No Juguem Amb Foc

No juguem amb foc... No sóc ni mai he estat gaire amic de Tele5, la televisió amiga. No ho era, abans, perquè l’alt contingut cultural i intel·lectual de les seves emissions – Mamas Titxos, premsa rosa, grans germans, exhibició d’esgarrifosos successos, entrevistes en horari infantil a famílies desestructurades i resta de pornografia sentimental – era fora de l’abast de les meves més que modestes capacitats. I ho vaig deixar d’ésser de manera definitiva quan van decidir oferir un suport explícit a un nou Manifiesto que es proposava una ben democràtica i lliberal conversió de la llengua pròpia de Catalunya en purament decorativa. Des d’aquell dia, el dial de la cadena de Berlusconi va desaparèixer misteriosament del televisor de casa... Tampoc m’interessa gens ni mica el que pugui fer o deixar de fer la selecció espanyola de futbol. Ni la de futbol ni la de cap altre especialitat. No pas perquè em sigui indiferent l’esport, simplement pel mateix motiu que em deixen indiferent la de Suècia o la del Txad: perquè no és la del meu país. Amb un agreujant: només les federacions espanyoles impedeixen, mitjançant el boicot o la pressió internacional si és necessari, que nosaltres també en puguem tenir. No només això: els nostres jugadors estan obligats a formar part de la seva selecció, si volen participar en competicions amb d’altres estats... Amb tot, em sembla molt bé que els catalans que se senten espanyol s’emocionin amb la que consideren la seva selecció i vulguin seguir els partits que juga per televisió. Tenen el mateix dret a sentir-se espanyols que d’altres tenim a no ser-ho. Ningú no pot pretendre imposar un sentiment de pertinença o identificació... Ningú, s’entén, que no tingui un estat – i en darrer extrem, una ONG de soldados sin fronteras amb el mandat constitucional de defensar “la integritat territorial” – al darrera... Una altra història és que estigui d’acord en que el nostre ajuntament col·labori amb una televisió que menysprea i pretén reduir el nostre idioma a un fet folklòric i purament testimonial. O en que cedeixi l’espai més emblemàtic de la ciutat – que havia negat poc temps enrere en ocasió de la final europea del Barça – per a instal·lar-hi una pantalla gegant per a retransmetre un partit de futbol... Podríem discutir-ho, com ho devien fer prèviament els socis de l’actual equip de govern, fins aconseguir que la cada dia més domesticada ERC, la única formació teòricament independentista que en forma part, s’hi avingués. Si algú en dubta, només ha de llegir l’asèptic apunt que el Tinent d'alcalde de l'Àrea d'Acció Social i Drets Civils va escriure al seu bloc sobre aquest assumpte. Per cert, amic Albert, em podries aclarir que significa, exactament, el terme “cutre”...? Igualment es pot considerar acceptable que els detractors d’aquesta decisió del consistori puguin manifestar el seu rebuig públicament. Com a mínim amb la mateixa legitimitat amb que alguns dels espectadors alçaven el braç dret marcialment, just abans d’iniciar-se el partit... El que no és pot acceptar, sota cap circumstància, ni molt menys excusar o justificar és pretendre imposar el propi criteri mitjançant l’ús de la violència! Cal recordar, a tots aquells a qui tant els molesta, amb raó, que els acusin de feixistes, que les SS van començar cremant només llibres...? dimarts, 23 de juny del 2009 PS: No seria just acabar sense felicitar a l’excel·lentíssim batlle per haver aconseguit el que és proposava, amb aquesta idea: obtenir una important projecció de la ciutat! © Cesc Serrahima 2009 www.racodelaparaula.com Informació sobre els drets