Viure O No Viure

HÀMLET

(Shakespeare)

Viure o no viure: la qüestió és aquesta: si pensa amb més noblesa qui suporta dards i fonades d’ultratjant fortuna, o aquell que s’arma contra un mar de penes i amb les armes s’hi oposa per finir-les. Morir, dormir: res més. I dir que acaben amb un son les tristors i els mils encontres dels quals la carn és natural hereva, és una fi que desitjar ens caldria devotament. Morir, dormir. Dormir!… qui sap si somiar!… Vet aquí el tràngol; car en el son de mort, ¿quins somnis poden pervenir-nos, quan sigui ja despresa la nostra pell mortal?… això ens detura: aquesta és la temor que dóna al viure tan llarg el patiment. Car, ¿com hi hauria qui les normes sofrís i els caps del segle, els tropells del tirà, les fuetades que ens vénen del superb, les agonies d’un amor menyspreat, la inacabable durada del pledeig, les insolències de tots aquells que ens manen, i les coces que l’enginy pacient rep dels indignes, si un pogués fer-se a si mateix el compte amb un res de punyal, ¿qui sostindria, suant i grinyolant, el pes del viure, si un quelcom no temés, allà, darrera de la mort (regió desconeguda de la qual mai cap viatger no torna), que ens pertorba el valer i ens fa ajupir-nos als mals que ara sofrim, ans que llançar-nos a d’altres que ignorem?… I així va fent-nos covards a tots els homes la consciència; i el nadiu vermelleig dels determinis així s’esgrogueeix amb els reflexos del pàl·lid pensament; i les empreses de nervi i d’ocasió com per no veure-ho, van desviant-se de llur curs i perden fins el nom d’accions!…