Guia De Paris Ori

PARÍS, LAMÚ

2

Això que teniu entre les mans és una petita guia per París que té per llavor la guia que vaig escriure a uns amics en la seva lluna de mel. La raó és senzilla. Si aneu a Avinyonet de Puigventós no fa falta guia, si aneu al poble de la iaia, tampoc. Però París, a part d’aparadors bonics i un glamour que rivalitza amb el d’Avinyonet de Puigventós, és també una de la ciutats amb més història del món. París és el marc de fets que van marcar el curs de la humanitat, com la revolució francesa, la comuna de París o el maig del 68. Podeu passejar perfectament per Notre Dame, la plaça Dauphine o pel Louvre com aquell qui passeja per Avinyonet (que sempre seran llocs molt impressionants de veure). Però una guia dóna l’oportunitat “d’entendre” Notre Dame, de saber el perquè la plaça Dauphine no agrada gota als fans dels Templers o mirar la Mona Lisa no només amb la intenció de dir “Que petita!”. Bo i així, cada guia necessita la seva justificació. La d’aquesta és que pretén una contextualització històrica dels llocs que visitareu. Si de cas, aquesta és l’especificitat d’aquesta guia. Una guia que us orienti durant la vostra visita o la possibilitat d’aprofundir la impressió del primer cop d’ull o una lectura posterior, com vulgueu. He intentat que fos de fàcil lectura. Podeu llegir de “tiron” o anar per parts. Si busqueu un lloc en concret podeu anar a l’índex de la plana 59. Si comenceu a partir d’aquí, que sapigueu que la guia es divideix en vàries parts. a) Consells pràctics per estar per París. b) Cronologia de la història de París: les dates importants de la ciutat i els fets més remarcables. Es pot llegir com una introducció o es pot fer servir per consultar qualsevol dada mentre estigueu en plena visita. He incorporat plànols històrics a la secció. Potser no és imprescindible, però ajuden a comprendre l’evolució urbanística de la ciutat i entendre les seves diferències segons el barri. c) L’ille de París: és l’illa de Notre Dame, on van viure els primers “parisencs”. Una explicació de la catedral i d’allò que hi ha a l’illa. És potser la part més interessant. d) Rive Gauche: la part esquerre de l’illa (ficant-se d’esquenes a Notre Dame). És el famós barri llatí, seu de la Sorbona i escenari principal del maig del 68. e) Rive Droite: “pos eso”, l’altra part. f) La Bastilla i voltants: zona més moderna que les anteriors (s. XVII). g) Camps Elisis i voltants: La part més glamourosa (com Avinyonet). Gairebé tota del segle XIX. Plena de palauets i tendes hipercares. h) Montmartre i) Altres: Torre Eiffel, Versalles... j) Museus: el Louvre i el museu d’Orsay. Només quatre coses, allò que val la pena veure si no voleu fer tot el Louvre (opció amb molta potencialitat “d’agobio”). Altres museus i mercats. k) Informacions practiques. Sembla el mateix que l’a) però no ho és. l,m,p...) Tonteries vàries. Evidentment, també teniu tots els horaris de monuments i museus. Els horaris són de l’estiu de 2004. No descarto alguna “sorpresa”, per tant, és bo d’assegurar-se’n. És el vostre torn.

PARÍS, LAMÚ

3

A. QUATRE COSES PER CÓRRER PER PARÍS (i un mapa molt simpàtic on es situen fàcilment les principals visites de París)

L’île de la cité: vol dir illa de la ciutat i és l’illa on està situada Notre Dame. És el centre històric de la ciutat, on passaven les històries d’Astèrix. Rive Gauche/rive Droite: El Sena travessa París per mig, que es divideix en ribera esquerre i ribera dreta. La millor manera de recordar-ho és posant-ho en relació amb Notre Dame. La Rive Gauche és la part que tens a l’esquerre si et poses d’esquena a Notre Dame (on hi ha la Torre Eiffel). La dreta (evident) és l’altre (on hi ha el Louvre). Arrondisement o Quartiers: vol dir barri. París és tant gran que es divideix en 21 o 19 barris (potser 20?). Cada un té el seu ajuntament (Marie o Hotel de Ville) i en el mapa del cantó estan marcats amb el seu número. A Prop de Notre Dame, a la rive droite, hi ha l’Hotel de la ville de tot París. Horaris: es menja de 12 a 14 i de 19 a 22, però a París trobeu molts restaurants de non-stop. El que sí heu de vigilar són els horaris dels museus i visites. Si, a un lloc, diuen que tanquen portes a les 18h, vol dir que no deixaran entrar a ningú més tard de les 17h. I els francesos són super-estrictes (que per això són francesos). IMPORTANT: per a la visita de la Torre Eiffel, Notre-Damme (església i Torre) o la Sainte Chapelle, és important que arribeu a l’hora d’obertura. És la millor manera d’estalviar-se una hora de cua. B. CHRONOLOGIE DE L'HISTOIRE DE PARÍS (el títol en francès, així us acostumeu)

Aquí al cantó un mapa de les diferents ampliacions urbanístiques que ha tingut París des dels seus inicis fins l’actualitat. Cada número correspon a una muralla (o barrera d’algun altre tipus) que envolta les diferents ampliacions de la ciutat durant la història. En aquest apartat aniré fent referència al mapa i als números que hi surten.

PARÍS, LAMÚ

III segle AC 52 aC

280

IV-X

X XIII

4

La tribu pescadora dels Parisii (celtes) s’instal·la a L’île de la Cité Els romans vencen els Parisii (i a molts més pobles) i es queden a la illa, ves a saber si atrets per la moda celta. La vila pren el nom de Lutècia. La vil·la s’estén a la Rive Gauche cap a la Muntanya Santa Genevieve. Les ciutats romanes tenen dos eixos. El Cardo Maximo és l’actual rue Saint Jacques del barri llatí. De Lutècia encara queden vestigis romans a la rive Gauche: les Arènes i les termes. Saint Dennis, patró de la ciutat, introdueix el cristianisme a Lutècia. Els romans, en recompensa, el decapiten però Saint Dennis, que és un cristià de la hòstia, no es deixa esporuguir i agafa el seu cap entre les mans i assenyala el lloc on s’ha de construir la basílica en el seu honor: la basílica de Saint Dennis, que amb el temps serà reconvertida en Notre Dame. Època fosca de París amb la caiguda de Roma. Els francs envaeixen la ciutat i Lutècia pren el nom de París (s. IV) Atacs dels Uns (451) i dels altres, els víkings (s. IX). La ciutat es refugia dins la illa i s’aixequen muralles (número 1). D’aquí ve el nom d’île de la cité (cité vol dir vila emmurallada) Fora de l’illa, es funda l’abadia de Saint Germain (543) on seran enterrats els reis francs (les tombes van desaparèixer durant la revolució) Època feudal. París és la capital d’un petit reialme i es comença a desenvolupar fora de l’illa. Urbanització de la ciutat sota Felip August. La ciutat comença a ser la gran ciutat que marcarà història, centre cultural de l’edat mitjana, i pren ja l’aspecte que tindrà durant molts segles: rive gauche-intel.lectual, rive droite-mercat. Concretament:

La cité, centre polític i religiós on es construeix Notre Dame (11631330), el palau reial i el palau de justícia i la Santa Capella (1246). A l’esquerre, fugint del poder religiós, es funden col·legis independents, dels quals el més important és la Sorbona (1215) A la dreta, es desenvolupa el mercat de les Halles. Felip August edifica una muralla (número 2) per envoltar el nou París. El Louvre és edificat com a fortalesa de defensa de la muralla. Una curiositat: pel riu, es substitueixen les muralles per cadenes gegants.

PARÍS, LAMÚ

Per si us agrada la recerca històrica, els carrers actuals per on passava la muralla de Felip August estan marcats en el següent mapa (encara se’n poden trobar fragments allà on està marcat en vermell). Muralla Rive Gauche:

Muralla de la rive droite:

5

PARÍS, LAMÚ

1348 1364-80

1420-1436

6

Gran pesta a Europa que també arriba a París. El rei Carles V dóna un nou impuls a la capital. Màxima rivalitat amb Anglaterra i el rei fa construir una nova muralla per defensar els barris d’extra-murs dels atacs (número 3) Es construeix la Bastilla com a fortalesa defensiva i el Louvre, que ha quedat dins les muralles, es converteix en palau reial. Estem enmig de la guerra dels 100 anys entre Anglaterra i França. Anglaterra conquereix la capital i mitja França fins que ve Joana d’arc a posar les coses al seu lloc.

La pinta de París, segons un mapa del segle XV, era la següent. Es veuen les dues muralles, la de Felip August, dins la ciutat, i l’exterior. El Louvre és un petit castell a la part de baix del mapa i a l’altre cantó, com a nova fortalesa, hi ha la Bastilla. Fixeu-vos que al voltant de la Bastilla, encara està molt poc urbanitzat. La raó és que tota aquella zona era pantanosa. Amb el temps s’anirà assecant i es convertirà en un barri luxós. També es pot destacar l’abadia de Saint Germain, a la rive droite, fora de la ciutat, on se solien construir els monestirs.

PARÍS, LAMÚ

XVI

XVII

7

Francesc I és l’equivalent dels Reis Catòlics espanyols. Amb ell comença la monarquia absoluta i París deixa de ser una ciutat en guerra per ser la capital d’un regne. El Louvre és reconvertit en un palau del Renaixement. Es fa el jardí de les Tulleries, al cantó del Louvre, com a jardí “a la moda italiana”. També hi ha un castell que serà destruït l’any 1871. El rei fa construir la plaça dels Vosgues (1605-1612) on es trasllada a viure. La plaça està situada al cantó de la Bastilla, enmig de la zona pantanosa. Els pantans s’assequen i el barri s’omple de cases luxoses i es al barri xic i de moda de París. El record del pantà queda en el nom del barri: Le Marais (que vol dir maresmes) Lluís XIII fa allargar la muralla el 1635 (número 4) però el 1705 se n’adonen que les muralles ja no serveixen per gaire cosa, així que tiren a terra la de la banda dreta i fan un bulevard en plan Ronda de Dalt, però amb gent i sense cotxes. París s’estén “a lo loco” per sobre els bulevards i, per sota les muralles, a la Rive Gauche, es comença a fer un barri entorn Saint Germain i entorn el nou Palau de Luxemburg i els seus jardins (que avui és un parc molt munic). Els voltants de les Tulleries, en canvi, es comença a urbanitzar “en serio” i segons ordres reials. Es planten els Camps Elisis (1616) com a seguiment del jardí de les Tulleries i es planifiquen la construcció d’alguns punt importants del futur barri (plaça Vendome, Els Invàlids)

El mapa no és molt clar, però es pot veure la diferència amb l’anterior. El mapa és de finals de segles XVII. Les muralles, com veieu, encara hi són (es pot veure la nova muralla número 4 que engloba molt de terreny no urbanitzat i el nou castell, el Jardí de les Tulleries i els camps Elisis) Fora les muralles, es veu com ha crescut la ciutat extramurs, sobretot a rive gauche.

PARÍS, LAMÚ

XVIII

8

Segle de molt moviment social i poc d’urbanístic. Destaca el Panteó, al barri llatí, l’església de Sant Sulpici, a la vora de Saint Germain, i el pont Louis XVI (ja el trobareu). Es fa una nova barrera sense muralles (número 5) que serveix per cobrar impostos i que marcarà el nou espai urbanitzable. Però el moviment de veritat és dins la ciutat. Es fan els primers cafès, on els burgesos (gent que vivia una mica més bé que la majoria perquè era metge, escriptor, botiguer...) es reuneixen a discutir sobre l’enciclopèdia, la democràcia, la igualtat de les persones i coses per l’estil que portaran a la revolució de l’any 1789 La revolució també deixarà la seva traça urbanística destrossant un munt de coses, entre elles l’interior de Notre Dame.

