El Capital Dels Pobres

12 | la PAU

# 22 | Abril 2006

INFORME ••• Els microcrèdits són el primer pas per vèncer la pobresa

El capital dels pobres •• JOSÉ CHRISTIAN PÁEZ*

L’

experiència de trenta anys de gestió del microcrèdit demostra que és possible disminuir la pobresa donant suport a la iniciativa empresarial dels petits productors. El Banc Mundial va divulgar un estudi que indica que a Bangla Desh «un 48% de les llars pobres amb accés a microcrèdit va aconseguir superar el llindar de la pobresa». Així, la precarietat humana ja no s’entén com quelcom d’inevitable, sinó com una situació que amb el suport adequat pot ser superada. I per aconseguir aquesta fita cal comprendre què és la pobresa, una qüestió gens fàcil quan no s’és pobre. Hi ha xifres que ens poden apropar a la magnitud d’aquesta tragèdia humana, atès que la pobresa amaga rostres d’éssers que pateixen. La fam és, potser, un dels seus trets més dramàtics, però no l’únic. Quan parlem de pobresa, ens referim a 29.000 nens que moren cada dia per desnutrició i per malalties que es poden prevenir: més de deu milions de nens anualment, mentre que la sida, la tuberculosi i la malària maten sis milions de persones l’any. També cal assenyalar que 3.000 milions d’habitants –la meitat de la població mundial– sobreviu amb dos dòlars diaris; que a l’Àfrica i a l’Àsia mil milions ho fan amb un dòlar diari; que 130 milions de nens no assisteixen a classe; que 1.500 milions de persones no tenen accés a l’aigua potable i que 2.000 milions de persones no disposen de sanejament. Només a l’Amèrica Llatina la pobresa ha disminuït d’un 41% del total mundial, l’any 1990, a un 36%, l’any 1997, després d’un decenni de creixement econòmic estable, de minva de la inflació i de balanç positiu en el compte corrent. Un informe recent de les Nacions Unides destaca que «el nombre de pobres és més gran a l’Àsia, però la gravetat de la pobresa, mesurada per la distància dels ingressos per sota del llindar de la pobresa, és més gran a l’Àfrica subsahariana que en qualsevol altra regió». És evident que s’és pobre quan no es té accés als recursos econòmics que genera la societat, però s’hauria de destacar que la pobresa és el costat

fosc d’un sistema que fonamenta la seva riquesa en les desigualtats. La raó del capitalisme, la va exposar amb claredat l’escocès Adam Smith, que en el seu llibre La riquesa de les nacions (1776) va afirmar que «en buscar el seu propi interès, l’home, sovint, afavoreix el de la societat millor que quan desitja fer-ho». L’individualisme és, precisament, l’eix d’aquesta gran competència que fa posar nerviosa la societat actual: competència per posseir el darrer producte de moda, sia roba, electrodomèstics, vehicles... o qualsevol objecte corresponent al culte del consum. Aquest món de producció i de consum és arranjat per un àgil i eficaç engranatge financer que funciona de manera excloent. Per a Matthew Bishop, redactor en cap de The Economist i membre del grup assessor per a l’Any Internacional del Microcrèdit de l’ONU, si no es posa fi a l’exclusió financera de les grans masses de població en situació de pobresa, «totes les accions que s’engeguin en l’àmbit macroeconòmic no faran més que esgarrapar la superfície de la pobresa local».

El microcrèdit: la solució La iniciativa més coneguda és la del bengalí Muhammad Yunus amb el Banc Grameen (o Banc dels Pobres) de Bangla Desh, que va néixer com un projecte d’estudi el 1974 i es va constituir com a entitat financera autònoma nou anys més tard. Però hi ha altres organitzacions com Acció Internacional o el grup Pride Àfrica; també cal destacar la Xarxa d’Estalvi Popular, de Burkina Faso; Kafo Jiginew (sindicat de cereals), de Mali; l’Aliança de Crèdit i Estalvi per a la Producció, del Senegal... Avui existeixen 11.000 institucions financeres dedicades al microcrèdit que atorguen préstecs de 50 a 100 dòlars a més de 80 milions de persones de tot el món. Es calcula que els usuaris potencials d’aquest tipus de producte financer superen la xifra de 500 milions de persones; tanmateix, més de 1.000 milions de persones encara no tenen accés a serveis financers bàsics i, per tant, no poden augmentar els seus ingressos, ni subsistir en condicions dignes, ni estan preparades per a qualsevol emergència. Tots aquests organismes de suport als petits productors tenen una filosofia comuna: tot trencant les lleis

