Els poders públics haurien d’adoptar mesures per a donar confiança i seguretat al propietari que posa el seu habitatge en el mercat de lloguer Sobre això, s’entén que es podrien estudiar i impulsar mesures com ara les següents: la necessitat que l’Administració impulsi, mitjançant ajuts o altres fórmules, la subscripció d’avals i assegurances multirisc per a garantir la possible manca del pagament de la renda del lloguer i la reparació de desperfectes, l’agilització a l’hora de tramitar i resoldre els procediments judicials per impagament de rendes, tot valorant el paper que podria jugar la justícia de proximitat, en una propera reforma, a l’hora d’accelerar els processos de recuperació dels habitatges per part del propietari en cas de manca de pagament de les rendes i, finalment, la possibilitat de modificar la legislació en matèria d’arrendaments urbans, de manera que la introducció contractual de clàusules oneroses pel llogater no recollides en la llei li representi automàticament millores pel que fa a la resta de convenis que conté el contracte. Finalment, cal insistir en la necessitat d’una acció pública, contundent i eficaç, sobre la ciutat ja construïda que garanteixi el dret de totes les persones a gaudir d’un habitatge digne i adequat. Consegüentment, cal que s’impulsin les línies d’ajuts, que algunes administracions públiques ja ofereixen, per als propietaris que no disposin de prou ingressos econòmics per a dur a terme les obres de rehabilitació necessàries. A més, el Síndic considera d’una importància transcendental la necessitat de potenciar actuacions de remodelació integral en barris o zones degradades, però tot prestant una atenció especial al fet que aquestes operacions de renovació urbana generen, al seu torn, unes plusvàlues urbanístiques que poden donar lloc a situacions de violència immobiliària i urbanística, com per exemple casos d’assetjament immobiliari, de manera que 412
l’Administració ha de ser especialment curosa a l’hora de garantir el manteniment de la cohesió social al barri, procurant que el reallotjament de les persones afectades es faci efectiu en el mateix barri i afavorint-ne el manteniment de les activitats empresarials i comercials preexistents i, en definitiva, assegurant que els primers afavorits per l’actuació de remodelació urbana siguin els mateixos veïns del barri. En darrer lloc, cal recordar que el gran nombre d’habitatges desocupats permanentment al territori de Catalunya justifica la intervenció de l’Administració a l’efectes de preveure les mesures de foment i d’estímul necessàries que garanteixin que els seus propietaris els posin en el mercat immobiliari . Respecte a això, es constata que el parc d’habitatges en règim de lloguer de què es disposa a Catalunya és molt escàs, sobretot en comparació amb altres països europeus, de manera que cal que les diverses administracions públiques en potenciïn l’increment, no solament mitjançant la construcció ex novo d’habitatges de promoció pública, sinó també mitjançant l’adopció de mesures que comportin que els habitatges que ja existeixen i romanen desocupats s’incorporin també en el mercat de lloguer d’habitatges.
13.4. L’urbanisme sostenible L’Informe de les Nacions Unides El nostre futur en comú va utilitzar el concepte de
desenvolupament sostenible per a referirse a la satisfacció de les necessitats actuals en favor de tota la població, sense comprometre les de les futures generacions. Les ciutats han de ser dissenyades per a satisfer les necessitats socials, econòmiques i culturals de les persones que hi resideixen i dels que hi residiran en el futur. És en aquest sentit, la Llei d’urbanisme i el reglament que la desplega estableixen que el desenvolupament urbanístic ha de ser sostenible i intenten concretar aquest concepte en una sèrie de
directrius que han de regir l’activitat urbanística de les administracions.
La preservació dels recursos naturals, els valors paisatgístics, arqueològics, històrics i culturals són alguns dels objectius de l’urbanisme sostenible La preservació dels recursos naturals és un dels objectius de l’urbanisme sostenible, però no l’únic; també cal perseguir la preservació dels valors paisatgístics, arqueològics, històrics i culturals. Els municipis disposen dels catàlegs que estableix l’article 69.1 de la Llei d’urbanisme i l’article 95 del reglament que la desplega, per a determinar quines finques consideren dignes de preservar per llurs valors històrics o artístics i per a establir les mesures de protecció adequades i els tipus d’intervenció o actuacions possibles. En l’elaboració d’aquests instruments de protecció es garanteix la participació dels ciutadans i de l’Administració sectorial i serveixen com a títol necessari per a imposar limitacions al dret d’edificar dels titulars de les finques (Q 08255/06).
