Web1 Web2 Web 3

WEB 1.0 / WEB 2.0 / WEB 3.0 O WEB SEMÀNTICA Web 1.0: aquesta web 1.0 és només de lectura de la informació que hi ha a internet, és a dir, els usuaris no poden intervenir ni modificar el contingut de la pàgina, sinó que només te accés el webmaster que pot pujar la informació que vulgui a la pàgina web. Web 2.0: aquesta web és la continuació de la web 1.0, en la qual els usuaris d'internet poden modificar, intervenir en les pàgines webs pujant informació, vídeos, comentaris, poden crear-se un bloc on poden intercanviar opinions amb altres persones...

Web 3.0: es parla d'un "Web 3.0", que aportaria més intel·ligència extreta d'unes metadades cada vegada més complexes, enriquides de manera natural per la interacció social dels usuaris creadors de contingut, i això, en realitat, ens portaria a un altre concepte més antic, mesurat en temps d'Internet, però més ambiciós si és possible; un vell somni del creador del Web, Tim Berners-Lee: el Web semàntic. 10

11

WEB 2.0 El concepte Web 2.0 va ser esmentat per primer cop per O'Reilly Media el 2004,[1] referint-se a la percepció que la segona generació de la Web es basava en comunitats i en serveis de hosting, com ara els espais web de treball en xarxa,[2] les wikis, i Folksonomy folksonomies[3] que faciliten la col·laboració i en el fet de compartir entre usuaris espais per a fotografies, textos i vincles amb altres Web-sites, els tres exemples més clars són Flickr,[4] del.icio.us[5] i Youtube. O'Reilly Media va titular una sèrie de conferències al voltant d'aquest concepte i des d'aleshores ha estat àmpliament adoptat. Encara que el terme suggereix una nova versió de la Web, no fa referència a una actualització o evolució d'Internet o de la tecnologia específica de la World Wide Web, però sí que es refereix als canvis que es fan de l'ús de la plataforma. D'acord amb Tim O'Reilly,[6] "Web 2.0 és la revolució del negoci en la indústria dels ordinadors causat per la mobilitat de la plataforma d'Internet, i un intent d'entendre les regles per a l'èxit sobre el que és nou a la plataforma"[7] La web 3.0, suggerida per analogia, seria la web semàntica o intel·ligent, que selecciona els continguts d'acord amb les preferències de l'usuari alhora que en permet la interacció. Alguns experts en tecnologia, principalment Tim Berners-Lee, han qüestionat el terme considerant que s'ha magnificat, molts dels components tecnològics de "Web 2.0" ja eren presents en la creació de la primera World Wide Web.

1 QUÈ ÉS EL WEB 2.0: CONCEPTE I ORÍGENS Revolució a Internet, nou model de disseny de serveis d'informació, una simple etiqueta creada pels gurus del màrqueting (buzzword)? Què és el Web 2.0 i per a què serveix? El concepte de Web 2.0 fa referència a "una presumpta segona generació a Internet, basada en serveis els usuaris dels quals col·laboren i comparteixen informació en línia en noves formes d'interacció social." La citació és de Wiquipèdia, un dels millors exemples de llocs web que han nascut, qui sap si a l'empara d'aquest concepte, o com a motor d'aquest. El contingut de Wiquipèdia és produït, editat, organitzat i traduït pels mateixos usuaris. Qualsevol persona pot aportar el seu coneixement de manera altruista, ampliant i millorant els continguts fornits per altres usuaris mitjançant una plataforma tecnològica (un wiki) que els permet generar i editar el contingut, interactuant amb el sistema directament. 1

El concepte en qüestió suscita tantes crítiques com comentaris positius, i ja ha provocat que 59 milions de pàgines web n'hagin parlat fins al setembre de 2006, segons el cercador Google. Va ser emprat per primera vegada el 2004 per Tim O'Reilly i Dale Dougherty, i en general al·ludiria a una manera de fer llocs i aplicacions web que té en compte els usuaris no com a mers receptors d'informació, sinó com a creadors d'aquesta, en un sistema en el qual, a més, no solament interactuen amb el sistema, sinó que interactuen entre ells. 2

Com podem veure als següents gràfics comparatius, molts conceptes relacionats amb el Web 2.0 no van aparèixer després de ser encunyada l'expressió Web 2.0, sinó que aquesta va sorgir per explicar o unificar una sèrie de tendències creixents com les que es mostren a les figures que segueixen.

