La Forja 2003-2004. S

Direcció General d’Ensenyaments Professionals, Artístics i Especialitzats CFA Pau Casals de Rubí, 2003-2004

GRADUAT EN EDUCACIÓ SECUNDÀRIA - Nivell 2 ÀMBIT DE LES CIÈNCIES SOCIALS – HISTÒRIA MÒDUL S-08

LA FORJA DEL PRESENT Història: de la Segona Revolució Industrial a la Guerra Freda

Josep-Manel Alarcó

LA FORJA DEL PRESENT

1

ÍNDEX

Nota preliminar

Pàg. 3

PRIMERA PART: UN MÓN CAP A LA CRISI

4

Unitat Didàctica 1. LA SEGONA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL 1. Concepte 2. Els avenços tecnològics 3. Un nou tipus d’empresa 4. La primera gran crisi capitalista 5. La Segona Revolució Industrial a Catalunya 5.1 Adéu a la màquina de vapor 5.2. El gas i el vapor resisteixen 5.3. El telèfon 5.4. Indústria i tècnica

5 6 6 7 10 10 10 11 12 13

Unitat Didàctica 2. EL FENOMEN COLONIAL 1. Colonialisme i Imperialisme 2. El concepte d'imperialisme 3. Causes del fet colonial 4. Tipus de colònies 5. Els determinants extraeuropeus 6. Les conseqüències de l'imperialisme: l'expansió colonial 7. Les conseqüències de l'imperialisme: les lluites interimperialistes 8. Les justificacions de l'imperialisme 9. L’impacte per als colonitzats

15 16 16 17 18 20 20 22 23 23

Unitat Didàctica 3. EL MOVIMENT OBRER 1. Les condicions de vida del proletariat 2. Les organitzacions obreres 3. Les ideologies de la classe obrera 4. El naixement del proletariat a Catalunya 5. El triomf del proletariat: la Revolució Soviètica 5.1. La Rússia dels tsars 5.2. La revolució del 1905 5.3. La revolució del 1917 5.4. La guerra civil (1917-1921) 5.5. La construcció del socialisme a l’URSS (1921-1941)

25 26 26 27 29 31 31 32 33 37 40

SEGONA PART: EL MÓN EN GUERRA (1914-1945)

47

Unitat Didàctica 4. LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL

48

LA FORJA DEL PRESENT

2

1. Les causes de la Primera Guerra Mundial 2. Desenvolupament de la guerra 3. La pau: el tractat de Versalles 4. Conseqüències de la guerra

49 52 54 55

Unitat Didàctica 5. EL MÓN D’ENTREGUERRES (1919-1939) 1. El crac de 1929 i la Gran Depressió 2. Feixisme i nazisme 2.1.Conseqüències de la Iª Guerra Mundial 2.2. Creació i principis del feixisme italià 2.3. L’Estat feixista 2.4. Creació i principis del nazisme alemany 2.5. L’estat nazi 2.6. Vers la IIª Guerra Mundial

57 58 63 63 63 63 64 65 66

Unitat Didàctica 6. LA SEGONA GUERRA MUNDIAL (1939-1945) 1. Europa abans de l’esclat de la guerra 2. Causes de la IIª Guerra Mundial 3. Les fases de la guerra

68 69 70 71

TERCERA PART: EL MÓN EN POSTGUERRA (1945-1968) Unitat Didàctica 7. LA GUERRA FREDA 1. L’organització de la pau 2. La Guerra Freda 3. Els anys cinquanta 4. El creixement econòmic

78 79 80 81 83 86

Unitat Didàctica 8. LA DÈCADA DELS 60 1. El creixement econòmic dels anys 60 2. La coexistència pacífica 3. Crisi als Estats Units: Vietnam 4. Els problemes del comunisme soviètic 5. Noves perspectives

88 89 90 92 95 96

LA FORJA DEL PRESENT

NOTA PRELIMINAR Al llarg d’aquest mòdul no s’estudiaran totalment o parcial, degut a que la programació curricular els ajorna per més endavant, el següents temes: • L’ONU * • L’OTAN * • L’UE (Mercat Comú, CEE) * • La descolonització • La Catalunya del s. XX • L’Espanya dels s. XIX i XX ** • Art contemporani * En les seves actuacions més recents ** La història d’Espanya del s. XIX no es fa.

3

LA FORJA DEL PRESENT

4

PRIMERA PART

UN MÓN CAP A LA CRISI

LA FORJA DEL PRESENT

Unitat Didàctica 1. LA SEGONA REVOLUCIÓ INDUSTRIAL

5

LA FORJA DEL PRESENT

6

1. Concepte Cronologia i geografia Entre els anys 1870 i 1880 es van començar a produir una sèrie de canvis en la producció industrial que s’anomenen Segona Revolució Industrial i que van establir les bases de l’actual sistema de producció. Els inicis d’aquest procés, que durà fins el 1920, es troben als Estats Units i es va produir també al Regne Unit, França, Alemanya i Japó. Característiques La Segona Revolució Industrial es caracteritzà per la millora de la producció gràcies a la incorporació de noves fonts d’energia com l’electricitat i el petroli, l’obtenció de nous materials com l’acer i l’aplicació de noves formes de treball com l’automatització i el treball en cadena. A més, sorgí un nou tipus de capitalisme: el capitalisme financer, fruit de les grans inversions realitzades amb els beneficis que havia aportat el primer esclat industrial i els diners procedents de la banca.

2. Els avenços tecnològics L’electricitat L’electricitat, que ja havia estat descoberta al segle XVIII, va substituir gradualment el vapor d’aigua com a font d’energia. L’ús industrial de l’electricitat va ser possible en trobar maneres de generar-la (turbina i dinamo), transportar-la i emmagatzemar-la (acumulador) i convertir-la en energia mecànica (motor elèctric). Fou aplicada en la metal·lúrgia, la il·luminació (làmpada d’arc, bombeta) -millorant l’enllumenat urbà i possibilitant el treball nocturn a les fàbriques-, en aparells de nova invenció i en sistemes de comunicació. També permeté electrificar i ampliar la xarxa ferroviària i construir locomotores més ràpides, així com grans vaixells metàl·lics impulsats per turbines. Dinamo Els motors de corrent continu, anàlegs a les dinamos, són alimentats amb corrent continu mitjançant l’excitació adequada.

El petroli Conegut des de l’antiguitat, va ser estudiat com a font d’energia fins que s’obtingué el combustible de dos nous sistemes de transport: l’automòbil i l’avió. Es va aplicar a la nova indústria del plàstic i en l’obtenció d’energia termoelèctrica.

LA FORJA DEL PRESENT

7

ACTIVITATS Producció industrial mundial en % País / any EUA Alemanya Gran Bretanya França 1

1881-1885 28,6 13,9 26,6 8,6

1896-1900 30,1 16,6 19,5 7,1

1906-1910 35,3 15,9 14,7 6,4

1913 35,8 15,7 14,0 6,4

Observa els percentatges reflectits en aquest quadre. Quina és l’evolució de les xifres de producció? Quin és el país capdavanter?

1. Quin estat va ser el pioner durant la Primera Revolució Industrial? Quin es va convertir en capdavanter al final del s. XIX? 3. Un nou tipus d’empresa A les fàbriques, les formes de treball van canviar; d’empreses familiars amb pocs treballadors es va passar a centres de treball amb molts operaris i una complexa organització. Per a augmentar la producció s’aplicà la cadena de muntatge, en què cada treballador només intervenia en una part de la fabricació del producte automatitzant repetidament els seus moviments. Aquest model quedava molt lluny de l’artesà tradicional, ja que no calia un esforç intel·lectual per a realitzar-lo i es desconeixia el procés global de fabricació. Al mateix temps es va portar a terme el sistema de producció en sèrie, en què cada fàbrica s’especialitzava en l’elaboració d’unes peces determinades o en el muntatge final d’un producte. Amb aquests dos mètodes es va augmentar la producció, es van reduir despeses i es va abaratir el preu final dels productes.

LA FORJA DEL PRESENT

8

DOCUMENT 1: EL TREBALL EN CADENA

Sistema de fabricació en que el material passa per diferents màquines o equips disposats talment que en cada un és efectuada l'operació corresponent a l'ordre que aquesta ocupa en el procés. Les operacions són disposades de manera que el treball és efectuat a un ritme uniforme determinat pel temps tipus atorgat a cada operació. La cadena perfecta permet el Dones treballant a la cadena moviment seguit del d'una fàbrica tèxtil material al llarg d'una sèrie d'operacions i de manera que l'activitat sigui simultània a tots els punts, recorrent el producte, fins a la fi de la seva elaboració, un camí raonablement directe. Modernament, amb l'aplicació de l'ordinador hom ha aconseguit l'optimació dels processos fabricació i muntatge en cadena.

LA FORJA DEL PRESENT

9

ACTIVITATS

1. Explica, a partir de la informació que proporciona l’esquema, en què consisteix la producció en sèrie i el taylorisme. Analitza els seus efectes sobre la producció i el consum. 2. Relaciona el contingut d’aquest esquema amb el context de la nova organització industrial i la concentració empresarial que caracteritzen l’anomenada Segona Revolució Industrial. 3. En el darrer terç del s. XIX, i a remolc d’aquests canvis, el capitalisme es va transformar i va deixar pas al que es coneix com a “capitalisme financer o monopolista”. Explica els elements que el caracteritzen.

LA FORJA DEL PRESENT

10

La banca Va finançar el capital que es necessitava per a fabricar màquines cada cop més especialitzades i cares. Els empresaris van formar associacions anomenades societats anònimes per a fer front a les inversions. La banca concedia crèdits a les empreses i, a més, n’era propietària de moltes.

4. La primera gran crisi capitalista Entre el 1873 i el 1890 es va produir la primera crisi del sistema capitalista. Els empresaris tendien a produir al màxim amb el mínim cost possible per a poder vendre més que els competidors. Això es feia deixant d’invertir en maquinària moderna i reduint al mínim els salaris dels obrers. Però els salaris massa baixos no permetien als treballadors comprar productes en reduir-se la seva capacitat adquisitiva, i alhora la manca de millores tècniques impedia produir en gran quantitat i més barat. Els productes romanien als magatzems sense poder-se vendre i nombrosos empresaris van fer fallida. Moltes fàbriques van tancar i els seus treballadors van quedar-se a l’atur i en la més absoluta misèria. Només les empreses més fortes van suportar la crisi. Amb el temps es va comprovar que el capitalisme podia passar per crisis periòdiques ocasionades pel seu propi sistema de producció.

5. La Segona Revolució Industrial a Catalunya

5.1 Adéu a la màquina de vapor Amb el canvi de segle, la turbina hidràulica va començar a desplaçar la màquina de vapor en la producció d’electricitat a tot Europa, tot i que, a Catalunya, el salt no es va produir fins al 1911. L’enginyer canadenc Frank S. Pearson, president de la Barcelona Traction (coneguda com La Canadenca), va promoure la construcció de les centrals de la Noguera Pallaresa, a Camarasa i a Tremp. Paral·lelament, Energia Elèctrica de Catalunya, creada amb participació de capital francès, va construir la central de Cabdella, a la Vall Fosca, si bé el control del projecte al final va acabar a les mans de la Barcelona Traction. La titànica construcció de la central de Cabdella va tenir importants repercussions en el mapa energètic català en baixar substancialment el cost del kw/h. La Canadenca La Barcelona Traction va crear i desenvolupar la primera xarxa de producció i distribució elèctrica a Catalunya fins a fer-se gairebé amb el monopoli. Per a la construcció de les

LA FORJA DEL PRESENT

11

preses va donar feina a milers d’obrers, va adquirir empreses a altres sectors i va constituir tota una xarxa d’entitats especialitzades. La central de Cabdella La Canadenca va comprar les accions dels financers francesos i es va fer amb el control d’Energia Elèctrica de Catalunya. La Central de Cabdella (1914), construïda gràcies a un esforç tècnic sense parangó a l’època, va aconseguir que el preu del kw/h sortís a 0,00324 ptes, molt per sota del de les tèrmiques barcelonines.

Vies i catenàries A partir de 1905 va començar l’electrificació del transport públic, el ferrocarril, i també dels tramvies. Una de les primeres línies en fer aquesta transformació va ser la del ferrocarril de doble via que unia l’antiga vila de Sarrià amb la plaça de Catalunya, propietat de la Barcelona Traction. L’electrificació va suposar també la substitució de l’ample de via per la internacional. A partir de 1912, la línia Sarrià-Barcelona va passar a ser explotada conjuntament amb els Ferrocarrils de Catalunya, que feien el trajecte de Barcelona a Sabadell i Terrassa. La progressiva electrificació dels tramvies va revolucionar també l’ús de la xarxa de transports a Barcelona, que es va unificar fins a quedar en mans d’una sola companyia, la belga Les Tramways de Barcelona. Tramvies Amb 125 km construïts el 1910, els tramvies van constituir el mitjà de transport més utilitzat fins als anys trenta, sense competència important per part dels cotxes ni del metro, que no es va construir fins a la dècada dels vint. Aquesta va ser l’època daurada dels tramvies, amb una mitjana anual de 75 milions de passatgers. Xarxa de transports. En els primers decennis del nou segle, Barcelona va disposar d’una xarxa de transports dividida en quatre sectors: tramvies, ferrocarrils, autobusos i vaixells. L’electrificació, extensió i millora dels dos primers va permetre fer-ne un ús col·lectiu tant els dies feiners com per a l’esbarjo popular dels caps de setmana.

5.2 El gas i el vapor resisteixen Un cop fets els primers assajos, com l’enllumenat de La Maquinista, la primera adopció important de l’electricitat a la indústria catalana no es va produir fins al període 1907-1913, quan es van configurar les línies mestre del sistema elèctric. La transició energètica del vapor o gas a l’electricitat va ser lenta i complexa: moltes indústries no havien amortitzat les antigues instal·lacions i fins al 1912 la nova energia encara resultava més cara que el carbó o el gas. A més, Catalunya era deficitària en producció elèctrica. Al principi, l’electricitat només es va aplicar en petites unitats de producció i fins al 1910-15 no es va generalitzar a la totalitat dels sectors i dels processos. L’electricitat va donar lloc també al naixement de noves indústries.

LA FORJA DEL PRESENT

12

Producció elèctrica Entre 1901 i 1909, a Catalunya es va doblar el consum elèctric fins a 100,5 kw/h i sempre en bona part depenent d’aportacions energètiques exteriors. Les comarques que més energia produïen eren les lleidatanes, seguides de les barcelonines i gironines, mentre la producció a Tarragona estava per sota del milió de kw/h. Noves indústries Es va crear un nou sector de béns d’equip, constituït per fàbriques d’acumuladors, dinamos, cables, làmpades incandescents i tallers de construcció de petits aparells. Una especialitat important va ser la dels electromotors, que va obrir les possibilitats a les empreses que ja fabricaven motors amb altres fonts d’energia.

5.3. El telèfon A Espanya, el telèfon va tenir una extensió social molt lenta fins al 1915. Aquell any només funcionaven 18 xarxes públiques i 89 de privades. La companyia més important era la Peninsular, que gestionava 28 línies, entre les quals hi havia la xarxa urbana de Barcelona, i que tenia el 50% del total d’abonats. El principal obstacle per a l’extensió social del telèfon va ser, però, el preu de la quota d’abonament i la incapacitat de l’estat de fer-hi front financerament. A Catalunya, el 1914, només 38 municipis tenien telèfons, i la majoria en mans de Companyia Peninsular. A partir de l’any 1915, l’autorització de l’estat a la Mancomunitat per a la construcció i explotació del servei telefònic va permetre que arribés a municipis mitjans i rurals i amb pocs abonats. Xarxa urbana de Barcelona Va constituir un problema polític a partir de 1914. La Mancomunitat va sol·licitar reiteradament a l’estat que, quan acabés la concessió que tenia la Companyia Peninsular, el servei telefònic de Barcelona li fos traspassat per incorporar-lo a la seva xarxa. Però va ser l’estat que finalment es va apoderar de la xarxa barcelonina. Municipis mitjans i rurals La Mancomunitat va donar servei a 410 municipis i va construir 5.950 quilòmetres de línia. La xifra màxima d’abonats va ser de 3.189 l’any 1925. Malgrat tractar-se d’una xarxa que donava servei a ciutats mitjanes i rurals i amb pocs abonats, les despeses i els ingressos van anar força equilibrats i va mantenir sempre superàvit.

LA FORJA DEL PRESENT

13

5.4. Indústria i tècnica Competència elèctrica La Societat Catalana d’Enllumenat de Gas (1843) va entrar en el negoci de l’electricitat a través de la Central Catalana d’Electricitat, del grup Eugène Lebon et Cie., amb qui el 1911 va constituir la Societat General de Forces Hidràuliques per a la construcció de centrals i preses a Osca, la Noguera Pallaresa i la Ribagorçana. L’any següent, la forta competència de La Canadenca, que de mica en mica s’anava fent amb el control del sector elèctric, va forçar la retirada del capital francès i l’absorció per part de la Societat Catalana de les altres dues empreses aliades. La nova companyia Catalana de Gas i Electricitat, si bé disposava d’una xarxa important a Barcelona, va continuar trobant grans dificultats concurrencials en el desenvolupament del negoci elèctric. Eugène Lebon et Cie. Mort Charles Lebon, que havia obtingut la primera concessió per subministrar gas a Barcelona, el seu fill va constituir una nova societat. Es va aliar amb Catalana Gas per repartir-se el mercat barceloní i va crear amb aquesta companyia una societat conjunta per entrar en el negoci elèctric, la Central Catalana d’Electricitat (1896). Dificultats concurrencials Les centrals elèctriques de Catalana de Gas i Electricitat estaven lluny i més mal comunicades del principal centre consumidor: Barcelona. Això, sense oblidar la forta competència d’una multinacional com La Canadenca, va limitar molt el creixement de Catalana, que es va haver de conformar-se amb una quota de mercat gairebé testimonial. Bona química amb els estrangers A partir de finals del segle passat, la indústria química va veure la constitució d’algunes grans empreses, com ara l’Electroquímica de Flix (1897), la Societat Espanyola de Carburs Metàl·lics (1897), la Societat Anònima Cros (1904) i l’Electrometal·lúrgia de l’Ebre (1904). La necessitat d’una forta inversió i d’una tecnologia moderna va exigir l’entrada de capital estranger. Amb tot, el caràcter auxiliar d’aquesta indústria i les limitacions de la mateixa química catalana, especialment les deficiències en l’ensenyament, van conduir a una dependència respecte del que es feia a fora. Aquesta situació va poder ser només en part resolta per la presència d’estrangers o gràcies als viatges de catalans per Europa, que van permetre la incorporació dels nous procediments. Electroquímica de Flix Aquesta empresa va produir per primera vegada a Espanya sosa càustica mitjançant l’electròlisi de la sal marina. Fins llavors, Espanya havia estat el principal exportador de matèria primera a Europa i un gran importador de sosa. Ara es posava a disposició dels industrials catalans un blanquejador i un decolorant de les teles. Societat Anònima Cros La Cros era una empresa familiar centenària que el 1904 es va transformar en S.A. per continuar l’expansió comercial i industrial. Seguint la línia de la seva antecessora, la S.A.

LA FORJA DEL PRESENT

14

Cros tenia com a objectiu fabricar àcids i altres productes químics i matèries primeres per a adobs. Va mantenir el caràcter fortament familiar. Sa majestat l'automòbil Els primers anys de la indústria automobilística a Catalunya l’empresa capdavantera va ser la Hispano-Suiza, constituïda el 1904 per Damià Mateu i l’enginyer suís Markus Birkigt. Però el gran salt no el va fer fins a la guerra europea, quan va haver de crear una foneria pròpia a la fàbrica de la Sagrera i una secció de forja i estampat a Ripoll. També es va dedicar a la fabricació d’òmnibus, camions, motors per a embarcacions esportives i motors per a avions. L’altra empresa automobilística va ser la Barcelona Biada, Elizalde Companyia (1911), amb seu a Sant Andreu. El 1914 va construir el primer model de cotxe. Aviat es va especialitzar en xassís per a camions, però va acabar abandonant el sector automobilístic i es va centrar en la fabricació de motors i turboreactors per a avions. Hispano-Suiza El gran impulsor d’aquesta empresa va ser l’enginyer Markus Birkigt, gran dissenyador i innovador en la fabricació de motors. La participació de cotxes de la Hispano-Suiza va potenciar l’èxit i el renom internacional i va impulsar la producció industrial. El primer Saló de l’Automòbil de Barcelona va tenir lloc al Turó Park l’any 1913. Producció de motors per a avions Algunes empreses automobilístiques, com la Hispano-Suiza o l’Elizalde, van sobresortir aviat en la fabricació de motors per a avions. L’Espanyola d’Automòbils (1915) s’hi va dedicar preferentment i va arribar a tenir un aeròdrom al Prat del Llobregat. L’empresa va assolir una gran dimensió amb la construcció en sèrie d’aparells biplans.

LA FORJA DEL PRESENT

Unitat Didàctica 2. EL FENOMEN COLONIAL

15

LA FORJA DEL PRESENT

16

1. Colonialisme i Imperialisme Al mateix temps que es desenvolupa la Segona Revolució Industrial, existeix un procés d'expansió de les societats europees cap a la resta del món. Aquest fenomen té arrels demogràfiques -la revolució demogràfica crea un excedent de població que comporta fortes migracions intercontinentals-, econòmiques -la necessitat d'exportar capitals i mercaderies excedents, i de controlar les fonts de matèries primeres- i finalment, arrels polítiques i ideològiques -consideracions estratègiques entre estats i la "missió" civilitzadora d'Europa. Aquesta expansió extraeuropea permet qualificar la conjuntura històrica del darrer terç del segle XIX i els principis del XX com l'etapa inicial de l'imperialisme o "era dels imperialismes". L'expansió colonial n'és, sens dubte, la conseqüència més important. Malgrat que el fenomen imperialista és bàsicament europeu, a la darreria del segle XIX apareixen dues noves potències extraeuropees que participen del mateix fenomen: els Estats Units i el Japó.

2. El concepte d'imperialisme Les tesis marxistes La formidable expansió de les economies europees vers l'exterior, i les conseqüències polítiques d'aquest fet -l'expansió colonial- provoquen aviat un seguit de reflexions teòriques sobre les causes i els mecanismes d'aquests fenòmens. Són pensadors marxistes, com Hilferding (El capital financer, 1919), Lenin (L'imperialisme, fase superior del capitalisme, 1917) o Bukharin (L'economia mundial i l'imperialisme, 1929), els qui reflexionen sobre la relació entre els canvis qualitatius en l'estructura del capital i l'expansió exterior. Per a tots ells, l'arrel de l'imperialisme es troba en l'hegemonia establerta pel capital financer. La influència dels monopolis porta els estats a una política proteccionista, i també a l'expansionisme territorial. Ambdós elements resultaven complementaris, tant per protegir el propi mercat de la competència exterior, com per aconseguir nous mercats, evitant la sobreproducció i mantenint així la rendibilitat dels capitals. L'anàlisi marxista considera també que no n'hi ha prou amb la necessitat de nous mercats per explicar l'expansió exterior. L'exportació de capitals per mantenir els beneficis i, consegüentment, el control polític de grans espais territorials, per tal de protegir les inversions, esdevé una altra de les causes fonamentals de l'imperialisme. Finalment, cal considerar un altre factor explicatiu, la recerca i control de matèries primeres per tal de poder rebaixar el seu cost i augmentar els beneficis. Per tant, les tesis marxistes

LA FORJA DEL PRESENT

17

centren el concepte d'imperialisme -considerat com un nou estadi del capitalisme- en les transformacions de l'estructura del capital. Per tant, les motivacions econòmiques permeten explicar l'aparició de l'imperialisme.

