Manual Altermundialitzador

1 MANUAL PER A ESCÈPTICS Escrit per un convençut

Parlaré en primera persona. Perquè em considero part del moviment altermundialitzador. I aquesta petita i orgullosa part té el seu punt de vista: som tants i tan benavinguts que ens creiem uns als altres sense necessitat de fonamentar el nostre discurs. Ens expliquem què fa la nostra ONG a Paraguai o a Tanzània sense posar en qüestió quines són les raons d’aquella activitat. Tan bon rotllo té trampa: la meitat del món no ens creu i deixa anar tòpics sobre idealisme que es repeteixen als altaveus mediàtics. Fins i tot la meva iaia els coneix i els repeteix. Jo responc que tampoc li podem demanar a un tio aturat a l’atzar enmig d’un carrer quina fonamentació teòrica utilitza per justoficar que porta una texans fabricats en una maquila o perquè els diners dels seus estalvis financen (sense que ell ho sàpiga) la fabricació d’armes. Ho fa i punt, segurament perquè tothom ho fa. I malgrat tot, sí: tenim objectius i idees en comú que legitimen les nostres accions descabellades i que, fins i tot, fan desaparèixer la crosta idealista de les propostes del moviment altermunidalitzador. Potser la meitat del món no hi estarà d’acord, això és una altra cosa. Perquè no estem contra el desacord, estem contra la mentida i la violència. La realitat és que la unitat ideològica del moviments és una pinya. Ho és tant que ni se’ns passa pel cap demanar-nos teoria uns als altres. Ens semblaria tan inútil com especificar perquè posem el Verb darrere el Subjecte o perquè caminem endavant i no cap enrere. Només ens adonem de la dificultat de fonamentar el nostre discurs davant de les crítiques d’una part de món que ni se

2 n’adona que també desconeix les seves causes però que ho justifica tot dient que mai ha calgut conèixer-les perquè les coses sempre han anat AIXÍ. Per això, dic jo que caminar endavant deu tenir un sentit encara que el coneguem (sinó, suposo que tindríem els ulls al clatell i caminar endavant seria caminar endarrere). Tot té causes i conseqüències i d’això vull parlar. Parlaré sobre idees de fons del que nomenaré “moviment”. O sigui, parlaré sobre “què volem”, que crec que és indestriable i subordinat a “com volem” o “com concebem el procés”, un procés lent que ha de partir d’accions concretes enfocades a grans idees que estan destinades a entrar en el debat democràtic i a ser assumides o no per la gent. Parlaré d’aquestes grans idees generals sense oblidar que ajuda explicar el “moviment” amb fets il·lustratius. Per això, citaré principis acompanyats de reivindicacions concretes que se’n deriven i causes que els reclamen. Malgrat tot, insisteixo: s’ha de tenir clar que el procés és invers perquè creiem que ha de ser invers: la realitat sempre mana. Per això, cal començar pel principi, que no és un principi sinó una metodologia.

3 I. QÜESTIONS DE MÈTODE

Primer principi: REALITATS SOBRE LES IDEES

Els grans principis de la humanitat són els que més o menys sap tothom. Ara bé, a l’hora d’aplicar-los, s’ha de tenir en compte que la realitat modela el principi. No és el mateix parlar de llibertat a l’Espanya d’avui que a l’Espanya de Franco. Tampoc és el mateix parlar de benestar a Haití que a Catalunya. La realitat omple el principi de significat concret. Per això, el “moviment” és multiplica en mil “especialitzacions” –temàtiques, geogràfiques, disciplines- convençut que el significat varia depenent del lloc des d’on es miri. El “moviment” aspira partir del detall i es fa seu el lema –nascut a Amèrica Llatina- de “DONAR VEU ALS QUI NO TENEN VEU” per passar del detall al discurs global. En una reunió fa pocs dies parlava amb un tio que treballa en un projecte de codesenvolupament al Brasil. Dins el “moviment”, conec una entitat que només fa treballs d’agronomia a la zona atlàntica de Nicaragua, una altra que només fa cadires de rodes a Cuba, una altra que treballa en un projecte de ràdio a una escola d’ex-nens soldats a Sierra Leone. De fet, el “moviment” es composa de gent de tot arreu: camperols llatinoamericans, educadors africans, intel·lectuals europeus (dic jo que també deu haver-hi algun xinès)... A la divisió geogràfica també li correspon un divisió temàtica: Greenpeace fa campanya mundial en ecologia, Metges sense fronteres es dedica a emergències sanitàries. Són les entitats que es coneixen més perquè criden l’atenció en el pla mediàtic: treballen d’emergència, estan especialitzats en un tema però el treballen a nivell mundial. La mateixa divisió existeix en l’enfocament –sobretot dins el camp universitari- on els grans “gurus” acostumen a ser economistes –Arcadi Oliveres, Miren Etxezarreta- i historiadors –

4 Jaume Botey, Eduardo Galeano. La transversalitat del “moviment” fa, però, que surtin iniciatives de totes les carreres (existeix “òptics sense fronteres”, per exemple, que ha fet una tasca importantíssima a Bòsnia) Vol dir que no es poden fer propostes globals allunyades del lloc afectat? Evidentment, SÍ que es poden fer. L’inefable Xavier Sala i Martí va intentar resoldre el problema de Bolívia i el gas. En un informe que va fer pel Banc Mundial o per el FMI (no ho recordo) va proposar al govern de Bolívia que dividís els diners del gas i l’ingressés a parts proporcionals a les comptes dels habitants. Evidentment, a Bolívia, on el caixer més proper potser està a dies i la gent guarda els diners sota el coixí, encara riuen de la proposta. Ara bé, això no vol dir que no es pugui proposar. El localisme també habitua i cega i opinions externes són importants com ho és l’educació i la informació. El que seria inacceptable pel moviment seria que s’apliquessin mesures sense tenir en compte la veu dels afectats. Les mines de Potosí són inacceptables per dignitat humana. Però, per molt que em dolgui, no les puc clausurar sense escoltar la veu de la gent que hi viu. La realitat mana i imposa accions. Moldeja principis. Fa entendre perquè una proposta és bona i una altra, no. Mostra les deficiències d’una idea feta a mil quilòmetres de distància. Es persegueix, doncs, una ideologia permeable, preparada pel canvi quan la realitat demana una aplicació diferent d’un principi general. Una ideologia revisable perquè és una construcció humana. Una ideologia que creix lluny de grans idees –insistiré després- que no tenen en compte la veu local i les anomena “excepcions”. Una ideologia, en definitiva, que no només tingui una única veu i que cregui més en la valoració de les accions que en la dels personalismes. Aquest mètode està molt influenciat per dos fets històrics. Primer, la fallida de les grans ideologies. Al s.XIX es creia que la ciència portaria el progrés i el benestar, però, en una terrible excepció, la ciència i la modernitat van ser els artífexs del gran

5 èxit exterminador de la II Guerra Mundial i dels Camps Nazis. El fracàs del comunisme i del capitalisme radical després del crack del 29 (una peli: Els raïms de la ira) també va significar la substitució de la confiança modernista per la desconfiança en trobar grans fórmules o sistemes on l’home tingués, a priori, la felicitat garantida. L’alternativa era comprovar sobre el terreny si la felicitat era real o no. El segon fet històric és la fragmentació a partir dels 60 de la veu que “posseïa” la gestió mundial –una veu “occidental”, blanca i masculina- i la visibilització social de col·lectius marginats en més o menys grau del discurs públic: dones, negres, indígenes… Més concretament, el mètode es contraposa a les barbaritats del colonialisme, abans, i al procés que avui s’anomena neocolonialisme, on hi ha seriosos dubtes que la veu dels països fos i sigui respectada. Exemple n’hi ha a tutti pleni, que d’això ens nodrim: a) La població indígena d’Amèrica Llatina va passar de 70 a 3 milions després la colonització espanyola. Mentrestant, el Vaticà discutia sobre si els indígenes tenien ànima i el pobre Bartolomé de las Casas insistia tot solet des de Mèxic sobre “la veu indígena”. Un autor que tracta això magistralment és Galeano. b) La colonització Africana va significar tres quartos del mateix, però amb la diferència que va passar tot “concentradet” al segle XX. En 60 anys, països que pensaven en ètnies es van trobar jugant a països. Una mirada a les fronteres d’Àfrica ajudava bastant a entendre que tot es va decidir amb regle i cartabó, a Berlín, l’any 1885. Si hi havia algun negre a la reunió, deuria estar servint el cafè. Al cap de pocs anys, als anys 60, quan els negres es van revoltar una mica, els occidentals van fugir per potes però van lligar bé les tornes. En un món bipolaritzat en dos blocs que, 60 anys

