Bona Educació

La bona educació dels ciutadans de les Bahames

negra i d'aspecte atlètic, li havien semblat a l'oncle les criatures més boniques del món.

Ferran Suay

- Hòmens i dones, tots eren ben trempats,

Societat Valenciana de Psicologia

amb uns ullots grans, que alguns els Fa

poc,

en

m'escoltava

una

l'oncle

reunió Enric,

familiar,

que

havia

treballat tota sa vida a les drassanes, furgant els budells dels vaixells que haurien de solcar les mars, plens de

tenien verds i tot. I el cas és -continuà l'oncle- que tu anaves caminant, xinoxano, per la vorera, i encara no n'havies vist un davant teu, que ja se n'havia abaixat per cedir-te el pas.

mercaderies i de mariners d'aquells que

D'entrada, l'oncle s'ho havia pres com a

es, segons que diuen, deixen una nòvia i

senyal

mig sou en cada port que visiten. Per

educació, però -home observador com ell

qüestions de feina, el meu oncle havia

era- no tardà a adonar-se que el pas,

viatjat bastant, i ens explicava com,

només el cedien els negres, i que, a més a

durant un seu viatge a Londres, li havia

més, tan sols ho feien amb els blancs, i no

preguntat per un carrer a un bobby, en

entre ells, que -quan es creuaven-

valencià... això sí, mostrant-li alhora el

compartien

paperet

dificultats.

en

què

duia

pulcrament

anotada l'adreça. El seu company, un mariner d'Altea, es quedà bocabadat en comprovar que la policia anglesa 'entenia el valencià'. L'oncle

rematà, murri, la

seua història:

d'exiquisida

la

cortesia

vorera

i

sense

bona

grans

En acabar l'anècdota, tots els presents coincidirem a lamentar l'abús i l'evident discriminació

que

suposava

per

als

ciutadans de les Bahames, haver de sotmetre's

de

manera

tan

servil

i

- Per al poc que m'havia d'entendre si li

igniominiosa, i cedir sistemàticament la

parlava en castellà , bé podia estalviar-

prioritat als forasters. Algú encara reblà: -

me l'esforç i parlar-li en la meua llengua.

Només faltaria... forasters vindran que de

Tot seguit, sense deixar caure el fil de la

casa ens tiraran.

conversa, ens parlà d'un seu viatge a les

En

Illes

indignació

Bahames,

amb

motiu

d'unes

això

estavem, contra

compartint aquella

la

submissió

reparacions que havien de fer-se a la nau

abjecta, quan arribà a la casa un dels

que feia aquest trajecte. Resultà ser que

néts del meu oncle, acompanyat de la

els habitants d'aquell país, de pell ben

seua nòvia què, en entrar, ens saludà

cortesament: - Buenas noches. Al poc vaig poder comprovar que la jove era una d'eixes persones que parlen exclusivament i tot el temps, en espanyol, siga la que siga la llengua dels seus interlocutors. Ho feia amb desimboltura, sense acusar cap incomoditat pel fet que era l'única que parlava eixa llengua. Fins a la seua arribada, a la sala hi havia hagut set persones valencianoparlants. A partir

d'aleshores,

qualsevol

que

hi

haguera entrat s'hauria pogut pensar que

estava

castellanoparlants,

davant perquè

de

nou

quan

la

conversa es reprengué, tots els que parlaren ho feren en la llengua de la recent vinguda. Només dos paraules li havien bastat per a produir aquell miracle de conversió lingüística de la meua família. Mentre l'oncle Enric, perdut ja el ritme de la conversa, es mirava calladament els peus, vaig pensar, ves a saber per què, en aquells negres bellíssims de les Bahames.