Les tesis liberals Les explicacions liberals de l'imperialisme es caracteritzen per no establir una relació de causalitat entre el desenvolupament del sistema capitalista i l'imperialisme. Per a aquest corrent de pensament, els factors definidors de l'imperialisme són molt diversos i en general hom utilitza aquesta expressió per referir-se exclusivament a l'expansió colonial. Tanmateix, podem agrupar les explicacions segons el tipus de factor que consideren dominant. Per a alguns, l'element clau és l'estructura social i les seves contradiccions. Hobson (L'imperialisme, 1902) pensa que és el desigual repartiment de la riquesa en els països desenvolupats la causa de l'imperialisme. La feblesa del mercat interior -subconsum de les masses- comporta un excedent de capitals, sense col·locació rendible, que necessiten una sortida exterior. Per a l'historiador britànic G. Barraclough (Una introducció a la història contemporània, 1964) són les mutacions provocades per la industrialització l'origen de l'expansió exterior. Les classes dominants, davant la contestació social, veuen en l'imperialisme la manera de canalitzar el malestar social i evitar les amenaces a l'ordre social existent. Des d'una perspectiva diferent, i en clara polèmica amb les tesis marxistes, Shumpeter, poc després de la guerra de 1914-1918, opina que el capitalisme no és el responsable de l'imperialisme, sinó que aquest és el producte de la supervivència d'estructures socials heretades del passat, especialment de l'època de les monarquies absolutes, extraordinàriament agressives. Per a les explicacions polítiques de l'imperialisme, és l'enfrontament entre les grans potències europees, esperonat pels nacionalismes, la causa de l'expansió colonial a la fi del segle XIX. Per a historiadors com D.K. Fieldhouse són els esdeveniments del 1870, la unitat alemanya, que alteren l'equilibri europeu mantingut fins aleshores, els que porten a l'expansió exterior. La precarietat de l'equilibri en el centre -Europa- porta cap a la perifèria els enfrontaments. Un cop llançades a la conquesta colonial, les potències europees entrarien per raons estratègiques en una dinàmica de control de nous territoris totalment imparable. L'exaltació nacionalista hauria estimulat aquesta cursa.

3. Causes del fet colonial Les causes que van provocar l’expansió territorial d’Europa i la formació dels imperis colonials van ser de diversa tipolologia: •

La pressió demogràfica.

LA FORJA DEL PRESENT

• • • •

•

18

La generalització de la industrialització a Europa, que exigia grans quantitats de primeres matèries que les colònies podrien subministrar a baix cost. La necessitat de trobar nous mercats on introduir la producció industrial que creixia sense aturador. El desplegament dels transports i els mitjan de comunicació també possibilità la penetració en territoris fins aleshores aïllats i els seu posterior i immediat control. L’interès estratègic, ja que les potències colonitzadores i en expansió necessitaven establir bases navals per protegir llurs rutes, emmagatzemar el combustible pels vaixells o bé controlar determinats enclavaments d’una indiscutible vàlua estratègica, com per exemple l’estret de Gibraltar o el cap de Bona Esperança. En aquesta direcció s’ha d’entendre l’afany que dipositaren europeus i americans en la construcció els canals de Suez i de Panamà. L’interès que l’exploració de noves terres suscità entre exploradors i missioners. Aquests darrers, en concret, al costat de serveis sanitaris i econòmics bàsics, van contribuir força a l’extensió dels costums i codis morals dels europeus entre la població indígena.

ACTIVITATS 1. Enumera una causa econòmica i una d’ideològica del fet colonial. 2. Enumera en l’ordre que et sembli més important, les causes del colonialisme i, argumenta per què dones més importància a unes o altres. 4. Tipus de colònies Cada potència colonitzadora, anomenada metròpoli, va implantar diferents models d’explotació econòmica: •

• •

Colònies de poblament: aplicades per l’imperi Britànic al Canadà, Sud-àfrica, Austràlia i Nova Zelanda, i per l’imperi Francès a Algèria i les Antilles. Consistien en l’establiment de grans contingents de població europea com a colons camperols en granges, desplaçant la població indígena o fent-la servir de mà d’obra barata . Colònies d’explotació: consistents en l’explotació dels recursos naturals per part de grans companyies comercials, militars i funcionaris. Es van establir a l’Índia i l’Àfrica negra en forma de plantació i explotació minera. Règim de concessions: obtenció d’avantatges comercials i econòmics per als colonitzadors, però sense ocupar el territori. És el cas de la Xina i la llibertat de comerç amb alguns ports, construcció del ferrocarril i concessions de mines.

LA FORJA DEL PRESENT

19

DOCUMENT 2: CAUSES DEL COLONIALISME

Font 1 Ahir vaig fer un tomb per l’Est End (barri obrer de Londres) i vaig assistir a una reunió d’aturats. Vaig escoltar fortes discussions. No se sentia altra cosa que un crit: pa!, pa! Quan vaig tornar a casa em vaig sentir encara més convençut que abans de la importància de l’imperialisme (colonialisme). Per salvar els quaranta milions d’habitants de la Gran Bretanya d’una mortífera guerra civil hem de conquerir noves terres. Nosaltres els conqueridors, ho hem de fer per instal·lar-hi l’excedent de la nostra població i trobar noves sortides als productes de les nostres fàbriques i de les nostres mines. L’imperi, com he dit sempre, és una qüestió d’estómac. Si voleu evitar la guerra civil haureu de convertir-vos en imperialistes. Cecil Rhodes, 1895

Font 2 La bona notícia de l’ocupació d’Alger ha portat als cors de tots els missioners el més gran desig d’anar a sembrar en aquesta terra inculta: em demanen amb molta insistència que us sol·liciti a vós el permís per anar a predicar la fe als pobles conquerits. Bisbe de Marsella, 1830

Font 3 Agafa la càrrega de l’home blanc, envia endavant els millors que has criat. Obliga als teus fills a l’exili; per tal que serveixin les necessitats dels (teus captius; espera amb tots els teus arreus, els teus atordits i salvatges pobles, els teus recent capturats pobles esquerps mig dimonis i mig nens Rudyard Kipling, La càrrega de l’home blanc (1903)

LA FORJA DEL PRESENT

20

Font 4 Cal dir que les races superiors tenen un dret sobre les inferiors, tenen el deure de civilitzar-les. Certament, quan els soldats espanyols van introduir l’esclavitud a l’Amèrica Central no van acomplir el seu deure de raça superior. Actualment jo defenso que les nacions europees compleixen amb grandesa i honestedat el deure superior de la civilització. Jules Ferry, 1885

1. Enumera les causes del fet colonial que es poden deduir d’aquests textos. Quina causa et sembla més important i per què? 2. Classifica les fonts segons que la causa esmentada del fet colonial sigui de tipus econòmic, social, ideològic, o bé d’altra mena. Pot ser que en algun text trobis justificacions de més d’un tipus. 3. Busca en una enciclopèdia els noms dels signants de les fonts 1, 3 i 4 i esbrina quin va ser el seu paper en el colonialisme del s. XIX. Comentaho breument per escrit. 4. Redacta un text amb el títols: “Les causes del colonialisme”.

5. Els determinants extraeuropeus El mateix Fieldhouse i altres historiadors consideren que hi ha una visió excessivament eurocèntrica de l'imperialisme. L'expansió colonial no ha estat pas ni organitzada ni planificada, sinó que seria la resposta a les creixents dificultats que tindrien els europeus per mantenir de manera informal -sense control militar- l'hegemonia en àmplies zones del planeta. El desenvolupament a gran escala, a partir de la dècada de 1880, del control directe d'àmplies zones, i en particular el gran moviment de partició i colonització d'Àfrica, s'explicarien essencialment per la contestació -rebel·lions, aixecaments, etc...- dels pobles perifèrics. En el cas africà serien les rebel·lions del Transvaal (1877) i la crisi egípcia (1879-1882) les causes de l'intervencionisme europeu.

6. Les conseqüències de l'imperialisme: l'expansió colonial Malgrat que diversos estats europeus disposaven de colònies des del segle XVI, és a partir de la dècada de 1870 quan s'inicia el gran moviment d'expansió europea que donarà lloc al repartiment d'Àfrica i a la constitució dels imperis colonials contemporanis.

LA FORJA DEL PRESENT

21

Gran Bretanya La primera onada expansiva afectà fonamentalment la Gran Bretanya i França. La Gran Bretanya actuà en dos fronts, les fronteres de l'Índia (protectorat del Balutxistan, 1879, i l'expansió birmana, 1885) i Egipte (1882), per tal de reforçar el seu control sobre la ruta de l'Índia (canal de Suez).

L’imperi britànic (to gris)

França França s'esforçà per consolidar les seves possessions al nord d'Àfrica (protectorat sobre Tunísia, 1881) i a Indoxina (protectorats sobre Annam i Tonquin, 1883).

LA FORJA DEL PRESENT

22

Imperi francès (to gris clar) Altres potències colonials La segona onada afecta els principals estats europeus que actuen en el continent africà. La colonització africana té generalment el seu origen en les campanyes d'exploració, les empreses missioneres i l'acció directa de companyies privades. La Conferència de Berlín (1884-1885), convocada per Bismarck, defineix l'interès dels governs europeus per la colonització. Malgrat que en el seu origen la Conferència cercava només un consens sobre l'actuació a la zona del Congo del rei de Bèlgica, Leopold II, que respectés els interessos comercials dels altres països, ben aviat va definir les condicions necessàries per a l'ocupació del territori africà. Retrospectivament, la Conferència apareix com el punt de partida del repartiment d'Àfrica. A principis del segle XX, tret d'Etiòpia i de Libèria, el conjunt del territori africà era sota domini europeu. França controlava gran part del Magrib, l'Àfrica occidental i Madagascar, així com part de l'Àfrica equatorial. Les possessions britàniques s'articulaven al voltant de l'eix el Caire-el Cap, amb el control d'Egipte, el Sudan, Uganda, Kenya, Rhodèsia i Sudàfrica. A l'Àfrica occidental disposava de colònies disperses, Nigèria, Ghana, Sierra Leone i Gàmbia. Alemanya tenia colònies a l'Àfrica oriental (Tanganyika), sud-occidental (Namíbia), al Camerun i al Togo. Bèlgica posseïa per herència de Leopold II, un ampli territori al centre de l'Àfrica (Congo), i Portugal mantenia les seves colònies d'Angola, Moçambic i Guinea. Finalment, Itàlia ocupava Líbia, Eritrea i Somàlia.

7. Les conseqüències de l'imperialisme: les lluites interimperialistes Els repartiments colonials agreujaren la ja tradicional rivalitat entre les grans potències. Es produïren crisis polítiques que portaren Europa a les portes de la guerra, com les de Fashoda (Sudan, 1898) -entre França i la Gran Bretanya-, o les del Marroc entre França i Alemanya el 1905 i el 1911. Hi ha també conflictes bèl·lics, plantejats fonamentalment pels nous imperialismes extraeuropeus (guerra de les Antilles entre els Estats Units i l'Estat

LA FORJA DEL PRESENT

23

espanyol el 1898, o la guerra russojaponesa del 1905 pel control de Manxúria). Sens dubte, la gran guerra de 1914-1918 participarà també d'aquestes rivalitats.

8. Les justificacions de l'imperialisme Per a les poblacions europees, la conquesta es justifica per si mateixa. La subjecció dels pobles d'ultramar, que es tenen per "salvatges" o inferiors, és considerada com a normal. Les classes dirigents difonen el missatge de desigualtat racial. Les teories de Darwin són emprades en aquest sentit. Els anglesos hi afegeixen el messianisme religiós, "la raça imperial" predestinada per Déu a conquerir el món. La civilització europea, jutjada per tothom com a superior, ha d'estendre's entre els indígenes, aquest és el deure del colonitzador. El nacionalisme hi juga un paper fonamental. La conquesta reforça el prestigi i la puixança de la metròpoli, al mateix temps que el sentiment nacional reforça la cohesió social davant del nacionalisme veí, considerat enemic. Socialment, les conquestes ajuden a superar també la conflictivitat social des del moment que permeten traslladar a les colònies una part important de l'explotació que patien els obrers europeus.

9. L'impacte per als colonitzats El domini europeu comportarà la destrucció de les estructures socioeconòmiques, polítiques i ideològiques dels colonitzats. La penetració de les relacions capitalistes de producció destruirà les seves economies i el teixit social que sustentaven, imposant-ne de noves, caracteritzades per la dependència respecte a la metròpoli. Igualment, la imposició lingüística i religiosa ajudarà a destruir les arrels tradicionals i en canvi implantarà els valors i les formes de pensar dels colonitzadors. DOCUMENT 3: L’IMPERIALISME BRITÀNIC El colonialisme britànic va optar per una política d’administració indirecta allà on va trobar alguna mena d’organització o personal precolonial fàcilment identificable amb els seus interessos; la utilització de persones intermèdies per exercir el control directe tenia l’avantatge que les colònies, fins i tot després d’obtenir la independència, es trobaven dotades d’una mínima administració i d’un personal polític, en molts casos sorgit de les elits locals i educat a les universitats britàniques, favorable als interessos de l’antiga metròpoli, disminuint el risc de possibles ruptures. [...] La política colonial

LA FORJA DEL PRESENT

24

desenvolupada per França en el seu imperi va ser molt diferent. El principi seguit va consistir en l’assimilació, basada en la unió cada cop més estreta entre lescolònies i la metròpoli, que es traduïa en un intent d’absorció dels nadius de les colònies per la llengua, la cultura i la civilització franceses. Contra l’administració indirecta britànica, França va optar per l’administració directa de les seves colònies a tots els nivells. [...] SANAHUJA, J. M., «Los regímenes políticos del Tercer Mundo» Geografía de la sociedad humana. Barcelona, 1982

Llegiu el text següent i contesteu les qüestions. 1. Resumiu les idees principals del text i indiqueu a quin context històric fa referència. 2. Expliqueu les diferents modalitats d’ocupació, d’administració i d’explotació utilitzades per les potències europees durant l’època imperialista i citeu-ne algun exemple. El text parla dels avantatges del model colonial britànic. Quines conseqüències podia tenir el model francès? 3. Enuncieu els factors que van impulsar les potències europees a ocupar els territoris colonials i indiqueu les etapes més significatives del repartiment d’Àfrica. Quins eren els principals objectius de francesos i britànics en aquest continent?

LA FORJA DEL PRESENT

25

Unitat Didàtica 3. EL MOVIMENT OBRER

El quart estat de Pelliza de Volpedo

LA FORJA DEL PRESENT

26

1. Les condicions de vida del proletariat Una nova classe social Amb l’auge de la burgesia i les transformacions de la Revolució Industrial va sorgir una nova classe social nombrosa: la dels obrers industrials. Aquests, provinents de l’excés demogràfic del camp o bé dels antics oficis artesanals que no van poder sobreviure a la competència que els feien els productes manufacturats a les fàbriques, van passar a engruixir barris sencers a les ciutats. Una situació miserable Gran part de la seva vida la passaven treballant llargues jornades a les noves fàbriques. Aquestes jornades –de 15 a 16 hortes diàries!- solien acompanyar-se de rígides disciplines, de prohibicions, de sous molt baixos. Els infants s’incorporaven a les fàbriques des de molt petits; llurs salaris, i els de les dones eren molt més baixos que els dels homes encara que fessin la mateixa feina. La misèria dels treballadors i llurs dures condicions de treball i de vida –treball mecànic i repetitiu davant d’una màquina, manca d’higiene als habitatges i a les fàbriques, sous baixos, analfabetisme, atur permanent, accidents de treball, malalties infeccioses...- eren fets prou evidents perquè els obreres rebutgessin la ideologia liberal i acabessin organitzant-se en sindicats i partits polítics per demanar millores i per canviar l’organització de la societat. El somni d’una societat més justa va començar a prendre forma.

2. Les organitzacions obreres Els treballadors del s. XIX no tenien vacances, treballaven fins i tot els diumenges, no tenien assegurança d’atur, ni contractes, ni jubilació. Tampoc no existien ni la medicina ni l’educació gratuïtes. Per assolir alguns dels drets que ara estan establerts, les lluites espontànies i les organitzades a través dels sindicats van anar aconseguint millores laborals i socials per a la major part de la població. A partir de la segona dècada del s. XIX, els obrers van començar a ser conscients de llurs condicions de misèria i, a la vegada, de llur força enfront dels desajustos produïts pel liberalisme econòmic. L’estat liberal es va desentendre de la problemàtica dels treballadors i, al començament, es va negar a elaborar lleis socials al seu favor. Va ser la pròpia classe obrera la que va fer pressió per solucionar llurs problemes mitjançant diverses formes d’organització.

LA FORJA DEL PRESENT

27

Durant la primera meitat del s. XIX, el moviment obrer va créixer enormement malgrat que la desorganització va ser la tendència general. La llei prohibia totes les associacions i la vigilància policíaca juntament amb les llargues jornades de treball impedien sovint qualsevol iniciativa. Els primers sindicats obrers Els obrers britànics foren els primers a obrir-se pas en el camí dels drets i els deures elementals. El 1825 aconseguien el dret d’associació i de vaga, arran d’aquestes victòries nasqué un sindicat: les Trade Unions. La seva finalitat era negociar amb l’empresari per obtenir una reducció de la jornada de treball, un augment dels salaris, una protecció contra els accidents i un control sobre la contractació. A França també sorgí un sindicat fort, la Confederació General del Treball (CGT) (1895), i a Espanya aparegueren dos sindicats que rivalitzaren entre ells per assolir l’hegemonia entre el proletariat: la Unió General de Treballadors (UGT) (1888) i la Confederació Nacional del Treball (CNT) (1911).

ACTIVITATS 1. Quan neixen, i per quins motius, els sindicats de treballadors? 2. Quina diferència hi ha entre un partit i un sindicat? 3. Elabora un fris cronològic que comprengui cents anys (1800-1900). Situa-hi el naixement dels sindicats obreres del s. XIX.

3. Les ideologies de la classe obrera Els sindicats i els partits polítics sorgits a la segona dècada del s. XIX es basaven en propostes ideològiques noves que criticaven el sistema capitalista i proposaven alternatives d’organització de la societat que creien més justes. El socialisme La primera crítica seriosa del sistema liberal va venir del pensament socialista. La ideologia socialista va néixer de la reflexió sobre la societat industrial tan bon punt aquesta va aparèixer. Les primeres reaccions dels socialista davant les desigualtats, la misèria dels obreres i la duresa de les condicions de treball, els van dur a revoltar-se contra els valors i a cercar-hi solucions. Els socialistes denunciaren l’individualisme i els abusos generats per la lliure competència sense cap mena d’intervenció de l’estat. Segons ells, el principal motiu de tots els desgavells socials procedia de la propietat privada. Karl Marx, enuncià que l’únic sistema per posar fi a la misèria i l’explotació de la classe treballadora era la revolució. En opinió de Marx, la burgesia no renunciaria espontàniament

LA FORJA DEL PRESENT

28

als seus privilegis i, per tant, calia enderrocar-la per mitjà de la violència. Aquesta revolució havia de ser duta a terme pels treballadors i havia de conduir a la supressió de la propietat privada dels mitjans de producció i a la conquesta de l’estat per part del proletariat. L’anarquisme Un altre corrent ideològic del s. XIX fou l’anarquisme. S’integrà en un primer moment dins dels corrents socialistes perquè compartia la crítica a la societat capitalista i a la propietat privada, com també la creença en la possibilitat de construir un ordre social més just. Després, les divergències van anar creixent fins que es produí una separació del corrent anarquista respecte del socialista. Les diferències estaven en el fet que mentre els socialistes pretenien arribar a la societat justa passant per la conquesta de l’estat, els anarquistes volien arribar a partir de la destrucció de qualsevol forma o tipus d’estat. El rus Mikhail Bakunin va ser una de les personalitats més rellevants del pensament i acció anarquistes. En la seva teoria rebutja qualsevol mena de llei o d’autoritat. Per Bakunin tot poder beneficia a una minoria dominant i explotadora en perjudici de la majoria d ela població. Es pronuncia contra la propietat individual dels mitjan de producció, ja que condueix a la desigualtat i constitueix l’essència de l’autoritat. Per això, proposa substituir-la per la propietat col·lectiva. La revolució és necessària per posar fi a l’estat.

Karl Marx

Mikhail Bakunin

LA FORJA DEL PRESENT

29

ACTIVITATS 1. Descriu les diferències que hi entre el pensament de Marx i el de Bakunin. 2. Hi ha algun partit o sindicat a l’actualitat que es basin en algun d’aquests corrents ideològics? Quins són?

4. El naixement del proletariat a Catalunya Proletaris units L’aparició del proletariat industrial està associada al desenvolupament de la indústria. Es van trencar les antigues relacions gremials i van ser substituïdes per una relació social on eren importants el interessos de classe. L’impuls industrialista que hi ha a Catalunya durant la primera meitat del XIX va provocar també la creació d’associacions obreres. La primera associació obrera que va actuar obertament va ser la Sociedad de Protección Mutua de Tejedores de Algodón de Barcelona, fundada el 10 de maig de 1840 i vinculada a la indústria tèxtil. L’impacte social provocat per l’aparició del proletariat industrial és l’argument dels estudis sobre les condicions de vida escrits en aquella època per socialistes utòpics i higienistes. Associacions obreres El 1840, el mateix any en què les condicions polítiques van permetre l’aparició de la Sociedad de Protección Mutua de Tejedores de Algodón, es va crear una Asociación Mutua de Tejedores de Barcelona. Era la mateixa organització, que amb un nom actuava com a sindicat reivindicatiu i, amb l’altre, com a caixa de previsió social. Estudis sobre les condicions de vida Les dades de la ‘Monografia estadística de la classe obrera de Barcelona’ van ser afegides al llibre d’Ildefons Cerdà ‘Teoria General de la Urbanització’. L’estudi estableix que la població obrera vivia al límit de la subsistència i que hi havia una mortalitat més alta que la mitjana exposada a l’atac de les epidèmies, com el còlera. L'Eixample per als obrers Els socialistes utòpics i higienistes de la primera meitat del segle XIX centraven la crítica social en les pèssimes condicions de vida dels obrers. Ildefons Cerdà, enginyer progressista vinculat al món obrer, va participar d’aquest corrent de pensament crític. Cerdà va començar l’elaboració del seu Projecte d’Eixample en el context polític del Bienni Progressista, però, sotmès als vaivens polítics, no va ser aprovat per decret del govern fins al 1859. La concepció racionalista de Cerdà partia d’un tramat homogeni d’illes afegit a la ciutat antiga, amb unitats urbanístiques i una extensió il·limitada. L’Eixample Cerdà

LA FORJA DEL PRESENT

30

preveia equipaments socials a cada illa, d’acord amb l’original teoria expressada al seu llibre ‘Teoria General de la Urbanització' (1867).

Projecte d’Eixample El pla de Cerdà preveia illes de cases disposades en una retícula sense centres, d’acord amb una concepció racionalista de creixement indefinit. La realització pràctica del projecte, començada els anys 60, va patir problemes d’especulació, que Cerdà ja havia previst en el ‘Plan Económico en 30 puntos’ publicat el 1860.

