Drets I Llibertats Individuals

Drets i llibertats individuals D’un temps ençà, els nacionalistes i els conservadors espanyols han fet del liberalisme la seva bandera. No tan sols l’econòmic, defensat sobretot per la dreta, sinó entès en el seu sentit més ampli. Segons aquest criteri, repetit fins a l’avorriment, la llibertat individual ha de prevaldre per damunt de tot. De tot i de tots! (Excloent-ne, és clar, la llibertat de convocar referèndums sobiranistes...) Aquells que s’anomenen a ells mateixos no-nacionalistes, ho han convertit en la seva consigna fonamental. Deixant del tot abandonada la seva teòrica ideologia (?) d’esquerra: els drets i les llibertats individuals han de prevaldre sempre i en qualsevol situació davant dels de la comunitat on viuen. Segons el seu punt de vista, no són els territoris els que tenen drets, sinó les persones individuals que els composen. Com si els territoris no fossin el resultat de la suma d’un conjunt d’individus... Una premissa, creada ad hoc amb un únic objectiu: acabar amb la immersió lingüística en català a les escoles. En l’únic àmbit, junt amb el de l’administració pública —catalana, se sobreentén: l’espanyola no cal que respecti els drets de l’individu...—, precisament on la llengua catalana hi és predominant. Que no exclusiva, recordem-ho, per més obvi que sigui... Paradoxalment, doncs, pretenen eliminar l’únic espai del país que permet, en escolaritzar en català la població castellanoparlant, promoure el bilingüisme que ells pretenen defensar. Sense immersió lingüística, i menys amb la segregadora doble xarxa escolar pública que preconitzen, el bilingüisme seria impossible. En un país com el nostre, on el domini de la llengua espanyola és abassegador, quasi exclusiu en la major part dels àmbits de caire públic (televisió, ràdio, cinema, justícia, alimentació, etiquetatge, manuals i prospectes de tot tipus de productes...) un doble xarxa escolar implicaria la consagració d’una Catalunya teòricament bilingüe, però composada per individus monolingües! Però —i heus ací el gran quid de la qüestió!— no se suposava que no eren els territoris, els que calia protegir, sinó els individus? Quin sentit tindria un país bilingüe si ens habitants que el composen fossin, eminentment, monolingües. O, a tot estirar, bilingües només funcionalment i no pas en la seva vida diària? En el sobreentès, per descomptat, que els monolingües castellanoparlants no tindrien cap necessitat d’emprar la nostra llengua, ni d’aprendre-la (com no ho fan, cal remarcar-ho, la majoria dels immigrants) en resultar-los supèrflua, ja que disposen d’una oferta exhaustiva de productes i serveis, públics i privats, en espanyol. Per contra, per als monolingües catalanoparlants això esdevindria del tot impossible, ja que els productes i serveis privats en el seu idioma són cada dia més residuals. I, en la majoria dels casos, inexistents. Com podrien, per exemple, saber quina és la dosi que han de prendre del paracetamol si ni hi ha ni una sola medicina a Catalunya que contingui el seu prospecte —també— en català! Els no-nacionalistes, mentre no demostrin el contrari, es limiten a reclamar per als castellanoparlants el dret a la llibertat d’elecció lingüística en l’únic espai on la tenen justificadament restringida (l’escola), sense exigir cap mena de reciprocitat per als catalanoparlants en el desenvolupament de la seva vida quotidiana. La gran pregunta és, doncs: qui no pot viure al nostre país el seu dia a dia sense veure’s obligat a renunciar a la seva llengua materna? Si algú té dubtes de la resposta, que faci una prova: convidant un burgalès i un rossellonenc a viure un mes a Vic i a Barcelona, respectivament. En acabat, únicament a un dels dos li haurà estat del tot impossible de viure a casa nostra coneixent tan sols el seu idioma... Cal dir quin dels dos seria, senyors declarats no-nacionalistes? dijous, 10 de setembre del 2009 © Cesc Serrahima 2009 www.racodelaparaula.com Informació sobre els drets