Butlleti Xulius 22

1-Els Xulius

Sant Pere de Ribes

tardor de 2007

n. 22 (2a època)

El Butlletí-2

Les opinions

Sumari

Editorial

2 Editorial

Amb la tardor acabada d’estrenar, la festa de Sant Miquel marca novament l’inici del curs al carrer Major, 13.

3 Agenda / Cursos 4 Notícies. Entitat 5 Notícies. Poble 6 El Reportatge. Sant Miquel

8 Entitat. Esplai 9 Entitat. Nisos/BTT 10 Flaix. St. Joan i St. Pere 12 Entitat. Farra i Acció

Potser per la forta participació, potser pel que té de tradicional -amb la ballada de sardanes i el concurs de confitures casolanes-, potser perquè poques vegades podem gaudir de representacions teatrals al municipi –siguin marca de la casa o no-, potser pel caire intimista que malgrat tot té la celebració,... la qüestió és que aquesta és una de les activitats més apreciades per l’entitat. Així doncs, sota l’empara de la torre mil·lenària, donem el tret de sortida a una nova temporada de cursos, activitats esportives, musicals, de lleure i esbarjo, de format tan divers com el nostre ventall d’associats i associades, reprenent la nostra feina amb l’entusiasme de sempre.

13 Entitat. Farra i Acció. Travessa "Cavalls del Vent"

14 Entitat. Farra i Acció. Vies Ferrades a Andorra

Esperem retrobar-vos un any més a la recentment renovada plaça del castell per donar-vos novament la benvinguda.

15 Entitat. Excursionisme. Travessa "La Porta del Cel"

16 El viatge. Destinació Greenwitch

18 Entitat. Breus 19 El Racó. Històric

LA JUNTA.

20 Rue Major, 13 El Butlletí

Edita: Junta de l´entitat Els Xulius-Centre Social Ribetà. Núm. 22 (2a època). Tardor de 2007 Redacció: Carrer Major, 13 - 08810 Sant Pere de Ribes A/e: [email protected] - Web: http://www.xulius.org - Telèfon: 93 814 67 12 Imprimeix: Gràfiques Ramón Falcó - Dipòsit Legal: B-9896-97 Tiratge: 2.500 exemplars gratuïts. Edita: Junta dels Xulius. Col·laboren en aquest número: Anna Vidal, Clara Fleta, Jordi Inglada, Jordi Coll, Manel Font, Anton Ferret, Lluís Giralt, Oriol Vidal, Neus Milà, Xavier Coll, Marta Penas, Esther Miret, Júlia Bullich, Lluís Coll, Ramón Mitjans, Jaume Milà. La Junta no es fa responsable de les opinions expressades en els articles signats ni les comparteix necessàriament.

L'entitat

3-Els Xulius

Agenda

Cursos 2007 / 08

SETEMBRE - OCTUBRE

PUNTES DE COIXÍ Professor/a:Mª Àngels Pinyol contacte: Mercè Moya Dies i horari del curs:

Diumenge 30 de setembre A la plaça del Castell, FESTA DE SANT MIQUEL

Telèfon: 667 096 241

Els dijous de 4 a 7 de la tarda

Ballada de sardanes amb la Cobla Catània Concurs de Confitures Casolanes Teatre amb CANTACONTES per l’Estrella dels contes.

IKEBANA – Art Floral Japonès Professor/a: Neus Garcia contacte: Neus Garcia Dies i horari del curs:

29 i 30 de setembre i 6 i 7 d’octubre als Xulius, carrer Major, 13. INSCRIPCIONS AL CURS D’ESPLAI

Els dimarts, tardes i/o nits. Inici el 16 d’octubre. Inscripcions al bar Ca la Nisa fins a l’11 d’octubre.

Horaris: dissabtes, d’11 a 1 del migdia i de 5 a 7 de la tarda diumenges d’11 a 1 del migdia.

Dissabte 20 d’octubre A les 5 de la tarda, als Xulius. INICI DEL CURS D’ESPLAI Diumenge 21 d’octubre, TROBADA DE CONVIVÈNCIA Al matí, Caminada popular Al migdia, a la masia de la Serra Concurs de paelles d’arròs A la tarda, Sobretaula i missa de germanor Inscripcions a la merceria Mª Àngels i al bar Ca la Nisa.

Divendres 26 d’octubre, A les 9 del vespre, davant els Xulius. SORTIDA NOCTURNA AMB BTT Més informació a [email protected]

Diumenge 28 d’octubre, A les 7 del matí, a la plaça de l’Església Travessa RIBES – NÚRIA Etapa: Sant Pau de Pinós – Sagàs. Inscripcions a la merceria Mª Àngels.

PINTURA Professor/a: Fernando Gaxa contacte: Balbina Àlvarez Dies i horari del curs:

Telèfon: 93 896 39 09

Telèfon: 93 896 05 80

Els dimecres de 5 a 8 de la tarda. Inici el 3 d’octubre

GIMNÀSTICA DE MANTENIMENT Professor/a: Jordi Monroy Telèfon: 626 014 487 contacte: Jordi Monroy Dies i horari del curs: Dilluns, dimecres i divendres de ¾ de 9 a ¾ de 10 del matí.

PATCHWORK Professor/a: Mei Carbonell contacte: Mei Carbonell Dies i horari del curs:

Telèfon: 93 893 24 21

Els divendres de 5 a 7 de la tarda. Inici el 5 d’octubre

TALLER DE PESSEBRES ARTÍSTICS Professor/a: Pessebristes Telèfon: 93 896 44 49 contacte: Lluís Vidal Dies i horari del curs: Els dissabtes de 4 a 6 de la tarda a partir del mes d’octubre.

CURS DE BALLS DE SALÓ Professors: Assumpta Coll Josep Carreras contacte: Neus Milà Dies i horari del curs:

Telèfon: 93 896 11 93

Els dijous i divendres nit, diferents horaris. 1r i 2n curs, inscripcions fins al 2 d’octubre al bar Ca la Nisa i a la merceria Mª Àngels

El Butlletí-4

Notícies

L'entitat NOVES EXPOSICIONS

NOUS CURSOS DE BALL DE SALÓ

El bar social dels Xulius, Ca la Nisa, ha tornat de vacances amb una sorprenent exposició de joies i miniatures que giren entorn de Ribes i la natura. Titulada «Un xic d’aquí, un poc de tot», l’exposició mostra l’obra de l’artista i joiera Laia Borrell Sorroche. Les peces, tot i el seu minimalisme, són enormement originals i imaginatives i combinen materials tan diversos com plata, vidre, teixit o fusta. També són variades les tècniques usades: pintura, dibuix o esmaltat entre d´altres. Aquesta esplèndida mostra es podrà veure fins el 14 d’octubre. Després de la Laia Borrell seran altres els artistes que passaran pel bar social per mostrar les seves obres. De moment per Ca la Nisa ja s'han vist exposicions tant diverses com fotografies, pintures, joies o dibuixos.

El passat 25 de maig va finalitzar el primer curs de ball de saló organitzat pels Xulius gràcies a l’interès mostrat per diferents socis. El curs va ser tot un èxit de participació. Les 30 parelles que hi van prendre part van celebrar el fi de festa al pati de l’escola La Riera, lloc on es van impartir les classes de ball. En el comiat no hi va faltar la música on els alumnes van poder posar en pràctica les lliçons que durant les darreres setmanes l’Assumpta i en Josep van ensenyar amb molta paciència. Un petit pica-pica, el diploma acreditatiu, un record que es va entregar als professors i alguna que altra sorpresa més que aquests ens tenien preparada van acabar amb una demostració de ball de l’Assumpta i en Josep. Ens van donar tota una lliçó i ens van fer veure que encara ens queden moltes classes per repassar. Per això, la iniciativa es tornarà a repetir aquest any a partir del pròxim mes d’octubre. Hi haurà dos cursos. El primer adreçat a l’iniciació d’alguns passos bàsics i el segon dedicat a la millora d’aquests més la incursió a algun pas més.