Teoria General de la Urbanització Els fonaments del projecte Cerdà i la seva concepció urbanística van quedar recollits en l’obra ‘Teoria General de la Urbanització’, L’Eixample barceloní publicada el 1867. L’objectiu de Cerdà consistia en buscar pautes per urbanitzar el creixement de la ciutat, amb un nou tipus d’habitatge favorable a les necessitats dels sectors més populars.

LA FORJA DEL PRESENT

1. El triomf del proletariat: la Revolució Soviètica

1.1. La Rússia dels tsars Al començament del s. XX l'imperi rus viva encara en un règim feudal i sota el domini del poder absolut de tsar. A la segona meitat del s. XIX s’hi havia produït alguns canvis modernitzadors (supressió de la servitud el 1861, impuls de la industrialització...), però malgrat això, el règim polític era encara arcaic i la gran majoria de la població vivia en la més absoluta misèria. Les forces d'oposició al tsarisme Va ser durant els anys del tombant del segle que van sorgir els corrents d'oposició que van configurar la formació dels dos partits polítics que exercirien més influència en el moviment revolucionari. El primer va ser el partit socialrevolucionari (SR, anomenat també esserita), el qual, fundat el 1901, recollí la tradició del populisme, especialment pel que fa a la defensa dels pagesos com a classe revolucionària. Defensava la necessitat de destruir el tsarisme i d'instaurar una societat col·lectivista de base rural. Els esserites van arribar a tenir una gran influència entre els pagesos, volien l'emancipació de la pagesia i van fer accions terroristes en què van morir ministres. El segon va ser el partit obrer socialdemòcrata rus, de tendència marxista i afiliat a la Segona Internacional, fundat el 1898 per Plekhanov. Entre els seus membres destacava Vladimir Ilitx Ulianov (Lenin), el qual adaptà el marxisme a les condicions especifiques de Rússia i fou el gran artífex de la revolució del 1917. El 1903 van sorgir dues tendències dins el POSDR (menxevics, dirigits per Martov, i bolxevics, dirigits per Lenin), que el 1912 van menar a l'escissió definitiva. Totes dues tendències acceptaven l'esquema marxista de la revolució que preveia la necessitat d'enderrocar l'ordre feudal com a pas previ a la destrucció de l'ordre burgès per part del proletariat. Les discrepàncies van venir, a l'hora d'analitzar el paper de la burgesia a la revolució i el caràcter que havia de tenir el partit: els menxevics feien una separació molt clara entre la revolució burgesa i la revolució socialista; creien que a Rússia encara calia fer la revolució burgesa i que l'havia de dirigir la burgesia, reservant al proletariat un lloc secundari. Per contra, els bolxevics creien que la burgesia russa era incapaç de fer una revolució pròpia i defensaven que el proletariat havia de dirigir la revolució.

31

LA FORJA DEL PRESENT

32

Els menxevics defensaven un partit de masses, amb diverses tendències, segons el model socialdemòcrata europeu. Però, els bolxevics concebien el partit com una organització de combat, dotada d'una gran disciplina i capaç d'enfrontar-se al tsarisme. En definitiva, un partit d'avantguarda de la classe obrera, integrat per revolucionaris convençuts i preparat per dirigir la revolució. El corrent liberal i democràtic es va formar més lentament i sempre fou més dèbil perquè la burgesia russa era escassa. Els sectors liberals es desenvoluparen dins els zemstva quan alguns grups començaren a defensar l'establiment d'un règim constitucional. El 1905 es fundà el Partit Constitucionalista Demòcrata (Kadet), que propugnava la necessitat de lluitar dins el marc legal per aconseguir una democràcia parlamentaria i refusava qualsevol acció revolucionària.

1.2. La revolució del 1905 Al llarg dels primers anys del segle XX a Rússia hi va haver una crisi econòmica molt profunda que va agreujar encara més les deficiències de la seva economia. A remolc d'una crisi de sobreproducció, la demanda disminuí i les inversions estrangeres es van retreure. Les condicions de vida es van fer més dures, tant al camp, on un parell de males collites va fer empitjorar la situació, com a la ciutat. El resultat va ser un moviment reivindicatiu molt important que es va escampar per tot l'imperi. En aquesta conjuntura de crisi, l'Estat rus es va veure implicat en una guerra amb el Japó, el seu gran rival a Àsia. Els japonesos no estaven d'acord amb l'expansionisme rus a Manxúria i van atacar la base naval russa de Port Arthur. A la darreria del 1904 i començament del 1905, mentre les derrotes dels exèrcits russos a mans dels japonesos minvaven la confiança popular en el règim tsarista, l'èxit de la vaga dels treballadors del petroli a Bakú (reducció de la jornada a 9 hores, etc.) enfortia el moviment obrer i l'encoratjava a noves accions reivindicatives. A començament de gener del 1905 es produí una vaga a la fàbrica metal·lúrgica Putilov de Sant Petersburg, que ràpidament s'estengué per tota la ciutat. El diumenge 22 de gener de 1895 (9 de gener segons el calendari julià), una gran manifestació pacífica d'obrers, menestrals i estudiants de Sant Petersburg, encapçalada pel pope Georgij Gapon -probablement un agent provocador- es van dirigir al palau d'Hivern per presentar un memorial al tsar en què es demanaven millores en les condicions de vida, llibertats democràtiques i la convocatòria d'una assemblea constituent. El seguici, que arborava icones i cantava Deu salvi el tsar, fou interceptat per la guàrdia cosaca, que obrí foc, i el resultat va ser de mil morts i de dos mil ferits ("Diumenge roig" o "sagnant). Tot seguit, sovint espontàniament esclataren vagues en nombrosos centres industrials, que de vegades esdevingueren autèntics moviments revolucionaris; es produïren revoltes camperoles a Geòrgia i a la conca del Volga, un petit sector de l'exèrcit s'insurgí (rebel·lió del cuirassat Pot'omkin, juny-juliol de 1905) i s'assajaren noves formes d'organització i direcció, com els soviets. Els soviets eren assemblees de delegats de les fàbriques i de les

LA FORJA DEL PRESENT

33

organitzacions obreres i van constituir les úniques institucions democràtiques espontànies del país. Enmig d'una població gairebé analfabeta, els mètodes expeditius que feien servir (votació a mà alçada, assemblees públiques, elecció directa dels òrgans superiors, dret de remoció, etc.) van fer arribar la política a les masses, de manera que aquestes la poguessin entendre perfectament. Els primers soviets van sorgir a Sant Petersburg i a Moscou, i es van estendre ràpidament pels centres industrials més importants de Rússia. Per la seva banda, els delegats liberals dels zemstva també aprofitaren el descontentament general per reclamar el sufragi universal.

La creació de la duma La imminència d'una vaga general forçà el tsar a prometre reformes i anunciar la convocatòria d'una duma; l'oposició, amb reticències, ho acceptà, llevat dels bolxevics, que donaren suport a les insurreccions dels mariners de Kronstadt i de l'esquadra del mar Negre, durament reprimides (novembre 1905 - gener 1906). Davant del perill d'una guerra civil, el 17 d'octubre, Nicolau II signà un manifest imperial que anunciava el reconeixement de les llibertats ciutadanes (de consciència, de paraula, d'associació i de reunió), la convocatòria d'una futura assemblea legislativa (duma) i l'organització d'eleccions. El "Manifest d'Octubre" dividí l'oposició. Mentre que els revolucionaris rebutjaven qualsevol mena de compromís amb el tsar, els liberals radicals, reagrupats en el nou Partit KD, no s'hi van pronunciar. Solament els moderats i la Unió del poble rus, partit d'extrema dreta, van donar un suport incondicional a la nova política tsarista.

1.3. La revolució del 1917 La guerra mundial va accelerar el moviment revolucionari La guerra abocà una part important de la població a unes condicions de vida miserables. La major part de la indústria passà a ser indústria de guerra, i per això les necessitats bàsiques de la població no es van poder cobrir. La manca de mà d'obra al camp, com a resultat de la lleva, va fer baixar la producció agrícola i molts camperols es van negar a lliurar les collites. Els preus es van apujar de seguida i la capacitat adquisitiva dels assalariats minvà vertiginosament. La manca de primeres matèries va fer que moltes fàbriques tanquessin i que augmentessin la desocupació i els conflictes socials. En el terreny polític, la guerra va provocar la desintegració de l'Estat tsarista. Els funcionaris estatals estaven descontents perquè la minva dels seus salaris havia estat més espectacular que la de qualsevol altre sector social. A més, la desfeta militar va fer trontollar l'autoritat i va provocar una situació de descontentament entre els soldats i la població, que veia, espaordida, com els soldats russos morien al front (a la fi de 1916 hi

LA FORJA DEL PRESENT

34

havia dos milions de morts i quatre milions de mutilats). Per tot això, els complots a la cort es van anar succeint en aquests anys, sobretot aprofitant les llargues absències del tsar quan visitava el front. Els assumptes polítics van quedar a mans de la tsarina Alexandra, que feia i desfeia al seu gust sota la influència del monjo Rasputin, que fou assassinat en una conspiració nobiliària el 30 de desembre del 1916. La manca d'autoritat i el desgavell a la cort va estimular l'oposició a la Duma, on la majoria dels diputats s'uniren per criticar la incapacitat dels ministres i de la cort.

La revolució del febrer El 23 de febrer de 1917 (9 de març segons el calendari occidental, i dia internacional de la dona), el dràstic racionament i la manca de carbó, a causa de la negligència administrativa, provocà vagues a la fàbrica metal·lúrgica Putilov i manifestacions a Petrograd. Les autoritats no hi van intervenir; l'endemà, 200.000 vaguistes van reclamar pa. La nit del 26 al 27 de febrer (12 de març al calendari occidental), les tropes encarregades del manteniment de l'ordre a Petrograd, formades per joves de lleva mal alimentats i sotmesos a una disciplina humiliant, quan van rebre l'ordre de disparar sobre la multitud es van amotinar i afusellaren els seus oficials. Al matí, van confraternitzar amb els obrers, s'apoderaren de l'Arsenal i van prendre el palau d'Hivern sense trobar resistència. Per defensar la revolució, començaren a sorgir els primers grups d'obrers armats i ben aviat van constituir la guàrdia roja, que els mesos següents va tenir un paper fonamental. Enmig de tots aquests esdeveniments tornaren a aparèixer els soviets d'obrers, de soldats i de camperols, que aviat es van estendre per tot l'imperi. Els soviets agrupaven totes les forces revolucionàries: esserites (que hi tenien la majoria de delegats), anarquistes, menxevics i bolxevics. A la Duma, els diputats liberals, fonamentalment els del partit KD, tement un esclat revolucionari, van crear un comitè executiu provisional, dirigit pel liberal Miljukov i el socialrevolucionari Kerenskij. El comitè de la duma i el soviet de Petrograd van començar negociacions l'1 de març; el segon va acceptar de subordinar-se al primer, sempre que respectés els seus objectius fonamentals, que eren la convocatòria d'una assemblea constituent, la proclamació de les llibertats civils i l'amnistia dels presos polítics. El 2 de març es constituí un govern provisional encapçalat pel príncep G. E. L'vov, un demòcrata constitucional (KD), que també va ocupar el ministeri de l'interior. L'vov va enviar dos emissaris al tsar. Abandonat pels seus generals, Nicolau II va abdicar a favor del seu germà, el gran duc Miquel, que es va negar a succeir-li enmig d'aquell caos. Aquest fet representava la caiguda dels Romanov. L'imperi rus s'havia convertit en una república constitucional. El nou govern es comprometé a fer reformes de caire polític (llibertat d'opinió, de premsa, de reunió, etc.) i social (igualtat davant la llei, drets sindicals, jornada laboral de 8 hores, etc.).

LA FORJA DEL PRESENT

35

La dualitat de poders: govern i soviets (febreroctubre del 1917) Els partits burgesos, agrupats al voltant del partit KD, dominaven el govern provisional, el qual fou presidit primerament pel liberal L'vov, i després pel socialrevolucionari Kerenskij. El nou govern s'encarregà sobretot de crear un règim parlamentari capaç de donar eficàcia i estabilitat a l'Estat. Una de les primeres decisions que va prendre fou la de complir els compromisos exteriors i continuar la guerra tot posposant unes reformes interiors per obtenir la victòria militar. En un principi, el govern provisional tenia el suport dels soviets i de tots els partits polítics, fins i tot del bolxevic. Però, dues autoritats s'oposaven entre si. Alguns membres del govern provisional volien trencar amb Miting de Lenin el soviet de Petrograd, que exercia un control constant sobre les seves actuacions, i altres optaven per la conciliació. A finals d'abril esclatà una greu crisi. Mentre que el soviet preconitzava la idea d'una pau immediata i organitzava soviets de soldats, fet que va anul·lar l'esperit combatiu de l'exèrcit rus, Miljukov, el ministre d'Afers Estrangers, prometia als aliats que Rússia es mantindria al seu costat. El soviet de Petrograd s'alçà contra el govern amb una manifestació multitudinària d'obrers i soldats, i Miljukov va haver de dimitir. El retorn de Lenin de l'exili va donar un tomb radical a la situació. Lenin va defensar que la revolució no es podia mantenir dins d'uns límits estrictament burgesos i que calia continuar avançant per situar els obrers al poder. A les Tesis d'abril, va defensar la necessitat de no deixar consolidar el poder burgès i de llançar-se immediatament a la revolució proletària. Lenin va fer una crida a favor de la sortida immediata de la guerra i es mostrà partidari de retirar el suport al govern provisional i de crear una república dels soviets. També era partidari de confiscar les terres dels grans propietaris i de repartir-les immediatament. Lenin va veure que l'originalitat de la situació consistia en l'existència d'una dualitat de poders: un poder representat pel govern provisional, i un altre d'obrer a mans dels soviets. La força al carrer la tenien els segons, i si els soviets retiraven el seu suport al govern, aquest s'esfondraria i els soviets es convertirien en l'únic poder a Rússia. Convençut de la necessitat de prendre el poder, Lenin llançà la consigna tot el poder per als soviets, que va esdevenir tot un programa d'acció revolucionària. El soviet de Petrograd representava tots els partits revolucionaris (socialrevolucionaris, socialdemòcrates i marxistes, dividits en menxevics i bolxevics), cadascun dels quals tenia dos escons en el comitè executiu. Amb tot, el soviet, veient que estava poc preparat per dirigir el país, va delegar la responsabilitat en el govern provisional, encara que s'hi hagués

LA FORJA DEL PRESENT

36

de posar en contra per fer prevaler les seves decisions. Així, contribuí a l'autonomia de Finlàndia, a fixar la jornada de treball en vuit hores, a abolir la pena de mort, a proclamar el dret de vot i a acceptar l'elegibilitat de les dones. Anarquistes i bolxevics, tot i que vaticinaren l'inexorable fracàs de la cohabitació de poders, van acceptar aquesta forma de procedir del soviet. Stalin i Kamenev, dos caps bolxevics, van integrar el soviet i preconitzaren l'entesa amb els altres partits revolucionaris. Fins i tot, els bolxevics dels soviets de província van proposar la unió de tots els socialdemòcrates. Lenin, exiliat a Zuric, va criticar severament aquesta tàctica unitària. A les Cartes des de lluny condemnà el que anomenava "defensisme revolucionari" i va fer una crida perquè el soviet prengués el poder sota la direcció dels bolxevics. A mitjan abril de 1917 Lenin arribà a Petrograd dins el llegendari "vagó precintat". El viatge des de Suïssa fou facilitat pel govern alemany, convençut que Lenin fóra un factor provocador de revoltes a Rússia. Immediatament, Lenin va establir la línia política revolucionària del proletariat rus. A les Tesis d'abril rebutjava la guerra imperialista i perfilava l'estratègia a seguir en una fase de transició entre el poder burgès i el proletari. En essència, les tesis propugnaven: no donar suport al govern provisional i desemmascarar la seva política; destacar el paper dels soviets; nacionalitzar la terra i la banca; el control pels soviets de la producció de béns i el repartiment dels productes; defensar la instauració d'una república de soviets d'obrers i camperols; combatre la confusió socialdemòcrata dins el partit revolucionari (per a la qual cosa proposava la nova denominació de "comunista"); i d'acord amb això- reconstruir la Internacional sobre una base revolucionària. L'estiu de 1917 la situació del poble rus no havia millorat gaire: la guerra continuava causant molts problemes i la fam persistia. Pel juliol hi va haver manifestacions que es van escampar per tot l'imperi. L'exèrcit reprimí amb duresa els manifestants, mentre que el govern acusava els bolxevics d'incitar el poble a la violència i al desordre. Així, es va iniciar una persecució sistemàtica contra el partit bolxevic: el seu diari, "Pravda", fou tancat i Lenin va haver de tornar a l'exili. Mentrestant, tot l'imperi es tornava a desorganitzar; al camp, els pagesos ocupaven les terres i se les repartien; les minories nacionals reclamaven els seus drets; moltes fabriques s'havien declarat en vaga i els soldats del front desertaven i no obeïen els seus oficials. A més, pel mes d'agost va augmentar la inestabilitat política amb la insurrecció contrarevolucionària del general Kornilov, que sols es va poder frenar amb la intervenció dels obrers armats i de les milícies bolxevics. La revolució de l'octubre Davant d'aquesta situació, els bolxevics van propugnar la insurrecció armada com l'única via possible per enderrocar el govern provisional i consolidar el poder dels soviets. Per

Camperols russos assaltant un tren

LA FORJA DEL PRESENT

37

primera vegada aconseguiren que el soviet de Petrograd, presidit per Totskij, i el de Moscou, donessin suport als seus plans. La insurrecció va quedar definitivament fixada per al 25 d'octubre (7 de novembre segons el calendari occidental), perquè coincidís amb la jornada d'obertura del Segon Congrés Panrús dels Soviets, fixada per a aquella data. L'alçament començà la nit del 24 d'octubre a Petrograd sota el comandament d'un comitè militar revolucionari que en poques hores controlà tota la ciutat i el Palau d'Hivern, seu del govern provisional. Tots els membres del govern, tret de Kerenskij, que va fugir, foren detinguts. Durant les operacions no es va vessar gens de sang. Aquell mateix vespre el congrés dels soviets va destituir el govern provisional i aprovà la formació d'un Consell de Comissaris del Poble que constituïa l'òrgan representatiu del primer govern obrer i camperol. En aquest consell, els bolxevics hi tenien la majoria i Lenin en va ser nomenat president. El congrés també va adoptar les primeres mesures revolucionàries. Primerament va establir el decret sobre la pau segons el qual es proposava a tots els pobles i governs bel·ligerants que s'establissin negociacions immediates per a una pau justa i democràtica. Una delegació soviètica va iniciar a Brest-Litovsk negociacions amb Alemanya, el resultat de les quals va ser un tractat de pau que va comportar unes pèrdues territorials molt importants per al nou Estat soviètic. En segon lloc, es va La Guàrdia Roja a Petrograd signar el decret sobre la terra, pel qual es confiscaven les propietats de la corona, de la noblesa i de l'Església i es lliuraven als soviets perquè les repartissin entre els pagesos. En tercer lloc, un decret sobre les nacionalitats reconeixia, als diversos pobles de l'imperi rus, el dret a l'autodeterminació. Finalment, es va establir el control obrer de les empreses de més de cinc treballadors i la nacionalització de la banca. 1.4. La guerra civil (1917-1921) Des dels seus inicis, el règim bolxevic va haver de fer cara a obstacles polítics, bèl·lics i econòmics que posaven en perill la seva existència. Lenin i els seus col·laboradors es van haver d'enfrontar amb l'animadversió de les potències occidentals, decidides a posar fi al bolxevisme amb la intervenció militar, amb l'oposició dels grups tsaristes i antibolxevics i amb una situació econòmica força caòtica. La guerra civil i la intervenció estrangera Acabada la guerra amb Alemanya, el poder soviètic ben aviat fou contestat pels antics partidaris del tsar i per les forces burgeses que havien donat suport al govern provisional. Kerenskij llançà una

LA FORJA DEL PRESENT

38

ofensiva contra la capital que fou aturada per la guàrdia roja. La Duma municipal de Petrograd (dominada pels socialistes) va fer una crida a la població perquè resistís l'embat bolxevic, mentre que els funcionaris dels ministeris i de la banca començaven una vaga. Ràpidament, i amb l'objectiu d'enderrocar el govern soviètic, es van organitzar partides de cosacs i d'antics militars tsaristes que van formar l'anomenat exèrcit blanc. Aleshores, començà una guerra civil que va durar fins a 1921. Les forces contrarevolucionàries van créixer en nombre quan, acabada la guerra mundial, les potències vencedores van decidir d'intervenir contra la Rússia revolucionària. Aquesta va haver d'enfrontar-se a un blocatge internacional i a la invasió de tropes franceses, britàniques, poloneses, americanes i japoneses. Pel març del 1918 els soviètics sols controlaven una part de territori al voltant de Petrograd i de Moscou, que va esdevenir la capital. Per afrontar la nova situació, els bolxevics van encarregar a Trotskij que organitzés l'exèrcit roig, format inicialment per voluntaris, i molt aviat van començar a obtenir les primeres victòries. Una disciplina ferma, una gran capacitat per mobilitzar les tropes i l'adopció de mesures revolucionàries que van fer que els pagesos es posessin al seu costat, van donar el triomf als bolxevics. Però, la victòria de l'exèrcit roig es va deure sobretot a les divergències entre els generals de l'exèrcit blanc i a la retirada dels exèrcits estrangers a causa de la impossibilitat d'una victòria ràpida. El comunisme de guerra Com a resultat del conflicte, la producció va minvar i el proveïment no estava assegurat. El col·lapse econòmic obligà el govern a prendre mesures extraordinàries, ("comunisme de guerra"). Així, davant del boicot dels capitalistes, la política bolxevic inicial de respectar les activitats de la petita burgesia industrial i comercial fou reemplaçada per les expropiacions generalitzades. Al final del 1920 una gran part de la producció industrial i del comerç urbà havien estat socialitzats, i el paper dels diners per a les relacions econòmiques es va restringir i passà a primer terme l'intercanvi en espècie. Al mateix temps, es van nacionalitzar la banca, el comerç interior i exterior, els transports i les empreses de més de 10 treballadors. A més, les condicions de treball del proletariat es van fer molt dures ("qui no treballa no menja") i la disciplina laboral i el caràcter forçat del treball van dur a una mena de militarització de la producció obrera. Els drets sindicals foren restringits i es va prohibir el dret de vaga. L'agricultura fou posada al servei de la guerra. El problema més greu era el proveïment de les ciutats, on no arribaven els productes agrícoles, i quan ho feien era a uns preus exorbitants. Aleshores començà la requisa forçosa de les collites, l'establiment de preus màxims i l'impost en espècie. Molts propietaris benestants intentaren esquivar les requises i introduir els seus productes al mercat negre. Consolidació del poder bolxevic