Nou mapa de 1800. Les muralles ja són passeigs i es veu com ha crescut París. A l’esquerre, ja hi ha els Invàlids i el camp de Mart on es construirà la Torre Eiffel. Els Camps Elisis ja estan plantats fins el que serà l’arc de Triomf. Al Nord, ja hi ha els suburbis de Montmartre

PARÍS, LAMÚ

1800-71

1871

1889-1900

XX

9

Amb el gust Imperial-neoclassic (que vol dir molt gran i molt pastel) es fa el nou barri al voltant dels Camps Elisis: l’Arc de Triomf, la Madeleine, la plaça Vendomme i la Concòrdia. Un barri elegant i tant car com és encara ara. A mitjans de segle, es remodela París i se li dóna la imatge actual (1852– 1870). L’encarregat és Haussman, l’Ildefons Cerdà parisenc. L’objectiu és construir a París grans vies i “despejar-la” de l’apilonament urbanístic. Com a exemple, és el moment on es fa la plaça de Notre Dame, que abans estava plena de cases que es tiren a terra. L’objectiu secundari de “despejar” la ciutat és que sigui més fàcil per les autoritats de desactivar qualsevol revolta. Comuna de París. Es destrueixen molts edificis, entre ells el palau de les Tulleries. El Bulevards de Haussman demostren la seva utilitat i el govern francès no té problemes per desarticular la Comuna (explicada a MontMartre) Les dues exposicions Universals de París. Amb la idea de modernitat de fons (molt important), es construeixen la Torre Eiffel (1889), el Grand i Petit Palais (1900) i, com a Barcelona 92, s’aprofita aquest moment per urbanitzar els voltants de la torre i els Palais. Es refan barris com les Halles i altres de nous com Montparnasse. Destaca el museu Pompidou just al cantó de les Halles i el museu d’Orsay. Als anys 80, cal destacar l’opera de la Bastilla, la piràmide del Louvre i la Defènse.

C. L’ÎLE DE LA CITÉ

Foto aèria de l’illa, a darrera, l’illa de Sant Lluís (encara que semblin enganxades no ho estan). A l’illa es veu Notre Dame, al final a la dreta. A davant, el gran edifici que hi ha, és el Palau de justícia i la Santa Capella. L’illa ha concentrat durant la seva història el símbols del poder religiós, monàrquic, judicial...

PARÍS, LAMÚ

10

NOTRE-DAME (sobre la catedral-francès: http://www.insecula.com/article/F0009940.html)

La joia de París. L’actual aspecte de la catedral es fruit bàsicament de dos moments. Entre el segle XII i XIII es construeix Notre Dame sobre els vestigis de l’anterior basílica de Saint Dennis. Amb els anys es descuida molt i els revolucionaris de 1789 s’encarreguen de descuidar-la més (pillatge a l’interior, destrosses de totes les vidrieres menys els tres rosetons principals, destrucció del fris de la portada dels reis d’Israel). Al segle XIX, imbuït de romanticisme, Víctor Hugo escriu el “jorobat” per denunciar l’estat de precarietat de la catedral. Dit i fet. Entre 1845 i 1864, un senyor que es deia Viollet-le-Duc s’encarrega de la restauració. Torna a posar els reis al fris, etcètera, etcètera... També és el moment on es construeixen les famoses gàrgoles de Notre Dame.

a) La façana oest (la principal) (sobre la façana-anglès http://www.bluffton.edu/~sullivanm/ndame/ndame1.html)

Un profe que vaig tenir ens va dir que l’art medieval s’ha de veure amb ulleres de l’edat medieval. Nosaltres, és clar, no hi estem acostumats i portem sempre les ulleres del segle XX, però Notre Dame (i la façana en particular) és una oportunitat magnífica per entendre algunes línies mestres de l’art medieval i entendre com veien i què significava la catedral pels parisencs del segle XIII. Abans de tot, hem de tenir present tres característiques del poble medieval: primer, les persones gairebé no tenien estímuls visuals. No hi havia tele, ni quadres a les cases (això era cosa dels aristòcrates), ni cartells, ni res. Segon, la gran majoria de gent era illetrada i no sabia llegir per tant, cosa important, no podia llegir la Bíblia. Tercer, la religió ho impregnava tot i la idea de judici final era la idea central de la vida medieval. La vida terrestre només era una ball de llàgrimes que ens preparava per entrar al cel o anar a petar a l’infern. Què vol dir tot això? i què té a veure amb la catedral? Doncs la catedral i, molt concretament les escultures i les pintures, eren l’únic mitjà pel qual l’església podia “educar” el poble. A més, a causa dels pocs estímuls visuals, les escultures i les pintures cridaven molt l’atenció. Per això parlava de les ulleres medievals. Un turista actual ⎯és normal⎯ passa per alt la portada de Notre Dame, però ja que hi som podem mirar una mica la façana principal (només

PARÍS, LAMÚ

11

aquesta), buscar-ne el significat i imaginar el que significava pels habitants de l’edat medieval (aquesta façana i, per extensió, qualsevol façana o catedral medieval).

Portal del judici final (la del mig, la principal) Portal on hi ha representat el judici final. Al timpà, a la part de dalt, Jesús està en posició de jutjar envoltat de dos àngels i de la verge Maria i Sant Joan, que intercedeixen per les ànimes (com se sap qui són? Doncs de la mateixa manera que sabem que el del mig és Jesús. A part, els estudiosos sempre troben un o altre escrit famós a l’època en el qual es basa la representació)

A sota del judici, un àngel i un dimoni pesen les ànimes i se les emporten a on correspon: darrera l’àngel, els salvats i, darrera el dimoni, encadenats, els condemnats. Una mica més a sota, en el tercer nivell del timpà, un àngel toca la trompeta i hi ha la resurrecció dels morts que segons les creences esperaven el judici final per anar al paradís. Entre els ressuscitats hi ha persones de totes els estaments, fins i tot una reina. No sembla que l’àngel tingui tanta potència com Louis Amstrong, el famós astronauta i ciclista a estones lliures. A banda i banda, a les arquivoltes, veiem a l’esquerre els salvats a la falda d’Abraham (símbol del cel) i, a la dreta, els condemnats a l’infern amb una iconologia molt ben treballada i expressiva. A sota de les arquivoltes hi ha representada la paràbola de les verges intel·ligents que esperaven l’amo amb una llum (sota el símbol del cel) i les verges folles (sota l’infern), que significa que cal estar preparat pel judici final. Les grans figures a costat i costat de la porta són reproduccions del segle XIX que representen els 12 apòstol. Enmig, una estàtua moderna de Jesús.

PARÍS, LAMÚ

12

Portal de la verge ( a l’esquerre del judici final) El timpà té tres nivells on hi ha representats imatges de la vida de la Verge. En el nivell de sota, tres profetes i tres avantpassats de la verge que, en presència de l’arca de l’Aliança, anuncien el seu destí. Al mig, la “dormició” de la verge (que no va morir si no que es va adormir) en presència del apòstols. A dalt, Jesús coronant la verge. El sentit del timpà era representar la vida de la persona a qui se li dedicava la catedral. A part, totes aquestes vides, eren enteses com a vides a imitar. Però és sota els peus de l’estàtua (moderna) de la verge on cal fixar l’atenció. En una escultureta molt ben treballada s’hi descriu (en tres escenes) el pecat original.

Déu crea Eva d’una costella d’Adam mentre aquest dorm.

La serp amb cos de dona tempta Eva que menja de la poma i en dóna a Adam. El cos humà de la serp pot representar Lilit que segons la tradició havia estat la primera dona d’Adam però que, com que no es va voler sotmetre al poder de l’home (i per això és un dels símbols actuals del moviment feminista), va ser expulsada del paradís. Lilit, com a venjança, va fer caure a Eva en el pecat. La tercera escena ens mostra l’expulsió d’Adam i Eva (per burros) del paradís. El conjunt del pecat original es posa al peu de la Verge com a símbol: la Verge va néixer sense pecat original i, al ser la mare de Jesús, va donar l’oportunitat al món de superar-lo.

PARÍS, LAMÚ

13

Portal de Santa Anna (a la dreta) Santa Anna era la mare de Maria. En aquest portal, trobem il·lustrats fragments de la vida de Maria segons els evangelis apòcrifs, que, a l’edat medieval, eren tant populars com els “oficials”. De baix a dalt, el timpà ens mostra els pares de la Verge, Santa Anna i Sant Joaquim, al segon nivell, fragments de la vida de Maria (educació, matrimoni, l’anunciació, el naixement de Jesús i la visita dels mags) i, a dalt, Maria triomfant segons la tradició romànica. La influència romànica s’explica perquè aquestes escultures són les més antigues de la catedral.

Les arquivoltes són un cor celestial composat d’àngels, reis i patriarques i l’estàtua d’entre les portes és la representació d’un Abad de París del segle V que va deslliurar la ciutat d’un drac (això diuen, jo no hi era). b) Galeria dels reis Sobre les portes, en un fris que ocupa tota la façana, hi ha les estàtues dels 28 reis de Judà i Israel (l’Ariel Sharon encara no l’han posat). Són estàtues modernes fetes al XIX per Viollet-le-Duc perquè els revoltats de la comuna de París el 1871 se les van carregar creient que representaven els reis de França (coses dels republicans) c) L’estàtua de la verge i el rosetó L’estàtua de la Verge amb el nen Jesús i envoltada de dos àngels és l’element principal de la façana de Notre Dame. L’estàtua s’ha de veure de manera que el rosetó es transformi en corona de la verge. Fixeuvos també en la diferència de l’escultura gòtica amb l’anterior Maria romànica del portal de Santa Anna. Aquest només és un dels símbols que la catedral construeix amb la seva arquitectura. Fixeuvos també que la catedral està composada vertical i horitzontalment de tres nivells, com la trinitat, i que en el segon nivell el cercle (celestial-diví) s’inscriu dins el quadrat (terrenalhumà). Aquesta “inscripció” és símbol de l’encarnació (Déu fet home), que és precisament el

PARÍS, LAMÚ

14

que representa l’escultura que tenim just al davant del rosetó. A vegades aquestes explicacions són paranoies d’estudiants d’art, però us sorprendríeu de com es pensaven aquestes construccions i de la simbologia real que hi ha per tot arreu. d) Les gàrgoles i el passeig Les famoses gàrgoles de Notre Dame són a la Galeria de dalt de tot de Notre Dame. La Galeria es pot visitar (visita a la Torre) i és del tot recomanable. No només per veure les gàrgoles, si no per la vista magnífica que hi ha de París i per veure la super-campanota de la catedral (més endavant us poso els horaris i preus de la visita). Gàrgola, en principi, és el nom del conducte de sortida de l’aigua, que es dissimulava amb una escultura. Però quan al segle XIX es va reconstruir la Catedral es van posar escultures decoratives per tot arreu encara que no hi hagués tub de l’aigua (o sigui, les famoses gàrgoles no són ni originals del segle XIII ni de Walt Disney, si no que són fetes per Viollet-le-Duc al s.XIX).

Gàrgola normal La més famosa de les gàrgoles per la seva actitud contemplativa.

PARÍS, LAMÚ

15

e) Les campanes Només es visita la campana de la torre Sud (sobre el portal de Santa Anna). La campana en qüestió es diu Emmanuel, pesa 13 tones i el “badaju”, 500. Com que es velleta, només toca en grans ocasions. Les que se senten normalment són les de la torre nord, quatre campanes del segle XIX perquè les antigues havien estat foses per fer canons. f) Interior Interior lluminós i lleuger, ja que tot el pes de la catedral descansa a l’exterior. El que més destaca són els rosetons. Els únics originals són els tres grans rosetons, tots els altres són reconstruccions (a l’estil medieval) de Viollet-le-Duc o vidrieres (no figuratives) del segle XX. Al Rossetó principal hi ha representacions de la Verge amb el nen, rodejat de 12 profetes que anuncien l’encarnació i representacions dels 12 vicis i pecats i dels 12 símbols del zodíac. Una altra vegada hi ha la simbologia de l’encarnació darrere el número 12 (producte de multiplicar 3-símbol de la Trinitat per 4-símbol dels 4 elements terrestres: foc, aigua, terra i aire). El rosetó nord (a l’esquerre) està dedicat a l’Antic Testament: 80 personatges de l’Antic testament esperen l’encarnació, representada al centre. El rosetó sud està dedicat al Nou Testament, amb representacions d’apòstols i del Crist de l’apocalipsi. Fixeu-vos també en el gran orgue (el més gran de França) del segle XVIII que hi ha just sobre l’entrada de la catedral. Al fons a la dreta, hi ha una sala que guarda el tresor de la catedral. Era comú que totes les catedrals tinguessin la seva relíquia. Hi ha qui té un calze de Jesús, hi ha qui té ossos de Sant Joan, Notre Dame guarda la (suposada) corona d’espines de Jesús (que no es pot veure només dies molt determinats), trossos de la creu i un clau del martiri. Com podeu suposar, res es pot prendre del cert. Hi ha tants trossos de creu repartits pel món que es podria omplir tot un camió...però la tradició és la tradició i així s’ha venerat durant anys. El tresor té un horari a part i s’ha d’apoquinar per entrar.