AGRAÏMENTS Fa cosa de quatre mesos, a través del correu electrònic, vam rebre un missatge de Vicent Marquès, cuiner i escriptor valencià, articulista diari de l’Avui, en el qual ens demanava un exemplar del llibre La cuina del fato i altres cuines, publicat per l’entitat l’any 2002. De seguida ens va agrair la tramesa, i ens manifestà que no esperava trobar-se davant d’un treball de recerca i documentació tan esplèndid i elaborat. Des d’aquí fem arribar la felicitació de Vicent Marqués als autors, col·laboradors i a tots aquells que contribuïren en major o menor mesura que aquest llibre fos possible. Com a mostra d’agraïment, ens obsequià amb un dels seus treballs titulat Mitja dotzena de postres i dolços, on apareixen sis postres de les més conegudes a casa nostra –els crespells, la crema, el menjar blanc, els flaons, els flams i la pasta fullada. Un treball perfectament documentat a la recerca dels orígens de cadascuna d’elles amb fragments de textos antics o dites populars que en fan referència. És també un recull de les variants geogràfiques d’aquestes receptes, tant de denominació com d’elaboració. En definitiva, tot un plaer pel paladar. Tots aquells i aquelles que ho vulgueu, podeu consultar el llibre a la secretaria de l’entitat. Foto: Portada del llibre de Vicent Marquès.

CURS DE PESSEBRISME L’Agrupació Pessebrista dels Xulius ja prepara un nou Nadal ple de diorames artístics. Cada dissabte a la tarda a partir del mes d’octubre, la secció es reuneix al nostre local del carrer Major per fer el pessebre col·lectiu. Moment en que s’aprofita per donar a conèixer les tècniques i consells necessaris a tots aquells que estiguin interessats en la elaboració d’un diorama de guix. L’exposició, que cada any atrau més gent arribada de molts punts de la nostra geografia, tornarà a ser el centre d’atenció de les festes nadalenques.

SECRETARIA Amb l’inici de la nova temporada d’activitats la Junta dels Xulius-CSR informa que cada dijous la secretaria de l’entitat estarà oberta per qualsevol consulta que pugui sorgir. L’horari d’informació serà 2/4 de 8 a 2/4 de 9 de la tarda al primer pis del carrer Major, 13.

Notícies

5-Els Xulius

El poble ELS DIABLES DE RIBES A TARRAGONA El passat 24 de setembre el Ball de Diables de Ribes va participar en un dels correfocs més prestigiosos de Catalunya: el que clou les les festes de Santa Tecla de Tarragona Un autocar amb més de 50 ribetans va anar a Tarragona. A les 9 de la nit hi havia el sopar junt amb d’altres colles i a 2/4 d’11 començava un espectacular correfoc amb colles prou conegudes com el ball de diables de Tarragona, el ball de diables de L’Arboç, el ball de diables de Vilanova i la Geltrú, altres colles de diables i dracs de la ciutat de Tarragona i també els dracs del Morell i Llorenç del Penedès. Durant tot el trajecte, que recorre principalment la rambla Nova, el seguici va estar acompanyat de milers de persones que no es volien perdre aquest espectacle.Grans i petits es posaren sota el foc dels ribetans i el públic també vibrava amb els 18 timbalers que portava la colla. No van faltar les típiques

enceses de sortidors a les cruïlles de carrers que donen tant lluïment. Tres enceses finals, una de lluïment sols, l’altre amb 4 colles més i una de final conjunta amb totes les colles va cloure aquest correfoc. L’únic fet negatiu de la jornada va ser la mort sobtada del 3r Tinent d’alcalde i regidor d’urbanisme de l’ajuntament de Tarragona aquell mateix dia, fet que va anular el fi de festa habitual, amb l’encesa d’una tronada de mig quilòmetre que les colles de diables han d'intentar seguir corrent i tirant foc i el castell de focs de cloenda. La colla ribetana va quedar molt satisfeta de l’actuació a Tarragona, en un dels correfocs més multitudinaris en què ha participat. Aquesta sortida retorna la visita que va fer el Ball de Diables de Tarragona al correfoc de Sant Pau d’aquest mateix any.

UN RIBETÀ A UN CIM DE 8000m El ribetà Joan Puig i tres expedicinaris més intenten l'ascens al Cho-Oyu de 8.201m.

POLÍTICA MUNICIPAL Pel que respecta al futur del nostre municipi hem de dir que estem d’enhorabona perquè les campanyes pro Local i pro Vegueria del Penedès a les quals estava adherida la nostra entitat van donar els seus fruits en el ple del passat 18 de setembre on s’aprovà per unanimitat una moció presentada per l’oposició, favorable a mantenir el Local com a centre cultural i es formalitzà l’adhesió del municipi a la Vegueria del Penedès.

Redacció

Xavier Coll Vista del Cho Oyu, des d'el camp base 1. Foto. himalaia2007.net

z

El ribetà Joan Puig i tres expedicionaris més s’han llançat a una nova aventura muntanyenca que suposa un repte de superació. L’expedició Penedès-Garraf 2007 va sortir el 31 d’agost amb l’objectiu de fer el cim del Cho Oyu, el sisè més alt del món (8.201 metres) situat a la serralada de l’Himalaia. Amb el camp base plantat a 4.900 metres, la ruta pròpiament dita s’inicià a 5.500 metres, en el que s’anomena camp base avançat. El calendari preveu que entre els dies 21 de setembre i 8 d’octubre s’aniran muntant els tres camps d’alçada i realitzant els diferents intents d’ascensió al cim que es considera realitzat quan es pot veure l’Everest. Sembla ser que l’expedició no ha començat amb bon peu aquests primers dies ja que les pèrdues de vols i el mal temps els va forçar

a arribar en cotxe a Lukla quan estava previst fer-ho amb avió, i els va obligar a modificar el planing previst. Per aquest motiu, no han fet el treking d’aclimatació però a canvi avancen l’anada a la muntanya i tenen més temps per muntar els camps d’alçada i atacar el cim. Arribats al camp base, el temps acompanya i han pogut arribar al camp base avançat i muntar els primers camps d’alçada, però caldrà estar atents a la seva evolució. Tots aquells que ho vulgueu podeu seguir el diari de l’expedició al blog creat per a

l’ocasió: http://www.himalaia2007.net És previst que el 13 d’octubre agafin el vol de tornada. Des d’aquí transmetem els nostres ànims a l’expedició.