LA FORJA DEL PRESENT

39

La guerra civil i el boicot internacional a la Rússia soviètica van marcar l'orientació política i econòmica del nou Estat. Així, es va afavorir la centralització del poder a mans dels bolxevics, tot eliminant altres opcions polítiques. Els bolxevics representaven la força més organitzada i més capaç per conduir la guerra, i el conflicte no deixava cap més alternativa: o s'estava amb els bolxevics o s'estava amb els blancs. Davant d'aquesta disjuntiva, qualsevol oposició política fou titllada de contrarevolucionària i, per tant, perseguida i eliminada. El govern provisional sorgit de la revolució del febrer de 1917 havia fixat el 12 de novembre com a data d'eleccions per a l'assemblea constituent, i un dels primers actes del Consell de Comissaris del Poble, que va pujar al poder després de la revolució d'octubre, fou ratificar la convocatòria. Però els resultats electorals van fer canviar la posició dels bolxevics: dels 707 membres electes de l'assemblea, els socialrevolucionaris van obtenir 410 diputats; els bolxevics, 175; el partit KD, l7; els menxevics, 16, i altres grups polítics menys importants, 86. Els bolxevics sabien que mai no podrien aplicar la seva política si depenien d'una assemblea que no controlaven, i per això, quan, el 5 de gener del 1918, l'assemblea es reuní, els bolxevics van sotmetre a votació una resolució que fixava que l'assemblea se subordinés al poder dels soviets i que es comprometés a donar suport a les seves decisions i a ratificar-les. La proposició fou rebutjada per majoria i, davant d'aquesta situació, els bolxevics no van permetre que l'assemblea es tornés a reunir. Amb la dissolució del parlament, s'iniciava la construcció d'un nou tipus d'Estat, la dictadura del proletariat, que segons Lenin havia de significar una àmplia democràcia per a la majoria de la població: el proletariat i els pagesos. En contrapartida, el nou Estat esdevindria una dictadura per a les velles classes opressores (burgesia i aristocràcia). La guerra civil accelerà el procés centralitzador i els bolxevics van limitar l'activitat de qualsevol partit que s'oposés a la seva actuació. La policia política que s'havia format el 1917 (Txeca), va eliminar l'oposició dels anarquistes i dels socialrevolucionaris, i també la dels menxevics. A partir del 1922 l'existència legal dels partits va ser cada vegada més fictícia. Els dirigents d'aquests partits sovint eren detinguts, la premsa dels partits no podia sortir i els actes públics eren prohibits. L'autonomia dels soviets cada vegada era més reduïda i la seva intervenció a les decisions polítiques i econòmiques va anar perdent força. El partit bolxevic (anomenat comunista des del 1918) es va anar convertint en l'única institució determinant de la vida política, i progressivament Estat i Partit anaven quedant més identificats. Les veus que, entre els mateixos bolxevics, es van alçar contra aquesta situació (Alexandra Kollontai, l'Oposició Obrera) foren eliminades o neutralitzades. L'expansió revolucionària i la formació de la Tercera Internacional Tots els bolxevics creien unànimement que calia una revolució mundial per salvaguardar la revolució russa. El capitalisme era un sistema internacional i el socialisme no podia triomfar en un sol estat. A més, els principis de l'internacionalisme proletari comportaven necessàriament el desig que tots els pobles fessin la seva revolució. Juntament amb aquest principi de revolució mundial també calia crear un partit revolucionari mundial, és a dir,

LA FORJA DEL PRESENT

40

una Internacional. Com que per als bolxevics la Segona Internacional havia fracassat i era incapaç de conduir les masses de treballadors a l'emancipació, calia constituir una Internacional Comunista. L'exemple de la Revolució Russa i les condicions miserables que patia el proletariat de molts països europeus al final de la guerra mundial van fer que a molts països esclatessin revoltes de caràcter bolxevic que pretenien enderrocar l'ordre burgès. Les més importants van ser la dels espartaquistes alemanys (Rosa Luxemburg) i la dels comunistes hongaresos (Bela Kun). Totes dues van fracassar i van ser sufocades, sobretot la primera, amb una repressió molt cruenta. Tot i això, els soviètics encara confiaven en la possibilitat de l'expansió revolucionària, i pel gener del 1919 Lenin i el seu partit van convocar una conferència internacional de partits comunistes, que es va obrir el 3 de març. Tret del partit comunista alemany, cap partit occidental no hi va enviar representants. La formació de la Tercera Internacional (Komintern) va revifar les dissensions internes dels partits socialistes, molt debilitats ja per la guerra. La qüestió era decidir si s'havien d'adherir al Komintern o a la Segona Internacional socialista, reconstituïda el febrer del 1919. La Internacional Comunista va promulgar 21 condicions per integrar-se a la nova Internacional. Aquestes condicions plantejaven l'obligació de depurar del partit els elements reformistes, anarquistes o petitburgesos, el suport a la revolució russa i la reforma dels partits sota els principis d'organització i de disciplina bolxevics. L'acceptació o no d'aquestes condicions a molts països va provocar la divisió dels partits socialistes entre una majoria que continuà acceptant els principis socialdemòcrates i una minoria que va escindir-se del partit per constituir grups comunistes. Entre el 1920 i el 1923 gairebé a tot arreu es van formar partits comunistes molt lligats a les orientacions de Moscou.

1.5. La construcció del socialisme a l'URSS (1921-1941) Durant vint anys l'Estat soviètic va lluitar per sortir de l'endarreriment secular mentre intentava construir un règim socialista. Per dur endavant aquesta tasca, Lenin primer intentà implantar un sistema d'economia mixta, la NEP, però, quan va morir, Stalin i el grup majoritari del PCUS van reprendre la socialització. Durant deu anys la planificació i la col·lectivització accelerada van permetre construir una gran potència, però el preu que es va haver de pagar va ser molt alt: restriccions molt fortes al consum, supeditació del camp a les necessitats de la indústria i, eliminació de tota acció o manifestació de protesta contra el règim. La formació de l'URSS i el sistema constitucional soviètic El 1918 es va constituir la República Socialista Federativa dels Soviets de Rússia. Durant la guerra civil els bolxevics cada vegada van anar aconseguint més territoris i els integraven a la nova república. Pel desembre del 1922, durant un congrés dels soviets, fou creada la Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques, integrada inicialment per quatre repúbliques (Rússia, Ucraïna, Bielorússia i Transcaucàsia), a les quals posteriorment se'n

LA FORJA DEL PRESENT

41

van afegir d'altres. A més, la diplomàcia soviètica començà a sortir del seu aïllament i aconseguí molts èxits exteriors (acords comercials, tractats de pau, reconeixement internacional del govern soviètic, etc.), de manera que a poc a poc l'URSS va anar establint relacions amb la resta del món. Abans de constituir-se la Unió de les Repúbliques Soviètiques, el Cinquè Congrés dels Soviets (1918) aprovà un primer projecte de constitució que es basava en el sistema dels soviets i en la dictadura del proletariat. Pel juliol del 1923 es va aprovar una altra constitució de l'URSS que fou ratificada pel Soviet Suprem. En aquesta nova constitució, s'hi definien les competències de la Unió (política exterior, planificació econòmica, defensa i assistència social, etc.) i les de les diverses repúbliques, a les quals es reconeixia el dret de secessió de la Unió. Així va quedar establert el nou Estat: l'òrgan suprem de l'Estat (legislatiu) era el Soviet Suprem, format pels delegats dels soviets de les diverses repúbliques. El Soviet Suprem escollia un comitè executiu (Presídium) dirigit per un president que exercia les funcions de cap d'Estat. Dels afers de govern se n'encarregava el Consell de Comissaris del Poble (consell de ministres). Encara que la constitució no ho establia, el partit comunista controlava de fet els elements essencials del poder. Aquesta constitució va tenir vigència fins a l'any 1936, en què Stalin va elaborar una nova constitució que va continuar mantenint les mateixes estructures de poder i va refermar el control del partit sobre la resta d'institucions.

La NEP, Nova Política Econòmica L'any 1921 la situació a Rússia era molt greu: mort de milions de persones, fam, revoltes dels pagesos, ruïna de l'agricultura i la indústria. L'Exèrcit Roig va reprimir la insurrecció dels obrers i mariners de Kronshtadt l'any 1921. Quan una part important del poble rus era víctima del desencís, Lenin va anunciar la nova política de l'URSS en el X congrés del partit. Després de set anys de conflictes ininterromputs i de comunisme de guerra, el país estava a punt de precipitar-se en la ruïna. Lenin, conscient de la situació, proposà d'elevar el nivell econòmic gràcies a una nova política econòmica, la NEP, i renunciar al comunisme per un temps. Lenin presentà la NEP com un "retrocés tàctic" destinat a reforçar la posició de l'URSS en espera de la revolució mundial. Així, aquesta política trencà alguns dels preceptes més arrelats del comunisme bolxevic. Tot i que els mitjans de producció més importants continuaven estant a les mans de l'estat col·lectivista, fou autoritzat el comerç i la petita indústria privada i s'abandonaren les requises forçoses de la producció agrícola en favor de la creació d'un impost en espècie. Molts comunistes criticaren durament aquesta nova orientació del règim que va fer ressorgir les desigualtats socials en el dret soviètic. No hi ha cap mena de dubte que la NEP permeté que el país es redrecés. A més a més, aquest parèntesi econòmic i polític afavorí una certa obertura cap a l'estranger. Es van intensificar els intercanvis amb Alemany, que esdevingué el soci privilegiat dels soviètics.

LA FORJA DEL PRESENT

42

L'aïllament diplomàtic de l'URSS es començà a esquerdar i, el 1924, França i la Gran Bretanya van reconèixer el govern soviètic. La societat soviètica es va estabilitzar i va créixer. El jove estat va posar les seves bases, a canvi, però, d'una situació paradoxal. Encara que volia suprimir les diferències de classe, el règim bolxevic va afavorir l'aparició de les desigualtats. Els nous rics, anomenats nepmen perquè es van beneficiar de la liberalització del comerç, semblava com si desafiessin uns obrers que, suposadament, eren l'avantguarda de la societat. Mentre que l'especulació estava a l'ordre del dia i permetia que s'enriquissin els més audaços, en contra de les normes de la moral comunista, els proletaris no podien gaudir del fruit de les conquestes per les quals la revolució havia vessat tanta sang. Malgrat tot, fou el creixement del grup social dels funcionaris i no el sorgiment dels nepmen, el fenomen que va acabar tenint un paper preponderant en la història de l'URSS. Antics herois de l'Exèrcit Roig, nous ciutadans en cerca d'estatus social, gent acabada de reclutar pel partit i fins i tot antics funcionaris tsaristes, gaudien d'una situació relativament privilegiada. Com que ho devien tot al partit, eren, no cal dir-ho els membres més fidels. Però fou el poble i l'estabilitat del nou estat, i no la seva ideologia, el que els va fer guanyar aquesta promoció social: així doncs, també fou un factor d'immobilisme i conservadorisme. La Nova Economia Política (NEP) havia de posar fi al "comunisme de guerra" i aconseguir tant l'augment de la producció com el suport majoritari de la població, molt castigada per les dures condicions de vida durant la guerra civil. La nova política econòmica va representar una suavització important de les condicions de treball a les indústries i va permetre als sindicats recobrar la independència. Es va reconèixer el dret de vaga, el treball es va desmilitaritzar i es van restablir els estímuls salarials. Al camp, la NEP permetia al pagès, després d'haver lliurat una part de la collita a l'Estat, vendre la seva producció al mercat. Es van suprimir les requises forçoses, es van concedir avantatges a aquells que augmentessin la superfície de conreu i els rendiments i es va permetre escollir entre l'explotació comunitària i la individual. La NEP fou concebuda com una etapa intermèdia entre el capitalisme i el socialisme. Els resultats econòmics de la NEP foren evidents. La producció agrícola experimentà un increment del 100% entre l'exercici del 1921 i el de 1926-27. Al mateix temps, la producció industrial es triplicà i a partir del 1926 l'economia superà el nivell de producció del 1913. Tot i l'èxit econòmic que va aconseguir la NEP, també originà problemes. Els preus es van disparar i es van produir moltes oscil·lacions que desorientaven els consumidors i provocaven un desfasament important entre els preus industrials, molt alts, i els preus agrícoles, molt baixos (crisi de les tisores, 1923). Tanmateix, la llibertat de mercat provocà l'enriquiment dels camperols rics (kulaks) i l'empobriment dels pagesos pobres o assalariats, que no podien consumir productes industrials.

LA FORJA DEL PRESENT

43

El gran debat polític i econòmic Símbol vivent de la revolució, autoritat suprema i incontestada del partit i de l'estat, Lenin havia emmalaltit i no participava en el govern des de 1922. El fet d'haver-se retirat va afavorir les intrigues i especulació sobre la seva successió. Amb Lenin viu, va començar la lluita pel poder suprem. Trotskij i Josif Stalin aspiraven a la direcció del partit. Trotskij tenia a favor seu l'immens prestigi que li conferia el seu paper al capdavant de l'Exèrcit Roig. El talent demostrat com a estrateg, polític i teòric l'havia convertit en l'home més brillant del patit. Però Stalin, armat d'astúcia i de paciència, ja posseïa un gran poder real i, com a secretari general del partit, en dominava l'aparell burocràtic. Stalin era primer de tot un organitzador genial que havia aconseguit d'elevar-se fins al capdamunt a base d'apropiar-se les tasques que més repel·lien els seus camarades revolucionaris. Fent que s'enfrontessin entre si les diferents faccions, aquest home, qualificat el 1925 per Trotskij com "la mediocritat més eminent del nostre partit" es va apoderar en pocs anys d'un dels estats més grans del món.

Lenin va morir el gener de 1924. El país se sumí en el dol i Stalin va donar una idea del que seria la seva política quan va orquestrar una veritable canonització de l'heroi desaparegut. Al mateix temps, es va començar a aferma com el primer deixeble de Lenin i dirigí els seus atacs contra Trotskij, que volia posar fi a la NEP per reprendre la construcció del socialisme. El 1927, Trotskij fou expulsat del partit i més tard del país. Després d'haver colpejat l'esquerra, Stalin va fustigar els qui proposaven de continuar la NEP i la dreta fou eliminada al seu torn. Stalin va disposar aleshores de la majoria del partit per dur endavant el seu programa d'industrialització massiva i col·lectivització accelerada de les terres. També en aquella època inaugurà l'era de les grans purgues: milions de pagesos, rics i pobres, van ser eliminats per les armes o la fam. El 1929, l'URSS va organitzar grandioses manifestacions en honor del cinquantè aniversari de Stalin. Acabava de començar el culte a la personalitat. *** El 1924, a la mort de Lenin, es va obrir una època de debat i d'inestabilitat a l'URSS. Calia determinar l'orientació econòmica de l'Estat socialista, perquè molts membres del partit defensaven una intervenció estatal més forta i el pas cap a una etapa de socialització accelerada. D'altra banda, la mort d'un líder tan carismàtic provocà un greu problema successori. Cap dels líders bolxevics no tenia el suport unànime del partit i del conjunt de la població. Tot i això, Stalin i Trotskij, pels seus càrrecs i per la seva personalitat, van polaritzar la discussió. Quant a la qüestió econòmica, alguns líders bolxevics, com Trotskij o Preobragenski, van demanar més pressió política i econòmica sobre els pagesos, obligant-los a augmentar les vendes a l'Estat i establint una política de preus agrícoles molt baixos i de preus industrials més alts per fer disminuir els beneficis dels kulaks.

LA FORJA DEL PRESENT

44

Els líders dretans del partit eren partidaris de fer una política inversa: estimular els pagesos per crear excedents agrícoles i intercanviar-los amb la producció industrial de béns de consum. Totes dues opcions comportaven els seus perills. La primera alternativa representava l'enfrontament amb els sectors agraris, que es desvincularien del procés revolucionari; la segona podia enfortir encara més el paper hegemònic dels kulaks a la societat rural. Les idees polítiques de Stalin quant al camí que havia de prendre la revolució eren oposades a les de Trotskij. Aquest darrer, defensava que la revolució s'estengués per tot el món i que la Tercera Internacional la impulsés, per mitjà dels diversos partits comunistes, a tots els països (revolució permanent). Stalin, per contra, defensava que el socialisme es podia construir en un sol país, de manera que la Internacional havia d'acomplir la tasca de defensar l'URSS pertot arreu. Per anul·lar el seu oponent, Stalin es va alinear, en principi, amb les posicions més dretanes en matèria econòmica, i arribà a aconseguir marginar i fins i tot expulsar Trotskij del país (1929). Després, va maniobrar hàbilment per imposar els seus principis, rebutjar la política d'economia mixta i defensar un model de construcció del socialisme a l'URSS que es basava en una forta industrialització. El "socialisme en un sol país" Stalin va ser l'impulsor del que es coneix com el camí soviètic cap a la industrialització. D'acord amb les seves tesis sobre la necessitat de dur endavant l'URSS, en va voler assegurar la independència industrial i energètica. Per poder garantir això en un territori històricament endarrerit i devastat per una guerra civil, Stalin i els seus assessors van considerar necessari posar tots els recursos econòmics del país en funció i al servei de la indústria pesant. El desig de planificar l'economia per donar prioritat a determinades qüestions començà molt abans. Així, el 1920 el "pla d'electrificació", reformat el 1923 per al conjunt de la indústria, anava ja en aquesta direcció. El 1924-25 Kondatrief va elaborar un pla per a l'agricultura i el 1925 el XIV Congrés del PCUS va decidir que allò essencial per a l'edificació socialista era la creació d'indústria pesant i que tota l'economia havia de ser planificada en aquest sentit. L'instrument principal de la planificació fou la Comissió del Pla de l'Estat (GOSPLAN), creada el 1921 com a organisme de caire orientador. Aquesta orientació coexistí amb la política de la NEP, fins que l'enfrontament entre l'economia planificada i la llibertat de mercat fou inevitable. Entre el 1927 i el 1928 la NEP fou abandonada definitivament i es va adoptar un nou model de desenvolupament, basat en la planificació. El Primer Pla Quinquennal (1928-32) va tenir caràcter vinculant per a tota la producció de l'URSS. El primer pla quinquennal comportà la supressió de la propietat privada i la nacionalització de l'economia. Establia uns objectius de producció de compliment obligatori. Es donà prioritat a la indústria pesant, marginant l'agricultura, i s'intensificà el treball dels obrers. Els resultats foren la industrialització i la urbanització ràpida del país.

LA FORJA DEL PRESENT

45

Per a l'esforç industrial que es volia fer calia capital que s'havia de treure dels altres sectors econòmics, fonamentalment de l'agricultura. Foren col·lectivitzades les explotacions, en cooperatives (kolkhozos) o bé creant granges estatals (sovkhozos), empreses estatals on els camperols treballaven com a assalariats. Això permetria produir amb efectius més reduïts i organitzar i mecanitzar extensions àmplies de terres on fos rendible la inversió. Així s'alliberaria també mà d'obra del camp per ocupar-la al sector industrial. Però la pagesia es mostrava reticent a les cooperatives i el ritme de creació d'aquestes era força lent. El 1927 una forta crisi agrícola va fer baixar molt el lliurament de productes agrícoles establert per la NEP i els kulaks i els pagesos en general foren considerats els responsables del desproveïment alimentari. El 1929 es va forçar la col·lectivització d'una gran part de la propietat agrícola, sovint, mitjançant la coerció física o econòmica. El ritme de la col·lectivització agrària va ser brutal. El 1929 hi havia col·lectivitzat el 4,1% de la terra, el gener de 1930 el 21% i el març el 58%. Aquesta rapidesa va provocar problemes greus, perquè era impossible organitzar i mecanitzar una quantitat tan gran de terres. El mateix govern va haver de recordar que la col·lectivització era voluntària i pel setembre de 1930 aquest tipus de terres van tornar a baixar al 21%. Però la tendència va continuar els anys següents, i el 1934 el 75% de la terra pertanyia a cooperatives o granges. En general, la planificació va impulsar el creixement de la indústria i de la producció i a la dècada de 1930 l'URSS es va situar entre les potències industrials de primer ordre. Ara bé, va ser un creixement desequilibrat. La indústria de béns de consum era molt feble i la població va patir una manca crònica de productes. Al mateix temps, la submissió de l'agricultura a la indústria i la col·lectivització dels camps van provocar una absència d'incentius entre els pagesos i, com a resultat, les previsions dels plans quinquennals sobre producció agrícola i ramadera no es complien mai. Es va produir una forta caiguda de la producció agrària que originà una subalimentació crònica. Stalin va superar totes les baralles internes del partit mitjançant la formació d'un grup de funcionaris que controlava tot l'aparell del partit i de l'Estat. Les purgues polítiques es van encarregar d'anul·lar qualsevol dissidència. Les més conegudes, les de 1935-38, van eliminar més del 50% dels membres del comitè central del partit. Així, sense cap oposició manifesta, amb una burocràcia totalment fidel i amb una temible policia, Stalin concentrà a les seves mans tots els poders de l'Estat soviètic.

ACTIVITATS 1. Busca informació sobre Lenin en una enciclopèdia i redacta’n una breu biografia.

LA FORJA DEL PRESENT

46

2. Elabora un text sobre la successió de Lenin i les seves conseqüències. 3. L’URSS va ser el primer país socialista del món, i es va constituir en “unió de repúbliques”. Saps quines repúbliques la formaven i quantes? Quan les hagis trobat, busca-les en un mapa actual de la Comunitat d’Estats Independents (CEI). DOCUMENT 4: CRIDA DE LENIN A LA INSURRECCIÓ

1. Resumeix les idees principals del text, situa l’autor i el context històric en què va ser escrit. 2. El text parla del govern de Kerenski, de la convocatòria d’una assemblea i de la rendició de Petrograd. Situa aquests fets en el seu context històric tot explicant de quin govern es tracta, com van aconseguir el poder i quin va ser el seu programa. 3. Explica quina va ser l’estratègia revolucionària de Lenin a la primaveraestiu de 1917, raona si la situació política de Rússia va evolucionar en el sentit que proposava Lenin i relaciona-ho amb la Revolució d’Octubre i amb la promulgació dels primers decrets revolucionaris.

LA FORJA DEL PRESENT

47

SEGONA PART

EL MÓN EN GUERRA (1914-1945)

Manifestació contra el Tractat de Versalles

LA FORJA DEL PRESENT

48

Unitat Didàctica 4. LA PRIMERA GUERRA MUNDIAL

Moment de la mort d’un tinent francès desconegut durant la batalla de Verdun (Iª Guerra Mundial

LA FORJA DEL PRESENT

49

1. Les causes de la Primera Guerra Mundial Davant l'eventualitat d'un conflicte a l'espai balcànic, els blocs de potències es consoliden: els estats majors fixen els detalls de cooperació militar; França proveeix amb nous crèdits a l'acceleració dels ferrocarrils estratègics russos; una convenció naval entre França i la Gran Bretanya es distribueix la tasca de les respectives flotes. Però els Balcans constitueixen sols la zona neuràlgica d'un món en blocs i amb tensions entre les grans potències. Els motius de rivalitat entre aquestes són d'índole territorial, econòmica i psicològica. a) Rivalitats territorials •

Entre França i Alemanya perdura el contenciós d'Alsàcia i Lorena. El nacionalisme francès no cessa de reclamar els territoris; els alemanys adopten mesures de germanització que provoquen incidents amb la població. A Saverne s'enfronten els militars alemanys i la població alsaciana. La Ligue pour la défense de l'AlsaceLorraine va mantenir encesos els sentiments francesos.

•

Polònia continuava dividida. A Galítsia l'administració austríaca era conciliadora; per contra a la Prússia polonesa s'havia intentat d'esborrar el nacionalisme polonès amb la instal·lació de colons alemanys, i a la Rússia polonesa es procurava fomentar interessos entre els polonesos per tal que s'unissin definitivament a l'Estat rus. Les forces nacionalistes poloneses, al voltant del socialista Pilsudski, s'havien refugiat a Galítsia, i reivindicaven la resurrecció de Polònia. Aquest era un altre motiu de desconfiança dels russos envers els austríacs.

