El Futuro En Clave De Sad

El Futur en clau de SAD Òscar del Álamo, CHC Consultoria i Gestió Febrer 2009

1

El futur en clau de SAD En termes pràctics, l’aparició de la llei de la dependència ha permès al conjunt de la ciutadania gaudir de la universalització d’un nou conjunt de drets que constitueixen la porta d’entrada a un seguit de prestacions destinades al foment de l’autonomia personal i al manteniment d’una vida digna. Però assolir aquesta fita suposa, al mateix temps, afrontar un ventall de reptes diversos; entre ells: a) assumir un creixement sostingut de la demanda que ha estat impulsat, no només per la disponibilitat de nous drets, sinó també pel fenomen del progressiu envelliment poblacional 1 ; b) disposar d’un volum de recursos – econòmics i humans - suficients per a generar els dispositius socials necessaris per tal de satisfer aquesta demanda; c) generar les capacitats institucionals i de gestió bàsiques com per a garantir el funcionament d’aquests dispositius; d) establir els nivells de coordinació fonamentals per tal que els actors implicats en el procés actuïn amb uns horitzons comuns i que han de tenir com a finalitat la satisfacció de l’usuari (ciutadà). Entre les prestacions que es deriven de la llei de la dependència, el Servei d’Atenció Domiciliària (SAD) es visualitza com a una de les vies bàsiques, en un futur immediat, no només per a satisfer els requeriments derivats de la LAPAD sinó també pel fet que permet superar els obstacles mencionats prèviament 2 . En essència, el SAD pot desenvolupar un rol estratègic envers els desafiaments assenyalats en la mesura que: a) permet satisfer la voluntat dels ciutadans de romandre en el seu entorn habitual a l’hora de satisfer les seves necessitats assistencials; b) es visualitza com a una resposta vàlida per a compensar la progressiva desintegració – ni radical ni tampoc immediata - del model d’assistència informal – derivat de canvis com la creixent incorporació de la dona al mercat laboral o l’aparició de noves formes de família no tradicional; c) és una alternativa que permet superar “circumstàncies estructurals” com el dèficit de places en centres assistencials de la xarxa pública o l’elevat preu d’aquestes en el mercat privat. A continuació, les següents pàgines detallen alguns d’aquests aspectes que permeten comprendre, amb una major precisió, la potencialitat i el perquè de la importància que un desplegament de major abast i alhora de qualitat del SAD pot tenir a l’hora de satisfer els drets i necessitats dels ciutadans. En aquest sentit, l’enfocament d’aquest article no recau en paper que el SAD ha tingut o ha pogut exercir fins al moment en la societat catalana o espanyola, sinó en el que estratègicament pot desenvolupar com a pilar del desplegament de la llei de dependència en un futur a no llarg termini.

1 2

Que, tot i que no de manera inequívoca, porta associat un augment de les situacions de manca d’autonomia. I on les respostes de les altres prestacions del catàleg de la dependència han resultat limitades.

2

1. L’herència dels cicles de despesa en l’àmbit social pre-LAPAD Des de fa unes dècades, existeix un sòlid consens 3 a l’hora d’afirmar que la gran majoria de les cures que necessiten les persones per a promoure la seva autonomia personal i atendre situacions de dependència han estat assumides tradicionalment a través d’un model d’atenció de caràcter informal. Tot i que es poden formular diverses definicions o concepcions del que s’entén per cura o atenció informal, en general, aquesta etiqueta identifica l’atenció / cura que ofereixen actors com la família o els amics sense la presència de patrons burocràtics ni professionalitzats 4 . Aquest model d’atenció informal ha anat perdent progressivament part de la vigència de la que gaudia com a conseqüència de certs canvis socials, econòmics i polítics; entre ells destaquen: a) la incorporació de la dona al mercat de treball; b) els canvis en el model de família i en l’estructura de les llars. Aquestes dues alteracions i totes aquelles que hi estan associades, han desbordat la capacitat de l’atenció informal de satisfer les creixents necessitats socials relacionades amb la cura de les persones en situació de dependència. En termes generals, aquells països que es caracteritzen per un desenvolupament més precari de les xarxes de serveis socials així com de prestacions i serveis a les famílies, són també aquells en els que el suport de caràcter informal a les persones amb necessitats de cures ha esdevingut més important 5 . En aquest sentit, es pot afirmar que, l’Estat trasllada la responsabilitat a l’àmbit de l’atenció informal el suport a les persones amb necessitats de cura. El problema s’agreuja si el propi model d’atenció informal es va dissolent a mesura que avança el temps. El cas espanyol pot resultar paradigmàtic i exemplar d’aquesta situació si es té en compte que: •

Fins fa pocs anys es situava com a un dels països de la Unió Europea que menys despesa destinava a polítiques de família i a serveis socials. Aquesta situació reforçava la importància de l’atenció informal.

•

Però, d’altra banda, com a conseqüència dels canvis socials assenyalats anteriorment, podria discutir-se si la intensitat d’aquesta xarxa informal és similar a la detectada en etapes anteriors.

•

Portant aquesta reflexió a l’extrem, si innovacions com la LAPAD i el seu desplegament no resultessin eficients, l’atenció a la dependència quedaria compromesa davant una inversió social anterior escassa i una xarxa informal de menor capacitat.

3

Per exemple i entre d’altres, l’informe “Las personas mayores en España. Informe 2000” de l’IMSERSO fa un repàs a aquest acord i al seu impacte en les percepcions i desigs dels ciutadans pel que fa a la seva demanda d’atenció. 4 Font: Campo Ladero, Mª Jesús. Apoyo informal a las personas mayores y el papel de la mujer cuidadora (2000). Centro de Investigaciones Sociológicas. També es recullen les principals característiques de l’atenció informal a obres com les Wright K. The economics of informal care of the elderly. Kent: University of Kent, Center for Health Economics; 1983. 5

Per exemple i entre d’altres, al capítol “El sistema informal de cuidados en clave de desigualdad” de l’ Informe de la Sociedad Española de Salud Pública y Administración Sanitaria (SESPAS) de l’any 2004 es confirma la hipòtesi plantejada i es realitza un anàlisi de l’efecte que aquesta tendència ha tingut per al cas espanyol.

