El Robatori Dels Aranzels

12 | la PAU

# 18 | Desembre 2005

INFORME ••• Els països en via de desenvolupament exigeixen l'accés als mercats en igualtat d'oportunitats

El robatori dels aranzels •• JOSÉ-CHRISTIAN PÁEZ*

D

es de Mèxic fins a l'Argentina i Xile, l'Amèrica Llatina té una superfície de 20 milions de quilòmetres quadrats, que equival a un 15,6% de la superfície total mundial. Disposa d'una població de 550 milions de persones un 20% més que l'Europa dels 25-, fet que la situa en la regió més poblada després de la Xina i de l'Índia, però el seu PIB global equival al d'Alemanya i Itàlia plegades. Més encara: si prenem com a referència el darrer informe Forbes sobre les 500 empreses més grans del món, l'Amèrica Llatina només aconsegueix introduir 6 corporacions a la llista -el Brasil, 3; Mèxic, 2; Veneçuela, 1-, mentre que Alemanya i Itàlia en tenen 42, fet que no obsta que contaminin el mateix: l'Amèrica Llatina emet 1.278 tones de diòxid de carboni anuals, i Alemanya i Itàlia contaminen amb 1.284 tones d'aquest gas anuals. Tanmateix, el PIB per càpita americà és similar al de Bulgària: amb prou feines un 29% del PIB per càpita d'Itàlia i d'Alemanya. I ara ve la pregunta: per què, aquestes diferències tan abismals? No és cap misteri que el desenvolupament econòmic s'abasta afegint valor a les matèries primeres. L'Amèrica Llatina en posseeix, i a dojo, però la seva baixa inversió en recerca i desenvolupament (R+D) i el seu deficient desenvolupament industrial condemnen la regió a mantenir-se amb estàndards de desenvolupament humà molt per sota del que el seu desenvolupament real li permetria. Tanmateix, tot exceptuant-ne Haití, l'Amèrica Llatina creix de la mà de les exportacions, i el creixement aconseguit el 2005, quasi un 6%, és el més alt en els darrers 25 anys. A diferència d'altres èpoques, aquest augment del PIB està acompanyat d'un superàvit en compte corrent i d'un creixement de les reserves a raó d'un 1,5% del PIB, però les seves exportacions fan palès el seu precari desenvolupament econòmic: les matèries primeres ocupen la primera posició (40%); després, les manufactures (MRN) basades en recursos naturals (23%); la tecnologia baixa i mitjana (35%), i, a l'últim, l'alta tecnologia, amb només un 2% del total de les exportacions. En canvi, a l'altra banda de l'Atlàntic, la situació és força diferent, perquè les característiques de

la producció inclouen aquest plus d'R+D que no té l'Amèrica Llatina. Fixem-nos en les exportacions de Finlàndia: les matèries primeres representen només un 1,6%, mentre que les MRN són un 35,1%; la tecnologia mitjana, un 27,9%; l'alta tecnologia, un 26,4%, i a la baixa tecnologia li correspon un 9%. Per què una regió com l'Amèrica Llatina no assoleix nivells més alts de desenvolupament si disposa de les matèries primeres i del capital humà per aconseguir-ho?

petència en igualtat de condicions de les economies menys desenvolupades, sinó que impossibilita la seva participació en els mercats internacionals del Primer Món. Això no obstant, els països desenvolupats maniobren perquè els seus productes s'introdueixin sense cap mena d'obstacle en les economies dels països en via de desenvolupament, cosa que provoca un mercat asimètric que eixampla les diferències socials i condemna les economies petites a una lenta agonia.

El proteccionisme dels rics El Fons Monetari Internacional (FMI) ja va denunciar la política d'establir aranzels baixos per a les matèries primeres procedents dels països pobres, però aranzels força elevats quan es tracta de productes manufacturats. En un informe de l'FMI podem llegir que «els aranzels aplicats [pels països del nord] al comerç amb els països en via de desenvolupament són, de mitjana, més elevats que els aplicats al comerç entre els països industrialitzats». O que «les indústries processadores dels països en via de desenvolupament es troben amb taxes més elevades de protecció efectiva en els mercats dels països industrialitzats». I també que «el ràpid creixement de les barreres no aranzelàries en els darrers vint anys ha estat més pronunciat per als productes exportats pels països en desenvolupament». I, a l'últim, que «la incidència de les mesures no aranzelàries és força greu en l'agricultura i en els tèxtils, sectors, ambdós, de gran importància en els països en desenvolupament».

Els aranzels són armes estratègiques per aturar el desenvolupament de les economies emergents i mantenir l'statu quo d'aquells que tenen avui una posició econòmica avantatjosa. Els països desenvolupats mantenen aranzels per als productes manufacturats que varien segons la regió: la Unió Europea cobra entre un 12% i un 37%; els EUA, entre un 4% i un 18%, i el Japó, entre un 6% i un 23%.