PARÍS, LAMÚ

16

g) Notre Dame Gòtica Ja que hi som: una mica de teoria de l’art. No podem passar per alt que Notre Dame és una de les joies del gòtic. Però, què significa això? Arquitectònicament, la clau del gòtic és el sostre. Per aguantar el sostre, el romànic feia servir la volta de canó, dibuixada aquí al cantó. Aquesta volta feia recaure tot el pes a les parets. Resultat: les parets havien de ser gordes i, per tant, no es podien obrir gaires finestres i l’interior era fosc i l’edifici, massís i no gaire alt.

El gòtic descobreix noves maneres d’aguantar el sostre. Primer, com mostra la foto de l’interior de Notre Dame, l’arc apuntat i la volta de creueria, que permeten concentrar el pes en grans pilars i alliberar el mur, que s’omple de finestres, i l’interior, de llum. Segon, l’arcbotant, un arc que uneix la paret amb contraforts exteriors i que permet descarregar el pes del sostre fora de l’església i elevar l’alçada de l’edifici. Es pot veure el resultat de totes aquestes innovacions a la catedral: l’aspecte carregat a l’exterior a causa dels arcbotants, l’alçada, l’interior lluminós i poc massís...

h) Horaris (aproximats, perquè hi ha molt de lio a internet amb Notre Dame)

Catedral: 8-18h 45 tots els dies (tancat el dissabte de 12’30-14) Visita guiada en espanyol(Telèfon d’informació: 01 42 34 56 10): 1430 el dissabte (gratuïta, es troben a l’entrada de l’església. Molt recomanable) Cor (és una part de l’església reservada pel clergat. Si voleu, vosaltres mateixos): De 10’30-12h /14-17’30 tots els dies 2,50€ Tresor: 9’30-11’45/12’30-17’30 (dissabte: 9’30-11’45/14-17’30; diumenge i festes tancat) Uns 3 euros La torre (per anar a dalt de tot, a les gàrgoles i la Campana. Super interessant: 9’30-19’00 (dissabte i diumenge fins 23h) 6’10 € (1r diumenge de mes, gratis) Trobareu molta cua i només deixen entrar 20 persones cada 10 minuts. Aneu-hi a primera hora. Sobretot que la cua no us desanimi, que val la pena

PARÍS, LAMÚ

17

PLAÇA NOTRE DAME La Plaça de davant la Catedral no sempre ha estat una plaça. Els empedrats del terra marquen la disposició dels carrers abans la remodelació que va fer Haussman a mitjans segle XIX (que bàsicament va significar tirar moltes cases a terra). Hi ha també el punt 0 de les carreteres de França. LA CRIPTA A l’altra cantó de la plaça, hi ha l’entrada a la cripta. La cripta mostra runes del París antic (de Lutècia fins al s. XIX), que corresponen a cellers i fonaments de cases. Les runes permeten seguir l’antic traçat de la ciutat. Recomanable només per amants de la història. Horaris: 10-18 (menys dilluns), visita pagada. MUSEU DE NOTRE DAME (10, rue du Cloître Notre Dame – mireu el mapa de més avall)

Museu de la història de la Catedral i la vida de París al voltant d’ella, a partir d’objectes de la cripta. Horaris: 14’30-18 (dimecres, dissabte i diumenge)

SAINTE CHAPELLE http://architecture.relig.f ree.fr/chapelle.htm

Com es veu al mapa, la Santa Capella forma part d’un edifici molt més gran. Avui és el Palau de Justícia, però abans era el Palau reial de Lluís IX (s. XIII). La Santa Capella va ser construïda aleshores com a capella privada reial per guardar la corona d’espines i la fusta de la creu de Jesús (avui a Notre Dame). El Rei Lluís IX les va comprar quan va anar a les creuades pel doble del preu que va costar tota la capella. La capella té dos nivells: el nivell de sota, pel servei, és petit i sense gaire encant; el de sobre, la capella reial en sí, és impressionant. La Santa Capella és famosa per les seves vidrieres. De fet, la capella és una gran vidriera gràcies als descobriments del gòtic i a una reconstrucció del segle XIX, seguint les idees gòtiques (i millorant-les).

PARÍS, LAMÚ

18

Les vidrieres expliquen 1134 escenes de l’Antic i del Nou Testament (de les quals 720 són originals del segle XII) de la següent manera: A : Història de les relíquies B : llibre dels reis C : Ester D : Judit i Job E : Jeremies i Tobies F : les visions d'Ezequiel G :Sant Joan Baptista i llibre de Daniel H : la Passió I : Sant Joan Evangelista i infància de Jesús J : L’arbre de Jessé i Isaies K : Llibre dels Jutges L : Deuteronomi i Josuè M : Números N : Èxode O : Gènesis En el centre de l’absis, hi havia una porta que comunicava la capella amb el palau i una finestra des de la qual el rei podia seguir la missa sense ser vist. L’escultura exterior (i la gran fletxa central) és tota del segle XIX, perquè durant les revolucions va ser destruïda. Val la pena destacar el timpà de la porta del primer pis, dedicat també al Judici Final.

Horaris (aprox.)9’30 –18’30. S’ha de pagar. L’entrada és una mica emprenyadora perquè s’ha de fer pel Palau de Justícia i et demanen DNI i tota la pesca.

PARÍS, LAMÚ

19

MEMORIAL ALS MARTIRS DE LA DEPORTACIÓ Passem a punta i punta de l’illa. Darrera Notre Dame, just a la fi de l’illa, hi ha el memorial als màrtirs de la deportació. Deportació és el nom comú amb què, específicament, es coneix el trasllat de presoners als camps de concentració i extermini nazis. Es tracta d’un petit espai auster i recollit en memòria dels 200.000 francesos que van perdre la vida en els camps i que estan representats per 200.000 trossos de cristall. Val la pena visitar-lo. Com veureu, hi ha altres monuments en memòria dels deportats (al cementiri de Pere Lachaise i als Invàlids), però el record de la II Guerra Mundial no apareix a gaires llocs a França. Aquesta dada encara és més xocant quan es constata que el record de la I Guerra Mundial sí que és per tot arreu. Aquesta desequilibri té una explicació. Mentre que a la I Guerra, França va fer un paper respectable (ells creuen fins i tot que la van guanyar sols i n’hi que encara estan picats perquè la pau es va redactar en anglès), a la II Guerra, França va fer el ridícul. Per protegir-se del alemanys, els francesos havien construït una línia de fortificacions (la línia Maginot) que hauria d’haver impedit l’avenç nazi. En veritat, els nazis van arribar a París en un tres i no res i no van trigar en trobar col·laboradors d’extrema-dreta que van entregar tots els francesos que van poder als camps (opositors, comunistes i jueus). Malgrat que ara Hitler sigui sinònim de maldat, abans de la guerra mundial, hi havia molts més simpatitzants de Hitler del que ara es vol creure. El veritable perill era el comunisme i, a causa d’això, molts francesos van mostrar una actitud bastant “fràgil” contra els nazis, que es van passejar per la línia Maginot. PLACE DAUPHINE L’altre punta de l’illa, és la plaça que hi ha darrera el palau de justícia. Fins el s. XVI eren uns terrenys pantanosos, el lloc on es va cremar el 1307 el gran mestre dels templers quan el rei de França, amb l’excusa que els monjoscavallers s’estimaven massa entre ells i eren uns adoradors del diable, es va quedar amb els “estalvis” de l’ordre.

El 1607, el rei fa construir aquí la segona plaça reial (la primera és la plaça dels Vosgues) amb trenta-dues cases del mateix estil i que aviat serà un dels punts més animats de l’època.

PARÍS, LAMÚ

20

D. QUARTIER LATIN I SAINT-GERMAIN L’actual barri llatí, com heu vist, té els seus orígens en les escoles (la Sorbona) que es col·loquen a la ribera esquerre de Notre Dame per fugir del poder de l’església (s. XIII). Des d’aleshores, el barri ha conservat l’ambient d’estudiants i, fins el 1793, el llatí n’era la llengua oficial de relacions. D’aquí el nom del barri.

És un barri agradable per passejar (a la foto, el barri des de Notre Dame. La cúpula que es veu és el Panteó). Deixeu-vos de metro i patejeu-lo tranquil·lament. Només passar el pont de Notre Dame (el Petit Pont), et trobes amb els carrers conservats més antics de la ciutat (Rue de la Huchette). És una zona una mica recarregada de restaurants i de “tenderetes”. Però el barri té molts altres racons menys saturats i llocs molt interessants per descobrir (sobretot a l’altre cantó del Bd. Saint Michel, que talla pel mig el barri).

Petit Pont i la Plaça de Sant Miquel, dos punts d’entrada al barri des de l’illa de Notre Dame

A la pàgina següent, hi ha un mapa on he marcat amb una estrella vermella els llocs més importants dels quals us parlaré (o per on val la pena passar)

PARÍS, LAMÚ

21

PARÍS, LAMÚ

22

LUTÈCIA Abans que el barri llatí fos el barri llatí, el barri va ser una part important de la Lutècia Romana. Es habitants es van retirar a l’illa durant les invasions dels francs, però París ha conservat alguns vestigis de l’època: - El Cardo Maximo (el carrer principal romà) que correspon al traçat de la rue Saint Jacques - Unes termes: es poden visitar els vestigis de les termes al Museu de Cluny (res a veure amb el Cluny romànic) Marcat amb una creu, al Bd. Saint Michel - Un Fòrum (com el de Barcelona però sense en Clos): cor de la vida politica, religiosa i social de la ciutat, situat entre les actuals Rue Saint Jacques i el bulevard Saint-Michel. També marcat. - Un amfiteatre (a la foto), les Arenes, que encara es poden visitar. Queda just a la punta dreta, a baix del mapa, a la Plaça de la Contrescarpe. Estan obertes de 8 a 22. Res sembla super atraient, però existeix i jo us ho poso.

EL MAIG DEL 68 http://redescolar.ilce.edu.mx/redescolar/act_permanentes/historia/html/mov68/francia.htm http://ateneovirtual.alasbarricadas.org/historia/index.php?page=Cuando+Francia+se+rebel%F3 http://www.engels.org/marxismo/marxis4/Mar_6_4.htm http://www.ina.fr/voir_revoir/mai-68/video.fr.html (videos) http://www.javierortiz.net/ortizestevez/Conferencias/mayo.html

Però si hi ha un fet que està lligat al barri, aquest és el maig del 68. Tothom n’ha sentit a parlar. La revolta d’estudiants es va originar a la Universitat de Nanterre (al cul de París), però ben aviat la revolta es va convertir en un moviment general que va tenir el seu epicentre als carrers del barri llatí, que es va omplir de barricades i de batalles campals. Tot va començar quan uns estudiants de Nanterre van ser cridats pel comitè de Disciplina de la Universitat de la Sorbona. Els estudiants havien provocat incidents per queixar-se de la massificació universitària i per la qualitat i organització de l’ensenyament. En recolzament als estudiants, es va ajuntar una assemblea que la policia va desconvocar a “lo bestia” (malgrat que havien pactat que els estudiants sortirien pacíficament). Aleshores va començar el sarao. El carrer Saint Jacques es va omplir de barricades, que els estudiants feien amb cotxes i adoquins. Va haver-hi una batalla campal que va acabar amb 422 detinguts i 345 policies ferits.

PARÍS, LAMÚ

23

A partir d’aquí, les coses no van fer més que anar a pitjor. La violència exagerada de la policia (al cap d’un pocs dies, es va saber que havien utilitzat gasos prohibits) i el caldo de cultiu que hi havia en contra d’un govern massa autoritari i que no acontentava els drets més bàsics dels treballadors (el sou mínim era el més baix de l’Europa occidental) va convertir la revolta estudiantil en una moviment general que va paralitzar França. Els més de maig va estar a punt de posar en escac i mat el govern francès. Els obrers es van sumar a la protesta i més de 12 milions de persones van anar a la vaga; els carrers de París es van omplir de manifestacions enormes i les barricades i les batalles campals es repetien nit rera nit; els estudiant, que trencaven els aparadors per agafar objectes per fer les barricades, i la policia, que atacava fins i tot amb tancs, es disputaven el premi a la brutalitat. El resultat va ser un país aturat: les fàbriques estaven parades, els productes de primera necessitat van arribar a escassejar. La revolta s’havia estès per tot França i, a Nantes, fins i tot, la gestió de la ciutat es va col·lectivitzar durant una setmana.

