, com hem dit anteriorment, el conflicte es dirimia de nou per les rendes del lloc, en concret pel terç delme, ja que la condició de ciutadà de Pere de Ripoll havia pogut permetre que la diòcesi de València recuperara

aquella part de la renda decimal que havia cedit en el seu moment tant a Arnau de Romaní com al monestir de Portaceli. Per això, si ara els Ripoll tractaven de vendre el lloc a un cavaller, l’Església podia témer que aquell prenguera el terç delme si no s’especificava en la venda que no hi tenia dret. Amb tot, com també hem apuntat adés, no podem conéixer la resolució de la controvèrsia amb la documentació amb què disposem. En qualsevol cas, el fet que Andreu Guillem Escrivà sol·licitara còpia de la protesta per haver acort sobre açò i que demanara que aquella no fóra posada en forma pública tro ell haja respost a açò, així com també que no trobem conflictes posteriors sobre la qüestió entre els pergamins de la catedral, pot indicar, tot plegat, que el nou senyor del lloc accedí als clams eclesiàstics, foren els que foren.91 Altrament, el mateix document indica que els Ripoll a penes si posseïren la senyoria de Beniparrell uns pocs anys i la vengueren ràpidament a Andreu Guillem Escrivà. El comprador, casualment, era fill d’Arnau Escrivà, l’home que en 1270 substituí l’antic senyor del lloc, Arnau de Romaní, en el càrrec de batle de València, així com també cosí germà de Guillem Escrivà, qui va encapçalar en aquella ocasió

«Col·lecció documental», doc. 20 (10.X.1316).

91

39

40

l’enfrontament contra el cavaller. Aleshores els Escrivà eren exclusivament juristes, però precisament les generacions d’Andreu Guillem començaren a assolir l’ennobliment a través dels privilegis de cavalleria concedits per la monarquia. Així, d’una banda sabem que el mateix Andreu Guillem Escrivà era tractat d’honrat i de cavaller en el document de 1316 sobre la compra de Beniparrell, mentre que, d’altra banda, en 1330 el seu fill homònim ocupava el càrrec de jurat de la ciutat de València per l’estament dels cavallers.92 Per tant, en consonància amb esta projecció, és conseqüent que cercaren una senyoria a les rodalies de la capital que impulsara la seua posició. D’esta manera, com hem vist en el cas dels Ripoll, l’estratègia d’ascensió social de moltes d’estes famílies ciutadanes de València es fonamentava en l’accés a l’administració reial i municipal, en els negocis urbans i rústics, i en les compres de terres o senyorius. Els Escrivà en concret eren una família de tradició jurista, descendent del notari reial Guillem Escrivà –pare d’Arnau Escrivà–, fundador de la línia principal de la família al regne de València amb les nombroses donacions que rebé de Jaume I a mitjan segle XIII, entre les que hi havia un bon nombre de terres a Patraix, sobre les quals s’acabaria fundant la senyoria d’aquell lloc en mans de la família.93 De fet, com apuntà el pare Batllori, tot i que en el segle XV totes les branques dels Escrivà ja pertanyien a l’estament cavalleresc, els seus rivals continuaven retraient-los que el seu cognom fóra de ploma i no d’espasa.94 En este sentit, les dades que coneixem sobre els nous senyors de Beniparrell són una bona mostra d’estes trajectòries d’ennobliment ordides a partir de la carrera de

lleis, de l’ocupació de càrrecs polítics i de l’aprofitament dels negocis que oferia la capital valenciana. Com hem dit, Andreu Guillem Escrivà era fill d’Arnau Escrivà, qui segons Miquel Batllori ja era senyor de Patraix, però, com que Andreu Guillem era el fill menut –encara menor d’edat en 1283–,95 la senyoria passà el seu germà major, Guillem Escrivà (vegeu «Figura 2», p. 57). Així doncs, esta condició de fill menor ajuda a entendre encara més l’adquisició del lloc de Beniparrell, a la qual, altrament, pogué accedir des de les esferes de poder que compartia amb Pere de Ripoll, ja que si este va formar part del Consell de la ciutat de València en diverses ocasions a començaments del segle XIV, Andreu Guillem, pare, també va ser jurat municipal, per exemple en 1313. Amb tot, serà al seu fill, anomenat també Andreu Guillem Escrivà, a qui veurem ocupant alts càrrecs de l’administració municipal i reial amb més freqüència. Desconeixem la data de la mort del pare, però degué de voltar el 1327, ja que en març d’aquell any el fill obtingué una llicència reial per a construir uns banys públics i un forn de pa a l’hospicio que havia pertangut a son pare, difunt, situat a la parròquia de Sant Esteve de València.96 Així doncs, la senyoria de Beniparrell també degué ser traspassada en herència entorn d’aquella data al fill homònim, el qual, a més a més, segons es deia en el mateix document era jutge de la cort reial, un càrrec que si més no durant 1328 hauria de compaginar amb el de mostassaf de la ciutat de València.97 De fet, pareix que en aquells moments en què acabava d’accedir a la senyoria de Beniparrell, Andreu Guillem Escrivà, fill, estava assolint grans cotes de poder i

92 A. Furió i F. Garcia-Oliver, Llibre d’establiments i ordenacions de la ciutat de València (1296-1345), València, 2007, doc. 232 (21.VII.1313); R. Narbona, «Los Escrivà. Rasgos genealógicos de un linaje patricio. Proyección política y matrimonial», Anales de la Academia de Cultura Valenciana, 69 (1991), p. 85. 93 M. Batllori, «El cronista Bernat Desclot...», ob. cit., p. 130-134. 94 M. de Riquer (ed.), Lletres de batalla, Barcelona, vol. III, 1969, p. 117, 123 i 127, citat per M. Batllori, Ibidem, p. 127. 95 Ho sabem gràcies a un document aportat pel mateix Batllori en què Jaume Castellà, veí de València, apareix com a tutor d’Andreu Guillem Escrivà, ja que el seu pare Arnau havia mort, com hem vist en l’epígraf sobre Arnau de Romaní, a mitjan 1275: M. Batllori, Ibidem, p. 138.

96 L’entrada «Escrivà» de la Gran Enciclopèdia Catalana, realitzada per Lluís Cerveró i Miquel Batllori, sense citar fonts, estableix la data de la mort entre 1329 i 1331, però el document que aportem sembla irrefutable per a avançar-la uns quants anys: in hospicio vestro quod fuit Andree Guillelmi Scribe, quondam patris vestri. ACA, C, reg. 229 f. 268r (15.III.1327). 97 Ibidem, doc. 377 (13.XI.1328). D’altra banda, a la Gran Enciclopèdia Catalana Cerveró i Batllori presenten Andreu Guillem Escrivà, pare, com a lloctinent del procurador general del regne de València en estes dates, però –tenint en compte els problemes de datació de la seua mort citats– qui ocupava aquell càrrec podria ser el fill que estem tractant. 98 L. Palmar (ed.), Furs e ordinacions del Regne de Valencia, València, 1482 (ed. facsímil:

Beniparrell, 750 aniversari

d’influència. Així, a la sessió de la primera clausura de les Corts valencianes celebrada el 24 d’octubre de 1329 el veiem entre els cavallers e generosos, alhora que hi assistix com a síndic de la ciutat de València.98 I, encara més, a resultes de la reforma del govern municipal que s’hi aprovà, la qual establia per primera vegada la inclusió de dos cavallers entre els sis jurats de la capital, fou escollit com a tal en el primer any en què es tingué possibilitat, en 1330.99 Ultra això, en aquell context de reunió solemne dels estaments del regne amb el monarca, Escrivà aconseguí la protecció reial dels seus pobladors de Beniparrell enfront del pagament d’impostos mercantils. Així, el 27 de gener de 1330, només un parell de setmanes després de la clausura definitiva de les Corts, Alfons el Benigne, a petició d’Andreu Guillem Escrivà, ordenà als recaptadors dels impostos que gravaven el trànsit de les mercaderies que no cobraren pes, mesuratge, lleuda, portatge, peatge, ribatge ni qualssevol altres drets similars als hòmens de Beniparrell, ja que eren francs de tota exacció reial segons el privilegi que Jaume II els havia concedit en temps de la senyoria del monestir de Portaceli, com hem vist anteriorment: Cum homines sui loci vocati Beniparre (sic), siti in termino civitatis Valencie, sit et esse debeant franchi et liberi ex concessione serenissimi principis dominis Jacobi, felicis memorie regis Aragone.100

1992), p. 199-200, «Alfons el Benigne», Fur de 23.X.1329. 99 R. Narbona, «Los Escrivà...», ob. cit., p. 85. 100 «Col·lecció documental», doc. 21 (27.I.1330). 101 Posteriorment, a través de les dades oferides per la Gran Enciclopèdia Catalana, sabem

El problema era el mateix que amb el pagament del cabeçatge de començaments de segle, ja que els col·lectors reials –pesadors, mesuradors, lleuders, peatgers, guardians o arrendadors d’impostos– al·legaven que en aquella franquesa primigènia no es feia specialis mencio de les exaccions que ells cobraven. Per això, novament com llavors, el rei hagué de dictar una ordre en benefici del senyor feudal en què explicitava que, malgrat que no s’hi fera esment, no havien de ser recaptades dels beniparrellins. Així doncs, la proximitat al rei, el servici a la monarquia en l’administració reial, l’ocupació de càrrecs municipals, l’establiment de noves fonts de renda amb negocis urbans i la possessió d’una senyoria serviren Andreu Guillem Escrivà per mantindre i fer ascendir la seua posició social.101 Per altra banda, aquella de 1330 és la darrera notícia que tenim relativa a Beniparrell durant el domini dels primers Escrivà, ja que no serà fins a començaments de 1339 quan trobem noves dades, que ens informen que la titularitat del senyoriu havia canviat a mans del ciutadà Arnau ÇaMorera, qui, per tant, el degué adquirir per compra en algun moment entre 1330 i 1339 –possiblement entre 1336 i 1339 com explicarem a continuació. Amb tot, no seria la darrera vegada en què Beniparrell estaria sota el domini feudal dels Escrivà, ja que precisament el primer membre del llinatge Escrivà de Romaní era rebesnét del germà major d’Andreu Guillem Escrivà, pare (vegeu «Figura 2», p. 57).

que fou lloctinent del procurador general del regne en 1341 i que acabà morint en la batalla de la Pobla Llarga de 1347, tot defensant la causa reial que feia front a la revolta de la Unió.

41

42

Beniparrell, 750 aniversari

V ELS ÇA-MORERA: EL VICECANCELLER ARNAU ÇA-MORERA (C. 1339-C. 1348) I LA SEUA FILLA EIROVÍS (C. 1348-C. 1355)

Arnau Ça-Morera, un jurisperit vingut del Bages La primera i casi única notícia que tenim de la propietat senyorial de Beniparrell per part d’Arnau ÇaMorera correspon a un document del 23 de març de 1339. Com havia passat en 1330 amb la franquesa d’impostos comercials obtinguda pel cavaller Andreu Guillem Escrivà per als hòmens de Beniparrell, també Ça-Morera, que hi apareix com a ciutadà de València i senyor del lloc, aprofità el marc d’unes Corts valencianes per tal d’assegurar l’exempció dels beniparrellins a l’hora de pagar impostos al rei per les mercaderies que transportaven.102 D’esta manera el nou rei, Pere el Cerimoniós, ordenà als seus oficials que no els cobraren cap peatge, lleuda, portatge, mesuratge, pes, passatge o ribatge, i autoritzà Ça-Morera a repartir als seus vassalls cartes testimonials que certificaren que residien a Beniparrell i que, per tant, n’eren francs.103 Ara, però, l’argumentació jurídica era diferent, ja que no es basava en l’exempció general concedida al lloc per Jaume II en 1298, sinó en una franquesa concreta d’aquells drets mercantils concedida als vicinos civitate et termini Valencie; per esta raó, com Beniparrell estava dins dels tèrmens de la ciutat –sit in eiusdem civitatis termino 102 Tot i que es desconeixen les dates exactes, se sap que entre febrer i març de 1339 tingueren lloc les segones Corts valencianes que celebrà Pere el Cerimoniós, rei de la Corona d’Aragó des de 1336. Vegeu: Mª. R. Muñoz Pomer, «Las Cortes de 1339 paso previo en la alianza

constitutus– els seus habitants també havien d’estar-ne exempts. Respecte de tot això, cal tindre en compte que la diferència entre l’exempció de finals de segle XIII i les dos ordenades en 1330 i 1339 raïa en el fet que la primera es referia expressament als impostos directes, pagats en funció del patrimoni familiar, mentre que les segones feien referència al moviment de mercaderies, el que, tot plegat, sembla apuntar que durant el primer terç del segle XIV els veïns de Beniparrell havien incrementat la comercialització de la seua producció agrícola, bo i dirigint-la al gran mercat que representava València. D’altra banda, els dos darrers documents citats establixen les dates ante quam i post quam per a l’accés del ciutadà Arnau Ça-Morera a la titularitat de la senyoria de Beniparrell: en algun moment donat entre gener de 1330 i març de 1339. Amb tot, com hem avançat anteriorment, ens inclinem per pensar que tal vegada la compra va ser realitzada a partir de 1336, en consonància amb la trajectòria social del nou senyor. Ça-Morera havia nascut amb tota probabilitat a Prats del Rei, prop de Manresa, al si d’una família de juristes al servici dels senyors de la zona i de la monarquia, com peninsular contra los Benimerines», Estudios dedicados a Juan Peset Aleixandre, València, 1982, vol. III, p. 67-80. 103 «Col·lecció documental», doc. 22 (23.III.1339).

43

44

apunten dos dades documentades: un benefici instaurat a l’església parroquial de Prats del Rei en honor dels apòstols Sant Pere i Sant Pau per un tal Arnaldi de Moraria, ciutadà de València –el que indica que no hi perdé les arrels–,104 i el fet que la seua filla duguera l’infreqüent nom d’Eirovís –esmentat en algunes ocasions amb la forma Airovís.105 En este sentit, en aquella població catalana es documenta a bastament el llinatge medieval Ça-Morera106 i, en concret, a començaments del segle xiv es pot detectar la família formada per Guillem Ça-Morera, la seua dona Eirovís i els seus fills Ramon Ça-Morera i Pere Ça-Morera,107 per la qual cosa és molt probable que Arnau Ça-Morera fóra també germà d’estos darrers, el que explicaria que donara a la seua filla el nom de la seua pròpia mare, un nom, com hem dit, gens comú. A més a més, sabem que en 1288 el pare Guillem Ça-Morera era batle de la senyoria del monestir de Valldaura a Puigdemàger i Solanelles, mentre que en 1318 i 1320 un jurisperito homònim –possiblement ell mateix– va ser nomenat assessor del veguer reial de Manresa i del Bages;108 així mateix, el seu fill Ramon Ça-Morera passà en 1310 de subveguer de Manresa al càrrec de batle reial de la vila,109 unes dades que concorden amb la carrera de magistrat d’Arnau Ça-Morera a terres valencianes.

Ací el documentem per primera volta en 1320, quan és nomenat assessor jurídic del procurador general, la màxima institució de govern reial al regne de València.110 Cinc anys després continuava ocupant aquell càrrec i a l’alçada de les Corts valencianes de 1329-1330 –a les quals hem vist assistir també el cavaller Andreu Guillem Escrivà, llavors senyor de Beniparrell–, s’havia fet un lloc entre els governants de la ciutat de València i devia ser considerat un important jurista, ja que hi va acudir com a síndic de la ciutat i va ser triat per a ser un dels tretze consellers que havien de dictaminar sobre la important qüestió de la unificació foral valenciana.111 A més a més, apareix com a procurador en les Corts de Vidal de Vilanova, comanador major de Montalbà, el que assenyala la seua relació amb els poders feudals del regne, possibilitada per la seua activitat a la procuradoria general. En consonància amb tot això, sis anys després –en 1336– a la pujada al tron de Pere el Cerimoniós, Ça-Morera va ser nomenat batle de la ciutat de València i general del regne, amb totes les seues atribucions de gestió de les rendes reials i de justícia de nombroses causes.112 Així, al recer del servici a la monarquia continuà incrementant el seu poder, com palesa, per exemple, que en 1337 formara part del Consell reial –conseller del senyor rey e batle general del

104 R. Costa i J. Segur, Història de les comarques de Catalunya. Anoia, Manresa, 1991, vol. II, p. 355, citat per Mª. Crispí, «Una obra documentada d’Aloi de Montbrai: la marededéu dels Prats de Rei. Noves vies per a l’estudi de l’escultor francès», Locvs amoenvs, 7 (2004), p. 112, nota 3. 105 Per exemple és així en l’acta de compra d’Alberic de 1349 que veurem poc després. Tanmateix, la forma predominant als documents és la d’«Eyrovís». D’altra banda, pel que fa al nom d’Arnau Ça-Morera, en els documents en llatí els noms amb article salat no són distingibles –«Arnaldus de Moraria»–, però quan són escrits en romanç prenen la seua forma original, per exemple «Arnau Samorera» en la crònica de Pere el Cerimoniós. 106 Vegeu, per exemple, els noms arreplegats per: M. Obiols, El monacat femení en la Catalunya medieval: Santa Maria de Valldaura (1241-1399), Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, 2005. De fet, al mur de ponent del claustre de la Seu de Manresa encara s’hi pot trobar el vas sepulcral medieval d’un Bernat Ça-Morera. 107 Els documentem en 1304 en una venda d’un tros de terra i un farraginal que tenien al terme de Puigdemàger, actualment a Prats del Rei: Ibidem, doc. 111bis. 108 Ibidem, doc. 97-99bis (28.XI.1288); ACA, C, reg. 232, f. 279r-v (1.IX.1318) (nomenament com a assessor de la vegueria de Manresa i el Bages); reg. 233, f. 144 (24. XI.1320) (nomenament com a assessor de la vegueria del Bages). 109 ACA, C, reg. 232, f. 114r (1.IV.1310) (nomenament com a subveguer de Manresa) i

