Cartes Dijous 1r Pro

Les cartes dels dijous Maria Ballabriga i Costa Tot va quedar en silenci, un silenci que li era familiar. Encara tenia el cap ple de crits atordidors, cops de porta esfereïdors i súpliques inútils a uns éssers endimoniats que li van arrencar una part de la seva persona, una part del seu passat. Malgrat tot, havia estat un malson i es retrobava al llit, al costat del seu marit, trenta anys lluny de l’instant on va perdre el seu primer amor. Quan l’aroma del cafè i els colors dels primers rajos de sol l’hi van robar el son, ja començava una nova aurora al calendari. Sense saber encara el perquè, el mirall li va regalar una espurna d’esperança dins aquells ulls negres que la va advertir de que seria un bon dia. Com el costum li manava, Dominique va fer la desitjada trucada al seu fill Abraham que vivia a l’altra banda del món batallant amb la crisi americana del petroli que tant preocupat el tenia. Va regar les plantes que naixien tímides al seu balcó i es vestí per anar a comprar el pa. Tot va semblar estar pintat de rutina fins que a la tornada cap a casa va descobrir un rostre nou: un carter des de llavors desconegut, la va saludar amablement mentre s’allunyava del seu jardí després d’haver introduït paperassa dins la seva bústia. Va decidir fer una ullada a la correspondència, i aprofitant que el seu marit estava a la feina, va posar al tocadiscs un fragment del Concert per a Piano de Schönberg, va encendre’s una cigarreta i va submergir-se en un núvol de fum deixantse portar per l’expressiva melodia del músic jueu. Entremig de les postals novaiorqueses i les factures del banc va trobar un sobre gastat, vell i brut amb un remitent que la va deixar perplexa, paralitzada, sense esme per moure’s, per trobar una explicació lògica, ni tan sols va tenir forces per respirar. Llegia, una vegada i una altra les paraules escrites amb tinta d’oblit que dormien immòbils damunt del sobre: Quart de Secundària | Primer Premi de narració Naum Frankl Auschwitz-Birkenau Cracòvia, Polonia Perduda en un laberint sense sortida no trobava ciències prou evolucionades que li donessin una resposta a aquell enigma. Tampoc la fe religiosa li alleugeria la dificultat d’aquella incògnita, i la vida ja li havia ensenyat des que era una nena

que la màgia no existia. Per tant, afogant-se en un mar d’incertesa va decidir obrir el sobre, llegir la carta i descobrir quelcom més que l’ajudés a digerir aquell fet. Sens dubte era ell. Aquella lletra prima i estirada, aquells mots tan ben trobats i tan ben escrits que trenta anys enrere li havien robat el cor. Mai podria confondre l’optimisme d’en Naum, l’esperança sempre present en els pitjors moments, la valentia i el coratge del seu estimat que resistien com dos llumins en una nit fosca... No entenia perquè una carta de l’any 1941 li arribava trenta anys després, no comprenia perquè en Naum havia pogut escriure-la des del camp de concentració. Encara menys que, tot i havent-hi com a destinatari la seva antiga adreça, la carta havia aconseguit arribar a les seves mans... Dominique tenia mil dubtes ballant a la seva ment al ritme del Concert per a Piano, però només estava segura d’una cosa: aquell retall de paper sortit del més enllà l’havia escrit en Naum. Van passar set dies interminablement lents per a la Dominique. La carta s’alimentava de la seva gana i de la seva son. Tot i els esforços, no aconseguia pensar en cap altra cosa que no fos en Naum i el misteriós fet. Es passava les hores asseguda davant de la finestra comprovant que el carter no s’acostés a la seva bústia per dipositar-hi algun tros de paper que li facilités més informació. Just quan va creure que la bogeria li tocava el timbre de casa seva, el rostre conegut que fa una setmana li havia causat tants turments va rebuscar dins el seu carro la correspondència de la família Friedman, va assegurar-se que no hi havia cap error en la direcció, i va enfonsar més cartes dins la bústia oxidada que romania quieta clavada al terra. Abans que el cervell enviés les ordres corresponents a les cèl.lules musculars de les extremitats de la Dominique, aquesta ja compareixia al jardí remenant entre la paperassa. Ràpidament va reconèixer la següent carta. La seva textura aruogada i rasposa, la seva fragància peculiar que desprenia anys i entrebancs, i sobretot aquella llum invisible que l’omplia de records i de fantasmes. Quan mirava, llegia, ensumava, tocava i besava la carta era com fer-li-ho a en Naum, era com reviure les tardes de la primavera del 38 que havien passat junts a la riba del riu Vístula, abans que l’infern no regnes a les terres de Cracòvia. Regalant-se delícies d’enamorats i compartint somnis d’adolescents van construir un món íntim format per la pedra de l’amor que només la guerra i la distància va saber com destruir. Havia malmès trenta anys de la seva vida creient que des que Naum havia estat