I, aleshores... què? Doncs, com totes les revoltes, després de la “fúria” popular algú havia d’agafar el liderat de la situació per convertir la ràbia en alguna cosa palpable. D’aquí ve tota la llegenda del maig del 68, del seu fracàs i del seu èxit. La gent havia explotat, però cadascú volia una cosa diferent i, com a “La vida de Brian”, el Frente Popular Judaico i el Frente Judaico Popular no es van posar d’acord i l’últim va ser el més tonto. Principalment, hi havia dos actors. Els instigadors de la revolta eren un grup d’estudiants que s’anomenaven “El moviment del 22 de març” i que es definien com “anticapitalistes”, “antiautoritaris” i “anticomunistes”. Realment es van trobar amb una cosa que no esperaven (Cohn-Benditt, líder del moviment, va dir: “No teníem un objectiu polític immediat (...) no hi havia organització, ni tan sols nosaltres érem capaços d’assumir la situació per organitzarla”). Evidentment tenien una ideologia política molt forta (d’esquerres, no comunista) però això no vol dir que haguessin planejat un canvi polític ni que tinguessin una proposta de model. S’ha de tenir en compte que el Daniel Cohn-Bendit només tenia 23 anys (a la foto de dalt). El que va passar va ser com si els radicals de les nostres universitats muntessin un sarao i, de cop i volta, es trobessin que tot el país els ha seguit... i, aleshores, què? Doncs aleshores

PARÍS, LAMÚ

24

res. Tot és tant sobtat que no hi ha temps per no fer res més que no sigui seguir lluitant al carrer. O sigui, el líder natural de la revolta no tenia ni capacitat política per pactar ni model alternatiu per aplicar. El Partit Comunista i els seu sindicat van ser els que van negociar amb el govern malgrat que no tenien cap legitimitat. De bon principi, s’havien posat en contra de la revolta liderada per un grup que es declarava anticomunista (“hay que desenmascarar a esos grupúsculos anarquistas, trotskistas, maoístas, etc., compuestos por hijos de grandes burgueses (...) que sirven objetivamente a los intereses del poder gaullista”) i mai van ser el referent polític ni dels estudiants ni de la majoria d’ obrers. Van ser membres del partit comunista que, d’una nit a l’altra, van omplir les Universitat de pintades del partit al cantó dels famosos eslògans de “Prohibit prohibir” i “Siguem realistes, demanen allò impossible”. Però abans de seguir, caldria fer un petit comentari sobre com es vivia el comunisme després de la Guerra. Políticament, havia estat el referent dels descontents amb el capitalisme, però quan, a mitjans de la dècada dels 50, es va conèixer la política de Stalin (deportacions, purgacions, dictadura, misèria), el comunisme va deixar de ser la gran alternativa i va restar com la ideologia de quatre melancòlics que, encara que fos a traves de les eleccions, volien governar el país “tal com calia”. Així de clar: malgrat el que es digui, el mur de Berlin va caure fa molt de temps i un cert sentiment d’esquerres lligat als drets humans (els estudiants que es queixaven a París, els ciutadans que es manifestaven contra la guerra i la discriminació racial als Estats Units, els txecoslovacs que ho feien contra els soviètics a Praga) va quedar-se orfe de model polític. Aquests moviments, més o menys globals i espontanis, tampoc van sintonitzar amb els obrers –més pràctics, menys universalistes- que, des d’aleshores, també van quedar orfes de representació política (no hi ha temps, però només faltaria comparar l’actualitat amb els moviments sindicalistes dels anys 30 a Espanya). El 68 també representa la fragmentació de l’esquerra entre vells comunistes més o menys ortodoxos, una nova generació que buscava

PARÍS, LAMÚ

25

una nova manera d’aplicar els vells ideals (que més o menys ha anat a parar a l’altermundialització ) i el moviment obrer (que segueix orfe o en mans de populistes). Tornant a França, el Partit Comunista pensava més en les eleccions que en la manifestació i deia que “havia vingut a restablir l’ordre”. Els comunistes van pactar amb el govern un augment de sous i una millora social. Els obrers simpatitzaven amb la lluita antirepressiva dels estudiants, però la lluita per un nou sistema quedava massa lluny. La majoria d’estudiants no sabien que lluitaven per un nou sistema i els que ho sabien tampoc tenien massa clar quin sistema seria el nou. Així que la revolta va acabar com va començar, però amb els sous una mica més alts. I, aleshores per què es parla tant del maig del 68? Perquè va posar en escac i mat un govern, però sobretot perquè va ser un fet (amb les manifestacions contra Vietnam a Estats Units i amb la primavera de Praga) que va mostrar que alguna cosa estava naixent. Quan en un cantó del món deien que el capitalisme era la hòstia i, en l’altra, que el comunisme era el no-vamás, va sortir un moviment espontani i popular que no estava d’acord amb el món que les dues ideologies estaven liderant ni s’alineava amb cap d’elles. Així de simple, no estaven d’acord i, concretament a París, demanaven llibertat per fer la seva. No hi havia una ideologia comuna gaire clara (si de cas, sabien en què no creure). S’enraonava d’antiautoritarisme per aquí, d’igualtat per allà, de feminisme, de solidaritat amb l’Àfrica que aleshores s’independitzava. Va ser el moment de l’aparició d’aquestes veus que avui ja tenen presència més o menys normalitzada però que, abans, ni existien (A Estats Units, tot venia de la lluita pels drets civils pels negres que, en segons quins estats, patien una discriminació molt forta). Per l’altra cantó, cal valorar també la demanda de llibertat davant l’autoritarisme. És un tema punxegut perquè la llibertat portada al límit pot ser anticomunitària. Contra aquesta corrent (que existeix), cal recordar que l’ordre mai pot ser l’autoritarisme contra el qual es va revelar el 68. EL PANTEÓ El Panteó es va començar a construir just abans de la revolució com a església neoclàssica (podeu veure la semblança amb els temples romans). La revolució francesa va fer canviar la vocació original de l’edifici i, tal com diu la inscripció del frontó, el temple es va dedicar “Aux grands hommes la patrie reconnaissante” (En agraïment als grans homes de la pàtria). En efecte, es tractava de substituir les creences cristianes (els revolucionaris van canviar totes les festes cristianes i fins i tot el calendari) per la nova religió: la Pàtria. El Baix relleu del frontó representa la Pàtria repartint corones de llorer. Així doncs, el que es pot trobar al Panteó són les tombes de 61 il·lustres francesos. Entre ells: Voltaire, filòsof del s.XVIII; Rousseau, “lo mimo”; Victor Hugo, escriptor del XIX; Zola, “lo mimo”; Pierre i Marie Curie, físics o químics (no ho sé) del XX. Com a detall interessant, Foucault va fer-hi un experiment al 1851 per mostrar que la terra és rodona (cosa que ja s’intuïa). Tal com mostra la foto, va enganxar un pèndol a la cúpula del temple, que canviava l’eix de rotació. (http://www.vi-e.cl/internas/sabias/jean_foucault.htm) Visita de la nau, les parts altes i la cripta: 9h30-18h30. Apoquinant Sant Pere canta (no ho sé si ho fa Voltaire, però és probable que no).

PARÍS, LAMÚ

26

LA SORBONA De la Sorbona original ja no en queda res, però sempre pot ser interessant la visita de la Universitat per la seva importància històrica. La Sorbona va ser la primera universitat i un centre cultural importantíssim durant tota l’edat medieval. Actualment, guarda una biblioteca espectacular. Horaris: 9-18, de dilluns a dissabte.

JARDINS DE LUXEMBURG Si seguiu cap baix, trobareu l’enorme Jardí de Luxemburg que, originàriament, eren els jardins d’un palau de la reina (s.XVI). Una passejada magnífica amb les seves curiositats: enmig d’un llac artificial, hi ha una font (1873), amb quatre dones aguantant un globus del món. Doncs bé, les dones representen els quatre continents...quatre? la simetria de la font (com la simetria econòmica del món) s’havia de guardar i van deixar fora Oceania (Nosaltres hem deixat fora Àfrica). L’antic Palau de la reina va ser una presó durant la revolució, el quarter general francès durant la Segona Guerra i, ara, la seu del Senat. Horari dels Jardins: 7’30-21’15(fins el 15 d’agost), 20’45(a partir del 15)

SANT SULPICI Just a sobre dels Jardins, hi ha l’església de Saint Sulpici, una església feta al segle XVII a l’estil antic. Dintre l’església, destaquen les pintures que va fer-hi Delacroix (8’30-17’15h). SAINT GERMAIN DES PRES http://www.saint-germain-des-pres.com/histoire.htm

Saint Germain no forma part del Barri llatí. De fet, Saint Germain és el barri que hi ha al voltant de l’abadia del mateix nom i que, fins ben entrat el segle XX, vivia gairebé com una població a part. L’abadia va ser fundada el 543 i, de seguida, va tenir molt de poder i independència. Una bona part de la Rive Gauche de París depenia de l’abadia, que dictava la llei i fins i tot tenia una presó. L’aspecte actual de l’abadia correspon a la reconstrucció del segle X, encara que els saquejos i una explosió durant la revolució francesa l’han deixada

PARÍS, LAMÚ

27

una mica malmesa (l’explosió va afectar una torre, ara només queda la segona). Els revolucionaris també van aprofitar la presó de l’abadia per executar unes 200 persones. És precisament al segle XVIII que el barri comença a canviar l’ambient i els cafès, la literatura i la filosofia substitueixen la religió. Al cafè Procope, es reunien els enciclopedistes del segle XVIII; pintors i escriptors del segle XIX com Balzac i Delacroix també hi viuen. En memòria d’aquest últim, hi ha un museu a la casa on va viure els seus últims anys (Museu Delacroix, 6, rue de Furstenberg; 9’30-17, dimarts tancat; 5 euros, gratuït el primer diumenge de mes o amb l’entrada del museu del Louvre). Però és al segle XX que el barri es posa de moda gràcies als seus cabarets i cafès. Els personatges coneguts que sovintejaven els bars omplirien una llista immensa: Trotsky, Mitterand, Apollinaire, Jean Genet, Heminway... Sartre i Simone de Beauvoir escrivien al Cafè de Flore i, una mica a desgrat seu, van relacionar l’existencialisme amb el barri. Boris Vian (escriptor, músic i una mica de tot; a la foto) tocava als soterranis dels cafès i Picasso va acabar el Guernica en una casa del barri.

De tots aquests establiments, els més destacats eren el Cafè de Flore (172, Bld. Saint Germain), el cafè Deux Magots (170, Bld. Saint Germain) i la brasseria Lipp (151, Bld. Saint Germain). Si voleu menjar o fer un cafè, segur que la qualitat és bona, però el preu també pica. Encara que a l’hora del cafè, el preu pica a tot arreu. Si val la pena o no, vosaltres decidiu. A part d’això, em podeu dir perquè tothom parla de la Rue Buci (just darrere de Saint Germain)? Si no voleu contestar-me, també teniu l’opció de visitar el Mercat de ?cuina mediterrània? de Saint Germain.

PARÍS, LAMÚ

28

E. LES HALLES (RIVE DROITE DE NOTRE DAME) Des de l’illa de Notre Damme, però ara a la dreta, entreu al barri de les Halles. Com el Quartier Latin, és un barri dels antics de la ciutat. Val la pena deixar el metro a part i patejar-se el barri a peu. És un barri amb un encant que no té res a veure amb el Quartier Latin. L’origen del barri és mercader i, des de sempre, ha estat un barri “menys intel·lectual” i “més popular”, ple de gent de tot arreu, tavernes “chungues” i tendes de tot. El Centre del barri és la Plaça René Cassin, amb el Fòrum de les Halles, un centre comercial que ha substituït el mercat tradicional, i l’església Saint Eustache.

La rue Rivoli; Saint Eustache i el fòrum de les Halles; el Centre Pompidou

Mapa de la zona a l’altra pàgina.

PARÍS, LAMÚ

29

PARÍS, LAMÚ

30

LA TOUR DE ST-JACQUES (de Compostela) A l’angle entre Rue Rivoli i el Bld. Sébastopol Ara és només una torre, però abans era tota una església que va ser demolida durant la Revolució Francesa. L’església va ser construïda al segle XVI i és un exemple de gòtic florit (carregat). Dues característiques: l’església era el punt de sortida pel “camí de Santiago” des de París (Santiago=Jacques). La segona, a sota de la torre hi ha una estàtua de Pascal, el físic, que va fer els seus experiments sobre la pressió des de la torre. La vocació meteorològica ha quedat a la torre des d’aleshores, ja que hi ha una petita estació a dalt de tot.