121r (XI.1310) (nomenament com a batle de Manresa). D’altra banda, sabem que l’altre germà, Pere Ça-Morera, havia mort abans de 1325, ja que llavors documentem el seu hereu, Guillemó, possiblement dit així per a diferenciar-lo del seu avi Guillem, que encara estaria viu: M. Obiols, Ibidem, doc. 148 (19.XII.1325). 110 ACA, C, reg. 233, f. 82r (17.XII.1320) (nomenament com a assessor del procurador general del regne de València). 111 ACA, C, reg. 233, f. 99r (8.IV.1325) (autorització per a dictar justícia en absència del procurador general del regne); L. Palmar (ed.), Furs e ordinacions del Regne de Valencia..., ob. cit., p. 199-200, «Alfons el Benigne», Fur de 23.X.1329; J. Zurita, Anales de la Corona de Aragón, Saragossa, 1562-1577 (ed. facsímil: 1970), llibre VII, cap. IX. La seua tasca com a legista es traduí en la redacció d’unes Notae super Foris regni Valentiae: J. Pastor, Biblioteca valenciana, València, 1827, p. 6-7. Entre els tretze consellers escollits també hi era Berenguer de Ripoll, probablement pertanyent als Ripoll que van ser senyors de Beniparrell, el que tot plegat assenyala el procés d’oligarquització del poder a la ciutat de València a començaments del segle XIV en mans d’unes quantes famílies de juristes, mercaders i servidors de la monarquia, progressivament ennoblits. 112 No hem trobat el nomenament concret, però Just Pastor indica la data de 1336 per a la seua accessió al càrrec, el que concorda amb el fet que almenys en 1333 el batle general del regne fóra Guillem Serrano, mentre que en agost de 1336 –poc després de la coronació

Beniparrell, 750 aniversari

regne de València–113 o que fóra un dels dos ambaixadors enviats pel rei a Roma a prestar jurament feudal al pontífex pels regnes de Sardenya i Còrsega: Envió el rey de la ciudad de Valencia a 7 del mes de enero deste año por sus embajadores, para que en su nombre prestasen al papa el juramento, a don Bernaldo de Vilaragut, Arnaldo de Morera baile general del reino de Valencia y Azberto de Caliaza.114

Per tant, pensem que és factible que a partir del seu accés a la batlia en 1336 accedira a la compra de Beniparrell com a resultat del seu propi ascens social. El que és segur, en qualsevol cas, és que a començaments de 1339 n’era el senyor i també que aquell mateix any rebé una notable donació reial de 50 jovades –150 hectàrees– a la marjal de l’Albufera que s’estenia cap a la ciutat de València i cap a les alqueries que havien sigut de Pere Maçó –versus civitate Valencie et alquareas que fuerunt Petri Maçonis.115 Amb tot, no hem pogut localitzar el lloc concret d’aquelles alqueries per saber si estaven prop del terme beniparrellà, encara que si tenim en compte el contingut del document i el fet que llavors l’Albufera arribava pràcticament fins als ravals del sud-est de València, sembla que la donació se situava més bé a prop de la ciutat. Fóra com fóra, Arnau Ça-Morera degué mantindre el senyoriu de Beniparrell des de la seua compra, entre 1330 i 1339, fins a la seua mort, cap a 1348, ja que la següent notícia que hem trobat correspon a la propietat del lloc en 1355 per part de la seua néta, Elicsén de Romaní. I coneixem este vincle familiar a través d’un document posterior en què Elicsén es feia càrrec del pagament d’un benefici en honor del Cerimoniós– trobem la primera referència –en la crònica de Zurita– a Ça-Morera com a posseïdor de la batlia. Cf.: L. Alanyà (ed.), Aureum Opus regalium privilegiorum civitatis et regni Valentie, València, 1515 (ed. facsímil: 1999), «Alfonsi secundi», L (6.II.1333); J. Pastor, Biblioteca valenciana, ob. cit., p. 6-7; J. Zurita, Anales de la Corona de Aragón, ob. cit., llibre VII, cap. XXXIII. 113 ACA, C, reg. 862, f. 10v (18.VIII.1337). 114 J. Zurita, Anales de la Corona de Aragón, ob. cit., llibre VII, cap. XXXVI. Com veurem posteriorment, els Ça-Morera i els Vilaragut, així com també els Romaní, participaren activament en la revolta de la Unió; cf. infra, nota 132. 115 ACA, C, reg. 1112, f. 70r-v (21.IX.1339). No obstant això, alguns al·legaren que aquelles

a Sant Miquel que la seua àvia Caterina, vídua d’Arnau ÇaMorera, havia instituït a l’església de Sant Joan de l’Hospital de València.116 I, alhora, sabem que Elicsén era filla d’una dona dita Eirovís, qui, conseqüentment, havia de ser filla d’Arnau Ça-Morera, i hauria rebut eixe nom tot seguint la tradició familiar (vegeu «Figura 2», p. 57)117. Així doncs, és igualment probable que entre 1348, data aproximada de la mort d’aquell, i 1355, quan Elicsén –llavors menor d’edat– era ja senyora del lloc, ho fóra també Eirovís, qui, per tant, hagué de morir poc abans d’aquell any. D’altra banda, sabem que Eirovís Ça-Morera casà en primeres núpcies amb Jaume de Romaní, la qual cosa feia retornar Beniparrell a l’àmbit d’influència dels Romaní, els primers senyors del lloc. Amb tot, quan aquella probablement va heretar el lloc de son pare Arnau Ça-Morera, el seu espòs ja havia mort o va morir molt poc després, a finals de 1348, i no seria fins a la següent cessió en herència, a la filla dels dos, Elicsén de Romaní, que el senyoriu no tornaria a dependre de la família Romaní. És per això que abans de passar a tractar la senyoria d’Elicsén farem un breu repàs a la trajectòria dels descendents d’Arnau de Romaní, marcada pel tràgic final de Jaume, senyor d’Alberic, a causa de la seua activa participació en la revolta de la Unió, desplegada al regne de València entre 1347 i 1348 contra el poder autoritari de Pere el Cerimoniós, en la qual, com també veurem, va comptar amb el suport del seu sogre, Arnau Ça-Morera, senyor de Beniparrell.

terres eren seues per donaciones antiquas i el rei hagué d’ordenar que es comprovara i, si mancava terreny per eixa causa, es repartiren les 50 jovades agafant-les d’algún altre lloc proper. 116 Mª. M. Cárcel, Un formulari i un registre del bisbe de València En Jaume d’Aragó (segle XIV), València, 2005, doc. 208 (19.XII.1372). 117 ACA, C, reg. 1910, f. 132r (1.VII.1391) (llicència reial a Elicsén de Romaní per a comprar béns i censals, així com tindre els censals que eren de sa mare, Eirovís); E. Olmos, Inventario de los pergaminos..., ob. cit., doc. 4.098 (12.XII.1397) (consignació a la catedral de València per part d’Elicsén de Romaní d’una renda procedent de sa mare Eirovís, destinada a la construcció d’un hospital en un raval de València).

45

Els descendents d’Arnau de Romaní. La participació de Jaume de Romaní i d’Arnau Ça-Morera en la revolta de la Unió En morir el cavaller Arnau de Romaní a finals de 1276 deixà com a hereu el seu fill Jaume, possiblement el primogènit, ja que en 1281 i 1286 apareix realitzant establiments emfitèutics a les terres que havia heretat a l’Olleria, prop de València, mentre que els béns com a senyors de Benillup dels que probablement eren els seus germans, Berenguer, Arnau i Jaumeta, eren administrats per tutors a l’alçada de 1285.118 Si de Berenguer sabem que entroncà amb els Llançol per formar el llinatge Llançol de Romaní, assentat sobre el lloc de Vilallonga que havia posseït son pare, d’Arnau tenim notícia que era senyor de la vall de Perputxent, encara que sembla que acabà ingressant en la vida eclesiàstica.119 Del primogènit, per la seua banda, no en tornem a tindre notícies fins a 1300, quan comprà per 80.000 sous la torre i alqueria d’Alberic al rei Jaume II, qui al seu torn l’havia adquirit d’Eximén Zapata i dels marmessors de son pare, Pedro Zapata de Tous.120 Amb esta compra la línia principal dels Romaní pogué assentar-se durant tot el segle XIV a Alberic, una senyoria mitjana situada dins del terme municipal de la vila reial d’Alzira. L’hereu del comprador seria el seu fill Arnau de Romaní, a qui veiem en 1317 junt a son pare pagant 5.000 sous per una demanda interposada precisament pel sequier d’Alzira.121 En concret, degué heretar el senyoriu poc abans de 1322, puix en eixa data, en procedir a una altra compra, la del castell de Relleu per 30.000 sous, és mencionat com a fill del difunt Jaume de Romaní.122 Així mateix, ell degué morir sense descendència entre 1330, quan vengué Relleu 118 V. Cuñat, Arnau de Romaní y Domènec de Cavall..., ob. cit., doc. 81 (14.XII.1281), 83 (7.VI.1286) i 84 (8.VI.1286). Pel que fa a la tutoria dels germans Romaní, vegeu: AHN, Orde de Montesa, Pergamins particulars, Carpeta 520, 408-p (27.XII.1281), citat per M. V. Febrer, Dominio y explotación territorial en la Valencia foral, ob. cit., p. 81. 119 J. Escrig, Cronologies històriques valencianes: de Jaume I als nostres dies, València, 2001, p. 206 (Arnau de Romaní, senyor de la vall de Perputxent en 1285); V. Cuñat, Ibidem, p. 63 (Arnau de Romaní, frare en 1306). 120 C. López Rodríguez (ed.), Liber patrimonii Regii Valentiae, València, 2006, doc. 309 (22.IX.1300) (instrument de venda de l’alqueria i torre d’Alberic de Jaume II a Jaume de Romaní, incloent la trasllació pública autenticada per la Cancelleria reial de la carta de donació de l’alqueria d’Alberic feta el 12 de desembre de 1238 a Lope Ferrench de Lucenich). 121 Ibidem, doc. 311 (21.XII.1317). 122 Ibidem, doc. 2341 (12.V.1322) i 2343 (13.V.1322) (12.V.1322). Per tant, la mort de

46

a Bernat de Sarrià,123 i 1336, moment en què veiem al seu germà Jaume de Romaní com a nou senyor d’Alberic. En efecte, a l’arribada al tron de Pere el Cerimoniós, el nou monarca declarà públicament que acollia davall la seua protecció Elicsén Ximénez de Montornés, vídua de Jaume de Romaní, el fill i hereu d’aquell, també dit Jaume, i els seus vassalls, tant cristians com musulmans, del lloc d’Alberic.124 Este nou senyor, nét del primer Romaní posseïdor de Beniparrell, seria el que casaria amb Eirovís Ça-Morera i tindria com a filla Elicsén de Romaní, tot i que molt poc després seria executat per ordre del mateix rei com un dels cabdills militars de l’alçament unionista. Així, per bé que durant els primers anys de la dècada de 1340 havia estat al servici de la monarquia, per exemple en la campanya militar contra el rei de Mallorca a terres del Rosselló en 1343 o com a justícia criminal de València en 1344,125 posteriorment donà ple suport a la Unió valenciana, instituïda durant la primavera de 1347 per a frenar els abusos autoritaristes de la monarquia. De fet, la seua trajectòria fou similar a la del seu sogre, Arnau Ça-Morera, qui durant el temps en què fou senyor de Beniparrell també passà de ser fidel servidor de Pere el Cerimoniós a ser apartat de la més alta administració reial i constituir-se en un dels caps unionistes. D’esta forma, si bé en 1340 Ça-Morera ascendí encara més en la seua carrera com a magistrat, deixant el càrrec de batle general del regne de València per a ocupar el de vicecanceller reial,126 sis anys més tard cauria en desgràcia, precisament arran del conflicte Jaume de Romaní fou bastant anterior a la data de 1336 que indica J. Hinojosa, Diccionario de historia medieval del reino de Valencia, València, 2002. 123 C. López Rodríguez (ed.), Liber patrimonii Regii Valentiae, ob. cit., doc. 2344 (25.I.1330). 124 Ibidem, doc. 312 (11.XII.1336). 125 F. Soldevila (ed.), Les quatre grans cròniques: Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Pere III, Barcelona, 1971, p. 1069; ACA, C, reg. 1307, f. 113r-v (13.X.1344) (concessió de 2.000 sous deguts a Jaume de Romaní, cavaller de la casa reial i justícia criminal de València). 126 Sabem que Pere Despens era el vicecanceller de Pere el Cerimoniós fins a 1340 i l’any següent veiem Arnau Ça-Morera en el càrrec, per la qual cosa degué ser directament el seu substitut. Cf: J. Trenchs, «Pere Despens, vicecanciller de Pedro el Ceremonioso (13391340)», Annals d’estudis gironins, 1 (1979-1980), p. 249-258; J. Zurita, Anales de la Corona de Aragón, ob. cit., llibre VII, cap. LV.

Beniparrell, 750 aniversari

que donà peu a la formació de la Unió. Ça-Morera era el jurista de confiança del rei, el que va dirigir durant 1343 el plet que justificà jurídicament la presa de les terres del rei Jaume III de Mallorca per part del Cerimoniós, i el mateix que pronuncià un parlament general davant el poble mallorquí a la Seu quan la capital del regne va ser ocupada.127 Tanmateix, molt poc després, la intenció del monarca –davant la mancança de fills barons– de nomenar la seua filla Constança hereva de la Corona per tal d’evitar el traspàs de la successió a l’infant Jaume –germà del rei– fou l’inici de la fi de la carrera del vicecanceller. Així, a començaments de 1346 el Cerimoniós reuní a València una junta de vint-i-dos lletrats i religiosos per tal que l’informaren sobre la legitimitat de la seua intenció: dèneu es declararen a favor dels drets de la infanta Constança, però tres, seguint el costum successori de la Corona, feren costat als del seu oncle Jaume, comte d’Urgell. Entre ells hi era Arnau Ça-Morera, la postura del qual, segons afirma el cronista aragonés Zurita, li costà el càrrec: Arnaldo Zamorera, que fue vicecanceller, y le removió el rey de aquel cargo porque aconsejó que debía ser preferido en la sucesión el infante don Jaime a las infantas sus hijas.128

A més a més, la decisió final del monarca de declarar hereva la seua filla estigué a l’origen de la formació durant l’any següent, 1347, de les Unions dels regnes d’Aragó i de València, unes aliances impulsades pel mateix Jaume d’Urgell i el germanastre del rei, l’infant Ferrando, tot agrupant el malestar de molts sectors socials envers les actuacions autoritàries de la monarquia, les quals lesionaven el poder i els interessos divergents dels revoltats.129 I a terres valencianes el senyor de Beniparrell, Arnau Ça-Morera, fou 127 F. Soldevila (ed.), Les quatre grans cròniques: Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Pere III, ob. cit., p. 1051 i 1055. 128 J. Zurita, Anales de la Corona de Aragón, ob. cit., llibre VIII, cap. V i XXVII (la cita en el darrer). 129 Per a una explicació detallada de les reclamacions de la Unió valenciana –centrades en la rebaixa de la pressió fiscal, la reintegració del reialenc alienat, els greuges de justícia i el compliment dels Furs– vegeu M. Rodrigo, «La Unión valenciana y sus protagonistas», Ligarzas, 7 (1975), p. 133-166. Tal vegada les Notae super Foris regni Valentiae preparades per Arnau Ça-Morera foren redactades en este context de defensa foral. 130 F. Soldevila (ed.), Les quatre grans cròniques: Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Pere III, ob. cit., p. 1104.

un dels principals dirigents de la rebel·lió segons explica el mateix Pere el Cerimoniós a la seua crònica: E en tots aquells consells de la Unió cabien e sabien la reina nostra madastra, e l’infant don Ferrando, e frare Dalmau de Cruïlles, e N’Humbert de Cruïlles, a N’Arnau Samorera, qui fo nostre vicicanciller, e molts cavallers, e juristes, e mercaders, e menestrals.130

De fet, els testimonis presos i els processos reials realitzats a la fi de la guerra indiquen que Ça-Morera avocava de secret en los affers de la Unió comunament per la ciutat a uns e a altres, i, encara més, ‘principium et finis erat’ de tots los dits affers. Al mateix temps, en un d’aquells informes, en què es detallaven les seues principals possessions –un alberch e passats VII o VIII míl·lia sòlidos censals, e lo loch de Beniparrell, vexella d’argent e diners ‘ultra modum’, e loch e béns en Puigçerdà–, apareix tot just abans que un altre dels inculpats, el seu gendre Jaume de Romaní, que havia lo loch de Alberich e I alberch e forn en Algezira, e I alberch en València.131 Romaní havia estat un dels líders de les forces militars unionistes que durant els primers mesos de 1348 derrotaren en diverses batalles les tropes reialistes, tant a Xàtiva i a Bétera com a la Pobla Llarga, on donaren mort al llavors lloctinent del procurador general, Andreu Guillem Escrivà, segurament l’antic senyor de Beniparrell.132 De fet, el llinatge Escrivà mostrà un suport incondicional a la causa del rei i alguns dels seus membres es negaren reiteradament a unir-se als revoltats, per la qual cosa moltes de les seues possessions foren confiscades o saquejades, com relata el cronista Martí de Viciana en parlar de Joan Escrivà, oncle del futur senyor de Beniparrell, Manfré Escrivà de Romaní (vegeu «Figura 131 M. Rodrigo, La Unión de Valencia: Una revuelta ciudadana contra el autoritarismo real, Tesi doctoral, Universitat de València, 1987, vol. 1, p. 395; vol. 2, doc. 152, p. 385. 132 J. Zurita, Anales de la Corona de Aragón, ob. cit., llibre VIII, cap. XIX. D’altra banda, s’intuïxen les estretes relacions prèvies entre els revoltats, ja que, per exemple, quan a començaments de 1348 Pere el Cerimoniós hagué d’ordenar a certs alcaids del regne que tornaren les potestats dels seus castells, hi veiem que ho fa insistentment al d’Albaida, el castell de la qual estava en mans de Jaume de Romaní com a tutor de Joan de Vilaragut, nebot seu i fill del difunt Bernat de Vilaragut –amb qui Arnau Ça-Morera anà a prestar jurament al pontífex segons hem vist abans–, i al de Montornés, de Joan Ximénez de Montornés, segurament germà d’Elicsén Ximénez de Montornés, mare de Jaume de Romaní (vegeu «Figura 2», p. 57); ACA, C, reg. 1477, f. 31r-36r (II.1348-IV.1348).

