Microsoft Word - Entrevista A Pep Nas.

Entrevista a Josep Cànaves Amer, Per Nas. 10-9-08. Després de perduda la Guerra Civil i d’una forta repressió arreu de tot l’Estat, que a Mallorca feu estralls, la vida política dels grups d’esquerra no va desaparèixer. Molt afeblida la seva força i havent d’actuar clandestinament, així i tot aconseguiren organitzar una xarxa prou important de grups i cèl·lules interconectades. D’aquesta manera en els anys de postguerra es reorganitzaren la CNT, el PSOE i al UGT, alguns republicans, el PCE… I també es fundaren nous organismes democràtics com l’AFARE (Agrupación Fuerzas Armada República Española) o els organisme unitaris com el Socors Roig i l’Aliança Nacional de Forces Democràtiques formada pel Partit Republicà Democràtic Federal, el PSOE, la CNT, la UGT, Esquerra Republicana i el Partit Comunista. Fou el PCE qui encapçalà, però, la lluita antifranquista d’aquells moments. Organitzats en cèl·lules editaven tres periòdics, l’Alianza (aquest no era exclusiu del PCE), Nuestra Palabra i el Mundo Obrero, feien caixes d’ajuda als presos, pintades… El PCE tenia implantació a molts pobles de l’Illa arribant a uns quants centenars de militants. Però la organització va caure a principis de 1948 com a conseqüència de la caiguda del PCE de València. D’aquesta manera unes 80 persones de diferents grups foren agafades i “interrogades”. En total foren quasi 70 els antifranquistes que passaren per la presó. Aquest fet suposà la desfeta de l’antifranquisme a Mallorca fins ben entrats els anys 50. Ara, en el seu 60 aniversari, i en motiu de la diada de Mallorca, el Consell Insular de Mallorca ret homenatge a aquests lluitadors antifranquistes donant-los una medalla. Un d’aquests lluitadors que va ser empresonat, junt amb sis companys de Pollença, fou en Josep Cànaves Amer, Pep Nas. P: Que en pensau del reconeixement que vos fa el Consell Insular de Mallorca després de 60 anys? R: Està bé, estic content, “nunca es tarde cuando se llega”. P: Però ja en falten molts… R: En falten devers vuitanta. No hi ha més persones polítiques de Pollença homenatjades. P: Vostè és republicà, participareu en política durant la República? R: Al 1931 era molt jove. Però al 1936 tenia setze anys. Record una anècdota. Al febrer de 1936 per tot Espanya guanyà el Front Popular. A Mallorca no. Els rics varen anar a rostir una porcella al Puig (Puig de Maria) per celebrar-ho. En tornar varen trobar la bandera republicana al balcó de l’Ajuntament. El juliol de 1936 la Comissió Gestora va rebre un cable (telégraf) perquè es sotmetessin a al nou govern, però els varen contestar que no coneixien més govern que el legítim d’Azaña. Els piquetes varen intentar volar el pont de son Brull, i el varen deixar inutilitzat. D’Inca vengueren grups de feixistes i soldats que agafaren l’altre carretera (carretera a Alcúdia), i es trobaren amb els piquetes que intentaven volar el pont de Sitges, se va armar una batalla. A un el varen ferir.

En total hi va haver, entre el Moll i Pollença, tres morts i un ferit. Jo no militava, sempre me va agradar la política d’esquerres. P: Després de la Guerra, com decidireu posar-vos en contacte amb l’oposició antifranquista? R: A Pollença, quan en Franco ocupava una ciutat repicava les campanes, així tots els pagesos i tothom compareixia i feien una manifestació amb música i cantaven el “Cara al sol” i alçaven la mà. Un em va dir: “Si no fossis d’aquí on ets et fotria dues castanyes”. Perquè no vaig aixecar la mà. Després de la Guerra vaig anar al servei militar. En vaig fer set anys. Després anava al jornal amb el meu pare (era jornaler). Varem sentir rumors, devers el 47, que hi havia organitzacions clandestines. Cercant vaig trobar l’”Alianza Democrática”. Em vaig fer soci. Funcionàvem amb cèl·lules. Mos duien propaganda de Palma. A vegades anava a cercar-la a una casa a Inca. A tots els creuers de la carretera hi havia guàrdia civils que sempre intervenien les bosses i paquets, com que hi havia contraban... Jo duia el “Mundo Obrero”. El posava dins el tub de la bicicleta, davall del “sillín”. I així com que no duia bosses mai no em registraven. La deixàvem per les obres i llocs estratègics. Una vegada en varen dur dos més grans, de cartells, que posaven: “República sí, Franco no!”. Els varem anar a penjar al quarter de la Guàrdia Civil i a l’Ajuntament. P: Quin record en té dels seus companys? Sabem que a Pollença amés de vostè en varen empresonar sis més. R: A Ignasi Colom l’agafaren i va declarar que les revistes les duia en Pericàs. Nosaltres les anàvem a cercar a ne’n Pericàs a una sitja que feia carbó. (El tal Pericàs era Carboner). El vespre que agafaren en Pericàs, nosaltres cremarem tot el que teníem. Al dia següent, com que jo feia d’ajudant de camió a una empresa de construcció, duguerem als homes a fer feina a Formentor i llavors havíem d’anar a l’Arenal a fer feina. El cap em va dir que anés a casa a berenar i agafés dinar que faríem el dia. Quan vaig arribar a casa vaig trobar la Guàrdia Civil i al meu pare i la meva mare un a casa cap de la casa. Me varen demanar si era fulano i jo els vaig dir que si, “quedes detingut” em varen dir. Els guàrdia civils em varen dir: “el teu pare ens ha dit que sense permís del jutge no podíem registrar la casa”. Però dugueren un permís i em demanaren si volia presenciar el reconeixement, els vaig dir que no. Quan vaig arribar al quarter vaig trobar a cinc companys i mos posaren les manilles. Agafarem el “correu” (bus en pollencí) i anàrem a Palma i ens dugueren a la Guàrdia Civil. Allà ens feren llevar el cinturó i els cordons de les sabates. Vaig demanar perquè i em van dir que perquè no atemptéssim contra la nostra vida. Jo li vaig dir que amb 27 anys no tenia ganes d’atemptar contra la meva vida. Ell em va respondre que tal vegada en tendria ganes. I em va pegar una bufetada... va ser la primera rebuda. Cada vespre, al Govern Civil, ens treien a declarar: cops de corretja, castanyes... ens donaren un bon sopar. Un dia un inspector em va mostrar un “Mundo Obrero” i em va dir: “vostè coneix això? No ho repartia? Cabo de guàrdia traiga un vaso de agua”. Me’l varen fer beure a bocins. Però a jo m’era igual, això no feia mal com les corretjades.