6 abans, semblaria als negres pura ciència ficció, quan algun líder democràtic no agradava a occident, el derrocaven i el substituïen per algun amigatxu que assegurés que els diners seguien fluint cap a Europa. El Congo és l’exemple paradigmàtic. Lumumba, líder congolès escollit president va ser assassinat el 1963 (més o menys). Bèlgica va reconèixer el 2003 que les ordres d’assassinar-lo van sortir de la Casa Blanca. En el seu lloc, van posar Mobutu, un negre-jefe que feia rituals de sang amb verges congoleses, es vestia de lleopard i anava a menjar al ranxo de Bush pare. Si els negres es revoltaven contra el negre-jefe, els blancs venien mil armes i fins i tot avions de combat al negre-jefe, i els negres revoltats callaven de cop. Rússia –que no havia participat en la colonització perquè el s. XIX estava per altres coses- era més sibilina, però fotia el mateix amb altres països del seu entorn. El procés de domini a distància va tenir un nou nom: neocolonialisme. c) Un altre exemple de moments històrics on no s’ha respectat la veu dels afectats són les dictadures llatinoamericanes dels anys 60. Quan tota Llatinoamèrica exigia la reforma agrària i s’escollien presidents que pretenien aplicar-la, per exemple Allende a Xile, Kissinger –fill de puta de professió, innoble posseïdor d’un nobel de la pau i secretari d’estat nordamericà... però, com a mínim, síncer- va dir més o menys “No vamos a aceptar a un presidente socialista, sólo porque haya sido elegido por el pueblo”. La Cia va campar aleshores per Llatinoamèrica recolzant cops d’estat amb militars autòctons que entrenaven a l’escola de les Amèriques situada en algun cantó de Centreamèrica, però dirigida per la CIA. És significatiu remarcar que experts de la Cia i nacionals entrenats a l’Escola es van aliar amb antics nazis refugiats a Sudamèrica (aquest fet no és

7 d’estranya: “l’organitzador” dels camps nazis, Eichmann, va ser raptat i portat a Israel pel servei secret israelià -el Mossad- des de l’Argentina, on vivia confortablement als anys 60). Tots juntets i benavinguts, van convertir la tortura en un art, aplicant mètodes (sobretot a l’Argentina) que farien desmaiar de cop a molta gent si els escrivís aquí. Sobre causes i realitats llatinoamericanes, el mestre Galeano de nou o preguntar a google sobre l’“Operación Condor”. Una peli sobre el cop d’estat a Chile: Missing. d) Per tot plegat, cal discutir ara sobre un tema que reprendré més endavant: la llibertat actual que tenen aquests països. Sí, en tenen més que abans. Però s’ha de tenir en compte que, fins que el cos humà no sigui ingràvid i sapiguem volar, la llibertat sempre és una cosa que té els seus límits. El concepte de país és un límit que Europa ha imposat a l’Àfrica. Un límit de molt gros és el retrocés que ha fet Amèrica del Sud, que va perdre –morts o emigrats- tots els intel·lectuals, polítics i activistes d’esquerres. El repartiment de terres en grans propietats que data de la colonització i de mètodes fraudulent, un nou límit. La llibertat sempre té un terreny de joc, i aquest terreny de joc ha estat dissenyat per Europa i Estats Units sense que els eixos marc s’hagin pogut esquerdar gaire. Les regles del joc l’economia tansnacional- també van ser dissenyades per Europa i Estats Units (¿algú a l’Àfrica sabia al s. XIX què era el capitalisme i el comunisme quan Europa posava les bases d’aquestes ideologies?). Per això, és molt complicat acabar de decidir quan un territori té veu pròpia o no (Paraguai ha quedat tan morta després de 50 anys de dictadura que no sé què voleu que us digui).

8 Per això, deia que la voluntat del “moviment” és viure proper a la realitat, incidir en la paraula CONSENS i indicar el casos on la veu del protagonista no participa en el consens o és silenciada. Per anar a buscar aquesta veu, s’ha d’estar en contacte amb la realitat. D’aquí surten mil petites batalles importants: en cito una, el cas de l’Amazonia on grans empreses forestals fan estampar el dit entintat a caps de tribu que no saben llegir i que, amablement, cedeixen els seus terrenys fins que entenen que el paper que no han llegit –perquè no en saben- legitima a un exèrcit de matons per fotre fora els indígenes a cops de culata de fusell. El procés és legal perquè els papers estan signats. “Fin de la historia”. Davant d’això, hi ha entitats que denuncien, monges que moren assassinades, ONGs que ensenyen a llegir o que donen nocions legals… Potser semblarà que la paraula indígena sona lluny. Com a mínim, els números pesen: es compta que hi ha 370 milions d’indígenes al món. Un documental ensenyava com una tribu amazònica escarmentada tirava fletxes a l’aire cada cop que passava un avió: fos una avioneta o un Boieng (o com s’escrigui). Aquestes són les petites lluites que ens legitimen a la llum d’aquest gran ideal que és PARTIR DE LA REALITAT. Una ideologia és una fórmula perfecte, una regla a la qual tothom s’ha de plegar. Una regla que només accepta un factor. Les excepcions no són errors de la fórmula i, per això, davant de les ideologia perfectes, posem les persones i les excepcions en primer pla. Aquest serà un leitmotiv constant del document i base del segon principi.

Segon principi: DIÀLEG vs VIOLÈNCIA (o dit d’una altra manera): no tenim la veritat... però el nostre veí, tampoc.

Si donem tanta importància a la veu, deu haver-hi algun lloc on fer-la servir i deu servir per alguna cosa. Un filòsof que es deia Stuart Mill va clavar-la al dir que

9 no es pot prohibir a la gent que digui burrades, perquè la possibilitat de dir burrades en un diàleg possibilita que de tant en tant es digui alguna cosa interessant (i que, fins i tot, allò interessant sigui la suma de dos burrades). Sala i Martí té tot el dret de proposar i el diàleg esquerre-dreta és necessari. El diàleg construeix la veritat, una veritat molt diferent a la que veurem tot seguit. L’enemic a ultrança és la violència. La violència directe o la violència que imposa sense tenir en compte l’opinió de qui rep l’acció. I hi ha moltes maneres d’exercir la violència però només dues causes conegudes: la primera és l’interès propi; la segona és la creença que allò imposat és el millor per l’altre, o sigui: la Veritat, l’Única (aquella vella màxima de “todo por el pueblo, pero sin el pueblo”). La pregunta que es fa un altre filòsof que es diu Isahia Berlin és: ¿com diferenciem una causa de l’altre?, ¿quan sabem que allò que ens imposen, ens és imposat pel nostre bé o per pur interès personal del dictador? La resposta és mai i els exemples molts. Hitler i Stalin mataven pel bé del poble. Mao i els dictadors africans, també. Kissinger ho justificava obertament (ja he dit que, com a mínim, era honest). Ningú pot exigir-me que cedeixi la meva llibertat pel meu bé. Posats a equivocar-nos, preferim equivocar-nos per pròpia voluntat i no cedir la nostra llibertat a ningú que no sabem per a què la farà servir. Així, hi ha dues nocions de veritat que es contraposen: la Veritat intersubjectiva com a construcció continua i amb el diàleg com a camí o la Veritat única que s’imposa, en algun sentit, amb cert grau de violència. D’aquí l’al·lèrgia que tenim a la mentida (com ens passa als catalans, que tots sense excepció som uns pesseteros que xupem la yugular de la gran i torturada Espanya... i ho fem amb gust, es veu), la ràbia a la demagògia que sempre té una estadística on recolzar-se, a l’estigmatització (no... no som seguidors de l’Stalin ni estic a favor dels gulag... que no m’ho tornin a dir!!!!) i a la radicalització acrítica (com, de fet, sí que van fer els

10 nostres avis amb Stalin... per no criticar a temps, ara ens l’hem de menjar amb patates els nets en forma d’estigma). La creença d’una veritat única no és tan llunyana com podria semblar, només heu de sentir com s’expressa en Paco Marhuenda, director de la Razón, cada matí a la tertúlia d’en Bassas. El Vaticà, des d’un punt de vista i amb una metodologia que necessitaria vàries pàgines, també és un ferm posseïdor de la veritat. Així, el punt final d’aquest capítol sobre metodologia és la Veritat com a construcció intersubjectiva: un sistema que es va fent i que té la possibilitat de correcció. Un sistema que pot trair la fèrria disciplina de l’ideal si la realitat ho justifica. Davant d’aquesta idea de veritat com a construcció intersubjectiva, no acceptem la violència, ni les grans ideologies tancades que no es contrasten amb la realitat, ni un sol factor que expliqui tot el món (“l’esforç i el treball et fa triomfar”, diu un amic meu que no ha treballat en sa vida una cinquena part que molta gent que no té un duro). Per això, i tornant al principi, és tan difícil trobar un discurs unitari de fonamentació, per això parlo amb la boca petita i només amb la legitimitat de ser una persona del moviment però no de representar-lo, per això necessitem fòrums i trobades per compartir “realitats conegudes”, per això el nostre mètode imposa lentitud i no es pot imposar. Per això, segurament, estem condemnats a actuar com a inèrcia social més que com a líders. O sigui Æ Tercer principi: VERITAT INTERSUBJECTIVA. (que és el mateix que el segon, a traves del diàleg entre subjectes i realitats, construïm veritats)

11 II SISTEMA POLÍTIC En conseqüència: idees que defensem a partir de “lo visto y oído” pel món. (però en sentit contrari! De la realitat cap a la idea) A ello: SISTEMA POLÍTIC ...òbviament la democràcia... Democràcia?, oi tant que sí: democràcia.