3

Algunes dades poden il.lustrar millor aquesta reflexió. Segons dades de l’Eurostat6 per a l’any 2005, la mitjana de la despesa en protecció social es va situar en el 27,2% del PIB en l'Europa dels 27 (veure taula 1). El percentatge de despesa en protecció social a Espanya es situava en un 20,8% del PIB aquell any i la despesa per càpita en 4.776€ (en unitats de poder de compra, un 17% major que l'any anterior però per sota de la mitjana de la UE-27 de 6.087€). Amb aquestes xifres, Espanya es situava en el quinzè lloc envers la despesa en protecció social i molt per sota de la mitjana europea 7 .

Països Luxemburg Dinamarca Suècia Bèlgica Països Baixos Àustria França Alemanya Regne Unit Finlàndia Itàlia UE-27 Irlanda Grècia

Taula 1. Despesa en protecció social a la UE-27 al 2005 Despesa per Despesa per Despesa en càpita en càpita en PPA PPA Països % del PIB 213 21,9 78 Espanya 140 30,1 75 Eslovenia 140 32 66 Portugal 136 29,7 63 Chipre 136 136 132 124 118 112 102 100 96 84

28,2 28,8 31,5 29,4 26,8 26,7 26,4 27,2 18,2 24,2

Rep. Checa Hungría Malta Polonia Eslovaquia Estonia Lituania Letonia Bulgaria Rumania

Despesa en % del PIB 20,8 23,4 24,7 18,2

54 52 51 37 37 29 26 23 21 18

19,1 21,9 18,3 19,6 16,9 12,5 13,2 12,4 16,1 14,2

Font: Elaboració pròpia a partir d’Eurostat nº 63, maig 2008.

La taula 2 mostra com la despesa estimada en serveis socials per a persones grans dependents, a Espanya, representava com mitjana nacional el 0,36% del Producte Interior Brut (PIB), el mes de gener de l’any 2004. Catalunya presentava un 0,62% en aquest indicador – pràcticament el doble de la mitjana nacional.

Taula 2. Taula. PIB i despesa social per autonomies

Andalusia Aragó Astúries Balears Canàries Cantàbria Castella-La Castella Lleó Catalunya C.Valenciana

6

Despesa total S.Socials milers euros / any (2004) 161.104,55 64.627,04 35.764,35 30.343,82 73309,91 27.039,17 105.588,16 318.550,24 841.440,55 243.574,52

PIB milers euros / any (2003) 101.987.848,00 22.946.671,00 16.205.553,00 18.740.588,00 31.035.307,00 9.448.911,00 25.259.333,00 41.629.408,00 136.481.921,00 72.319.484,00

PIB per habitant euros / any 13.266,68 18.363,45 15.092,33 19.622,73 16.201,86 17.031,69 13.661,96 16.692,37 20.031,64 15.917,82

Despesa Total S. Socials PIB (%) 0,16% 0,28% 0,22% 0,16% 0,24% 0,29% 0,42% 0,77% 0,62% 0,34%

Despesa Total S. Socials PIB Índex Espanya 44 79 62 46 66 81 118 215 173 95

Font: EUROSTAT, Informe: European social statistics, 2006 edition.

7

Cal recordar que el 2004, abans de la segona ampliació de la Unió, Espanya era la penúltima quant a despesa en protecció social de la UE-15.

4

Extremadura Galícia Madrid Múrcia Navarra País Basc La Ceuta Melilla Extra-Regio Espanya

66.360,65 124.228,62 292.016,35 34.583,94 38.363,99 171.172,94 13.881,69 1.045,37 3.823,44 795.554,00 2.646.819,29

13.011.191,00 39.683.156,00 129.554.365,00 18.335.564,00 12.555.323,00 46.927.121,00 5.596.843,00 1.188.263,00 1.051.596,00

12.100,21 14425,07 22.318,38 14.162,08 21.471,85 22.184,84 19.065,87 15.916,94 15461,01

0,51% 0,31% 0,23% 0,19% 0,31% 0,36% 0,25% 0,09% 0,36%

144 88 63 53 86 103 70 25 102

744.754.000,00

17.240,60

0,36%

100

La variable riquesa, mesurada a través del PIB per habitant, es situava com mitjana nacional en 17.240 euros anuals. Les comunitats autònomes més riques eren Madrid, País Basc i Navarra, seguides de Catalunya, Balears, La Rioja i Aragó. Cap comunitat, excepte Catalunya, es trobava entre les regions que realitzaven un major esforç (despesa/PIB). En totes elles, la participació de la despesa estimada en serveis socials per a persones grans dependents al PIB es trobava per sota de la mitjana nacional (0,36%), o al mateix nivell - com en el cas del País Basc. Malgrat els resultats anteriors, per al cas de Catalunya, les dades de l’IDESCAT ens mostren com el percentatge en despesa en protecció social havia anat disminuint entre el període comprès entre 1991 i 2003 (veure taules 3 i 4) i tot i la posició capdavantera, Catalunya havia anat perdent terreny envers la situació de la resta d’Espanya:

Taula 3. Despesa en protecció social a Catalunya com a percentatge del PIB Total despesa en exclusió despeses altres protecció administració despeses social social Any habitatge 0,08 0,17 17,49 0,3 0,06 2003 0,09 0,17 17,31 0,31 0,06 2002 0,04 0,16 17,26 0,32 0,07 2001 0,06 0,15 17,13 0,34 0,07 2000 0,16 0,15 17,36 0,4 0,05 1999 0,12 0,15 17,74 0,35 0,08 1998 0,17 0,15 18,31 0,33 0,08 1997 0,26 0,15 18,87 0,36 0,11 1996 0,15 0,15 19,1 0,36 0,11 1995 0,15 0,15 20,44 0,38 0,09 1994 0,15 0,15 21,39 0,39 0,09 1993 0,12 0,14 19,48 0,4 0,06 1992 0,13 0,13 18,4 0,36 0,05 1991

Total Despesa 17,85 17,68 17,65 17,54 17,81 18,17 18,73 19,34 19,57 20,91 21,86 19,94 18,82

