El Patrimoni Historic2

El patrimoni històric de l’Institut Joan Ramis i Ramis

1/6

EL PATRIMONI HISTÒRIC DE L’INSTITUT JOAN RAMIS I RAMIS

El patrimoni històric de l’Institut Joan Ramis i Ramis

2/6

Breu història de la primera etapa de l’Institut Joan Ramis i Ramis

L’ensenyament secundari, o una segona ensenyança entre les primeres lletres i la Universitat, data del segle XIX. El model educatiu de la Revolució francesa (públic, laic, controlat per l’Estat) és el que s’estén arreu d’Europa al llarg del segle. A l’Estat espanyol, aquest procés d’implantació comença el 1812 a les Corts de Cadis per culminar amb la primera Llei General d’Instrucció Pública ─coneguda com a Llei Moyano─ de 9 de setembre de 1857, signada per la reina Isabel II i per Claudio Moyano, ministre de Foment. Abans, el Pla Pidal (Reial Decret de 17 de setembre de 1845) havia suposat l’establiment de les bases legals d’actuació en el tema de l’ensenyament secundari i va ser revalidat i assumit després per la Llei Moyano. Així, es crea un nou tipus d’establiment: l’Institut. I se’n obre un en cada capital de província (dos a Madrid). D’aquesta manera, abans de la meitat de segle, l’Estat espanyol compta amb més de 50 instituts, els anomenats “Provincials” (A Balears, l’anomenat Institut Balear, l’actual Ramon Llull, de Palma). Maó, però, com que no és capital de província, no pot optar a tenir un Institut. Els alumnes que volien seguir estudis havien de sortir de Menorca i això només s’ho podien permetre uns pocs. Al llarg del segle XIX, queda constància dels esforços dels maonesos per aconseguir-ne un, d’Institut. Però el primer centre d’ensenyament “superior” que varen poder aconseguir és l’Escola de Nàutica, fundada l’any 1855 (Reial Ordre de 15 d’abril de 1855). En principi, s’esperava que suplís la manca de centres d’ensenyament secundari a l’illa (a més d’altres objectius econòmics que es pretenien assolir), però en la pràctica no va tenir l’èxit esperat. Per altra banda, la Llei Moyano (1857) inclourà les escoles de Nàutica com a ensenyaments professionals, especificant el llistat d’establiments acreditats, però la de Maó no hi consta, amb la qual cosa perd el seu status de “superior” i queda reduïda a “elemental”. La Llei Moyano (art. 124 i 125) estableix al seu art. 124: “En las poblaciones donde haya Instituto, se refundirán en él las Escuelas elementales que existieran de Industria, Agricultura, Comercio, Náutica u otras de estudios de aplicación de segunda enseñanza”. A Maó no hi havia cap Institut on poder-se “refondre”, però, a l’art. 125, podem llegir: “En los pueblos donde existan Escuelas de esta clase y no Instituto, se procurará establecerlo, y en tal caso, se estará a lo dispuesto en el artículo anterior”. I això és precisament el que s’intenta en el nostre cas: es demana la creació d’un institut justament perquè hi ha una escola de Nàutica.