Redacció

El Butlletí-6

El reportatge

Sant Miquel: de l'entitat i del poble Un grup de joves va organitzar la Festa de Sant Miquel per primera vegada l’any 1946. En aquest mateix butlletí (primera època, setembre de 1995) entrevistàvem algunes d’aquestes persones, que ens donaven detalls de l’inici d’una celebració consistent en un acte religiós al matí i música i ballades a la tarda; tot a Sota-ribes. Era una festa de trobada i esbarjo i no sembla que tingués altres connotacions que afavorir les relacions entre els mateixos joves organitzadors, una colla molt activa que impulsava també altres activitats al poble. No tenim informació de precedents locals de la celebració tot i que de festes de Sant Miquel se’n celebren arreu del país. Sembla que aquells joves van escollir Sant Miquel com a advocació perquè l’Arcàngel disposava d’altar a l’Església Vella. En aquelles primeres celebracions, Jaume Gómez va compondre unes cobles (uns petits goigs) que es van estampar al revers d’una estampa en diverses ocasions i que es van reimprimir ara fa deu anys. La festa va perdurar amb alguna intermitència fins ben entrats els anys 60 i servia per recaptar diners per a l’Església Vella. L’any 1980 la van reprendre els Xulius (aleshores, estrictament, Centre Social Ribetà) i s’ha anat celebrant cada any. En aquests 27 anys la celebració ha anat canviant, però ha mantingut uns eixos bàsics: el concurs de confitures, les sardanes i, des de 1983, una actuació generalment teatral. D’uns anys ençà també s’hi fa la presentació de la temporada d’activitats de l’entitat. El concurs de confitures dóna a la festa l’atractiu gastronòmic; a més, tants anys de concurs han fet escola i el nivell cada vegada és més alt. Potser es podria complementar amb un tast de vins locals, ara que n’hi ha varietat. Quant a les sardanes s’integren perfectament en el conjunt de la festa. Sense rigors ni estridències excessives donen continuïtat a la manera com s’han viscut les sardanes a Ribes des que l’any 1908 aquesta dansa s’hi va ballar per primera vegada per la festa major de Sant Pau: com un element integrat en un context festiu més ampli. Ara bé, si un element ha servit per envigorir la festa, consolidar-la i garantir la presència intergeneracional necessària perquè una celebració així sobrevisqui, aquest ha estat l’espectacle teatral que quasi sempre ha anat a càrrec del grup de teatre de la nostra entitat. Algun dia estaria bé fer una recapitulació de totes les peces que s’han representat. Evocar una peça o una altra pot resultar arriscat perquè tothom deu servar bon record d’aquella en què va intervenir. Crec però que és just recordar Feixes i Obradors, que va ser la primera i que vam repetir ara fa un parell d’anys. No entro a recordar noms perquè no acabaria i me’n deixaria, però voldria destacar el treball de director, durant anys i panys, en Jordi Giralt.

Les confitures, element característic de la festa.

El Castell de Ribes.

Pel camí han quedat algunes experiències que crec que valdria la pena reprendre. Per exemple, el petit castell de focs (petit, eh!) que cloïa l’acte en les primeres edicions dels anys 80. Amb correccions, també estaria bé reprendre la revetlla que es va portar a terme en algunes ocasions al final dels anys 90 del segle passat. En aquest sentit, qui sap si el lloc més indicat no fóra en algun espai dins el poble on el jovent es pogués disbauxar adequadament. També estaria bé reeditar l’estampa: seria una bona excusa per invitar els joves artistes i literats de l’entitat perquè ho agafessin com a excusa creativa, d’acord amb l’estètica vigent a cada moment i seguint el model del cartell, on hem vist ja gran diversitat de figures angèliques. D’altra banda, no estaria de més recuperar la celebració religiosa que hi havia hagut al matí en la versió més antiga de la festa.

El reportatge

7-Els Xulius Ara bé, si una cosa em sembla indispensable és demanar a la Parròquia que cada any obri, en aquesta data, l’Església Vella. Vull agrair a la Junta que m’hagi invitat a fer aquest escrit i crec que una manera de fer-ho és evocant un aspecte ocult de la festa en el qual fa temps que no participo però en el qual un dia o altre segur que m’hi tornaran a veure. És el «muntar i desmuntar». No és cap broma: en poques hores s’ha de convertir una plaça en un espai cultural amb escenari i il·luminació i en menys hores encara cal tornar-ho a deixar tot tal com estava. Això requereix un esforç important que, a més, ningú veu. Cal elogiar sense cap restricció els voluntaris que s’hi queden i els membres de la Junta de cada moment, que segur que en alguna ocasió s’han sentit sols, com passa sovint en aquest tipus d’aventures. La gràcia de la festa de Sant Miquel, dels anys 80 ençà, és que ha aconseguit traspassar els límits d’una celebració d’entitat i s’ha convertit en una celebració d’encaix entre l’entitat i el poble. Tant el poble com els Xulius la viuen com a seva, com una fita més del calendari festiu. Per això no m’agrada la idea de començar l’activitat dels Xulius l’Onze de Setembre. Deixem que els bonics actes que organitzen altres col·lectius siguin protagonistes de la diada i nosaltres sapiguem fer els honors a aquest Arcàngel protector de l’entitat i de tots nosaltres que és Sant Miquel. Defende nos in praelio!

Anton Ferret

les sardanes sempre presents per Sant Miquel.

Representació de Feixes i Obradors, 2005.

El Butlletí-8 Esplai

L'entitat LA MÀGIA DE L'ESTIU L’estiu és màgic i als Xulius ho sabem millor que ningú.

Encara dins la bombolla de les colònies generals a Cal Petit, arrossegant el cansament i molt atabalats, aquest curs 2006-2007 els Super-Grans hem anat de colònies a Menorca. Vam marxar del port de Barcelona el dijous 2 a mig matí. El viatge d’anada va anar proa bé perquè enduts per l’emoció va passar proa ràpid. Però arribar de nit a Torre Son Ganxo – Sant Lluís de Punta Prima no va ser gaire bona idea. Cansats de pedalar, del tràfec del vaixell i en ser fosc no ens va agradar gaire. L’endemà, amb la llum del sol ja ho vam veure amb una altres ulls i ens va semblar petita però acollidora. I les vistes... eren impressionants! Sinó pregunteu-ho a l’habitant de la terrassa. Si no “la” trobeu... pregunteu-ho als turistes que encuriosits que insisitien en poder tafanejar pels racons de la nostra torre. Poques hores paràvem per sa torre ja que tenim molts indrets a visitar i explorar com ara cales impressionants com Cala Galdana, Cala Macarella, s’Algar... o poblets com Binibéquer, Ciutadella o Maó. Però no tot era estar en remull sinó que també vam gaudir de la Festa Major de Llucmaçanes on alguns atrevits saltàrem dins el tradicional “jaleo” on els protagonistes eren els cavalls. De tot això han nascut conyes i anècdotes variades que han quedat en el record de tots i totes. Tornarem a reviure aquests moments tot recordant-les en un sopar en terres ribetanes però amb l’essència d’un bon granissat de pomada. Penjoll: Encara que a Menorca acabi una etapa de la nostra vida L’any que ve farem unes colònies a mida Tot i que el canvi de canalla a monitor té molt pes Ja veureu com junts disfrutarem d’allò més!!! Pd1: Willy ha muerto! Pd2: ¿Dónde está E.................? Pd3: Un número de l’1 al 14. El 8? Pd4: Booop, booop, boooooooop Pd5: Mama jo vull ser torero... Pd6: Qui fa el sopar? El 3. I l’1 que fa?