Quart principi: “pos eso”, DEMOCRÀCIA.

Si no hi ha veritats fixes, si els grans principis demanen flexibilització d’aplicació segons on s’apliquin, si tothom ha de participar en la gestió d’allò públic, si el sistema ha de permetre el canvi: haurem de consensuar contínuament. La democràcia és l’intent de crear aquest consens flexible. Va néixer precisament per a això: “El millor dels pitjors sistemes polítics”. “El millor” perquè hauria de facilitar el consens i la veu de tothom; “dels pitjors”, perquè cap sistema garanteix el conflicte 0, perquè no hi ha una veritat universalment vàlida. La democràcia neix com a mètode d’aconseguir consens i disminuir el conflicte entre “veritats” particulars. De fet, els principis de la democràcia s’adeqüen tant als principis definits fins ara que fa anys que insisteixo que la prioritat del “moviment” és “fer bé allò que teòricament és el nostre sistema polític” i no la voluntat de canvi de sistema econòmic. Això últim se subordina a la prioritat política... hi tornaré després. Abans, una revisió a la democràcia que tenim.

a) Democràcia estatal La democràcia, deia diumenge, és la sobirania del poble. El poble decideix. Ara bé, el problema que presenta la democràcia és que només pot ser representativa.

12 D’alguna manera, s’ha de crear una fórmula –això ho deia en Jordi- que garanteixi que allò que decideix un govern és la voluntat comuna. La voluntat del “moviment” és que aquesta fórmula garanteixi “la IGUALTAT de LLIBERTAT”. O sigui, que tothom tingui la mateixa capacitat de participar en allò públic. La votació és un sistema de donar a tothom la mateixa igualtat alhora de decidir: el meu vot no val més que el de ningú altre. Ara bé, no en tots els camps és tan fàcil aplicar criteris que assegurin la representativitat. El vot no és l’únic factor que hauria de donar el segell 100% democràcia a un país. També hi ha el sistema parlamentari, la connexió política-societat civil, la creació de la llei, el sistema judicial, la transparència en la gestió i la informació. Espanya té un sistema sanitari molt reconegut; Finlàndia, el sistema educatiu; USA, el sistema judicial; França, una bona legislació sobre habitatge; Gran Bretanya, uns bons mitjans de comunicació públics. No em puc creure que això sigui només així perquè uns ho han escollit i els altres no ho han volgut. L’estructuració de l’estat és un tema clau i determina diferents graus de democràcia si hi hagués un sistema empíric de mesurar-ho (encara que sí que hi ha valoracions que corren per internet). Per això, les propostes del moviment passen per augmentar la consulta ciutadana (un exemple, pressupostos públics: s’apliquen a una vintena de ciutats espanyoles. A Santa Cristina d’Aro, el 70% del pressupost es decideix en un procés assembleari). També establir un espai de discussió sobre els informes que el mateix parlament ordena redactar a experts i a entitats (a Alemanya és obligatori, a Espanya s’apilonen als despatxos), crear consells de ciutadania (a Girona -per voluntat pròpia de l’Ajuntament, no per llei- hi ha el consell de cooperació, de joventut, d’educació… on els polítics parlen i estableixen propostes de llei), controls dels lobbies (quan finançar significa un suborn encobert). També existeixen propostes de control del programa polític i de sancions a polítics que són interessants. O sigui: millorar la

13 connexió política-ciutadania (molt necessari pels ciutadans que necessiten resoldre problemes dins el marc social que la política no contempla) i transparència de gestió són les propostes. Millorar la democràcia a la llum d’una representativitat més ajustada a l’interès general, l’ideal. El problema: creure que la democràcia és només una i que té com a criteri únic anar a votar.

b) Un cas paradigmàtic: Europa A nivell internacional, la cosa es complica molt més. És evident que calen sistemes de representació, però les estructures de “govern supranacional” són molt joves i no hi ha una identificació democràtica amb aquests governs ni una cultura de demanda democràtica. “Para muestra, un botón”: el que passa a Europa. Pocs Europeus entenen i senten les estructures europees com a pròpies. El dia que això passi potser ens sorprendrem de saber que l’entitat que fa la directiva de les 65 hores no és el parlament europeu, com sol passar a dins de cada país on el poder legislatiu correspon al parlament. A Europa, resulta que l’únic òrgan escollit directament pel ciutadà -el parlament- no té gaire força i, fins ara, és poc més que un òrgan consultiu. Hi ha gent que dirà que ja votem els estats i que els estats ja estan representats a la Comissió i al Consell de ministres. El “moviment” creu que es podria estructurar el sistema de representació democràtica europea d’una altra manera. De fet, també ho creu així la majoria d’Europa, que va votar NO a la Constitució Europea. El pas següent va ser d’una qualitat democràtica excel·lent, la Constitució es va convertir en tractat de Lisboa i es va decidir que, posats a que la gent digui que no (a lo Kissinger), millor que la gent no votés. Els països havien d’aprovar directament el tractat al parlament i així no hi havia sorpreses (Irlanda és una pura excepció que es resoldrà amb un annex). Acció democràtica 100%. Avui, en

14 democràcia, ja no fa falta votar. Mira que bé: diumenge, al fútbol. Després parlaré del senyor PESC, en Javier Solana.

c) Nivell Mundial Ja he parlat de Mobutu, el gran dictador del Zaire. Durant el seu etern mandat, Mobutu va anar a l’assemblea de nacions de la ONU. No van parar de xiular-lo (suposo que fins i tot ho feia el representant andorrà). És tot el que l’assemblea podia fer. Al vespre, Mobutu va anar allà on es decidien les garrofes: a casa dels Bush (no a la Blanca, a la de Texas). Era l’època de Bush pare, van parlar, van negociar i van riure una estona amb Bush fill, que ja apuntava maneres de pallasso. És una anècdota, però la democràcia mundial va més o menys així: es decideix als passadissos perquè no hi ha òrgans multinacionals amb capacitat o voluntat real de crear una mínima legislació. Com al camp del Barça, l’únic que poden fer és xiular. Això és així per: -

Interès per part dels beneficiats pel sistema.

-

Ideologia: es creu que la única llei que regula les relacions ha de ser la de l’oferta i demanda. Qualsevol regulació governamental és vista com una alteració de la llei de l’oferta i demanda. En parlarem.

-

Poca “cultura democràtica” d’un món que, de cop, s’ha globalitzat. Les conseqüències de moviments internacionals van a parar a la Xina o al Brasil, però el pagès del cafè no relaciona tota la cadena de causes i conseqüències que han fet que el cafè del qual vivia divideixi el seu preu per la meitat. I no ho associa perquè el món es massa gran i perquè, de cop, es mor de gana i no té temps d’associar. Això fa molt lent l’aparició d’una cultura reivindicativa de més democràcia mundial.

15

Quines són les demandes del moviment en aquest sector, doncs? Democratitzar els òrgans que existeixen (sinó refundar-los directament). Evidentment, estem de cul contra el dret a veto. El dret a veto ha aconseguit, per exemple, que condemnes a Israel per part de l’ONU –simples avisos, ehh, només per alguna masacre de res, tot plegat els morts són moros- no s’hagin aprovat mai perquè Estats Units ho ha vetat sempre. També té veto Gran Bretanya, França, la Xina i Rússia. En aquest sentit, Rússia i França també tenen els seu historial de vetos. ¿Què dir, com a afegitó, de la missió de l’Onu -recollida a la seva carta de fundació- de controlar la proliferació d’armes? Doncs que, efectivament, la controlen: els màxims fabricants i compradors d’armes són els cinc estats que tenen dret a veto. Una lluita important és la que manté el “moviment” contra l’OMC (Organització Mundial del Comerç), que està dominada pels de sempre i té com a màxim principi controlar que ningú se salti les lleis internacionals del comerç (evitar el proteccionisme, els subsidis...). La cosa és molt divertida perquè, si ja hi ha merders amb els números entre Catalunya i Espanya, imagineu-vos què pot passar a nivell mundial. Sobretot Estats Units es salta les regles a la torera. Perquè primer, s’ha de demostrar que ho fa i, quan es demostra, la sanció arriba tan tard que, per exemple en el cas de l’acer, ja ha aconseguit trastocar els preus del mercat i dominarlos, que és allò que volia aconseguir quan va fer la trampa. Crec que el cas de les mandarines espanyoles és semblant. Estats Units va dir que estaven infectades o jo que sé què. L’objectiu era prohibir-ne l’exportació i augmentar així la producció a San Francisco, on es veu que les mandarines surten boníssimes i amb tres grills més que les espanyoles. És clar que hi ha un sistema de sancions. És bilateral: paga el país castigat als països afectats, però ¿Malawi -per exemple- s’atrevirà a reclamar la