Font: Elaboració pròpia a partir d’IDESCAT

Taula 4. Despesa en protecció social per habitant a Catalunya. Comparació amb mitjana espanyola (=100) Total despesa en Exclusió protecció Despeses altres Total Any Habitatge social administració despeses despesa social 59,46 113,72 103,96 83,11 149,8 103,63 2003 70,1 115,19 104,66 82,68 156,28 104,3 2002 28,88 123,24 106,55 85,25 183,65 106,25 2001

5

2000 1999 1998 1997 1996 1995 1994 1993 1992 1991

45,51 86,26 57,46 86,66 121,02 79,5 208,6 177,95 173,8 151,8

117,27 123,48 136,35 116,6 115,77 158,71 158,2 151,28 195,04 201,5

106,35 107,73 107,83 109,14 108,36 109,62 112,81 111,62 108,8 108,4

92,78 104,47 90,35 87,84 88,55 85,13 87,57 78,16 86,4 80,75

103,59 93,23 149,26 172,29 285,84 75,46 451,25 319,48 594,25 120,19

106,04 107,61 107,56 108,85 108,31 108,77 112,58 111,06 108,53 107,73

Font: Elaboració pròpia a partir de dades d’IDESCAT

L’aparició de la LAPAD i la nova Llei de Serveis Socials estan corregint progressivament aquesta dinàmica. Tot i això, el camí per avançar és encara molt llarg i mentrestant el dèficit dels avantatges públics ha anat compensant-se amb la potencialitat de l’atenció informal. Tot i així, la solidesa d’aquesta, com s’apuntava anteriorment, pot començar a qüestionar-se per la incidència de diversos factors.

2. El progressiu canvi de rol de la dona i la creixent crisi del model d’atenció informal Un d’ells és la creixent incorporació de la dona al mercat de treball a Espanya i, per extensió, a totes les autonomies. La responsabilitat del model informal de cures ha estat històricament assumida per les dones. Una assumpció que s’ha vist alterada pel procés d’incorporació de la dona al mercat de treball que s’ha produït a les darreres dècades...però no d’una manera radical. En termes generals, s’ha seguit mantenint una compatibilitat entre les tasques domèstiques i les obligacions professionals (amb jornades parcials, amb la reducció de la fecunditat 8 , etc.). Però la desestabilització d’aquest model de cures informals s’agreujarà en el futur; bàsicament perquè, en termes generals, el col.lectiu de dones que actualment es dediquen a l’atenció de les persones amb necessitats han mantingut aquest equilibri entre ambdós àmbits d’una manera o altra. Però les dones que, en els propers anys, es puguin veure en la situació d’haver de fer front a l’atenció d’una persona en situació de dependència tenen una relació ben diferent amb el mercat de treball (Casado, 2006) 9 . Aquest fet suposa un risc d’inestabilitat en la mesura que la l’atenció informal que suplia la manca de protecció social va desapareixent i el desplegament de la llei de la dependència, malgrat els avenços, encara es troba en un etapa iniciàtica. I aquesta és una situació que resulta evident per al cas espanyol si s’atén a què, actualment, estudis com el de l’Instituto de la Mujer (2008) 10 reflecteixen que, aproximadament, un 70% de les persones que s’encarreguen de la cura d’aquells que no poden valer-se per sí mateixos, uns 5,3 milions de 8

La natalitat a Catalunya va establir el rècord històric l'any 1976, amb 106.285 naixements. La xifra es va anar reduint molt ràpidament i va mantenir un progressiu descens fins al mínim històric del 1995, quan hi va haver tan sols 53.809 naixements. La recuperació s'ha accelerat durant els últims anys com a resultat del creixent nombre de nens nascuts de mare o pare de nacionalitat estrangera. Però el repunt de la fecunditat no ha evitat que Espanya segueixi a la cua de l'antiga UE-15 pel que fa a nombre de fills per dona --la mitjana era d'1,52 fills l’any 2006 i la d’Espanya era d’1,45; Irlanda i França eren el països capdavanters amb 1,99 i 1,90 fills per dona. (Dades obtingudes de l’article “Espanya recobra la mitjana de fills del 1993 gràcies a la immigració” publicat a El Periòdico de Catalunya, el 17 de juny de 2006).

9

D’altra banda, la dedicació al treball de mercat de les dones està directament relacionada amb el seu nivell educatiu, i els nivells de formació de les noves generacions de dones, més elevats que els de les generacions anteriors, els dóna més oportunitats per trobar una ocupació i que aquesta sigui més qualificada.

10

“Cuidados a las personas dependientes. Valoración económica”. Instituto de la Mujer, (2008).

6

persones, són dones. Segons aquest mateix informe i a través de dades obtingudes de l’IMSERSO, entre un 15% i un 23% de les dones d’entre 45 i 60 anys estan cuidant una persona dependent 11 . Segons les aproximacions de l’Instituto de la Mujer com del propi IMSERSO, les dones que es dediquen a la cura de persones dependents inverteixen 4.541 milions d’hores a l’any 12 . En promig, els cuidadors informals de persones dependents majors de seixanta anys solen dedicar una mitja de 10 hores diàries a atendre al malalt i la mitja d’anys de cura és de 6,5 anys 13 . Aquest volum de feina informal assoliria una quantificació econòmica de 45.000 milions d’euros, un 4,62% del PIB espanyol. A més, només el 7% dels cuidadors conserven una qualitat de vida elevada, un 20% gaudeixen d’una qualitat de vida mitja mentre que el 72% han vist reduir considerablement els estàndards als que estaven habituats (Jiménez-Martín, 2007) 14 . De fet, la meitat de les persones dependents només rep l’ajut d’un cuidador informal, fet que repercuteix sobre la qualitat de vida d’aquest darrer 15 i en conseqüència, sobre la qualitat de l’atenció dispensada. Per al cas concret de Catalunya, la vigència encara present del model d’atenció informal es detecta amb dades com les que expressen que vuit de cada deu de les persones cuidadores són dones (Fundació Jaume Bofill, 2004) 16 i només un 9,6% de les persones cuidadores no tenen una relació de parentesc amb la persona que cuida (UGT, 2006) 17 . Això porta a afirmar, tal i com ocorre a altres comunitats autònomes espanyoles, que a Catalunya és encara la família la font principal d’ajuda de les persones en situació de dependència. A més, de la mateixa manera que per a la resta del país, són les dones de la família les que es responsabilitzen d’aquesta tasca de cura de les persones dependents i que el motiu que duu a les dones a tenir cura dels familiars que ho requereixen en un 90% és per una obligació moral (UGT, 2006). Esquemes conceptuals com l’assenyalat poden explicar, en bona part que, malgrat les tendències que progressivament erosionen el model informal, un 10,4% de les dones ocupades l’any 20012002 abandonessin la seva vida laboral per a tenir cura d’algun familiar o que un 9,1% ajornés la seva entrada al mercat laboral per a tenir cura d’algun familiar; els homes ho van fer en un 2% dels