1. Ciutat difusa i ciutat compacta Una de les premisses de la sostenibilitat és l’abandó del model de ciutat difusa i el retorn a la ciutat compacta històrica.
El desenvolupament urbanístic ha d’estar previst en el planejament de cada terme municipal En la nostra institució es reben cada any nombroses queixes des de les diferents urbanitzacions de tot el territori català que es van iniciar els anys setanta i que hores d’ara encara estan en vies d’execució, o
inclús en els casos més extrems, de regularització. Per això, en alguna ocasió, el Síndic ha defensat la necessitat d’un canvi d’orientació del model de ciutat recuperant els valors de la ciutat compacta, històricament lligada a la nostra realitat. Són processos llargs que s’han desenvolupat de manera inversa al que seria un procés racional. El desenvolupament urbanístic, en primer lloc, ha d’estar previst en el planejament de cada terme municipal. Els plans han d’establir on, com i quan ha de créixer el nucli residencial, les indústries i els serveis econòmics, socials i culturals del municipi. Aquesta fase ha de comportar un estudi seriós i acurat de les necessitats de la població, presents i futures, dels recursos existents, dels que seran necessaris a mesura que es produeixi aquest desenvolupament i de les mesures d’estalvi i generació de més recursos amb la finalitat de fer més eficient aquest creixement. Una vegada aprovat el planejament, es pot passar a la gestionarne i executar-ne les previsions, i finalment, a l’edificació. Només així es garantirà que l’edificació dedicada a residència humana sigui digna i adequada, tant per si mateixa com pel seu entorn. En canvi, la situació que s’arrossega des dels anys setanta en nombrosos municipis de Catalunya va tenir l’origen en assentaments fruït de segregacions de parcel·les rústiques, en què primer es va produir l’edificació, amb llicència o sense, segons els casos, i desprès s’ha anat implantant algun servei bàsic, poc a poc, amb dificultats i no sempre d’acord amb projectes d’urbanització. Els ajuntaments actuals disposen d’una extensió considerable de sòl residencial mancat o amb insuficiència de serveis, i amb una població que, si bé en un principi era de temporada, ara cada cop més, hi resideix habitualment. La manca de planificació fa que aquests assentaments no ofereixin un medi ambient adequat per a viure-hi. Molts no tenen els serveis necessaris per a garantir la satisfacció de les necessitats dels que hi resideixen. Els equipaments estan allunyats, el transport públic és inexistent o molt deficient, els comerços se 413
concentren en centres situats en polígons. Consegüentment, aquestes urbanitzacions es converteixen en barris dormitori on és necessari el vehicle privat per a fer els desplaçaments. No hi ha una relació veïnal en espais públics, ja que aquests es redueixen únicament als vials. Les famílies viuen aïllades en llurs habitatges. Això comporta problemes de seguretat difícils de resoldre en l’àmbit públic i cars quan les solucions són de l’àmbit privat, i l’aparició de malalties derivades de l’aïllament en què es veuen obligades a viure moltes de les persones residents en aquestes urbanitzacions.
La manca de planificació fa que els assentaments existents a nombrosos municipis de Catalunya no ofereixin un entorn digne per a viure-hi Aquest és el cas de la promotora de la queixa número 05607/05. La interessada viu en un carrer dels afores de Manresa. Es tracta d’un carrer estret, pel qual no pot circular simultàniament un vehicle i un vianant. Aquest carrer està sense asfaltar i amb un enllumenat públic insuficient. El seu estat de deixadesa comporta que s’hi abandonin vehicles i que sigui insegur. Segons va informar l’Ajuntament, només l’àmbit de les edificacions és el que està classificat com a sòl urbà, mentre que el vial és inclòs en un sector de sòl urbanitzable no delimitat. El sòl urbanitzable no delimitat té un règim jurídic similar al sòl no urbanitzable i pot romandre en aquest estat de forma indefinida fins que l’Administració no decideixi endegar el procés de transformació i gestioni la urbanització del sector al qual pertany el carrer. Consegüentment, està fora de l’abast dels propietaris d’aquest sector dotar llurs habitatges dels serveis urbanístics necessaris per a considerar els terrenys com a solars.