EL FORUM DE LES HALLES La plaça René Cassin és un dels centres del barri. Una plaça molt agradable, sobretot per les nits, plenes de llum que es reflexa als llacs artificials de la plaça. Dintre la plaça (i quan dic dintre, vull dir dintre, perquè està soterrat) hi ha el centre comercial de les Halles, que ve a recollir l’esperit mercantil del barri. És només un centre comercial (tendes, billars, piscina, restaurants, cines, galeries i museus) però és força conegut... per alguna cosa deu ser. Les Halles era anomenat el Ventre de París, sobretot en referència al mercat de deu pavellons que hi va haver des de 1851 fins 1969, un mercat que havia aprovisionat la ciutat de París durant tot un segle. El 1979, al forat deixat per la demolició de l’antic mercat, es construeix el Fòrum. Horari del fòrum: cada activitat té el seu horari, els restaurants estan tancats el diumenge.

L’ESGLÉSIA DE SAINT-EUSTACHE http://www.st-eustache.org/nav/architec.htm

Per què hi ha tantes esglésies a París? L’origen de Saint Eustache ho explica bastant bé. El 1213 Jean Alais va prestar diners al rei. Com a recompensa, el rei va permetre a Jean Alais cobrar un impost a tot el peix que es vengués al barri. Jean Alais, content com deuria estar, va construir una petita capella dedicada a Santa Agnés en agraïment.

PARÍS, LAMÚ

31

A partir d’aquí, la capella es va començar a engrandir fins a convertir-se en una església amb dimensions de catedral. El 1303 es converteix en església parroquial del barri i es dedica a Sant Eustaqui. El 1532 es construeix l’església actual entorn de la basílica. A partir d’aleshores, es fa alguna millora més (la façana inacabada), encara que es manté l’estil gòtic tardà (en general). Detalls interessants: aquí van ser batejats Richelieu i Moliere. Oberta: 9-20h

Església de Saint Esutache i la cúpula del Fòrum

TOUR JEAN SANS PEUR Part de la primera muralla de París, la de Felip August. És una de les úniques mostres d’art militar medieval a París. 20 Rue Etienne Marcel. Obert tots els dies menys dilluns de 13’30-18.

EL POMPIDOU El Centre Pompidou és l’altre punt d’atracció del barri. Sempre amb molt animació exterior. L’edifici va generar certa controvèrsia. Tots els conductes d’aire, aigua, ascensors, escales... estan situats a l’exterior conferint a l’edifici un aspecte particular. Val la pena pujar pel tubo-escales i entrar a fer una passejada pel Centre, amb un mapamundi molt divertit a l’entrada.

PARÍS, LAMÚ

32

El Centre també és la seu del Museu d’Art Modern, amb obres de Picasso, Matisse, Miró...

Nivell 4 Col·lecció permanent de 1960 a avui. Nivell 5 Col·lecció permanent, des del Fauvisme fins l’art abstracte francès i americà (1905 1960). Nivell 6 Restaurant.

El Centre obre tots els dies menys els dimarts: 11-22h. Museus i exposicions: 11-21 (tancament caixes a 20) El bitllet per veure-ho tot val uns 10 lerus. Si voleu visitar els museus, us recomano que us compreu un audioguia (sempre, a qualsevol museu, perquè nosaltres no som uns experts i val la pena fer les coses bé). Les audioguies es compren al nivell 4. Jo us recomano el museu del nivell 5. Si no voleu visitar el museu, potser no us deixen pujar escales amunt. Proveu per l’ascensor (a nosaltres ens va funcionar).

ALTRES I si encara teniu ganes d’esglésies, encara us en queda una al barri, Saint Germain Auxerrois. És també d’estil gòtic però ha sofert moltes modificacions i ha perdut fins i tot la portalada del Judici Final (llàstima). Al segle XIV és l’església reial dels monarques instal·lats al Louvre. Durant la revolució, l’església es converteix en una impremta. Si no esteu farts d’història o art, també teniu el Museu d’Història de França i el Museu Picasso a darrere.

PARÍS, LAMÚ

33

F. ELS VOLTANTS DE LA BASTILLA Aquí ja no enraonem d’un barri homogeni. Els voltants de la Bastilla hi ha tant el París d’avui com el d’abans d’ahir. Però, com és evident, està ple de coses interessant per veure: sobretot, el cementiri Pere Lachaise i la passejada de la Bastilla fins el centre.

CEMENTIRI PÈRE LACHAISE Superpàgina web: http://www.pere-lachaise.com/perelachaise.htm

Ho heu llegit bé: cementiri. I val la pena visitar-lo? Segons la meva opinió (encara que jo tampoc m’ho cregués), moltíssim. I no només per a mi, el cementiri Pere Lachaise és un dels cementiris més famosos i visitats de França. Les raons són diverses: per un cantó, el cementiri és realment bonic. A l’estil francès, auster però elegant. El lloc, els arbres i els carrers també tenen molt d’encant (una mica l’encant de les esglésies romàniques). Per l’altra banda, al cementiri hi ha enterrats molts personatges famosos que atreuen molts fans. La passejada pel cementiri és un somni per mitòmans i per fans de l’historia. Ara bé, és indispensable comprar-se un plànol a l’entrada amb la localització de les tombes. Si no estàs perdut. Al cementiri hi ha enterrats cantants (Jim Morrison, un dels més visitats; Edith Piaf), escriptors (Oscar Wilde, de la tomba del qual n’expliquen coses molt “cotxines”; Apollinaire; Balzac; Moliere; Proust), músics (Bellini; Bizet; Chopin), filòsofs (August Compte), pintors (Delacroix; Gericault; Modigliani), polítics (Largo Cavallero, president socialista espanyol durant la guerra civil que va saber unir el poble amb el govern durant una època i que va morir en un camp alemany; Louis Blanc, socialista utòpic; Daladier, president francès), cineastes (Melies, el primer director que va filmar d’una manera moderna) i molts d’altres. En una punta del cementiri, hi ha un memorial interessantíssim als morts als camps nazis. Hi ha tombes per cada un dels camps, inclosa una escultura commemorativa als espanyols morts als camps. Remarcable la figura commemorativa de Buchenwald. Horaris: 8-19h.Per anar-hi, el millor és agafar el metro fins la parada Père Lachaise. Mapa de la zona de la Bastilla a l’altra plana

PARÍS, LAMÚ

34

PARÍS, LAMÚ

35

PLAÇA DE LA BASTILLA Segur que us sona la Bastilla o, millor, la presa de la Bastilla. Aquest fet, el 14 de juliol de 1789, ha quedat com un dels fets més simbòlics de la Revolució francesa i, en certa manera, la va inaugurar. La Bastilla en qüestió era una presó situada a una punta del París de l’època i que simbolitzava la repressió de l’antic règim (tenia la pinta del dibuix del cantó). Després d’uns dies de força excitació ciutadana, provocada per la crisis econòmica que afectava al poble per un cantó, però també provocada per l’estructura l’Antic Règim- que permetia la misèria del poble, els parisencs van assaltar la Bastilla per alliberar els presos. Quan el rei va saber-ho, es va exclamar: “això és la revolta”. “Majestat”, li van dir, “No és una revolta, això és la revolució”. Efectivament, poc després, noves forces polítiques van ocupar el buit de poder que s’havia produït i l’Antic Règim va donar lloc a un esbós del sistema polític en el qual encara vivim i que ha costat “lo suyo” d’assolir. Conceptes com ciutadania, democràcia, partits polítics i divisió de poders, sobirania del poble, igualtat i llibertat, constitució i drets del poble van néixer aleshores i van substituir la relació senyor-serf, l’oligarquia, la monarquia absoluta, els estaments i els drets del senyor...

La revolució com a procés, és oposada a “l’experiment” del maig del 68. El maig del 68 va ser pura fúria que va néixer d’un pòsit ideològic nebulós i que no va trobar ningú que la liderés o que la liderés en el sentit en què va explotar. La revolució francesa, en canvi, neix d’un pòsit de gairebé un segle de pensadors que havien començat a definir les idees base (Montesquieu parla de la divisió de poders, Rousseau de la igualtat, l’Enciclopèdia desenvolupa molts conceptes revolucionaris....). Quan el poble, cansat d’una crisi llarguíssima, es comença a inquietar, la burgesia sap moure la gent per formar el nou sistema polític que s’havia esbossat. S’ha de tenir en compte que la presa de la Bastilla només té lloc després de l’exigència política d’una Constitució i de la polèmica sobre l’exempció d’impostos per l’aristocràcia. En fi...i després de tot això, què trobem a la Bastilla? Doncs, bàsicament, res que tingui a veure amb aquells fets. La presó no existeix ni hi ha cap rastre. Enmig de la plaça, només hi ha una columna que commemora una altre revolta, la de 1830, quan la gent va començar a tenir clar que els hi havien pres el pèl perquè la burgesia havia pactat amb l’Antic Règim. Al costat, un edifici “tecno”, que és l’Ópera de París (la Moderna, perquè n’hi ha una altra de clàssica).

PARÍS, LAMÚ

36

També cal destacar que al voltant de la Bastilla és un bon lloc per sortir de festa o per anar a prendre una copa. Molts locals. LE MARAIS Podeu caminar de la Bastilla al centre de París (fins a Les Halles o fins Notre-Damme) per la Rue Saint Antoine. Però ho podem fer una mica més interessant i conèixer racons com la Plaça des Vosgues o entrar als barris jueu o al barri gai (Seguiu les estrelletes vermelles al mapa).

Mapa del 1705. Es veu l’edifici de la Bastilla, just a les muralles (que es travessaven per la Porte Saint Antoine) i la plaça Royale, que és avui la Plaça des Vosgues

En qualsevol cas, esteu al barri del Marais -uns antics aiguamolls que van quedar dintre de les muralles de Carles V i on només hi havia convents i cases de pagès-, que es va desenvolupar quan el rei fa construir la plaça des Vosgues (Place Royale) al segle XVII. Aleshores, un seguit de xupaculs van córrer a construir les seves casetes al cantó de la plaça i el barri es va convertir en la “Bonanova” de París. a) Plaça des Vosgues Imprescindible passar-hi. Res a dir que no veieu vosaltres mateixos. Plaça reial (perquè hi vivia el rei) de 36 cases (9 de cada costat) i un dels llocs amb més encant de París, encara que sigui per la seva simetria i rigorositat. Al mapa teniu marcada la casa on va viure Victor Hugo. b) Rue Ste-Croix de la Bretonnerie i rue des Rosiers La rue des Rosiers és el centre del barri jueu. Barri animat, amb sinagogues (sobretot a la rue Pavée) i botigues on pots trobar especialitats jueves. El barri gai s’articula al voltant de la rue Ste-Croix de la Bretonnerie. Un i altre carrer estan de seguit. És una zona de botigues interessant i de passeig agradable. c) Hotel de la ville La passejada acaba a l’Ajuntament de París, un edifici construït a finals del XIX i que és d’estil renaixentista. L’Hotel de la Ville és la rèplica de l’anterior Ajuntament(s.XV), que va ser incendiat durant la comuna de París (1871).

PARÍS, LAMÚ

37

Molts esdeveniments importants hi han tingut lloc. A l’edifici, es va proclamar la república el 1871 abans que s’incendiés durant l’efímera Comuna. Potser per això, l’interior és decorat amb un pompós estil III imperi (l’època que correspon als anys de després de la comuna). L’exterior està decorat amb 108 estàtues que representen Parisencs famosos, 30 estàtues que representen ciutats franceses i un rellotge central envoltat d’escultures femenines que representen el riu Sena, la ciutat de París, el Treball i l’Educació. La plaça de davant l’Hotel era un dels llocs més habituals d’execució de condemnats (totes versions: decapitats, esquarterats, bullits, cremats...). El 1792 es va col·locar una guillotina fixa que va funcionar fins el 1830.

G. AL VOLTANT dels CAMPS ELISIS. DE LES TULLERIES A LA DEFENSE

Aquesta és una part de París construïda al segle XIX. L’estil de tot el barri és uniforme: clàssic (gran, una mica pastel i tirant a carregat) i “pijo”. El barri està ple d’edificis sumptuosos i dels establiments més glamourosos de París i del món Obelisc de la Concòrdia, camps Elisis, Arc de Triomf i la Defense. Tot en fila, com els Castors.

(joieries, restaurants com hotels de mil lerus la nit...).

el

Maxim’s,

Com veieu, hem deixat enrere el París medieval d’esglésies i carreronets per ficar-nos de ple al París luxós que ha merescut el nom de ciutat de “les lumières”. Sortint de davant del Louvre, es poden encadenar les visites de la següent manera: jardins de les Tulleries-plaça Vendome-l’Opèra Garnier-Galeries Lafayette-La Madeleine-Plaça de la Concordia- (Grand i Petit Palais- Invàlids)- Champs Elysées -Arc de Triomf -(La Defense) Tot això que us he posat és una patejada tan gran que no hi cap ni en el mapa. Però deixant els llocs que hi ha entre parèntesis com a visita independent, es poden encadenar totes les altres visites en plan passejada entre el luxe.

