March Textos De Suport

LA POESIA CATALANA DEL SEGLE XV: AUSIÀS MARCH 1. - Introducció. «Nos freturants de bella eloqüença, l'orella d'hom afalac no pot rebre»: com que se sent despullat de bellesa retòrica, el nostre major poeta de l'Edat Mitjana ens adverteix que els seus versos no ens produiran cap efecte agradable. Que ningú no es pensi, doncs, que el tracte amb March serà una experiència agraïda i somrient: l'eloqüència que cultiva el poeta més aviat persegueix l'entenebriment que la bellesa.

Lola Badia. - “Una aproximació a March en set punts”.

2. - Biografia. Ausiàs March, fill del poeta Pere March i de Lionor Ripoll, va néixer, probablement a Gandia, l'any 1397, d'una família de burgesos enriquits i funcionaris incorporada a l'estament de la cavalleria. Pere March emancipà el seu fill l'any 1409; des d'aquest moment esdevé el cap de la branca valenciana de la família, i ja el 1415 assisteix a les Corts de València com a "donzell" i el 1419 li és conferit l'orde de cavalleria. Ausiàs March visqué a la societat feudal de la València del segle XV. Actuà plenament com a membre de l'estament de la cavalleria: fou senyor de terres properes a la ciutat de València, vassall del rei Alfons el Magnànim, i no deixa mai d'actuar com un senyor feudal gelós de les seves prerrogatives. Entre el 1420 i el 1424 participà en la vida militar de la Corona al servei d'Alfons el Magnànim, primer a Sardenya i Còrsega, (assistint als setges de Calví i Bonifazio), i després al Nord d'Àfrica. El rei recompensà generosament els seus serveis atorgant-li els privilegis de percebre el dret de la tretzena i d'administrar justícia civil i criminal (podia plantar forca i coltell) en el lloc de Beniarjó i en les alqueries de Pardines i Verniça, que havien estat concedides al seu pare. Alfons el Magnànim no deixa de distingir el poeta, i el 1425 Ausiàs March és falconer major de casa del rei al Regne de València, encarregat de la cura dels serveis de falconeria que el monarca ha establert prop de l'Albufera de València. Es casà dues vegades, una el 1437 amb Isabel Martorell, germana de Joanot Martorell, autor de Tirant lo Blanc, i una altra el 1443 amb Joana Escorna. Ni de l'una ni de l'altra dona no va tenir fills, pèro si que en va tenir de naturals, dels quals tenim notícia pels testaments. Entre 1439 i 1442 escriu els seus Cants de Mort, possiblement motivats per la mort de la seva primera esposa. Durant el seu matrimoni amb Joana Escorna, i després de la seva mort, compon la majoria dels seus poemes didàctics i d'apassionants meditacions. Morí el 3 de març de 1459, als 62 anys, a València. http://www.xtec.cat/ausias/vida.htm

3. L'amor com a malaltia. [...] el cervell posseeix materialment tres cambres, cèl·lules o ventricles. El primer ventricle, situat al darrera del front, estatja la funció sensitiva de copsar i reunir les dades dels cinc sentits externs (vista, oïda, olfacte, gust, tacte). El ventricle frontal també coordina les dades de fora, que ara esdevenen imatges sensibles, i les passa al segon ventricle, situat al darrera d'aquest, al damunt del paladar, on resideix la funció fonamental del coneixement sensitiu, que és la de relacionar aquestes imatges les unes amb les altres, inicialment per a valorar-les com a favorables o desfavorables en la subsistència immediata. El tercer ventricle, situat a la nuca, és la memòria sensitiva, entesa com un arxiu permanent d'imatges. [...] [...] L'enorme prestigi de la tradició trobadoresca havia transformat la passió amorosa en centre d'interès primordial per als homes de lletres, en principi per a exaltar-la, però després també per a debel.lar-la. L'òptica naturalista, al·ludida més amunt, vehiculada per la literatura mèdica, situava el tema central de la lírica entre les disfuncions del coneixement sensitiu, concretament les vinculades a les operacions del segon ventricle. La passió d'amor deriva d'una hipertròfia en la valoració de la imatge sensible de l'ésser estimat; la funció del segon ventricle que es desregla sol anomenar-se cogitativa o estimativa (Llull, però, en diu fantasia). Lola Badia, «Postil·les naturals a Llull i Jordi de Sant Jordi»