Figura 1. Tendències comparades de cerques de blog (en blau) i Wikipedia (en vermell) a Google3

Figura 2. Tendències de cerca de Web 2.04

Algunes de les característiques estratègiques del Web 2.0 inclouen els elements següents: •

Arquitectures d'informació, participatives i democràtiques.

•

Pas d'una comunicació unidireccional (un autor emet, els usuaris reben) a una comunicació multidireccional (tots emeten, tots reben).

•

Ús de programari lliure i baixes inversions, producte d'un mercat que ha sobreviscut a la bombolla d'Internet.

•

Ús d'aplicacions a través del web, com a editors de textos i d’altres.

Per conèixer més detalls sobre les tecnologies implicades, consulteu el glossari específic que hi ha al final de l'article.

2 Exemples de Web 2.0 Precisament perquè el Web 2.0 va ser per si mateixa una manera de definir un nou "signe dels temps", no funciona com a motor, sinó com a catalitzador d'una sèrie de corrents, tendències, tecnologies i circumstàncies. Diferents llocs web ja havien incorporat en els seus models de negoci tecnologies i estratègies comunicatives que apareixen sota el "paraigua" del model Web 2.0. De fet, el mateix creador del Web, Tim Berners Lee, va defensar que no hi ha Web 2.0, perquè l'"antiga" (la 1.0, podríem dirne) ja implicava un afany de col·laboració i participació inter pares. 5

Així, exemples com ara Amazon, eBay o Geocities ja utilitzaven exactament la mateixa fórmula, abans de la bombolla tecnològica del 2000, i oferien una plataforma web mitjançant la qual els seus usuaris poguessin fer negocis (eBay) o produir pàgines web de manera senzilla (Geocities). Curiosament Amazon o eBay són de les poques startups (companyies creades en l'esfera d'Internet) que no solament han sobreviscut, sinó que també han gaudit d'una rendibilitat cada vegada més gran, després de la bombolla del 2000. Geocities, comprat per Yahoo, en certa manera va ser un experiment del que ara serien els blogs, sistemes senzills de crear contingut, amb un èxit rotund i obvi. Probablement ha estat una conjunció de fenòmens el que ha provocat l'augment d'aplicacions i llocs web basats en aquesta idea. Destaquen alguns exemples com ara Wiquipèdia, que permet als usuaris crear i editar contingut; Digg, que agrega notícies de diversos autors i permet ordenar-les democràticament; o YouTube, que ha permès que una multitud d'usuaris es convertissin en els seus propis directors de cinema, tot generant una autèntica televisió alternativa. 6

Les aplicacions i els llocs Web 2.0 sumen ja més de mil, i en continuen apareixent més i més cada dia. La filosofia, sempre la mateixa: el lloc posa la plataforma; l'usuari, el contingut.

3 El Web 2.0 i el nou màrqueting col·laboratiu Els exemples que s'han comentat abans, com ara Amazon o eBay, ens donen la pauta del model de negoci en què es basa el Web 2.0, el model del qual participa una nova (o no tant) manera de publicitar serveis i/o productes. El mateix guru del màrqueting, Philip Kotler, ja el 2004 va reivindicar l'evolució del màrqueting transaccional de 1950, basat en meres compres (transaccions) en el qual l'empresa era la que definia i creava valor per als seus consumidors potencials, al màrqueting relacional (des de 1980 fins a l'era postbombolla d'Internet), en el qual l'empresa buscava fidelitzar clients, fins al màrqueting col·laboratiu, en el qual són els mateixos usuaris/clients els qui ajuden l'empresa a crear valor i a atreure els segments de població amb més probabilitats de convertir-se en clients. 7