•

A l'espai balcànic es produeixen assassinats i tortures entre les diferents ètnies i religions, especialment a Macedònia; els governs viuen en un estat d'inseguretat que els obliga a mantenir efectius importants sobre les armes. El traçat de fronteres enfrontava Albània i Grècia. El govern d'Atenes tractava de conservar l'Epir nord, la població del qual era en la seva majoria de llengua grega, però una comissió de delimitació l'adjudicà a Albània. El destí de les illes turques del mar Egeu suscità tensions entre turcs i grecs, sota la mirada ambiciosa dels italians. Ultra això, es desperta un altre cop la qüestió dels estrets. Els alemany armen l'exèrcit turc i en modernitzen les fortificacions; el govern rus mira amb inquietud la presència alemanya; la seva preocupació augmenta en veure la guarnició del Bòsfor en mans d'un militar alemany.

•

La inseguretat de les fronteres en unes zones, les reivindicacions nacionalistes en unes altres, són elements que han de ser considerats en la tensa situació internacional de l'any 1914.

LA FORJA DEL PRESENT

50

b) Rivalitats econòmiques Fins a finals del segle XIX, la supremacia industrial britànica semblava incontestable, era el proveïdor principal de les potències continentals; però des de principis de segle el ràpid desenvolupament de la indústria alemanya l'havia convertit en un competidor temible. El 1913 França adquiria tants productes alemanys com britànics; a Bèlgica les importacions alemanyes conquereixen el primer lloc, fins i tot a Anvers, feu tradicional dels britànics; els neerlandesos prefereixen decididament els productes alemanys i Rotterdam esdevé un port de sortida per al comerç alemany; a Rússia les importacions alemanyes arriben a quadruplicar les britàniques. Alemanya havia conquerit molts mercats aprofitant la seva situació geogràfica central al continent i establint una flexible organització en el seu sistema de crèdits. Per contra, en els mercats financers, Londres i París continuaren essent els dos centres mundials de distribució de capitals. Alemanya no va poder competir en la col·locació del seu diner fora de les seves fronteres, però va saber orientar-lo vers la inversió interior. Als primers mesos de 1914 els moviments internacionals de capitals provocaren aspres debats. A Rússia, la industrialització s'havia efectuat amb capital francès i belga, però la presència de les finances alemanyes és cada cop més forta. Quan les fàbriques Putiloff, les més grans productores de material de guerra, que estaven sostingudes per la Creusot francesa, van necessitar augmentar el seu capital, aparegué una oferta de la Krupp alemanya, que fou obstaculitzada per una decisió del govern rus. Que en alguns casos les finances alemanyes orientaven la política, ho prova la posició de França als Balcans; en la crisi bosniana de 1908 França no dóna suport a Rússia perquè aleshores els estats balcànics i Turquia constitueixen un bon client per als capitals i articles ferroviaris francesos; al 1914 ha minvat la xifra d'inversions franceses a Turquia, per la qual cosa a França li és més fàcil el suport decidit a Rússia front a l'imperi turc. No s'ha d'exagerar aquesta influència dels negocis en la política, que en el cas dels Balcans no es reflecteix en la documentació. Però tampoc no s'ha de menysprear i en alguns altres casos pot ésser comprovada documentalment. c) Rivalitats psicològiques L'historiador francès Renouvin assenyala entre les forces profundes els estats d'ànim col·lectius, produïts per diverses circumstàncies. La política d'armaments fou un resultat de la tensió, però a la vegada després va contribuir a agreujar-la. De 1913 a 1914, Alemanya augmentà el seu exèrcit de 621.000 homes a 820.000. Àustria-Hongria havia augmentat els seus efectius de 100.000 a 160.000, a la vigília de la primera guerra balcànica, i n'estudiava l'ampliació. A França una llei fixà el servei militar obligatori en tres anys i elevà l'exèrcit a 750.000 homes. El 1914 Rússia disposa d'1.800.000 soldats. Eren forces excessives per a la pau. Per tal que l'opinió pública i els parlamentaris acceptin l'augment de les càrregues militars, els estats majors es veuen obligats a insistir en el perill de la guerra. La premsa es fa ressò

LA FORJA DEL PRESENT

51

del risc i escampa invocacions patriòtiques, especialment a Alemanya, on les associacions germanistes glorifiquen la dea de la guerra: "L'hora solemne d'ajustar els comptes és pròxima." A França i la Gran Bretanya l’opinió pública va reflectir actituds més pacifistes. A Itàlia se sentia més inquietud pels problemes interiors. Però l'actitud passiva de les masses obligava els governs a insistir en el perill internacional.

La crisi de juliol de 1914 La tensió internacional màxima pot ésser observada, mitjançant els documents, a finals de 1913. L'estat major alemany, que estima que posseeix superioritat militar, se sent temptat d'aprofitar-la. Però en els primers mesos de 1914 es multipliquen les crides pacifistes, el 12 de juny l'ambaixador francès a Berlín informa que no existeix cap perill bèl·lic contra França. Res no fa presagiar que un esdeveniment dramàtic, l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran, hereu d'Àustria-Hongria, per un estudiant bosnià a Sarajevo, el 28 de juny, anava a posar en ebullició tots els elements de tensió i desembocar en un conflicte europeu. La reacció de les potències en aquest episodi luctuós és determinada fonamentalment pels problemes dels deu darrers anys. El govern austro-hongarès va veure en l'atemptat una prova del perill que per a l'imperi representava el nacionalisme serbi i tractà d'anorrear-lo. Però la pressió sobre Sèrbia, a la qual s'acusa de "complicitat indirecta" en el magnicidi, implicava la probabilitat de la guerra amb Rússia i davant aquesta eventualitat calia el suport alemany, que fou promès pel govern de Berlín. La gestió del suport alemany explica que l'ultimàtum de Viena —va demanar que la policia austríaca participés en la investigació del magnicidi— es retardi tres setmanes. Després que Sèrbia rebutgés l'ultimàtum austríac, el govern imperial li declara la guerra. Tres dies abans, Rússia havia avisat que no romandria amb les mans plegades. El 29 de juliol, els austríacs donen el pas gravíssim del bombardeig de Belgrad, el govern de Moscou estableix una mobilització parcial i França i la Gran Bretanya avisen que no seran neutrals. En aquelles hores decisives hom intueix que la guerra entre Àustria i Sèrbia derivarà en una guerra austrorussa, i aquesta ofereix clares perspectives d'ampliar-se a un enfrontament de blocs. La jornada del dia 30 és decisiva. A mitja tarda, sense coneixement de França, Rússia mobilitza les seves tropes i Alemanya avisa que no tolerarà "la continuació de les mesures militars russes"; en cinc dies més tots els exèrcits es trobaran en situació de guerra. Els fets se succeeixen com una seqüència fatal; l'1 d'agost Guillem II declara la guerra a Rússia, el 2 pressiona Bèlgica perquè suspengui el seu estatut de neutralitat i concedeixi pas als seus exèrcits, i el 3 declara la guerra a França; el 4 les tropes alemanyes inicien l'operació "França" amb la invasió de Bèlgica, cosa que provoca la declaració de guerra de la Gran Bretanya.

LA FORJA DEL PRESENT

52

En aquesta tràgica situació, quin va ser l'esdeveniment decisiu? És indubtable que les operacions militars foren iniciades pels alemanys, però és molt més difícil determinar el grau de responsabilitat que van poder jugar en la marxa dels esdeveniments la decisió austríaca d'anar a la guerra contra Sèrbia, o l'abast del suport alemany als primers dies de juliol, o la imprudència de la mobilització russa. Potser, Moscou va entendre que la guerra ja era inevitable i que la mobilització i transport del seu nombrós exèrcit seria més lenta que les de l'alemany. Els polítics sentenciaran la responsabilitat de la guerra a Versalles, però el debat entre els historiadors ha estat molt més durador.

2. Desenvolupament de la guerra Guerra de moviments, 1914 La invasió de Bèlgica per part d’Alemanya intentava sorprendre l’exèrcit francès amb un atac per la frontera nord del país en direcció sud-est, que hauria situat aquest entre dos focs; per part seva, l’exèrcit francès, dirigit per Joffre, llançà una ofensiva cap a la Lorena, que fracassà (Mulhouse, 9-10 d’agost, i Lorena, 20-22 d’agost), com també fracassà l’ofensiva alemanya, aturada pels francesos (batalla del Marne, 6-9 de setembre). La denominada cursa cap a la mar d’ambdós exèrcits finí amb un nou equilibri davant de Ieper, a Flandes (setembre). A partir d’aquest moment el front occidental s’estabilitzà i la guerra de moviments fou substituïda per una guerra de posicions. Al front oriental, per l’agost del 1914 l’exèrcit rus obtingué un èxit inicial que obligà a l’evacuació de la Prússia oriental, però una contraofensiva alemanya l’obligà a abandonar les posicions prussianes conquerides (batalla dels llacs Masurians). Els russos prengueren la revenja sobre l’exèrcit austríac, que fou derrotat a Galítsia (agostsetembre del 1914), i les tropes alemanyes, amb un front extraordinàriament ample, no pogueren llançar cap cop definitiu sobre Rússia. Guerra de posicions (1915-1917) A l’estiu del 1915 les potències centrals conqueriren Varsòvia (5 d’agost) i Vilnius (18 de setembre), però l’ofensiva fou aturada a Ternopol’ per una nova victòria russa. El fracàs dels respectius plans de ràpida victòria donà pas a una guerra de desgast (batalla de Verdun, febrer-juliol del 1916), en la qual els alemanys esperaren infructuosament la desmoralització dels aliats, i els anglofrancesos intentaren de trencar, sense èxit, el front alemany (ofensiva del Somme, juny-novembre del 1916).

LA FORJA DEL PRESENT

53

Intervenció dels EUA A la primeria del 1917 l’estat major alemany, decidí trencar les línies d’aprovisionament dels estats occidentals mitjançant una ofensiva dels seus submarins contra tot vaixell que es dirigís cap a Europa, decisió que originà l’entrada en guerra dels EUA a favor dels aliats. D’altra banda, les diverses ofensives de distracció fetes pels aliats a la Mediterrània oriental i al Pròxim Orient immobilitzaren els escassos aliats de les potències centrals (1916-17). Bé que els esdeveniments interns de Rússia (revolucions de febrer i d’octubre del 1917) donaren avantatge als alemanys al front oriental, el canvi de correlació de forces en el front occidental per la presència de les tropes nord-americanes els portà a cercar un armistici per evitar una nova ofensiva aliada i per reorganitzar les seves forces amb vista a una represa de la guerra més tard i en posicions més sòlides (setembre del 1918). L’armistici fou ofert als EUA (octubre), però Wilson el rebutjà. El fracàs absolut de l’emperador Guillem II i la camarilla militar en l’intent diplomàtic desencadenà la revolució a Alemanya (novembre del 1918). El nou règim republicà acceptà les condicions aliades per a una pau de compromís, i l’11 de novembre de 1918 fou signat l’armistici amb la base dels catorze punts presentats per Wilson i de les exigències franceses de reparacions que el 28 de juny de 1919 donaren lloc al tractat de Versalles.

LA FORJA DEL PRESENT

54

DOCUMENT 5: LES GRANS BATALLES DE LA GUERRA

Batalles del Marne La primera batalla del Marne enfrontà els francesos i els aliats des del 24 d’agost fins al 13 de setembre de 1914. Els alemanys, que havien llançat una ofensiva general en direcció a París, toparen amb un intent del general Joffre de restablir el front a la línia Somme-Verdun; però la desfeta del cos expedicionari anglès a Cateau l’obligà a replegar-se. Aleshores el primer exèrcit alemany de Von Kluck travessà el Marne; però Joffre el féu retirar-se cap al nord; així fou conjurada l’amenaça sobre París. La segona batalla del Marne (del 18 de juliol al 6 d’agost de 1918) tingué com a conseqüència que els exèrcits dels generals francesos Mangin i Degoutte penetraren com un cuny en el flanc alemany. Els alemanys hagueren de tornar a passar el Marne cap al nord. Aquest resultat fou el decisiu per a la guerra.

Batalla de Verdun Conjunt d’operacions militars que tingueren lloc des del febrer del 1916 fins al final del 1917, a la zona de Verdun i el riu Mosa. L’ofensiva alemanya, plantejada per Falkenhayn com a batalla de desgast, topà amb una resistència aferrissada de l’exèrcit francès, comandat per Pétain, i la batalla es convertí en una guerra de trinxeres. El mes d’agost del 1917 els francesos reprengueren la iniciativa, i al cap d’un any ja havien recuperat les posicions inicials. Entre ambdós bàndols, hi moriren més de mig milió de soldats.

3. La pau: el tractat de Versalles Acord internacional que posà fi a la Primera Guerra Mundial. D’acord amb els resultats de la conferència de pau de París, fou signat el 28 de juny de 1919 per Alemanya i les potències guanyadores: la Gran Bretanya, França, els EUA, Itàlia i el Japó, amb l’adhesió d’altres països. Alemanya hagué d’acceptar el lliurament d’Alsàcia i Lorena a França, de Poznan… i un corredor fins a la mar a Polònia, i la celebració de plebiscits a l’Alta Silèsia, Schleswig, Sarre, etc. Danzig (Gdansk) es convertí en ciutat lliure. Les vores del Rin, ocupades pels aliats, foren desmilitaritzades. Les colònies alemanyes foren repartides entre la Gran Bretanya, França, Bèlgica i el Japó.

LA FORJA DEL PRESENT

55

Hom imposà a Alemanya el pagament d’una xifra elevada en concepte de reparacions de guerra; l’exèrcit alemany fou reduït a 100 000 homes, sense estat major, armament pesant ni aviació; fou també limitat el nombre i el tonatge dels vaixells de guerra. S’hi pactà, també, la creació de la Societat de Nacions. L’acord fou completat amb altres tractats amb la resta dels vençuts: Àustria (tractat de Saint-Germain-en-Laye), Bulgària tractat de Neuilly), Hongria (tractat del Trianon) i Turquia (tractat de Sèvres). El senat dels EUA no el ratificà, i Rússia no hi participà. Els nacionalistes alemanys el consideraren un diktat inadmissible, i el ressentiment que provocà, aprofitat pels nazis, facilità el desencadenament de la Segona Guerra Mundial.

Tractat de Versalles, D’esquerra a dreta, el primer ministre britànic Lloyd George, el ministre d’ Afers Exteriors italià Giorgio Sonnino, el cap de govern francès Georges Clemenceau i el president d’ Estats Units Thomas Woodrow Wilson

4. Conseqüències de la guerra • •

Pèrdues demogràfiques: de 9 a 10 milions de morts i 6 milions d’invàlids. Transformacions econòmiques: grans destruccions als fronts de guerra; empobriment d’Europa; beneficis per als EUA (exportacions i préstecs) i el Japó. • Transformacions socials: incorporació de les dones al treball; creixement de les ciutats; augment dels conflictes socials a causa de l’empobriment de la població i de l’atur massiu. • Canvis polítics: la crisi econòmica i l’exemple de la Revolució Soviètica multipliquen el ressò dels moviments revolucionaris d’extrema esquerra; formació de grups d’extrema dreta integrats per excombatents. • Canvis territorials: -desaparició de l’Imperi austrohongarès i formació de nous estats: Àustra, Hongria, Txecoslovàquia, Iugoslàvia; cessió de territoris a Romania, Polònia i Itàlia; -desaparició de l’Imperi otomà i pèrdues territorials de Turquia;

LA FORJA DEL PRESENT

56

-Alemanya: pèdues territorials en benefici de França (Alsàcia i Lorena), Polònia, Dinamarca i Bèlgica.

Europa després de la Iª Guerra Mundial

ACTIVITATS 1. Situa els Balcans i Sèrbia en un mapa d’Europa. Digues quins països actuals són a la zona. Esmenta alguns problemes actuals en aquesta regió d’Europa. Són comparables als que es plantejaven a època de la Iª Guerra Mundial? Per què? Podries establir similituds i diferències entre la situació dels Balcans al principi i final dels s. XX. 2. Explica breument les conseqüències del Tracta de Versalles per als perdedors de la guerra. 3. Amb l’ajut d’un text, elabora un fris cronològic a escala de la Iª Guerra Mundial. Pots buscar més informació i reflectir-la en el fris. 4. Fes un quadre-resum de les conseqüències de la guerra, tot classificantles en econòmiques, demogràfiques, territorials, socials i polítiques.

LA FORJA DEL PRESENT

Unitat Didàctica 5. EL MÓN D’ENTREGUERRES (1919-1939)

57

LA FORJA DEL PRESENT

58

1. El crac de 1929 i la Gran Depressió La prosperity, una curta expansió econòmica Poc després d’acabada la guerra, els països industrialitzats, i en especial els EUA, van experimentar una gran expansió econòmica (prosperity). Noves tècniques de treball –la producció en cadena- i els nous productes derivats de la segona fase de la Revolució Industrial –electrodomèstics, cotxes, ràdios, fonògrafs...- van anar omplint el mercat i van estimular la plena ocupació. No tots els sectors socials, però, van viure l’expansió. Els pagesos i els treballadors de les indústries antigues (tèxtil i carbó sobretot) se’n van veure exclosos. En aquesta època, però, als EUA l’eufòria econòmica va fer que molta gent de les classes mitjanes i altes demanés crèdits per al consum particular i per comprar accions a la Borsa, molt per damunt de llurs possibilitats.

L’esclat de la crisi (1929-1939) El 24 d’octubre de 1929, les accions de la Borsa de Nova York van començar a baixar de valor, inesperadament, en picat. En els anys anteriors moltes empreses, bancs i persones particulars havien estat comprant accions a base de crèdits. Aquesta compra massiva feia pujar els preus de la Borsa molt per damunt del que realment les empreses valien, de tal manera que, en pocs dies, especulant -és a dir, comprant les accions a un preu i venent després a un de superior- es podien fer molts beneficis. Tan bon punt el curs de les accions va començar a baixar de preu es va crear un pànic col·lectiu i tothom van voler vendre les seves accions abans no baixessin més de valor. Això va fer que aquestes encara caiguessin més, fins gairebé no valer res.

Dipositants assetjant el Banc Comercial de Passaic, Nova Jersey

Aquells que havien demanat crèdits per comprar accions no els van poder retornar i els bancs es van trobar sense diners. Bastants en van fer fallida. No tot va ser culpa de la Borsa. A tot plegat, cal afegir-hi el fenomen de la sobreproducció. Els anys anteriors al 1929 els productes de les fàbriques i dels camps sobrepassaven la capacitat de compra dels mercats i els preus es van començar a estancar o

LA FORJA DEL PRESENT

59

a baixar provocant, doncs, pel seu cantó, una tendència a la crisi. És aquest un dels punts encara no resolts del capitalisme: que en un món amb necessitats bàsiques i amb gran capacitat de produir no es trobi el sistema de fer accedir a la majoria els béns que es poden elaborar. DOCUMENT 6: LA CAIGUDA DE LA PRODUCCIÓ INDUSTRIAL

1. Descriu la informació que proporcionen aquestes dades i situa-les en llur context històric. Què vol dir índex 100 el 1913? 2. Explica els trets bàsics de l’evolució econòmica dels països capitalistes durant la dècada de 1920, tot indicant els desequilibris i les desigualtats del creixement econòmic, tant a l’interior dels països com en el conjunt de les relacions econòmiques internacionals. 3. La caiguda de la borsa de Nova York va ser l’inici d’una crisi econòmica que va posar fi al creixement econòmic dels anys anteriors,. Descriu el procés del crac de 1929 i explica les repercussions que aquest va tenir en l’economia mundial.

LA FORJA DEL PRESENT

60

DOCUMENT 7: CAP A LA INTERVENCIÓ DE L’ESTAT EN ECONOMIA

1. Resumeix les idees principals des dos textos i situa breument llurs autors. 2. Els textos se situes en l’època de la Gran Depressió. Explica les principals característiques econòmiques i socials d’aquest període. 3. Roosevelt va inspirar un programa de recuperació econòmica per als EUA. Amb quin nom es coneix? Explica les directrius més importants i valora els resultats. Les conseqüències: la Gran Depressió La prosperitat americana i, de retruc, també l’europea, es basava en bona part en el crèdit atorgat pels bancs. A partir del crac de 1929 els bancs que van resistir no van poder continuar prestant diners. En conseqüència la indústria, el comerç i l’agricultura se’n van veure afectats. A falta de crèdits les compres van disminuir, la producció va baixar, com també els preus 1, naturalment, els sous. La banca nord-americana va demanar els crèdits que tenia prestats a les banques europees,

LA FORJA DEL PRESENT

61

cosa que, juntament amb altres factors, va provocar un efecte de rebot a Europa tot estenent la crisi al seu àmbit. També es va trencar la solidaritat econòmica internacional i cada país va engegar mesures proteccionistes, és a dir, de posar traves a la importació de productes estrangers. La conseqüència més greu, però, de la crisi va consistir en l’augment espectacular de l’atur, en una època en què la Seguretat Social era pràcticament inexistent. La pobresa, la fam i l’ansietat van començar a planar sobre molts milions de persones. La crisi, a més de la classe obrera i de la pagesia, va tocar molt a fons les classes mitjanes (petits comerciants, artesans, industrials, com també petits rendistes i estalviadors), que es van veure arruïnades. Per això es diu que una conseqüència important de la crisi va ser la proletarització de les classes mitjanes.

Cues d’aturats durant la Gran Depressió

No té res d’estrany, doncs, que a partir del 1929 es produís un profund malestar social amb nombroses vagues, violències i manifestacions. Malgrat que als Estats Units el president Roosevelt va impulsar reformes per lluitar contra la crisi (New Deal) i que a Anglaterra l’economista John Maynard Keynes proposés sistemes de modificació del capítalisme per evitar aquests desastres, no ens ha d’estranyar que la crisi econòmica i social de la dècada de 1930 facilités l’establiment de dictadures i afeblís les democràcies tot constituint, així, una de les causes de fons de la segona guerra mundial.

LA FORJA DEL PRESENT

62

DOCUMENT 8: CONSEQÜÈNCIES DEL CRAC DEL 29

1. Descriu l’evolució de les dues variables representades en el gràfic i situa-les en llur context històric. 2. El gràfic mostra alguns del mecanismes de la crisi de 1929. Explica els trets més rellevants. 3. Quines repercussions socials i polítiques va tenir l’alt nombre d’aturats i la consegüent situació de pobresa que afectà àmplies capes de la societat durant la dècada dels anys 30? ACTIVITATS 1. En què va consistir fonamentalment la crisi de 1929? 2. Quines conseqüències va tenir la crisi econòmica de 1929? 3. Per què les mesures proteccionistes provoquen una disminució del comerç?

