Ella

Ella -Molt bé… ja sóc aquí. –es va dir, no gaire convençut. L’Àlex ja feia dies que volia anar a la biblioteca del seu poble. El motiu era trobar alguna pista relacionada amb Ella. Volia descobrir la causa del seu comportament, perquè ell no ho entenia. Ella era la seva millor amiga, una noia diferent de tota la resta. Però últimament es comportava d’una manera estranya, i ni l’Àlex l’entenia. Gràcies a la pista d’una noia que es deia Míriam, l’Àlex havia pogut arribar a la conclusió que podia tenir alguna cosa a veure amb un llibre. La Míriam li havia explicat que un dia a la classe la va veure amb un llibre a les mans, un llibre preciós i diferent de qualsevol altre. L’hi havia descrit amb molts detalls. Quan Ella es va adonar que la noia mirava el llibre atentament, no li va deixar agafar-lo; es va posar molt nerviosa i va començar a cridar “La primera és el primer”, desesperada. I al cap d’uns segons va marxar corrents de l’aula. A l’Àlex li va sorprendre molt tot el que li va explicar la Míriam, en especial el que va cridar. Ella sempre havia estat una noia alegre i tranquil·la, i no podia comprendre com s’havia posat aquell dia. Però la veritat és que ell va ser el primer en adonar-se de la seva actitud. L’Àlex sabia que Ella sempre llegia molt, i tots els llibres que llegia els agafava de la biblioteca. Així que va decidir, sense dir res a ningú, descobrir el suposat secret que amagava la seva millor amiga. Es va treure el casc i va deixar la seva moto negra aparcada en un racó, molt a prop de les escales de l’edifici. Al seu davant s’alçava un establiment blanc amb unes petites torres situades als extrems. Va pujar unes escales de pedra, com sempre comptant-les a cada pas, i quan va arribar a dalt va poder apreciar perfectament les lletres daurades de damunt la porta principal: “Quixot Mundis”. Va sospirar, i va entrar per la gran i pesada porta de fusta. Un cop a dins, va observar atentament els diferents colors i lluminositats que oferia la biblioteca. Era un edifici antic, però molt ben cuidat, i estava ple de prestatges i taules per tota la sala. No era un establiment molt gran, però tenia una immensa quantitat de llibres. L’Àlex no va perdre ni un minut més: es va dirigir al taulell on la bibliotecària llegia asseguda a la seva cadira, va repetir mentalment la salutació apropiada que podria utilitzar. -Bon dia. Perdoni... m’agradaria trobar un llibre en especial que m’han descrit... Es tracta d’un llibre marró, de tapes dures, amb una Y de color blau al centre... – i va haver de callar de seguida, intimidat per aquells ulls cristal·lins que li va clavar de cop la bibliotecària. Va ser un moviment de cap brusc, que va passar de les lletres del llibre que llegia als ulls verds maragda de l’Àlex. La dona tenia uns ulls petits, però la seva mirada era felina i l’Àlex va arribar a pensar que darrere d’aquells ulls tan penetrants s’amagaven dues peces de gel immaculades. -Tapes dures, de vint-i-cinc centímetres de llarg i disset d’ample, recobertes d’una tela semblant al cuir però amb un tacte molt més suau; les puntes dels costats banyats amb plata, i una increïble Y al centre feta de cristall pur tallat a mà, d’un color safir intens, justament com els meus ulls. Sí noi, sé de quin llibre em parles. Davant d’aquesta impressionant descripció, l’Álex no va poder evitar deixar anar una petita exclamació, que per un moment va atreure a una desena d’ulls curiosos. La veu de la bibliotecària era molt fluixa, quasi imperceptible, però molt ferma. -Silenci. –va dir, amb indiferència. –Mira noi, si vols saber alguna cosa d’aquest llibre és que em tornava boja, era increïble. Però un dia va arribar una noia que abans venia 1