Mentre els anuncis de la televisió cada vegada són menys efectius i Internet guanya inversió en publicitat, les denominades aplicacions web 2.0 o llocs web col·laboratius proposen rendibilitzar la inversió en tecnologies permetent que siguin els mateixos usuaris els qui creïn, millorin, expandeixin i anunciïn l'oferta de serveis i/o productes del lloc web. Així, eBay permet que cada un vengui els seus productes en un entorn segur, mentre que les opinions d'altres clients del sistema ens ajuden a reforçar una imatge bona o dolenta com a proveïdors, i Amazon utilitza les crítiques i els logs de visites per recomanar productes relacionats. Kotler reconeix així que el poder, ara, el té el consumidor, que cal desenvolupar l'oferta per i per al seu públic objectiu (idea semblant a certa llei bibliotecària de Ranganathan),

o que s'ha de dissenyar l'estratègia de màrqueting des del punt de vista del client/usuari, i s'ha d'acudir al client per crear conjuntament més valor. En aquest context, el concepte de Web 2.0 seria el perfecte exemple de màrqueting col·laboratiu portat a la xarxa. Es dissenya una aplicació web, es deixa que els usuaris hi interactuïn i són ells els qui aporten valor al servei/producte i en promocionen les virtuts, que augmenten com més usuaris utilitzen l'aplicació.

4 El Web 2.0 en el disseny dels serveis d'informació Els canvis fonamentals en el disseny de serveis d'informació tendeixen a reconèixer la utilitat d'un o d’alguns d'aquests conceptes a l'hora de dissenyar espais d'informació: •

Accessibilitat: disseny web per a tots, eliminant barreres digitals.

•

Usabilitat: lletres grans, claredat visual, espais en blanc i una infinitat de detalls que vénen del disseny centrat en l'usuari.

•

Separació entre disseny (CSS) i contingut (XML, XHTML).

•

Interoperabilitat: gràcies a la qual sistemes diferents poden connectar-se i compartir informació entre si.

•

Arquitectura d'informació col·laborativa (tags, folcsonomies, etc.).

•

Cua llarga (Long Tail): l’enfocament cap a conjunts d'usuaris poc comuns, la segmentació natural mitjançant múltiples variables, i la personalització.

•

Multimèdia: ús intensiu de diferents continguts: text, àudio, imatge i vídeo en entorns molt interactius.

5 Tendències i futur del Web 2.0 La mateixa naturalesa de l'evolució de la ciència i el coneixement científic han estudiat com, en múltiples camps científics, primer apareix una disciplina, després es popularitza i més tard es ramifica en especialitats. Així mateix, un paradigma científic apareix per intentar (o aconseguir) desbancar-ne un altre, i explica millor un fenomen de la naturalesa, fins que, al seu torn, és desbancat per un altre. L'aparició d'Internet només ha accelerat aquests processos coneguts a bastament. A mesura que més i més usuaris es connecten a la xarxa, i es comparteix més i més coneixement a través d'Internet, més compliment registren lleis informètriques com ara la del creixement exponencial de la ciència, de Price, o la llei de l'obsolescència de la informació, per la qual "com més informació es produeix, més es tendeix a citar només els treballs més recents". La immediatesa informativa de la societat connectada tendeix a fer prevaler l'últim, el més nou, fet pel qual hom es pot preguntar: quant futur tindrà el Web 2.0? Quan es convertirà en obsolet el concepte de Web 2.0, i per quina tendència serà substituït o en què evolucionarà? 8

9

Mentre que a l'empara del Web 2.0 apareixen iniciatives, tecnologies, estratègies i tècniques diverses més específiques, com ara la Library 2.0, el Marketing 2.0, la Política 2.0 i un llarg etcètera, ja hi ha qui argüeix que aviat serà desbancada per una evolució natural d'elements que ja avui es troben en el Web 2.0, com ara els microformats, i fins i tot altres de més antics, com ara l'XML o l'RSS. Així, es parla d'un "Web 3.0", que aportaria més intel·ligència extreta d'unes metadades cada vegada més complexes, enriquides de manera natural per la interacció social dels usuaris creadors de contingut, i això, en realitat, ens portaria a un altre concepte més 10

antic, mesurat en temps d'Internet, però més ambiciós si és possible; un vell somni del creador del Web, Tim Berners-Lee: el Web semàntic. 11