LA FORJA DEL PRESENT

63

2. Feixisme i nazisme

2.1.Conseqüències de la Iª Guerra Mundial La postguerra fou un període difícil en tots els sectors, però sobretot en la indústria. A tot Europa va haver—hi una conflictivitat social crònica, multiplicant—se vagues i tancaments de fàbriques. Els canvis territorials no van solucionar els diferents problemes nacionals, sobretot els d’Europa Central, i van ser una font constant d’enfrontaments. Tot va provocar una inestabilitat política generalitzada 1 afavorí la implantació de dictadures arreu, llevat França, Gran Bretanya, el Benelux i els països escandinaus. 2.2. Creació i principis del feixisme italià Acabada la guerra, Itàlia va patir una greu crisi Benito Mussolini i Adolf Hitler econòmica, social i política. Aquesta situació afavorí l’aparició dels fasci, grups de joves ultradretans que atemptaven contra els militants dels partits d’esquerra. El 1921, els fasci van formar el Partit Nacional Feixista, dirigit per Benito Mussolini. L’organització va captar ràpidament nombrosos afiliats, gràcies al suport econòmic de la patronal de la indústria í de la complicitat de la policia i l’exèrcit amb els seus actes de violència. Els principis bàsics del feixisme eren: a) la negació de la igualtat entre els individus; b) l’oposició al moviment obrer, al socialisme i al comunisme; c) la supremacia de la força sobre la raó; d) la subjugació dels interessos de l’individu als de 1 ‘Estat; e) l’aparició d’un líder natural, Mussolini, per dirigir Itàlia; f) el racisme, sobretot antisemitisme; i g) la creació d’un estat autàrquic que controlés totalment l’economia. 2.3. L’Estat feixista El 1922 el Partit Feixista organitzà una gran marxa sobre Roma per reclamar el poder i aconseguí el seu objectiu: el monarca Víctor Manuel III va nomenar primer ministre Mussolini a partir d’aquest moment i de forma progressiva, Itàlia esdevingué una dictadura personal (Mussolini) 1 una dictadura de partit únic (el feixista). Aquest nou estat es va caracteritzar per la creació d’un règim reaccionari que controlava tots els àmbits de la vida social i individual; una política econòmica basada en la constitució d’empreses estatalitzades i la construcció de grans obres públiques; l’harmonia amb l’Església (1929); i una política exterior agressiva i intervencionista.

LA FORJA DEL PRESENT

64

DOCUMENT 9: LA MARXA SOBRE ROMA

Marxa sobre Roma d’octubre de 1922)

(28

Després de rebutjar la proclamació de l’estat de setge, proposta pel president del Consell, Luigi Facta, el rei Víctor Manuel encarregà a Mussolini la formació d’un nou govern, el 29 d’octubre de 1922, un dia després que els dirigents feixistes dugueren a terme el que es va conèixer com la marxa sobre Roma. A la foto apareixen (d’esquerra a dreta) De Vecchi, De Bono, Mussolini i Italo Balbo.

2.4. Creació i principis del nazisme alemany El 1918 Alemanya va perdre la guerra i l’Imperi va ser substituït per la República de Weimar (1918-33). El nou règim democràtic va trobar tota mena de problemes per a la seva consolidació: crisi econòmica; enfrontaments polítics radicals; el seu propi origen, puix va ser proclamada arreu l’esfondrament de la derrota; i les exagerades condicions imposades pels aliats com l’altíssim cost de les reparacions de guerra i l’ocupació de territoris germànics. La inestabilitat política propicià l’aparició de nombrosos grups violents, entre ells el Partit Obren Alemany Nacionalsocialista, dirigit des del 1921 per Adolf Hitler. Els principis básics del programa nazi eren: a) l’expulsió dels jueus fora d’Alemanya; b) la voluntat d’unificar en un sol Estat tots el territoris de parla alemanya (pangermanisme); c) la creació d’un exercit fort per dur a terme aquesta unificació; d) oposició a la democràcia; e) centralisme polític; i f) intervencionisme econòmic. El 1923 Hitler dirigí un cop de força antirepublicà a Munic però fracassà. Això li feu entendre que hauria d’arribar al poder de forma democràtica, participant en el joc electoral.

LA FORJA DEL PRESENT

65

DOCUMENT 10: EL PROGRAMA DEL NAZISME 1. Exigim la unió de tots els alemanys per constituir una gran Alemanya fundada en el dret a la independència de què gaudeixen les nacions. 2. Exigim per al poble alemany la igualtat de drets en els seus tractats amb les altres nacions i l’abolició dels tractats de Versalles i de Saint-Germain. 3. Exigim espai i territori per a l’alimentació del nostre poble i per establir-hi el nostre excés de població. 4. Ningú, llevat dels membres de la nació, no podrà ser ciutadà de l’Estat. Ningú, llevat d’aquells per les venes dels quals circula sang alemanya, sigui quin sigui el seu credo religiós, no podrà ser membre de la nació. Per consegüent, cap jueu no serà membre de la nació. 5. Qui no sigui ciutadà de l’Estat només residirà a Alemanya com a hoste i serà considerat subjecte a lleis estrangeres. [...] 8. Cal impedir tota la immigració no alemanya. Exigim que s’obligui a tot no ari arribat a Alemanya a partir del 2 d’agost de 1914 a abandonar immediatament el territori nacional. Programa nacionalsocialista. Munic, 24 de febrer de 1920 Llegiu el text següent i contesteu les qüestions. 1. Resumeix les idees principals del text i situa’l en el seu context històric. 2. Indica quins punts del programa nacionalsocialista esmentats en aquest text fan referència a la política expansionista i antisemita i explica quines conseqüències van comportar. 3. Explica les causes de l’ascens del nazisme a Alemanya. 2.5. L’Estat nazi A partir d’aquest moment l’ascens del Partit Nazi fou continu. El 1933 els nazis aconseguiren 196 escons a les eleccions legislatives (100 els comunistes). Hitler va ser nomenat cap del govern pel president de la República Hinderbung, i va formar un gabinet de concentració. El Parlament va acceptar la seva petició de poder excepcionals. La concentració d’aquests en mans de Hitler fou progressiva i es va completar el 1934 quan, a la mort de Hinderburg, va acumular les funcions de canceller i de president, autoproclamant-se Führer (cap suprem, cabdill, conductor). En poc temps Alemanya es va convertir en un règim dictatorial. Es van crear els primers camps de concentració el 1933 (després serien tanmateix d’extermini); inici del genocidi dels jueus (1938); centralització absoluta del poden; depuració de les institucions; i ús de la ràdio i la premsa com a armes propagandístiques de les idees nazis.

LA FORJA DEL PRESENT

66

DOCUMENT 11: LA BARBÀRIE NAZI

La fe en la superioritat genètica dels pobles nòrdics i la tradició romàntica oposada al racionalisme, al liberalisme i a la democràcia foren les bases del nazisme a Alemanya. Al maig de 1933, Foguera de llibres ‘antialemanys’ els estudiants nazis llençaren llibres ‘judeomarxistes’ o ‘antialemanys’ a una gran foguera en l’ Orpenplatz de Berlín. 2.6. Vers la IIª Guerra Mundial Alemanya va conèixer un gran auge econòmic gràcies sobretot a la creació d’una forta indústria d’armament i d’un exèrcit potent i modern. Aquest rearmament alemany després de la derrota i propiciat pel nazisme, estimula i obliga el d’altres països. Les reivindicacions territorials d’Alemanya, Itàlia i Japó, sota sengles règims feixistes o règims capitalistes d’excepció -com es defineixen sovint-, van conduir a una política agressiva i militarista, i terriblement vers la IIª Guerra Mundial. DOCUMENT 12: LES INTENCIONS AGRESSIVES DEL NAZISME FRAGMENTS D’UN MEMORÀNDUM SECRET D’ADOLF HITLER SOBRE EL PLA QUADRIENNAL (agost de 1936) Enfront del bolxevisme, Europa només compta amb dos estats sòlids: Alemanya i Itàlia. Els altres països estan descompostos per la democràcia, infectats pel marxisme i propers a l’enfonsament. [...] Estic convençut que l’enfrontament amb el bolxevisme no tardarà gaire i que Alemanya té el deure de defensar-se amb tots els seus mitjans. Una victòria del bolxevisme significaria la destrucció definitiva del poble alemany, i l’extensió d’una catàstrofe com aquesta, no la vull ni imaginar [...]. Si nosaltres no aconseguim en un breu termini de temps organitzar un nou exèrcit, ensinistrar-lo i dotar-lo d’un bon armament per convertir-lo en el millor exèrcit del món, Alemanya estarà

LA FORJA DEL PRESENT

67

perduda. [...] Alemanya està superpoblada i no podem alimentar-nos amb els nostres propis recursos. La solució definitiva es troba en l’engrandiment del seu «espai vital» per poder-se aprovisionar de les bases alimentàries, de les matèries primeres i dels recursos que necessitem. La realització d’aquestes tasques comporta un pla d’acció de diversos anys que ens farà econòmicament independents de l’estranger. [...] En conseqüència, ens proposem els objectius següents: a) En quatre anys l’exèrcit alemany ha d’estar preparat per combatre. b) En quatre anys l’economia alemanya ha d’estar preparada per mantenir una guerra. Llegiu el text següent i contesteu les qüestions subsegüents: 1. Resumeix les idees principals del text i situa-les en el seu context històric. 2. Explica les expressions del text en negreta. Per què es fa referència a Itàlia? Quins elements del text fan pensar que Hitler veia la guerra com a inevitable? 3. Explica els fets més rellevants de la política exterior de l’Alemanya nazi i les aliances que van conduir cap a la Segona Guerra Mundial.

LA FORJA DEL PRESENT

68

Unitat Didàctica 6. LA SEGONA GUERRA MUNDIAL (1939-1945)

Bombardeig sobre Londres

LA FORJA DEL PRESENT

69

Entre l’l de setembre de 1939 i el 2 de setembre de 1945 s’escolà la més universal i brutal de les guerres viscudes per la humanitat fins ara. 1. Europa abans de l’esclat de la guerra Europa, abans de l’esclat de la segona guerra mundial, oferia un panorama humanament ombrívol. L’impacte de la primera guerra mundial, la crisi econòmica de 1929 i la por a la revolució comunista havien provocat que la majoria de països europeus estiguessin regits per dictadures. Tres d’aquests països —Alemanya, Itàlia i Espanya— estaven dominats pel feixisme. La Unió Soviètica, al capdamunt de la qual manava Iosif Stalin, també era una dictadura, tot i que basada en una ideologia diferent: el comunisme. Aquest darrer sistema havia esdevingut un model per a les classes obreres i per a molts intel·lectuals dels països industrialitzats. D’aquí, en part també, la feblesa amb què mantenien la democràcia i la llibertat en exclusiva només França, la Gran Bretanya, Irlanda, Suïssa, els Països Baixos, Dinamarca, Noruega, Suècia i Finlàndia. D’altra banda, les conseqüències econòmiques de la crisi de 1929 encara es feien sentir durant el 1939. Els índexs d’atur, per exemple, eren prou alts. Alemanya, comandada brutalment per Adolf Hitler havia aconseguit reduir l’atur, però pagant un preu molt alt: un control total de la població per la violència policíaca i l’estímul decidit a les indústries pesants i d’armament a un ritme frenètic. L’expansionisme alemany França i Anglaterra, les dues potències democràtiques que volien la pau a qualsevol preu, havien consentit sense fer res que Hitler ocupés amb soldats alemanys la regió de Renània (1936), violant així els acords de Locarno de 1925. Tampoc no van evitar que Hitler incorporés Àustria (13 de març de 1938). i, explícitament, pel pacte de Munic signat per anglesos, francesos i alemanys el 1938, u van permetre que s’annexionés la zona dels Sudets, a Txecoslovàquia. Malgrat que no estava pactat a Munic, poc després Hitler va ocupar també tota l’actual República de Txèquia (30 de setembre) sense que francesos ni anglesos s’hi oposessin. Alemanya, dones, davant la feblesa de les democràcies, havia augmentat el seu espai i s’havia rearmat. El 1939 demanava, a més, la ciutat de Danzig -única sortida de Polònia a la mar- per tenir accés lliure a la Prússia Oriental, que formava part del territori alemany. Pel que fa a l’est d’Europa, la Unió Soviètica va signar un pacte de no-agressió amb Alemanya (agost de 1939). En aquest pacte s’havia afegit un protocol secret en virtut del qual l’URSS i l’Alemanya nazi preveien repartir-se Polònia i deixar als russos l’ocupació dels estats bàltics i de Finlàndia en cas de conflicte bèl·lic.

LA FORJA DEL PRESENT

70

2. Causes de la IIª Guerra Mundial Causes llunyanes Com a causes llunyanes se solen assenyalar la humiliació col·lectiva alemanya, com a conseqüència del tractat de Versalles, i la por a la revolució provocada pel triomf comunista a la Unió Soviètica. Aquestes dues raons serien de naturalesa psicològica. També com a causes de llarga durada s’indiquen les conseqüències de la crisi econòmica dels anys 30. L’atur que va provocar i l’empobriment de les classes mitjanes van originar un alt grau d’inseguretat social i de malestar. Aquesta inseguretat, l’atur i la humiliació van incitar molts alemanys a donar una certa credibilitat a les promeses del minoritari partit nazi d’Adolf Hitler. Aquest partit, en successives eleccions, va anar obtenint progressivament més i més representació parlamentària. Finalment, com ja s’ha dit, va assolir el poder el 1932. Hitler, nomenat canceller, va convertir el seu poder en totalitari i no va convocar més eleccions. Causes immediates La ideologia nazi es basava fonamentalment en tres punts: la superioritat de la raça alemanya, l’atribució de tots els mals del país als jueus i la necessitat d’ocupar «espai vital» a costa dels països eslaus a l’oest d’Europa, als quals consideraven una raça inferior. A fi de dur a la pràctica aquestes idees, Hitler va preparar un exèrcit potent i va estimular el desenvolupament de la indústria de guerra. Tampoc no hi va faltar el suport financer dels grans industrials alemanys, com el de la família Krupp, propietaris rics de fàbriques d’acer, que van veure en Hitler i en el partit nazi una barrera contra el comunisme. Hitler, a més, entre 1935 i 1939, a còpia de fets consumats —com l’ocupació militar de la zona de Renània o l’annexió d’Àustria— i falses promeses diplomàtiques a França i Anglaterra (ocupació de Txecoslovàquia), va aconseguir unificar un gran espai geogràfic que va anomenar III Reich (Tercer Imperi). Finalment va pactar amb la Unió Soviètica per assegurar-se’n la neutralitat. El pas següent per reunificar l’espai germànic havia de consistir en l’ocupació del passadís de Danzig, el qual separava Alemanya de la Prússia Oriental des de la pau de Versalles. Per aconseguir-ho va ordenar la invasió de Polònia l’1 de setembre de 1939 sense avís previ. Aquest cop, però, França i la Gran Bretanya li van exigir la retirada en vint-i-quatre hores. Com que Alemanya no en va fer cas, el dia 3 de setembre França i la Gran Bretanya van declarar la guerra a Alemanya. La segona guerra mundial havia començat.

LA FORJA DEL PRESENT

71

DOCUMENT 13: CAUSES DE LA GUERRA

anys 1935 1936 1937 1938 1939

Despeses militars (en % del pressupost nacional) Alemanya França Gran Bretanya 8 5 2 13 6 4 13 7 6 17 8 7 23 23 10

“Estem superpoblats i no podem subsistir només sobre el nostre propi territori. La solució definitiva resideix en una ampliació del nostre espai vital, font de matèries primeres i de la subsistència del nostre poble. És un deure de la nostra política resoldre algun dia aquest problema. [...] Fixo, doncs, els objectius següents: 1. L’exèrcit alemany ha d’estar disposat a entrar en acció d’aquí a quatre anys. 2. D’aquí a quatre anys l’economia alemanya ha de ser capaç de suportar una guerra. Adolf Hitler,

Memorial secret (març de 1936) 1. Podries establir, a partir d’aquestes dades, algunes causes de la guerra? Immediates, a mitjà termini o llunyanes? 2. De quina naturalesa serien? Per què?

3. Les fases de la guerra La segona guerra mundial va passar per tres fases: la primera, sota iniciativa alemanya, va durar del 1939 al 1941; la segona fase, de guerra total, en la qual entren en escena els Estats Units, la Unió Soviètica i el Japó, arribarà fins al 1943; i la fase final, d’iniciativa dels anomenats països aliats, fins a la desfeta alemanya i japonesa l’any 1945. Primera fase (1939-1941): la guerra llampec La primera fase es caracteritza per la iniciativa d’Alemanya. El seu exèrcit va llançar tres ofensives fulgurants. De primer va ocupar tot Polònia en un mes, país que es van repartir, com ja s’ha vist, amb l’URSS. Aquesta darrera va aprofitar l’avinentesa per ocupar Letònia, Estònia i Lituània. Va intentar també ocupar Finlàndia, però aquest país va resistir-s’hi amb èxit.

LA FORJA DEL PRESENT

Efectes de la guerra llampec a Polònia

72

Un cop ocupada Polònia els esforços bèl·lics dels alemanys es van adreçar cap a Dinamarca i Noruega a fi de salvar el subministrament de ferro suec, que, a l’hivern, arribava des del port noruec de Narvik. Entre els dies 9 i 12 d’abril de 1940, Dinamarca i Noruega, tot i ser països neutrals, van ser ocupats sense pràcticament cap mena de resistència.

Finalment el 10 de maig, en un atac sorpresa amb tancs, aviació i paracaigudistes, tota la força bél·lica alemanya va caure sobre França. Els errors tàctics i la baixa moral de les tropes —que van estar pràcticament inactives durant el primer any— expliquen l’espectacular derrota francesa. El 14 de juny París va ser ocupada per les tropes alemanyes. El dia 17 el mariscal Pétain, de 84 anys, va ser nomenat cap de govern i va demanar l’armistici. França quedava partida en dues: el nord sota domini alemany i el sud, amb capital a Vichy, regit pel mariscal Pétain. El 10 de juny, enlluernada per la fàcil victòria alemanya, Itàlia va declarar la guerra a França i a la Gran Bretanya amb l’esperança d’obtenir part del botí de les colònies. A partir d’aquest moment els dos feixismes —l’Eix Roma-Berlín— quedaven vinculats entre si per a la resta de la guerra. D’aquí el nom d’Eix per designar les potències centrals de la segona guerra mundial. Bel·ligerant contra Alemanya només quedava la Gran Bretanya, la qual va ser bombardejada de manera constant. Winston Churchill, primer ministre anglès, va convèncer els seus compatriotes de resistir a ultrança fins i tot en el cas que l’illa fos ocupada. La defensa aferrissada d’Anglaterra, amb l’ajut de l’invent del radar, va córrer gairebé en exclusiva a càrrec de l’aviació, la qual va infligir dures pèrdues a l’aviació alemanya. Hitler va renunciar a la invasió. Com es va reconèixer més tard, «mai tants havien degut tant a tan pocs». Segona fase (1941-1943): la guerra total L’any 1941 Hitler volia atacar 1’URSS, ja que creia que l’espai vital que Alemanya necessitava havia de ser a costa dels eslaus. Tanmateix, abans, va rellançar una ofensiva sobre Iugoslàvia i va arribar fins a l’illa grega de Creta. El 22 de juny de 1941 les tropes alemanyes es van llançar contra l’URSS. En un primer moment l’avenç alemany va ser fàcil, però es va encallar a la línia formada per les ciutats de Leningrad (avui Sant Petersburg), Moscou i Rostov. Amb l’arribada de l’hivern, a 32 graus sota zero, l’ofensiva es va haver d’aturar. L’URSS no havia caigut tan fàcilment com

LA FORJA DEL PRESENT

73

s’esperaven els comandaments alemanys. Durant l’any 1941 els japonesos van atacar Pearl Harbour obligant els Estats Units a declarar la guerra al Japó i als seus aliats (entre els quals hi havia la mateixa Alemanya). La guerra esdevenia autènticament mundial i afectava tots els continents. Durant l’any 1942 es va reprendre l’ofensiva alemanya sobre l’URSS. Els alemanys van aconseguir arribar al Caucas però es van aturar definitivament davant de la ciutat d’Stalingrad (actual Volgograd). En aquesta ciutat els soviètics van tenir una resistència heroica i van acabar derrotant els alemanys (gener de 1943). Juntament amb el triomf del general anglès Montgomery al nord d’Àfrica (batalla d’El-Alamein) sobre les tropes alemanyes comandades pel general Rommel, s’iniciava la tercera fase de la guerra. La tercera fase (1943-194 5): la desfeta de I’Eix El mes de juliol de 1943 les tropes aliades (Gran Bretanya, Estats Units i l’URSS) van iniciar l’atac a Europa a partir de Sicília i de la península Itàlica. Tot i la invasió alemanya d’Itàlia, Roma va ser alliberada el 4 de juny de 1944. El 6 de juny es va iniciar la segona ofensiva contra Alemanya des de la península francesa de Normandia amb un desembarcament massiu de tropes angleses, franceses i, sobretot, nordamericanes. Pel desembre de 1944, França recuperava la independència mentre els soviètics recobraven l’espai ocupat i entraven per Polònia fins a les fronteres alemanyes. Davant l’ofensiva final, i després del suïcidi de Hitler, els alemanys van capitular sense condicions el dia 7 de maig de 1945. La guerra mundial havia L’exèrcit roig a Berlín

acabat. Europa estava devastada. Paral·lelament l’exèrcit roig alliberava tot l’est d’Europa.