Allà hi estarem cinc dies. Després ens dugueren a la presó Provincial. P: I el judici? R: No ens feren judici. P: Al llibre de David Ginard sobre l’antifranquisme diu de vostè, extret de la causa, que en Pericàs vos donava el periòdic “Alianza Democrática” i que no va cotitzar mai i cremava el periòdic en haver-lo llegit. R: Això és el que dèiem a la declaració, no ens havíem de declarar culpables. Érem cèl·lules. Tots els pollencins érem una cèl·lula. Però ningú sabia els que jo coneixia de fora. P: En Pericàs era el cap? R: Si, en Pericàs. P: Repassant el llibre, ens diu que vareu estar uns 18 dies a la presó. R: Vaig estar nou mesos. De febrer del 47 (devia voler dir març del 48) i vaig passar el cap d’any a Pollença. P: Vos deixaren tranquil el temps que estareu a presó? R: Allà ens deixaren ben tranquils. La nostra sort va ser que, hi avia rumors, el primer governador era un tal Torres que per lluites de poder el varen destituir. Ens el posaren de jutge, i en vers de fer-nos mal ens va fer molt de bé. Això diuen. P: Vareu tenir problemes després de la presó? Seguireu organitzats? R: Quan vaig sortir de la presó me’n vaig anar al mateix contractista i em va dir que si, però no vaig anar amb el camió, anava per la carretera de Lluc... Estava espantat i vaig fugir a Bons Aires. P: Vareu estar molt temps exiliat? R: 10 anys. Quan me’n vaig anar festejava, em vaig casar per poders. La meva dona va venir, però jo enyorava Pollença. Estava molt bé allà, però. Allà va néixer en Gustavo. P: En la nova etapa, mort Franco, vareu formar part del PSOE, essent regidor de 1979 a 1987. R: Vaig entrar al PSOE l’any 1971. Crec que som dels més vells de Mallorca. Aquí hi havia el partit socialista de Tierno Galván. Del PSOE era el més vell de tots amb la unificació dels dos partits socialistes. Varen fer un míting a Inca. Vaig estar set anys de regidor. Va venir el sergent de policia nou i la seva dona era socialista, i jo era el tercer regidor... aquesta don va passar al meu lloc, però al cap d’un any vaig tornar a entrar quan marxaren del poble.

P: Devia ser molt diferent la manera de fer política. R: No. Era igual. La política municipal no ha canviat molt. P: Era molt diferent la vida abans i després de la Guerra Civil? R: Si, clar! Quan la República era diferent. Quan va entrar la dictadura canvià tot: cartilles de racionament, cartilles per fumadors, per oli... per tot. P: Perquè s’havia de ser antifranquista? R: És molt difícil d’explicar. Perquè considerava, com tots suposo, que la llibertat és el més gran que hi ha, sense llibertat no es pot viure. Era igual que la esclavitud. Cada vespre sintonitzàvem “Ràdio Pirenaica”. Era molt mala de sintonitzar. P: Que opineu, com a president d’honor del PSOE a Pollença, de l’abandó, en general, del republicanisme del PSOE? R: Republicans ho son tots els partits menys Aliança Popular (PP). Tots els altres han acceptat al Rei però son republicans. Que han de fer, una revolució? P: En Zapatero governa i no diu res de la monarquia. R: En Zapatero és republicà i el Partit Socialista és republicà. Com que en Franco ho va deixar “atado y bien atado” en va deixar al Rei. P: Tornarà a haver-hi una república? R: No. És molt difícil. El poble està acostumat a la monarquia. P: Però és necessària una república? R: Clar! Ben necessària. Fa molts anys que tinc la bandera republicana i la poso al per les festes de la Patrona. P: Vol afegir res més a aquesta entrevista? R: Hi ha una cosa important, i vergonyosa per l’Estat Espanyol: el Valle de los Caidos. És vergonyós per Espanya tenir una extensió de terreny tan gran a Cuelga Muros i tenir un brutal Dictador enterrat. Cuelga Muros és de l’Estat. El que haurien de fer és donar els ossos a la família i que en facin el que vulguin amb ells. I més tenint en compte que està fet er presos republicans. Moriren com animals. Va costar “sangre, sudor y hambre”. És una vergonya per Espanya. No hi ha cap país al món que guardi restes d’un dictador de quaranta i pico d’anys.

Els parèntesis son meus. P: pregunta. R: resposta.

Pere Josep Garcia Munar.