47

2», p. 57): Fue cavallero de gran valor, y de la casa del rey, quando la Unión de Valencia fue muy contrario a ella, y tuvo siempre la voz del rey, por donde los conservadores de la Unión, dieron assaco las cassas que tenía en Valencia y en Patraiz.133

Novament, doncs, els Escrivà i els Romaní s’alinearen en bàndols totalment contraris, situació de la qual, una altra vegada, eixiren perdent els segons puix el seu cap Jaume de Romaní, que havia estat un dels conservadors de la Unió durant els dies en què el rei estigué captiu deshonrosament a València,134 fou finalment degollat en funció de la sentència reial dictada a finals de 1348, una vegada que el Cerimoniós pogué sufocar la rebel·lió: E, ans de la festa de Nadal cinc dies, donam-los sentència en lo nostre real, en la casa baixa, pres (...) E donam la sentència en aital manera que quatre d’aquells, qui eren generoses, foren escapçats, ço és, En Joan Roiç de Corella e En Ponç Des-Soler e En Ramon Escorna e En Jacme de Romaní.135

La repressió fou expeditiva i molts altres dels insurrectes foren processats i executats. Així, també s’obrí una causa contra Arnau Ça-Morera, l’antic vicecanceller i senyor de Beniparrell, tot i que en opinió de Mateu Rodrigo aquell havia mort probablement durant 1348, abans de finalitzar la guerra.136 Seria, doncs, la seua filla Eirovís –encara que no en tinguem constància directa– qui segurament heretaria el lloc.

133 R. Narbona, «Los Escrivà...», ob. cit., p. 85 i nota 84; J. Zurita, Anales de la Corona de Aragón, ob. cit., llibre VIII, cap. XXIX; M. de Viciana, Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, València, 1564-1566 (ed. facsímil: 1972), tom II, p. 63. 134 A més de jurar totes les demandes de la Unió, Pere el Cerimoniós veié com un dia una gernació irrompé un dia en el palau reial de València, bo i obligant-lo a ballar amb la reina al ritme d’una cançó cantada per un barber. 135 F. Soldevila (ed.), Les quatre grans cròniques: Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Pere III, ob. cit., p. 1109.

48

La fugaç senyoria d’Eirovís A banda d’heretar probablement la senyoria de Beniparrell, Eirovís procedí a adquirir els béns que havia posseït son marit, Jaume de Romaní, els quals havien estat confiscats per la monarquia com els de la majoria d’inculpats. Per això, a mitjan febrer de 1349 la veiem comprant al rei per 200.000 sous el lloc d’Alberic, dos hospicis, uns censals i tots els béns mobles del difunt.137 A més a més, en l’acta de compra apareixia com a nova dona del noble, majordom i conseller reial Ramon de Riusech, per la qual cosa és possible que en el breu interval de temps que havia transcorregut des de la fi de la Unió fóra presa en matrimoni per aquell, un dels principals aliats del rei al regne de València. Amb tot, és possible que Eirovís morira prompte, abans de 1355, car Elicsén ja era senyora –tutelada– de Beniparrell en aquella data i, així mateix també acabaria rebent Alberic. Sense descendència, Elicsén seria la darrera Romaní d’esta branca familiar, per la qual cosa obligaria els seus hereus a adoptar el seu cognom, un fet que, com veurem en els capítols següents, donaria peu al nou llinatge Escrivà de Romaní.

M. Rodrigo, La Unión de Valencia..., ob. cit., vol. 1, p. 395. C. López Rodríguez (ed.), Liber patrimonii Regii Valentiae, ob. cit., doc. 313-314 (17. II1348) (venda del rei a Eirovís, dona de Ramon Riusech, dels béns que foren de son marit, Jaume de Romaní. Hi són inclosos els béns mobles, el lloc d’Alberic, un hospici a Alzira i un altre a València, un cens de 20 sous anuals rebut del forn amb el qual afrontava l’hospici d’Alzira, i un altre de 9 sous anuals dels dits hospici i forn). 136

137

Beniparrell, 750 aniversari

VI. DE NOU ELS ROMANÍ: ELICSÉN DE ROMANÍ (C. 1355-1404)

«Elicseneta», senyora de Beniparrell. L’efímera venda del lloc en 1358 La primera notícia documentada sobre Elicsén de Romaní com a senyora de Beniparrell data de maig de 1355, quan l’infant Pere demanà als justícies reials i procuradors senyorials dels llocs costaners valencians que li enviaren un o dos hòmens per a tractar un afer no especificat, probablement relacionat amb la tornada del rei Pere el Cerimoniós de l’illa de Sardenya, on s’havia traslladat l’any anterior per a encapçalar la seua principal campanya de lluita contra els sards: Per alcuns affers tocants molt la honor del senyor rey vullam parlar e tractar ab alcuns homes dels lochs de la marítima qui sien experts e sabents en fet de mar, o usats e acostumats de pescar en l’Albufera, per tal com los dits affers tocants lo dit senyor rey se han a desembargar en mar. E siam certs que en lo damuntdit loch ha homes de la dita condició, per ço tenim per bé que nos trametats mantinent I o II homes del dit loch de la condició damuntdita ab los quals nós puxam parlar e tractar dels dits affers.138

En el cas de Beniparrell la missiva era tramesa al amat nostre En Johan Exeménez de Montornés, tudor de la hereua d’En Jacme de Romaní o son lochtinent o procurador de Beniparrel, per la qual cosa aquella hereva tutelada havia de ser Elicsén, qui possiblement havia quedat ja òrfena de 138 «Col·lecció documental», doc. 23 (29.V.1355). Per exemple, el finançament de la tornada del rei Pere estava sent tractada pels estaments catalans durant aquells mesos, entre març i juliol de 1355: M. Sánchez Martínez i P. Ortí (eds.), Corts, Parlaments i fiscalitat a Catalunya. Els capítols del donatiu (1288-1384), Barcelona, 1997, doc. 15 (17. III.1355) i 16 (13-14.VII.1355). D’altra banda, la missiva va ser tramesa a les autoritats dels llocs de Vinaròs, Benicarló, Peníscola, Benicàssim, Orpesa, Borriana, Castelló de la Plana, Almassora, Vila-real, Alcossebre, Moncofa, Nules, Almenara, Morvedre, Canet d’En Berenguer, Puçol, El Puig, Meliana, Albalat dels Sorells, Alboraia, Alfafar, Sedaví, Massamagrell, Massanassa, Catarroja, Silla, el Romaní, Almussafes, Benifaió, Sollana, Trullars, Alcaissia, Sueca, Aielo, Cullera, Beniuaquil, Corbera, Matada, Fortaleny, Riola, Polinyà, Albalat de la Ribera, Pardines, Cotes, Gandia, Palma, Ròtova, Bellreguard, Oliva, La Font d’En Carròs, Pego, Dénia, Xàbia, Teulada, Benissa, Ifac, Altea, la Vall d’Alfàndec, Polop, Callosa, Benidorm, Finestrat i la Vila Joiosa.

pare i mare, tot havent rebut al cap i a la fi tant Alberic –senyoriu que havia estat de son pare Jaume i que sa mare Eirovís havia recuperat en 1349– com Beniparrell –procedent d’Eirovís, que l’hauria heretat al seu torn d’Arnau Ça-Morera. Per tant, en algun moment anterior a 1355 Eirovís degué morir, deixant com a tutor de la seua filla Joan Ximénez de Montornés, possiblement germà de la seua pròpia sogra –Elicsén Ximénez de Montornés– i, conseqüentment, besoncle d’Elicsén de Romaní (vegeu «Figura 2», p. 57). Altrament, sabem que poc abans de 1358, sent menor d’edat, Elicsén fou casada amb el també menor Esteve d’Aragó, qui malgrat la seua joventut –en aquell any en tenia dèsset– havia rebut el nomenament de coper reial, potser en la seua probable condició de parent del monarca.139 Així, segurament a través d’aquell matrimoni Elicsén accedí a la mateixa posició que tenia son marit, la de noble, superior a la de cavaller ostentada per son pare Jaume de Romaní.140 En altre ordre de coses, també sabem que poc després d’aquell casament Esteve d’Aragó procedí a realitzar la compra del castell i la vila de Cullera en 1358 a Pere el Cerimoniós,141 una operació que serví parcialment per a finançar la intensa guerra que es mantenia amb el rei castellà Pere el Cruel i que, a més a més, implicà l’alienació temporal de Beniparrell. La guerra amb Castella, començada a mitjan 139 Jerónimo Zurita parla d’un «Esteban de Aragón», que era nét del rei de Sicília i fill del duc d’Atenes, al servici de Pere el Cerimoniós. Amb tot, tracta sobre ell en ocasió del seu enviament amb una companyia de cavallers i ballesters a Sardenya en 1352, quan l’Esteve d’Aragó que ací tractem tindria uns 11 anys, per la qual cosa no estem segurs d’identificarlo com la mateixa persona, encara que podria ser-ho o també un fill homònim. D’altra banda, sabem que era coper reial gràcies al document de venda de la vila de Cullera del qual parlem ací mateix. J. Zurita, Anales de la Corona de Aragón, ob. cit., llibre VIII, cap. L. 140 També sa mare Eirovís apareix esmentada com a noble, tal vegada pel seu casament amb Ramon de Riusech: ACA, C, reg. 1910, f. 132r (1.VII.1391). 141 En un document de 1371 s’explica que «en temps de les noces d’Esteve d’Aragó» es realitzà la venda de Cullera, feta a 9 de gener de 1358: ACA, C, reg. 998, f. 60r-v (3.VII.1371).

49

1356, havia comportat que per primera vegada en molt de temps les accions bèl·liques es traslladaren directament i sistemàticament a l’interior de la Corona, especialment als regnes d’Aragó i de València. Per això, a finals de 1357 el rei celebrà unes Corts a Carinyena per a finançar les tropes que havien de defendre les terres aragoneses, mentre que a començaments de 1358 es traslladà a la capital valenciana per tal d’obtindre allò corresponent al territori valencià. A més, en este context de necessitat urgent d’ingressos monetaris, el Cerimoniós aconseguí una suma destacada de la venda de Cullera, feta a Esteve d’Aragó amb l’ajut de Joan Ximénez de Montornés, tutor de la dona d’aquell, Elicsén, i del patrimoni d’esta. Així, la vila, que pertanyia des de 1344 al comte de Terranova –casat amb Jaumeta de Romaní, tia d’Elicsén–, va ser recuperada per al patrimoni reial el 8 de gener de 1358 per 100.000 sous, i al dia següent fou venuda per 172.000 sous, bo i extraient el guany de la diferència, a Esteve d’Aragó.142 Este, per a aconseguir la quantia del preu fixat hagué de recórrer al patrimoni de la seua dona i, en conseqüència, només una setmana després Joan Ximénez de Montornés, com a «tutor d’Elicseneta», rebé l’autorització reial per a alienar béns d’aquella fins a un valor de 30.000 sous.143 D’esta manera, en efecte, es procedí immediatament a la venda de Beniparrell amb tots els seus tèrmens i drets, sembla que incloent la plena jurisdicció civil i criminal del lloc –que, segons s’hi deia, pertanyia als senyors precedents144-, pel preu de 28.000 sous, uns diners que contribuïren a completar la compra de Cullera.145 Sabem que el comprador del lloc era el mercader, ciutadà i canvista de València, Pere Arrufat, el que concorda amb el conjunt d’una operació destinada a finançar el

manteniment de la guerra contra Castella. De fet, aquells mateixos dies Arrufat comprà al rei un censal per 18.000 sous carregat sobre les rendes de la batlia de Xàtiva –amb una pensió de 1.500 sous anuals– per tal de subvindre l’esgotada tresoreria reial, ja que, com es deia, ad presens peccunia est exausta.146 Altrament, és possible que aquell efímer senyor de Beniparrell fóra originari de Figueres i s’instal·lara a la ciutat de València a mitjan dècada de 1340, donat que si bé en 1344 veiem un «Pere Arrufat de Figueres» rebent una assignació vitalícia de 500 sous sobre la batlia d’aquella vila catalana per haver ajudat a capturar els còmplices de la rebel·lió del rei Jaume de Mallorca, a partir de 1346 documentem un Pere Arrufat a la capital valenciana comprant i venent censos i cases.147 Fóra com fóra, qui adquirí Beniparrell en 1358 era un col·laborador freqüent en els negocis de la monarquia i, per tant, la compra s’ha d’entendre en eixe context, com una peça d’un altre negoci superior –l’alienació de Cullera– per al qual el comprador –Esteve d’Aragó– necessitava que algú li avançara diners per a traspassar-los al rei. Per això, tan sols onze dies després de la confirmació de la venda de Beniparrell, el monarca procedí a concedir a Vivet de Jusseu, notari d’Alzira, la potestat per a recuperar la població en representació d’Esteve d’Aragó. Així doncs, la possessió del senyoriu beniparrellà en mans de Pere Arrufat degué constituir un interval molt breu, i potser per això mateix només un any i mig després el rei decidí donar-li, «en contemplació dels servicis prestats», 70 jovades a la marjal de l’Albufera, a canvi d’un ínfim cens anual de 12 diners per totes elles.148 Per tant, el més segur és que Beniparrell fóra recuperat ben prompte i tornara al patrimoni d’Elicsén de Romaní i son espòs, Esteve d’Aragó, qui, per altra banda, apareixia en

AMV, Privilegis reials, Pere el Cerimoniós, núms. 138 (8.I.1358) i 139-140 (9.I.1358). El document de venda va ser publicat per: A. Piles, Historia de Cullera, Sueca, 1893. Com que aquella venda incomplia el precepte foral pel qual les viles reials no havien de ser alienades –ja incomplit en el cas de Cullera en 1344– el rei hagué de concedir una carta d’indemnitat per la venda, tot declarant que aquella no perjudicava els furs ni els privilegis del regne: AMV, Privilegis reials, Pere el Cerimoniós, núm. 73 (14.II.1358). 143 ACA, C, reg. 901, f. 233v (15.I.1358). Havien de ser destinats per Ximénez de Montornés in luicione quam nunc facitis nomine dicte pupille et suis sponso de loco de Cullera. 144 Vegeu la nota sobre la jurisdicció de Beniparrell, inclosa a la «Col·lecció documental», doc. 24 (20.II.1358). 145 El 17 de febrer de 1358 Francesc d’Esplugues, com a tutor de Jofre de Jamvilla –fill del difunt Nicolau de Jamvilla, comte de Terranova–, certificava que sa mare, la vídua

Jaumeta de Romaní, havia rebut els 100.000 sous de la compra reial de Cullera, una suma que expressament havia de ser traspassada dels 172.000 sous pagats per Esteve d’Aragó: AMV, Privilegis reials, Pere el Cerimoniós, núm. 82 (17.II.1358). En consonància amb allò, el 20 de febrer de 1358 el rei i la reina confirmaren la venda de Beniparrell realitzada poc abans per Esteve d’Aragó i el tutor d’Elicsén de Romaní: «Col·lecció documental», doc. 24 (20.II.1358). 146 ACA, C, reg. 994, f. 13r-15v (24.II.1358). 147 ACA, C, reg. 876, f. 30v (13.III.1344); E. Olmos, Inventario de los pergaminos..., ob. cit.: ACV, Pergamins, 4009 (5.III.1346) (venda de censos), 6774 (16.XII.1346) (compra de censos) i 5229 (25.II.1352) (venda d’un casa a la parròquia de Santa Caterina de València). 148 ACA, C, reg. 903, f. 153v-154v (17.XI.1359).