11 En el cas dels homes, aquest tant per cent es redueix a una xifra situada entre el 5 i el 7%.

12 Un 32% dedicades a persones adultes i la resta a nens menors de tres anys.

13

El Economista (2008), a l’article “las familias invierten 15.000 millones de euros al año en cuidar ‘dependientes’ ”, del 13 de juny, precisa que les taxes de productivitat d’aquestes persones a l’àmbit laboral es redueixen 20 punts en relació a altres treballadors sense aquesta càrrega familiar.

14 Jiménez-Martín, S. “Aspectos económicos de la dependencia y el cuidado informal en España”. 2007. 15

Segons estimacions lliurades pel Portal Mayores.com, les dones pateixen majors símptomes de tensió i depressió que els homes; prop del 90% de les dones cuidadors declara sentir-se deprimida i físicament esgotada davant el 10% dels homes cuidadors. Existeix una clara correlació entre l’estat de salut i la qualitat de vida ja que davant al 10,25% dels cuidadors amb bona salut, que a més gaudeixen d’una elevada qualitat de vida, no existeix cap cuidador amb un estat de salut dolent i nivell alt de qualitat de vida. A més, el 64,1% de les dones cuidadores ha hagut de reduir el seu temps d’oci, el 51,2% manifesta sentir-se cansada, el 32,1% se sent deprimides i el 23% no té temps per prendre cura d’ella mateixa (Campo Ladero, 2000).

16

Informe de la Fundació Jaume Bofill sobre el Panel de Desigualtats a Catalunya, 2004.

17

Informe “LES DONES INVISIBLES” Secretaria de Polítiques de Dona i Igualtat UGT de Catalunya 28 d’agost de 2006.

7

casos (Fundació Jaume Bofill, 2004); dit d’una altra manera, una de cada 10 dones abandona el mercat o ajorna l’entrada al mateix per tenir cura d’algun familiar.

Taula 5. Com afecta al seu entorn la vida de cuidador (dades en %) Incidències Dones Homes Té problemes per a complir amb els horaris 11,0 9,3 Ha hagut de modificar la seva jornada laboral 11,5 9,6 Ha tingut que deixar de treballar 13,2 4,1 No pot treballar fora de casa 13,8 21,7 Té problemes econòmics 29,7 9,9 Professionals o econòmiques 63,4 49,4

Total 10,7 11,2 11,7 15,1 26,4 61,1

Font:: El Economista (2008)

Tot i que les característiques descrites en els paràgrafs anteriors encara es mantenen amb un grau d’importància elevat, la seva perdurabilitat en el temps ha deixat d’estar garantida 18 . En aquest sentit, és necessari disposar d’estratègies que permetin que el pes de l’atenció a la dependència deixi de recaure simplement en una qüestió de tradició, història recent i gènere. La LAPAD i la nova Llei de Serveis Socials són una gran oportunitat i és, en aquest cas, on el SAD pot jugar també un paper clau al permetre conjugar l’atenció a les persones al domicili permetent als, fins ara cuidadors, desenvolupar altres vessants que no havien estat prioritzades – professionals, etc.

3. El canvi en l’estructura de les llars i les famílies El model d’atenció informal també es nodria de la permanència d’un model de família que, amb unes dimensions determinades, “permetien” la disponibilitat de majors recursos informals que, parcialment o total, podien estar implicats en tasques de cura i atenció. Durant els darrers anys, la nova estructura de les llars i la tendència a la disminució de la seva mida és un altre dels factors que ha influït en la crisi del model informal de cures. Per exemple, com explicita el CTESC (2008) 19 ja en el període comprès entre els censos de 1991 i 2001 s’observa un augment del 84% en les llars unipersonals; fet que pot explicar-se per l’increment de les persones que viuen soles, sobretot dones, vídues en la seva majoria, més grans de 65 anys (tot i que en relació amb la situació europea, no es podria considerar un fenomen exagerat – veure taules 6 i 7) 20 i de llars formades per una persona adulta –majoritàriament dones– i un infant (llars monoparentals). Igualment, han crescut les llars formades per una parella sense fills/es, així com les llars sense nucli, formades per dues o més persones sense cap vincle de parentesc. Per contra, ha disminuït el nombre de llars formades per una parella amb un o més fills o filles. El resultat és que, a Catalunya, segons l’anàlisi del CTESC (2008) ja l’any 2001, hi havia un total de 219.411 llars monoparentals, davant les 158.058 que hi ha havia l’any 1991, fet que representa un augment del 38,8%.

Taula 6. Gent gran que viu sola als països de la Unió Europea, per sexe (percentatge) 18

Malgrat l’existència d’una moralitat imperant; i per diversos motius: a) patrons culturals, econòmics i socials en transició; b) canvis en les estructures familiars – com es veurà en el següent apartat; c) la impossibilitat de conjugar les vessants personals i professionals, etc. 19

A l’ “Informe sobre les necessitats de cura i atenció a les persones en situació de dependència. Anàlisi de la demanda futura”.

20

També cal aclarir que alguns dels països amb uns índexs més elevats es caracteritzen per haver disposat de models de benestar àmpliament desenvolupats (per exemple cas de Dinamarca).