molt sovint per aquí, i em va demanar que li deixés el llibre. Jo no volia deixar-l’hi, perquè no sabia res d’aquell exemplar: no tenia ni títol, ni editorial, ni cap escrit que l’identifiqués. Per això no l’hi volia deixar. A més, no t’ho creuràs, però el llibre no tenia ni una pàgina escrita. Ni una paraula, ni una lletra. –Un cop va dir això, l’Àlex, un simple noi de catorze anys, no va poder evitar posar una cara d’estranyesa indiscreta. – Sí, ja sé que és absurd, però tot i així em fascinava. I a ella suposo que també. Em va dir que era una qüestió importantíssima, que li havia de deixar per força. Però no vaig cedir, perquè a mi no em diuen el que haig de fer. Mai. L’Álex s’havia quedat sense paraules, el cor li anava a mil per hora. Després de tants dies sense poder dormir, pensant en la manera de descobrir pistes relacionades amb Ella, per fi aconseguia trobar una cosa més enllà de les seves estúpides conclusions. No sabia amb certesa si era Ella o no, però no podia evitar pensar que segurament ho era. -Espera, que no he acabat. No sé per què t’explico això, però estic molt indignada amb aquest tema. Un matí qualsevol, mentre revisava uns documents, vaig tenir un pressentiment. No sé per què, però vaig anar directament al prestatge on sempre hi guardava aquest llibre, i com ja suposava, el llibre no hi era. Va ser ella, noi! La noia que em va venir a demanar el llibre. N’estic completament segura. Quina ràbia, no sé com... -Em pot descriure com era aquella noia, si us plau? –va dir ell, amb aquell to tan fluix que utilitzava la bibliotecària. Fins i tot ell es va sorprendre de com l’havia interromput, i de cop va sentir molta vergonya. Però no es va fer enrere, i va seguir mirant-la fixament als ulls, una cosa molt difícil de fer amb aquella dona. -Estic... estic segura que era una noia amb els cabells castanys i els ulls blaus, però molt més foscos que els meus. –va dir, una mica perplexa. -És Ella...-va murmurar l’Àlex, sentint de cop un nou sentiment que l’inundava per dins: l’esperança. Per fi havia trobat una pista ferma, i no tenia cap dubte que anava per bon camí. Estava a punt d’acomiadar-se, quan la dona es va aixecar de la cadira, i el va mirar fixament, molt seriosa. -Et dius Àlex, oi? –va preguntar, sense alterar la veu. -Sí... –va contestar ell, amb els ulls com unes taronges. -Llavors això és teu. –La bibliotecària va agafar un tros de paper plegat que es trobava sota d’unes carpetes en un costat del taulell. Va allargar la mà fins al noi, i ell el va agafar, molt estranyat. –L’únic que et puc dir és que això ho vaig trobar sobre la meva taula, el mateix dia que em van robar el llibre. Com pots veure hi posa Àlex en una cara... He mirat el que hi posava, però no ho he sabut interpretar. No sé els valors... bé, ja ho veuràs tu mateix. Vaig decidir guardar-ho, per si de cas, i mira, ara es veu que és per a tu. Perfecte. –després d’una petita pausa, va acabar. –Suposo que coneixes aquella noia... Si la veus, per tots els dimonis, digues-li que em torni el llibre! L’Àlex no havia apartat els ulls del paper. Era d’un color marró pàl·lid, i semblava com si hagués estat esparracat d’algun full sencer. En una cara es podia llegir clarament “Àlex”, amb la cal·ligrafia inconfusible de la seva amiga. Ara sí que no tenia cap dubte que havia estat Ella. Sense cap gest de comiat, va anar caminant fins a una de les taules més apartades de la biblioteca, entre dos prestatges on hi havia llibres de fantasia i llibres d’adults. Era una taula rodona amb només una cadira. Es va asseure i va posar el paper damunt de la taula, encara plegat, amb el seu nom mirant cap amunt. Encara no s’ho creia. 2

-D’acord... –es va dir, intentant concentrar-se. Per a ell, aquest pas era molt important. L’Àlex sentia que la seva amiga cada vegada estava més lluny d’ell, més lluny de la resta del món. L’havia intentat ajudar, però va arribar un moment que es va adonar que no podria fer res per ajudar-la. No si ella li ho impedia. Amb la mà encara tremolosa, va agafar el paper per mirar-lo més atentament. Aquesta vegada no va vacil·lar, i amb les dues mans va desplegar-lo. Es va quedar quiet, sense dir res, quasi sense respirar. “No pot ser...” va poder murmurar. Davant els seus ulls no hi tenia res més que la fórmula de les equacions de segon grau completes. No s’ho podia creure: Ella i l’Àlex sempre havien estat d’acord amb odiar les matemàtiques, perquè a cap dels dos els agradava. En especial, no podien suportar les equacions de segon grau, i cada vegada que en veien una es dirigien una mirada de complicitat especial, que ningú més sabria fer. I ara aquesta complicitat es veia reflectida en un tros de paper, amb una equació de segon grau escrita per Ella amb llapis.