142

50

Beniparrell, 750 aniversari

1361 com a senyor d’Alberic, per la qual cosa no sabem si Elicsén rebé eixe altre lloc directament de sa mare Eirovís o a través del seu propi marit.149 En tot cas, Esteve moriria jove i Elicsén, ja com a senyora d’Alberic i de Beniparrell, es casaria en segones núpcies amb Eximén Pérez d’Arenós, amb el qual estava esposada a l’alçada de 1371.150 Així les coses, malgrat l’execució de son pare una vintena d’anys abans i la mort de sa mare quan encara era una xiqueta, Elicsén de Romaní havia pogut concentrar ambdós llocs, Alberic i Beniparrell, i encara havia afegit Cullera, heretada d’Esteve d’Aragó. No obstant això, en els anys successius aquell considerable patrimoni es desmembraria a través de diverses vies. D’una banda, en 1381 Pere el Cerimoniós, apressat novament per les urgències financeres derivades de les guerres mediterrànies –per la gran necessitat que axí com sabets havem de moneda per lo fet de Cerdenya e de Sicília, e per altres fets e necessitats–, vengué a la ciutat de València el dret de recuperar Cullera per 275.000 sous,151 bo i preferint que la vila tornara al patrimoni reial en compte de continuar en mans nobiliàries, com reconeixia el mateix rei al seu primogènit en demanar-li que confirmara el contracte de venda: On mills fer e dictar se pusca a profit e seguretat de la ciutat, car molt pus expedient és a nós e a vós aquest contracte que no que los dits castell e vila romanguessen a la dona muller de mosén Eximén Pérez d’Arenós en la forma que vuy los té e aximeteix nos és pus profitós que la ciutat ho haja comprat que altri per diverses raons assats evidents que no·ns cal explicar.152

D’altra banda, l’hereu d’Elicsén de Romaní, Manfré Escrivà, hagué de vendre Alberic i només pogué conservar Beniparrell, encara que a partir de llavors el lloc es mantindria definitivament en poder de la mateixa família al llarg de tota l’època senyorial, fins a començaments del segle XIX. Però abans que tot això passara, a finals del segle XIV s’acordà 149 ACA, C, reg. 905, f. 209r (12.VI.1361): Esteve d’Aragó hi apareix com a senyor d’Alberic, amb llicència per a construir al terme un molí fariner sobre la séquia reial del Xúquer. 150 C. López Rodríguez (ed.), Liber patrimonii Regii Valentiae, ob. cit., doc. 980 (3.VII.1371): En aquella data Pere el Cerimoniós concedí a Eximén Pérez d’Arenós i la seua dona Elicsén de Romaní, vídua d’Esteve d’Aragó, 5.000 sous que el darrer devia al monarca. Així doncs, tenint en compte el document de la nota anterior, Esteve d’Aragó hagué de morir entre 1361 i 1371. 151 Ibidem, doc. 981 (II.1381).

la posada en conreu de les terres malmeses del terme de Beniparrell, a canvi d’una baixada de la renda pagada mitjançant uns capítols signats encara durant la senyoria d’Elicsén, com exposarem a continuació.

La posada en conreu de les terres «ermes e malmenades» en 1387 Com hem vist anteriorment el preu de venda de Beniparrell en 1358, 28.000 sous, estava per davall del preu de 1311, 32.000 sous; concretament valia una huitena part menys. Volia dir això que la riquesa i les rendes obtingudes del lloc havien baixat durant eixe període? Si més no, este sembla un bon indicador per a afirmar-ho, el que, a més a més, concorda amb les dificultats generals documentades a partir de mitjan segle XIV,153 traduïdes precisament a la zona de l’Albufera en una reducció de la mà d’obra disponible i dels camps cultivats. La primera gran sotragada demogràfica arribà en 1348 amb la pesta negra que assolà mitja Europa. Només set anys després, en 1355, el senyor de Catarroja, Berenguer Dalmau, es veia obligat a rebaixar la renda de les terres conreades al sud de la séquia de Favara fins a l’Albufera perquè havien quedat in maiori parte inculta et herma. Segons s’hi deia en els capítols signats amb els catarrogins, la principal raó d’aquell abandonament era l’escassesa de jornalers que solien treballar-les i l’encariment dels seus salaris a causa de la generalem mortalitatem que acabava d’afectar el regne de València.154 Així, mitjançant el pagament de 30.000 sous per la resolució, els llauradors de Catarroja passaren de pagar una tercera i una quarta part dels fruits com a renda senyorial a satisfer una cinquena part a les terres irrigades i una novena a les de secà, unes particions que haurien de permetre la retenció d’una major quantitat del producte en mans dels camperols i l’impuls del conreu de les heretats malmeses. Però els trasbalsos demogràfics no finiren ací, sinó ACA, C, reg. 1000, f. 122v (III.1381). A. Furió i F. Garcia-Oliver, «Temps de dificultats (1348-1400)», a E. Belenguer (dir.), Història de la Corona d’Aragó, Barcelona, 2007, vol. I, p. 245-255. 154 E. Guinot, Cartes de poblament medievals valencianes, ob. cit., doc. 270 (28.V.1355): propter penuriam seu carestiam que in regno Valencie invalescit de hominibus, braceriis, seu de illis qui solebant dicta predia pro eorum logeris laborare propter generalem mortalitatem qui viguit in dicto regno temporibus retroactis, cum logerium eisdem mercenariis in duplo habent solvi eadem predia erant et remanebant in maiori parti inculta et herma. 152

153

51

que les epidèmies de pesta tornaren periòdicament –en 1362, en 1374 o en 1383, per exemple– i s’hi afegiren la guerra de Castella, durant la qual València patí dos importants setges en 1363 i 1364 amb les corresponents depredacions dels pobles circumdants, o la gran fam de 1374-1375, produïda per la insuficiència general de blats a tota la Corona d’Aragó. Per això, les terres marginals, com ara les marjalenques que envoltaven l’Albufera, foren desateses davant la manca de braços per a conrear-les. Tanmateix, una vegada que aquella conjuntura especialment dura començà a ser superada, s’endegaren projectes de recolonització agrícola, com ara el de les terres situades entre Russafa, Alfafar, Massanassa i l’Albufera, dirigit en 1386 pel Consell de la ciutat de València. D’esta forma, el consell municipal aconseguí que la diòcesi valentina renunciara a cobrar tot censal carregat fins el moment sobre aquelles possessions i als delmes dels següents deu anys, així com que també el rei fera el mateix pel que feia al terç delme, de manera que la partida de terres esmentada fóra reduhida a agricultura, car s’havia deixat de cultivar convertint-se en marjalenca i erma a causa de les recents calamitats: Una gran partida dejús los lochs de Ruçaffa e d’Alfafar, e de altres, fos e sia tornada marjalenqua e erma, specialment per enruïnament de les céquies e braçals e scorredors de les aygües, qui per fretura de les gents, aminvades en nombre e en poder per ocasió de guerres e de mortaldats e de altres adversitats passades, no són stats mundats ne tenguts en condret segons degueren e solien antigament. E açò fos e sia gran dan de la cosa pública, no tansolament per los splets qui s·i són perduts e perden, ans encara per la infecció que se’n segueix.155

Per tant, sembla que estes terres properes a la marjal de l’Albufera, com les de Catarroja o les de València, foren les primeres afectades per la reducció de camperols i jornalers; d’un costat, perquè eren de les que menys produïen en raó de la seua condició pantanosa i, d’altre costat, pel seu costós

155 M. V. Febrer, «Documentos históricos para el estudio del repartimiento y repoblación de l’Horta», Annals de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud, 5 (1987-1988), doc. 47 (16.VIII.1386).

52

manteniment, necessitat de neteges i atencions contínues dels canals –séquies, braçals i escorredors– que desaiguaven constantment el terreny per tal de permetre el seu cultiu. En este sentit, precisament també a Beniparrell detectem el mateix procés caracteritzat per la reducció demogràfica, l’abandonament de terres i, finalment, la nova posada en conreu mitjançant la baixada de la renda pagada, en este cas acordada en 1387 amb la senyora Elicsén de Romaní.156 En primer lloc, com hem dit, el descens de la valoració del senyoriu entre 1311 i 1358 pareix indicar una lleugera minva de la riquesa produïda pel lloc, que, a més a més, coincideix amb el temps de les primeres dificultats. De fet, si a començaments del segle XIV, a partir de dades fiscals, hem pogut calcular de forma hipotètica una població que superaria les 15 cases fins a arribar com a màxim a les 25, en els capítols de la reducció de la renda de 1387 apareixen només 14 caps de família: el batle Bartomeu Cervés, el justícia Pere Cremades, els jurats d’aquell any Martí Canals i Pere Ivorra, els hòmens Guillem Teulada, Guillem Mas, Bernat Muntaner, Antoni Tortosa, Bartomeu Canals, Jaume Tortosa i Bartomeu Martí, i les dones Marieta, vídua de Bartomeu de la Mata –nom que apareix en la carta pobla de Catarroja de 1355–, Pelegrina, vídua de Guillem Aguiló, i Francesca, vídua de Llorenç Mas i mare de Benvenguda, Isabel i Jaume, el qual també hi apareixia tutelat per l’esmentat Guillem Mas. Amb tot, sembla probable que la població de Beniparrell incloguera alguna família més, ja que en cap moment s’hi afirma que tota la universitat participe de l’acord i, a més, entre els testimonis de la signatura de la vídua Francesca i de Bartomeu Martí hi són N’Andreu Móra e En Jacme López, del dit loch, els cognoms dels quals no coincidixen amb els de cap altre veí citat i, per tant, segurament estaven al front d’altres cases, com confirma el fet que Jaume López –o Lòpiç– aparega com a cap de casa en 1419.157 En este sentit, com hem vist a través de la crida «Col·lecció documental», doc. 26 (12.II.1387). Vegeu: infra, p. 62.

156 157

Beniparrell, 750 aniversari

realitzada per la monarquia en 1355, és molt probable que a Beniparrell hi haguera també hòmens experts e sabents en fet de mar o usats e acostumats de pescar en l’Albufera, els quals podríem suposar que eren els que no apareixien en el document. Tanmateix, els hòmens de mar rarament vivien en exclusiva de les activitats pesqueres i solien tindre igualment possessions de terra, per la qual cosa, bo i acceptant que en 1387 hi hauria més famílies que les esmentades en l’acord, caldria suposar que aquelles o bé no tenien terres malmeses ja que havien pogut superar millor les dificultats o bé només posseïen terres en la zona que quedà exclosa del descens general de la renda, la qual, com veurem, devia ser reduïda –encara que la més productiva. En qualsevol cas, donat que la baixada s’aplicava a tot lo terme, sembla que la població de Beniparrell no seria molt superior a les 14 cases mencionades, bo i havent-se mantingut o possiblement reduït un poc respecte a la població de començaments del segle XIV. I, el que és més significatiu, d’aquells 14 focs esmentats hi havia tres que estaven encapçalats per vídues, un 21,42% del total, una dada que assenyala els estralls de les circumstàncies adverses adés comentades. Per tant, en el mateix context que hem vist per a les marjals de Catarroja i de València, les zones més difícils de conrear a Beniparrell havien degut de ser deixades de banda, puix els signants de l’acord de 1387 declararen que en lo terme del dit loch hajen moltes possessions e les demés hermes e malmenades, és a dir, que la majoria d’elles restaven en aquell moment incultes i fetes malbé pel seu abandonament. Per això, per tal de facilitar la seua recuperació, els posseïdors de les terres demanaren a Elicsén de Romaní que minvara la renda acostumada reebre en lo dit loch –el volum de la qual desconeixem– i la fixara en una huitena part dels fruits obtinguts en totes les terres del terme a excepció de: Lo carrascal, les terres franques e alcunes fanecades prop los cenials, ço és, una fanecada per cénia perçò que·ls sensa e altres terres que fan cens segons forma antiga.158 Vegeu esta i la resta de citacions del document a la «Col·lecció documental», doc. 26 (12.II.1387). 158

Així doncs, a través d’este document podem saber, d’altra banda, que a Beniparrell s’hi devia conservar un bosc de carrasques o alzines, amb tota probabilitat sobre la partida i actual polígon del Carrascar, tot just fitant amb la partida del Pollancar, dominada pels pollancres que creixerien a la riba de l’Albufera. Per tant, l’aprofitament d’estos espais forestals i marjalencs podia ser important per a la sustentació de la comunitat beniparrellina, que hi podia obtindre: la fornilla o llenya fina requerida pels forns domèstics, de pa o dels banys de la ciutat; la pastura i el manteniment de ramats amb les bellotes de les alzines i les fulles dels pollancres; les canyes riberenques emprades en multitud d’usos; o la caça i la pesca de la fauna ornitològica i ictiològica present tant al carrascar com a la marjal.159 Igualment, com hem vist, també hi havia terres franques que es podien explotar sense pagar renda al senyor, mentre que altres, en canvi, abonaven un cens monetari: les millors, irrigades per sénies segurament des del temps dels andalusins, i encara d’altres –potser properes conformant una menuda horta– que pagaven segons forma antiga, tot fent referència possiblement als establiments emfitèutics realitzats en el segle XIII, tal vegada amb la instal·lació dels primers colons feudals durant la senyoria d’Arnau de Romaní. Llevat de tot allò, però, Elicsén de Romaní accedí a atorgar la gràcia demanada, rebaixar la renda satisfeta a una huitena part dels fruits, per profit e utilitat dels dits hòmens e perçò que tot lo terme sie laurat e panifficat, amb el corresponent increment del volum de producte total obtingut per la senyora, el qual hauria baixat amb l’abandonament de bona part d’aquelles terres. D’esta forma, els caps de família es comprometien a posar en conreu les terres que havien deixat d’atendre –cascun tot ço del seu– en el termini d’un any, des de finals de juny de 1387 a finals de juny de 1388. Per a això havien d’«escurar» i «persolar» totes les céquies e braçals del dit terme, és a dir, netejar-los de brossa i brutícia S’hi pot trobar un panorama general de tots estos usos en la zona a: F. Esquilache, «Paisatge agrari i alimentació a l’Horta de València dels segles XIII-XIV: agricultura, ramaderia i explotació del medi natural», Torrens, 16 (2006), p. 41-78. 159

53

i –probablement– preparar-hi un sòl uniforme per tal que l’aigua poguera córrer fluidament, tot desaiguant el terreny pantanós i permetent el seu conreu.160 Altrament, el minvament de la renda era concedit a condició que les terres no es tornaren a abandonar, raó per la qual les séquies i braçals s’havien de conservar permanentment en lur condret, sota la vigilància i coerció del batle del lloc. A més a més, s’hi establia una penalització mitjançant la qual si un any algú deixava de cultivar més de la mitat de les terres perdudes –baves: balbes, improductives– hauria de continuar satisfent la mateixa quantitat de cereal que si les haguera conreat, donant-lo en este cas –la mitat en blat i l’altra mitat en civada– de ço que haurà sembrat e cullit en la millor orta, és a dir, de les terres irrigades que ja pagaven cens monetari. Així doncs, la titular del senyoriu obtenia una garantia jurídica que evitava la baixada global de la renda, bo i obligant els llauradors a mantindre les terres conreades o, en el seu defecte, a pagar per elles com si estigueren en ple rendiment. Pel que feia a la resta d’obligacions senyorials s’hi deia genèricament que continuarien prestant-se a Elicsén de Romaní com s’havia fet fins aleshores –tots los drets a ella pertanyents en lo dit loch e terme de aquell, e encara en los dits prohòmens e vassalls, segons axí com ans de la present–, per la qual cosa no les podem conéixer de forma específica davant la manca d’una carta de població en què es particularitzaren la resta de possibles rendes, censos, deures, tributs i monopolis. En tot cas, la huitena part dels fruits es mantingué al llarg dels segles feudals com la principal forma de renda en espècie, puix la trobem en exclusiva a les terres del terme de Beniparrell fins al segle XVIII, quan sembla que 160 Sobre la paraula «escurar» vegeu: M. Zaragozà, El cultiu tradicional de l’arròs a Silla, Silla, 1982. El mot «persolar», de la seua banda, ha estat oblidat per la majoria de diccionaris fins l’actualitat i només l’hem pogut trobar al glossari del volum quint de les Rondalles valencianes d’Enric Valor amb el significat de «cavar o llaurar molt pregonament un tros de terra inculte, tot i arrabassant alhora arbres i sotabosc, per fer-lo conreadís, artigar». Probablement és la mateixa paraula que apareix al DCVB amb la forma «peçolar», amb el sentit de «fer una cavada menys profunda que quan arrabassen, de dos pams com a promedi». Tot plegat, pensem que el significat primigeni respon a la idea de «cavar un sòl nou», amb independència de la intensitat de la cavada i del seu objectiu final. Agraïm les referències cedides i les reflexions realitzades per Eugeni S. Reig, Emili Sáez, Miquel Boronat, Jordi Minguell i Joan-Carles Martí en la recerca del significat d’esta paraula. 161 Així es comprova a primera vista en els documents continguts en el Fons Sástago, entre els quals només apareixen terres sotmeses al pagament de l’onzena part de fruits a partir

54

aparegué una nova partició, de l’onzena, aplicada segurament a terres colonitzades amb la instal·lació d’una nova població durant la senyoria de Pasqual Escrivà de Romaní.161 Això, però, és ja una altra història que està relacionada precisament amb el fet que exposarem a continuació: la vinculació dels Escrivà de Romaní al lloc de Beniparrell, instituïda per la mateixa Elicsén de Romaní.

La fundació del vincle d’Elicsén de Romaní Segons hem constatat, Elicsén de Romaní havia heretat un patrimoni conformat principalment pels llocs d’Alberic i Beniparrell. A més a més, el seu segon matrimoni amb Eximén Pérez d’Arenós la havia lligat a un cavaller de destacada importància entre la noblesa resident a la ciutat de València, el qual participà intensament en les bandositats que tingueren lloc en el darrer quart del segle XIV i les primeres dècades del XV, fent sempre de valedor dels Centelles contra els Vilaragut o els Soler. Fet i fet, en aquelles lluites de bàndols les lleialtats i estratègies familiars vehiculaven molts dels interessos en conflicte, tot i que en este cas sabem que Arnau de Romaní –segurament el cosí germà d’Elicsén (vegeu «Figura 2», p. 57)– estava enfrontat als Arenós i als Centelles.162 Així mateix, sembla que l’herència d’un altre cosí germà d’Elicsén, Joan de Vilaragut, que havia estat senyor d’Albaida, fou el detonant d’un dels principals episodis d’estos conflictes, protagonitzat per Eximén Pérez d’Arenós i jutjat en 1379 pel mateix Pere el Cerimoniós, qui exigí el trasllat de la causa judicial a la seua pròpia cort de Barcelona en un intent del Set-cents, per exemple, a: ACA, C, Diversos, Sástago, 241, Lligall AJ, núm. 18 (28. VII.1725), 19 (16.II.1725) i 69 (20.VII.1737). 162 Malgrat que Rafael Narbona afirmà que Jaume de Romaní, fill d’Arnau de Romaní, feia costat als Centelles, posteriorment ell mateix i també d’altres fonts indiquen que tant durant el darrer quart del segle XIV com durant el primer del XV els Romaní –Arnau i Jaume– formaven part del bàndol dels Vilaragut-Soler. Cf.: R. Narbona, «Violencias feudales en la ciudad de Valencia», Revista d’història medieval, 1 (1990), p. 59-86; Ídem, Valencia, municipio medieval. Poder político y luchas ciudadanas. 1239-1418, València, 1995, p. 133-134; Mª. M. Costa, «Una batalla entre nobles a Barcelona (1379)», Anuario de estudios medievales, 7 (1970-1971) p. 533-554; A. Rubio, Epistolari de la València medieval (I), València, 1985, doc. 134 (18.VII.1399); C. López Rodríguez, Nobleza y poder político en el reino de Valencia, València, 2005, p. 244.