8

Homes Alemanya Àustria Dinamarca Eslovàquia Eslovènia Espanya Estònia Finlàndia França Grècia Hongria Itàlia Letònia Lituània Països Baixos Polònia Portugal Regne Unit República Txeca Xipre

Dones 16,9 15,9 31,2 20,1 11,4 10,8 19,6 21,9 16,5 9,1 15,4 13,6 12,7 14,3 17,7 13,8 10,1 21,9 18,3 10,9

Total 49,9 42,7 62,8 52 33,5 25,9 43,4 48 40,4 24,9 39,5 36 28,5 38 43,9 33,7 25,3 43,6 44,1 29

36,6 32,5 49,6 40 25,3 19,5 35,6 38 30,7 17,8 30,6 26,8 23,4 29,8 33,1 26,1 19 34,5 34,1 20,9

EUROSTAT: Database.Population and social conditions. Population. Census, 2001

Taula 7. Gent gran que viu sola als països de la Unió Europea, per edat (percentatge) 65 a 74 anys 75 a 84 anys 85 anys o més 26,1 48,1 65,1 Alemanya 24,7 40,5 44,2 Àustria 36,1 57,9 82,8 Dinamarca 32,3 49,7 61,7 Eslovàquia 21 33 29,6 Eslovènia 14,6 25,2 28,3 Espanya 32,3 42,2 38,3 Estònia 30,6 46,1 51,8 Finlàndia 24,2 37,5 42,1 França 15,1 22,4 22,9 Grècia 26,7 36,7 34,8 Hongria 19,5 33,8 41,3 Itàlia 22,1 27,2 21,3 Letònia 26,8 36 31,6 Lituània 25,2 42 45,7 Països Baixos 22,1 32,2 35,4 Polònia 15,4 24,2 23,1 Portugal 26,1 42 49,5 Regne Unit 28,3 41,9 46,2 República Txeca 16,2 27,2 27,6 Xipre EUROSTAT: Database.Population and social conditions. Population. Census, 2001

Atenent a les dades del cens del 2001, a Catalunya hi ha un total de 2.315.856 llars, el 26,7% de les quals tenen com a referència una persona de 65 anys i més (CTESC, 2008). A més, la proporció de persones grans que viuen soles és superior a la de la resta de la població. Així, el 35,5% de les llars de gent gran són unipersonals davant el 15,6% de les llars que tenen com a persona de referència un adult d’entre 16 i 64 anys. L’any 2001, el 20,4% de les persones de 65 anys i més vivien soles. Aquesta situació s’accentua entre les persones de 85 anys i més, el 27,5% de les quals vivia sola l’any 2001. Les llars unipersonals formades per una dona més gran de 65 anys, així com de les llars monoparentals plantegen importants dificultats a l’hora d’assumir les necessitats de cures. En primer lloc, perquè s’acostuma a produir una situació de precarietat econòmica. En segon lloc, les llars

9

Total 36,6 32,5 49,6 40 25,3 19,5 35,6 38 30,7 17,8 30,6 26,8 23,4 29,8 33,1 26,1 19 34,5 34,1 20,9

monoparentals tenen grans dificultats, com s’apuntava abans, per compatibilitzar la presència en el mercat de treball amb l’atenció a les necessitats de cures (CTESC, 2008). Davant aquestes circumstàncies, la potenciació del servei d’atenció domiciliària sembla una estratègia convenient no només per a satisfer les necessitats i demanda dels usuaris pertanyents als col.lectius mencionats sinó també per a respondre als efectes derivats dels canvis que han estat referenciats.

4. Els avenços de la llei de la dependència i la controvèrsia de les places residencials El SAD també pot respondre a les particularitats, imprecisions i obstacles que han caracteritzat el desplegament de la llei de la dependència fins a un moment present. Des de la posada en marxa de la LAPAD, ha estat una constant la priorització de la prestació econòmica 21 . Tot i que la llei estableix la preeminència dels serveis i les prestacions econòmiques com a excepcionals, la realitat és que l’excepcionalitat s’ha anat convertint en la norma. El dèficit de dotació de serveis de finançament públic (de titularitat pública o privada) no s’ha corregit suficintment, sinó que enlloc de serveis, s'estan oferint recursos econòmics per a adquirir-los al mercat privat i prestacions econòmiques per cuidadors/es no professionals. Aquest fet, ha contribuït en bona part a mantenir la situació de l’atenció domèstica en el present i a justificar la seva continuïtat en el futur més imminent. La preeminència de la prestació econòmica pot estar, en part, justificada per la particular situació dels equipaments / d’infraestructures destinats l’atenció de persones amb dependència. Així, si a Catalunya es calculava, l’any 2005, que hi havia 330.000 persones dependents (el 4,7% de la població), només es comptabilitzaven 55.503 places residencials per atendre persones grans i discapacitades 22 (veure taula 8). Així mateix, tot i amb dades del 2002, la taula 7 dóna una mostra de quins eren, fins i tot fa més de sis anys, els nivells d’ocupació de les places residencials.

Taula 8. Població dependent atesa pels serveis socials Nº places Residències i sociosanitaris concertats 52.603 Residències per a discapacitats 2.900 Total 55.503 Població total dependent % Població atesa pels serveis socials Població dependent no atesa % Resta

330.000 16,8% 274.497 83,2%

Font: Departament de Benestar i Família, Mapa de Serveis Socials de Catalunya. 2005.

Taula 9. Grau d’ocupació de l’oferta assistencial (%) per a gent gran a Catalunya, 2002. Atenció Atenció Atenció Atenció diürna residencial assistida tutelada 41,6 87,0 92,5 100 Entitats mercantils 61,8 95,2 97,2 100 Entitats no lucratives 21

Veure Del Alamo (2009), “Tot seguint la dependència”, CHC Consultoria i Gestió – es fa un repàs dels factors principals que caracteritzen el procés d’envelliment a la societat espanyola i catalana. Disponible a: http://213.96.53.182/newsletter/dgt/09.01.27/09.01.21_dependencia_oda.pdf 22

Malgrat aquesta situació, cal mencionar els esforços realitzats per a redreçar-la. Així, durant l’any 2007 i 2008, a Catalunya, es van crear 1.616 places per a persones dependents en centres públics – 657 de centre de dia i 959 de residència, de manera que, actualment, es comptabilitzen 19.186 places de residència pública i 5.460 de centre de dia.