16 sanció a Estats Units? En el cas del blat, efectivament, ningú ha denunciat Estats Units que és un dels majors productors del món gràcies a què els pagesos rebien, reben i rebran subsidis estatals. El “moviment” denúncia també el Fons Monetari i el Banc Mundial (para más: google). En l’apartat de propostes, el “moviment” reclama, en primer lloc, que, donat que avui en dia el món s’ha mundialitzat, hi hagi estructures econòmiques multilaterals on tothom tingui una veu. I si Andorra només té un vot que, com a mínim, tingui la capacitat d’unió amb altres estats d’un vot per ser més escoltat. Dit d’una altra manera, no estem d’acord amb els criteris que hi ha actualment de representativitat mundial en què només decideixen de 8 a 15 països allò que afecta a tot el món. Creiem que un nou sistema de representativitat seria més just per la gran majoria de persones que viuen en la misèria (aquella famosa estadística de persones que viuen amb 1 euro al dia) i també, més “decreixent”, per una minoria que ha viscut molt bé. En segon lloc, demanem que... ¡si hi ha normes... collons, que tothom les compleixi! I més, aquells que les han fet. És aquella altra màxima teòricament acceptada en democràcia: tothom és igual davant de la llei. Doncs, com explicava abans i deia també George Orwell, es veu que a nivell internacional n’hi ha uns que són més iguals que els altres. No és el tema que conec més, però el “moviment” té una llista enorme de casos on la llei internacional no es compleix per part de països com Estats Units que, en aquest terreny, s’emporta la palma (a Europa destaca França). Rússia segueix tenint el seu pati, que és encara bastant desconegut. Un cas super conegut va ser la guerra d’Iraq, que el tripartit (no el nostre, sinó el d’Aznar, Blair i Bush) va començar en contra les resolucions de l’ONU (i també contra els principis de l’acta fundacional de l’ONU que prohibeix la guerra preventiva).

17 Per últim, aliances d’entitats socials estan al darrere del grans pactes polítics que tendeixin a establir tractats i protocols internacionals (el moviment no és menys tonto per ser menys visible: a Brussel·les i a Nova York, també hi ha lobby d’Oxfam o Metges sense fronteres). El protocol ve a ser una llei que assumeix el país que la signa. Si la signen molts països, pot ser més o menys internacional. Un èxit relatiu en el seu moment va ser la no proliferació de mines antipersona. El protocol de Kyoto va pel camí de ser un fracàs relatiu. El tribunal Penal Internacional és una de les iniciatives que està tenint importància perquè vol ser un sistema judicial mundial (però USA no signa ni signarà). El “moviment” també participa, encara que sigui per escandalitzar-se, en les reunions on es signen acords que prometen erradicar la fam el 2015, les emissions de CO2 al 2050 i el botijo i la boina espanyola el 3289.

Cinquè principi: COMPROMESOS AMB LA INFORMACIÓ

No hi ha democràcia real si la gent no està informada d’allò que vota. Si no puc imposar les meves idees per la violència, si crec en el consens, allò que sí puc fer és informar, educar i sensibilitzar (una paraula molt associada al moviment). El món canviarà quan vulgui canviar. Mentrestant puc dedicar-me a informar. I per això la Informació és un punt clau del “moviment” que es pot dividir en uns quants tipus projectes: - Entitats que es dediquen a la creació d’informes. L’Onu treballa sovint amb informes propis, però moltes vegades, hi ha governs que deriven els informes a entitats. Greenpeace, Metges sense fronteres, World Right Watch (o una cosa per l’estil) i Oxfam són grans ONG que es dediquen a fer informes anuals més o menys especialitzats i que participen en protocols i tractats

18 internacionals. Com deia, hi ha moltes entitats que tenen també el seu lobby a Brussel·les o a Nova York per informar a polítics en la creació de directives. - Sensibilització: petites entitats que fan sensibilització sobre diferents temes. Nosaltres

mateixos,

l’Agenda

Llatinoamericana,

editem

uns

80.000

exemplars anuals al món amb textos molts bons. A Catalunya, cada any fem unes 80 xerrades i editem material pedagògic. - Educació: entitats que treballen amb col·lectius desfavorits a Catalunya (Caritas) o a l’estranger (conec projectes educatius a les faveles de Rio, a Equador, he estat en projectes a Tanzània, també em sembla molt interessant un projecte que vaig conèixer de rehabilitació de ex nens soldat) - Garantia de procedència: Hi ha entitats de comerç just –Setem, Intermonque apliquen segells de garantia quan un producte ha estat produït en condicions dignes pel treballador (sense explotació infantil, preus justos pel productor...). És una manera d’informació al comprador. -Importància de la TRANSPARÈNCIA política en el sentit que és informació necessària per establir opinió. Els cracks a Catalunya són Justícia i Pau, que fan un seguiment exhaustiu de pressupostos encara que la feina i les traves són moltes. He parlat amb Arcadi Oliveres, el coordinador de l’entitat i economista “gurú” del moviment a Catalunya, i em deia que la realitat és que és molt difícil lligar totes les dades. Ells es dediquen més a l’armament, però la veritat és que en habitatge o en ajuda social hi ha una gran opacitat. És interessant remarcar, per exemple, que per l’any 2008 el pressupost en defensa és igual a la suma d’educació, cultura i sanitat. Aquestes dades que dóna l’estat en realitat s’han de contrastar amb el pressupost encobert de defensa que passa a educació (I+D militar) o a Indústria. Els càlculs de Justícia i Pau dupliquen el pressupost donat per l’Estat.

19 - Evidentment, transparència s’oposa... a frau. Conec una entitat de l’Empordà que no para de denunciar casos de construccions il·legals (en territori protegit per llei). Algunes vegades es para el procés, però altres el judici s’allarga tant que la casa queda feta i la multa és molt inferior als beneficis aconseguits. Es veu que és un procés molt comú, tant que la promotora ja compta amb la multa alhora de fer el pressupost. El frau també consistiria en iniciatives polítiques a causa de suborn. Davant d’això, hi ha entitats que proposen la fiscalització de les comptes dels polítics durant el seu mandat que vol dir respondre sempre pels guanys que no puguin justificar. - ... i a manipulació o ocultació d’informació. Per posar dos dels molts exemples que posa l’Arcadi Oliveres, els 12 mitjans més importats d’Estats Units tenen com a accionistes empreses armamentístiques. A França, LaGardelle (més o menys escrit així) és el principal editor del país. Posseeix l’editorial La Hachette i també part de l’espanyola Anaya. El 56% dels llibres escolars els edita ell. M’agradaria saber quin és la postura en relació a la guerra i a l’armament d’aquests llibres, tenint en compte que LaGardelle també és principal productor d’armament del país.

En definitiva, la informació vol anar a parar al principi inicial: la realitat sobre la ideologia. En aquest sentit, la realitat marca. El terreny fa canviar ideologies. Casaldáliga ens explicava que ell no pensaria igual si s’hagués quedat a viure a Catalunya. No conec un sol fotògraf de guerra que no tingui un discurs semblant al nostre (Gervasio Sanchez, n’es un exemple). Fins i tot, hi ha el cas paradigmàtic d’Óscar Romero, un capellà rata de biblioteca que va fer al revés del món: de la dreta dura es va passar a l’esquerre quan tenia 60 anys. Va sortir del Vaticà per anar sobre el terreny a el Salvador i va fer el procés de “Mandar obedeciendo”. El poble

20 demanava terra i ell no ho entenia. Però va recórrer el país i va liderar el procés fins que el van assassinar mentre feia missa. Ho va fer un escamot entrenat a l’Escola de les Amèriques de la CIA.

21 III. CAP A UNA CRÍTICA DEL SISTEMA ECONÒMIC

... Sí, però abans, el sistema cultural que posa la llibertat a dalt de tot i que, de fet, és la mare dels ous.