Beniparrell, 750 aniversari

frustrat de finalitzar estes rivalitats nobiliàries constants.163 Malgrat tot, amb la pujada al tron de Joan I, Eximén Pérez d’Arenós, qui va ser el seu conseller i camarlenc, gaudí del favor reial i pogué comprar la jurisdicció criminal del lloc d’Alberic, que pertanyia a la seua dona Elicsén, alhora que exercir destacats càrrecs de poder, com el de governador del regne de Sardenya entre 1388 i 1391. No obstant això, el canvi de monarca li ocasionà greus problemes i fou detingut en 1396 a la mort de Joan I per ordre de la reina entrant Maria de Luna, per bé que fins la seua mort en 1419 continuà ocupant una posició destacada al regne de València.164 Així doncs, el seu matrimoni amb Elicsén de Romaní va constituir un nucli important entre els grups poderosos valencians, però la seua continuïtat familiar es veié amenaçada per la mancança de fills, sembla que per la impossibilitat de tindre’n per part d’ella, com advertirem a continuació. Per això, en el moment de fer testament a Alberic a finals de 1398, Elicsén determinà el que havia tractat anteriorment amb Eximén, per ço que lo seu e nostre nom e cognom no romangués en oblit: que l’hereu nomenat per ella fóra afillat pel propi marit i haguera de prendre el cognom dels dos, «Romaní d’Arenós», bo i adoptant un nou senyal i un nou segell quarterat amb les armes d’ambdós.165 Així, com que finalment Eximén no complí la seua promesa, ja que tindria fills amb una altra dona com veurem més avant, aquella disposició fou l’origen del nou llinatge Escrivà de Romaní, al qual quedà vinculat el lloc de Beniparrell durant els segles feudals. En este sentit, malgrat que no hem pogut localitzar encara el testament complet d’Elicsén de Romaní, sí que hem pogut accedir a la clàusula testamentària que precisament fundà el vincle del seu llegat, és a dir, la forma jurídica mitjançant la qual el patrimoni que conformava la seua herència no podia ser alienat i havia de ser transmés

en herència sempre globalment al primogènit masculí –no religiós– de cada generació, sota l’amenaça de traspassar tots els béns a una altra branca familiar si s’incomplien estos dos requisits. D’esta manera, probablement enfrontada per les bandositats nobiliàries al seu cosí germà Arnau de Romaní, que llavors constituïa l’única branca masculina del llinatge Romaní, la senyora d’Alberic i Beniparrell declarà hereu un altre cosingermà, Manfré Escrivà, que era fill de Gueraldona de Romaní, tia d’Elicsén casada amb Jaume Escrivà, cosenyor de Patraix i besnét de l’Arnau Escrivà que lluità contra Arnau de Romaní al segle XIII (vegeu «Figura 2», p. 57). A més a més, el testament establia que Gueraldona tindria l’herència en usdefruit mentre visquera amb les úniques obligacions de donar 6.000 sous anuals al seu fill Manfré i deixar-li los regiments dels llochs, vasalls e béns de la dita nostra heretat, entre els quals es trobava Beniparrell. No obstant això, abans que Gueraldona o Manfré pogueren accedir a l’ús i possessió de l’herència, Elicsén encara deixava primer el seu marit Eximén Pérez d’Arenós com a usufructuari vitalici, a banda de donar-li 20.000 sous en propietat:

163 En 1376 Eximén Pérez d’Arenós havia obtingut l’autorització reial per tal que la seua dona, Elicsén de Romaní, poguera comprar el senyoriu d’Albaida, de Saurina, vídua de Joan, cosí d’Elicsén, però finalment Berenguer de Vilaragut, que també hi tenia drets, aconseguí acordar la seua venda a Ramon de Vilanova, aprovada en novembre de 1377. Només uns mesos després es produïa un greu altercat als carrers de València entre Eximén Pérez d’Arenós i Ramon de Riusech, d’una banda, i Berenguer de Vilaragut, de l’altra, que originà la causa judicial esmentada: Mª. M. Costa, «Una batalla entre nobles...», ob. cit., p. 533-554.

164 ARV, Marqués de Malferit, Pergamins, núm. 1 (17.IV.1387) (venda reial de la jurisdicció criminal d’Alberic), citat per J. Villalmanzo, «Catálogo de los pergaminos reales existentes en el Archivo del Reino de Valencia», Estudis Castellonencs, 5 (1992-1993), p. 105-200; ACA, C, reg. 1910, f. 132r (1.VII.1391); J. Zurita, Anales de la Corona de Aragón, ob. cit., llibre X, cap. XIX, XXIV, XLI, XLIII, XLVII i LVII. 165 «Col·lecció documental», doc. 27 (16.XII.1398). 166 Ibidem.

En aprés, sots vincles, condicions, retencions desús escrites, e no sens aquelles ne en altra manera, leixam al noble Ximén Péres de Arenós, marit nostre, a totes ses voluntats vint mília sous reals de València; e encara sots aquelles mateix (sic) vincles, e condicions e retencions, lexam a ell en tota sa vida tansolament lo usufruit e violari de tots los béns e drets los quals desús leixam a nostre hereu universal.166

Altrament, preveient que Manfré o els altres possibles hereus moriren abans que Elicsén, que no tingueren fills masculins o que incompliren les condicions de la clàusula, s’establia un exhaustiu ordre de successió: Manfré Escrivà; el primogènit d’aquell; Arnau Escrivà –germà de Manfré–;

55

el primogènit d’aquell; Joan Llançol –de la branca dels Llançol de Romaní, de Vilallonga–; Joan Castellà –fill d’Andreu Castellà i Saura Ximénez de Lomberri, neboda d’Elicsén–; Jaume Llançol –cosí d’Elicsén–; i Berenguer Vives de Canyamàs –també cosí d’Elicsén. I en cas que cap d’aquells poguera heretar encara es disposava el traspàs del vincle al bisbe de València i els dos parents més propers, un per part de pare –Romaní– o en el seu defecte per part de mare –Ça-Morera– i un altre per part d’Eximén Pérez d’Arenós, els quals haurien d’administrar conjuntament una causa pia amb els béns llegats, bo i convertint-los en censals per tal de destinar les pensions obtingudes a redimir captius cristians del regne de València, a maridar òrfenes o donzelles empobrides, i a sostindre pobres, principalment de estament venguts a pobre.167 Així mateix, com hem dit, s’hi determinava que fóra qui fóra finalment el receptor de l’herència hauria de transmetre-la al seu primogènit masculí:

Venda, divisió, empeñorament, donació, diminució, obligació e qualsevol alienació de la propietat en tot o en qualsevol part o partícula dels béns de la dita nostra heretat.169

No obstant això, com exposarem a continuació, la principal possessió del patrimoni llegat, Alberic, sí que hagué de ser alienada per l’hereu, que finalment fou el primer ordenat en la línia successòria, Manfré Escrivà. Este, a més a més, hagué d’esperar quinze anys, des de la defunció d’Elicsén en 1404 fins a la d’Eximén Pérez en 1419, per a poder disposar de la seua herència i, entre d’altres coses, prendre possessió de la senyoria de Beniparrell. En qualsevol cas, pel que fa a Elicsén de Romaní, amb la citada mort sis anys després d’haver testat es cloïa una llarga senyoria de vora mig segle, que va fundar el llinatge dels Escrivà de Romaní i que va lligar definitivament este llinatge a la història de Beniparrell.

Aprés obte de aquell o en la vida haja e sia tengut donar e lexar la dita heretat al mellor fill mascle que haurà aprés obte, de millor enteniment e a dret de sos membres e enteniment, y que no sia prevere ni en orde de religió, no contrastant que sia menor.168

I, amb la pena de fer pervindre l’herència als altres sustituts per orde, s’hi insistia en la prohibició de trencar o desfer vincle en tot o en part, raó per la qual es desautoritzava qualsevol:

167 «Col·lecció documental», doc. 27 (16.XII.1398). D’altra banda, sabem que ja en vida Elicsén de Romaní deixà diversos censos a l’Església per a la instauració de beneficis i la construcció d’un hospital: ACA, C, reg. 1910, f. 132r (1.VII.1391) (llicència reial a Elicsén per a comprar béns i censos, tindre els censos que eren de sa mare, Eirovís, fins a la quantitat anual de 93 lliures, assignar tres beneficis a l’església de València, cadascun dels quals podia ascendir a 25 lliures, i instituir tres aniversaris a raó de 6 lliures anuals);

56

E. Olmos, Inventario de los pergaminos..., ob. cit., doc. 4.098 (12.XII.1397) (consignació a la catedral de València per part d’Elicsén de Romaní d’una renda procedent de sa mare Eirovís, destinada a la construcció d’un hospital en un raval de València). 168 «Col·lecció documental», doc. 27 (16.XII.1398). 169 Ibidem.

Beniparrell, 750 aniversari

LLINATGES ESCRIVÀ I ROMANÍ

Arnau de Romaní (+ 1276) senyor de Beniparrell (1258-1272), de Vilallonga i Palma (1269)

Arnau Escrivà (+ 1275) senyor de Patraix? = Ramoneta

Guillem Escrivà senyor de Patraix?

Andreu Guillem Escrivà (+ c. 1326) senyor de Beniparrell (1316-c. 1327)

Arnau Escrivà (+ 1322) senyor de Patraix = Joana Garcia

Andreu Guillem Escrivà (+1347) senyor de Beniparrell (c.1327-c.1339) senyor d’Agres (1347) = Marieta d’Artés

Jaume de Romaní (+c.1322) senyor d’Alberic (1300) = Elicsén Ximénez de Montornés

Berenguer de Romaní senyor de Vilallonga? (llinatge Llançol de Romaní)

Arnau de Romaní Jaumeta senyor de Perputxent (frare en 1306)

Arnau Ça-Morera (+ c.1349) senyor de Beniparrell (c.1338-c.1349) = Caterina

Joan Escrivà (+1355) senyor de Patraix = Maria Ximénez Romeu (+1380)

Guillem Escrivà (+1384) senyor de Patraix

Joan Escrivà cosenyor de Patraix senyor de Catarroja = Joana Pujades

Jaume Escrivà = Gueraldona (+1401) Arnau de Romaní (+c.1335) Jaumeta (+ c.1361) cosenyor de Patraix senyor d’Alberic = Bernat de Vilaragut = Elicsén Escrivà = Nicolau de Jamvilla

Brunicsén Escrivà (+1463) Guillem Escrivà (+ 1439) cosenyora de Patraix (1439) cosenyor de Patraix senyora de Catarroja (c.1452) senyor de Catarroja (1426) = Gilabert Dalmau alias Sanoguera

Manfré Escrivà (+ 1426) Arnau de Romaní? cosenyor de Patraix senyor de Beniparrell (1419-1426) = Elionor de Saranyó = Iolant de Vilaragut

Joan de Vilaragut Jofre de Jamvilla

Jaume de Romaní (+1348) senyor d’Alberic = Eirovís sra. de Beniparrell? (c.1348-c.1355) = Ramon de Riusech Elicsén de Romaní (+1404) sra. de Beniparrell (c.1355-1404) = Esteve d’Aragó = Eximén Pérez d’Arenós (+1419) usufr. de Beniparrell (1404-1419)

FIGURA 2. LLINATGES ESCRIVÀ I ROMANÍ Fonts complementàries: M. BATLLORI, «El cronista Bernat Desclot...», ob. cit; R. NARBONA , «Los Escrivà...», ob. cit., P. VICIANO, Catarroja..., ob. cit.

57

57

58

Beniparrell, 750 aniversari

VII. ELS PRIMERS ESCRIVÀ DE ROMANÍ: MANFRÉ ESCRIVÀ DE ROMANÍ (1404/1419-1426) I EXIMÉN PÉREZ ESCRIVÀ DE ROMANÍ (1426-)

El conflicte per l’herència d’Elicsén de Romaní i la presa de possessió de Beniparrell en 1419



La publicació del testament d’Elicsén de Romaní el 9 de juliol de 1404 obrí un intens conflicte entre el seu cosí, Manfré Escrivà, i el seu marit, Eximén Pérez d’Arenós, que coneixem relativament bé a través de dos extensos documents inclosos en la present col·lecció. L’un donava fe pública de la mort d’Eximén en 1419 i de la consegüent presa de possessió del lloc de Beniparrell per part de Manfré, mentre que l’altre posava fi als conflictes pendents entre els hereus respectius mitjançant una sentència arbitral publicada en 1427. Com hem vist, davant la impossibilitat de tindre fills, Elicsén i Eximén Pérez havien acordat llegar els seus béns a un mateix hereu que havia de prendre el cognom i el símbol heràldic d’ambdós: Romaní d’Arenós. De fet, és ben probable que l’elecció com a hereu en vida impulsara Manfré Escrivà a posar al seu fill el nom d’Eximén Pérez, sense tradició dins de la família Escrivà però que havia de servir per fer complir la voluntat del seu cosí polític, Eximén Pérez d’Arenós, segons la qual el seu nom i cognom no devien romandre en oblit. Tanmateix, a la mort d’Elicsén en 1404 el seu vidu degué casar ràpidament amb una dona anomenada Boila, amb la qual tingué un fill abans de 1407, Ferrando Ximénez d’Arenós –també dit Ferrando d’Arenós–, i encara en tindria un altre homònim, Eximén Pérez d’Arenós, raó per la qual allò segurament promés a Manfré Escrivà quedà en no res.170

Així, finida la vida d’Elicsén, Eximén Pérez passà a ser usufructuari vitalici de tota la seua herència, que incloïa els llocs d’Alberic i Beniparrell, amb l’única obligació de donar 2.000 sous anuals –100 lliures– a l’hereu instituït, Manfré Escrivà, que ara havia pres el nom de Manfré de Romaní –tot i que amb el temps la forma del cognom que agafà força fou la de «Romaní, òlim Escrivà», «Romaní, alias Escrivà» o directament Escrivà de Romaní, ja que, de fet, almenys en el segle XVIII, el llinatge es considerava descendent de la branca principal dels Escrivà.171 Amb tot, Eximén Pérez es negà fins i tot a traspassar eixa pensió anual i litigà amb Manfré per tal d’evitar el seu pagament, alhora que mogué una qüestió judicial contra la seua difunta esposa, per rahó de certs comptes demanats (...) de la que·s dehia administració feta per la dita quòndam madona Elichsén, així com també un altre procés contra el mateix Manfré per rahó dels milloraments e altres coses, amb el qual reclamava segurament el dret a rebre part de l’herència de la que havia estat la seua dona.172 La primera de les causes fou guanyada per Manfré amb tres sentències que obligaven Eximén a pagar les despeses dels processos i a restituir-li les pensions no satisfetes, encara que finalmente durant la seua vida només arribà a abonar la mitat dels 14.619 sous 6 diners que li devia. La segona causa contra la difunta Elicsén s’allargà en el temps –fon ordit un

170 Sabem d’estos fills, d’un costat, a través del document de febrer 1427 transcrit ací, en què Ferrando d’Arenós apareix com a fill d’Eximén, major de vint anys –per la qual cosa el seu naixement degué produir-se entre 1405, l’any després de morir Elicsén, i 1407–, i, d’altre costat, mitjançant un document en què la vídua d’Eximén, «Boila» d’Arenós, i el seu fill Eximén Pérez d’Arenós apareixen com a senyors d’Alberic en 1439 –raó per la qual, alhora, sabem que el fill major Ferrando degué morir abans. Cf.: «Col·lecció documental», doc. 29 (8.II.1427); C. López Rodríguez (ed.), Liber patrimonii Regii Valentiae, ob. cit., doc. 318 (12.I.1439). A penes un parell d’anys després, en 1441, la jurisdicció d’Alberic

fou comprada per Lluís Cornell, bo i posant fi al domini dels Arenós: Ibidem, doc. 319 (14. IX.1441). 171 Per exemple, Pasqual Escrivà de Romaní realitzà diversos memorials genealògics per a demanar càrrecs reials en què es retrotreia al primer Escrivà que fundà el llinatge a terres valencianes, tot obviant la branca dels Romaní a través de la qual posseïa el vincle fundat per Elicsén de Romaní: ACA, Diversos, Sástago, 236, núm. 6, 114 i 115. 172 El «millorament» és l’acció d’afavorir un hereu, tot deixant-li més béns que als altres.

