Che, Rutes Inoblidables

#34 touris

horitzons

mes

Text: JoséChristian Páez

El passat 9 d’octubre es van commemorar els quaranta anys de l’assassinat d’Ernesto Guevara, el Che. A més dels nombrosos actes per recordar aquesta icona en la lluita revolucionària de l’Amèrica Llatina, que es redoblaran l’any vinent amb motiu dels vuitanta anys del seu naixement, prenen relleu dos itineraris que recorden les vicissituds d’una figura clau en la història contemporània. rnesto Guevara, el Che, s’ha convertit en un dels personatges referencials per a l’esquerra transformadora i per als moviments antagonistes, no solament del segle passat, sinó també de l’actual. La seva lluita encarna l’ideal de milions de persones que desitgen un món més just i que identifiquen el capitalisme amb la causa de les desigualtats socials, els conflictes bèl·lics i la fam en moltes capes del planeta. Un capitalisme despietat, sostingut per una fina i molt ben nodrida trama de preceptes legals a escala global, però també en l’àmbit estrictament local, on diferents sectors populars els perceben com un monstre posseïdor d’un poder

E

6-7

impertorbable i depredador, capaç d’aixafar sense sentiment de culpa els col·lectius més febles. Qui s’enfronta a aquest poder ocupa automàticament el lloc dels anhels insatisfets d’una majoris folgada. Així es com es va bastir i així s’ha edificat a poc a poc i per antonomàsia el mite d’Ernesto Guevara, el Che. Infància i mort El Che va néixer a la ciutat de Rosario (Argentina) el 14 de juny de 1928 i va ser assassinat el 9 d’octubre de 1967 a La Higuera, una població muntanyosa de Bolívia quan participava en una incursió per estendre els valors de la revolució cubana a altres zones de Llatinoamèrica.

i

L’última ruta del Che http://www.andesbolivia.ch/espanol/ che.html

La Ruta Che Guevara http://www.rosariotours.com/rutadelche.htm

Amb tan sols dos anys d’edat, va patir el seu primer atac d’asma, una malaltia que no va condicionar la seva abnegada militància i activitat polítiques. No obstant això, i atenent les recomanacions mèdiques, la família Guevara es va mudar ben aviat, el 1932, a Alta Gracia (Córdoba). No va ser fins a l’any 1949, amb 21 anys a les espatlles, quan va prendre la decisió d’alçar-se a l’aventura amb una bicicleta i recórrer el nord de l’Argentina, cosa que li va permetre entrar en contacte amb la crua realitat d’un país sacsejat per les bosses de pobresa, per les injustícies socials que propiciava el sistema econòmic emergent, i compartir el règim de subsistència a la qual estaven sot-

Che, rutes inoblidables

Memòria històrica

octubre 2007

RECORDS DE JOVENTUT

Un rebel tendre i fet d’inquietuds

meses les comunitats indígenes de la zona. Dos anys després, el 1951, el jove Ernesto va fer el seu primer viatge, que inspira la reeixida pel·lícula Diaris de motocicleta, del realitzador argentí Walter Salles, en la qual es presenta la gradual presa de consciència del tímid estudiant de medicina format en hàbits burgesos cap a un activista al servei d’altres vides i contextos socials possibles. El llargmetratge ens situa en el moment en què ell i el seu amic Alberto Granado deixen Buenos Aires per viatjar pel continent buscant diversió i aventures per arribar a Veneçuela després de recórrer més de 12.000 quilèmetres, en els quals travessen Xile, el Perú i Colòmbia. El trajecte, que fan amb una moticicleta Norton, els apropa a les penúries i als sofriments de què són víctimes molts pobles, com ara la colònia de leprosos del nord del Perú, a qui els dos viatgers s’ofereixen com a voluntaris. Aquesta experiència –coincideixen diversos historiadors– canvia la manera de veure de Guevara i provoca la metamorfosi al Che revolucionari i internacionalista que encara inspira les lluites emergents. Després de molts viatges, el 7 de novembre de 1966, el Che Guevara ingressa a Bolívia, després d’haver

entrat de forma clandestina a l’Espanya franquista entre el 9 i el 16 d’octubre d’aquell any. A Bolívia hi passaria el seu últim any de vida, ja que, durant una incursió el 28 de setembre de 1967, el comando que dirigia va ser atacat en una emboscada de la Vuitena Divisió de l’Exèrcit comandada pel coronel Joaquín Zenteno, que no li va perdre els passos fins a encerclar-lo amb els seus últims 17 homes. Amb tot, aquell segon o tercer Vietnam que el Che presagiava en un article publicat per la revista Tricontinental el 18 d’abril de 1967, s’esvaïa a marxes forçades fins que, el 9 d’octubre, al congost del Yuro, queia en mans de Zenteno i moria assassinat. Començava, a partir d’aquell mateix instant, a viure en el panteó dels líders que no s’obliden mai. Turisme sostenible Aquest últim periple, el de la seva agonia, és el que es recrea actualment a Bolívia mitjançant un recorregut turístic banyat de referències històriques que desvetlla en milers d’habitants la necessitat d’apostar per una nova forma de vida. El projecte, impulsat principalment pels municipis de Pucará i de Vallegrande i que té el suport logístic del Govern