El sistema cultural d’una societat és l’estructura simbòlica que permet la supervivència de l’ésser humà dins aquest grup. L’Homo Erectus (a la dona, també se li deia Dona Erectus?), a part de ser un guarro, necessitava tenir una certa cultura de col·laboració perquè el seu sistema de supervivència era la recol·lecció, la caça i la defensa mútua. Els gran imperis egipcis i babilònics, en canvi, necessiten tenir una cultura en què l’autoritat no es posi en dubte i, així, es pugui organitzar una gran quantitat de persones al voltant del domini d’una conca fluvial que possibilitarà el conreu. Cada sistema cultural té les seves conseqüències: la religió canvia, els valors morals necessaris dins una societat no són els mateixos que els d’una altra, en una civilització es castigaran actituds que en l’altre es veneraran. La cultura és una resposta convencional a una necessitat natural, adapta a l’home i canvia segons les necessitats de qui l’habita o no es mou si depèn d’uns quants privilegiats que poden perdre la seva posició amb un canvi cultural. Diguem que alguns nobles no deurien estar massa contents de sentir a parlar de sobirania popular. Tot això ho explico per a dir i per a fer veure que nosaltres també vivim dins un grup social amb una cultura determinada que ha posat la llibertat i l’individualisme com a valors suprems. Aquesta jerarquia, a part de ser convencional, té unes conseqüències que cal tenir en compte. Definim, primer, en què consisteix aquesta llibertat. Més amunt, ja he parlat de llibertat i de la lògica necessitat de llibertat individual. Però la llibertat no és infinita. Tal com deia, fins que no sapiguem volar,

22 serà evident que la llibertat té un terreny i uns límits. És com una habitació de tres metres quadrats. La dreta parla sempre de llibertat positiva: el ventall d’accions realitzables dins d’aquesta habitació; l’esquerra, de llibertat negativa: l’espai delimitat on s’exerceixen les accions i es fixen els hàbits. I qui fixa aquest espai és el govern en nom del bé comú. Tal com explicaré més tard, el govern és l’únic que està legitimat a delimitar la meva llibertat. I ho legitima el fet que representa el bé públic. En segon lloc, les conseqüències. Perquè cal tenir molt present que una llibertat absoluta va en contra de la societat. I és que els humans quan ens posem a mitificar, som dualistes de collons. No volem una mica de llibertat, la volem tota. Amb una mitificació semblant, no entenem bé que a vegades no hauríem de voler ser tan lliures com creiem necessitar. Puc voler conduir per on em surti del nap i creure que la policia em fa anar per la dreta per pura censura feixista, però la realitat és que si condueixo en contra direcció potser em mato jo i un que no té res a veure amb les meves demandes de llibertat. Hi ha limitacions de la llibertat que són necessàries i la cultura actual hauria de poder-les establir sense ser, al seu torn, gaire dualista: ni treure la llibertat necessària per a què tothom pugui escollir atònomament el seu destí, ni donar tota la llibertat del món. Cal limitar-la en nom del bé comú. Que quedin clares, per tant, quatre idees que aniran sortint i que tenen aquesta arrel cultural: tota societat necessita una convenció cultural que ordena la dinàmica i facilita la supervivència de la societat, la cultura pot ser modificada però és concebuda com a estàtica i “natural” malgrat la seva convencionalitat, la cultura actual col·loquen l’individualisme i la llibertat al punt més alt de la jerarquia social, la cultura ordena la societat amb la creació de superestructures socials com el sistema econòmic o discursos com la moral (i també, el cine).

23 Relacions amb el “famós” sistema (per si ha sortit el dubte)

Jo ara parlo de democràcia, llibertat, igualtat i potser s’origina un malentès. Potser assimileu altermundialització amb antisistema i penseu: “però tots aquests valors ja els assegura el sistema actual”. Quan parlo de malentès, em refereixo a aquest qüestió: ¿qui ha dit que el “moviment” no sigui (majoritàriament) sistema? És més o menys semblant a una pregunta que em feia un amic: “Per què no us feu partit polític?”. Ara contesto a tot... anem pas a pas, no sigui que ens atabaléssim. El sistema –l’actual- té molts actors que juguen al discurs social. Els partits polítics són els més visibles. Però fixeu-vos que durant les pàgines que porto, he parlat de taules temàtiques a nivell local entre regidors i entitats, protocols internacional on les gran entitats participen, informes que no només queden als llibres. Ara mateix, tinc davant un articles de El Periódico (a dos plana, i a color) que explica els principals conflictes globals a partir d’un informe de Metges sense fronteres. I no només això, moltes ong tenen una mini agència de noticies que forneix de notícies als mitjans. Moltes notícies que s’escolten a la tele o es llegeixen als diaris surten de les realitats que el “moviment” trepitja. A la universitat, hi ha línies d’investigació finançades per l’estat que es cuiden de temes de solidaritat, energies alternatives... la Generalitat té una línea de subvencions bastant quantiosa per a projectes de cooperació i sensibilització. Estem tant en el sistema que, a vegades, hi ha veus que recorden que les subvencions no ens ha d’impedeir denunciar la Generalitat o el govern si convé. Les idees que gestem salten a l’opinió pública, es masteguen a la Uni i surten per la tele. Som cantera d’idees. Una proposta de desmilitarització va ser portada al parlament europeu (aquell que no pinta res) per un parlamentari català. Som cantera de persones, també. Regidora de tot arreu surten d’entitats i ONGs. I també som eina d’acció pel sistema: quan hi ha una

24 emergència, les entitats es mouen amb rapidesa (parlo d’un terratrèmol a Bangladesh, per exemple) i els governs busquen complicitats; però també a Catalunya la feina estructural de les entitats és super-important. Per això a vegades ens queixem que si Caritas no assumís la quantitat de feina que assumeix, potser allò que es considera excepció seria més visible i es convertiria en una feina de l’administració. Això mateix és el que jo estic intentant fer amb la prostitució, que la necessitat no la cobreixi una entitat, sinó l’administració directament. O sigui, no som partit polític perquè no volem i perquè el sistema bé ens permet ser una altra cosa que considerem molt important i efectiva. I aquest és un punt clau. El discurs sobre el bé comú és multifocal. No només es cosa de professionals (els partits polítics). Churchill va dir una frase que ens fem nostra “És d’idiotes no preocupar-se per la política, perquè la política sí que es preocupa per tu”. En paraules de Casaldàliga, “Tot és política” (o social). El punt important és que el “moviment” creu que tot acte –d’acció o d’inacció- té repercussions socials. És important conèixer les conseqüències socials de la nostra acció o inacció. Per això, ens constituïm en entitats que, evidentment, porten el cognom de socials. Per això incidim en la coherència de les accions individuals (i, a vegades, es ridiculitza el “moviment” des de fora i, amb l’objectiu de deslegitimitzar-lo, s’assenyala manca de coherència de tal o qual persona oblidant que nosaltres també creiem en la llibertat individual i que, precisament, nosaltres també som part del sistema, un sistema que no facilita la coherència individual. O sigui: Sí, porto uns texans que no sé on estan fets... no puc estar per tot). Així doncs Æ Sisè principi: TOT ÉS SOCIAL, TOT ÉS POLÍTICA

25 ... sí, però ens agrada o no ens agrada el sistema? i els anti-sistema?

El problema que encara no he resolt és, però, per què se’ns ha associat amb l’anti-sistema. La resposta fàcil és que ha estat una associació interessada per deslegitimar-nos davant de l’opinió pública, però com que avui estic de bones i em sento amb ganes de contestar-ho tot (sobretot si són preguntes que em faig jo mateix), crec que es pot filar més prim sense deixar de donar validesa a l’argument que ja ha quedat dit. El recorregut comença de nou amb la llibertat i amb una separació que ha de quedar clara i que sovint es barreja. Quan parlo de sistema, parlo de dues coses: sistema polític i sistema econòmic. El primer és el que, en representació de la voluntat pública, instaura i controla la resta de sistemes, entre ells, el sistema econòmic. Però com deia, tot té a veure de nou amb la llibertat. Una idea que he anat repetint és la idea que tothom ha de gaudir d’un mínim grau de llibertat: igualtat de veu per exercir la llibertat d’expressió, ningú altra pot parlar 100% per mi, jo no puc imposar una acció al veí pel sol fet que jo cregui que per ell és bo fer allò que jo li dic, necessito controlar part del meu destí... Ara bé, ja he dit que la llibertat només és un terreny de joc. Amb les seves mides i normes. Aquest terreny l’estableix el govern i la ciutadania en nom del bé públic i jo no acceptaré la voluntat del veí però tinc l’obligació d’acceptar la voluntat pública. El problema és que si qüestiono la representativitat dels organismes que em manen –la democràcia representativaperquè crec que no responen al bé públic o perquè crec que és una democràcia “interessada” o perquè crec que no utilitza criteris suficientment efectius de representació, la tensió amb l’estat és evident. I, de nou, no hem de ser dualistes (ni, nosaltres, en les nostres propostes; ni els nostres crítics, en les seves definicions)...