Tot comença amb el casal d’estiu. Tres setmanes d’innumerables experiències que seran difícils d’oblidar. Descobrir que si omplim de terra i llavors una mitja i ho reguem tenim un ninot amb cabells verds; que som capaços de seguir un mapa per trobar un tresor; que podem convertir-nos en cuiners per fer unes postres delicioses; aprenem a tirar-nos de cap a la piscina… això és màgia. I també ho és quan veiem que podem compartir i il·lusionar-nos i aprendre coses noves de tots i amb tots. Però la convivència de veritat ve amb les colònies. Primer marxen els grans cap a l’aventura. Un parell de dies de travessa van bé per ‘amansir una mica les feres’. Dormir a terra, fer dinars i caminar molt sota una sol de justícia fan es dormi pla i, per tant, es faci menys xivarri a la nit. O això es pensaven els monitors. No n’hi va haver prou amb tres dies. La gresca a la nit no es va poder evitar. Però per això anem de colònies, oi? Un estol de petits, mitjans i monitors van marxar una mica més tard, tots amb samarretes verdes i molts nervis. Allà els súper-mitjans i els grans els esperaven. Vam instal·lar-nos i tot va anar sobre rodes. Llevar-nos, esmorzar, carpeta, racons, piscina, dutxa, dinar, temps lliure, joc de tarda, sopar, joc de nit i ‘pijama, dents, pipí i a dormir’ (més gresca clandestina) es va convertir en la rutina dels vuit dies. Si és que en podem dir ‘rutina’ del que vam viure aquella setmana. I finalment arriben els súper-petits. Ens apretem al menjador i compartim el que hem viscut fins llavors amb ells. Els expliquem que a la casa de colònies s’ha obert una porta interestel·lar i que, cada dia, apareixen personatges de diferents èpoques de la història. Coneixem prehistòrics, romans, vikings, indis, hippies... Aprofitem aquest estrany fenomen i ambientem les colònies en un viatge en el temps. I passa el temps, potser massa de pressa i arriba l’hora de marxar cap a Ribes altre cop. Quan baixem de l’autobús els petits corren cap als pares a explicar-los fil per randa cada detall de la vivència viscuda. S’ho han passat bé però ja tenien ganes de tornar. Els més grans en canvi, malgrat estar rendits després de deu dies de colònies, no volen tornar. S’hi estava tan bé allà… Sigui com sigui ja no caldrà esperar més per tornar a trobar-nos tots. L’esplai comença ben aviat!

Els Monitors.

L'entitat Els Nisos

9-Els Xulius En bici de nit El proper divendres 26 d’octubre Farra i Acció organitza una sortida nocturna en bicicleta de muntanya. Aquesta és una activitat que la secció recupera ja que en anys anteriors ja s’havia dut a terme. La sortida coincideix en nit de lluna plena ja que d’aquesta manera millora la visió de la pedalada. Tot i així, recordem que és imprescindible portar llum frontal com també l’ús del casc. L’hora de la trobada serà a les 9 del vespre davant la seu de l’entitat, al carrer Major 13 i l’itinerari s’iniciarà en direcció al Castell de Ribes per continuar cap a la masia de la Masieta, la Serra, Can Martí, Torre del Veguer, masia d’en Cabanyes, Vilanova i la Geltrú, platja del Far, els Colls, Can Girona, Rocamar, l’autódrom, Can Macià i Ribes. La sortida és de dificultat mitjana, al tractarse com a nocturna, en què hi ha alguna part pedregosa. Tot i així, la majoria del trajecte transcorre per camins principals i suficientment practicables. A més, es tracta d’una passejada en què es pretén gaudir d’una bona pedalada sota la llum de la lluna i sense cap pressa per arribar.

SORTIDA A VALLGORGUINA Aquest passat diumenge 23 de setembre, els nostres gegants, els Nisos, es van desplaçar fins a Vallgorguina, una petita població de la comarca del Maresme que es trobava en plena festa major. El motiu era la cercavila que va reunir més d’una desena de colles geganteres arribades de diferents punts de la nostra geografia i que va transcórrer pels petits carrers de la vila. Un esmorzar popular va encetar la trobada que va finalitzar amb la ballada conjunta de les colles participants. Ara el Niso i la Nisa es troben descansant uns dies mentre se’ls fa un petit rentat d’imatge i vestuari, que també toca de tant en tant. Fins la propera.

El Butlletí-10

11-Els Xulius

El Butlletí-12 El Butlletí-12

L'entitat

Farra i Acció UN FINAL DE TEMPORADA AMB LES TRAVESSES COM A PROTAGONISTES por. Després els nervis, dubtes, passos enrere, “jo no passo”, “no, no, primer vosaltres”, el pànic… Finalment, tots vam passar. Després, un flanqueix molt llarg i el tram nou amb variant: vertical, exigent i extraplomat; la variant, més senzilla. Després d’una petita caminada venien els dos trams finals: verticals i extraplomats, amb una escala una mica ortopèdica amb molt d’impacte visual per l’entorn. Final de la via, foto de grup a dalt el cim de Puigsagordi, i fins la propera. A partir d’aquí van començar a venir els plats forts. Primer, del 15 al 17 de juny, la travessa “Camins del Vent”. Una travessa entre vuit refugis guardats del Parc Natural del Cadí-Moixeró, amb un desnivell positiu d’uns 5.200 metres, i un recorregut d’uns 97 km. Després, el primer cap de setmana de juliol, el cap de setmana d’aventura a Andorra, fent vies ferrades de tots els nivells. El seguent cap de setmana, l’ascensió al pic de Punta Alta de 3.014 metres. Un cim fàcil però molt tortuòs pel desnivell tant gran, sense cap terrreny de descans, i per la llarguíssima pedrera. Per alguns era el primer 3000. A l’agost, quatre companys i amics van muntar una travessa de 3 dies per la zona de Pineta, fent cim al pic de la Múnia, de 3.134m, i el Robiñera, de 3.003m. Una travessa amb 4.100 metres de desnivell i que per a alguns havia de servir d’entrenament per a l’última activitat de la temporada, i potser la més exigent: la travessa de “La Porta del Cel”. Una travessa de muntanya pels refugis de Graus, Certascan, Pinet i Vallferrera al Parc Natural de l’Alt Pirineu, passant pel cim més alt de Catalunya, la Pica d’Estats, i amb un desnivell acumulat de 11.000 metres i un recorregut de 65 km. I bé, ara ja només queda tirar endavant una nova temporada que ja està apunt de començar. Amunt i força.

Jordi Coll Pujant a la Punta Alta

VF. Baumes Corcades

La segona part de la temporada ha vingut marcada per les vies ferrades i les grans travesses de tres i quatre dies, tot i que també hi ha hagut temps de fer muntanya tradicional. A finals d’abril encara vam poder fer una mica de muntanya hivernal. Les últimes nevades caigudes ens van permetre posar-nos les raquetes de neu i fer un intent de pujar al Bastiments. Quina diferència respecte feia un mes quan vam fer el pic de la Dona sense neu! Molta gent fent esquí de muntanya, alguns pocs només amb les botes i sis de nosaltres amb raquetes. Vam sortir tard, el ritme no era l’idoni per anar a fer el cim. De fet, només anàvem a fer un tomb amb les raquetes, amb gent nova que no se les havia posat mai. Dos de nosaltres ens vam animar a pujar al cim però a l’arribar al coll de la Marrana la boira va fer acte de presència, es va tapar el cim i vam decidir baixar. Al maig es van anar a fer les primeres vies ferrades de la temporada. Primer van ser les vies ferrades de Tivissa, dos de les tres que hi ha: Barranc de la Foig i Tormo de la Margarida. La primera era, més aviat, un barranc equipat amb cordes, cadenes i algun esglaó al final. Cent seixanta-cinc metres de desnivell, que es van fer molt ràpids. La segona era una via ferrada propiament dita, amb només noranta metres de desnivell, però amb un extraplom a la part final, no apte per a hipertensos ni per a gent en baixa forma, com nosaltres, que vem evitar aquest tros veient que als primers metres ja ens faltava l’alè. Es notava que era la primera via ferrada en molt de temps. Després va ser la via ferrada de les Baumes Corcades, a Centelles. Hi havia ganes, tot i ser una ferrada que ja s’havia fet. Dels quatre que erem, tres no l’haviem fet mai, però l’altre tenia l’elicient de fer els nous trams recentment oberts. Una primera part vertical va donar pas al pont tibetà de 70 metres, el més llarg d’Europa (això diuen). Primer, quatre risses per fer veure que no hi ha

És una travessa entre vuit refugis guardats del Parc Natural del Cadí-Moixeró, amb un desnivell positiu d’uns 5.200 metres, i un recorregut d’uns 97 km.