Annex. Glossari tècnic específic en el Web 2.0 Sense relació causa-efecte, podem destacar algunes tecnologies emprades sovint en l'entorn de la filosofia 2.0. Un lloc web o aplicació 2.0 no té per què utilitzar-ne una, algunes o totes aquestes tecnologies, però se solen veure freqüentment en llocs web que participen d'aquesta filosofia d'estratègia d'interacció amb l'usuari. Ajax: combina JavaScript i XML, per crear aplicacions web en les quals l'usuari pot realitzar canvis sobre la mateixa pàgina sense que es recarregui; per exemple, cada vegada que elegeix una opció o que clica en un enllaç. API (Application Programming Interface - Interfície de programació d'aplicacions): mètode que permet a un programador utilitzar un programari per generar diferents aplicacions a partir d'aquest mateix software i explotar-ne les funcionalitats sense haver de programar-ho tot de nou. Tradicionalment l'han utilitzat grans companyies de programari per promoure'n entre els usuaris l'ús intensiu, a fi que aportin noves funcionalitats. Un exemple primerenc va ser l'API de Google, per permetre trobar programadors enginyosos i aplicacions noves del seu programari (l'algoritme de cerca), tal com va succeir, que va ser el germen de Google Maps i d'altres aplicacions posteriors. CSS (fulls d'estil): la separació entre contingut i disseny permet diferents visualitzacions d'un mateix lloc web o una aplicació, cosa que ajuda a personalitzar interfícies i rendibilitzar l'esforç de generar la interfície esmentada, i això recau en el fet que els usuaris d'una aplicació web puguin generar els seus propis continguts i oferir diferents dissenys a partir d'una mateixa estructura. Mashups: llocs web que agreguen continguts de diferents webs, de manera que en una única aplicació web puguem consultar tot el necessari sobre un tema determinat, sense la necessitat d'utilitzar separadament tots els continguts agregats. Un exemple bibliotecari el podem trobar en Talis.com. Microformats: etiquetatge basat en XHTML que permet extreure "semàntica" d'un lloc web, com ara informació de contacte o revisions en una pàgina web. Protocols específics per generar xarxes socials: com poden ser FOAF i XFN (XHTML Friends Network) i multitud de tecnologies, com ara SOAP, REST, WSDL, XUL, JCC i un llarg etcètera. I gairebé cada dia neix una nova aplicació, una nova funcionalitat o una nova tecnologia basada en algun dels programaris i protocols comentats. Rich Internet Application (RIA): aplicacions web que ens permeten utilitzar el navegador web com si fos el nostre propi ordinador, i transferir el processament de la informació al client web, però mantenint les dades en l'aplicació de servidor. Alguns exemples de RIA podrien ser Gmail i Windows Live. Sindicació i agregació de continguts en RSS/RDF: formats generats sota el paraigua de l'XML que permeten a un lloc web compartir informacions diverses en un format comú que altres navegadors i agregadors de continguts, com ara Bloglines, poden llegir. S'usa habitualment per estar al dia de notícies sobre un determinat tema i s'agreguen les notícies de diferents llocs web en un únic espai, que ens manté al dia de les actualitzacions en qualsevol dels llocs web agregats. Programari lliure: aquesta tendència o corrent de programació informàtica ha permès que molts usuaris d'Internet tinguessin fàcil accés a tecnologies que d'una altra manera serien prohibitives a causa del preu. Tags i folcsonomies: no és tant una tecnologia com un forma d'arquitectura d'informació, que permet als usuaris definir i classificar continguts mitjançant una o diverses tags o etiquetes per recuperar-les més endavant, preferentment mitjançant