Vista aèria. Plaça Vendome La Madeleine El Louvre

Les Tulleries La Concordia Camps Elisis

PARÍS, LAMÚ

38

JARDINS DE LES TULLERIES

Jardí plantat al segle XVI, quan els reis vivien al Louvre. Evidentment s’ha anat reestructurant i s’han afegit estàtues i basses. Detall curiós: hi ha 2800 arbres, cosa que ja ens deixar anar a dormir tranquils.

VENDOMME

Plaça luxosa i d’elegància equilibrada. La història de la columna que hi ha enmig de la plaça és un bon exemple del mareig polític del segle XIX. Primer hi havia una estàtua del rei (símbol Antic Règim). Durant la revolució francesa es va col·locar una estàtua de la llibertat (símbol de la revolució en general). Però aleshores ve en Napoleó i, el 1810, hi posa l’actual columna, que explica les principals campanyes Napoleòniques. Quan torna l’Antic règim al poder, l’estàtua de Napoleó que hi havia sobre la columna és canviada per una del rei, però després, quan és la burgesia qui torna al poder, es torna a posar a Napoleó. I aleshores arriba el tercer poder: la comuna de París no està ni a favor del rei (antic règim) ni a favor de Napoleó (règim burgès basat en la propietat i que havia pactat amb l’Antic Règim). Així que foten la columna a terra i “listos”. I, en fi, com que la història és la que és, la Comuna fracassa i Napoleó i la seva columna tornen a estar allà.

PARÍS, LAMÚ

39

ÓPERA Val la pena guardar la descripció que he trobat en una pàgina web: “Es una mezcolanza de materiales, piedra, bronce y mármol, con un cóctel de estilos, barroquismo y clasicismo, que da lugar a una especie de gran tarta de celebración nupcial opulenta, pero que se ha identificado bastante con el estilo ampuloso del Segundo Imperio”. A veure, no diré que no valgui la pena visitar-lo. L’edifici té glamour. Però diguem que hi ha gent a qui li agrada el glamour i, en concret, aquest art basat en fer les coses molt grans, atraients i espectaculars, i hi ha gent que no. El classicisme, en general, i l’estil imperial (de qualsevol imperi), en particular, són com els culebrots televisius. Atreuen, però això no sinònim de qualitat. L’edifici es va inagurar el 1875 i està situat en un barri ple de tendes de luxe. Horari: 10-17 (uns 6 lerus) Al costat hi teniu l’Ofinia de Turisme (passeu-hi a agafar fulletons, segur que us serveixen i us posen al dia d’alguna esdeveniment interessant) 11 rue Scribe, 8-18h (diumenge tancat) GALERIES LAFAYETTE Just al darrere de l’Òpera. Ve a ser entre un Harrod’s i un Corte inglés. Si teniu temps aneuhi a fer una ullada i, si podeu, pugeu a dalt de tot (un dijous a la nit). Vista bonica sobre París. Horaris: 930-19-30 (dijous fins les 21). Diumenge tancat. Métro: Havre Caumartin

LA MADELEINE Església neoclàssica acabada el 1840. Al cantó hi ha Maxim’s i Fauchon, dos súper restaurants que us fan pagar de només mirar la carta. Horari de la Madeleine: 7h-19h Diumenge: 7-13’30/15’0-19h

De la Madeleine a la Concòrdia

PARÍS, LAMÚ

40

CONCORDIA Entre les Tulleries i els camps Elisis, s’obre l’espectacular plaça de la Concòrdia (una de les més grans de França). La plaça va ser construïda poc abans de la Revolució, però va ser la revolució qui li va donar una trista fama. A la plaça de la Concòrdia es va col·locar una guillotina que, en només dos anys, va decapitar 1119 persones, entre elles el rei Lluís XVI, Maria Antonieta i Robespierre. Durant el segle XIX, es va col·locar l’obelisc enmig de la plaça. Es tracta d’un monument del s.XII a.C. que va regalar el rei d’Egipte al rei francès i que explica (en egipci) el regnat dels faraons Ramses II i Ramses III. Detall: “només” pesa unes 230 tones. A la base, hi ha dibuixos que mostren el transport de l’obelisc. En una reconstrucció de la plaça que data de mitjans de segle XIX, es van col·locar estàtues al voltant que representen ciutats franceses: Bordeaux, Brest, Lille, Lyon, Marseille, Nantes, Rouen i Strasbourg. A l’altre cantó del riu, hi ha l’Assemblea nacional (el Congrés dels diputats francès).

GRAN i PETIT PALAIS Palaus construïts per a l’expo 1900 (de l’expo en parlaré després, a l’apartat dedicat a la torre Eiffel). Són sèus de museus que van canviant. Informeu-vos si en teniu ganes.

INVÀLIDS Els Invàlids està just a l’altre cantó de riu, davant del Gran Palais. Els invàlids era una construcció del segle XVII per a ser utilitzada com a hospital (d’aquí el nom) de guerra i residència d’antics combatents (hi acollien 4000 veterans). L’edifici, com veureu, és enorme i, encara destaca més gràcies a la gran esplanada de 500 metre que hi ha fins el Sena. A dins, hi ha moltes dependències: a) Capella de Sant Lluís b) Cúpula dels Invàlids: que era la capella reial. És aquí on estan enterrat diversos líders militars com el mariscal Foch (un heroi de la I Guerra Mundial) i, el més conegut, Napoleó. Oberta de 10-19 c) Pati principal: on es feien exercicis militars. d) Museu de l’Armada: molt conegut. Hi ha història i armament des de l’edat de pedra fins a la Segona Guerra Mundial. Obert de 10-18, tots els dies. e) Museu de plànols: plànols de França des del s. XVII f) Museu de l’alliberament: dedicat a la resistència i l’alliberament de França durant la Segona Guerra Mundial. També dedicat a De Gaulle, líder de la França lliure i als camps nazis (ha de ser interessant). De 10-17’00 (els diumenges, fins 17’30). Tancat els primers dilluns de mes. http://www.ordredelaliberation.fr/fr_doc/musee.html g) Museu d’Història contemporània: segles XIX i XX. De dilluns a divendres, de 10 a 17’30.

PARÍS, LAMÚ

Important: Hi ha un billet de 7 lerus amb el que pots entrar al Musée de l’Armée, el Musée de l’Ordre de la Libération, el Musée des Plansreliefs i la Tombeau de Napoleó. Ja que anem de museus, cal destacar que molt a prop (just al cantó, en direcció Notre Dame) hi ha un museu d’escultura que sí que val la pena visitar. Es tracta del museu Rodin (77, rue de Varenne), on hi trobareu el Pensador original. Horari museu: 9’30-1645 (tancat dilluns) 5 lerus Metro:Varenne Busos: 28, 49, 63, 69, 82, 83, 87, 92

CHAMPS ELYSÉES El 1611, la Reina Maria de Medici, va ordenar plantar arbres en el que avui són els Camps Elisis i va transformar els fangars que hi havia en una continuació del jardí de les Tulleries. Les modificacions de París van omplir la zona de luxosos palauets al segle XIX i de comerços a la moda (Walt Disney, centres comercials) al segle XX. Val la pena passejar-se amb calma i quan tot estigui obert, perquè a part de l’ambient i del nom, els Camps Elisis no tenen un gran encant. Com a curiositat, cal dir que aquest és el lloc tradicional de celebracions, tant de fets històrics (la capitulació dels nazis), com de desfilades militar o victòries esportives.

41

PARÍS, LAMÚ

42

ARC DE TRIOMF

Al fons dels camps Elisis, hi ha l’Arc de Triomf, l’Arc que va fer construir Napoleó i que no es va acabar fins el 1836 per commemorar ves a saber quina batalla. L’Arc, com l’avinguda, és un lloc essencialment patriòtic. Sota de l’arc hi ha la tomba del soldat desconegut, inaugurada el 1920 i, de la qual, es reanima la flama cada tarda a les 18’30. Les tombes al soldat desconegut són homenatges cap a totes les víctimes militars que han mort per la pàtria. A l’Arc, s’hi pot accedir per un pas subterrani i s’hi pot pujar de 10 a 23 si apoquines 7 euros. Potser val la pena. La plaça es coneix com “l’Etoile” (l’estel) perquè d’ella surten tot un seguit d’avingudes (mireu un mapa i ho entendreu ràpidament). La vista, sobretot de nit, ha de ser plena de llum i color. No oblideu que “la ciutat de les llums” deu el seu nom a aquest barri.

LA DEFENSE La Defense és el centre del barri financer construït a “la última”. Després de diversos projectes refusats, primer, a causa de la crisis de 1929 i, després, a causa de la manca de fons, a partir de la segona meitat de segle es va construir el barri segons les noves idees arquitectòniques. L’Arc de la Defense és una construcció que vol actualitzar els arc de triomf al segle XX. L’Arc té les seves oficines però es pot visitar i deu valer la pena.

Metro (cal utilitzar-lo): Grande Arche de la Défense. Horaris: 9-20 (tanquen guixeta una hora abans)

PARÍS, LAMÚ

43

H. MONTMARTRE http://www.montmartrenet.com/ http://www.ciudadluz.net/montmartre/montmartre.htm

La “butte de Montmartre” domina París. El nom ve de Mont dels màrtirs perquè l’Abad de París (i altres) van ser decapitats en aquest lloc cap el 250. El barri no va començar a estar habitat fins el segle XIX, quan comencen a aparèixer barraques per tot arreu al voltant dels palauets de repòs que hi havia. Però en aquest curt període de temps, Montmartre ha sabut passar a la història, sobretot per dos fets: la Comuna de París i l’ambient bohemi de principis del segle XX. Montmartre, és clar, també és conegut pel seu encant. Petits carrers plens de llocs encantadors obliguen al turista a deixar el Metro i a perdre’s pel Barri. Anvers és una bona parada per baixar (una abans o una després). D’aquí podeu pujar al Sacre Coeur (el pastel que hi ha dalt de tot de Montmartre) i girar a l’esquerre, on trobareu una plaça plena de pintors que es pensen que pel sol fet de pintar a Montmartre tindran la mateixa qualitat que els artistes que van passar pel barri (Toulousse Lautrec, Picasso...) i turistes que realment s’ho creuen i compren quadres, la majoria d’ells, sobrevalorats. A partir d’aquí perdeu-vos pel barri fins que torneu al Boulevard Clichy. Aquí teniu l’altre Montmartre, el Montmartre de cabarets i putes que ara és el Montmartre de sales d’espectacles “picants” (vosaltres mateixos, però diria que només són “enganyabobos” per fer deixar pasta al turista.) IMPORTANT: Hi ha un telefèric que puja fins al Sacre-Coeur, interessant per a les vistes i perquè és darrere de l’església on comença la visita al barri. Ara bé, per menjar, val la pena allunyar-se una mica de la Plaça de Tertre. Una bona opció és la Rue Gabrielle o la rue Trois Frères (algunes referències, una mica més endavant a “Perdre’s pel barri”) LA COMUNA I EL SACRE COEUR http://www.antorcha.net/biblioteca_virtual/historia/comuna/comuna_paris.html http://www.library.northwestern.edu/spec/siege/titles.html (fotos) http://increvablesanarchistes.org/articles/avan1914/commun_paris.htm (francès) La Comuna de París és el nom que rep el règim que es va instal·lar a París (i només a París) durant l’any 1871. El règim va ser instaurat després d’una revolta que va començar a Montmartre i va rebre influències de l’esquerre anarco-comunista de l’època (però no va canviar res, si no que només va fer reformes que, en veritat, no van tenir gaire temps d’implantar-se). Tant el govern francès com la resta d’Europa es van alarmar de seguida i van acabar “a saco” amb revolta, règim, comuna i tot el que es va posar davant. Una cosa eren quatre revoltats, deurien pensar, l’altre era un govern veritable d’esquerres. Després de la revolució francesa, es va fent cada cop més evident que hi ha tres forces socials en joc (com més o menys he explicat a “la Plaça Vendomme”): l’aristòcrata antic règim, la burgesia revolucionària i la majoritària classe baixa. Teòricament, la burgesia havia liderat la revolta en favor del poble, però el que va passar realment és que una vegada que va aconseguir el poder, la burgesia va intentar el que ha fet tothom que ha tingut poder: no perdre’l. A partir d’aleshores passen dues coses: la burgesia imposa les seves idees capitalistes i, segona, la burgesia pacta amb l’antic règim per mantenir-se en el poder. Resultat: el poble torna a estar putejat de nou (i heu d’imaginar el capitalisme al segle XIX: mai, els treballadors havien treballat tant en condicions tan dolentes. Ni amb el feudalisme).