Com sempre havia passat, no ho sabia resoldre. Per a ell era una espècie d’enigma matemàtic dificilíssim, una equació sense sentit, un joc de lògica massa complex. Va arrufar el nas, entre sorprès i capficat. L’única cosa que li donava voltes pel cap era que havia de fer l’equació, fos com fos. Però la veritat és que no tenia ni idea de com resoldre-la. En primer lloc va pensar que havia de saber els valors de les incògnites, com havia dit la bibliotecària. Però no hi havia res més escrit en cap altra part del tros del paper. Va decidir que ho podria resoldre donant diferents valors a les lletres, i va començar a endinsar-se en una de les coses que menys li agradaven en el món. La biblioteca estava en un silenci absolut. Havien passat dues hores, i l’Àlex no havia pogut resoldre res. Havia demanat paper i bolígraf a les noies de la taula més pròxima, per escriure totes les teories que se li acudien. S’havia passat mitja hora seguida amb el paper i el bolígraf sobre la taula, i amb el tros de paper desplegat mirant cap a ell. Els seus ulls verds maragda no s’havien apartat ni un moment de l’equació i, recolzant el cap amb les mans, no havia parat de pensar. Tenia el cabell castany remogut i una mica despentinat. Estava tan capficat que ni s’havia adonat de la presència d’aquella nena, que ara arribava cap a ell. -La Llum em va avisar. –va xiuxiuejar. El nom que havia pronunciat la nena li va provocar un mar interior de records, fent-li recordar cada moment al costat d’Ella, cada xerrada, cada instant veient el seu somriure. Però ja feia dies que no deia res, ja no reia, ja no el mirava de la mateixa manera que abans. I en sentir el seu nom, en pensar que potser encara quedava alguna cosa dins la seva amiga que es pogués salvar, el va reconfortar. Perquè Ella, la Llum, havia parlat amb una nena petita, li havia explicat alguna cosa. L’Àlex va deixar de mirar el tros de paper, després de tanta estona, per observar amb deteniment la nena que es trobava davant seu. Aquesta va somriure àmpliament, i li va dedicar una mirada plena de felicitat. L’Àlex va poder apreciar que els seus ulls li brillaven, uns ulls marrons tan grans i sincers com una estrella al cel. -...Què has dit de la Llum? –va preguntar, encara incrèdul. En aquell moment es va fixar més en aquella nena: era una nena rossa, d’uns set anys, que portava dues cues a cada costat del cap i tenia un grapat de pigues a cada galta. Portava una samarreta fosca i uns 3