browsing o navegació a través de les tags. Aquest sistema d'etiquetatge, en realitat, no és gens nou, i trobaria reminiscències en els unitermes de Mortimer Taube (1955) o en la indexació lliure per paraules clau i els descriptors de Calvin Moores (1941). La peculiaritat rau en el fet que els creadors del contingut són els mateixos que produeixen les etiquetes (paraules clau lliures) i la classificació democràtica resultant (per això s'anomenen folcsonomies —folksonomy—, taxonomies del poble, o folk) es realitza a partir del nombre de continguts descrits mitjançant una mateixa etiqueta, i es genera el que es denominen comunament núvols d'etiquetes o tag clouds. En serien exemples clàssics Flickr o Del.icio.us. Més enllà dels possibles problemes de recuperació, coneguts pels bibliotecaris des de fa molt de temps, és senzill i divertit per als usuaris el fet d'ajudar el sistema a agrupar i compartir la informació. Weblogs: definitivament, és l'aplicació que ha permès popularitzar la creació massiva de contingut digital per part de milions d'usuaris, que no saben de disseny web, HTML o programació, que comparteixen coneixement i transmeten gairebé en temps real qualsevol novetat tecnològica o sociològica que es pugui imaginar. Wikis: la tecnologia subjacent de Wiquipèdia permet que els usuaris prenguin el control del contingut d'un lloc web, de manera que, democràticament, poden crear, editar i organitzar la informació emmagatzemada. La relació esforç-resultats és òptima, ja que una vegada creada l'aplicació, són els usuaris els qui s'encarreguen d'augmentar, millorar, expandir i donar a conèixer el contingut. XML i XHTML: en la part d'aquesta estructura interna de les dades, l'XML ha permès augmentar el nombre i la tipologia de dispositius en els quals es pot consultar una mateixa informació: web, mòbils, correu electrònic, paper, etc. Informació extreta de: http://www.ub.es/bid/17serra1.htm

LLOCS WEB La millor manera d’entendre la web 2.0 es veient-la i utilitzant els llocs web que en formen part en major o menor mesura. Alguns exemples: •

Xarxes socials i comunitats virtuals: Facebook, SecondLife, MySpace

•

Comerç electrònic: eBay, Amazon

•

Enciclopèdies: Wikipedia, Citizendium

•

Vídeo: YouTube

•

Fotografia: Flickr, Panoramio (web espanyola, els usuaris poden col·locar les seves fotos sobre mapes de Google)

•

Blogs: Blogger, Wordpress, SixApart

•

Noticies: Digg (recull les noticies que els usuaris consideren importants en cada moment), Menéame (versió espanyola)

•

Música: Lastfm (radio per Internet que fa recomanacions musicals segons el perfil de cada usuari), Pandora (el mateix servei restringit a usuaris dels EUA)

•

Viatges: IgoUgo, Kayak (buscadors que agrupen informació de vols, hotels,…)

•

Buscadors i agregadors de blogs: Technocrati, Bloglines

•

Marcadors socials: De.licio.us

•

Personalització de pàgines d’inici: iGoogle

•

Xarxes socials professionals: eConozco (ara Xing)

•

Mapes: Google Maps

•

Buscadors: Yahoo Respuestas (els usuaris plantegen i responen preguntes).

Hi ha premis que guardonen les millors webs 2.0 ens els diferents àmbits. És el cas dels Web 2.0 Awards, on trobem exemples interessants i diversos.