retingut al camp de concentració d’Auschwitz l’oblit i la misèria, i pot ser també la mort, s’havien apoderat dels seus records i per això mai havia intentat posar-se amb contacte amb ella. Però després d’assaborir el gust de l’error, la vida li va cobrar una nova dimensió a la Dominique. Des que va rebre la primera carta s’havia d’enfrontar als límits de la realitat per poder trobar un sentit a aquell fet tant insòlit: rebre cada dijous una carta escrita trenta anys enrere pel seu antic estimat.No obstant, al mateix temps havia nascut a la seva vida un nou sentiment d’emoció i d’il.lusió que li donava forces per creure que, de tant en tant, la vida et regala sorpreses que et retornen un somriure. Des d’aleshores la Dominique tenia dues vides paral.leles: En primer lloc, la vida més important es centrava als dijous. Al quart dia de la setmana es despertava feliç i amb energia, es pintava i es mudava amb la seva millor vesta per saludar al carter i recuperar per mitjà d’una carta una part de la seva història que fins llavors havia estat amagada en algun racó desconegut per a ella. Immersa en la seva bombolla coneixia dijous a dijous, carta a carta, i lletra a lletra les vivències d’en Naum al camp d’Auschwitz. En Naum treballava de mecànic onze hores al dia i menjava onze grams de pa quan sortia i quan se n’anava el sol. Vivia gràcies al seu record i somiava cada nit amb el seu retrobament. Ell mai li deia cap paraula dolenta que la pogués entristir, només omplia el paper amb basses de tinta d’esperança i de fe. Tot i així, la Dominique podia percebre entre línies la duresa del camp. Es trobava a la pell d’en Naum i captava la fredor dels nazis i la fragilitat de la vida. En segon pla hi havia l’altra vida, la finalitat de la qual era passar les hores arrossegant el temps perquè el dijous arribés ràpidament. Amb la mirada perduda i una cigarreta entre els llavis obria la bústia cent vegades, mantenia les míni 83 mes converses amb el seu marit, i fins i tot, cada cop més s’oblidava de trucar a l’Abraham per interessar-se sobre la seva existència a l’altra banda de l’oceà. Els límits del temps s’esvaïen entre la pols, els rellotges perdien les agulles i la Dominique s’aferrava cada dia més a les cartes dels dijous. Sense adonar-se’n va arribar el dia que va haver de canviar el calendari perquè tot un any s’havia fos entre les seves mans. Era el primer dijous de la primavera, i la Dominique es despertava com l’any anterior gràcies a l’olor del cafè i als primers llampecs de sol de l’alba. Amb alguna

arruga més que dissimular es colorejava els pòmuls i els llavis per estar impecable per rebre el trosset d’alegria que li regalava el carter. No obstant aquell matí va trobar-se amb un missatger de correus diferent. No era el carter de tots els dijous i això li va causar una sensació de por i de desconfiança. Aquest no va introduir ni factures, ni postals, ni revistes, ni propagandes a la bústia, solament una carta blanca vestida de normalitat. Mentre escoltava el Concert per a piano de Schönberg i s’ofegava entre el fum d’un últim cigarret, va llegir la següent carta: Estimadíssima Dominique, Des d’un indret allunyat del món tinc l’obligació d’explicar-te l’origen de les cartes que has rebut aquest últim any. Tot va començar en temps de guerra, quan després de separar-nos dolorosament vaig ser retingut al guetto, i poc després empresonat dins el camp de concentració d’Auschwitz. Allà Jahvé em va donar la sort de començar una bona relació d’amistat amb un comandant alemany. Aquest em va oferir la possibilitat d’escriure’t, i per tant, no vaig dubtar en fer-ho. Però aleshores el correu era nefast i tement el pitjor no vaig rebre cap resposta teva. El temps passava dins els camp però jo no perdia l’amor cap a tu i continuava escrivint inútilment paraules sinceres i plenes d’afecte. Finalment quan les brases de l’infern van apaigavar-se, vaig sortir del pou i vaig refer la meva vida treballant a correus. No sé si la casualitat em va buscar o va ser el destí que així ho va manar, però una tarda d’hivern mentre arxivava paperassa al magatzem, vaig trobar un sac de correspondència perduda de la guerra que contenia entre altres, les meves cartes. Sense ni tan sols pensar-ho dues vegades vaig cercar la teva adreça, i vaig decidir reenviar-te l’amor que un dia havia estat perdut entre caixes i sacs abandonats. Aquest any he viscut feliç només sabent que tu desitjaves veure’m al teu jardí per poder obtenir nova carta, i jo he desitjat enviar-te cada dijous un bocí de mi per poder somriure’t amablement una vegada més. La tensa fredor de l’adéu m’envaeix, jo me’n vaig per sempre però et demano que recordis aquesta història només com un fet curiós que algun dia explicaràs als teus néts. Sigues feliç. T’estima, t’ha estimat i t’estimarà el teu Naum. En Naum es va perdre. Ell es va perdre com un romàntic allà on s’hi guarden tants sentiments, ell es va perdre com un explorador allà on acaben els camins de l’amor, ell es va perdre com un nàufrag allà on s’ofeguen les esperances... En Naum es va perdre en la immensitat del seu cor.