59

gran procés– fins que Eximén renuncià en agost de 1419, poc abans de morir. Finalment, la tercera causa, a través d’una sentència arbitral publicada el 10 de juliol de 1406, condemnà Manfré Escrivà i els marmessors de l’herència d’Elicsén de Romaní a pagar a Eximén Pérez d’Arenós 275.000 sous –25.000 florins–, per la qual cosa la baronia d’Alberic hagué de ser embargada i subhastada, i finalment va ser comprada en juny de 1407 per 289.000 sous pel mateix Eximén Pérez, qui fins i tot es féu càrrec dels 14.000 sous sobrants, com a usufructuari que era de l’herència d’Elicsén: Per execució de la dita sentència e per oblació feta del dit loch de Alberich per lo dit quòndam En Manfré per paga fahedora al dit noble mossén Eximén Pérez dels dits vint-cinch mília florins en la dita sentència arbitral contenguts, fon, aprés subastació e diverses altres solempnitats, lo dit loch e baronia venut per la cort civil de la dita ciutat per comissió del molt alt senyor rey don Martí, de gloriosa memòria, la qual fon donada en València a nou de febrer del any de la Nativitat de Nostre Senyor mil CCCC set, e la qual baronia fon venuda per lo dit ladonchs justícia civil com a comissari qui dessús e comprada per lo dit quòndam Eximén Pérez segons que consta de la dita venda ab acte públich reebut per lo scrivà de la dita cort sots kalendari de quatre dies del mes de juny del any mil CCCC set per preu de dohentes huitanta nou mília sòlidos.173

D’esta forma, la principal possessió del vincle fou alienada, bo i romanent Beniparrell com a únic lloc termenat de l’herència, mentre que Alberic passà a mans dels Arenós, segons veiem també en el testament d’Eximén, fet l’1 de juliol de 1418, que instituïa el seu fill Ferrando Ximénez d’Arenós com a hereu universal de tots sos béns e drets.174 A més a més, durant l’extens període de quinze anys que transcorregué entre la mort d’Elicsén en 1404 i la d’Eximén Pérez en 1419, Manfré de Romaní no pogué accedir a l’ús de les possessions de les quals era legalment hereu, veient-se igualment privat, 173 «Col·lecció documental», doc. 29 (8.II.1427). Abans hi hagué una primera comissió encarregada de la qüestió, ordenada el 15 de març de 1405; finalment, la segona comissió d’àrbitres, ordenada el 27 de juny de 1405, fou la que dictà sentència en 1406. 174 Ibidem.

60

com hem dit, de la pensió anual que l’usufructuari es negava a abonar-li. Tanmateix, en el seu llit de mort Eximén Pérez tractà de rescabalar parcialment els danys ocasionats en vida, bo i renunciant al procés pendent contra Elicsén i instituint un llegat de 100.000 sous en favor de l’herència d’esta i, en conseqüència, de Manfré, per descàrrech de consciència d’aquell.175 Tot plegat, doncs, això explica la frenètica activitat desenvolupada per Manfré Escrivà de Romaní en els mesos següents a la defunció d’Eximén Pérez d’Arenós, detallada en els documents esmentats. Així, el dilluns 21 d’agost de 1419, només dos dies després d’aquella mort –que havia tingut lloc en la matinada del divendres al dissabte 19 d’agost–, Manfré es presentà davant el justícia civil de València per a rebre la possessió dels dits béns e drets hereditaris del vincle d’Elicsén de Romaní en vista de la mort del seu usufructuari. Per això, malgrat que considerava que la dita possessió pogués pendre per la propria auctoritat, volia tindre la seguretat –per major cautela– que el justícia certificaria aquella mort i li donaria la possessió dels béns heretats, raó per la qual li demanava que rebera sumària informació de la mort del dit noble Eximén Pérez d’Arenós. En conseqüència, l’oficial reial prengué testimoni de sis persones que podien donar fe d’aquell traspàs. Bartomeu Pasqual, prevere de l’església de la Santa Creu de València, declarà que Eximén finà sos dies divendres propassat en la nit aprés mija nit dues hores i que ell mateix fon present e vehent com aquell morí e passà de aquesta vida en l’altra e li legí la indulgència. Igualment, Enric Díez, scuder de casa de mossén Eximén Pérez d’Arenós, coincidí en l’hora de la mort, les dos de la matinada, ja que ell fon present quan aquell morí e passà de aquesta present vida en l’altra, i, així mateix, assistí a la sepultura de aquell, la qual fon feta lo dissabte avespre en la Seu de València en la capella de 175 Ibidem. Dos dies abans de morir, Eximén Pérez d’Arenós renuncià al procés contra Manfré per l’administració de béns feta per Elicsén de Romaní, i el dia d’abans instituí el llegat de 100.000 sous.

Beniparrell, 750 aniversari

Sant Berthomeu, a la qual foren moltes gents. També Joan de Vilanova estigué a casa d’Eximén Pérez la nit de la seua defunció, tot i que arribà quan ja havia mort: Fon appel·lat per companya que·s deya de casa de mossén Eximén Pérez d’Arenós demanant-lo que anàs a la dita casa cor lo dit mossén Eximén Pérez stava a la fi (...) E fon allí a les tres ores passada mija nit. Et com fou allí dixeren-li que poch havia era mort (...) havent allí grans plors per la noble muller d’aquell dit noble mossén Eximén Pérez e plors (...) de casa de aquell per la lur mort.176

De la mateixa manera, també el mestre en teologia del orde de madona Sancta Maria del Carme, fra Vicent Tamarit, veié lo cors d’aquell mort en la casa e habitació del dit noble mossén Eximén Pérez d’Arenós, e metre lo cos del dit noble en una caxa empeguntada. Finalment, tant el cavaller Galceran Bou com el notari Francesc Escolà assistiren el dissabte al vespre a la sepultura del cos del difunt en la catedral de València. Per tot això, dos dies després de rebre aquells testimonis, el 23 d’agost Manfré comparegué de nou davant el justícia de València per tal que declarara oficialment la seua presa de possessió dels béns de l’herència: Vist lo testament de la noble dona Elichsén de Romaní; e vist com lo dit noble N’Eximén Pérez d’Arenós era usufructuari e lo dit honorable En Mamfré de Romaní hereu de la dita honorable Na Elichsén de Romaní; et com conste de la mort del dit noble N’Eximén Pérez, e consegüentment lo dit usufruyt ésser finit, proveheix e mana que lo dit honorable En Mamfré de Romaní sia mès en possessió dels béns e drets de la herència dessús dita de la dita noble dona Na Elichsén de Romaní, axí com a hereu de aquella.177

mès en possessió del loch de Beniparrel, qui és dels béns de la dita herència. Així, el justícia encarregà la qüestió al seu escrivà Antoni Joan i a Joan Sobirats, alias d’Albal, que s’hi traslladaren per tal de donar solemnement la possessió de la població al nou senyor amb tota una sèrie d’actes simbòlics. En primer lloc, obriren les portes majors del alberch o casa de senyor del dit loch i feren entrar Manfré dins la casa Romaní, en la qual lo dit honorable En Mamfré de Romaní en senyal de possessió tanquà e obrí les portes. En segon terme, aplegaren en la casa senyorial tots els caps de família del lloc per tal que juraren fidelitat vassallàtica al nou senyor: Ajustats los dessús dits lo dit comissari absolgué aquells de sagrament de feeltat que eren tenguts al noble mossén Eximén Pérez d’Arenós, usufructuari del dit loch, manan a aquells e cascun d’aquells que prestassen sagrament de feeltat al dit honorable En Mamfré de Romaní, senyor proprietari del dit loch, e d’ací avant haguessen-lo per senyor. E adonchs los dessús nomenats, toquats per ells e cascuns d’ells los sants evangelis de Déu, prestaren sagrament de feeltat al dit honorable En Mamfré de Romaní segons fur de València.178

Així mateix, també en senyal de domini, Manfré tallà branques dels camps del senyor, tant dels arbres del seu hort com dels ceps de la vinya i de les figueres del figuerar, mentre que, finalment, prengué possessió de l’almàssera i del forn del lloc mitjançant el simbolisme de tancar-ne i obrir-ne les portes: Encara lo dit comissari, continuant la dita possessió, féu entrar lo dit En Mamfré de Romaní en l’ort de senyor e en senyal de possessió lo dit En Mamfré tallà de les rames dels arbres del dit ort. Et aprés lo dit honorable En Mamfré de Romaní anà a la vinya e figueral de senyor, e entrà en aquella, e en senyal de possessió tallà de les sarments dels ceps de aquella e de les rames de les figueres. E, tornant al dit loch, lo dit honorable En Mamfré de Romaní entrà en la almàcera del oli del dit loch,

I a penes al dia següent, el dijous 24 d’agost de 1419, Manfré tornà a presentar-se en la cort, tot requirent ésser «Col·lecció documental», doc. 29 (8.II.1427). Ibidem.

176 177

Ibidem.

178

61

la qual stava mig descuberta, e la caldera de aquella que era foradada, e en senyal de possessió tanquà e obrí les portes de la dita almàcera. E en aprés fon lo dit honorable En Mamfré de Romaní al forn del dit loch, lo qual fon atrobat mig descubert, e en senyal de possessió tanquà e obrí les portes de aquell dit forn.179

D’esta manera finalitzà l’acte cerimonial de presa de possessió de Beniparrell, del qual Manfré requerí una carta pública que en deixara testimoni, la qual li fou feyta per lo scrivà de la cort a conservació de son dret. Amb tot, no acabaren ací les accions mampreses a la mort d’Eximén Pérez d’Arenós, ja que unes setmanes després, el 14 de setembre de 1419, una altra vegada davant el justícia civil de València el nou posseïdor del vincle d’Elicsén de Romaní acceptà públicament el llegat de 100.000 sous que Eximén Pérez havia deixat en el llit de mort a benefici d’aquella herència, sobre el qual, a més a més, acabà obrint un procés per tal de conéixer si hi quedaven inclosos els diners que Eximén li devia en vida –de les pensions anuals i els processos no pagats que anteriorment hem citat.180 Ultra això, el dimarts 3 d’octubre de 1419, Manfré hagué de tornar a demanar la possessió de la casa senyorial de Beniparrell, hon lo dit noble N’Eximén Pérez stava, i hi continuava el seu fill Ferrando, que devia ser un adolescent de no més de catorze anys.181 Així, el justícia ordenà una nova comissió que es traslladà al lloc: Anaren al dit alberch, hon fou atrobat mossén Ferrando d’Arenós, hereu del dit noble, e lo dit comissari féu exir del dit alberch lo dit mossén Ferrando e près per la ma lo dit honorable En Mamfré de Romaní e mès-lo dins lo dit alberch Romaní lo dit comissari de fora. E lavós lo dit honorable En Mamfré de Romaní, en senyal de possessió, tanquà e obrí les portes del dit alberch.182

Finalment, encara en novembre d’aquell mateix any el nou senyor de Beniparrell féu traslladar notarialment el «Col·lecció documental», doc. 29 (8.II.1427). Ibidem. 181 Cf.: supra, nota 170.

62

document de la baixada a la huitena de les particions de la majoria de terres del terme –document a través del qual ha arribat a nosaltres–, i a començaments de 1420 clogué el cicle d’actes destinats a assegurar-se l’herència d’Elicsén de Romaní i el llegat d’Eximén Pérez d’Arenós, amb una carta pública realitzada el 12 de gener que contenia la relació detallada de tots aquells fets i accions.183 Així, després d’haver hagut d’alienar la senyoria d’Alberic i d’haver esperat quinze anys, Manfré Escrivà de Romaní accedí finalment al ple domini dels béns que havien estat de sa cosina Elicsén de Romaní, entre els quals es trobava Beniparrell. En este sentit, la presa de possessió del lloc també ofereix algunes dades interessants, com ara el fet que el senyor tinguera al terme una reserva d’hort, vinya i figuerar, que a la casa senyorial –anomenada casa Romaní o alberch Romaní– hi haguera dues cases descubertes, o que els llocs dels monopolis feudals tampoc estigueren en condicions òptimes, amb l’almàssera mig descuberta, la seua caldera foradada, i el forn també mig descubert. Amb tot, desconeixem la gravetat d’estos desperfectes i, si més no, la comunitat camperola del lloc hi continuava desenvolupant la seua vida a ple rendiment, ja que novament hi apareixen 14 caps de família acudint a la crida senyorial: [...] Tortosa, justícia del dit loch, En Berthomeu Mas, e En Pere Tortosa, jurats, En Jacme Lòpiç, mustaçaf, En Johan Cervés, batlle, En Jacme Cremades, En Pere Cremades, En Guillem Algali, En Bernat Mas, En P[... ...,] En Berthomeu Abella, En Macià Galter, En Berthomeu Canals, En Pere Ivorra.184

Per tant, sembla que el volum demogràfic es mantingué més o menys estable des de finals del segle XIV i, de fet, la mitat dels dotze llinatges diversos existents en 1419 provenien de les famílies documentades en 1387: els Cervés, que continuaven ocupant la batlia del lloc, els Cremades, els Canals, els Mas, els Tortosa i els Ivorra, a més dels Galter, que, com hem vist anteriorment, eren presents tant a Beniparrell

«Col·lecció documental», doc. 29 (8.II.1427). Ibidem. 184 Ibidem.

179

182

180

183

Beniparrell, 750 aniversari

a començaments del segle XIV com a Catarroja a mitjan centúria.185 La resta de llinatges havien estat substituïts i hi destacava la reducció del nombre de vídues, que en este cas desapareixien com a caps de casa. D’altra banda, és també remarcable el fet que els jurats continuaven sent dos i que, alhora, apareguera el nou càrrec de mostassaf, encarregat de vigilar les transaccions comercials, el que sembla un indicador del manteniment d’un mercat local actiu. Amb tot, després de l’accés a la titularitat del senyoriu de Manfré Escrivà de Romaní tornem a perdre de vista les informacions relatives als pobladors de Beniparrell i únicament comptem amb una breu referència en la següent acta de presa de possessió del lloc, protagonitzada pel fill d’aquell, Eximén Pérez Escrivà de Romaní, en el transcurs dels darrers moments de les disputes originades per les herències d’Elicsén de Romaní i d’Eximén Pérez d’Arenós.

en el llit de mort, el 18 d’agost de 1419, segons el qual llegava 100.000 sous a l’herència d’Elicsén de Romaní, que havia de ser percebuda pel propi Manfré. Així, d’una banda, Manfré reclamava els 7.309 sous 9 diners que encara se li devien del llegat testamentari de 2.000 sous anuals que li havia deixat Elicsén mentre durara l’usdefruit d’Eximén Pérez d’Arenós i que este s’havia negat a satisfer, a més de les despeses dels processos iniciats en raó d’eixa demanda. D’altra banda, Ferrando d’Arenós negava la legitimitat del darrer codicil del seu pare i objectava el pagament a Manfré dels 100.000 sous, per a l’obtenció dels quals, segons ordenava el mateix codicil, els marmessors de l’herència d’Arenós havien carregat un censal sobre Alberic i Benifaraig que rendia anualment 6.666 sous 8 diners, abonats per quadrimestres: En paga e solució dels dits cent mília sòlidos al dit quòndam honorable En Manfré de Romaní en nom de hereu dessús dit lexats per lo dit quòndam noble mossén Eximén Pérez d’Arenós en lo dessús dit codicil, veneren e carregaren al dit quòndam honorable En Manfré de Romaní, axí com a hereu de la dita quòndam noble dona Na Elichsén de Romaní e en nom de la dita heretat e sots los vincles contenguts en lo dit testament de la dita quòndam noble dona, sis mília sis-cents sexanta-sis sòlidos huyt diners de recens pagadors en tres terces cascún any, ço és, a cinch de jener e a cinch de maig e a cinch de setembre sots pena de trehents sòlidos per cascuna solució, los quals dits sis mília sis-cents sexanta-sis sòlidos huyt diners de recens foren specialment carregats en e sobre los lochs de Alberich e Benifaraig, los quals dits lochs en lo temps del dit carregament eren en senyoria e proprietat dels dits honorables marmessors e generalment sobre tots los altres béns de la dita marmessoria.186

El conflicte per l’herència d’Eximén Pérez d’Arenós i la presa de possessió de Beniparrell en 1426 Si la mort d’Elicsén de Romaní en 1404 fou l’inici d’un llarg conflicte entre el seu cosí i hereu, Manfré Escrivà, i el seu vidu i usufructuari, Eximén Pérez d’Arenós, la mort d’este darrer en 1419 representà el començament d’un altra baralla, en esta ocasió amb el fill d’Eximén, Ferrando Ximénez d’Arenós, complicada en 1426 per la pròpia defunció de Manfré i la disputa de la seua herència entre els seus fills, Eximén Pérez Escrivà de Romaní i Jaumet Escrivà, segons hem pogut saber a través de la sentència arbitral que posà fi a tots estos enfrontaments el 8 de febrer de 1427. L’origen del conflicte entre Manfré i Ferrando raïa en les quantitats que Eximén Pérez d’Arenós havia deixat a deure al primer, així com en el codicil que havia fet redactar Cf.: supra, nota 83.

185

Manfré, no obstant això, no hi renunciava, sinó que, a més a més, sol·licitava les pensions degudes dels 8 mesos i 15 dies per la tardança d’establiment del censal –un total de 4.673 sous 8 diners–, ja que el codicil d’Eximén Pérez d’Arenós instituïa que els 100.000 sous haurien de començar a pagar-se a través del censal un any després de la publicació

«Col·lecció documental», doc. 29 (8.II.1427).