10

Entitats públiques Total

69,5 54,8

94,0 93,7

98,3 94,4

100 100

Font: IDESCAT (2005)

Aquest fet acaba forçant que l’atenció a la llar s’acabi enfortint envers altres opcions. Més encara si es tenen en compte els preus de mercat en referència als centres d’atenció per a persones dependents. Per exemple, a Catalunya, el cost d’una residència geriàtrica és de 1870,60 euros mensuals, el que suposa uns 129 euros més que la mitjana espanyola, situada en 1688 euros / mes 23 . D’aquesta manera, Catalunya es situa entre les comunitats més cares, per sobre de Madrid (1781,59), Andalusia (1770,88), Comunitat Valenciana (1629,41), Castella La Manxa (1565,27), Galícia (1488,81) i Aragó (1372,97) 24 . En aquest sentit, les dinàmiques recents es caracteritzen per residències públiques que segueixen estant plenes i preus lliures que segueixen creixent. Paradoxalment, es calcula que entre el 20 i el 25% dels llits privats està buit 25 . Un fet que s’agreuja si es té en compte que la falta de concreció i aplicació de les ajudes derivades de la llei de la dependència – una tendència que ha estat usual durant el periple iniciàtic de la LAPAD - està deixant buits els llits de moltes de les residències. D’aquesta manera, la situació en l’àmbit privat es podria resumir amb la següent afirmació: disponibilitat de places i preus excessius per a poca demanda solvent; mentre, a l’àmbit públic, les llistes d’espera són llargues.

5. Les preferències domiciliària

dels

actors

implicats

en

l’atenció

Un aspecte que resulta cabdal a l’hora de parlar de la importància i les possibilitats d’un determinada estratègia d’abordatge de la dependència és tenir en compte les prioritats i preferències de les persones implicades, siguin aquestes usuàries o no. En el cas de les primeres, ja no és una novetat afirmar que una creixent majoria de persones prefereix rebre, mentre sigui possible, l’atenció a la seva llar abans que en una plaça d’internament. I aquesta tendència a l’alça no és una resposta circumstancial sinó que ja es podia detectar clarament fa aproximadament una dècada. Per exemple, la taula 8 i els gràfics 1 i 2 són una mostra d’aquest fenomen: reflecteixen una clara preferència, per part de la gent gran, de romandre al seu propi domicili i des d’allà, rebre el conjunt de serveis que els puguin donar suport en la seva vida quotidiana.

Taula 10. ¿On prefereix viure la gent gran a Espanya? (1999) A casa seva, sempre 78,6% Amb els seus fills o altres familiars 14% Tornar al lloc d’origen familiar 1,4% En una residència 2,5% 23

Segons les dades aportades pel portal Inforesidencias.com, a través de les projeccions realitzades mitjançant la seva base de dades que compta amb la informació provinent de 700 centres situats a Espanya. 24

Si bé és cert que aquest augment de preus és la conseqüència directa de certs factors – increment del cost de les matèries primeres i altres provisions – també és cert que, sobre aquest nivell de preus, també influeix en la dificultat de trobar professionals del sector. A tall d’exemple, només el 10% dels hospitals espanyols disposa d’un servei complert de geriatria que compleixi els requisits obligatoris; i només entre el 30 i el 40% disposa d’algun geriatra. 25

Segons dades de El País a l’article “Independizarse a los 65 años” de 11 de juliol de 2008.

11

En una urbanització per a gent gran

0,6%

Font: Abellán A. (1999) Problemas de vivienda y riesgo de institucionalización. Revista multidisciplinar de gerontología. Vol. 9.

P rò pia casa amb serveis so cio sanitaris P rò pia casa amb el servei d'una perso na P rò pia casa amb l'ajut d'amics Oferir allo tjament a estudiant Co mpartir casa amb amics Co mpartir casa amb grans Urbanització gent gran Residència NS/NC

Gràfic 1. Preferències d’atenció de la gent gran a Espanya (1999)

0

10

20

30

40

50

60

Font: Abellán A. (1999) Problemas de vivienda y riesgo de institucionalización. Revista multidisciplinar de gerontología. Vol. 9.

5%

5%

15% 47%

Gràfic 2. Preferències en la modalitat d’atenció en persones de 50 a 64 anys a Espanya (2000)

28% A casa amb ajuda informal Residència No contesta

A casa amb serveis formals Apartaments tutelats

Font: Campo M.J. (2000) Apoyo informal a las personas mayores y el papel de la mujer cuidadora. CIS. Madrid

Mentre el gràfic 1 mostra una notable preferència per romandre a casa amb serveis sociosanitaris o amb l’ajut d’una persona, el gràfic 2 dóna prioritat a l’ajut informal a la llar o a través de serveis formals. Els diferents resultats poden obeir a l’elecció de mètodes diversos en la selecció de la mostra de persones enquestades o bé a mecanismes de processament de les dades. D’una manera o altra, coincideixen clarament en posicionar a l’opció residencial com a secundària davant les possibilitats de la pròpia llar. Tenint en compte les mancances mencionades anteriorment, donada l’herència del sistema / model tradicional d’atenció a la dependència que ha imperat a Espanya i que encara segueix essent predominant, una major cobertura del servei d’ajut a domicili es justifica si s’atenen també a les preferències de les persones, que sense ser usuàries, han estat implicades en la seva provisió. Les següents taules mostren com un major aprofundiment en termes de SAD podria resultar molt útil per a aconseguir compaginar, amb major èxit, els compromisos professionals amb les tasques dels cuidadors, més encara si aquests són informals.

12

Taula 11. Preferències dels cuidadors en relació a les activitats que haurien de dur a terme les administracions públiques Enquesta 1994 (=1702) Enquesta 2004 (N=1504) 1ª 2º 3ª 1ª 2º 3ª Salari mensual 61.52 11.64 7.31 31.90 20.78 11.35 per al cuidador Reducció de la jornada laboral per als 4.39 10.04 5.41 1.78 4.91 6.66 cuidadors Deduccions 2.98 11.58 9.79 0.40 2.92 5.25 fiscals Servei d'ajut a 14.07 30.70 19.52 39.14 20.29 13.30 Domicili Estancies temporals en 1.56 4.63 10.02 2.78 7.62 6.19 residències 1.92 3.42 10.97 7.24 13.72 12.89 Centres de dia 3.33 4.87 7.64 Telealarma 3.89 5.91 6.99 Residència 26

Font: Casado (2007) a partir de les enquestes de “Apoyo informal” de l’IMSERSO (1994 i 2004) .