Informació extreta de: http://periodisme.net/blog1/?p=109

EL BO I MILLOR DEL WEB 2.0 Malgrat que per alguns és un concepte superat i per uns altres no ha significat mai res, el cert és que el Web 2.0 continua ben vigent. A la Web 2.0 Expo de San Francisco, el portal especialitzat Webware ha atorgat aquesta setmana els premis a les cent millors aplicacions 2.0, a partir de dos milions de vots d'internautes de tot el món. La selecció de webs guanyadores es pot consultar amb aquest navegador especial. De l'anàlisi dels resultats es desprenen dades com ara que sis de les deu aplicacions més votades són gegants del mercat: Facebook, Firefox, Google, iTunes, MySpace i YouTube. Les quatre restants, en canvi, no són tan conegudes: el portal d'artistes DevianArt, les xarxes de promoció social Friendster i Gaia Online, i el cercador Maxthon, molt popular a la Xina. Més enllà d'aquest 'top 10', entre les eines de la internet participativa més valorades es destaca un nom, Google, que hi ha col·locat fins a onze productes (Reader, Groups, Earth i Maps, Calendar, Docs, Blogger, Picasa, iGoogle, YouTube i Gmail). També hi ha eines en procés de popularització com el videoclub digital d'Amazon; el reproductor de TV Miro; els programes de multimissatgeria instantània Meebo i Pidgin; el cibermercat de productes manufacturats Etsy; el 'Google' de viatges Kayak; el calendari 30 Boxes; les agendes Sandy i Remember The Milk; les webs de recomanació musical iLike i Pandora; el xat enriquit d'OoVoo; la comunitat de dissenyadors gràfics Worth1000.com; el cercador semàntic Hakia; el MySpace alternatiu Bebo, i el gestor d'identitats digitals OpenID. En català El predomini nord-americà és gairebé absolut en la llista dels cent guanyadors, però per ben poc no s'hi ha introduït una aplicació del nostre país: el projecte català EyeOS, a mig camí entre un sistema operatiu tradicional i un escriptori digital accessible via internet, ha estat una de les tres-centes eines que han arribat a la fase final dels Webware. En tecnologia, doncs, no hi hem entrat, però sí en llengua: al 'top 100' hi ha una dotzena de programes que tenen versió en català, començant per bona part dels serveis de Google premiats enguany. També hi trobem la Viquipèdia, Yahoo!, Miro, WordPress, Drupal, el Windows Live Messenger, Skype i Firefox. Fora dels Webware 100, la llista d'aplicacions que tenen en compte el català es pot ampliar força. Joan Vilarnau, al seu bloc Ei, si pot ser, en manté un recull actualitzat, on hi ha des de comunitats per conèixer gent fins a servidors de música lliure, passant per editors de fotologs, blocs i pàgines personals, i eines de recerca genealògica. N'hi afegim una d'original: SoZiety, una xarxa social d'aprenentatge d'idiomes basada en Skype.

Informació extreta de: http://www.vilaweb.cat/www/noticia? p_idcmp=2831011

EL WEB 3.0, UN REPTE PER ASSOLIR El web 3.0 arriba per facilitar-nos la vida i oferir-nos que combinem i connectem les dades des de qualsevol dispositu electrònic. Això ens permetrà més mobilitat, ubiqüitat, accessibilitat i seguretat per utilitzar tota la informació al nostre abast. Steve Bratt, CEO del 3WC, va explicar que el web 3.0 no és necessàriament l'evolució del 2.0 que coneixem a través de totes les eines de creació i distribució de continguts en diversos formats, com ara els blogs, Fickr, Twitter, Myspace, YouTube, Facebook, els RSS, etc. La novetat es basa en paràmetres tècnics per organitzar millor les dades i enllaçar-les d'una manera més lògica de forma que puguem accedir-hi des de qualsevol mòbil o aparell electrònic

que tinguem al nostre abast. Ningú ho sap exactament, però el febrer del 2007 es calculava que podien haver-hi 150 milions de servidors web a internet. I en aquesta xifra no s'han comptabilitzat altres formats de la informació, com els blogs, els vídeos, els àudios, etc. O sigui que si el web 3.0 ha d'arribar per estalviar-nos temps en la recuperació i reutilització de tot aquest contingut, benvingut sigui. El problema és que fa anys que els investigadors del 3WC ens prometen això i ens diuen que tot serà possible gràcies al web semàntic. Steve Bratt també el va mencionar en la seva ponència. La semàntica permetria als buscadors afinar més les cerques i oferir resultats més pertinents al que volem en cada moment. Perquè això passi, s'ha d'incorporar a cada pàgina web, en el seu codi HTML, una informació extra (o metadades) que descriuen el contingut de la pàgina, el significat de les seves paraules i una relació acurada de tots els seus termes. Si ho pensem seriosament... això és una tasca titànica! Però els investigadors continuen pensant que és la millor i l'única manera d'avançar i posar una mica d'ordre en el caos d'internet. Informació extreta de: http://www.3cat24.cat/noticia/281296/societat/Elweb-30-un-repte-per-assolir