L'entitat Divendres a les cinc del matí, els 9 expedicionaris ens vam trobar a la plaça de l’Església per arribar ben d’hora al refugi Lluís Estasen (1.668 m), al peu el Pedraforca, on vem fer les corresponents inscripcions. Sense perdre gaire temps, vam fer la posta a punt i començarem a caminar per un camí estret entre faigs i pins on havíem d'anar molt atents ja que la baixada accentuada i la humitat feien que més d’un anéssim per terra alguna vegada. Amb menys de dues hores ens vam plantar al refugi de Gresolet (1.243 m) on vam fer un mos i, muntanya amunt, vam continuar enfilant-nos per un camí que entre el bosc anava creuant un rierol. El paisatge i el dia que acompanyava feia l’esforç molt més fàcil de portar. Vam continuar baixant i pujant, enllaçant amb el Camí dels Bons Homes i el torrent dels Empedrats fins el refugi de Sant Jordi (1.565 m). Aquí vam dinar i reposar una bona estona tot xerrant am el noi que portava el refugi, per començar tot seguit l’últim tram d’aquest primer dia fins al refugi de Rebost (1.640 m) passant pel Coll d’Escriu (1.509 m). Quan vam arribar ja feia unes 12 hores que havíem sortit, veient de lluny el Pedraforca entre les muntanyes. Després d’una dutxa ràpida i un bon sopar, cap a dormir i a recuperar forces. Dissabte ens vam llevar ben d’hora i esmorzats vem enfilar la muntanya on les vaques ens donaven el bon dia i pas a pas vem coronar el cim de la Tossa d’Alp (2.537 m) on hi ha el refugi del Niu de l’Àliga. Després d’observar les grans vistes, vam començar a baixar i és aquí on varem patir més fred degut al vent, però tan bon punt vam perdre alçada la cosa va anar millorant i passant per el Coll de Jou (2.021 m) vam pujar a les Penyes Altes (2.279 m). Després vam baixar per el Prat de Moixeró, on vam tenir l’únic dubte del camí, ja que vam seguir l’itinerari d’anys anteriors del qual encara no havien enretirat les senyals, per arribar igualment al refugi del Serrat de les Esposes (1.511 m), on ens havien preparat el dinar. Sense perdre gaire el ritme, vam anar fins on passaríem la nit, el refugi de Cortals de l’Ingla (1.610 m) per una pista, on vam veure els primers «cavalls del vent» entre un bosc on es trobava el refugi.

13-Els Xulius

Ja feia unes 9 hores que caminàvem i vam arribar amb temps per poder dutxar-nos tots i petar la xerrada abans de sopar. El guarda del refugi, que va resultar ser el pare d’en Kilian Jornet, famós pels seus èxits en les curses de muntanya, ens va explicar coses força interessants des del punt de vista d’algú que sempre a viscut a alta muntanya. Diumenge al matí, després d’un fantàstic esmorzar, vam començar l’última jornada. Sortint del refugi ens vam enfilar fins el Prat de les Estelles (1.620 m) i després vam anar carenant, tot deixant el Moixeró i endinsant-nos al Cadí, on després de creuar prats i pedres vam arribar al refugi de Prat d’Aguiló (2.010 m). Aquest va ser un dels moments més complicats de la travessa, ja que un dels companys va patir una indigestió (algun menjar que li devia fer mal), que fins i tot va fer perillar la seva continuïtat. Va poder aguantar aquest tram de la manera que va poder i fins que no va haver menjat al refugi no va poder continuar amb certa normalitat. Havent dinat, vam pujar per la ruta dels Segadors que ens va portar al Pas dels Gosolans (2.430 m) on el paisatge era encisador i vam baixar pel prat i la serra Pedregosa, passant pel pas de Collell (1.8450 m), on se’ns va obrir la vista del Pedraforca al davant nostre -increïble vista!-, veient així que s’acostava el final de la nostra travessa. Finalment, vam agafar una pista que ens va portar al refugi Lluís Estasen, el lloc de destí, acabant així la ruta molt contents per la travessa feta i l’experiència viscuda.

Esther Miret

El Butlletí-14

L'entitat

Farra i Acció UN CAP DE SETMANA DE VIES FERRADES A ANDORRA

VF Creu de Noral

Com ha estat habitual en els darrers anys, la secció Farra i Acció dels Xulius organitza durant l’estiu un cap de setmana d’aventura. Enguany un total de 13 “farreros” van participar de l’activitat que es va dur a terme a Andorra durant els dies 27, 28 i 29 de juliol. El país dels Pirineus, més enllà del tòpic que són les compres, és un terreny on els amants de la muntanya i els esports se senten atrets per la gran diversitat de possibilitats que ofereix el territori. De fet, la proposta principal de la sortida tractava de fer vàries vies ferrades ja que Andorra és, sens dubte, el país amb més vies tenint en compte la seva “poca” extensió. Tot i així també hi va haver “farreros” que van optar pel trekking amb una caminada fins els estanys de Junclar, passant VF Roc d'Esquerds pel refugi del mateix nom; i d’altres que simplement van fer un cap de setmana de panxing, que també convé de tant en tant. Un cop plantats al nostre camp base que estava situat al càmping Internacional d’Encamp, el dissabte al matí va tocar matinar per acostar-se fins a Escaldes on ens esperava la via ferrada Roc d’Esquers. Aquesta combina la verticalitat pròpia de les vies ferrades amb el senderisme de muntanya, ja que un cop finalitzada la via el camí de retorn al cotxe transcorre per un sender molt bonic que llisca a través de la vall de Madriu, declarada Patrimoni Mundial de la UNESCO, en la categoria de paisatge cultural. En total una mica més d’una hora de via en què la verticalitat ens va regalar grans vistes de la vall, amb Escaldes i Andorra la Vella com a protagonistes, més una altra bona hora de caminada en què la calor començava a fer de les seves. De cara a la tarda, tot i no haver-hi planing de nova ferrada, un cop dinats i havent fet una bona becaina, vam decidir acostar-nos fins a Canillo on hi ha la via ferrada Roc de Quer, més coneguda com a “directíssima”. Era una bona hora, prop de les 6 de la tarda, i sense la presència del sol, fet que va acompanyar. La via en qüestió és curta (40 minuts) però de gran verticalitat, la qual cosa la fa una de les més atractives de la zona. Mica en mica, la carretera de Coll d’Ordino, on s’inicia aquesta via, va quedant més petita i un cop finalitzada el mirador Roc de Quer et permet gaudir de la vista que ofereix el paisatge.

