Manual D'ús Jaume Cabré

CULTU A 28 DE MARÇ DEL 2009

5

LATARÀNTULACEGA ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL / JAUME CABRÉ

Manual d’ús A la memòria de Ricard Salvat mirada des del terrat que a peu pla. O una mirada des d’ahir que des del futur. No és el mateix explicar des de dins del personatge que des de fora o des d’un altre personatge. Una novel·la, tenint en compte els punts de vista interior i exterior, és una mirada inexacta, però expressiva i empàtica, a la vida. Tercera. Amor per la llengua, que vol dir que l’estil t’ho justifica tot. Si no hi ha consciència estilística és impossible fer literatura. El llenguatge literari justament existeix si hi ha intenció que hi sigui. El llenguatge literari està basat en la manipulació expressiva; la manipulació del llenguatge en el sentit material,

fònic (al·literacions, ritme...) i també en l’abstracte, del significat (sinestèsies, metàfores, metonímies i altres artefactes estilístics de significat). Però també cal tenir una espurna màgica que no sabria definir. Cal voler aproximar-se a Verdaguer, per entendre’ns; cal saber amarar-se del geni de la llengua. És tan important, saber usar la llengua, tenir consciència d’estil, que de vegades penso que l’escriptor s’inventa personatges, històries, nusos narratius, desenllaços, món, personatges... només per poder fer servir els seus recursos d’estil. És gran! Tenia ganes de fer servir aquella metonímia i per això ha escrit una novel·la. Vull dir que s’ha d’estar una mica boig i aquesta seria una quarta capacitat. Si entenem per boig aquell que actua d’una manera diferent i no acaba de saber per què. No li sap greu passar-se hores escrivint, i convertir aquest passar-se hores escrivint en una manera de viure perquè ni li fa por la feina ni li fa por aprendre’n constantment. I sap regirar moltes vegades un paràgraf que potser el lector llegirà distretament un únic cop. Aquesta bogeria per l’estil et porta a una actitud que crec que també és essencial: cal buscar el geni, la genuïnitat de la llengua, la seva qualitat proteica, la manera com se li enganxen els neologismes que l’evolució de la vida ens regala... I tot això ho fem a través de la lectura, que és la cinquena condició essencial. Llegir, estar assedegat de cultura, és entrar en altres vides i adquirir, a poc a poc, la capacitat de ser comprensiu amb tu i els altres. I llavors s’esdevé allò que quan et pregunten per què escrius, només saps respondre que perquè t’és impossible no fer-ho. I ho dius amb resignació, perquè és una resposta exacta però poc rigorosa. I sobretot, poc èpica: fas llargs viatges, coneixes moltíssima gent, però sense moure’t de la taula des d’on escrius.❋ Jaume Cabré

Per ser escriptor calen quatre o cinc capacitats a tot estirar. Escriure és mirar l’altre. L’escriptor és la mirada de l’altre. Una novel·la és una mirada a la vida, al pas del temps, des de diversos llocs que has de poder visualitzar per fer-los creïbles

IL·LUSTRACIÓ: GUILLEM CIFRÉ

D

e vegades he sentit dir que per ser escriptor fa falta haver viatjat molt, haver conegut molt de món, molta gent, i estar en bona relació amb la inspiració. Aquestes són condicions, amb un cert toc de glamur, que van molt bé per a l’escriptor com per a qualsevol ciutadà, i que fins i tot van bé per a la salut, però que no són essencials per al que ens ocupa. D’entrada, descartem la darrera: la inspiració no és amiga sinó que has de sortir a caçar-la. Si més no quan començava a escriure, carregava escopeta i sarró i sortia a enxampar-la. Amb el temps he acabat desentenent-me’n perquè dubto de la seva existència, penso que la inspiració no és res, no existeix; que és una fal·làcia. Un dia les coses llisquen més bé i un altre dia no te’n surts. És el màxim que puc dir d’aquesta madama després de molts anys de voler establir-hi connexió. Per ser escriptor calen quatre o cinc capacitats a tot estirar: primera, tenir capacitat de posar-te en la pell de l’altre. Tenir curiositat. És imaginar l’altre i imaginar-se un mateix en circumstàncies diferents; és imaginar l’altre en les teves circumstàncies. Escriure és mirar l’altre. L’escriptor és la mirada de l’altre. Si tens la capacitat d’inventar un personatge és perquè ets capaç de posar-te en la seva pell i veure el món com el veuria el personatge i has de saber indagar què faria ell –no pas tu–, en les circumstàncies a què l’aboques. I dic ell en cursiva perquè, després d’uns dies de feina, el personatge existeix, és un tu, un ell concret que potser encara no té nom però sí presència. Seria el punt de vista interioritzat. Sovint, el punt de vista et marca l’esdevenir argumental i sempre l’escriptor ha de tenir la capacitat de saber des d’on mira. I un punt de vista fals pot fer trontollar la versemblança del relat. Segona, has de saber mirar-ho i valorarho tot des de diferents indrets, diferents esdevenirs cronològics i diversos punts de vista materials, ja que estàs creant un món concret, i cal ser conscient sempre del punt de vista des del qual observes el personatge, l’acció, aquest món que t’estàs inventant i el seu marc temporal. Una novel·la és una mirada a la vida, a les vides, al pas del temps, des de diversos llocs que has de poder visualitzar per fer-los creïbles. No és el mateix una