186

63

del seu testament, a partir del 21 d’agost de 1420, però aquell no havia estat carregat fins al 5 de maig de 1421.187 La qüestió s’agreujà a mitjan 1424, quan Ferrando d’Arenós –que s’apropava a la majoria d’edat– es negà a continuar satisfent les pensions del censal, bo i arribant a impugnar-lo en la cort del governador del regne de València per a fer front a la petició de les dos pagues anteriors a la de maig de 1425 per part de Manfré. Finalment, la qüestió del censal carregat per a pagar els 100.000 sous llegats per Eximén Pérez d’Arenós fou presentada davant Alfons el Magnànim, que durant la seua estada a València a finals de 1425 ordenà traspassar la causa a l’Audiència reial. Tanmateix, abans de poder finalitzar-la, en els primers mesos de 1426, Manfré Escrivà emmalaltí i morí: Pendent la dita causa e qüestió entre les dites parts lo dit honorable quòndam En Manfré de Romaní enmalaltí de la qual malaltia morí e passà d’aquesta present vida en l’altra. Vist lo testament del dit En Manfré de Romaní poch temps ans que morís fet en València a XXX dies del mes de deembre del any mil CCCC vint-sis, reebut per lo dit discret En Johan Ça-Posa, notari, e publicat per lo dit notari a vint de març del prop any.188

La mort del primer Escrivà de Romaní i la publicació del seu testament el 20 de març de 1426 donaren pas a l’entrada en el litigi dels seus fills, Eximén Pérez, fruit de la seua primera esposa Elionor de Saranyó, i Jaume, encara un menor d’edat tutelat per Iolant de Vilaragut, la segona dona de Manfré.189 En primer terme, els germanastres hagueren de resoldre la qüestió de la seua herència, puix, encara que el vincle fundat per Elicsén de Romaní era ben clar i establia que aquella hauria de traspassar-se per primogenitura, Manfré tractà de deixar-la al seu fill menor, Jaumet Escrivà. Per això, un dia abans de la publicació del testament del seu 187 «Col·lecció documental», doc. 29 (8.II.1427). La data de l’instrument notarial és del 8 de maig de 1421, però havia començat a pagar-se des del dia 5 d’aquell mes. 188 Ibidem. Cal fer notar que el «30 de desembre de 1426» correspon en realitat, per la seua datació segons l’any de la Nativitat, a l’any 1425.

64

pare, segurament en conéixer el seu contingut, Eximén Pérez Escrivà realitzà una requesta en la cort del justícia civil de València reclamant el seu dret a heretar el vincle d’Elicsén i la seua acceptació, de fet, amb l’adopció del cognom i els senyals dels Romaní: [Elicsén de Romaní] instituhí así hereu universal in primo gradu lo dit En Manfré de Romaní, ladonchs nomenat Manfré Scrivà, cosingermà d’aquella, substituhint-li lo fill major d’aquell abte e covinent e de bon enteniment (...) Com concorreguessen en aquell [Ximén Perez Escrivà] totes les qualitats contengudes en les substitucions del dit testament, perçò acceptava e prenia davant lo dit honorable justícia lo sobrenom e lo cognom de Romaní e les armes, segell e senyal de Romaní, e prenia les dites substitució, disposició e successió a ell diferides.190

Així mateix, el dia posterior a la lectura del testament féu redactar una carta pública davant de notari en la qual mostrava que son pare, Manfré, havia haüt propòsit, intenció e voler que·l dit N’Eximén Pérez sia stat e és de obtenir, haver e tenir la universal successió dels béns de la dita quòndam noble dona Na Elichsén de Romaní, per la qual cosa li corresponia a ell i no a Jaumet accedir a l’esmentada successió. Com a colofó a la seua reclamació, l’endemà inicià un procés per a ser declarat oficialment l’hereu dels béns d’Elicsén de Romaní, entre els quals hi havia la possessió senyorial de Beniparrell: N’Eximén Pérez de Romaní sots diverses capítols e articles requerie ésser declarat per lo dit honorable justícia e cort sua la universal successió dels béns de la dita quòndam noble madona Elichsén de Romaní pertànyer a ell, axí com a fill major del dit En Manfré de Romaní a dret de sos membres de bo e sans enteniment e primer substituhit, axí com aquell en lo qual són e concorren e són concorregudes totes les qualitats e condicions per la dita quòndam noble dona en lo dit seu testament apposades per haver e obtenir aquella dita successió.191 189 Sabem del seu cognom pels memorials genealògics continguts al Fons Sástago de l’ACA. 190 «Col·lecció documental», doc. 29 (8.II.1427). 191 Ibidem.

Beniparrell, 750 aniversari

El procés es resolgué ràpidament i a penes tres setmanes després, el 12 d’abril, Eximén Pérez de Romaní, qui molt enans era stat cognominat Scrivà, fou declarat universal successor d’Elicsén de Romaní segons el testament e última voluntat d’aquella.192 I, així, com havia fet son pare en 1419, exigí immediatament la real e corporal possessió del loch de Beniparrell –i també d’altres béns de l’herència, com ara un alberg a la parròquia de Sant Nicolau de València. Per això, el justícia civil envià el seu escrivà Antoni Dez-Prats a requerir a Iolant, tutora de Jaumet Escrivà, si volia o entenia dir res o al·legar per què la dita possessió no fos liurada al dit N’Eximén Pérez de Romaní, però aquella respongué que no·y entenia res dir e al·legar, ans li plahia que li fos del·liurada. D’esta manera, el dissabte 13 d’abril de 1426 Eximén Pérez Escrivà de Romaní, el porter de la cort del justícia Goçalbo de Xàtiva i, novament com en 1419, l’escrivà Antoni Joan es dirigiren a Beniparrell i atorgaren la possessió del lloc al nou senyor, qui rebé el jurament de fidelitat dels habitants, encara que en esta ocasió el document és més concís i no ens revela ni els seus noms ni les possibles solemnitats que envoltaren l’acte:

En lo dia de dissapte que·s constava tretze dies del mes d’abril del dit any mil CCCC vint-sis lo dit En Goçalbo de Xàtiva, porter e comissari dessús dit, en virtut de la dita sua comissió verbal, instant lo dit N’Eximén Pérez de Romaní sens revocació de son procurador, fon ensemps ab lo dit N’Anthoni Johan, notari e escrivà de la sua cort, al dit loch de Beniparrell e liurà al dit N’Eximén Péreç de Romaní, en lo dit nom de hereu, la real e corporal possessió del dit loch, manant als habitadors del dit loch que féssen e prestàssen al dit N’Eximén Pérez de Romaní lo sagrament de feeltat en fur establit, e lo haguessen per ver senyor del dit loch, e li responguessen de tots drets al senyor del dit loch pertanyents, los quals dixeren que·ls plahia, e, de fet, li prestaren sagrament e homenatge de feeltat.193

«Col·lecció documental», doc. 29 (8.II.1427). Ibidem.

Finalment, el 15 d’abril el nou senyor feudal de Beniparrell acceptava també de forma pública el llegat de 100.000 sous deixat en forma de censal per Eximén Pérez d’Arenós al vincle d’Elicsén de Romaní, per la qual cosa es reobria el conflicte amb el fill d’aquell, Ferrando Ximénez d’Arenós, interromput momentàniament per la mort de Manfré Escrivà de Romaní, tot afegint ara la qüestió de la dotació de Jaumet Escrivà, mancat de recursos.194 Així, en desembre de 1426, un any després que la causa haguera estat traslladada a l’Audiència reial, les tres parts en conflicte demanaren que fóra nomenada una comissió particular que solucionara la qüestió per viam arbitrale seu amicabilem composicionem, puix seria pus útil e profitós comprometre que judicialment ésser tractats los dits affers.195 El rei donà l’autorització a solucionar plenament el litigi a través d’una resolució arbitral del 17 de desembre de 1426 i el dia següent foren escollits àrbitres, arbitradors e amicables composadors, els doctors en lleis Climent de Vilanova i Ramon de Riusech. D’esta manera, a la fi, després de diverses reunions entre ambdós, el 23 de gener arribaren a un acord que fou publicat i acceptat el 8 de febrer de 1427, tot i que no entraria en vigor fins a Sant Joan, una vegada que es resolgueren totes les qüestions pactades. En suma, la sentència arbitral tancà tots els fronts oberts. D’una banda, Ferrando d’Arenós –per al qual s’hagué de sol·licitar una suspensió cautelar de l’excomunicació que li havia estat imposada per raons que desconeixem– fou obligat a pagar a Eximén Pérez de Romaní –com a hereu de Manfré– els diners que son pare devia del temps de l’usdefruit de l’herència d’Elicsén de Romaní, un total de 10.787 sous 9 diners, sense comptar les messions judicials; així mateix, atorgava validesa al llegat de 100.000 sous que el seu pare havia deixat a la mateixa herència i es comprometia a satisfer 194

193

195

Ibidem. Ibidem.

192

65

l’interés dels 8 mesos i 15 dies durant els quals el censal corresponent no havia estat carregat com pertocava, un total de 4.673 sous 8 diners que, sumats als 15.556 sous 7 diners de les set tèrcies quadrimestrals que no s’havien pagat des del 5 de gener de 1425, feien un còmput global de 31.017 sous, a banda de les despeses processals. D’altra banda, s’establia que Eximén Pérez de Romaní hauria de traspassar algunes rendes al seu germanastre menor, Jaumet Escrivà, per tal de compensar la seua insuficiència patrimonial: Atteses los béns que huy posseex lo dit pubil, e la dita tudriu e curadriu en nom de aquell, no bastaria a sostenir lo stament del dit pubil ans quodammodo romandria depauperat e lo dit N’Eximén Pérez opulent. E, attenent que puix lo dit pubil e honorable tudriu e curadriu de aquell sens malícia alguna han regoneguda bona fe, puix han vist que per justícia la heretat de la dita noble madona Elichsén de Romaní per mort del dit En Manfré de Romaní ha pertangut e pertany al dit N’Eximén Pérez de Romaní, segons la voluntat de la dita noble dona, és rahonable que lo dit N’Eximén Pérez de Romaní se haja favorablament vés lo dit Jacmet, germà consanguíneu seu.196

anuals, i, finalment, un altre de 14.000 sous venut a la ciutat de València que deixava anualment 866 sous 8 diners.197 Per últim, s’hi establia el salari dels escrivans i dels procuradors de les parts, així com el pagament dels trasllats notarials i del decret final, mentre que, alhora, s’ordenava que aquell fóra donat a Eximén Pérez Escrivà de Romaní, qui el conservaria i l’hauria d’exhibir sempre que Ferrando Ximénez d’Arenós ho requerira. D’esta forma, el llarg conflicte entre els Arenós i els Escrivà de Romaní, que ocupà tot el primer quart del segle XV, arribà a la seua fi amb la concentració en mans d’Eximén Pérez Escrivà de Romaní del vincle fundat per Elicsén de Romaní. Es tractava d’una herència disminuïda amb la sostracció de la baronia d’Alberic, però lleugerament compensada amb un censal sobre el mateix lloc que rendia anualment 6.666 sous 8 diners. En qualsevol cas, Beniparrell continuava formant part del vincle i així continuaria al llarg de les centúries posteriors.

Així, Jaume rebria tres censals d’Eximén Pérez de Romaní: un de 13.200 sous carregat sobre la batlia de Xàtiva que rendia 1.100 sous anuals, un altre de 6.000 sous sobre la vila de Cervera del Maestrat amb una pensió de 400 sous 196

«Col·lecció documental», doc. 29 (8.II.1427). Ibidem. Els censals havien de ser tornats a Eximén Pérez de Romaní en cas que Jaume

197

66

Escrivà morira en edat pupil·lar o després sense descendència, o impugnara els acords presos.

Beniparrell, 750 aniversari

RECAPITULACIÓ: LA SENYORIA FEUDAL I BENIPARRELL DURANT ELS PRIMERS SEGLES FEUDALES (1238-1426)

Si bé la majoria de poblacions del seu voltant, com ara Catarroja, Silla, Alcàsser, o Picassent, comptaven ja amb una sòlida base historiogràfica relativa a l’època medieval, les informacions sobre Beniparrell eren fins l’actualitat pràcticament nul·les. No podia ser, però, que Beniparrell no tinguera història, o que la seua història no tinguera cap importància. Així, malgrat les insuficiències del present llibre, marcades per la inexistència d’estudis anteriors, la fragmentarietat de la col·lecció documental i l’escassesa de temps –determinada per la coincidència amb la celebració del 750 aniversari de la donació reial–, hem pogut aplegar una sèrie d’informacions sobre la senyoria i sobre la població, que ens indiquen que, evidentment, Beniparrell sí que té un passat digne de ser investigat, que ajuda a comprendre l’evolució històrica del poble i de la societat valenciana en el seu conjunt. D’un cantó, pel que fa als senyors feudals de Beniparrell, hem observat que fins a la vinculació del lloc al llinatge Escrivà de Romaní, estipulat en les clàusules testamentàries d’Elicsén de Romaní en el trànsit del segle XIV al XV, els canvis freqüents en la titularitat de la senyoria exemplifiquen algunes de les mateixes característiques de la societat feudal desenvolupada al territori valencià. En primer lloc, després d’una vintena d’anys en possessió del rei –probablement a causa de la seua situació marginal i de la lentitud inicial de la colonització de les terres conquerides–, l’antiga alqueria andalusina de Beniparrell fou donada

en 1258 al cavaller Arnau de Romaní, qui aconseguí anar conformant un patrimoni senyorial amb què heretar el seu llinatge al recer del servici a la monarquia, tant en càrrecs de govern i administració com a través de la gestió de les rendes reials i el finançament de les guerres contra els musulmans. Tanmateix, com era el cas de la majoria de famílies nobles valencianes, el seu es tractava d’un conjunt patrimonial reduït i fràgil, format per senyories menudes, i, per tant, molt subordinat a les pròpies trajectòries personals, marcades per les estratègies polítiques i matrimonials, les concessions monàrquiques o la pròpia conjuntura familiar. D’altra banda, en consonància amb eixa mateixa volubilitat dels patrimonis senyorials valencians, Arnau de Romaní –una vegada que havia perdut el favor reial per la seua lluita contra els Escrivà– vengué Beniparrell en 1272 al monestir cartoixà de Portaceli, que acabava d’establir-se al regne de València. D’esta forma, com havia passat amb el monestir d’Scala Dei instal·lat a la Catalunya Nova en 1194, unes dècades després de la conquesta de les terres musulmanes –que havia comptat amb l’activa participació dels ordes militars i mendicants–, l’orde contemplativa dels cartoixos arribava per a implantar-s’hi. Per això, cercà en la senyoria de Beniparrell una font de renda estable, tot i que amb el temps hauria de desfer-se d’ella, sembla que per les resistències que començava a oferir la comunitat camperola que havia anat creixent al llarg de les darreres dècades del segle XIII.

67

Així, amb la venda del lloc realitzada pel monestir en 1311 s’encetava una nova fase a la senyoria e Beniparrell marcada pel paper preponderant de les famílies ciutadanes de València, les quals dins de les seues estratègies d’ascensió social estaven interessades a adquirir senyorius amb vassalls que realçaren el seu estatus o els pogueren obrir la porta a l’ennobliment. Així, successivament, un ciutadà i home de negocis –Pere de Ripoll–, uns cavallers de família jurista –Andreu Guillem Escrivà, pare i fill–, i un important jurisperit arribat del Bages –Arnau Ça-Morera– posseïren la senyoria de Beniparrell, alhora que ocupaven destacats càrrecs de poder a la capital del regne i en l’administració reial. A més a més, com s’ha advertit a d’altres llocs –per exemple, a Catarroja-,198 sembla que es repetí la tendència de les famílies nobiliàries a tractar de recuperar els llocs on havien exercit la senyoria, i així Jaume de Romaní, nét del primer senyor de Beniparrell, casà amb Eirovís, filla d’Arnau Ça-Morera, llavors senyor del mateix lloc. D’esta manera, malgrat la repressió reial duta a terme contra aquells dos, actius participants en la revolta de la Unió de 1348 juntament amb d’altres cavallers entroncats familiarment amb ells –com els Ximénez de Montornés o part dels Vilaragut–, la senyoria de Beniparrell tornà finalment a mans dels Romaní en la figura d’Elicsén, filla de Jaume de Romaní i d’Eirovís Ça-Morera. La possessió d’Elicsén de Romaní coincidí amb una altra fase en què, deixats arrere els cavallers de conquesta del segle XIII i les famílies ciutadanes en procés d’ennobliment de la primera mitat del segle XIV, els llinatges nobiliaris passaren a ocupar les senyories que voltaven la ciutat de 198 P. Viciano, Catarroja: Una senyoria de l’Horta de València en l’època tardomedieval, ob. cit.