El patrimoni històric de l’Institut Joan Ramis i Ramis

3/6

La primera solució que es troba és sol·licitar autorització per crear un Col·legi privat de segon ensenyament depenent de l’Institut Provincial, que comença la seva tasca docent ja durant el curs 1864-65. L’Ajuntament de Maó n’és l’empresari i funciona com a tal durant cinc cursos, a la vegada que es continua lluitant per aconseguir la categoria d’Institut. Aquest canvi de categoria s’aconsegueix amb la Revolució de 1868, amb la llibertat d’ensenyament que proclama el Sexenni Revolucionari, oferint la possibilitat que la nova llei dóna: “Las Diputaciones provinciales y los Ayuntamientos podrán fundar y sostener Establecimientos de enseñanza, aquellos con fondos de la provincia, y éstos con los del municipio” (art 12, Llei 29 de juny de 1869). El juliol de 1869 es fa la sol·licitud de transformar el Col·legi en un Institut lliure, tot just uns dies després d’haver tancat l’Escola de Nàutica, com a tal escola ja que els estudis de Nàutica van continuar, dependents de l’Institut que comptà amb una càtedra de Nàutica fins a 1874. El 13 d’agost de 1869 s’autoritza l’Institut lliure de segona ensenyança. I el 21 d’octubre de 1869 s’inaugura oficialment el nou curs. Amb la Restauració borbònica (1875) s’acaba l’obertura i llibertat per la qual havia apostat el Sexenni Revolucionari i, pel que fa, en concret, a l’educació, es retorna a la centralització i al control ideològic. Per tal d’ evitar “el desconcierto y anarquía”, desitgen tornar al sistema que va regir fins a la revolució: “Libertad no quiere decir que no haya organización”. I, en conseqüència, es regularitza aquesta llibertat: els Instituts lliures s’han d’ajustar a la normativa o es tanquen en el cas de no poder-la complir. És així com l’Institut de Maó s’ha de transformar en Institut oficial i públic el 3 de juny de 1875, tot i que, encara, amb dependència econòmica de l’Ajuntament En la darrera dècada del XIX, per una Reial Ordre de 7 de setembre de 1891, s’atorga a l’Institut el caràcter de “provincial”, fet que a la llarga provocarà més problemes que avantatges. De fet, va perillar l’existència del centre, segons podem llegir a les memòries de final del XIX i principis del XX: En obligar-los a tenir la mateixa organització que els provincials i a ajustar-se als nous plans d’estudi, es corria el perill que l’Ajuntament no pogués fer front a tot el que implicava i que, en conseqüència, el centre hagués de tancar. Però sortosament el Ministre de Instrucción Pública y Bellas Artes és conscient del que l’institut representa per a l’illa i va concedint pròrrogues, fins que, finalment, l’any 1911 és ja un Institut oficial i públic de l’Estat i sostingut per aquest mateix Estat: l’Ajuntament ja no ha de pagar més i l’Institut és la institució que tots coneixem. Amb tot, l’Institut de Maó no va tenir una seu pròpia fins a l’any 1963 en què es traslladà a l’edifici actual des del claustre de Sant Francesc, on va funcionar

4/6

El patrimoni històric de l’Institut Joan Ramis i Ramis

durant pràcticament un segle, amb l’excepció d’un primer curs (1864-65) al claustre del Carme.

Origen del patrimoni del Ramis

En el segle XIX –Pla Pidal, Llei Moyano−, es pensa l’Institut com a un “complejo de

docencia,

investigación,

documentación,

lectura

y

experimentación”.

Es

reglamenten aquests nous centres, que han de tenir obligatòriament Gabinets de Física i Química, d’Història Natural, Biblioteca, Jardins Botànics i de pràctiques agrícoles... Es reglamenta també el material que han de tenir aquests gabinets per a tal ensenyament. Se sap que Gil de Zárate, principal inspirador de l’anomenat Pla Pidal, en aquell moment Director General d’Instrucció Pública i persona molt interessada en ciència, va recórrer les millors cases de material científic d’Europa per elaborar catàlegs-model, que es conserven. Fins i tot s’especifica com s’ha d’organitzar i inventariar aquest material: aquest és l’origen del patrimoni dels Instituts. En el cas concret de Maó, el primer Col·legi privat va iniciar la seva tasca amb mitjans més tost precaris: l’Ajuntament, el seu empresari, es feia càrrec dels sous dels professors, del personal no docent i altres despeses. Però, quan s’apropà el moment d’iniciar els estudis científics (Física i Química i Història Natural no s’estudiaven en els primers cursos del batxillerat), varen haver de crear els gabinets reglamentaris. Això passava durant el darrer any com a Col·legi i els primers com a Institut lliure. Durant el curs 1867-68, essent encara Col·legi, es fan les passes per crear el Gabinet de Física, amb uns 37 instruments científics comprats per l’Ajuntament i el material de l’Escola de Nàutica, que es cedeix íntegrament a l’Institut. El director del centre, que va llegir la memòria en l’acte d’obertura del curs 1868-69, Francesc Cardona i Orfila (1833-1892), textualment, diu així: ”Todos los medios materiales de instrucción con que contó hasta poco ha nuestro Colegio, en verdad se reducían a los más indispensables para explicar medianamente la Geografía y las Matemáticas. (...) Mas llegó felizmente la ocasión de plantearse el año 5º, cuyas principales asignaturas la Física y la Química han menester absolutamente, que las máquinas y los instrumentos acudan al auxilio del Profesor y de su alumno. (...) Comprendiéndolo así la Empresa –deseosa al propio tiempo de cumplir la prescripción de la Ley que no tolera se den las tales enseñanzas sin el conveniente material− acaba de