La taula anterior permet observar un gran canvi en la manera de pensar de les persones dedicades al suport informal. Així, si bé l’any 1994 un 61.52% dels entrevistats considerava que la mesura més urgent era la implantació d'un salari mensual per als cuidadors, l'any 2004 aquest percentatge es va reduir al 31.90%. En canvi, el servei d'ajuda a domicili era considerat com prioritari en 1994 per un 14.07% de la mostra mentre que a l'any 2004 aquest percentatge s'elevava al 39.14% i es situava com a la primera preferència en les respostes dels enquestats. El mateix comportament s'observa amb la possibilitat de jornada laboral reduïda per als treballadors i amb les deduccions fiscals. Aquesta evolució en la forma de pensar denota que en 1994 el cuidador volia rebre recolzament en forma de temps lliure o remuneració econòmica, que li facilitessin continuar ocupant la seva labor com cuidador com font d'ajuda única i principal. En canvi, en l'any 2004 el cuidador informal manifesta un clar desig de rebre ajuda complementària a la llar per part dels serveis socials (taula 12). A més, el nombre de cuidadors que declara preferir la construcció de més centres de dia és superior als que anteposen l'opció d'una residència. Per sobre de l'ajuda formal fora de la llar el cuidador informal vol que la persona dependent segueixi vivint a la llar, però els resultats recollits semblen evidenciar la necessitat d’un major grau d'ajut extern per a seguir endavant amb la seva tasca.

Taula 12. Pregunta: ¿qui preferiria que tingués cura de vostè quan sigui gran? Enquesta 1994 Enquesta 2004 Família (fills, dona / marit, 72.9 68.2 atres) 0.1 0.2 Amics o veïns Profesionales de los 2.3 6.0 servicios públicos Professional pagat per 4.8 2.9 l'usuari 1.4 2.1 Família i Serveis Socials (*) 7.4 Residència privada 26

Casado, D. et al (2007). Aspectos económicos de la dependencia y el cuidado informal en España. FEDEA.

13

Residència pública No sap

8.5 10.0

4.3 8.9

Font: Casado (2007) a partir de les enquestes de “Apoyo informal” de l’IMSERSO (1994 i 2004).

Aquesta situació es reforça si es tenen en compte els resultats que mostra la taula anterior. En els deu anys que separen la realització d'ambdues enquestes s'han produït alguns canvis en les preferències. La importància de les cures proporcionades exclusivament per la família disminueix en una mica més de 4 punts percentuals. D'altra banda, augmenta en 3.7 punts la confiança dipositada en els professionals dels serveis socials públics i es redueix en 1.9 el desig de pagar a un professional de l'assistència privada 27 . També s'aprecia un clar desig de romandre en la llar tant temps com sigui possible; un efecte derivat de l'augment de la xifra de persones que desitgen ser ateses simultàniament per la família i els serveis socials. A més l'opció de traslladar-se a una residència pública experimenta un descens de 4.2 punts percentuals.

Taula 13. Pregunta: ¿On preferiria viure si necessités cures permanents? Enquesta 1994 Enquesta 2004 64.6 70.6 A la pròpia llar 11.1 5.6 A casa d'algun fill o familiar A una residència per a gent 20.2 17.3 gran 4.1 6.5 Una altra opció Font: Casado (2007) a partir de les enquestes de “Apoyo informal” de l’IMSERSO (1994 i 2004).

Juntament amb el fet de tenir en compte les preferències dels usuaris sobre qui preferirien que els cuidés en el futur, també és il.lustratiu conèixer on els agradaria viure si necessitessin cures permanents. La taula anterior (taula 13) mostra un augment de 6 punts percentuals en els cuidadors que desitgen viure en la seva pròpia casa. D’altra banda, també es comprova una reducció de 5.5 i 2.9 punts, respectivament, en el percentatge de persones que desitjarien traslladar-se a casa d'un familiar o una residència de forma permanent. Aquests fets revelen una nítida preferència per rebre les cures, tant formals com informals, però sempre en la llar del dependent. Fent un petit balanç dels resultats presentats envers la situació de l’atenció al domicili i les seves perspectives de futur, convé destacar que quan es pregunta als cuidadors informals pel tipus de cures que els agradaria rebre en el futur, en cas de necessitar-los, s'observa que s'ha produït un canvi en els darrers deu anys, ja que en 1994 la majoria d'ells preferia que les persones que els atenguessin fossin de la seva família, mentre que en l'any 2004 ha sorgit una preferència per combinar cures informals amb cures formals. L'única característica que es manté al llarg dels anys és la voluntat de romandre en la llar el major temps possible. Aquestes conclusions reforcen encara més la prioritat d’ampliar la cobertura de servei i la qualitat del SAD.

27

Cal comptar amb el fet de que la disminució de la taxa de natalitat condicionarà la disponibilitat de cuidadors informals en un futur a no llarg termini.