414
El Síndic va suggerir a l’Ajuntament de Manresa que desencallés aquesta situació delimitant el sòl urbanitzable i impulsant l’inici del procés d’urbanització del carrer o modificant-ne classificació. Mentrestant, també va considerar que l’Ajuntament havia de mantenir en condicions de ser transitat aquest vial i evitar molèsties i perills per la seguretat als propietaris dels habitatges d’aquesta zona. A més, la manca de racionalitat i previsió en el naixement d’urbanitzacions és la causa que els serveis més bàsics siguin difícils d’implantar. L’orografia i les condicions físiques dels terrenys, les disposicions de les parcel·les, la creació d’unitats d’actuació sense cap lògica interna encareixen la urbanització. El Síndic de Greuges ha rebut queixes en les quals es planteja la impossibilitat d’establir la xarxa de clavegueres perquè les obres d’infraestructura, a causa de la forma i de l’extensió de la unitat d’actuació comportarien una gran despesa —no s’ha d’oblidar— a càrrec dels propietaris, o perquè, per la disposició de les parcel·les, caldria establir servituds en les finques privades i repercutir les indemnitzacions en els propietaris. Així mateix, en propiciar aquests assentaments, els promotors no van tenir en compte si es disposava dels recursos pertinents. Un dels motius de queixa recurrents tots els estius és el relatiu a les restriccions d’aigua. La sequera n’és una, de les causes, però també és cert que en fer-se les parcel·lacions no es va preveure quin cabal d’aigua era necessari per a abastir la població futura de la urbanització i si els recursos amb els quals es comptava eren suficients per assegurarne el subministrament. Un altre motiu de queixa, que sorgeix d’una nova consciència del que és l’entorn dels habitatges, rau en la supressió de les barreres arquitectòniques en urbanitzacions. Segons la normativa vigent (Decret 100/1984, de 10 d’abril, sobre supressió de barreres arquitectòniques, Llei 20/1991, de 25 de novembre, de promoció de l’accessibilitat i supressió de barreres arquitectòniques, Decret 135/1995, de 24 de març, que desenvolupa la Llei 20/1991 i aprova el Codi d’accessibilitat i la Llei 51/2003, de 2 de
desembre, d’igualtat d’oportunitats, no discriminació i accessibilitat universal de les persones amb discapacitat), les administracions públiques han de vetllar perquè la planificació i la urbanització de les vies públiques, dels parcs i dels altres espais d’ús públic es dugui a terme de manera que siguin accessibles per a les persones amb mobilitat reduïda. Aquesta normativa estableix que els instruments de planejament, i els projectes d’urbanització i d’obres ordinàries no es poden aprovar si no s’observen les determinacions i els criteris bàsics establerts en matèria d’accessibilitat i supressió de barreres arquitectòniques.