Els facultatius pronosticaven que, si no es posava remei, l'amor hereos podia resultar mortal. No cal dir que els mètodes apuntats [mètodes curatius apuntats anteriorment per l'autora de l'article], però, no resultaven infal.libles en la vida pràctica. De fet, la qüestió donava peu a una altra hipèrbole: el poeta podia afirmar que el seu amor era tan fort que ni tota la sapiència mèdica podia guarir-lo -i, per tant, només li restava esperar la mort si la dama no el corresponia. Rosanna Cantavella, «Terapèutiques de l'"amor hereos" a la literatura catalana medieval»

4. L'amor des del punt de vista de la moralitat: el pecat. En aquella època, en la mesura que l'amor s'associava amb passió sexual, s'associava també amb pecat. En aquest sentit, el clergat va trobar la coartada perfecta en les teories mèdiques que, com hem vist, circulaven per Europa: teories científiques i teories religioses es van donar la mà en una veritable croada contra el sexe i, en conseqüència, contra l'amor-enamorament. Es va arribar a excloure la legitimitat del sexe fins i tot en el matrimoni: calia complir amb el «deure conjugal», però sense delectar-s'hi i amb l'única finalitat de tenir fills. [...] una conseqüència d'aquesta visió de l'amor, unida a la poca consideració social que sempre havia tingut la dona, va ser l'abundància de literatura misògina: si l'amor pot pertorbar greument els homes, cal anar amb compte amb les dones i cal alertar els possibles enamorats sobre el perill que aquestes suposen. I una manera d'alertar sobre elles és presentar-les com a portadores i desencadenadores de tots els mals i desemmascarar els seus costums perniciosos.

Dossier “Ausiàs March. El poeta de l'amor”

5. Síntesi teòrica. Ausiàs March representa un gran canvi en l'evolució de la lírica catalana medieval. La poesia marquiana parteix dels motius de la lírica amorosa tradicional de la tradició trobadoresca. March recull d'aquest bagatge molts elements, però en canvia d'altres. Ja no trobarem, doncs, el vocabulari cortès i la metàfora feudal per explicar les relacions entre l'enamorat i la dama, ni els valors ètics característics de la poesia trobadoresca. A més, el poeta valencià incorpora a la seva obra tota una sèrie de nous trets culturals que ha anat apareixent en el segles XIV i XV. Bàsicament, hem de parlar d'una cultura laica que és abastada per un major nombre de gent, pel fet de basar-se en la traducció al vulgar de textos clàssics als quals només podien accedir, fins al moment, els cercles de l'alta cultura. March no serà aliè a aquests canvis que suposaran, en la seva poesia, una tendència a presentar l'amor des d'un punt de vista científic i moral. El pes de l'escolàstica i de la literatura exemplar, dominants en el moment, seran ben presents en el nostre poeta. La ruptura amb la tradició anterior es fa encara més palesa amb el canvi de llengua. Ausiàs March escriurà la seva obra en català, trencant amb l'ús de l'occità, llengua koiné de la lírica cortesa que s'havia fet servir fins al moment. Aquests nous referents cientifistes expliquen perquè la poesia de March, en molts moments, dóna la impressió d'atracar-se al gènere tractadista. El poeta cerca donar una explicació científica i amb connotacions morals de l'amor: el fet que la tradició l'hagués reduït a pura fisiologia, convertint-lo en patologia cerebral o en luxúria fa que la idealització trobadoresca no fóra vàlida. Per parlar, doncs, del fenomen amorós, a March li caldrà tenir un criteri d'autoritat (seguint el raonament escolàstic): només qui sigui el màxim amant pot donar lliçons de ciència amorosa als seus lectors. Aquesta superioritat la reclamarà el poeta en moltes de les seves composicions. A més, per realitzar aquesta tasca, el poeta valencià emprarà en les seves composicions una sèrie d'eines formals que li permetran d'aconseguir l'efecte de veracitat, la primera de les quals serà la mateixa llengua. Si tria l'opció del català, trencant amb la tradició lírica en llengua occitana, ho fa perquè aquesta nova llengua té, per ella mateixa, un valor de veritat, sobretot pel fet d'anar associada a la producció historiogràfica. Una altra de les eines que farà servir March serà la retòrica, la funció de la qual és "dir paraules en tal manera que hom faça creure sos dits a aquells qui·ls hoen", en paraules d'una de les "enciclopèdies" del moment. Les fórmules retòriques (exordis, apòstrofes i, principalment, comparacions) seran usades per March per persuadir el lector d'una sèrie de veritats que li interessen.