No va ser fins al 1949, amb 21 anys, quan va alçar-se a l’aventura i va recórrer amb bicicleta el nord de l’Argentina, cosa que li va permetre conèixer un país sacsejat per les injustícies causades per un nou sistema emergent

Amb el seu amic Alberto Granado, l’any 1951 va fer el seu gran viatge, que inspira el film Diaris de motocicleta, en el qual passa a prendre consciència i a esdevenir un activista al servei d’altres contextos socials possibles

d’Evo Morales, s’inicia al poblet de Ñancaguazú, per tot seguit passar per Iripití, Muyupampa, Samaipata, gual del Guix, Masicurí, Alto Seco, congost del Yuro, fins a cloure a La Higuera, on un bust portentós ret homenatge a la figura del lluitador immortalitzat pel fotògraf Alberto Korda. En aquest sentit, tres dies abans de complir-se els 40 anys de la violenta mort del Che Guevara, el ministre de Turisme de Bolívia, Ricardo Cox, va anunciar solemnement el «rellançament» de la Ruta del Che adduint que «beneficiarà de manera directa les famílies i comunitats que viuen a la zona». Una condició imposada pel Govern del país per concretar aquesta iniciativa, a la qual ha destinat una inversió total d’1,4 milions d’euros amb l’objectiu que funcioni a ple rendiment durant un mínim de dos o tres anys. Això ha fet que els pobladors per on passa la ruta s’estiguin capacitant en gastronomia i en hostaleria, a més d’especialitzar-se com a guies turístics gràcies als centres d’informació i d’interpretació adreçats als visitants referits a les idees del Che i al valor patrimonial, històric i cultural dels indrets on va transitar. D’aquesta manera –afirmen els promotors de la ruta– es vol evitar que el turisme banalitzi la figura del Che, com actualment succeeix en altres llocs, i conegui el seu pensament autèntic. «La imatge ha de ser present, però amb contingut», subratllen. A fi de fer més atractiu el recorregut, els habitatges dels pobladors estan sent ampliats i arranjats amb lavabos addicionals per tal que els turistes puguin allotjar-s’hi amb una oferta gastrònomica típica de l’indret. I, quant a les infraestructures, a hores d’ara s’ha completat l’estesa dels cables i la instal·lació dels generadors. De tal manera que, en els pròxims mesos, totes les comunitats de l’entorn podran disposar de llum elèctrica. Sense oblidar la pavimentació de la carretera entre Mataral i Vallegrande, la qual connectarà els departaments de Santa Cruz amb els de Chuquisaca, Potosí, Oruro i La Paz, on ja s’han senyalitzat les rutes, s’han obert nous senders, s’han construït albergs, àrees de càmping i una zona on es pot gaudir d’un bany ecològic. Ingredients per acostar-nos al mite del Che Guevara.

l diari Clarín, un dels rotatius més imporE tants de Buenos Aires, va reunir al principi d’aquest mes d’octubre tres dels companys de viatge que va tenir el Che Guevara quan era jove: Carlos Calica Ferrer, José María Nogués i Óscar Valdovinos, els quals no es veien des d’aleshores. «Cuidadme mucho a Ernestito.» Amb aquestes paraules, la mare d’Ernesto Guevara acomiadava els amics que iniciaven l’aventura cap a paratges desconeguts amb el seu fill. Un d’ells, Carlos Calica Ferrer, rememora aquell 7 de juliol de 1953, quan el jove Guevara tenia tot just 25 anys i iniciava un més dels seus fascinants pelegrinatges per l’enigmàtic continent americà. En aquesta ocasió, i a diferència d’altres sortides, arribaria fins al mateix Carib, coneixeria Fidel Castro i el seu germà Raúl i acabaria participant directament en la Revolució Cubana. Aquesta etapa acabaria el 1956, a la Sierra Maestra. Per a Guevara, però, vindrien altres viatges, però aquell de l’Equador amb els tres amics de la infància –s’havien conegut a Alta Gracia, Córdoba– va ser especial: cadascú seguiria camins diferents després de separar-se a Guayaquil. Ell cauria assassinat a Bolívia, mentre que Calica Ferrer s’assentaria a Veneçuela per després tornar a l’Argentina, on sobreviuria a les intempèries d’una època especialment adversa i convulsa. De la seva banda, Óscar Valdovinos va conèixer el jove Guevara a Guayaquil, d’on van sortir plegats fins a les valls frondoses de Guatemala. Valdovinos parla amb desconcert sobre la destinació final del metge Guevara, ja que l’altre amic, José María Nogués, li havia confessat que «s’havia proposat estalviar amb la idea de viatjar a París per especialitzar-se en al·lèrgia». I és que, en aquella temporada, els qui van conèixer el jove Che coincideixen a assenyalar que el futur dirigent revolucionari no tenia el perfil del típic militant polític. Valdovinos ho recorda així sense cap mena de pudor: «Tots érem goril·les. I així com Ernesto era antiperonista, també es confessava anticomunista. Això sí, no li faltava en cap moment una gran sensibilitat social». Valdovinos també recorda que, per a la revolució guatemalenca, es necessitaven metges per cobrir els dèficits assistencials. Va ser llavors quan l’aspirant Ernesto Guevara s’hi va enrolar, «però al cap de poc va marxar d’aquell lloc». Els tres amics descriuen com a apassionants els periples que van conduir el jove Guevara a esdevenir, a poc a poc i alimentat per aquestes desventures, el líder revolucionari.