Efectes de la bomba atòmica a Hiroshima

L’era atòmica El Japó, però, no s’havia pas rendit i continuava en solitari la guerra contra els Estats Units. El president nordamericà, Harry Truman, va ordenar el llançament d’un

LA FORJA DEL PRESENT

74

enginy nou, la bomba atòmica, sobre Hiroshima i Nagasaki els dies 6 i 9 d’agost. A Hiroshima van morir a l’acte 78000 civils i molts milers Poc després com a conseqüència de la radioactivitat. Les destrosses de les dues explosions nuclears sobre objectius civils van obligar els japonesos a la rendició el 2 de setembre de 1945 davant el general nord-americà Douglas McArthur. DOCUMENT 14: LA BOMBA ATÒMICA

De cop i volta va aparèixer una llum enlluernadora, blanquinosa i rosada. 1 alhora una vibració rara, antinatural. Gairebé immediatament es va produir una onada d’escalfor sufocant i un vent violentíssim que ho escombrava lot en passar. Molla gent va morir instantàniament, d’altres es van quedar estirats cridant en una agonia produïda pel dolor de les seves cremades. Tot el que es mantenia dret en el camí de la ràfega —parets, cases5 fàbriques— va ser destruït. Les restes van ser arrossegades per una mena de remolí i transportades cap a l‘aire. Els tramvies van ser desplaçats de la via i els trens, també expulsats dels seus carrils com si fossin de joguina. Testimoni directe d’un periodista japonès del bombardeig atòmic de Hiroshima

1. Per què et sembla que els nord-americans van decidir tirar la bomba atòmica sobre una ciutat com Hiroshima? 2. Havien d’haver avisat als japonesos? 3. Quina diferència et sembla que hi havia entre les bombes convencionals i el nou enginy nuclear? La reraguarda A les guerres del segle XX, la majoria de la població civil sofreix calamitats de tota mena. i això té conseqüències morals i històriques importants. S’analitzen a continuació dos aspectes concrets de fenòmens produïts a la reraguarda durant la segona guerra mundial (1939-1945): les penalitats de la població civil com a conseqüència dels bombardejos aeris i la matança sistemàtica de jueus pel règim nazi. Els bombardejos sobre la població civil Fins a la confrontació iniciada el 1939, la guerra es considerava fonamentalment un afer entre soldats. Les conseqüències de la guerra només afectaven els civils si el lloc on vivien o treballaven es trobava a l’escenari de les batalles que lliuraven els contendents. Durant la segona guerra mundial el bombardeig sistemàtic sobre les ciutats va ser practicat per tots els països bel·ligerants. Els fets van començar el 24 d’agost de 1940 quan, per error, un avió bombarder alemany va deixar caure les bombes que duia al centre de Londres. La nit següent, vuitanta avions britànics bombardejaven Berlín. L’intent de trencar la moral de l’enemic mitjançant

LA FORJA DEL PRESENT

75

bombardejos en massa sobre la població civil s’havia iniciat i no s’aturaria fins a la brutal experiència de Hiroshima i Nagasaki. Un exemple colpidor: el 13 de febrer de 1945 els nord-americans van bombardejar durant 14 hores seguides la ciutat alemanya de Dresden i hi van produir 135 000 morts. Dresden no era una ciutat industrial i estava mal defensada. Com a conseqüència d’aquesta nova acció massiva de guerra, l’any 1945 moltes ciutats europees estaven pràcticament en ruïnes. Els jueus als camps d’extermini Tot règim totalitari sense excepció —i el nazi alemany n’ha estat un dels pitjors fins ana— ofega les llibertats a base de control policíac i de camps de concentració. Els camps de concentració alemanys no van ser pas una conseqüència de la guerra. Els dirigents nazis ja havien començat a dissenyar-los en el mateix moment en què van obtenir el poder. Quan va esclatar la guerra, al territori alemany ja existien 20000 persones alemanyes i austríaques (homes, dones, avis, nens i nenes) presoneres en aquests camps pel sol fet de pertànyer a la cultura jueva. Durant la guerra el nombre de camps va augmentar: n’hi v arribar a haver més de 900, entre els quals destacaven els macabres camps d’extermini. Allí es van tancar i eliminar més de cinc milions de jueus, a més d’altres enemics del règim nazi: marxistes, resistents, soldats enemics evadits d’altres camps, i aquells que es consideraven inadaptats, com ara gitanos, retardats mentals, homosexuals, etc. En van sobreviure molt pocs. Els presoners eren agafats per la policia política —les SS—, ficats en trens de càrrega i deportats als camps, on molts eren eliminats en cambres de gas. Passada la guerra es va saber que aquesta solució final es devia al decret titulat «Nit i boira» (7 de desembre de 1941), en el qual els nazis deien que «totes aquelles persones l’existència de les quals podia ser perillosa per al Reich havien de desaparèixer sense deixar rastre en la nit i la boira del desconegut» DOCUMENT 15 Jo vaig dirigir Auschwitz fins a l’1 de desembre de 1943 i estimo que almenys dos milions i mig de víctimes hi van ser executades i exterminades pel gas i després incinerades; al voltant de mig milió, almenys, van morir de fam o de malaltia, la qual cosa fa un total mínim de tres milions de morts. Això representa al voltant del 70 % o 80 % de tots els deportats enviats a Auschwitz. Els altres van ser seleccionats i empleats en treballs forçats a les indústries que depenien del camp. [...] Les execucions massives per gas van començar el 1941. L ‘anomenada solució definitiva de la qüestió jueva significava l’extermini de tots els jueus d’Europa [...]. Quan vaig instal·lar l’edifici d’exterminació a Auschwitz vaig llençar el Cyklon B, àcid prússic cristal·litzat que deixàvem caure a la cambra de la mort per una petita obertura. Segons les condicions atmosfèriques calia comptar de tres a quinze minuts perquè el gas fes el seu efecte. [...] Vam construir cambres de gas amb capacitat per a 2000 persones alhora. [...] Sabíem que les víctimes havien mort quan deixaven de cridar. Esperàvem una mitja hora abans

LA FORJA DEL PRESENT

76

d’obrir les portes i treure els cadàvers. Els nostres grups especialitzats els treien aleshores els anells i les dents d’or. Declaració de Rudolf Hoess, comandant del camp d’Auschwitz, al procés de Nuremberg

1. Posa un títol a aquesta font. És primària o secundària? Et sembla fiable? Per què? 2. A quin aspecte relatat en el text fa referència? 3. Per què una ideologia democràtica mai no podria acceptar els fets que aquí es relaten? En quins principis es basaria per rebutjar-los? Els pactes polítics dels aliats Durant la guerra hi va haver diversos contactes entre els caps d’Estat de les principals potències bel·ligerants. Churchill, Roosevelt, president del EUA, i Stalin es van veure per primer cop a Teheran (novembre de 1943). En aquesta reunió es van acordar els nous límits de Polònia. Stalin va aconseguir que l’ofensiva aliada fos per Normandia i no, com volia Churchill, per Itàlia i Iugoslàvia. Stalin, Roosevelt i Churchill en Teheran D’aquesta manera el líder de l’URSS ja va preparar la seva futura influència en el centre d’Europa. Roosevelt en aquest cas va fer costat a Stalin. La segona trobada va ser la que es va efectuar a la població russa de Ialta (febrer de 1945). S’hi van entrevistar Stalin, Churchill i Roosevelt, el qual hi va acudir ja molt malalt. Malgrat l’oposició de Churchill, Roosevelt i Stalin van imposar la divisió d’Alemanya en quatre zones d’ocupació i es va deixar la zona est d’Europa sota la influència soviètica. Stalin i Roosevelt —en contra dels interessos de França i de la Gran Bretanya— també van imposar que s’accelerés, acabada la guerra, un procés de descolonització. Stalin també va aconseguir l’ocupació de les illes Sakhalin i Kurils quan el Japó hagués estat vençut. El 12 d’abril de 1945 va morir el president nord-americà, el qual va ser substituït pel seu vice-president, Harry Truman. Acabada la guerra, Churchill va perdre les primeres eleccions britàniques davant del líder socialista Clement Atlee. Per això a l’última trobada relacionada amb la segona guerra mundial, la conferència de Potsdam (juliol-agost de 1945), només Stalin hi continuava present. En la reunió van començar les diferències entre les potències guanyadores de tal manera que no es va arribar a cap acord llevat de la partició de Berlín.

LA FORJA DEL PRESENT

77

Balanç de la segona guerra mundial En el balanç de qualsevol guerra el principal són les pèrdues de vides humanes. Però els qui quedaven vius a Europa i al Japó es van veure enfrontats a un devastador estat de misèria. Durant molt de temps es van haver d’acostumar a viure entre ruïnes i a passar penúries alimentàries i sanitàries constants. Cal comptar també la desmoralització dels esperits. El descobriment de l’odi racial i de la capacitat de salvatgeria dels humans va produir una autèntica sensació d’horror. A tot plegat cal afegir la divisió interna entre els que havien donat suport als nazis als països ocupats o als antinazis alemanys. L’aparició de la bomba atòmica va fer entrar també la humanitat a l’era nuclear. Es va començar a intuir que en cas d’una nova guerra mundial no hi hauria racó de món que se’n pogués lliurar. Una nova por, desconeguda fins aleshores, amenaçava el futur. Europa va deixar definitivament de comptar en primer lloc en el conjunt del món. Els Estats Units i la Unió Soviètica s’erigien en els nous amos de la situació mundial. Aviat el món, com a conseqüència de la guerra, s’havia de dividir en dos blocs.

LA FORJA DEL PRESENT

78

TERCERA PART

EL MÓN EN POSTGUERRA (1945-1968)

El mur de Berlín

LA FORJA DEL PRESENT

79

Unitat Didàctica 7. LA GUERRA FREDA

N. Khruixtxov

J.F. Kennedy

LA FORJA DEL PRESENT

80

1. L’organització de la pau Per evitar un nou desastre, com ho havia estat la Segona Guerra Mundial, els països vencedors van instaurar uns sistemes de seguretat i de consulta que van transformar profundament les relacions internacionals. La peça central del sistema era l’Organització de les Nacions Unides (ONU). Alhora es van dur a la pràctica programes d’ajuda gegantins per aconseguir la recuperació econòmica dels països que havien quedat completament arruïnats per la guerra. La creació de les Nacions Unides El mes de juny del 1945 es va reunir a San Francisco una gran assemblea de representants de més de cinquanta països; s’hi va redactar la Carta de l’ONU, que ràpidament van reconèixer cinquanta estats i que, en les dècades següents, han subscrit tots els estats del món. Els objectius de l’ONU, recollits en la Carta fundacional, són: •

•

La defensa dels drets de la persona: la Declaració dels Drets de l’Home és la constitució bàsica de tots els éssers humans i fonamenta l’exercici de les llibertats individuals i la inviolabilitat d’aquests drets sense diferència d’edat, sexe, raça o religió. El manteniment de la pau: l’ingrés de cada membre de l’ONU en l’organització va precedit per la seva renúncia a l’ús de la força i el compromís de dirimir els seus conflictes amb un tercer de manera pacífica.

•

La lliure determinació dels pobles: cap poble no veurà coartada la seva sobirania per un altre; aquesta violació afecta tant als drets humans.

•

El foment de la cooperació entre els pobles: l’ONU va crear organismes especialitzats per a l’intercanvi d’ajuda entre tots els membres en les matèries més importants: agricultura i alimentació (FAO), sanitat (OMS), educació, ciència i cultura (UNESCO), treball (OIT), protecció a la infància (UNICEF), etc.

L’estructura de l’ONU és piramidal, amb tres niveils: l’Assemblea General, el Consell de Seguretat i la Secretaria General. Plans econòmics de reconstrucció La depressió econòmica dels anys trenta, ocasionada per la crisi del 1929 i en bona part origen de la Segona Guerra Mundial, va fer que els principals economistes comprenguessin que calla un nou sistema financer mundial. Però les polítiques econòmiques aïllades de cada país impedien d’arribar a un acord de llarg abast. Amb aquest objectiu es van crear el Fons Monetari Internacional, institució encarregada de vetllar per l’aplicació de les noves normes en les relacions monetàries internacionals, i el Banc Internacional de Reconstrucció i Desenvolupament (després anomenat Banc Mundial), encarregat de subministrar fons per

LA FORJA DEL PRESENT

81

a la recuperació dels països bel·ligerants i d’atorgar crèdits als països en via de desenvolupament: Malgrat tot, els crèdits disponibles d’aquestes noves institucions eren insuficients per fer front a la reconstrucció europea, i una Europa arruïnada representava un gran avantatge per a l’expansió del comunisme a tot el continent. Els Estats Units van comprendre que, si ajudaven a la recuperació europea, guanyaven mercats per als seus productes i col·locaven els seus capitals, alhora que allunyaven de la temptació comunista les masses que havien lluitat contra el feixisme. La resposta a tot això va ser el Pla Marshall (1948), un conjunt de grans crédits oberts a tots els estats europeus per dur a terme la recuperació dels mitjans productius i les infrastructures. L’URSS va prohibir que els estats de la seva òrbita participessin en el Pla Marshall i va crear, com a contrapartida, el Consell d’Assistència Mútua Econòmica (CAME o COMECON), la finalitat del qual era la coordinació econòmica de tots els països comunistes. Durant els anys cinquanta, l’economia europea va créixer a un ritme sense precedents, i elevava constantment la producció, el nivell de vida i el consum. ACTIVITATS 1. Per què es va crear l’ONU en comptes de revitalitzar-se la Societat de Nacions? 2. Quines són les principals crítiques que se sol formular als Fons Monetari Internacional? Què en penses? 2. La Guerra Freda Concepte i cronologia Malgrat les bones intencions de pau, la fi de la guerra mundial va deixar pas a un nou sistema internacional caracteritzat per l’enfrontament entre les dues grans superpotències, els Estats Units ¡ l’URSS. La seva oposició no va arribar en cap moment a una confrontació directa, que hauria estat catastròfica a causa de l’ús d’armament nuclear. En comptes d’això es va desenvolupar una guerra freda, amb el món sencer com a escenari de les seves lluites d’influències. Es data l’inici de la Guerra Freda pràcticament a l’acabament de la guerra (1945). Els anys seixanta (crisi dels míssils per Cuba) marquen una inflexió, donant lloc a la coexistència pacífica. L’acabament se situaria amb l’esfondrament del sistema soviètica (1989-1991). Configuració de dos blocs oposats Ja abans que acabés la Segona Guerra Mundial es va comprendre que la fi del conflicte no portaria una pau universal. El desig soviètic d’expandir la seva revolució va fer que els països capitalistes veiessin com a inevitable un enfrontament amb 1’URSS. Als països ocupats per l’exèrcit soviètic es van fer eleccions en què es van imposar de manera absoluta

LA FORJA DEL PRESENT

82

els partits comunistes. Polònia, Txecoslovàquia, Hongria, Romania, Bulgària i la República Democràtica Alemanya van esdevenir ferms aliats de l’URSS, que va pressionar perquè Grècia, Turquia i l’Iran ingressessin també en aquest grup. Iugoslàvia i Albània, que no havien tingut l’ajuda militar soviètica per a l’alliberament nazi, van acollir també règims comunistes, però sense cap vincle de dependència amb l’URSS. La reacció dels Estats Units va ser la doctrina Truman, que basava l’oposició a l’expansionisme soviètic en l’ajuda a tots els països lliures que resistien els intents de dominació comunista. Aquesta estratègia de contenció va establir uns límits a l’expansió de l’URSS, però no va intentar fer retrocedir per la força el comunisme allà on ja s’havia instal·lat. A Europa aquesta estratègia va tenir dues direccions: en el terreny econòmic, amb el Pla Marshall, i en el terreny militar, amb la creació de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN, 1949). Però, com que la disputa es desenvolupava a escala mundial, els Estats Units van afavorir tractats que asseguressin la contenció soviètica en altres àrees de conflicte. D’aquesta manera es va crear un ampli sistema d’aliances: l’Organització d’Estats Americans (OEA, 1947), l’Aliança d’Austràlia, Nova Zelanda i els Estats Units (ANZUS, 1951), el Tractat de l’Àsia Oriental (SEATO, 1950) i de l’Orient Mitjà (CENTO, 1955), a més d’altres pactes bilaterals, com els subscrits amb Espanya i el Japó. D’altra banda, l’URSS va respondre amb la creació del Pacte de Varsòvia (1955), una organització militar que englobava els països comunistes. La situació es va fer més tensa quan la Unió Soviètica va desenvolupar la seva primera bomba atòmica.

L’inici de la Guerra Freda Europa, l’escenari principal de la guerra mundial, va ser també l’origen de la Guerra Freda. Les tensions contingudes entre els antics aliats es van fer evidents amb la cadena d’eleccions que es van fer als països limítrofs amb l’URSS, on els partits comunistes es van imposar amb l’ajut de l’exèrcit soviètic. La divisió d’Europa en dos sistemes antagònics s’havia consumat; en paraules de Winston Churchill, un teló d’acer dividia Europa en dos blocs oposats. La tensió que se’n va derivar es va manifestar sobretot en tres fronts: Europa, l’Àsia oriental i l’Orient Mitjà. •

Europa. El màxim símbol de la guerra freda a Europa va ser Alemanya: l’any 1948, els Estats Units, la Gran Bretanya i França van unir les zones d’administració respectives; l’URSS es va excloure d’aquest pacte i va respondre-hi amb el bloqueig de Berlín; durant un any les potències occidentals van respondre amb un «pont aeri» massiu que va subministrar l’aprovisionament necessari al poble berlinès. A Grècia, els intents comunistes d’aconseguir el poder es van aturar amb l’ajuda occidental, però només després d’una guerra civil que no va concloure fins a l’any 1949. • Àsia oriental. La tensió entre els blocs va manifestar la intensitat més gran en la guerra de Corea, que va estar a punt d’esdevenir un conflicte general. Corea era una antiga colònia japonesa que el 1948 va ser dividida en dues parts, separades pel paral·lel 38. L’exèrcit soviètic havia ocupat el nord del país i hi havia imposat un

LA FORJA DEL PRESENT

•

83

govern comunista que el 1950 va envair la meitat meridional. Com a resposta a aquesta violació, l’ONU va acordar la intervenció militar, que van encapçalar els Estats Units; però aquesta actuació va desvetllar els recels de la Xina, que va decidir donar suport al govern comunista nordcoreà. Més de dos anys de guerra cruenta no van ser suficients per fer variar les posicions; un cop assolit un alto el foc, el 1953 es va consagrar la divisió de Corea en dos estats, amb les fronteres anteriors al conflicte. L’Orient Mitjà. La descolonització de l’Orient Mitjà i la creació de l’Estat d’Israel (1948) van ser l’origen d’una inestabilitat permanent en la regió. L’aliança dels Estats Units amb Israel va fer que els països àrabs —amb ajuda soviètica— concertessin una aliança contra Israel, base dels conflictes successius dels anys 1956, 1967 i 1973.

ACTIVITATS 1. Per què el món que va sorgir després de la IIª Guerra Mundial s’anomena bipolar? 2. Quan, per què i a què es va donar el nom de teló d’acer? Qui el va donar? 3. Per què es considera Alemanya com l’expressió genuïna del món bipolar després de la IIª Guerra Mundial? 4. Quines diferències ideològiques hi havia entre el bloc occidental i el bloc oriental.

3. Els anys cinquanta Amb dues concepcions oposades del desenvolupament, dos tipus de societat estranys entre si i dos sistemes econòmics antagònics, els dos grans blocs van evolucionar durant els anys cinquanta. Mentre que a Occident i al Japó s ‘aconseguia un ritme constant de creixement, als països comunistes s’enfortien la unió interna i el control social, i es feien créixer societats industrials en països amb una tradició industrial mínima. Les democràcies liberals durant els anys cinquanta Després d’un lustre guarint les ferides de la guerra mundial, la característica comuna de les democràcies liberals durant els anys cinquanta va ser el creixement econòmic sostingut i una evolució política agitada i canviant, i amb un cert grau de semblança entre uns països i els altres. • Als Estats Units, la presidència de Harry Truman es va caracteritzar per un retorn als principis conservadors i una certa histèria anticomunista. Aquest tomb conservador es va ratificar amb el triomf del general Eisenhower el 1952. Aquestes dues presidències van ¡omplir els anys cinquanta i van marcar els trets fonamentals de la vida nord-americana fins a formar definitivament l’American way of lite. El creixement econòmic va consolidar el país com a primera potència econòmica del món. Això va fer que el consum es multipliqués al mateix ritme, però de manera molt desigual entre la població; van augmentar les diferències socials, i amb això,

LA FORJA DEL PRESENT

•

•

84

els moviments de protesta dels més desvalguts, especialment de la minoria negra. A Europa, amb l’ajuda del Pla Marshall i un esforç enorme dels pobles, les economies nacionals van tornar a tenir els nivells d’abans de la guerra, fins a aconseguir posteriorment un creixement sostingut que en alguns països va ser un veritable boom (Alemanya, França, Itàlia i, a petita escala, la Gran Bretanya). L’opinió política va bascular cap a posicions més conservadores: en alguns països com França i Itàlia els partits comunistes havien intentat governs de coalició durant els primers anys de la postguerra, però la guerra freda va fer que quedessin relegats a l’oposició; al Regne Unit, després d’un lustre de governs laboristes, des del 1951 fins al 1964 va governar el partit conservador; a Alemanya, els democratacristians, liderats per Adenauer, van monopolitzar el govern en dues dècades, durant les quals es va produir l’anomenat miracle alemany, amb un creixement econòmic superior al 8 % anual. Durant aquesta dècada es van assentar les bases de la Unió Europea; el 1952 es va fundar la Comunitat Europea del Carbó i l’Acer, que va ser la base de la Comunitat Econòmica Europea o el Mercat Comú que es va crear el 1957. El Japó va sortir devastat de la guerra mundial. L’ocupació militar nord-americana es va prolongar fins al 1951, període en el qual es va instaurar un règim democràtic basat en la Constitució del 1946 i es va desenvolupar una àmplia reforma agrària i laboral. Des d’un primer moment, l’autogovern va ser dirigit pel Partit Liberal Demòcrata , que ha governat ininterrompudament el Japó fins als anys noranta. Durant la dècada dels cinquanta es van establir les bases del vertiginós desenvolupament econòmic dels seixanta.

DOCUMENT 16: LA DOCTRINA TRUMAN

LA FORJA DEL PRESENT

85

Les democràcies populars El bloc de l’Est, dirigit per l’URSS, estava format pels països de govern comunista units militarment en el Pacte de Varsòvia i econòmicament en el COMECON. Malgrat el monolitisme aparent i el control estret de l’URSS, durant els anys cinquanta tots els països comunistes van viure una evolució gradual, des dels seguiment ferri de l’ortodòxia estalinista fins a formes més mesurades de democràcia popular. El fet decisiu per aquesta evolució va ser la mort de Stalin (1953). A l’URSS, la direcció del partit i de l’estat va passar temporalment a una direcció col·legiada, i a partir del 1956 es va imposar Nikita Khruixtxov, que va denunciar amb cruesa el culte a la personalitat de Stalin i les depuracions que havia fet. No hi va haver un canvi polític important, però es va percebre una tolerància més gran; la política econòmica tampoc no va variar substancialment, si bé es va permetre la petita propietat privada i es va iniciar un augment de la producció de béns de consum. La desestalinització dels països comunistes va tenir com a resultat el naixement de les primeres temptatives d’oposició al règim a la RD Alemanya i Polònia, que van ser reprimides sistemàticament. A Hongria es van produir els incidents més greus; davant d’una onada de manifestacions, els dirigents del règim van aconsellar que es lliurés el poder a un altre reformista depurat, Imre Nagy, que va dictar un seguit de mesures que allunyaven el país de l’esfera comunista. L’exèrcit soviètic va esclafar l’intent de liberalització i la resistència nacional, va causar més de 3.000 morts, i va executar el mateix Nagy i els màxims dirigents del seu govern. Malgrat la tolerància de Khruixtxov i la distensió internacional que va propulsar, l’URSS no estava disposada a perdre el control de l‘Europa de l’Est. DOCUMENT 17: LA DESESTALINITZACIÓ

LA FORJA DEL PRESENT

86

1. Resumeix les idees principals del text i situa’l en el seu context històric. 2. Explica en què consisteix la política de coexistència pacífica i relaciona-la amb el principi de no-ingerència. Valoreu la proposta del dirigent soviètic en el moment polític que vivia l’URSS. 3. Explica algun dels conflictes de l’etapa que s’anomena de coexistència pacífica i valora les seves conseqüències en la política dels blocs i en les relacions internacionals.

ACTIVITATS 1. Per què es va anomenar democràcies populars els règims de l’àrea d’influència soviètica? 2. Quines creus que van ser les causes del triomf de governs conservadors als principals països occidentals? La revolució xinesa Durant els anys cinquanta, el bloc comunista va augmentar gràcies a la victòria de Mao Zedong a la Xina. En aquest país es vivia des d’abans de la Segona Guerra Mundial un dur enfrontament entre els nacionalistes de Chiang Kai-shek i els comunistes de Mao. L’any 1945 va esclatar la guerra civil i finalment es van imposar els comunistes, que van proclamar la República Popular de la Xina el 1949. Els nacionalistes es van refugiar a l’illa de Formosa (Taiwan). Immediatament, el nou govern comunista va iniciar canvis profunds en l’economia i la societat xineses.