Les administracions han de vetllar perquè les vies i els espais d’ús públic siguin accessibles per a les persones amb mobilitat reduïda Respecte a les vies públiques, parcs i altres espais d’ús públic ja existents, cal adaptarlos gradualment. Així doncs, els ajuntaments tenen l’obligació d’elaborar plans especials d’actuació, per a adaptar les vies públiques, els parcs i els altres espais d’ús públic a les normes d’accessibilitat, i establir igualment l’obligació que tenen els ens públics de preveure en llurs pressupostos les consignacions necessàries per a finançar aquestes adaptacions. Per això, el Síndic va suggerir a l’Ajuntament de Rellinars que elaborés el Pla especial al qual es refereix la Llei per a soterrar les línies elèctriques i telefòniques, i enretirar els pals instal·lats en les voreres que dificultaven o fins i tot, en alguns punts, impedien el pas de les persones amb mobilitat reduïda en la urbanització del Planet (Q 01075/06). La queixa número 05227/04 és un exemple de la manca de control dels ajuntaments, en aquest cas, l’Ajuntament de Tordera, respecte als actes de parcel·lació i d’edificació. El promotor de la queixa va comprar una parcel·la en la Urbanització Niàgara Parc, prop de la partió amb la finca veïna i sense respectar la separació de cinc
metres establerta pel planejament aplicable s’estava edificant una casa unifamiliar. El titular d’aquesta casa havia estat el propietari de les dues parcel·les i el 1990 va obtenir la llicència per a construir en la parcel·la que avui és propietat del promotor de la queixa. No obstant això, va acabar construint el 2003 sobre la parcel·la veïna, però prop de la línia de separació de les dues finques. L’Ajuntament, considerant que el titular de les obres era el propietari de les dues parcel·les, no es va plantejar en cap moment que el projecte autoritzat mitjançant llicència no s’estava executant correctament. Així mateix, l’Ajuntament va donar per fet l’agregació de les dues parcel·les sense autoritzar-la ni sense que constés en el registre de la propietat. I finalment, va prorrogar una llicència d’obres quan ja havien passat tretze anys des que s’havia atorgat. El Síndic de Greuges va recordar a l’Ajuntament les seves obligacions quant a la protecció de la legalitat urbanística.
El Síndic recorda als ajuntaments llurs obligacions quant a la protecció de la legalitat urbanística Aquests són alguns dels efectes de la manca de planificació i control en el procés urbanitzador. No s’ha d’oblidar, però, que la proliferació d’urbanitzacions a Catalunya ha palesat la tendència de la població a fugir de la compactació de les ciutats. Determinats factors que es consideren negatius en la ciutat difusa també es poden trobar en la ciutat compacta actual; la manca o el deteriorament d’espais públics de reunió i trobada, la inseguretat i el protagonisme dels vehicles privats en els carrers sostreuen a la ciutat la seva dimensió humana. A més, l’alta densitat residencial, els pocs equipaments, l’estrès de la circulació, el nivell de contaminació ambiental i acústica, els preus de l’habitatge als centres urbans, empenyen els ciutadans a idealitzar la vida en la ciutat difusa. Aquests factors han d’obligar el planificador a plantejar-se quines mesures 415
s’han d’introduir en els plans urbanístics perquè les ciutats siguin més segures, accessibles, properes i amables, i propiciïn la vida quotidiana.
Actuacions més significatives Codi Q 00677/06
Q 05607/05
Q 01075/06
Q 05227/04
Assumpte Situació d’una família que resideix en un habitatge sobreocupat Estat de deixadesa d’un carrer sense asfaltar i amb un enllumenat públic insuficient Manca de pla especial d’actuació en una urbanització amb especials dificultats d’accés per a persones amb mobilitat reduïda Manca de control d’un ajuntament respecte als actes de parcel·lació i d’edificació
2. La participació en l’àmbit de l’urbanisme Les persones han de formar part dels processos de creació i de desenvolupament de la ciutat. La ciutat és primordialment l’hàbitat del ciutadà, un lloc de trobada i intercanvi que cal recuperar reivindicant la dimensió humana de l’urbanisme. La participació del ciutadà en el disseny de les ciutats constitueix un element fonamental. D’una banda, és la font d’informació més precisa de les necessitats de la població; d’altra banda, restablir-ne el lligam amb l’entorn assegura la conservació i el manteniment del que en constitueix l’hàbitat. Aquesta participació, per a ser de qualitat, s’ha de produir en el marc d’un procés transparent i objectiu. També caldrà que la intervenció del ciutadà tingui efectes, alguns dels quals han d’anar en la direcció vers la qual n’ha projectat la participació. En matèria urbanística, el ciutadà, qualsevol persona, pot participar en l’elaboració i execució del planejament, i en la protecció de la legalitat urbanística mitjançant l’acció pública. La llei garanteix la intervenció de tothom en l’urbanisme i perquè aquesta participació sigui possible també es regula el dret d’informació. 416