La nit al camp base es presentava tranquil·la, tot i així, un esdeveniment la podia pertorbar. I tal dit tal fet: era festa major a Sant Julià de Lòria, una de les festes més conegudes d’Andorra, i com que la nostra secció fa honor al seu nom, allò que durant el dia fou acció per la nit es va transformar en farra (i de la bona!). El diumenge va tocar novament matinar, plegar el camp base d’Encamp i fer les bosses. Però el cap de setmana no acabava aquí, encara ens esperava una última ferrada. Ens vam desplaçar fins a Ordino on es troba la via ferrada Creu de Noral. Aquesta via, tot i ser la més fàcil de totes, tenia el seu interès ja que és una de les darreres que s’han fet a Andorra i per tant, ningú dels presents l’havia fet mai. És una via molt agraïda que transcorre per un petit tram vertical que ens porta a una segona part en què vas flanquejant un mur de roca a través d’una escletxa. Tot i la seva facilitat, que la fa apte per a tothom, és molt entretinguda i divertida. A més, durant la tornada al cotxe ens vam parar novament a l’inici de la via per fer una remulladeta al riu que ens va permetre refrescar-nos i agafar forces per anar a dinar i tornar cap a casa. Ara només cal esperar el proper estiu per repetir un nou cap de setmana d’aventura.

Oriol Vidal

L'entitat

15-Els Xulius

Excursionisme En l’últim escrit al Butlletí es deia que havíem arribat a Sant Benet i que ens quedaven tres etapes per arribar a Pinós, i així final de temporada. Sense cap contratemps ho vam fer. Al mes d’abril el camí ens va portar fins a Sallent. Gairebé sempre vam anar paral·lels al riu Llobregat. La vila, potser poc coneguda, té uns quants edificis emblemàtics del seu passat esplendorós en la indústria tèxtil. L’etapa de maig, bonica per excel·lència, va ser un xic calorosa. Després de pujar una estoneta vam arribar a una serralada, que anàrem seguint tot trobant masies molt ben conservades, així com també l’ermita de Sant Martí de Serraïma, un paisatge que s’havia cremat anys enrere però que mica en mica s’ha anat recuperant i ara està esplendorós. El juny vam arribar a Santa Pau de Pinós. En aquesta etapa, els que no havien estat mai per aquestes contrades van quedar sorpresos per la quantitat d’ermites que trobarem al llarg del camí. En primer lloc, la romànica de Santa Maria del Cornet on aquell dia s’hi feia un aplec. Seguia la de Sant Miquel de Tarradelles, després Sant Jordi de Lloberes i, finalment, la de Santa Pau de Pinós. Aquesta la vam veure a certa distància, però el proper dia hi passarem a frec. Per celebrar al final de temporada tal i com és mereix, vam anar a dinar en un restaurant de Gaià. Tornar-nos a veure tots junts la propera temporada va ser el desig unànime de tots mentre brindàvem amb cava. La propera temporada es presenta molt interessant. Per exemple: camins nous, pobles per on no hem passat mai caminant i altres indrets que ara s’allargaria massa d’explicar. En el programa on sortirà tot estarà ben detallat. Després d’un parell d’etapes ja ensumarem el Prepirineu. Això voldrà dir que anem arribant al nostre objectiu. Us convidem a tots: els que aneu venint diumenge sí i altre també, els que veniu poc i els que no heu vingut mai també, perquè el proper mes de maig tots junts puguem gaudir, si a Déu plau, de l’arribada a peu a Núria.

Quatre han estat els "farreros" que s’han atrevit a fer aquesta dura travessa: en Jaume, en Ramon, l’Avet i en Jordi. Un dels atractius d’aquesta travessa és l’orientació, que juga un paper important en l’èxit de la travessa, ja que a diferència dels altres circuits organitzats que hem fet, com ara “Carros de foc” i “Cavalls del vent”, en aquest cas el recorregut quasi bé no està senyalitzat amb les marques de l’organització i durant el seu transcurs s’hi barregen senyals de tots colors i, certament, hi ha alguns trams que es poden prestar a una mala interpretació. Al cim de la Pica d'Estats Per això s’ha d’anar consultant el mapa durant tota la ruta. Durant la travessa vam coincidir amb poca gent, però una curiosa trobada va ser la que vam tenir amb un periodista francès que estava realitzant un reportatge per a una revista de muntanya del país veí i que ens va fer un petit seguiment fotogràfic. La travessa es pot iniciar des de qualsevol dels 4 refugis. Aquest és un punt molt important. Vam encarar la primera etapa començant al refugi de la Vallferrera en direcció a Tavascan, tot i que primer volíem començar a Graus. Creiem que aquesta va ser la millor opció ja que d’aquesta manera el primer dia vam enllestir l’etapa més llarga i pesada. Durant el recorregut, fitxàvem pels llocs de pas dels refugis. D’aquesta manera, a l’arribar al final, queda demostrat que s’ha completat el circuit. Finalment, arribàvem al refugi de Graus afamats; tant que vam menjar dos primers i un segon, i a dormir. El segon dia el vam començar juntament amb un grup de bascos que feien la mateixa travessa. Vam fer nit al refugi de Certascan, havent fet prèviament el cim de Certascan. En el refugi, el guarda ens va fer un briefing, una xerrada on explicava les particularitats de la propera etapa, per no tenir problemes. La tercera etapa, potser la més desconeguda per tots, ens va portar al refugi de Pinet. Va ser l’etapa més complicada pel que fa a les dificultats del terreny, amb un tram equipat amb corda per tal de superar un ressalt. Finalment, l’última etapa i la més gratificant: passàvem pel cim més alt de Catalunya, la Pica d’Estats (3.144m) i ja es veia el final de la travessa, el punt de partida del refugi Vallferrera. Havíem acabat i bé. Una de les claus per poder realitzar la travessa amb èxit va ser la climatologia perquè el recorregut transcorre per llocs d’una certa dificultat i algun petit pas que en sec no tindria cap complicació, en mullat pot comportar inclús una certa perillositat pel risc de relliscada. Prova d’això, és el fet que aquest any la climatologia no ha acompanyat i molta gent va haver d’abandonar la travessa per mal temps. Per sort, en el nostre cas, el bon temps ens va acompanyar en tot moment. En fi, va ser una gran travessa, i el cert és que tot va sortir rodó i vam disfrutar d’allò més. Ara ja podem dir que hem estat a les “portes del cel”.

Lluis Coll

Jaume Milà - Ramon Mitjans

NURIA JA S'ACOSTA

El Butlletí-16

El viatge

Destinació Greenwitch z Cada cop són més els nois i noies que marxen una temporada a algun país d’expressió anglesa per

tal d’aprendre o millorar-ne la parla. Aquest és el cas de la Clara Fleta , que un bon dia va decidir saltar l’Altàntic i marxar cap als Estats Units. Aquesta és la seva experiència: He obert el bagul dels records de la meva estada als Estat Units i, inevitablement, tots els records han sorgit de nou amb enyorança. Objectes que evoquen un temps i que redescobreixo cada cop que m’hi acosto: un dibuix, un bitllet del metro, entrades de teatre, un diari, una postal, una fotografia, un tiquet, un mapa, etc. Va ser a mitjans d’octubre de 2004 quan vaig agafar un vol destinació Nova York per ser Au Pair, que no significa altra cosa que viatjar a un altre país per conèixer una altra cultura i idioma, tot vivint i convivint amb una família i tenint cura dels seus fills. La proposta era molt temptadora. El procés per aconseguir finalment fer les maletes i volar va ser llarg: buscar una agència que organitzés aquest tipus d’intercanvi, omplir papers, anar a Madrid per sol·licitar el visat, esperar que les famílies interessades em truquessin, etc. L’espera va donar el seu fruit: un visat, dues maletes, i una família que m’esperava, els Kalb. Ells viuen a Greenwich, a l’estat de Connecticut, a la costa nord-est dels Estat Units. El pare treballa a la borsa, i la mare és periodista del Wall Street Journal. Tenen quatre fills, un dels quals ja és a la universitat. La resta tenen 3, 5 i 8 anys. Les més petites són dues nenes. Viuen en una casa de somni de 1867 molt ben situada. No era el primer cop que tenien una Au Pair a casa, sinó que ja n’han tingut moltes abans que jo i que coneixen a la perfecció el programa d’Au Pair i hi creuen.