PARÍS, LAMÚ

44

Amb aquest ambient, no tarden a aparèixer ideologies que miren en favor dels més putejats (el socialisme utòpic i, el més important, el comunisme) i, a poc a poc, es fa evident que la classe baixa ja no es considera representada per la burgesia. A França, la revolució francesa té rèpliques posteriors, la última de la qual (1848) demostra que a un cantó hi ha l’Antic Règim i la Burgesia i, a l’altra, la classe baixa i les seves noves idees. Amb aquest clima arribem a 1871. Dos anys abans, Napoleó III (emperador francès) va voler marcar-se el farol d’envair Prússia (raons econòmiques) però li va sortir el tret per la culata i, amb quatre dies, els Prussis, prussians o prussiencs van arribar a la porta de París. Però París no era tan fàcil de prendre i els parisencs no volien ser presos així com així. D’aquí la sorpresa quan el president francès va firma la derrota sense haver lluitat per París. Els Parisencs i, molt concretament, la guàrdia d’assalt parisenca no van voler donar les armes i l’exèrcit, a Montmartre, no va voler enfrontar-se contra la guàrdia d’assalt. Amb aquesta revolta a casa, el govern francès no va poder fer més que fugir a Versalles i crear un buit de poder a la ciutat: és el moment que neix la Comuna. La Comuna va ser un règim improvisat, dirigit per gent de poca experiència (la mitja era de 35 anys) però, sens dubte, plena de bones intencions. Els càrrecs, que van ser escollits per votació universal, eren revocables pel poble en qualsevol moment. Es va abolir el treball nocturn, es va permetre formar cooperatives per dirigir les fàbriques abandonades, es va apartar la religió del govern, es va començar a reestructurar l’educació sota el principi d’educació gratuïta, laica i universal (això volia dir també per les noies), es van equiparar els sous dels homes i de les dones, es van crear guarderies... És evident que això no és un canvi de sistema (no es va qüestionar la propietat privada, ni es va parlar de nacionalitzar la indústria), però el gir esquerrà que va prendre la comuna va ser massa per l’Europa imperial. El govern francès de Versalles es va aliar amb Prússia (amb qui acabava de fer una guerra!) i va atacar París. La Comuna va resistir com va poder a base de barricades (el maig del 68 va prendre el referent de la Comuna en molts aspectes) però, a poc a poc, va anar perdent barricada a barricada i la repressió va ser brutal, sobretot a dos llocs: la rue des Rosiers i al cementiri Père Lachaise. Barricades a la Concòrdia i darrere Notre Dame

PARÍS, LAMÚ

45

La Comuna, per tot plegat, és un bon exemple de la història que ben aviat viuria el segle XX. Els grans països es barallaven però el màxim enemic, l’ENEMIC en majúscules, seria a partir d’aleshores el comunisme i el que el comunisme significava. Com a la Comuna, la por al comunisme era l’únic que podia ajuntar a dos països enfrontats. Va ser la por al comunisme (entre altres), el que va fer que els partits nostàlgics de l’ordre (léase Antic Règim) aconseguissin el poder a Alemanya i Itàlia. I va ser també la por al comunisme que va permetre que Franco seguís apossentat a la poltrona i que no vingués ningú a fotre’l fora: valia més un dictador que un govern d’esquerres. En definitiva, aquesta línia divisòria era la real, la que ben aviat, després de la II Guerra Mundial, dividiria el món en dos blocs que s’enfrontarien en la Guerra Freda. I és per tot això que no us penso posar ni l’hora de visita al Sacre Coeur (ja faig molt de posar una foto). A part de ser un pastel, el Sacre Coeur es va construir després de la Comuna per recordar el poder de l’església (leáse l’ordre establert) sobre el poble. Manda huevos.

MONTMARTE BOHÈMIA Però el temps passa i els humans no tenim memòria i a finals del segle XIX, el suburbi de MontMartre és el centre d’atracció de la vida artística i bohèmia. És el moment en què el Moulin Rouge es fa famós i és immortalitzat per les pintures de Toulusse Lautrec. Poc després hi passarà també Picasso, Berlioz, Derain, Modigliani i altres. El perquè tant d’art va venir a parar aquí, i si el Montmartre d’avui és encara el Montmartre d’ahir sou vosaltres qui ho heu de decidir tot passejant entre les botiguetes de reproduccions de quadres.

Catell de Toulouse Lautrec que anuncia el Moulin Rouge. La Goulue és la ballarina principal que balla enmig. En primer terme, le Désossé, el mestre de cerimònies del Moulin Rouge. Toulouse Lautrec es pot considerar el pare del cartellisme.

Mapa de Montmartre a la següent pàgina.

PARÍS, LAMÚ

46

PARÍS, LAMÚ

47

PERDRE’S PEL BARRI Però, millor que escoltar històries, el que es pot fer a Montmartre és perdre’t pel barri i deixar-te portar una mica per l’encant del lloc. I si no, sempre podreu entretenir-vos a buscar el bar d’Amelie o anar a menjar al Restaurant le Refuge des Fondus (impossible pensar en un sopar romàntic, però menges una bona Foundue -a escollir entre carn o formatge- i beus el vi amb biberó, obert només a partir de 19h, aneu-hi directament a les 19 sense demanar hora. 17, rue des Trois Frères)

A dalt, la rue Durantin; a la dreta, l’escala de les llums a la rue chevalier de la barre, on centenars de vidres reprodueixen les constel.lacions; a sota, la capella al lloc de la tortura de Saint Dennis. Aquí van néixer els Jesuïtes.

Tenda Coulignon, de la peli Amelie, a la rue des Tres frères; A la dreta, el bar d’Amelie, a la rue Lepic.

A dalt, l’església Saint Pierre de Montmartre; a sota a la dreta, el cabaret Lapin agile, un històric cabaret de Mont-martre i una bona alternativa al Moulin Rouge (obert a 21 h. ¡ val 24 lerus. 22 Rue des Saules); a baix, un record del Montmartre antic de molins, al carrer Lepic. És el Moulin de la Galette, on es feien balls i que Renoir va immortalitzar en un quadre del museu Orsay.

PARÍS, LAMÚ

48

I. ALTRES TORRE EIFFEL Visita obligada. Us recomano que sortiu per la parada de Trocadero. No veureu res, però vosaltres seguiu la gent i topareu de cap amb una vista magnífica de la Torre. Una passejadeta fins a la torre, travesseu el riu i cap dins. El transport en bus també és molt recomanable i val a dir que està molt ben muntat. A la Torre, teniu diverses opcions: Pujar per l’escala fins el segon pis (4 lerus) Ascensor fins el primer (4’70 lerus) Ascensor fins el segon (8 lerus) Tercer pis (punta de la torre). Només s’hi pot pujar amb ascensor i val 9,90 lerus (es pot comprar l’entrada a baix o al segon pis) Horari: 9-23 Val la pena pujar fins a dalt. La vista sobre París des de dalt no té res a veure amb la vista que tens des del segon. Una altra bona opció, és passar tot el dia a la torre i provar de veure la posta de sol des de dalt de tot, si no està molt petada de gent. A la torre hi ha restaurants, per si hi voleu menjar. La torre està una mica apartada de la resta de París. Una opció per anar o tornar cap el centre és agafar uns vaixell-bus que fan la ruta pel Sena amb diverses parades. Servei de 10 a 21h. (cada 15/20 minuts). Es pot comprar 1 bitllet de 12 lerus, que et dona dret a pujar-hi tan com vulguis durant un dia. Els bitllets es compren a l’oficina de turisme (adreces al final) o al vaixell. Les parades que fa són les següents.

PARÍS, LAMÚ

49

La torre i la modernitat La torre és potser la imatge més significativa d’allò que s’entenia com modernitat a finals del segle XIX. Què vol dir això? Com segurament sabreu, la història es divideix en períodes que ens han repetit des de petits (Renaixament, barroc...). Això és molt didàctic però és bàsicament una divisió del temps des del punt de vista de l’estètica. Des del punt de vista filosòfico-social, hi ha menys divisions i són molt més importants. La modernitat és l’època que s’inaugura amb la revolució francesa (es poden considerar els segles XV-XVIII com una transició entre el feudalisme i la modernitat) i que té el seu màxim esplendor a la primera meitat del segle XX. La revolució francesa va pensar la societat d’una nova manera. Com a idea de fons, hi havia la consciència de l’avenç de la societat cap una fi última. La modernitat s’entrega a la idea de PROGRÉS i ho fa de la mà d’un nou sistema polític, la democràcia (elaborada teòricament per americans i francesos), i d’un nou sistema econòmic, el capitalisme (bàsicament, estudiat pel anglesos, el segle XVIII). El món, es ve a dir, avança junt cap a un demà cada dia millor. Futur, tecnologia, grans estructures socials (país, internacional comunista, exèrcit), són les paraules clau d’aquesta època i donen sentit a la vida de cadascú. Sigui el capitalisme, sigui el comunisme, la idea està per sobre de la persona i el sacrifici personal té sentit gràcies al futur ideal que aquesta idea garanteix. Les exposicions Universals de París (a finals del XIX), de les quals formen part la Torre Eiffel i el Gran i Petit Palais, són moments en què tot això es viu amb gran eufòria. Els avenços tecnològics que s’hi mostren semblen fer evident que l’avenç de la societat és irrevocable. Tot això es comença a trencar després de la Segona Guerra Mundial. Aleshores, es veu la doble cara de la tecnologia i els camps nazis posen un gran dubte a la idea de progrés. Les revolucions africanes i les seves guerres civils actuen cap a la mateixa direcció. A poc a poc, les grans idees deixen de ser cregudes (no deixen d’existir, però ja no se justifiquen fàcilment). El futur es substitueix pel present i la gent es tanca en un hedonisme individualista (“jo m’ho vull passar bé ara”) que, vist d’una altra manera, porta a l’individu a preguntar-se “i jo, que collons hi faig aquí?”. Això té nom, es diu postmodernitat i, estèticament, es manifesta amb l’eclecticisme (mescla de gèneres o estils).

PARÍS, LAMÚ

50

VERSALLES El famós castell del segle XVII i XVIII, residència habitual dels reis de França. Per anar-hi, t’hi has de desplaçar en tren. Una vegada allà, mil coses a veure, per tant, val més que us agafeu un dia sencer (ja m’ho explicareu, que jo no hi vaig anar) Tancat el dilluns Castell : 7’5 lerus, 9h-18h30 Jardins : 3 lerus , 7-21h Hi ha parts que només obren el dissabte i el diumenge Visita comentada a la cambra del rei (13 hores. Amb audioguia, per tant, en español) Viatge: Tren RER (ligne c) de l’estació Montparnasse (al cantó de la torre de l’apartat següent), direcció Versaillesrive gauche.château Tren SNCF de l’estació Saint Lazare en direcció Versailles-rive-droite

TORRE MONTPARNASSE www.tourmontparnasse56.com Arquitectura del segle XX i superba vista sobre París des del 56 pis, que és obert al públic (200 metres). Potser és prescindible si has estat a Montmartre o a la Torre Eiffel, però la vista és la més complerta per la situació de la torre.

Metro: Edgar Quinet o Montparnasse bienvenue o Vavin (o qualsevol altre que estigui a prop i així veieu el barri, que la torre la trobeu segur) 9’30-2230 (divendres i dissabte fins les 23) 10 lerus (deu n’hi do)

PARÍS, LAMÚ

51

J. MUSEUS No ho diu ningú, ho dic jo. Si per “mirar” Notre Dame, necessitaven les ulleres medievals, per entrar en un museu de pintura necessitem també un altre tipus d’ulleres. L’home del segle XXI es veu bombardejat per tants estímuls visuals, que la pintura ha passat a ser un tema d’entesos. Un ciutadà normal no s’extasia davant d’un quadre. Avui dia ja tenim altres estímuls visuals que són molt més contemporanis a l’home d’avui. Un bon exemple és la història del quadre que hi ha al Museu d’Orsay. L’esmorzar sobre l’herba de Manet.