La participació en el planejament A la pràctica, però, el ciutadà no se sent protagonista del desenvolupament urbanístic. Tal com ja s’ha dit abans, les lleis del mercat són les que dirigeixen l’acció urbanística. Desconeix l’abast concret dels seus drets i els seus deures i se li fa difícil gestionar els seus propis interessos si no es posa en mans de professionals en la matèria. També tem que la seva intervenció sigui manipulada i no confia que pugui obtenir-ne cap benefici. Aquest és el sentiment que tenen els promotors de la queixa 01808/05. Es tracta d’uns veïns afectats pel Pla parcial portal ciutat sud de Tortosa. De fet, el barri, part del qual s’inclou en aquest pla parcial, es coneix per la població com a Horta de Sant Llàtzer. Aquesta diferència en la denominació del sector va fer passar desapercebuda la regulació que contenia el Pla d’ordenació urbanística municipal de Tortosa. El Pla Parcial es va aprovar inicialment el 8 d’abril de 2002 i afectava unes vint famílies que havien de ser expropiades de llurs habitatges. Els interessats manifestaven que es podia compatibilitzar l’ús industrial amb el residencial si es prenien les mesures correctores adequades. En virtut d’un acord entre els veïns i l’Ajuntament, es va encarregar un estudi de viabilitat que va resultar desfavorable. Els ciutadans van presentar al·legacions en el tràmit d’informació pública. Després tres anys d’ençà no sabien quina havia estat la resolució de l’ajuntament, tot i que corrien rumors que el Pla parcial s’aprovaria provisionalment sense modificar, per la qual cosa van trametre llur queixa. El Síndic de Greuges es va adreçar a l’Ajuntament de Tortosa i li plantejà, d’una banda, les conclusions de l’informe de viabilitat encarregat per l’Ajuntament i, de l’altra, el temps transcorregut des de l’aprovació inicial. L’Ajuntament va respondre el Síndic que la Junta de Govern Local havia acordat reiniciar els tràmits d’aprovació del pla parcial, per la qual cosa es retrotreien totes les actuacions i es notificava a tots els propietaris del sector i els interessats l’acord de reiniciar les
actuacions per d’indefensió.
a
evitar
cap
mena
El ciutadà no se sent protagonista del desenvolupament urbanístic, i això genera recels envers les administracions Fins aquí l’actuació de l’Ajuntament era correcta, en tant que el temps transcorregut feia aconsellable adaptar-lo a les circumstàncies físiques, econòmiques i socials que haguessin pogut canviar des del moment de l’aprovació inicial. Ara bé, els interessats van manifestar al Síndic que en l’expedient reiniciat del pla parcial, aprovat inicialment de nou i sotmès a informació pública —tot i que el text era el mateix— ja no hi constava l’informe sobre viabilitat. Malgrat que aquest estudi de viabilitat podia ser aportat pels interessats en llurs al·legacions, el Síndic va suggerir a l’Ajuntament de Tortosa que inclogués d’ofici aquest document en l’expedient i que el tingués en compte a l’hora d’aprovar provisionalment el pla parcial.
La participació en la gestió urbanística També, perquè es pugui produir la participació en el si d’una comunitat hi ha d’haver un reconeixement de la importància de cadascun dels membres i la transparència del procés de participació. La mancança d’alguna d’aquests dues condicions és la causa més comuna de problemes en la gestió de les entitats col·laboradores de compensació cooperació i de conservació. El Síndic de Greuges rep queixes que exposen problemes quant a les convocatòries de les reunions, quòrums, decisions adoptades en les assemblees, notificació de les actes, peticions de reunions extraordinàries denegades. Cal pensar que aquestes qüestions són regulades pels estatuts de les entitats i de manera subsidiària pel dret privat. Els ajuntaments intervenen estrictament quan els conflictes són relatius a l’execució de les obres o a problemes urbanístics.