... a Nova York amb l'Empire State de fons.

Els nens, doncs, estan més que acostumats a tenir una persona d’un altre país que creixi amb ells. Aquest tipus de família no respon a l’estereotip de família americana, si aquest existeix, sinó que crec que són una de les moltes famílies que es poden considerar afortunades per tenir tot el que tenen i que, inevitablement, formen part d’una minoria dins de la diversitat del teixit familiar de la societat americana. Les primeres setmanes van ser d’adaptació i, perquè no, les més esgotadores. No només la llengua era un obstacle (no poder-me comunicar amb la mateixa fluïdesa que en la meva llengua materna i no tenir ni la meitat del vocabulari necessari per fer vida quotidiana), sinó també l’adaptació a un espai nou: una nova llar, nous horaris, nous costums, noves responsabilitats, nova alimentació, nova independència, noves inquietuds, etc. Una de les primeres coses que em va sorprendre que em preguntessin, només arribar a casa, va ser si volia formar part de la seva família o volia ser simplement una treballadora més i prou. Jo vaig respondre amb por, sense saber ben bé què era el que em convenia contestar. Vaig encertar. Des d’aquell moment, me’n vaig adonar que no era una feina, sinó que formava part de la família Kalb i que m’incloïen en totes les seves activitats, fent-me sentir partícip d’aquest intercanvi.

El viatge

17-Els Xulius

El meu horari com a Au Pair era força envejable. Començava a tres quarts de tres de la tarda, quan els nens sortien de l’escola i acabava quan aquests anaven a dormir a les vuit del vespre. Cada setmana podia variar una mica i normalment els diumenges els tenia lliures, fet que jo aprofitava per agafar el tren i plantar-me a Nova York en menys d’una hora. La meva feina no consistia a entretenir a la canalla ni fer-los de mare, mentre ella no podia estar amb ells. Simplement acompanyava els pares en l’educació dels seus fills. la Clara am

b els menuts

ncisco. ... a San Fra

dels Kalb.

Els mesos van anar passant, el meu paper dins la família va anar evolucionant i la implicació emocional cada cop anava creixent més. La meva vida va agafar un altre rumb i em vaig haver d’espavilar per trobar el meu lloc. Treure’m el carnet de conduir americà per poder-me moure amb més facilitat (imprescindible), buscar una escola on poder fer de voluntària en les meves estones lliures, anar a classe, apuntar-me al gimnàs, fer-me sòcia de la biblioteca, trobar noves afeccions amb els amics, etc. És obvi que hi va haver etapes on l’enyor es feia cada cop més present com ara en èpoques com el Nadal, però totalment superables amb una mica d’esforç. Després d’un hivern amb nevades i fred, va arribar el bon temps i amb ell, els meus pares i la meva germana van venir a veure’m. Ara em tocava ensenyar-los tot el que havia format part de la meva vida durant aquells mesos i en aquell país. I va ser llavors quan els vaig dir que em quedava una època més. L’any gairebé s’havia acabat i jo sentia que encara volia explorar molt més.

ashington. ... al Capitol de W

... la nit de ha

... a la Casa Blanca.

lloween.

El segon any va ser més relaxat i en vaig gaudir molt més. L’experiència es va notar i ja caminava sobre un terreny on m’hi sentia més còmoda. Els viatges en van ser el grans protagonistes: Vermont, Florida, Califòrnia, Nevada, Washington D.C, Carolina del Sud, Pensilvània, Arizona, Massachusetts, etc. Evidentment que em van quedar molts estats per visitar, però ja me’ls deixo per algun altre viatge. Aquell parell de maletes inicials que me’n vaig endur van tornar molt més plenes. Ara que miro enrere me n’adono de tot el que me’n vaig emportar, que no només són records, experiència i vivències, sinó una altra família que sempre estarà a prop i seguirà formant part de la meva vida.

Clara Fleta.

El Butlletí-18 Breus SALVEM MONTSERRAT Els Xulius s’ha adherit a la plataforma Salvem Montserrat sorgida arran del pla d’urbanització d’una zona situada a Collbató, als peus del parc natural de Montserrat. Davant la desmesurada projecció de més de 21 hectàrees per a la construcció de naus industrials al peu d’una muntanya com Montserrat, símbol de la nostra identitat i naturalesa, els Xulius s’ha afegit a la iniciativa. Salvem Montserrat compta amb una adreça electrònica on poder-se informar molt millor i afegir-se a títol personal a la defensa d’aquest territori. h t t p : / / w w w. i n f o m o n t s e r r a t . c o m / salvemmontserrat

NISOS A CORBERA No és del tot habitual celebrar una cercavila de gegants un dissabte a la tarda però la de Corbera de Llobregat va ser així. El Niso i la Nisa van participar el passat 2 de juny juntament amb 6 parelles de gegants a la cercavila que organitzava la colla gegantera d’aquesta població del Llobregat. Una cercavila que va transcórrer pels sinuosos carrers d’aquesta vila, i és que de fet, el mateix cartell de la trobada ja avançava que la trobada venia a ser una passejada de gegants més que una cercavila. Tot i així, i coneixent la nostra colla dels Nisos, la parella dels Xulius no va poder-se estar de ballar pràcticament durant tot el recorregut. Tant era que els carrers pugessin o baixessin, la qüestió és que quan sonen les gralles és molt difícil quedar-se parat. El ball conjunt de les colles participants, una mica improvisat s’ha de dir, i un recordatori van posar punt i final a la trobada. Això sí, abans de marxar un bon sopar a base d’embotits i vi van fer agafar forces als balladors per tornar cap a casa tot esperant la propera sortida el 23 de setembre a Vallgorguina, el Maresme.

L'entitat

TEATRE CONDAL

ASSEMBLEA

El passat 19 de maig els Xulius - Centre Social Ribetà va organitzar una sortida a Barcelona per anar a presenciar una obra de teatre. L'autocar que es va posar a disposició es va omplir de seguida, fet que evidencia que la proposta va ser ben rebuda pels nostres socis i sòcies de l'entitat. L'obra en qüestió va ser "Oscar, una maleta, dues maletes, tres maletes" que es representava al teatre Condal i que eguany repeteix per segona temporada degut al gran èxit de públic que va tenir en la passada campanya. Aquesta comèdia està dirigida per l'actor i director Abel Folk que ha sabut adaptar molt be l'obra de Claude Magnier. I és que la funció compta amb artistes de la talla de Joan Pera, Mont Plans, Lloll Bertran o Miquel Sitjar entre d'altres, que van entretenir i divertir d'allò més a tots els espectadors que van acostar-se fins a Barcelona. Gràcies a la bona rebuda que ha tingut la sortida, la Junta es planteja repetir la proposta almenys un cop a l'any i acostar una mica més el teatre als nostres socis.