26 que critiquem la democràcia no vol dir que siguem “anti-democràcia”. El que volem és una millor democràcia. A més, les “excepcions” que assenyala el “moviment” i el terreny de la llibertat delimiten dos grans grups de persones definides pels seus problemes. Les persones que tenen problemes i els resolen dins del sistema (problemes de salut, familiars...) i les persones per a qui el sistema és una part del problema. Un “monoculivador” de soja no es preguntarà mai sobre el sistema i es possible que el defensi. Ara bé, el qui treballa vint hores al dia en una maquiladora (i n’hi ha mooooooooltissimes) potser arribarà a preguntar-se abans de morir perquè no hi ha una legislació internacional que protegeixi els seus drets. És el cas també de perfils de persones que tenen cobertes les necessitats en el sistema vs les persones que necessiten una reforma del sistema per a què els seus problemes entrin en vies de resolució. El primer grup entendrà amb dificultats el segon i, molt menys, entendrà les queixes cap un sistema que el primer grup no percep com a nociu. Amb aquesta tensió individu-sistema com a marc de fons, el “moviment” –que ja he deixat clar que és obert en la seva composició- té diferents actors i línies de visualització: a) El gruix del “moviment” es pot seguir per les propostes que fa. He assistit a Fòrums i fa deu anys que segueixo el “moviment” i puc assegurar que l’eix vertebrador de les propostes constructives és el que he anat exposant: polític i democràtic. O sigui, a desgrat d’idealismes, no som antisistema si el sistema és la política. En l’apartat econòmic, les conseqüències del neoliberalisme es denuncien però s’assumeix que no hi haurà un canvi de sistema econòmic fins que hi hagi un nova proposta i, sobretot, fins que la gent l’accepti (en parlaré més endavant). De noves propostes no n’hi ha i, en el sistema econòmic, es va assumint la reforma (com ja es va reformar

27 el primer capitalisme a partir de Keynes) com a via amb un futur incert però amb una metodologia clara de contrast amb la realitat. Aquest és el grup majoritari: l’altermundialització com a grup unitari al voltant d’unes idees de nucli dur que entenen el sistema com a construcció revisable. Un grup format per gent que pertany al sistema –a Catalunya: professors, ong, entitats social, polítics, sindicalistes...- però que no assumeix aquest sistema –sobretot el sistema econòmic- com a veritat única i resol aquesta tensió amb l’estat aprofitant les possibilitats del sistema polític per aplicar i explicar realitats i reformes. Si alguns ens acusen de voler desmuntar el sistema polític i de voler crear una dictadura stalinista, em costa molt no pensar que es tracta de gent o molt mal informada o amb voluntat d’estigmatització negativa. Si de cas, haurien de demostrar el que es diu enlloc que nosaltres anéssim negant una i altra vegada el mateix en cada debat. b) Malgrat tot, ja us deia que no s’ha de demanar discurs teòric a qualsevol altermundialitzador. En la majoria dels casos, les seves idees seran tan orientatives com si paréssim algú a l’atzar pel carrer i li preguntéssim què és el neoliberalisme o que em justifiqués perquè porta unes bambes cosides per nens de 10 anys. A més, sistema econòmic i sistema polític es confonen molt i, com crec que he deixat clar, el discurs pràctic altermundialitzador és diferent en un i en altre cas. Per això, quan es demanen valoracions a qualsevol activista, no ens acabem d’aclarir. La “gent” del moviment són gent que, per exemple, coneix només una petit projecte a Nicaragua (on Reagan va finançar la contra per fer una guerra civil després d’unes altres eleccions democràtiques que havia guanyat l’esquerre). La majoria de gent resol aquesta tensió amb un simple “el

28 sistema ha de canviar”. En concret, es percep el capitalisme com l’únic origen i causa de tots els mals i el discurs surt com surt perquè, en aquestes discussions, els arguments se solen radicalitzar molt a banda i banda. Un cert discurs que també existeix en aquest barreig és un discurs anti-convencions. Aquest discurs és antisistema perquè de fet és antitot allò que sigui una convenció: la tele, la moda, la pel·lícula del moment, l’educació i el protocol... El sistema polític i econòmic també són convencions. Però hem de recordar la poca validesa social que entranya aquest discurs: sense cap convenció cultural, la societat no s’aguantaria perquè, de fet, la convenció és una resposta aleatòria a una necessitat natural d’organització social. Aquesta crítica a la política com a convenció es tracta d’un discurs, doncs, dualista i, en certa manera, fruit d’una postura adolescent: “si una convenció en concret no m’agrada, estic en contra de la idea Convenció; la convenció és dolenta pel sol fet de ser-ho i perquè tothom la segueix; jo no miro la tele, jo no segueixo la moda i passo de la política perquè tots són uns mamons”. Per últim, les expressions, la iconografia i la visibilitat del moviment també és la que és. No estic d’acord, per exemple, en anomenar feixista al nostre govern. Que visquem en una democràcia que es pot millorar, no vol dir que el moviment en bloc vagi a parar a un Camp acusat d’antipatriota. Fins i tot, hi ha gent que es creu amb la necessitat de defensar la Rússia comunista. Gràcies a Déu, “por sus acciones, los conocerás”, i per les seves accions, per les ponències que hi ha als fòrums, el “moviment” es defineix. c) Hi ha, però, un segon grup menys nombrós però important (probablement un 10-20%). Són grups propers a l’ecologia i a l’okupació que, al costat d’iniciatives interessants (com cooperatives de mercat ecològic), resolen la

29 tensió amb el sistema també amb accions directes contra el sistema. Són els grups “performance” o “ara, em lligo a un arbre” i “provoco algun aldarull per aquí” (violència de baixa intensitat que mereixeria un text per si sol... després parlaré de l’alta intensitat). Aquest grup viu una mica del record del 68 però va adonant-se que és hora de canviar. D’aquí la cada vegada més inclusió en propostes, l’acceptació de la paraula política i l’assumpció que cal revisar les accions socials de manifestació. d) Per últim, un 1% dels moviments de Barcelona i Gènova van ser protagonitzats per una espècie d’escurrialles de la història que s’engloben al voltant de la paraula anarquisme i que es mouen també en cercles okupes. L’anarquisme actual creu que l’home es capaç d’autogestionar-se. Jo crec que això és una tonteria perquè, quan no hi ha un poder o un ordre, les màfies i les dictadures apareixen. És una evidència històrica. Fins aquí, les seves serien una idea més sinó fos perquè aquest grup –els, ara sí, autodenominats anti-sistema amb orgull- creuen que la resta de la gent és burra i els han de forçar –ells- a veure la veritat, la seva Veritat. Així, legitimen l’ús de la violència i, de passada, estan contra tot allò que hem defensat fins ara. Com que aquest ús deslegitimitza el “moviment”, el “moviment” va treure un comunicat signat per mil o dos mil entitats (o dos milions) en què es distanciava de “Bandera negra”, el moviment organitzat més important que aglutinava aquesta ideologia i que, a les primeres trobades anaven a la cua de la manifestació, preparant-se per la seva actuació final. Evidentment, les càmeres eren allà i els enfocaven. Quan “Bandera negra” no començava els merders, ho feia la mateixa policia. Els mateixos mitjans que enfocaven les destrosses mai es van fer ressò del comunicat que vam fer. El més curiós és que seguim identificats amb

30 aquesta gent encara que a al Fòrum de Caracas, el 2006, ja no en va aparèixer ni un.

Per tot plegat: ara sí, la regla d’or o el principi 0 (que hauria d’anar a dalt de tot, però com que anem al revés...)

Principi 0: una llei tontíssima, L’HOME HA DE SER TRACTAT COM A FINALITAT I NO COM A MITJÀ (però mira que és tonto el principi, qui no hi estaria d’acord?... i, en canvi, passa... lluny de casa o lluny de la vista, però passa)

I aquí hem arribat al final del sac: denunciem un sistema econòmic quan el sistema no justifica però tampoc impedeix utilitzar l’home com a mitjà per a què uns altres homes s’enriqueixin. Denunciem un sistema que dóna la coartada perfecte per a qui vol anar a dormir amb la consciència tranquil·la -“Qui no se’n surt, és que no treballa prou”- i que és un sistema que, en un món globalitzat, permet ficar deu mil quilòmetres de distància entre causes i conseqüències. L’opacitat ajuda molt; no veure, prevé l’ànima de malalties de consciència. El sistema polític no hauria d’estar subordinat al sistema econòmic perquè és el sistema polític qui garanteix la protecció del bé públic. Si la democràcia té els dèficits que té, creiem, és per culpa d’aquesta subordinació que posa l’home com a mitjà i com a peça d’un sistema econòmic que pretén ser global i veritable. El bé públic, evidentment, en pateix les conseqüències. Després d’aquest “speach” de subidon que m’ha sortit, deixeu-me un moment per explicar a què em refereixo i mostrar les propostes que el “moviment” fa anys que proposa per a, com a mínim, subordinar el sistema econòmic al sistema polític.