Així mateix, aquesta intervenció dels ajuntaments en els problemes que es creen en el si d’aquestes entitats no sempre serveix per a resoldre els conflictes. A tall d’exemple, es pot esmentar el problema que es va plantejar en la queixa número 01423/06. La promotora de la queixa és propietària d’un local en un carrer d’Almacelles. Davant del seu local hi ha un pas de vianants que, segons els plànols del projecte d’urbanització, s’havia de situar en l’extrem del carrer. Havia demanat en diverses ocasions a l’Ajuntament d’Alamcelles que es traslladés aquest pas de vianants perquè la privava de la possibilitat d’obtenir una llicència de gual. El motiu que al·legava l’Ajuntament per a denegar-li era que el negoci que tenia no permetia l’obtenció del gual. L’Ajuntament va informar el Síndic de Greuges que van ser el veïns els qui, de manera consensuada, van escollir l’emplaçament actual. No consta, però, quina publicitat es va donar a aquesta decisió i si la promotora de la queixa va en tenir coneixement i va poder oposar-s’hi. L’ordenació de la circulació en el terme municipal correspon a l’Ajuntament i té caràcter discrecional. En aquest sentit, si l’Ajuntament, fent ús d’aquesta potestat, regula mitjançant una ordenança la concessió de guals, aquesta normativa serà la que determinarà el contingut de les resolucions municipals. Ara bé, si l’Ajuntament no l’ha regulada, les seves decisions quant a l’atorgament o no del gual han de ser suficientment motivades perquè no siguin qualificades d’arbitràries. L’Ajuntament no va trametre al Síndic de Greuges, tot i que aquest li va sol·licitar, l’ordenança reguladora de la concessió de les llicències de gual.
L’ordenació de la circulació en el terme municipal correspon a l’Ajuntament i té caràcter discrecional Si el projecte d’urbanització s’havia tramitat correctament, s’havia garantit la 417
participació ciutadana amb el tràmit d’informació pública. Per contra, no era prou clar que el consens al qual es referia l’Ajuntament en el seu informe facilités la participació de tots els afectats en el canvi que havia de comportar la modificació d’un projecte ja aprovat. Consegüentment, el Síndic de Greuges va suggerir a l’Ajuntament que retornés el pas de vianants objecte de queixa al lloc inicialment previst en el projecte d’urbanització. Les entitats urbanístiques col·laboradores són les hereves de l’incompliment de les obligacions urbanístiques dels promotors. Actualment, la solució de les mancances de les urbanitzacions és costosa, tant per als propietaris com per als mateixos ajuntaments. L’única possible solució passa per un treball conjunt entre l’Administració i els particulars afectats. En essència, aquest és el suggeriment que va adreçar el Síndic de Greuges a l’Ajuntament de Calonge amb motiu de la queixa 01184/05. Segons una sentència del 15 de juliol de 1991 del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, confirmada pel Tribunal Suprem el 1997, l’Ajuntament de Calonge havia de rebre la urbanització Mas Pere l’1 de juliol de 2000. Prèviament s’havia d’acabar la urbanització, per la qual cosa, amb la finalitat d’executar la sentència esmentada, el 1998 es va signar un conveni entre el mateix Ajuntament i l’Entitat Urbanística de Conservació Mas Pere. Aquest conveni determinava les obres que calia fer i n’establia el sistema de finançament. En concret, es parlava del repartiment de les despeses mitjançant contribucions especials. Es va presentar la queixa al Síndic de Greuges perquè l’Ajuntament havia incomplert les obligacions que havia contret arran del conveni i a hores d’ara pretenia tornar a començar de nou el procés urbanitzador aprovant un projecte de reparcel·lació econòmica. En primer lloc, cal recordar que les entitats urbanístiques de conservació sempre han tingut com a objectiu conservar i mantenir l’obra urbanitzadora acabada fins que l’Ajuntament finalment en faci la recepció. L’Entitat Urbanística de Conservació de 418
Mas Pere va ser imposada pel Pla general de Calonge, que l’any 1986 va assumir el Pla parcial de Mas Pere de 1979. El 1989 es van aprovar els estatuts d’aquesta entitat. Consegüentment, l’Ajuntament, en aquell moment, va considerar acabada la urbanització. El primer establiment dels serveis corresponia als promotors de la urbanització, a qui l’Ajuntament, arribat el moment, no havia exigit el compliment de les obligacions urbanístiques.