68

València. D’origen cavalleresc antic, com els Romaní o els Arenós, o més recent, com els Escrivà, tots ells tendirien a conformar una noblesa valenciana més homogènia però igualment hereva d’una situació de partida caracteritzada pel migrat repartiment de terres conquerides, una circumstància que, malgrat el progressiu procés de compra nobiliària de molts dels llocs reials durant el Tres-cents, els abocaria a una situació inconsistent i en molts aspectes dependent de la monarquia. La mateixa Elicsén hagué de vendre temporalment Beniparrell en 1358 per ajudar a finançar els exèrcits reials i perdé la vila de Cullera en 1381, en fer-se efectiva en favor de València la carta de gràcia amb què el monarca l’havia venuda al primer marit d’aquella. Altrament, si bé els matrimonis d’Elicsén de Romanó significaren una oportunitat d’ascensió social, primer a través del casament amb el coper reial Esteve d’Aragó i després amb el noble Eximén Pérez d’Arenós, finalment també acabaren representant l’aferrissament de les lluites nobiliàries detectat a partir de la segona mitat del segle XIV, una vegada que la societat feudal havia deixat d’expandirse a costa d’altres territoris peninsulars i els senyors entraven en competència directa per les fonts de renda disponibles al propi regne de València. Així, el seu segon marit, Eximén Pérez d’Arenós, impugnaria el testament d’Elicsén fet en 1398 i, en dur conflicte amb l’hereu nomenat, aconseguiria fer-se amb la seua principal possessió, Alberic, que deixaria als fills tinguts amb una nova dona. D’altra banda, en consonància amb un procés general d’estabilització i oligarquització de la noblesa, aquell testament d’Elicsén tractava de posar fi a la inseguretat

Beniparrell, 750 aniversari

dels béns del llinatge, tot establint, mitjançant clàusula testamentària, la vinculació dels primogènits masculins a aquell conjunt patrimonial, amb la prohibició expressa de realitzar qualsevol alienació. Així, tot i que potser la raó principal era la manca de descendència directa d’Elicsén, l’elecció d’aquella forma jurídica de transmissió hereditària constata una tendència a la vinculació que anà en augment entre la noblesa valenciana amb l’objectiu de concentrar els patrimonis familiars.199 Fóra com fóra, amb la condició que adoptara el cognom «Romaní», nomenà hereu el seu cosí germà Manfré Escrivà, qui, malgrat la mort d’aquella en 1404, no pogué accedir als béns de l’herència fins a 1419, quan morí Eximén Pérez d’Arenós, que havia estat designat l’usufructuari vitalici. La darrera pugna entre aquells dos, allargada fins a 1427 a través dels seus fills, Eximén Pérez Escrivà i Ferrando Ximénez d’Arenós, mostra una societat en què un nou instrument financer, el censal, dominava les transaccions entre els nobles i s’havia superposat a la renda feudal com a principal forma de captació de la riquesa social. Es tractava, doncs, d’un món ben diferent al de l’antic batle de Jaume I, Arnau de Romaní, primer senyor feudal de Beniparrell. Tanmateix, molts dels grups poderosos continuaven pertanyent a famílies que havien fet fortuna en aquell temps de conquesta: tant els Romaní com els Escrivà en procedien i precisament a partir del segle XV, on finix la present investigació, conformarien el nou llinatge Escrivà de Romaní, que quedà vinculat per la resta de segles feudals a la població de Beniparrell. Pel que fa a esta, d’altre cantó, encara que amb una 199 P. Marzal, «Una visión jurídica de los mayorazgos valencianos entre la época foral y la Nueva Planta», Anuario de Historia del Derecho Español, LXVI (1996), p. 229-364.

provisionalitat determinada per l’escassesa de dades, hem pogut accedir al coneixement de certs aspectes del paisatge històric construït pels pobladors que habitaren i treballaren les terres de Beniparrell, així com també apuntar alguns trets de l’evolució de la comunitat formada des de la conquesta feudal fins a començaments del Quatre-cents. Primerament, abans de l’expugnació cristiana, a partir de les migrades informacions sobre el règim de la terra en època feudal i en consonància amb el panorama dibuixat per la recent historiografia sobre la hidràulica islàmica de la zona propera a l’Albufera de València,200 hem pogut figurar una menuda alqueria andalusina que explotaria una horta de reduïdes dimensions mitjançant l’ús de sénies, al temps que aprofitaria els recursos naturals oferits pel paisatge forestal i marjalenc que dominava la zona. Potser per això mateix l’alqueria no resultava atractiva per als primers colonitzadors i senyors feudals, raó per la qual romandria en possessió de Jaume I fins a 1258 i, quan fou donada al cavaller Arnau de Romaní, s’estipulà que si rendia més d’uns escassos 100 sous anuals seria tornada a la monarquia. En qualsevol cas, és possible que el nou senyor establira alguns colons i ja en 1263 es documenta el primer conflicte d’un hereter de Beniparrell amb els veïns d’Albal i Catarroja per les aigües de reg. De fet, a partir d’aquell moment, totes les informacions relatives a la població durant la segona mitat del Dos-cents i la primera del Tres-cents assenyalen un creixement de la superfície cultivada, de la població i de la producció comercialitzada. D’un costat, en 1268 fou confirmada la senyoria d’Arnau de Romaní eliminant la clàusula de reversió dels 100 C. Sanchis Ibor, Regadiu i canvi ambiental a l’Albufera de València, València, 2001.

200

69

sous anuals i, d’altre costat, sabem que abans de mitjan segle XIV la major part del terme –encara que s’hi conservaven un carrascar i els usos pesquers– havia estat posada en conreu, tant l’horta primigènia regada per senials com les terres marjalenques desaiguades per l’acció dels llauradors. En conseqüència, la producció agrícola generada començà a créixer i també amb ella la riquesa capturada pels senyors a través de les rendes feudals i els tributs reials. D’esta manera, en 1311 les dos terceres parts del delme eclesiàstic eren arrendades anualment per 400 sous i, progressivament, la monarquia transferí als senyors corresponents la part dels tributs reials corresponent als beniparrellins. Així mateix, a començaments del segle XIV la població del lloc possiblement havia superat les 15 famílies, bo i organitzant-se una comunitat camperola que ocasionà certs conflictes amb la senyoria feudal –llavors en mans del monestir de Portaceli–, com ara la negació dels veïns a prestar el jurament vassallàtic de fidelitat. A canvi de 32.000 sous, el lloc passà a mans de senyors residents a València i sembla que precisament la gran demanda de la ciutat dirigí part de l’augment de la producció dels llauradors de Beniparrell cap al mercat urbà, com palesen les franqueses de drets mercantils concedides en 1330 i 1339. Amb tot, les limitacions del creixement extensiu, així com les dificultats provocades per les epidèmies de pesta i les guerres que colpejaren València a partir de 1348 –i afectaren especialment les zones properes a l’Albufera–, detingueren l’increment poblacional i reduïren l’extensió cultivada, tot deixant un alt percentatge de vídues al front

de les explotacions familiars i malmenant les terres de marjal posades en conreu. Així, en 1358 el preu de venda del senyoriu havia baixat fins als 28.000 sous i en 1387 s’hi documenten poc més de 14 famílies, que acordaren una baixada a la huitena part de fruits de la renda pagada al secà marjalenc, mitjançant la qual la senyora del lloc acceptava un minvament però, alhora, obligava els camperols a tindre aquelles terres constantment en conreu. De fet, sembla que el volum demogràfic del lloc es mantingué estable fins al final del període ací tractat i en 1419 es documenten uns altres 14 caps de família, que apareixen en la presa de possessió de la senyoria per part de Manfré Escrivà de Romaní. Molts d’ells, com els Cervés, els Cremades, els Canals, els Mas, els Tortosa o els Ivorra, havien arrelat al lloc, dominat per la presència de la casa senyorial, l’alberch Romaní. Tanmateix, com hem exposat en el pròleg, sembla que un segle després, abans de 1518, la comunitat de pobladors havia desaparegut de Beniparrell. Si més no, un capbreu de terres del terme realitzat llavors registra exclusivament posseïdors residents a poblacions properes, com Albal, Catarroja i Silla, mentre que a començaments del segle XVII Gaspar Escolano afirmava que era un lloc despoblat, amb l’única presència de la casa del senyor.201 En tot cas, les raons d’este despoblament i el procés d’assentament d’una nova comunitat durant el segle XVIII hauran de ser objecte d’un altre estudi, per al qual pensem que hem pogut establir certa base documental a través de la present monografia.

ACA, Diversos, Sástago, 242, Lligall AK; G. Escolano, Década primera de la historia de Valencia, ob. cit., llibre VII, cap. III, p. 316.

201

70

Beniparrell, 750 aniversari

BIBLIOGRAFIA Fonts impreses i catàlegs documentals Alanyà, L. (ed.): Aureum Opus regalium privilegiorum civitatis et regni Valentie, València, 1515 (ed. facsímil: 1999). Anyó, V.: El primer manual de consells de la ciutat de València, 1306-1326, València, 2001. Beuter, P. A.: Primera part de la Història de València (València 1538); Segunda parte de la Crónica general (València 1604), València, 1995 (ed. facsímil). Burns, R. I.: Diplomatarium of the crusader kingdom of Valencia: The registered charters of its conqueror, Jaume I, 1256-1276, Princeton, 1985-[2007]. Cabanes, Mª. D. i Ferrer, R.: Libre del Repartiment del Regne de València, València-Saragossa, 1979-1980. Cárcel, Mª. M.: Un formulari i un registre del bisbe de València En Jaume d’Aragó (segle XIV), València, 2005. Cortés, J. (ed.): Liber privilegiorum civitatis et regni Valencie, València, 2001. Cuñat, V.: Arnau de Romaní y Domènec de Cavall, dos repobladores del siglo XIII valenciano. Documentos privados, Tesina de Llicenciatura, Universitat de València, 1982. Escolano, G.: Década primera de la historia de Valencia, València, 1610 (ed. facsímil: 1972). Furió, A. i Garcia-Oliver, F.: Llibre d’establiments i ordenacions de la ciutat de València (1296-1345), València, 2007. Gallofré, R.: Documentos del reinado de Alfonso III de Aragón relativos al antiguo reino de Valencia y contenidos en los registros de la Corona de Aragón, València, 1968. Guinot, E.: Cartes de poblament medievals valencianes, València, 1991. López Elum, P.: «Els Furs», a Los orígenes de los Furs en Valencia y las Cortes en el siglo XIII, València, 2001. López Rodríguez, C. (ed.): Liber patrimonii Regii Valentiae, València, 2006.

Martínez Ferrando, J. E.: Catálogo de la documentación relativa al antiguo Reino de Valencia, contenida en los registros de la Cancillería Real, Madrid, 1934. Olmos, E.: Inventario de los pergaminos del Archivo de la Catedral de Valencia, València, 1961. Palmar (ed.), L.: Furs e ordinacions del Regne de València, València, 1482 (ed. facsímil de 1992). Sánchez Martínez, M. i Ortí, P. (eds.): Corts, Parlaments i fiscalitat a Catalunya. Els capítols del donatiu (12881384), Barcelona, 1997. Soldevila, F. (ed.): Les quatre grans cròniques: Jaume I, Bernat Desclot, Ramon Muntaner, Pere III, Barcelona, 1971. Soldevila, F. (ed.): Les quatre grans Cròniques, Barcelona, 2007. Viciana, M. de: Crónica de la ínclita y coronada ciudad de Valencia, València, 1564-1566 (ed. facsímil: 1972). Zurita, J.: Anales de la Corona de Aragón, Saragossa, 15621577 (ed. facsímil: 1970).

71

Bibliografia citada Barceló, Mª. C.: Toponímia aràbica del País Valencià. Alqueries i castells, Alzira, 1983. Barceló, M.: Los Banu Rucayn en al-Andalus. Una memoria singular y persistente, Granada, 2004. Batllori, M.: «El cronista Bernat Desclot i la família Escrivà», a Storiografia e storia. Studi in onore di Eugenio Duprè Theseider, Roma, 1974, p. 123-150. Baydal, V.: Guerra, fiscalitat i assemblees estamentals a la Corona d’Aragó (c. 1250-c. 1300), Tesina per a l’obtenció de la Suficiència Investigadora, Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, 2007 – «Beniparrell sota el senyoriu de Portaceli: recull documental (1272-1313)», IV Congrés d’Història de l’Horta Sud, Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud, Torrent, 15-17 de novembre de 2007, en premsa. – «El cabeçatge, un desconegut servei aprovat en les Corts valencianes de 1301-1302», Revista d’història medieval, 14, en premsa. Bazzana, A. i Guichard, P.: «Irrigation et société dans l’Espagne orientale au Moyen Âge», L’homme et l’eau en Méditerranée et au Proche-Orient, Lió, 1981, p. 115140. Belenguer, E. (dir.): Història de la Corona d’Aragó, Barcelona, 2007, vol. I. Bravo, M.: Iglesia de San Juan del Hospital, València, 2000. Burns, R. I.: Jaume I i els valencians del segle XIII, València, 1981. Cabezuelo, J. V.: Poder público y administración territorial en el reino de Valencia, 1239-1348: el oficio de la procuración, València, 1998. Canellas, B.: «El archivo de los Condes de Sástago (Archivo de la Corona de Aragón)», Hidalguía, 214-215 (1989), p. 423-438. Colomines, A., i Olmos, V. S.: L’espai local. Bibliografia de l’Horta Sud. Indagacions i propostes, Catarroja, 1990. Costa, Mª. M.: «Una batalla entre nobles a Barcelona (1379)», Anuario de Estudios Medievales, 7 (1970-1971) p. 533-554.

72

Crispí, Mª.: «Una obra documentada d’Aloi de Montbrai: la marededéu dels Prats de Rei. Noves vies per a l’estudi de l’escultor francès», Locvs amoenvs, 7 (2004), p. 111116. Escrig, J.: Cronologies històriques valencianes: de Jaume I als nostres dies, València, 2001. Esquilache, F.: «Paisatge agrari i alimentació a l’Horta de València dels segles XIII-XIV: agricultura, ramaderia i explotació del medi natural», Torrens, 16 (2006), p. 4178. – Història de l’horta d’Aldaia, Aldaia, 2007. Febrer, M. V.: «Incidència econòmica dels repoblaments cristians i de la continuïtat mudèixar a la conca de l’Albufera (segle XIII)», Annals de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud, 4 (1985), p. 17-36. – «Documentos históricos para el estudio del repartimiento y repoblación de l’Horta», Annals de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud, 5 (1987-1988). – Dominio y explotación territorial en la Valencia foral, València, 2000. Febrer, M. V. i Hernández Sanchis, J. E.: «La Carta Puebla de Albal», Annals de l’Institut d’Estudis Comarcals de l’Horta Sud, 3 (1984), p. 129-132. Fortea, Mª. J.: «Beniparrell: passat i present», Papers de l’Horta, 19 (2003), p. 10-15. Furió, A.: «Les comunitats rurals de l’Horta-Sud de l’Edat Mitjana als temps moderns», Afers, 11/12 (1991), p. 3155. García Marsilla, J. V.: «La génesis de la fiscalidad municipal en la ciudad de Valencia (1238-1366)», Revista d’Història Medieval, 7 (1996), p. 149-170. Guichard, P.: Al-Andalus: Estructura antropológica de una sociedad islámica en occidente, Barcelona, 1976. – «La société rurale valencienne à l’époque musulmane», Estudis d’Historia Agrària, 3 (1979), p. 41-52. – Al-Andalus frente a la conquista cristiana, MadridValència, 2001. Guinot, E.: «L’Horta de València a la baixa Edat Mitjana. De sistema hidràulic andalusí a feudal», Afers, 51 (2005), p. 271-300.

Beniparrell, 750 aniversari

Guinot, E. i Torró, J. (eds.): Repartiments feudals a la Corona d’Aragó, València, 2007. Hinojosa, J.: Diccionario de historia medieval del reino de Valencia, València, 2002. Llorens, P. L.: La villa de Catarroja, València, 1967. López Rodríguez, C.: Nobleza y poder político en el reino de Valencia, València, 2005. Marzal, P.: «Una visión jurídica de los mayorazgos valencianos entre la época foral y la Nueva Planta», Anuario de Historia del Derecho Español, LXVI (1996), p. 229-364. Miret, J.: «Escolars catalans al estudi de Bolonia en la XIIIª centuria», Boletín de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona, XV (1915), p. 137-155. – Itinerari de Jaume I el Conqueridor, Barcelona, 1918. Muñoz Pomer, Mª. R.: «Las Cortes de 1339, paso previo en la alianza peninsular contra los Benimerines», Estudios dedicados a Juan Peset Aleixandre, València, 1982, vol. III, p. 67-80. Narbona, R.: «Violencias feudales en la ciudad de Valencia», Revista d’història medieval, 1 (1990), p. 59-86. – «Los Escrivà. Rasgos genealógicos de un linaje patricio. Proyección política y matrimonial», Anales de la Academia de Cultura Valenciana, 69 (1991), p. 65-101. – Valencia, municipio medieval. Poder político y luchas ciudadanas. 1239-1418, València, 1995. Obiols, M.: El monacat femení en la Catalunya medieval: Santa Maria de Valldaura (1241-1399), Tesi Doctoral, Universitat de Barcelona, 2005. Pastor, J.: Biblioteca valenciana, València, 1827. Piles, A.: Historia de Cullera, Sueca, 1893 (ed. facsímil: 1979). Ramírez, S.: Del manzil a la moreria: història de la Mislata musulmana (711-1525), Mislata, 1993. Ribelles, J.: Bibliografía de la lengua valenciana. Siglo XV, Madrid, 1915. Ribes, Mª. E (ed.).: Los anales de la Cartuja de Porta-Coeli, València, 1998. Rodrigo, M.: «La Unión valenciana y sus protagonistas», Ligarzas, 7 (1975), p. 133-166.

– La Unión de Valencia: Una revuelta ciudadana contra el autoritarismo real, Tesi doctoral, Universitat de València, 1987. Ruiz Monrabal, V.: Censos del señorío de Sedaví... y otras curiosidades históricas, Sedaví, 1996. Sáinz de la Maza, R.: «Fuentes documentales sobre la Cartuja de Portaceli (1293-1407)», Estudis Castellonencs, 6 (1994-1995), p. 1255-1276. Sanchis Ibor, C.: Regadiu i canvi ambiental a l’Albufera de València, València, 2001. Sanchis Sivera, J.: Nomenclator geográfico-eclesiástico de la diócesis de Valencia, València, 1922. Tarín, F.: La Cartuja de Porta-Coeli (Valencia): apuntes históricos, València, 1897. Torró, J.: El naixement d’una colònia. Dominació i resistència a la frontera valenciana (1238-1276), València, 2001. Trenchs, J.: «Pere Despens, vicecanciller de Pedro el Ceremonioso (1339-1340)», Annals d’estudis gironins, 1 (1979-1980), p. 249-258. Viciano, P.: Catarroja: Una senyoria de l’Horta de València en l’època tardomedieval, Catarroja, 1989. Villalmanzo, J.: «Catálogo de los pergaminos reales existentes en el Archivo del Reino de Valencia», Estudis Castellonencs, 5 (1992-1993), p. 105-200. Zaragozà, M.: El cultiu tradicional de l’arròs a Silla, Silla, 1982.

73

74