El patrimoni històric de l’Institut Joan Ramis i Ramis

5/6

procurarse de las más acreditadas fábricas del extranjero, por medio de un inteligente corresponsal en Barcelona, los treinta y tantos aparatos que citaré con sus propios nombres en mi cuarto y último apéndice; y que formarán, por ahora, nuestro modesto Gabinete, aprobado no obstante por la superioridad como suficiente y capaz”. D’aquests instruments inicials en seguim conservant una mostra prou significativa. Durant el curs 1868-69, s’inicia el Gabinet d’Història Natural. Trobam, una altra vegada, que l’Ajuntament o “la empresa ha provisto suficientemente el material necesario hasta el punto de dejar más que satisfechos los deseos de la ley en esta parte”. Compren animals naturalitzats: mamífers, aus, peixos... Però, en aquest cas, també hi ha constància de donacions de particulars (un esquelet humà, col·leccions de roques de Menorca). Hem de destacar el paper que en aquesta tasca hi té Francesc Cardona i Orfila, perquè és l’encarregat de formar-lo i per les donacions de col·leccions seves (de mol·luscs, de fòssils animals i vegetals, etc) que fa al Centre. La Biblioteca devia començar també amb molt pocs llibres i va anar augmentant per la cessió, abans esmentada, de tota la biblioteca de l’Escola de Nàutica. Apareix ja citada com a biblioteca l’any 1873, essent director de l’Institut Miquel Roura i Pujol. De fet, si Cardona i Orfila és rellevant en la formació dels gabinets, Miquel Roura ho és en la formació de la biblioteca. Molts dels primers toms provenen de donacions seves i d’altres persones i institucions (de la Junta de Beneficiència, de particulars).

Tant els Gabinets com la Biblioteca es van ampliant poc a poc. I l’any 1911, quan l’Institut passa definitivament a formar part de la xarxa d’instituts públics i sostinguts per l’Estat, el nostre centre compta amb: •

Una biblioteca de 527 volums, molts dels quals encara conservam, repartits per la biblioteca escolar i altres dependències, sense un lloc adequat.

•

Un Gabinet de Física i Química, amb uns 113 instruments científics, més substàncies químiques.

•

Un Gabinet d’Història Natural, amb 159 mol·luscs i zoòfits, un esquelet humà, 150 minerals classificats i altres per classificar, un home plàstic, col·lecció de cristalls naturals, 34 aus, 12 mamífers, 18 roques, 28 fòssils, a més del seu material de laboratori.

•

De Geografia, 5 esferes i 14 mapes; làmines de Dibuix i material de gimnàstica.

6/6

El patrimoni històric de l’Institut Joan Ramis i Ramis

A l’Institut, es conserva una part de tot aquest material, juntament amb l’adquirit durant els vint anys següents. Aquest material forma part del nostre patrimoni, del patrimoni de la història de l’educació secundària a Menorca. I, per acabar i no menys important, tenim l’Arxiu. Tots els documents, que un centre d’ensenyament genera any rere any, s’han anat guardant en les dependències del centre, des de l’Escola de Nàutica (1855) fins avui. I el resultat és un Arxiu on trobam expedients de tot l’alumnat –molts d’ells esdevinguts també professors o persones de reconegut prestigi a diferents àmbits−, correspondència, exàmens, inventaris de material, memòries llegides als actes acadèmics d’obertura de curs, una important col·lecció legislativa referida a educació, entre d’altres. Sens dubte, una font imprescindible per a l’estudi de l’educació i de tota la societat menorquina.

Bibliografia




DDAA (2008): Historia de un olvido: patrimonio en los centros escolares. Participación educativa, núm. 7, Revista cuatrimestral del Consejo Escolar del Estado.




FERRER ALEDO, Jaime (1911): “La enseñanza superior en Mahón ”. Revista de Menorca.




MACIÁN, Vicente (1998): El Instituto de Mahón, conquista de una sociedad. Menorca: Institut Menorquí d’Estudis




MARTÍN, Ignacio (2000):

El sistema educatiu a Menorca. Menorca: Institut

Menorquí d’Estudis.


Col·lecció legislativa del Ramis




Memòries llegides en els discursos inaugurals d’obertura de curs de l’Institut Joan Ramis i Ramis. (1864-1931) Maó, desembre 2008 Marga Bennasar