14

6. Breus reflexions finals Com s’ha descrit en els apartats anteriors, a la societat espanyola i catalana actual, encara és habitual que el recurs més freqüent per tal d’afrontar i resoldre les situacions de dependència sigui la solidaritat entre els membres de la pròpia família. Aquest tret de caràcter “familista” sol associar-se als models de benestar social de l'Europa meridional, essent menys acusat en els models nòrdic i continental. Implica, a més, un biaix que assigna a les dones la major part de les funcions relacionades no només amb el treball domèstic, sinó també amb l'atenció a les persones dependents en el marc de la família (Gallego, 2003) 28 . Els canvis socials, actualment en curs, plantegen nous desafiaments al sistema de benestar especialment els relacionats amb l'envelliment 29 de la població i la protecció social de la creixent població depenent. Aquest últim cobra encara major transcendència, sobretot si es té en compte el ràpid augment de la població dependent major de 65 anys. Això, unit a la no abundància de prestacions públiques fins a l’aparició de la LAPAD i a la progressiva disminució del paper de la família com prestadora informal de serveis d'aquest tipus en l'àmbit de la llar, suposa un nou repte que reclama iniciatives adequades per a respondre de manera eficaç i eficient a les noves – i no tan noves - demandes socials. És cert que encara la família segueix essent clau en la provisió de benestar per als seus membres i el suport mutu en la família segueix sent un element molt present en la societat espanyola i catalana actuals. Però aquest model es torna difícilment sostenible amb les transformacions actuals que sofreix la família, amb les seves diferents formes i les transformacions de l'entorn sociolaboral. Les dones joves, incorporades cada vegada més al mercat laboral, difícilment podran (o voldran) assumir per molt temps tasques de cura de la gent gran; la multitud de gent gran (especialment dones) que donen suport als seus fills i filles casades i treballadores, mitjançant la cura dels seus néts, també està cridada a desaparèixer, doncs aquestes persones grans arribaran aviat a ser dependents elles mateixes, i resulta dubtós que pugui existir reciprocitat en les cures per part dels seus fills i filles (Moreno, 2001) 30 . La cura dels malalts, especialment crònics o molt discapacitats, donades aquestes condicions, no pot contemplar-se més com a una responsabilitat única de les famílies (excepte situacions límit). Tot això està generant una nova demanda social de respostes públiques a necessitats que eren considerades fins a ara com a privades (Eguren, 2001) 31 . Tot això fa encara més necessària l'acció de l'Estat que, com garant dels drets socials per a tots, ha d'impulsar polítiques que permetin conciliar la vida familiar, la criança de fills i la cura de les persones en situacions de dependència amb les responsabilitats laborals i la igualtat d'oportunitats, també de manera particular per a les dones. D'això depèn evitar, en bona part, els 28

Gallego, R. et al. (2003), “Las dinámicas de cambio en las políticas sociales: España en perspectiva comparada”, en: Gallego, R., Gomà, R., Subirats, J. (eds.), Estado de bienestar y comunidades autónomas, Tecnos, Madrid.

29

A Del Alamo (2009), “Tot seguint la dependència”, CHC Consultoria i Gestió – es fa un repàs dels factors principals que caracteritzen el procés d’envelliment a la societat espanyola i catalana. Disponible a: http://213.96.53.182/newsletter/dgt/09.01.27/09.01.21_dependencia_oda.pdf 30

Moreno, L. (2001), “’Supermujeres’ y bienestar en las sociedades mediterráneas”.

31

Cf. Eguren, N. (2001), “Familia y Estado: el reparto del Bienestar”, en Abaco. Revista de Cultura y Ciencias Sociales, 29/30.

15

processos d'exclusió social que són més freqüents actualment en certs tipus de famílies més desprotegides, especialment les monoparentals encapçalades per dones (Cáritas, 2004). El cas del SAD com a prestació sembla un dels més adients donades aquestes circumstàncies en la mesura en que permet: a) atendre als ciutadans al seu entorn habitual i del que manifesten no voler allunyar-se; b) respondre amb eficàcia al procés de transformació social i familiar que actualment és present; c) situar-se com a alternativa a la manca d’infraestructures o davant problemàtiques com el preu elevat d’aquestes. En aquest sentit, la Llei d'Autonomia i Atenció a la Dependència pot ser molt útil per a perllongar l'estada en el domicili familiar en les millors condicions possibles, en incloure dins del Catàleg de Serveis del Sistema, els serveis de prevenció i promoció de l'autonomia personal i l’atenció al domicili 32 . Atendre aquest darrer factor és clau en la mesura que s'estima que a Espanya hi ha al voltant d'1.700.000 de persones grans dependents: prop d'un milió d'aquests necessiten ajuda almenys una vegada a la setmana, uns 500.000 requereixen una ajuda diària i uns 200.000 necessiten ajuda un mínim de tres hores diàries. Així mateix, el 78% dels majors de 55 anys, com ja s’apuntava anteriorment, preferirien rebre serveis d'atenció domiciliària al seu habitatge habitual en cas d'una hipotètica dependència 33 . Així mateix, la urgència per a trobar solucions a aquesta situació, malgrat les oportunitats derivades de la llei de la dependència i la llei de serveis socials – i sobretot tenint en compte els dèficits que encara estan pendents de solucionar - , és palpable si es té en compte que l’OCDE senyala que, al 2050, Espanya serà el país més envellit del món i que encara, com s’ha analitzat en un dels punts d’aquest article, és un dels països de la Unió Europea en els que la despesa en protecció social en relació al PIB és menor. De fet, i com a conclusió de les dades mostrades anteriorment, l’any 1993, l’Estat destinava el 24,4% del PIB a despesa social; 12 anys més tard, aquesta xifra no arribava al 21%; set punts per sota de la mitjana de la Unió Europea – la diferència, l’any 1996, era de quatre punts 34 . Els perills d’aquesta situació recauen directament sobre sectors com els de les persones grans que, en termes generals, a partir dels 65 anys ja es troben exclosos del mercat laboral i incrementen les probabilitats de caure en situacions de pobresa. Finalment, és just dir que la potencialitat del SAD davant les tendències, factors i obstacles, tant presents com futurs, no significa presentar-lo com a una solució vàlida per a totes les situacions ni tampoc emmascarar les pròpies deficiències que el SAD ha de solucionar 35 per a assolir de manera òptima els desafiaments inherents al fenomen de la dependència a les societats actuals.

32

Tot això sense oblidar que també existeix la possibilitat de contractar un servei d'assistència personal que faciliti al beneficiari una vida més autònoma.

33

Segons dades de l'estudi "On i com prefereixen viure els majors" elaborat per Edad & Vida (2007).

34

Dades aparegudes a l’article “Pobreza relativa” del diari El País, 30 d’octubre de 2008.

35

Entre ells, la qualitat del servei ofert, la professionalització dels treballadors de l’atenció domiciliària o la normalització dels processos d’acreditació de les empreses que s’encarreguen gestionar el servei, entre d’altres.

16