A mitjans segle XIX hi havia un saló oficial de pintura on s’exposaven les millors pintures. Diguem que s’escollia un tipus d’art molt clàssic i tradicional i el 1864 es va refusar aquest quadre. El despullat no era cap raresa en la pintura, però fins ara els nus eren deesses o imatges mítiques. Manet agafa una escena normal del segle XIX, un esmorzar, i hi posa un nu que, a ulls del jurat, és absolutament escandalós. Doncs bé, el que va passar és que tothom va parlar del quadre. Els periodistes feien cròniques satíriques del quadre, els joves pintors l’admiraven. El mateix any es va obrir “el Saló dels refusats”, on s’exposaven els quadres que s’havien refusat (i per on passarien tots els pintors del segle XIX que avui coneixem) i per on mig París va passar amb l’única intenció de riure una estona. En fi, tota aquesta història per dir que això ja no passa avui en dia... o sí, passa, però passa amb un altra tipus d’art: el cine, perquè això que us he explicat, si no ho heu acabat d’entendre, ve a ser el que va passar per exemple amb la Passió de Mel Gibson. La pintura ocupa avui un segon terme a nivell popular, és l’Òpera de la música, i, com l’Òpera, de difícil interpretació per l’espectador novell. Però la gent és una snob i els salons del Louvre s’apilonen de gent que mira el quadres de la mateixa manera que els estudiants de cine miren Ciutadà Kane i diuen que és tan bona sense entendre el perquè. Per tot això, crec que la millor manera d’acostar-se al Louvre i als museus és a poc a poc i amb bona lletra. L’ull s’ha d’educar, no d’embotir. Sobretot, sigui a on sigui, agafeu una guia-auriculars, però no abuseu que us esgotareu. Aneu a buscar allò que us interessi o us cridi l’atenció, llegiu tot el que us donin sobre el quadres i, així, a poc a poc, començareu a gaudir de veritat.

PARÍS, LAMÚ

52

LOUVRE http://www.louvre.fr/ Edifici construït al s.XII com a fortalesa. Al s.XIV, es converteix en residència reial. El trasllat a Versalles provoca el deteriorament de l’edifici fins que, finalment, el segle XIX es converteix en un museu. Dins el museu, encara es poden veure fragments de l’antiga fortalesa medieval.

Horaris 9-18 hores. Dilluns i dimecres fins les 21:45 (el dilluns, només obertes les sales més importants) Dimarts tancat. Entrades Piràmide (9-22h) Passatge Richelieu (9-18h), només si ja tens entrada. Galeria Carrousel, 99 rue Rivoli, (9-22), només si ja tens entrada Porta dels Lleons (9-17’30, menys els divendres). Podeu comprar el billet aquí, us la recomano.

Venta d’entrades: a part del Louvre; Fnac, Carrefour, Continent, Leclerc, Auchan, Extrapole, Hyper-Media, El Bon Marché, Printemps, Las Galeries Lafayette, BHV, Samaritaine, Virgin Mégastore. Potser també a l’Oficina de turisme (veure k. Informacions pràctiques) Altres El hall Napoleón: sota la pirámide, 9-22. El Louvre medieval: 9-18 (dilluns i dimecres fins 21’45). Las sales d’Història del Louvre: dilluns de 9 a 18

PARÍS, LAMÚ

Algunes obres que cal veure i escoltar (amb l’audioguia)

La Victoria de Samotràcia (una preciositat), La balsa de la Medusa de Gericault, la Gioconda de Da Vinci, La Venus de Milo i la Llibertat guiant el poble de Delacroix.

53

PARÍS, LAMÚ

54

ORSAY http://www.insecula.com/musee/M0048.html Visita obligada per l’edifici i per què és un museu, com a mínim, tant interessant que el Louvre. L’edifici era a principis del segle XIX una estació que va caure en desús els anys trenta. Cap el 1880, l’estació és reconvertida en museu i s’hi exposen obres contemporànies. Avui en dia, el museu és un referent en l’art del canvi de segle.

A finals del segle XIX l’art va patir una revolució. El pas de l’art anterior al segle XX a l’art del segle XX ve a ser com la invenció del foc pels humans i aquest pas està magníficament exposat al museu d’Orsay. Aquest canvi es pot explicar amb un sol concepte: el pas del “quadre-3D-imitació realitat” al “quadre-2D”. Abans del segle XIX, la pintura era imitació de la realitat. La invenció de la perspectiva va possibilitar encara més la sensació de realitat. Els quadres estaven “bé” si representaven una escena on semblava haver-hi espai i, encara que fos una escena mítica, havia de ser una escena figurativa. Tot això es va difuminant durant el canvi de segle. Els pintors “se n’adonen” que el quadre és un objecte de dos dimensions i el que fa falta és pintar en dos dimensions: podem saltar-nos la perspectiva (Post-impressionistes), podem modificar els colors (fauvistes), podem fer formes rares(expressionisme) i, fins i tot, podem “passar” de l’objecte (abstracció)... El criteri de la imitació va esquerdant-se a poc a poc i surten nous criteris per substituir-lo: pintar segons l’ànim intern (expressionisme), buscar l’harmonia de colors (fauvisme), experimentar amb volums o, fins i tot, inventar una nova manera de representar (cubisme)... Les beceroles d’aquest canvi es poden veure al museu d’Orsay. Primer, el pas de l’omnipresent art religiós o mític (de grans senyors) a l’art que mostra escenes quotidianes i

PARÍS, LAMÚ

55

populars. Concretament, són molt interessants les imatges del camp de Millet. Després, amb l’impressionisme. L’impressionisme prova de captar la realitat en un instant concret i segons la lluminositat del moment. L’impressionisme encara és imitació, però el que fan els impressionistes obre el camí a la resta, perquè es deixen de perspectives i capten només allò que pot captar l’ull. Van Gogh, amb la seva traçada expressiva, pinta el seu estat intern i, Cezanne prefigura el cubisme. Picasso va dir d’ell: “A vosaltres no us commou però a nosaltres ens va deixar de pasta de moniato” (no és literal). M’agradaria estendre’m una miqueta més però d’aquí quatre dies haig d’estar a un altre cantó i encara he de portar a imprimir tot això. Em consolo sabent que agafareu l’audioguia i que haureu entès aquest garbuix introductori a l’art que ha estat, ho sé, una mica precipitat.

De dalt a baix, L’Angelus de Millet; l’Olimpia de Manet; la Gare de Saint Lazare de Monet; l’habitació d’Arles de Van Gogh; la dona de la cafetera (no es diu així, però ara no tinc temps de mirar-ho) de Cezanne; la mare de Whistler (o de Mr. Bean); El ball del molí de la Galette de Renoir (escena de Montmartre); i els jugadors de cartes i els banyistes de Cezanne. Horaris: 10-1730 (dijous obert fins 21’30). Dilluns tancat 7 lerus (diumenge, 5 lerus) Metro: Museu d’Orsay o Solférino

PARÍS, LAMÚ

ALTRES MUSEUS Picasso 5, rue de Thorigny. Al Marais, hi ha la col.lecció més gran d’obres de l’artistes (marcat al mapa del Marais) Guimet de Artes Asiáticas 6, Pl. de Iena. Metafísic art Tibetà i de Cambodja Ciudad de las Ciencias. Parc de la Villete. Expo educativa sobre les arts, les ciències i la tecnología. Té la pantalla hemisférica més gran de tot el món (més que la tele d’en Miquel) Museu de Cera Grevin Museu de cera amb 450 figures. Obert de 10-19, tots els dies. 10, Boulevard Montmartre Metro: Grands Boulevards Bus: 20, 39, 48, 67, 74, 85. MERCATS 8 -13 i 16-19 hores durant la setmana (diumenges només matins) Rue et Place d’aligre magreb i jueu Rue Cler dolços i menjar bretó Marché Enfant Rouges Marché aux Puces de Montreuil anticuaris i ganges de roba.

56

PARÍS, LAMÚ

57

K. INFORMACIONS PRÀCTIQUES Hi ha possibilitat de fer un carnet de metro setmanal. Recordeu portar algunes fotos! París és un embrollo pel que fa a comunicacions. Hi ha metro, tren i Autobus. Qualsevol de les opcions és bona i els tickets són “universals”. Si de cas, cal destacar que les parades dels busos estan super-ben-senyalitzades i que, a més, el bus et permet veure el trajecte. És bastant recomanable fer-lo servir sempre que es pugui. Per trucar des d’una cabina, necessiteu comprar una targeta que us vendran a qualsevol estanc de tabac. N’hi ha de 50 crèdits o de 100 i valen 7 o 14 lerus (més o menys). Importantíssim anar a l’oficina de Turisme. Mai saps el que pots trobar. N’hi ha a: La Gare de Lyon (8-18 menys diumenges) La Gare du Nord (12’40-20’10 cada dia) L’Òpera (11 rue Scribe, 8-18 h. Menys diumenge): pàgina 35 Aquí teniu l’oportunitat de comprar una entrada d’accés lliure a monuments i museus 1 dia: 18 lerus 3 dies: 36 lerus 5 dies: 54 lerus Si et dóna dret a molts llocs, potser val la pena.

L.VOCABULARI Cornemuse: gaita Don’t give the cornemuse: No des la gaita (en plan franoanglès, que així us entén qualsevol) Per totes les altres coses, ja tindreu un diccionari. Això si, recordeu que els francesos són molt educats i foten el SiVuPle a tot arreu (si no el poses, sona maleducat).

N. PÀGINES WEB D’INTERÉS GENERAL http://www.parisrama.com/thematiques/thematique_hub_paris_guide.htm http://www.guiarte.com/paris/patrimonio http://www.insecula.com/musee/M0073.html (la millor) FOTOS www.emsi.at/pics/paris2/ HORARIS http://www.paris.org/Monuments/mon.alpha/C.f.html http://www.frenchteachers.org/general/frevart/mavisite.html

PARÍS, LAMÚ

MAPES http://callejero.lanetro.com http://www.parisbeyond.com/maps/map1c4.html MAPES HISTÒRICS http://historic-cities.huji.ac.il/france/paris/paris.html http://www.philippe-auguste.com/plan/index.html JARDINS I PLACES http://www.baudelet.net/frja.htm VISITES ALTERNATIVES I RACONS DE PARÍS (pot ser molt interessant) http://www.ciudadluz.net/rincones/rincones.htm Totes les fotos les he tretes d’aquestes web o de les altres referenciades a cada apartat

58

PARÍS, LAMÚ

59

A.QUATRE COSES PER CÓRRER PER PARÍS B. CHRONOLOGIE DE L'HISTOIRE DE PARÍS C. L’ÎLE DE LA CITÉ NOTRE-DAME PLAÇA NOTRE DAME LA CRIPTA MUSEU DE NOTRE DAME SANTA CAPELLA MEMORIAL ALS MARTIRS DE LA DEPORTACIÓ PLAÇA DAUPHINE D. QUARTIER LATIN I SAINT GERMAIN Mapa barri llatí LUTÈCIA EL MAIG DEL 68 EL PANTEÓ LA SORBONA JARDINS DE LUXEMBURG SAINT SULPICE SAINT GERMAIN DES PRES E. LES HALLES Mapa de les Halles LA TOUR DE ST-JACQUES (de Compostela) EL FORUM DE LES HALLES L’ESGLÉSIA DE SAINT-EUSTACHE TOUR JEAN SANS PEUR EL POMPIDOU F. ELS VOLTANTS DE LA BASTILLA CEMENTIRI PÈRE LACHAISE Mapa de la zona Bastilla PLAÇA DE LA BASTILLA LE MARAIS G. AL VOLTANT DELS CAMPS ELISIS. DE LES TULLERIES A LA DEFENSE JARDINS DE LES TULLERIES VENDOMME ÓPERA GALERIES LAFAYETTE LA MADELEINE CONCORDIA GRAND I PETIT PALAIS INVÀLIDS CHAMPS ELYSÉES ARC DE TRIOMF LA DEFENSE H. MONTMARTRE LA COMUNA I EL SACRE COEUR MONTMARTE BOHÈMIA Mapa de Montmartre PERDRE’S PEL BARRI I. ALTRES TORRE EIFFEL VERSALLES TORRE MONTPARNASSE J. MUSEUS LOUVRE ORSAY ALTRES MUSEUS MERCATS K. INFORMACIONS PRÀCTIQUES L.VOCABULARI N. PÀGINES WEB D’INTERÉS Índex

3 3 9 10 17 17 17 17 19 19 20 21 22 22 25 26 26 26 26 28 29 30 30 30 31 31 33 33 34 35 35 37 38 38 39 39 39 40 40 40 41 42 42 43 43 45 46 47 48 48 50 50 51 52 54 56 56 57 57 57 Aquí i punto.

Que us aprofiti. Guia elaborada per Marc Plana, juliol 2004. Per comentaris, millores o caixes de polvorons: [email protected] www.marcplana.net