31 El neoliberalisme va néixer amb la idea que el mercat es regula sol i que la intervenció estatal alterava l’eficàcia de la llei de l’oferta i la demanda. Adam Smith deia que l’interès privat produïa benefici públic i posava com exemple el forner del barri que per interès privat proveïa de pa a tot el barri. Adam Smith era un bon home i segurament no va caure que aquest sil·logisme no és cap sil·logisme ni una fórmula perfecte. Perquè si Internet mostra que hi ha mercat per la pedofília, bé puc muntar un supermercat de nens o un intercanvi d’òrgans vitals si fan falta fetges o ronyons. O, perquè no, puc tornar a fer un mercats d’esclaus. Tot plegat, és la llei de l’oferta i la demanda. Però potser són casos que no acaben de funcionar de cara al bé públic, no? Potser, al final de tot, sí que hem de posar alguna restricció al mercat per evitar que la norma inicial d’Adam Smith se subverteixi i sigui el bé públic –l’àmbit de la política- allò que quedi subordinat a l’interès privat. Així doncs, a mitjans de segle XX es va acceptar que l’Estat podia intervenir en el mercat en quatre supòsits: 1. Garantir els drets de propietat individual: és responsabilitat de l’estat la protecció de la propietat a través de la policia, el sistema de defensa nacional i el sistema judicial 2. Evitar el monopoli i garantir competència (sinó no hi ha llei de mercat que valgui). 3. Protegir i cuidar els bens públics (directament o a partir d’impostos que gravin les accions que són contraproduents pel bé públic) 4. Afavorir la igualtat d’oportunitats per a tothom.

Aquestes quatre casos no me’ls invento jo, són trets d’un llibre d’algú que és molt poc sospitós de pertànyer al “moviment”: Xavier Sala i Martí.

32 En aquest punt, allò que denuncia l’altermundialització en l’economia és semblant a allò que denunciava abans en la democràcia. Si a nivell mundial, es diu que hi ha un sistema... collons, encara que no ens agradi, apliquem-lo bé. I, atenció, el “moviment” no diu que el sistema no produeixi els seus beneficis a Taiwan o a Singapur. Els humans seriem realment gilipolles si apliquéssim sistemes que no funcionen enlloc. L’Altermundialització només diu i remarca els llocs on no funciona i exposa que, si no ho fa, és perquè: a) El sistema no s’aplica correctament. No és un punt de vista. Gràcies a Déu tenim molts economistes al “moviment” que ens expliquen que a nivell internacional el òrgans de control econòmic i financer no apliquen les quatre restriccions de Sala i Martí, que en part es van aplicar a nivell estatal per garantir un correcte funcionament de la llei d’oferta i demanda. b) El sistema no s’aplica amb el punt de vista de no subordinar la persona humana al sistema econòmic: com ha quedat dit, aquests òrgans no són democràtics i, a més, cauen molt lluny del ciutadà com perquè se n’adoni de què l’afecta o què no. Per això, la denúncia del “moviment” és que quan la sobirania ciutadana no es veu representada en el govern i en les institucions i encara el poder cap el bé públic, algú altre l’ocupa i se n’aprofita. Sempre.

Així doncs, presento una bateria de propostes. Una proposta en connexió directa amb el principi 0: la taxa Tobin. Fa anys que la demanem. Es tracta d’una taxa que grava amb impostos els moviments especulatius. Ens deien de tot quan ho proposàvem. Ara resulta que es comença a especular amb el menjar, i el preu de l’arròs i el blat es duplica i la gent mor de fam. I, per fi, es comença a acceptar que hi hauria d’haver un fre a l’especulació. Com sempre, el fre és el desastre humà. Repeteixo, fa deu anys que ho dèiem. Potser no fa

33 falta arribar sempre al desastre i podem provar de prevenir altres coses que so siguin la guerra. Una altra proposta en relació a la igualtat d’oportunitats: abolició del deute extern, al qual molts països dediquen 70% i 80% del PIB. A més, tenint en compte que molts d’aquests deutes van ser presos per governs dictatorials imposats per occident que, amb una mà donava el préstec i, amb l’altre, venia armes. Una altra proposta en relació a la igualtat d’oportunitats: si Estats Units es permet un petit moment de proteccionisme per dominar el mercat del gra, que es permeti un moratòria per certs països en processos d’industrialització. Una proposta de sistema judicial: una fàbrica nord-americana va fotre un pet com una aglà a Bopal (Índia). Van morir centenars de persones. Els propietaris no es fan càrrec d’indemnitzacions i la Índia no pot fer res perquè són ciutadans nordamericans. Una proposta sobre el monopoli (i, de passada, com tot, sobre el principi 0): 50 països depenen del cafè (a causa de processos històrics que vénen de la colonització). Si volen vendre el cafè i evitar fer malbé la producció, no hi ha més remei que acceptar el preu que marca el comprador i que en 20 anys ha baixat un 100%. És monopoli a la inversa que, juntament amb el deute extern, produeix balances fiscals negatives estructurals en aquests països (la solidaritat aporta a l’Àfrica una ínfima part del diner que es retorna en deute i en comerç). Imagineu-vos com deuen estar aquests països si nosaltres ens posem com ens posem quan preveiem que la pujada del petroli afectarà la nostra balança fiscal. La proposta és la formació de cooperatives. Són petits productors que ajunten la producció i que poden vendre a un preu millor saltant-se alguns intermediaris i, sobretot, evitant la trampa de la “compra de futurs” en què el petit productor ha d’acceptar un any abans un preu ridícul per tenir diner fresc (pel·lícula: Un lugar en el mundo).

34 Una proposta a seques: A Uganda, per cada 17 euros que es gasten en deute extern, s’en gasten 3 en educació i sanitat junts. Els organismes internacionals donen més préstecs a canvi de més obertura de mercats. Les Ong proposen que es donin préstecs a canvi de projectes educacionals i sanitaris. Això no es fa perquè, amb educació, la gent corre el risc de comprendre la situació històrica que els ha portat fins allà. Més propostes: alguns països ja s’han rebotat perquè comencen a tenir força per fer-ho. Enfront l’ALCA, una aliança que pretenia una zona de lliure comerç a Amèrica dominada per Estats Units, s’ha format l’ALBA. El Mercosur, una aliança sud-americana, també s’ha oposat a l’ALCA. Podria donar més xifres. En tinc a patades i, tot plegat, només són una transposició de realitats que conec i que, algunes, tenen capacitat de trencar cors. Però no escric per donar xifres. Internet en va ple, la meva intenció era situar el debat en relació als seus principis. Per això, vull incidir en una última cosa: la responsabilitat. El “moviment” no pretén que la gent deixi de ser inconscient o dolenta, si és que algú creu que l’ésser humà és dolent o egoista en sí (jo no ho crec). Sabem que molta gent compraria uns texans barats encara que sabés que estan fets per nens petits o en règim d’esclavitud. Poca gent es mou per consciència i, bo i així, no es pot estar al cas de tot. No obliguem a la gent que deixi de fer allò que vol fer (i més, quan fer-ho, és més barat). La gent pot fer el que vulgui. La nostra lluita és més aviat legal i internacional. Allò que demanem és que, en funció del sistema que es diu que seguim, s’apliquin les normes correctament per evitar que el bé públic MUNDIAL estigui en mans d’interessos privats. La responsabilitat és del govern, un govern mundial que no regula res o actua amb la sospita sobre la seva representativitat democràtica. Ja he dit que la llibertat té un terreny de joc, i la llei determina el

35 terreny de joc on existeix la llibertat d’acció del ciutadà i que crea hàbits que el ciutadà percep com a propis. Així doncs, demanem normes que, segons nosaltres, haurien de crear hàbits socialment responsables. Normes que impedeixin que texans fets per nens apareguin a la tenda del cantó de casa o que s’especuli amb el menjar o l’habitatge en funció del bé públic segons el qual s’ha de legislar. Si no hi ha òrgans internacionals que regulin això, si la democràcia internacional és una merda: TOT VAL. Fins i tot allò que Xavier i Sala Martí denunciava com a ingerències acceptables es deixen d’aplicar.

I per tant, seguim amb els principis.

Setè Principi: NO AL MILITARISME

No diem que no hi hagi d’haver exèrcit, ens queixem del negoci de l’armament. Deia abans que el pressupost de Defensa a Espanya és altíssim. Sí, suposo que es podria defensar com a activitat econòmica. Posats a fer, si d’economia és del que es tracta i oblidant el principi 0, legalitzem la pedofília i fem-ne un negoci ben lucratiu. 20.000 milions d’euros mouen el tràfic de persones, armes i drogues junts. 185 dòlars estan dedicats a armament per persona i any al món. A Espanya, aquesta xifra augmenta a 422 euros. Les Ong denuncien aquesta militarització dels pressupostos públics. És allò que la gent vol? No n’hi ha cap constància. La Política de defensa europea es va dissenyar d’estranquis i sense que cap llei fos aprovada pel parlament Europeu (l’únic òrgan que votem directament). La última presidenta del Parlament, en el seu discurs de sortida, va dir que el senyor Solana (el responsable de Defensa de la comunitat), senzillament, era un home no democràtic. Literal.

36 Però també hi ha les empreses privades, que tot plegat és on compren les armes els Estats. Per evitar que els diners d’aquests negocis surtin dels nostres comptes, la proposta és la Banca Ètica: una altra proposta d’INFORMACIÓ (vull saber què se’n fa del meu diner). Triodos bank, n’és un exemple. Més o menys pel mateix que he comentat fins ara (el bé públic subordinat a l’interès privat) estem contra Màfies i connivència polítiques (un llibre: MacMafia) i contra una cosa de la qual es parla poc: els PARADISOS FISCALS. És curiós que en un món en què es parla de seguretat no es vulguin buscar les comptes als llocs on les xarxes terroristes (i totes les xarxes en general) tenen els diners.