del mercat, atorguen crèdits solidaris sense garantia perquè el deutor desenvolupi un projecte econòmic. Les activitats finançades varien segons la regió en la qual ens trobem. Aquest suport pot servir tant per esclofollar gra, per adquirir un rickshaw (taxi de tracció humana), per iniciar un taller de costura o, posem per cas, per començar un negoci de venda de telèfons mòbils. La persistent i pacient activitat del Banc Grameen n’és tot un exemple. En els darrers vint anys ha prestat més de 2.000 milions d’euros a tres milions i mig de pobres. Disposa de més de 1.000 sucursals arreu del món i el seu model de negoci ha servit de referència a milers d’organitzacions de microcrèdit esteses pel món. Utilitza un sistema que està basat en la confiança mútua, tot establint una responsabilitat grupal –de cinc membres– que facilita la participació. Si qualsevol d’ells no retorna el préstec, no s’atorgarà un nou crèdit al grup mai més. Amb aquest mètode, el pagament dels préstecs se situa al voltant d’un 98%, amb una mitjana de 160 dòlars. Acció Internacional, amb seu a Boston, desenvolupa la seva activitat des del 1973 i, actualment, atorga microcrèdits en quinze països de l’Amèrica Llatina, en cinc d’Àfrica i en més de trenta localitats dels EUA. Entre el 1992 i el 2001, Acció Internacional va donar suport a l’empreniment de 2,4 milions de petits empresaris. El grup Pride Àfrica és una organització regional amb activitat a Kenya, a Tanzània, a Uganda, a Malawi i a Zàmbia i dóna suport a més de 100.000 emprenedors. La mitjana dels préstecs és dissemblant: 500 dòlars, als EUA; 100 dòlars, a l’Àfrica i a l’Amèrica Llatina. Tanmateix, la quantitat dels microcrèdits augmenta a mesura que els microempresaris fan créixer els seus negocis.

Per què els microcrèdits poden eradicar la pobresa? Les petites i mitjanes empreses (pimes) són les que més treball donen. La mitjana mundial mostra que les pimes aporten entre un 80% i un 90% de la força laboral dels països, però que la seva participació en l’economia oscil·la entre un 1% i un 8% del PIB d’aquests mateixos països, cosa que fa prou evident la principal característica del sistema capitalista: la desigualtat.

La pobresa és el costat fosc d’un sistema que fonamenta la seva riquesa en les desigualtats

Un èxit fonamental dels microcrèdits és la integració de la dona en el circuit social

Aquells que es beneficien d’aquests petits préstecs reconeixen que han augmentat els seus ingressos i han adequat la seva llar, la qual cosa s’entén com una millora en la qualitat de vida. Però, a més, aquest fenomen té una incidència moral que és determinant per al teixit social: els exclosos recuperen la fe en si mateixos, fet que els converteix en persones més segures que irradien optimisme en el seu entorn. Un altre dels èxits –fonamental– dels microcrèdits és la integració de la dona en el circuit social, la qual cosa ha representat un gran impacte en aquelles societats en què el seu paper està restringit a la llar i a l’atenció dels fills. L’informe lliurat durant la Cimera del Microcrèdit a l’abril de 2005 a Santiago de Xile revelava, que dels actuals 54,8 milions de clients, un 82,5% són dones: 45,2 milions de dones beneficiades. I d’aquesta quantitat, només 719.000 dones viuen a l’Amèrica Llatina. El 2005 ha estat l’Any Internacional del Microcrèdit. El gran nombre d’anàlisis, de documents i de trobades fets coincideixen a donar un suport més decidit a la dona. L’experiència mostra que el microcrèdit a la dona implica un suport a la família, atès que els beneficis que extreu els inverteix en els seus fills. A més, dels 550 milions de treballadors pobres que hi ha en el món, un 60% són dones. Les dones ocupen el doble del seu temps en activitats no remunerades i són les responsables del cultiu d’un 65% dels aliments. Muhammad Yunus, el banquer dels pobres i el principal impulsor dels microcrèdits, ha afirmat que no ha estat mai format com a banquer, «ni mai vaig pensar convertir-me en banquer». D’altra banda, podem dir que les dones pobres no han nascut empresàries, però que la necessitat d’alimentar els seus fills i de donar-los un futur millor fa que esdevinguin microempresàries amb alts nivells d’eficiència. Les microfinances són una esperança per a milers d’éssers ofegats per les xifres fredes i estèrils que la macroeconomia exhibeix de tant en tant com una bufetada per als milers de milions d’exclosos. És una porta oberta i un camí pel qual molts estan disposats a transitar.• * Periodista.