4. El creixement econòmic Entre el 1950 i la gran crisi dels setanta, ocasionada per la pujada del ¡preu del petroli, es va desenvolupar un període d’un creixement econòmic tan extraordinari que es coneix amb el nom de l”’Edat daurada”. Els grans avanços econòmics i la millora de la qualitat de vida van tenir nombroses repercussions negatives les conseqüències de les quals arriben fins al present. Els anys cinquanta Després de la fi de la guerra mundial, les taxes anuals mundials de creixement de la producció industrial van assolir quotes sense precedents. Si durant el segle XIX la producció augmentava a un ritme del 3 % anual, durant el període 1948-1972 el creixement anual a escala mundial va ser del 5,6 %, i va destacar, sobretot, el dels països de l‘Europa occidental i el Japó. Durant els anys cinquanta el creixement econòmic va ser una resposta al gran programa de recuperació de després de la guerra (Pla Marshall), alhora que s’establien les bases per a un manteniment de la. conjuntura: la creació d’institucions econòmiques internacionals, la reforma del sistema financer, l’abandonament de pràctiques proteccionistes, la

LA FORJA DEL PRESENT

87

internacionalització de l’economia i la multiplicació de les exportacions, la innovació tecnològica i el creixement dels salaris i, amb aquests, del consum. Una de les transformacions bàsiques que van afavorir el creixement —va ser el desenvolupament de l’economia mixta, inspirada en les teories de l’economista J. M. Keynes. L’estat, especialment a ¡‘Europa occidental, va pretendre assolir l’ocupació plena, a través d’empreses públiques, i construir un fort sistema de seguretat social. L’Estat, els sindicats i el sector privat van arribar a acords per fomentar el creixement. El sector privat acceptava la política social i salarial sol·licitada pels sindicats a canvi que ells aprovessin la seva política d’inversió. El món socialista també va viure un fort creixement econòmic, en aquest cas aplicant-hi el model d’economia planificada implantat a l’URSS des del 1929. Atès el baix nivell de què partien la majoria de països, els anys cinquanta no tan sols van representar la recuperació de la guerra sinó l’arrencada econòmica, amb creixements mitjans anuals d’un 6,5 %. Un cop assolit un nivell determinat i en comparació dels països occidentals, la dècada dels seixanta va significar un creixement molt inferior.

LA FORJA DEL PRESENT

Unitat Didàctica 8. LA DÈCADA DELS 60

88

LA FORJA DEL PRESENT

89

1. El creixement econòmic dels anys 60 Una de les característiques del procés de l’economia mundial durant el tercer quart de segle, a més de l’acceleració del creixement econòmic, ha estat l’estabilitat d’aquest creixement. No es van produir crisis ni depressions, només disminucions en la taxa de creixement. Durant els anys seixanta aquesta taxa va assolir les quotes més elevades, en gran part a causa de l’increment constant del consum interior i del comerç internacional. El consum interior va créixer gràcies a quatre factors principals: • • •

•

L’augment dels sous permetia un creixement constant de la qualitat de vida, la qual cosa es manifestava en un increment de la demanda de productes. La multiplicació dels productes i l’abaratiment dels preus, gràcies a la generalització del fordisme o treball en cadena. La multiplicació dels mecanismes de pagament. Diferents mitjans de pagament ajornat (terminis, anualitats, quotes, dipòsits, pagarés) van fer accessibles una gran quantitat de productes a les famílies amb ingressos mitjans i baixos, que constituïen la major part del mercat. El preu baix de les fonts d’energia i de les primeres matèries, especialment el petroli, que era la base de la indústria.

El comerç internacional va multiplicar les seves xifres constantment, i en bona part el benefici de les empreses s’aconseguia a través del subministrament a mercats exteriors. Per això durant els anys seixanta es va desenvolupar una tendència que evitava el llarg trasllat del producte fins al mercat exterior mitjançant el procediment de fabricar el producte en el mateix mercat al qual es dirigia. Les grans corporacions multinacionals van reproduir llurs factories als llocs on els seus productes tenien, o podien arribar a tenir, més demanda, i així es facilitava tant la interrelació dels diferents mercats nacionals com la pèrdua de control absolut dels estats sobre les economies pròpies. Els efectes del desenvolupament El creixement extraordinari de la producció i del consum va tenir un preu molt alt. La primera repercussió negativa va ser el dany —de vegades irreparable— que el desenvolupament industrial va ocasionar sobre els recursos naturals i sobre l’equilibri ecològic del planeta. La segona conseqüència del desenvolupament en l’Edat daurada va ser la transformació profunda de l’economia, tant pel que fa al procés productiu (fordisme, pes dels tecnòcrates i especialistes) com pel que fa a la comercialització i el consum, amb la posada en pràctica de mètodes d’investigació de mercats i de publicitat cada cop més sofisticats. Una tercera conseqüència del gran període de creixement econòmic va ser la gran transformació originada en les mateixes entranyes de la societat, alhora productora (amb l’ajuda cada cop més gran de màquines) í, sobretot, consumidora. Es va afavorir l’individualisme, l’afany d’ascens social, l’ostentació i l’absència de solidaritat, que van esdevenir símbols d’aquesta Edat daurada.

LA FORJA DEL PRESENT

90

Finalment, durant aquesta època van augmentar visiblement les diferències entre el món desenvolupat i el Tercer Món, malgrat que els països pobres també van conèixer taxes de creixement superiors a les de qualsevol altra època de la història.

2. La coexistència pacífica Després de la mort de Stalin i de la fi de la guerra de Corea es va produir un descens del nivell d’enfrontaments entre les superpotències. La guerra freda va deixar pas a la coexistència pacífica, un compromís tàcit per no alterar ¡ ‘equilibri estratègic sorgit de la Segona Guerra Mundial. Hi va haver una primera fase de distensió entre el 1954 i el 1962, fins que la crisi dels míssils i la construcció del mur de Berlín la van posar en qüestió. L’inici de la coexistència pacífica Després de la mort de Stalin, a l’URSS van assolir el poder Khruixtxov i un grup de polítics més diplomàtics i menys donats a l’enfrontament amb els nord-americans. D’altra banda, als Estats Units el creixement econòmic, la superioritat militar i l’augment de corrents pacifistes van fer possibles alguns compromisos amb l’URSS. Tot això va fer que la guerra freda entrés en un període de distensió i es comencés a parlar de la coexistència pacífica entre els dos sistemes. La idea es basava en el respecte mutu entre les dues superpotències, que no farien cap mena de pressió per alterar l’statu quo assolit després de la guerra mundial. Aquest pensament val tenir la ratificació en la conferència de Ginebra (1955), on es van reunir els màxims mandataris dels Estats Units, l’URSS, la Gran Bretanya i França. Aquesta distensió es va mantenir durant un lustre i va entrar en crisi el 1960, quan es va haver de cancel·lar una reunió anàloga que s’havia de fer a París davant de la presentació dels soviètics de proves demostraven la presència de vols espies nord-americans sobre territori de l’URSS. La crisi dels míssils El 1959 va triomfar a Cuba el moviment guerriller dirigit per Fidel Castro, que va enderrocar el dictador Batista. Aquest moviment no era inicialment comunista, però sí que ho eren alguns dels líders, cosa que va provocar l’oposició dels Estats Units i la ràpida radicalització del govern cubà. Això li va procurar les simpaties de l’URSS i de la Xina, que ràpidament van proporcionar ajut econòmic i militar al nou règim. Amb el suport dels Estats Units, el 1961 un grup de cubans contraris al govern comunista va pretendre derrocar el règim de Castro i va anunciar una invasió de l’illa que va ser anul·lada de manera ràpida i contundent. El temor creixent a una invasió directa de l’exèrcit nord-americà va enfortir els vincles cubans amb l’URSS, que va iniciar un pla per instal·lar armament estratègic a l’illa. El 1962, el president Kennedy va denunciar que la instal·lació de míssils a Cuba representava una amenaça directa per a la seguretat americana i va decretar un bloqueig naval a l’illa, alhora que anunciava que, si no s’aturaven, atacaria els vaixells soviètics que

LA FORJA DEL PRESENT

91

Revolucionaris en Sierra Maestra Aquesta imatge fou captada el 1958, durant la Revolució Cubana que, promoguda per la guerrilla encapçalada per Fidel Castro, va estar assentada a Sierra Maestra i va acabar amb la dictadura de Fulgencio Batista.

navegaven cap a Cuba carregats amb els míssils. Durant uns dies el món sencer va contemplar amb horror la possibilitat d’un enfrontament directe entre les dues superpotències. Finalment, les autoritats soviètiques van cedir van desmantellar les bases, tot i que els Estats Units van mantenir pressió sobre Cuba, ja que consideraven que la persistència del règim comunista a l’illa causava inestabilitat a la zona i era una amenaça per la seguretat nord-americana. Dificultats per a la distensió durant la dècada A més de la crisi dels míssils, la distensió va patir altres contratemps greus entre el 1962 1 el 1969. Les causes principals van ser les següents: • La construcció del mur de Berlín el 1961. • La implicació nord-americana en la guerra del Vietnam a partir del 1962. • Els incidents fronterers a Corea (1965 i 1968). • La segona guerra entre Israel i els països àrabs (1967). • La intervenció soviètica a Txecoslovàquia (Primavera de Praga, 1968). En tots aquests conflictes participaven, amb diferent grau d’implicació, les dues superpoténcies, però mai no es van enfrontar de manera directa. A partir del 1969 es va produir una segona etapa de distensió i un rellançament dels contactes diplomàtics. Dirigents soviètics i nord-americans es van trobar en cimeres successives, fruit de les quals van ser, entre altres coses, la signatura dels primers acords contra la proliferació d’armament nuclear. Aquesta distensió va complicar les relacions internacionals. Cap al final dels anys seixanta es va començar a esquerdar, no la primacia, però sí l’exclusivitat dels Estats Units i l’URSS en la direcció del món. D’una banda, Europa va gaudir d’una dècada de fort creixement i va enfortir la seva articulació comunitària, amb l’ampliació del Mercat Comú amb tres membres més (la Gran Bretanya, Irlanda i Dinamarca). D’altra banda, van començar a esquerdar-se els blocs ideològics: les relacions entre la Xina i l’URSS es van deteriorar i

LA FORJA DEL PRESENT

92

els anys setanta va arribar la ruptura; França, per part seva, anunciava la sortida del Consell Militar de l’OTAN. Finalment, els països independitzats recentment es van esforçar a no caure en la vinculació directa amb cap de les superpoténcies, cosa què va afavorir el moviment dels no alineats. Les dues superpotències, especialment beneficiades amb el manteniment de l’statu quo però enfrontades de manera clara entre si, van fer un esforç per aturar l’expansió dels esdeveniments contraris a la seva hegemonia. L’actuació decidida —gairebé exclusivament repressiva— va aconseguir el seu propòsit, però ni els Estats Units després del Vietnam ni l’URSS després de la Primavera de Praga van tornar a ser els mateixos.

3. Crisi als Estats Units: Vietnam Davant de la por a una expansió comunista a l’Àsia, durant els anys setanta els Estats Units es van implicar directament i de manera creixent en la zona. El Vietnam va ser l’escenari on els dos grans sistemes mundials van dirimir el futur de l’Est asiàtic. Malgrat tot, el que fins aleshores era l’exèrcit més gran i més ben equipat de la història no va poder evitar la derrota. Els orígens de la guerra del Vietnam El procés asiàtic de descolonització va obrir un període de lluites civils —amb ajuda exterior— entre les diferents tendències ideològiques. Les potències occidentals, especialment els Estats Units 1 França (exmetròpoli de la zona) intentaven evitar que els nous estats caiguessin un rere l’altre sota la influència comunista, com les peces d’un dòmino, d’on va prendre el nom l’estratègia de contenció. Arran de la conferència de Ginebra (1954), el Vietnam havia quedat dividit en dues zones independents. El Vietnam del Nord tenia un govern comunista amb capital a Hanoi, presidit per Ho Chi Minh, i el Vietnam del Sud, amb capital a Saigon, tenia un govern radicalment anticomunista, presidit per Ngo Dinh Diem. Al Sud es va desenvolupar una guerrilla, el Viet-cong, armada i reforçada per l’exèrcit regular del Nord, que des del 1960 va hostilitzar el govern prooccidental del Sud. Aquest govern va demanar ajuda als Estats Units, que, davant del perill de caiguda d’una nova peça del dòmino asiàtic, van començar a donar-li suport financer i una ajuda massiva en armes i assessors militars. La implicació directa dels Estats Units en el conflicte El novembre dei 1963 es va produir al Vietnam del Sud una revolució contra la dictadura de Ngo Dinh Diem i s’hi va instaurar un govern militar que, tot i mantenir pràctiques tan poc acceptables com el seu antecessor, semblava que era un remei millor per aturar les incursions dels comunistes del Vietnam del Nord. Els Estats Units hi van enviar consellers militars i van aprovar una ajuda de 500 milions de dòlars. Era l’inici del pitjor malson dels Estats Units en la segona meitat del s. XX. Quan, després de l’assassinat de Kennedy, Johnson va assumir la presidència dels Estats Units (1963) ja hi havia més de 15.000 consellers militars del seu país al Vietnam del Sud; el 1965 hi havia al Vietnam gairebé 100.000 soldats nord-americans, i van arribar a ser prop d’un milió el 1968. Entre el 1965 ¡ el 1968, els Estats Units van llançar sobre el

LA FORJA DEL PRESENT

93

Vietnam més tones d’explosius que contra totes les potències de l’Eix durant la Segona Guerra Mundial. L’estratègia utilitzada pels Estats Units intentava impedir que la guerrilla controlés les zones rurals. Amb aquest objectiu van reunir aquesta població en pobles grans, mentre practicaven una tàctica de terra cremada que no feia altra cosa que atorgar territori a la guerrilla i produir l’afluència de refugiats i desplaçats a les grans ciutats, moviment que aprofitava la guerrilla per crear una cinquena columna en el territori dominat fins aleshores pels Estats Units. Cap al principi del 1968, la ineficàcia de la intervenció bèl·lica nordamericana i l’oposició de l’opinió pública van provocar la necessitat d’emprendre una retirada que fos com menys humiliant millor. Desfeta dels Estats Units i sovietització en el conflicte Nixon, en la campanya electoral del 1968, havia promès la «vietnamització» de la zona de conflicte (extensió a Laos i Cambodja) i la recerca d’un punt final. El gener del 1969 es va obrir una taula de converses entre els Estats Units, el Vietnam del Nord i el Viet-cong, que es va prolongar durant anys. Els resultats van ser la retirada progressiva de soldats nord-amenicans i una lleugera ampliació del conflicte als països veïns l’any 1970. El 28 de gener de 1973 es va decretar l’alto el foc en tot el territori vietnamita, preàmbul per a l’enviament d’una força d’inspecció i l’obertura d’una conferència internacional a la ciutat de París. La retirada nord-americana definitiva no va significar la fi de la guerra; totes dues parts violaven l’alto el foc, amb l’objectiu d’aconseguir la màxima extensió de territori abans que s’arribés a un acord definitiu. L’any 1973, el Congrés dels Estats Units no va aprovar les ajudes al govern de Saigon ni la tramesa d’armes i equipament, al contrari que l’URSS i sobretot la Xina, que continuaven abocades en l’ajuda al Vietnam del Nord. La corrupció del règim de Saigon, els revessos militars, la desmoralització generalitzada i les desercions creixents van minar progressivament la resistència del Sud. A la primavera del 1975, l’avanç decidit dels exèrcits del Vietnam del Nord va anar ocupant tot el territori del Sud, i va arribar a Saigon al mes d’abril. El juliol del 1976 es va proclamar la reunificació del país com a República Democràtica Popular del Vietnam. Com a conseqüència d’aquesta victòria comunista, seguint l’estratègia del dòmino, també es van imposar governs comunistes a Cambotja i a Laos.

LA FORJA DEL PRESENT

ACTIVITATS

1. Descriu el mapa, i situa’l en el seu context històric.

94

LA FORJA DEL PRESENT

95

2. El territori del Vietnam va viure dues guerres consecutives, la primera contra els francesos i la segona contra els americans. Explica breument les característiques principals d’aquests conflictes i situa-les dins el context de la descolonització i de la guerra freda. 3. Explica el concepte de guerra freda i situa’l en el seu context històric. Descriu altres conflictes de la guerra freda. 4. Els problemes del comunisme soviètic El procés democratitzador iniciat pel govern txecoslovac va produir un reacció entusiasta en una gran part de la societat i en cercles polítics i intel·lectuals occidentals. Però, els dirigents soviètics hi van veure una amenaça per a la seva molt particular concepció del comunisme i van decidir esclafar aquest procés. La primavera de Praga La distensió postestalinista va encoratjar les temptacions de canviar el rígid control de l’ortodòxia soviètica. Però, l’octubre del 1964, Khruitxov va ser destituït i s’endegà una tornada a l’estalinisme, que més tard tindria la seva figura en Leonid Brejnev. Les conseqüències, no obstant, es farien esperar: Alexander Dubcek va ser elegit primer mandatari del partit comunista txecoslovac el gener del 1968, i ràpidament va posar en marxa unes mesures per la l’obertura del règim: llibertat de premsa i autorització per a les formacions polítiques no comunistes. Tot va ser rebut per la població d’una manera entusiasta i va ser reconegut a tot Europa com la Primavera de Praga.

La reacció La inquietud es va ensenyorir d’una bona part dels governs dels països comunistes i de manera especial de Moscou, des d’on la presidència va fer una declaració coneguda com doctrina Brejnev o de sobirania limitada, per la qual l’URSS es reservava el dret d’intervenció en els afers interns de qualsevol país del seu bloc si considerava amenaçada la pervivència del comunisme. En conseqüència, els seus aliats van gaudir d’una sobirania limitada al manteniment de l’ortodòxia comunista dictada des de Moscou. La burocràcia dels partits comunistes nacionals va donar suport a aquesta doctrina en assegurar el manteniment de la seva hegemonia dins dels estats respectius. Però aquests mateixos dirigents no podien permetre el mal exemple txecoslovac, susceptible d’expandir-se per la resta de països, la població dels quals contemplava amb simpatia el que duia a terme el nou govern de Dubcek. En considerar que la persistència del nou règim era una amenaça per al comunisme internacional i un atac a la unió militar del Pacte de Varsòvia, l’agost del 1968 un contingent de mig milió de soldats (polonesos, búlgars, alemanys i sobretot soviètics) va envair Txecoslovàquia. La invasió va provocar una mobilització popular de rebuig, però sense fer un ús de la violència que hauria donat

LA FORJA DEL PRESENT

96

arguments a Moscou per a una repressió contundent. Conseqüències de la intervenció militar La intervenció soviètica a Txecoslovàquia va esquerdar definitivament el monolític bloc comunista. Si la Iugoslàvia de Tito i la Xina de Mao havien demostrat el seu desacord amb la intervenció a Hongria, l’esclafament del règim de Dubcek va fer néixer una tibantor que va augmentar fins a arribar a la ruptura. A més dels cinc països que van participar en la invasió, només set països comunistes de tot el món hi van donar suport; els altres, lluny d’aprovar la iniciativa, s’hi van manifestar contraris. Els grans partits comunistes occidentals (de França, d’Itàlia i, en la clandestinitat, d’Espanya) van iniciar un allunyament definitiu dels dictats de Moscou, i així es va originar el que uns anys més tard es va anomenar eurocomunisme.

5. Noves perspectives La crítica al sistema La conseqüència social més important del creixement econòmic dels anys cinquanta i seixanta va ser l’aparició d’una societat de consum, caracteritzada pel gaudi massiu de béns fins aleshores reservats als més afortunats: cotxes, electrodomèstics, telèfons eren presents a totes les cases, que alhora es feien més grans i més confortables. Però la riquesa no va portar la tranquil·litat social. Les veus que denunciaven les desigualtats i les injustícies es van multiplicar i van rebre el suport directe d’un nombre creixent de sectors socials. Ais Estats Units va destacar el moviment dels drets civils, encapçalat per Martin Luther King i Malcom X, més radical; el seu moviment va assolir millores notables en les condicions de les minories, però no va poder salvar una ruptura social que encara persisteix. A l’Europa occidental, el moviment va ser més polític, amb la reivindicació del pas de la democràcia formal a una democràcia plena. A l’Europa socialista, els escassos moviments es van centrar a aconseguir un relaxament de les dictadures, un «socialisme amb rostre humà». El Tercer Mon va reivindicar les seves cultures pròpies i l’ajuda internacional per superar les seves mancances. La importància de la joventut i el nou paper de la dona Durant els anys seixanta, la joventut va prendre un protagonisme sense precedents. La base de la seva importància rau en el fet que per primer cop els joves tenien diners (ja sigui per la feina, ja sigui pel «salari familiar) i no els reinvertien com abans en la família sinó en ells mateixos. Aquest gran mercat sense explotar va atraure l’atenció d’empresaris i publicistes, que van crear una moda, una música, unes begudes, uns menjars «per a joves», acceptats per la resta de la societat. Però a més els joves van generar una cultura pròpia, més lliure que no pas la tradicional. La necessitat de transformar la societat fins que no es pogués reconèixer, de portar la llibertat als últims racons, es va estendre en amplis sectors de la joventut. Aquestes bases van ser els fonaments d’una sèrie de moviments contraris a la societat establerta, orientalisme, espiritualisme, hippisme, pacifisme, alliberament sexual, psicodélia, cultura underground.

LA FORJA DEL PRESENT

97

La dona va ser un altre grup social en transformació. El moviment feminista va guanyar moita intensitat, especialment als Estats Units, molts dels seus plantejaments (igualtat legal, laboral i sexual) van ser recollits per les legislacions del moment. El canvi més radical va ser la incorporació massiva de la dona a tot el món laboral, la qual cosa va comportar canvis transcendentals en la demografia, l’economia, la política, els usos socials i la cultura tradicional. I va passar el mateix amb la revolució sexual) que va desencadenar l’ús de contraceptius, la legalització de l’avortament, la permissivitat sobre l’homosexualitat o l’aparició de l’erotisme i de la pornografia. El «maig del 68» francès França va ser un dels països que van experimentar un creixement més gran després de la guerra mundial. L’any 1963, França havia concedit la independència a les antigues colónies asiàtiques i africanes, però conservava un rosari d’illes menors a l’Atlàntic i el Pacífic. Els anys cinquanta havien estat una època de gran inestabilitat política. El 1958, Charles De Gaulle va ser investit president amb poders extraordinaris per preparar una nova Constitució, que es va ratificar de manera aclaparadora en un referèndum popular. Naixia així la V República, molt més estable que no pas la quarta; mentre que en els catorze anys d’existència de la IV República hi va haver vint-i-cinc caps d’Estat, la cinquena només en va tenir tres, fins al problemàtic 1968. L’home fort del règim va ser el general De Gaulle, enfortit per la solució de la crisi algeriana i el retorn a una política internacional independent i prestigiosa. Les eleccions del 1962 i del 1966 van donar la majoria al partit gaullista. Davant de la feblesa de l’oposició, molts intel·lectuals, universitaris i obrers van començar a expressar-se com a oposició extraparlamentària. L’element detonador de la revolució van ser els universitaris, que el febrer del 1968 van iniciar una onada de protestes que va culminar al mes de maig amb la mobilització de centenars de milers d’estudiants. La solidaritat dels obrers amb aquest grup va portar a la vaga deu milions de treballadors, fet que va paralitzar la vida econòmica francesa i va amenaçar directament la persistència del règim. Els revolucionaris exigien una oportunitat per a la utopia, un ascens de la imaginació al poder, un canvi del possibilisme per la voluntat; en definitiva, el maig del 68 va ser un crit desesperat i imaginatiu en contra de l’ordre establert, la societat de consum, les prerrogatives jeràrquiques, el militarisme, la competitivitat salvatge i l’ensopiment. El somni va durar tot just un mes. El règim gaullista es va assegurar el control de l’exèrcit i, un cop fetes les promeses de pujades de salaris i reformes educatives i laborals, la gran marea revolucionària va anar desapareixent. De fet, les eleccions legislatives que es van fer un mes després van donar un triomf indiscutible al partit gaullista.