La solució de les mancances de les urbanitzacions requereix un treball conjunt entre l’Administració i els particulars afectats Certament, l’Ajuntament no podia fer la recepció d’una urbanització que no estava acabada. Consegüentment l’1 de juliol de 2000 no es va poder efectuar la transmissió. La problemàtica de la urbanització és complexa i és difícil trobar una solució satisfactòria per a tots, atès el cúmul d’incorreccions que es produeix en aquest cas. Tanmateix, l’Ajuntament no pot actuar al marge de les seves pròpies decisions i dels compromisos contrets davant els propietaris per mitjà del conveni esmentat. Tampoc pot eludir la seva responsabilitat, derivada de la pròpia passivitat davant els incompliments dels promotors originaris de la urbanització i de la manca d’execució del conveni subscrit pels representants municipals. En casos com aquest, cal reconsiderar la perspectiva des de la qual s’afronten els problemes i intentar trobar una solució respectuosa amb els interessos dels propietaris, que, en definitiva, són els perjudicats tant per l’actuació del promotors de les urbanitzacions com per la passivitat dels ajuntaments. La participació en la protecció de la legalitat urbanística L’acció pública permet que qualsevol persona pugui denunciar davant l’Administració competent els actes
d’edificació que puguin ser contraris al planejament municipal. Consegüentment, l’acció pública implica tothom en la protecció de la legalitat urbanística.
encara no s’ha produït la restauració de la realitat física alterada.
Les administracions han d’afavorir la participació dels ciutadans en els processos urbanístics
L’Administració ha d’actuar d’acord amb els principis de celeritat i eficàcia Un bon nombre de les queixes que rep el Síndic de Greuges en matèria d’urbanisme fa referència a expedients de protecció de la legalitat urbanística. Els retards i la lentitud de l’actuació dels ajuntaments provoca suspicàcies i desconfiança en els veïns. Hi ha expedients que s’arrosseguen durant anys sense que s’arribi a executar mai la resolució de restauració de la realitat física alterada. En aquest casos, el Síndic recorda als ajuntaments afectats que l’Administració ha d’actuar d’acord amb els principis de celeritat i eficàcia. En matèria de disciplina urbanística, no exercir amb diligència les competències que els ajuntament tenen reconegudes per llei pot comportar la persistència de situacions fora d’ordenació i la manca d’eficàcia del planejament aprovat pel mateix ajuntament. És el cas de la queixa 02212/02, motivada pel retard en l’execució subsidiària de l’agost de 2002 d’una ordre d’enderroc d’una obra contrària a la normativa urbanística al municipi de Creixell. Aquest enderroc es va produir finalment el maig de 2006, quatre anys desprès. La queixa 07659/06 tracta d’uns moviments de terres il·legals i il·legalitzables en la Urbanització Lloret Residencial de Lloret de Mar, denunciats el juliol de 2005. Aquests desmunts per sota del nivell del terreny han generat un talús d’uns déu metres d’alçada, amb el consegüent perill per a les finques veïnes. Segons l’escrit de queixa, la constructora responsable de les obres ha fet el mateix desmunt en altres parcel·les de la urbanització i ha comés diverses irregularitats, per la qual cosa té diversos expedients de protecció de la legalitat urbanística oberts en contra a l’Ajuntament de Lloret. A hores d’ara,
Així, doncs, no es pot esperar que els denunciats confiïn en l’Administració com a ens tutelar de la legalitat urbanística. La intervenció dels particulars no ha generat els efectes que perseguien en un termini de temps raonable, tot i que ha significat una forta inversió de dedicació per part dels denunciats, que, en la pràctica, són els que impulsen la tramitació dels procediments. Consegüentment, l’experiència obtinguda no afavoreix la implicació de les persones en l’aplicació del planejament. En definitiva, les administracions no poden malbaratar el recurs que comporta la participació dels ciutadans en l’urbanisme i han d’afavorir-la creant el clima de confiança necessari perquè totes les persones sentin com a seu l’entorn on viuen.