pantalons llargs d’un color verd apagat. La nena, en sentir la pregunta, va tardar una mica en respondre. -La Llum em va dir que ho intentaries. A mi no em va dir com fer-ho, però em va guiar en tot moment per la biblioteca. Era molt petita, abans. Però tu no ets petit, oi? No et cal ajuda. Però no et pensis que la Y està molt lluny. L’Àlex es va quedar callat, sense dir res, només observant la nena. Llavors va entendre que potser ella el podria ajudar. -Com et dius, noieta? –li va preguntar, encara una mica trasbalsat. La nena es va acostar cap a l’Àlex i a cau d’orella li va xiuxiuejar: -Bruna. Em dic Bruna... i el meu número és el menys cinc. L’Àlex es va quedar parat davant d’aquesta resposta, i va seguir amb la mirada les cues de la nena mentre s’anava allunyant. Estava tan sorprès que no se li va acudir aturar-la, perquè estava marxant de la biblioteca per la porta principal. Es va quedar quiet uns minuts més, i després va tornar a la realitat. Va intentar retenir tota la informació que li havia dit la Bruna, perquè ell pensava que eren missatges amb doble sentit. Va tornar a mirar el tros de paper i totes les teories que havia anat utilitzat per arribar a alguna conclusió. No en va treure l’aigua clara, i va decidir anar a parlar amb la bibliotecària per descobrir el que fes falta. -Perdoni, però em podria dir si vostè coneix la nena que es diu Bruna, que acaba de marxar? –va preguntar, intentant ser el més amable possible. -Sí, ve molt sovint per aquí. –va respondre, clavant-li els ulls per segona vegada aquell dia. –I també vénen més nenes petites com ella. Si els vols dir alguna cosa, estan darrere d’aquest passadís. I el noi no va perdre ni un minut més. Va seguir les indicacions de la bibliotecària i es va acostar a una colla de nenes petites que el miraven tímidament. Una d’elles es va aixecar i va aixecar el braç, apuntant amb el dit índex cap al cel. Quan l’Àlex la va mirar, ella va començar a parlar: -Crec que hauries de repassar totes les coses que saps per poder trobar les incògnites. – va dir, amb una veu dolça i suau. –Només et falta saber que som una colla de sis nenes! –Aquesta vegada ho va dir amb més seguretat, i quan va mirar totes les altres nenes, elles es van posar a riure. Es van aixecar de les cadires i van sortir precipitadament fora de la biblioteca, com havia fet la Bruna. I en aquell moment, com si li hagués caigut una galleda d’aigua freda al cap, l’Àlex va entreveure el que havia de descobrir. Era una petita suposició, però no la pensava deixar escapar. Es va posar a córrer, igual que aquella colla de nenes, i es va dirigir a la seva taula, on els papers i el bolígraf seguien al seu lloc. Va començar a escriure números, a escriure lletres. “Repassa totes les coses que saps per poder trobar les incògnites”, li havien dit. I va voler fer cas a la nena: va apuntar en una llista tota la informació que havia descobert aquell dia, amb la finalitat de saber quin nombre pertanyia a cada lletra. Perquè ara havia entès que només podria resoldre l’equació sabent el número de cada lletra. Després de molta estona, sempre escrivint i pensant, es va quedar parat uns minuts, observant el que havia escrit i mossegant el tap del bolígraf. “La primera és el primer”, havia dit la Míriam. Ara potser ho veia més clarament que abans, però no les tenia totes. Va escriure en el paper a=1 . Havia arribat a la conclusió que “la primera” es referia a la lletra de l’abecedari, i “el primer” podria ser el primer 4

nombre: l’1. Després va intentar recordar la conversa que havia tingut amb la bibliotecària, perquè també podria haver-hi un nombre amagat. Va estar una estona pensant en les paraules que s’havien intercanviat, però no va poder extreure’n res. De cop, va pensar en la Bruna. Aquella nena tan esplèndida i bonica com un raig de sol. Va tancar els ulls, pensant en ella, perquè cada vegada que ho feia el seu cor s’emplenava d’esperança. L’esperança de recuperar la seva amiga Llum, la seva única i estimada Llum. L’Àlex va obrir de cop els seus ulls verds maragda, recordant com un cop de martell una de les coses que havia dit la Bruna. “Em dic Bruna... i el meu número és el menys cinc.” -La següent lletra és la b... de Bruna! I el seu número... el -5! –va exclamar, ignorant les mirades de desaprovació de la gent que llegia. No va esperar ni un segon més, i va escriure b=-5 al seu full de paper. Ara només li quedava una incògnita. La lletra c. Al cap d’uns minuts, va arribar a la conclusió que l’última cosa que l’havia sobresaltat era la trobada amb les nenes petites. Va pensar en l’ordre en què havien passat les coses i en què li havien dit les nenes. Una d’elles li havia dedicat una frase molt misteriosa. Amb tanta emoció no recordava del tot cada paraula que havia esmentat aquella nena, però en tenia una idea més o menys clara. Sabia que li havia dit alguna cosa d’una colla de sis nenes. No hi trobava la lògica... fins que ho va veure clar. La inicial de Bruna era la lletra b, i va adonar-se que la inicial de “colla” era la c... la lletra que li faltava. Es va donar un copet al cap, en senyal d’haver estat tan estúpid. Estava segur de que per fi havia descobert el valor de cada lletra. I es va posar a fer l’equació, allò que havia odiat fer des de sempre. per tant