El diumenge 6 de juny va tenir lloc a la seu social l’Assemblea General Ordinària de socis i sòcies de l’entitat. L’ordre del dia s’inicià amb el balanç de gestió on s’informà de les millores realitzades en les infraestructures del local -com la reparació de la façana, la instal·lació d’ADSL i el nou enllumenat de l’escala- i es relacionà la gestió d’activitats de nova creació -com la sortida al teatre, el curs de balls de saló, el concert vermut o les exposicions al bar, entre d’altres. A continuació, cadascuna de les seccions va recordar els punts més destacables de la seva activitat i del treball dut a terme durant el curs. Com a aspecte a remarcar, l’esplai va exposar el criteri adoptat per solucionar la problemàtica sorgida davant la impossibilitat d’assumir la creixent demanda del nombre de places de colònies. Acte seguit s’exposà el balanç econòmic de l’any 2006 i es presentà el pressupost previst per aquest any 2007. Un cop enllestida la tanda de balanços, que s’aprovaren per unanimitat, es passà a tractar la implicació de l’entitat en la constitució de la Plataforma Cívica de Ribes i en la campanya “Per un espai cultural públic” de la qual informàvem àmpliament en l’anterior butlletí.

NOU TELÈFON Des del passat mes de juny la nostra entitat compta amb un nou número de telèfon a la disposició de qui ho desitgi. El motiu ha estat l’obligació de contractar un número exclusiu pel servei d’emergència de l’ascensor i la instal·lació de línia ADSL a l’ordinador de secretaria. El nou telèfon és el 93 814 67 12.

Finalment, la junta relacionà un seguit noves propostes de cara al curs vinent: l’adequació del mobiliari de la sala gran per fer-la molt més polivalent, la represa del cicle de xerrades o la potenciació de la diada de Sant Jordi, en foren alguns dels punts més destacables, sens dubte destinats a de seguir avançant en la millora de la nostra entitat.

Les Festes Majors de Ribes http://www.ribes.org/festamajor

El Racó

19-Els 19-Els Xulius Xulius

Racó històric Nit de revetlla Pels volts de Sant Joan, es comencen a sentir els sorolls de la quitxalla i els que no ho són tant tirant coets, piules i trons. És el preludi del que passarà la nit més curta de l’any, la nit de Sant Joan. Cada any es van repetint litúrgies semblants, i sovint giren envers el foc. La modernitat ha fet que els coets i els petards, hagin pres terreny a la foguera i la festa s’ha anat adaptant als nous temps. La nostra entitat feia anys que no organitzava una revetlla de Sant Joan. Lluny queden aquelles revetlles d’inicis dels anys vuitanta, amb el foc com element central, la foguera i els petards, la bona companyia i les coques casolanes. Enguany s’ha recuperat i també el foc com element central, la foguera i un petit castell de foc. Si intentem recordar les primeres revetlles la memòria ens pot fallar, però l’empremta que deixen els cartells, les publicacions i les actes ens facilita el record. L’any 1983 celebràvem la primera revetlla amb un gran foc a la plaça de les Parellades, amb coques casolanes i vi. Les coques devien ser molt bones, perquè l’any següent es va organitzar el primer concurs de coques on es puntuava el gust i la presentació. Si fou les Parellades que va acollir la primera revetlla, les següents es van celebrar al carrer Cervantes. Al llarg del carrer es col·locaven taules i cadires, i sobre la vorera unes taules llargues amb el bé de Déu de coques que participaven en el concurs. La foguera es feia en el solar on actualment hi ha el CAP. Aquest solar, a més de ser testimoni de les revetlles de Sant Joan, va acollir, en altres ocasions, la representació d’algunes obres de teatre, algunes realitzades pel grup de teatre de l’entitat i d’altres grups forans. Ara en diríem teatre a la fresca. Singular era la manera que convocava a la festa el cartell de l’any 85. S’anunciava que trobaríem gatzara, gresca, rauxa i soroll amb una piramidal revetlla de Sant Joan. També recomanava de no abstenir-se de dur coets, ganes de riure ni alegria. Les últimes revetlles s’organitzaren a finals dels anys vuitanta i no sé si fou a causa del canvi de temps, del canvi de costums o d’altres canvis. Han passat els dies i els anys, les festes i les revetlles, però enguany la revetlla de Sant Joan ha tornat als Xulius. La nit de Sant Joan el carrer Major es va omplir de taules i cadires, amb molts amics disposats a compartir la revetlla i a passar-s’ho bé: Primer el foc i el petit castell de focs, el sopar amb el cava i la coca després; i per acabar el ball de revetlla amenitzat pel grup Slogan. Tot torna, els cicles es repeteixen, la revetlla ha tornat a la nostra entitat, en un altre lloc, amb un altre format, però sempre amb el foc com a element de la festa i les ganes de gresca, rauxa i soroll.

Neus Milà.

El Butlletí-20

Rue Major, 13

Tractat de compostura Benvolguts i pacients lectors. Els que teniu la bondat i la paciència de llegir aquesta darrera pàgina d’aquest interessant butlletí coneixeu la meva dèria perquè sapiguem explicar el nostre poble a aquells que ens visiten, exercici que per altra banda, ajuda als propis vilatans a un reciclatge de Ribetanisme. La darrera ocasió en què vaig tenir el plaer de rebre visites que van mostrar un inestimable interès en conèixer el nostre poble, va coincidir amb el període de campanya de les darreres eleccions a l’Ajuntament. Va ser un cosí llunyà, antic Marquès de la Llepolia -marquesat que va vendre degut a un problema de sobrepès que li impedia assistir als actes socials propis de l’aristocràcia. Persona d’una gran cultura, molt oberta a nous coneixements, amb un caràcter extremadament pausat. Un caràcter obligat en un cos gran i gros. Vam sortir a passejar, un dia primaveral i assolellat, pels carrers de Ribes. La conversa era rica, amb temps suficient per reflexionar les paraules, amb temps suficient per explicar-ho tot, amb temps suficient per ja no saber què explicar. Se’m va encomanar aquella lentitud, aquella calma somnolent. Passejàvem, com podeu imaginar, sempre voltats de cartells dels candidats, sense poder-nos-en escapar en cap racó. Per tot arreu en Blanco, amb barba cada vegada més d’aquest color; sobre fons vermell, la Scuderi mostrant amb àmplia magnitud la fesomia amb expressió de no haver trencat mai un plat; els de la 9 suportant el nombre que els defineix, riallers i valents de cos sencer (els homes marcant aquella mica de panxeta que dóna l’experiència); els de CiU-ViA (aiguabarreig de lletres) mirant cap a l’horitzó amb formació trinquera (sense cap barbut i amb jove presència femenina); la Farràs mostrant una rialla rinxolada que la rejovenia; i finalment l’omnipresent Alayeto, el més ben pentinat i penjat d’un globus sorprenent. Tot aquest garbuix de coloraines, lemes, colors, idees, fesomies dins aquella conversa cançonera, em va produir una mena de mareig i garbuix neuronal del qual em va costar uns dies de recuperar. Tot plegat em va produir un efecte hipnotitzant que m’impedí destriar entre les diferents ofertes electorals i, us ho haig de confessar, no vaig anar a votar. No sé si cap tertulià radiofònic o cap analista seriós va valorar com a causa d’abstenció l’empatx mental. Al menys va ser el meu cas.

El Marquès de l'Argelaga

Ai... recoi!