Aquesta constant es manifesta en els aranzels diferenciats aplicats per les economies desenvolupades. Per a les matèries primeres, els màxims aplicats varien: la Unió Europea aplica entorn d'un 6,9%; els EUA, un 1,4%, i el Japó, un 8,3%, encara que persisteixen les subvencions agrícoles que no es corresponen amb el discurs de mercat obert que brandeixen els països desenvolupats. Fins i tot, arriben a acusar els països en desenvolupament de dúmping -quan s'escau-, tot adduint les precàries condicions laborals -si les comparem amb les normatives que ha de respectar un empresari europeu-, però amaguen sota la catifa aquests subsidis agrícoles que alteren profundament el mercat. Aquest proteccionisme ha estat la causa del fracàs de les rondes negociadores de Cancún i de Doha. Perquè, a hores d'ara, ja no es tracta que aquesta «falsificació» dels costs dificulti la com-

És evident que l'accés als mercats no soluciona els problemes institucionals, ni tampoc genera, per si mateix, el desenvolupament de capacitats tecnològiques. Tanmateix, l'establiment de normatives desiguals amb la intenció no solament de protegir els mercats interns del Primer Món, sinó, al mateix temps, d'impossibilitar l'accés de productes manufacturats en igualtat de condicions, lesiona els interessos dels països en via de desenvolupament en allunyar la inversió a llarg termini, tot impedint el desenvolupament econòmic que permeti superar les deficiències existents en salut i en educació, millorar les infraestructures públiques i aplicar polítiques que permetin superar les inestabilitats macroeconòmiques i la manca d'acumulació de capital. Tot plegat passa per aquesta qüestió de l'obertura comercial.

La Xina i l'Amèrica Llatina L'intercanvi comercial entre la Xina i l'Amèrica Llatinaencara no és significatiu, ja que representa només un 4% del comerç xinès en el món, però les exportacions creixen a l'Amèrica Llatina impulsades pel consum creixent del gegant asiàtic. Fins i tot, l'efecte és desigual, tot afavorint més l'Amèrica del Sud que l'Amèrica Central, encara que Mèxic també se'n beneficia. L'any 2004, els principals exportadors cap a la Xina han estat el Brasil (6.000 milions de dòlars), l'Argentina (2.800 milions de dòlars), Xile (2.200 milions de dòlars) i el Perú i Costa Rica, amb 900 i 500

Els aranzels són armes per aturar el desenvolupament de les economies emergents

La Xina s'ha convertit en el consumidor més gran de diverses matèries primeres

milions de dòlars, respectivament. El creixement exportador anual d'aquests països descriu el creixent interès per la regió del país asiàtic, força necessitat de matèries primeres per al seu propi creixement: el Brasil (94,6%), l'Argentina (120%), Xile (43,2%) o Costa Rica (204%). En pocs anys, la Xina s'ha convertit en el consumidor més gran de diverses matèries primeres: estany (27% del total que es consumeix en el món), zinc (26%), alumini (21%), coure (19%), níquel (11%). I també de petroli, en esdevenir el segon consumidor mundial després dels EUA. El país asiàtic està demostrant que és un bon soci comercial de l'Amèrica Llatina, encara que sembla que les tendències proteccionistes dels EUA, de la Unió Europea i del Japó sembla l'hagin contagiat, i podrien arribar a decebre les expectatives llatinoamericanes: la Xina està aplicant a les matèries primeres un aranzel màxim d'un 2,5%, i per a les manufactures, d'un 7% a un 17%. Fins ara, la Xina havia aprofitat el seu superàvit comercial per adquirir bons del tresor dels EUA, cada cop més ofegats pel seu sostingut i creixent dèficit fiscal. Aquest immens estalvi podria esdevenir inversió a curt termini. On invertirà la Xina? A l'Amèrica Llatina, la inversió estrangera directa també ha crescut mitjançant l'actuació de tres actors principals, entre els quals no es troba la Xina. Entre el 1996 i el 2003, aquestes inversions han procedit dels EUA (33%), de la Unió Europea (26%) i de l'Estat espanyol (17%). Els més de 50.000 milions de dòlars anuals s'han distribuït en serveis (59%), en manufactures (29%) i en recursos naturals (12%).

Un nou malson Els preus del petroli han augmentat per romandre. Els principals consumidors de petroli (Europa i els EUA) sentiran la pressió dels índexs inflacionaris, la qual cosa és una molt mala notícia per als països que mantenen un elevat deute extern, atès que els tipus d'interès pujaran. L'Amèrica Llatina continuarà la seva dinàmica de creixement, tot solucionant la inestabilitat política d'alguns estats i perfilant acords d'integració. Mentrestant, països com Xile, el Brasil, l'Argentina, Veneçuela i Mèxic seguiran impulsant el desenvolupament d'aquesta regió, que ofereix les mateixes oportunitats que altres zones en expansió, com poden ser l'Índia o la Xina.• *Periodista.