Y

-Tres i dos! –va cridar. Per fi havia resolt l’equació, després de repassar i repassar mil vegades el que acabava de fer. Ara ja sabia els números, però els números de què? Tenia en ment que la lletra Y era la marca del llibre, i alguna cosa li deia que el llibre no estava molt lluny. Així que va començar a buscar els números 3 i 2 per la biblioteca, tan en el rellotge, com en els prestatges, els llibres o els passadissos. Després d’haver buscat en aquests llocs, es va dirigir al Passadís nº3, Prestatge nº2. Estava ple d’enciclopèdies, i en especial, llibres relacionats amb les matemàtiques. “Genial”, va murmurar l’Àlex, amb un pressentiment molt intens. Es va dirigir, sense saber per què, a un conjunt de volums titulats The brightness of mathematics. Estaven en un racó del prestatge, molt apartats de tota la resta i plens de pols. L’Àlex es va haver d’ajupir per fixar-se en un de concret. Estaven ordenats per ordre alfabètic, i evidentment es va dirigir a la lletra Y. Estava segur que era aquest llibre, perquè aquest era diferent de tots els altres: tenia una gran Y blava enganxada enmig de la tapa, era l’únic que tenia les puntes banyades en plata, tenia un tacte més suau que els altres, i semblava que fos el més vell. Estava ple 5

de pols i tenia un aspecte molt demacrat, segurament pel pas dels anys. Sense gairebé adonar-se’n, va mirar a la dreta i a l’esquerra, per mirar que no hi hagués ningú a la vora. I va obrir suaument el llibre, intentant no posar-se més nerviós del que ja estava. Com li havia dit la bibliotecària, el llibre no tenia cap paraula, cap lletra. Només la Y. No trobava cap més pista, i no podia suportar pensar que tot això no havia servit de res. Però en un moment determinat, va veure una pàgina que li faltava un tros. Es veia clarament que l’havien arrancat, i l’Àlex estava segur que corresponia al seu tros de paper, el que li havia entregat la bibliotecària. Just en aquella mateixa pàgina, va trobar un altre paper plegat, però en aquest cas era un paper quadriculat. El va agafar, impacient, i el va desplegar sense contemplacions. Llavors, a mesura que anava llegint la cal·ligrafia de la Llum, una llàgrima impregnada de felicitat i tendresa li va recórrer la galta, fins a acariciar-li els llavis. Àlex... No sé com agrair-te tot l’esforç que has fet per mi, tots els consells i totes les converses que m’has regalat. Sabies que em passava alguna cosa, i no has dubtat ni un moment a esbrinar què era. Si estàs llegint això és que de veritat volies ajudar-me, de veritat et preocupaves per mi. I tu ets la única persona que ho podia haver fet. Sé que t’estaràs preguntant què és el que em passa... fins i tot jo m’ho pregunto. I és que mai havia sentit aquesta sensació. He estat molt lluny de tot, aquests dies... i tot per voler trobar la manera més adequada de dir-te que t’estimo. T’estimo Àlex, i sempre ho he fet. No sabia com dir-t’ho, això és nou per mi. I tot i així, estàs llegint això, segurament molt sorprès, perquè això és l’última cosa que t’esperaves descobrir. I t’hauràs posat vermell... el cor se t’haurà accelerat...i estaràs desitjant trobar-te amb mi, parlar amb mi, i demanar-me explicacions. Gràcies pels moments... I si tu també m’estimes, vine amb mi. Em trobaràs resolent això:

PD. T’espero.

-Oh! –va sospirar l’Àlex. Davant seu tenia una altra equació, un altre problema, un altre enigma. Acabava de llegir les paraules més maques que li podia haver dit mai ningú, i justament eren de la Llum. Aquest era el secret que amagava. Amb lentitud, es va eixugar les llàgrimes dels ulls, i s’incorporà. Ara estaria ocupat durant una bona temporada, resolent un misteri segurament el triple de difícil que l’anterior. I ara, més que mai, volia resoldre’l. Perquè, en el fons de tot, havia estimat la seva amiga des de sempre. I estaria disposat a enfrontar-se amb el que fos, i arribar fins a l’infinit o més, perquè Ella l’estaria esperant. Per sempre.

6