37 IV. L’ETERN DILEMA: INDIVIDUALISMEvsCOMUNITAT

Per fi, algunes conclusions: l’últim principi, El BÉ PÚBLIC (el vuitè, que no està mal, però que no deixa de ser el mateix principi que el sisè o el principi 0)

A l’Altermundialització li han dit de tot. L’idealisme és un dels tòpics que més hem sentit. Per això he provat d’afincar els principis en realitats. No pensem només des d’un despatx. Pensem des de terreny i acceptem totes les veus. Ara bé, la utopia com a ideal ens va. I legitimem aquesta utopia a base de realitats que ens fan moure cap a una nova direcció. La utopia ha rebut diversos noms: un món més solidari, un món més cooperatiu. Personalment em quedo amb “Un altre món”, perquè no defineix quin món és i així queda obert a la dinàmica. Casaldáliga proposa “un món més humà”, una expressió que sembla molt tonta però que necessitaria 30 pàgines més d’explicació. En qualsevol cas estem parlant de dues pulsions contraposades de l’ésser humà com a espècie animal. Per a la supervivència, és tan necessari que l’individu sobrevisqui com que ho faci la comunitat. Aquestes pulsions –individualisme vs comunitat- no s’han aconseguit ajuntar mai en un sol moviment malgrat que la filosofia hi ha donat voltes durant segles. L’altermundialització aspira a crear unes regles de joc –el terreny polític, social i econòmic- que tendeixin al benestar de la comunitat en un moment on les forces individualitzadores han creat un sistema cultural que prioritza l’individu i el seu interès personal i on allò social és sovint deixat a mans dels professionals -els polítics- sense tenir en compte que tots els comportaments tenen conseqüències socials (i, amb la globalització, les pateixen aquí i les exporten a la Xina popular). No es tracta de renunciar a les llibertats

38 individuals que tant han costat d’aconseguir però, donat que la llibertat té un terreny de joc, creiem que un nou terreny crearia un canvi d’hàbits que tendiria a fer un món més humà. En aquest terreny, s’encaixa el DECREIXEMENT: el canvi d’hàbits que el món empobrit necessita d’occident per a què tots visquem dignament és un procés de renuncia a una quota del nostre benestar. No ens preocupem, diu el decreixement, hi ha menjar per tothom si el gestionem bé. I ho hem de fer perquè, per sobreviure, també necessitem l’altre, o el que és el mateix: necessitem viure sense els conflictes que un dia estan a l’Àfrica, però que qualsevol dia poden virar cap a Europa. En aquest discurs, l’ECOLOGISME recorda que, per sobreviure, també es necessita la natura i que, en la tensió individu-comunitat, allò comú –la natura- no es pot deixar en mans de Déu. Allò comú és responsabilitat d’algú. I si l’individu, no se’n fa responsable i malmet la natura amb un comportament egoista en nom de la lliberat, la política no es pot convertir en una coartada. Qui ha de fer polítiques de protecció de la comunitat ha de ser l’estat i si no es fa, no és per evitar alteracions de la llei de l’oferta i demanda. No siguem ingenus, que ja ens hem fet grans. És per culpa d’interessos privats. I si el problema és realment és ideològic i el que evita la regulació és una defensa a ultrança de la llibertat, tornem a la pedofília per a qui la vulgui i llestos. No seria qüestió de privar a ningú d’allò que vol i més, si allò que vol és un nen que no es pot defensar. La gran distinció de corrents posa a un cantó l’individualisme (autosatisfet i confiat que la resta del món marxa tan bé com ell) contraposat a la responsabilitat de l’individu cap a la comunitat. Aquest segon és l’“altre món” que no sabem com serà perquè no depèn només de nosaltres però que sí sabem començar a construir i amb quina paraules fer-ho: sobirania popular o democràcia. És en aquest sentit que Casaldáliga parla obertament de capitalisme immoral. Si el sistema econòmic no entén l’altre dins la seva estructura i confia només en la iniciativa individual, si el

39 sistema econòmic produeix efectes socialment nocius a tot el seu entorn de Sao Fèlix, el capitalisme no participa de la moral. El pas de l’a-moralitat a la in-moralitat és que, segons Casaldáliga, el sistema no funcionarà mai. L’hàbit capitalista exacerba els instints i els hàbits egoistes de l’home i subordinen sempre l’home a la màquina econòmica mundial. La política sempre se subordinarà a l’economia. La manca de poder que representa deixar les normes a una llei impersonal i inercial de l’oferta i la demanda fa que el poder sigui tendent a caure en mans d’interessos privats. El bé públic subordinat a l’interès privat, aquest malfuncionament de la democràcia és estructural si el sistema econòmic no s’humanitza. En qualsevol cas, no pretenem tenir raó. Jo mateix no estic segur d’estar del tot d’acord amb Casaldáliga (però ell parla des del Mato Grosso; jo, des de Catalunya). Sigui com sigui, només volem seguir debatent i tenir veu en l’espai públic. Si les nostres idees són bones, haurien de crear consens i adhesió en democràcia. Per això, ens enfrontem als estigmes que deslegitimen i edulcoren les nostres idees i, sobretot, expressem rebuig quan veiem que un petit assoliment és destruït per la violència. He parlat d’Allende, Lumumba, Nicaragua. Però hi ha altres casos més propers en què governs democràtics han caigut per la força pel sol fet d’anomenar-se “Front popular” (que acostumava a ser una aliança d’esquerres, aliança que feia molta por durant la guerra freda). Aldo Moro va rebre una trucada de Kissinger quan va formar govern a Itàlia cap els anys 70. La conversa està registrada als arxius de l’OTAN i Kissinger avisa Aldo Moro de no pactar amb els comunistes. Aldo Moro va respondre que ningú havia de dir què havia de fer el poble italià. Al dia següent va ser segrestat i assassinat per les brigades roges. El mateix va passar a Turquia i a Grècia, però substituint l’assassinat italià per un cop d’Estat. A l’altra bàndol -al rus- el gir democràtic txec va ser aturat el 68 amb els tancs del pacte de Varsòvia. Repeteixo: governs democràtics, Europa, anys 70. No només s’evitava

40 l’exemple sinó el progrés d’una idea que, a la pràctica, segur que evolucionava i sabria corregir errors. Són casos on la llibertat em fot partir de riure. I no només això. O es destrueix per la violència allò que s’ha decidit democràticament o, directament, no es decideix. No decidir és el mètode que utilitza el sistema polític actual aprofitant lleis, directives, tractats, cucurutxus i constitucions. Segueix una llei, si pots. Has de refiar-te de les informacions de les entitats –de nosaltres- que posen un exemple, com mil altres. La llei orgànica de defensa 5/2005 diu que les operacions (estem parlant d’operacions militars, que és una llei de defensa) han d’estar autoritzades pel congrés. Ara bé, una mica més avall, posa que “Las operaciones relacionadas con el interés nacional no requeriran autorización del Congreso ni han de ser conformes con la Carta de la ONU”. La pregunta és: si les operacions no han de ser autoritzades pel Congrés, qui collons determina l’interès nacional (public!) de l’operació? Per tot plegat, som molt suspicaços amb un sistema polític que determina la nostra llibertat i que ho fa seguint un suposat bé comú que es torna interès privat quan cal. La vida de la resta de la gent és molt confortable si et mantens dins els límits. Però, com la història ha mostrat: qui es mou fora de límits (sigui per necessitat personal o per elecció nacional), no surt a la foto. I que consti que no ens alimentem d’ideologia, parlem “d’excepcions” reals. Per tot plegat, una nota pessimista i una optimista. La pessimista és que si el sistema actual ha legitimat a Occident la iniciativa privada al marge de conseqüències socials negatives, dubto molt que ho deixi de fer quan la iniciativa privada no sigui la dels Europeus. L’optimista és que les nostres idees se senten. No només es parla de solidaritat per Nadal com si fos una cosa extra (cosa que avorreixo). Sovint sento idees de reformes estructurals, sense anar més lluny: avui

41 dimecres, a la tertúlia d’en Bassas. El més curiós és que un dels tertulians era en Xavier Sala i Martí. I m’ha agradat (a veure si ara estaré canviant jo)! Per això, perquè les idees tenen ressò, acabo amb un text que ben bé podria signar el moviment: “Sostenim que les següents veritats són evidents: que tots els homes són creats iguals; que Déu els ha dotat d’alguns drets inalienables, entre ells la vida, la llibertat i la recerca de la felicitat; que els governs s’han erigit per assegurar aquests drets; i que quan algun govern els destrueix, el poble té el dret a alterar o abolir el govern i instituir-ne un altre”. El text és un fragment de l’Acta de declaració d’independència dels Estats Units, al 1776.

Marc Plana www.marcplana.net [email protected] maig 2008