Actuacions més significatives Codi Q 01808/05
Q 01423/06
Q 01184/05
Q 02212/02
Q 07659/06
Assumpte Veïns afectats per un pla parcial, el qual estableix l’expropiació dels habitatges d’unes vint famílies Denegació de trasllat d’un pas de vianants que priva la promotora de la possibilitat d’obtenir una llicència de gual Disconformitat amb l'incompliment d'un conveni de conservació urbanística Retard en l’execució subsidiària d’una ordre d’enderroc d’una obra contrària a la normativa urbanística municipal Moviments de terres il·legals i il·legalitzables en una Urbanització
419
13.5. Relacions tracions
amb
les
adminis-
En línies generals, les relacions amb l’Administració, pel que fa a l’obtenció de resposta a les sol·licituds d’informe ha funcionat raonablement bé, llevat d’excepcions que es detallen en un altre apartat d’aquest informe. En el camp de l’habitatge han estat marcades, en la primera part de l’exercici, per la persistència de la distribució competencial compartida entre diversos departaments (la qual cosa complicava molt la gestió), i, posteriorment, per les dificultats derivades de l’assumpció de competències en un únic departament, que ha dificultat l’obtenció de respostes ràpides en algunes demandes d’informació. Així mateix, en el camp de l’urbanisme, cal fer notar alguna reacció desproporcionada d’algun ajuntament en observar que els demandants en la via contenciosa contra alguna decisió municipal —prèviament sotmesa a l’anàlisi del Síndic— fan servir la resolució de la institució com a document adjunt a la demanda. El Síndic de Greuges no comparteix aquesta reacció. És l’ajuntament qui ha de valorar si el suggeriment del Síndic cal tenir-lo en consideració o no, per a, estalviar-li a l’interessat les despeses imprescindibles per a interposar el recurs, si la resposta és afirmativa, i si es denegatòria, des de la convicció de la no irregularitat dels seus actes, acceptar-ho com un argument més del demandant condemnat a no ser validat per la instància judicial. Així mateix, cal fer notar un cop més que encara cal insistir de manera exagerada en la necessitat de dur a terme execucions subsidiàries quan la irregularitat és palesa i la resolució d’enderroc ferma. En el camp dels suggeriments acceptats, cal destacar la queixa 02060/05 en la qual l’Ajuntament de Cornellà de Llobregat accepta les consideracions del Síndic relatives a la necessària adequació entre la llicència d’obres i la informació urbanística donada a la interessada; o el cas de l’Ajuntament de Vilassar de Dalt (Q 05755/06), sobre el dret a informació i 420
participació dels sol·licitants de pisos de protecció oficial. Dins el capítol de suggeriments no acceptats hi ha l’Ajuntament d’Isòvol (Q 07166/06), que va excloure d’una sol·licitud d’habitatges de protecció oficial un ciutadà per “comportament incorrecte”, sense justificació legal de cap tipus; o el cas de l’Ajuntament de Montblanc (Q 04635/04), que no fa cas del suggeriment de la institució sobre la necessitat d’incoar l’expedient de protecció de la legalitat urbanística en unes determinades circumstàncies.
13.6. Seguiment d’actuacions d’exercicis anteriors Queixa
07520/05
Anomalies en habitatges que poden comportar una vulneració de la normativa sobre l’habitabilitat, la construcció i l’edificació Amb relació a la queixa per la manca de resposta expressa del Departament de Medi Ambient i Habitatge davant una denúncia per defectes de construcció, el Síndic suggereix que el Departament doni resposta expressa a l’escrit que la interessada va presentar l’11 de novembre de 2004, en el qual es refereix a la impermeabilització i els desguassos del pati, a fi d’aclarir a la promotora de la queixa si, efectivament, les actuacions dutes a terme han acomplert el contingut ple de la Resolució, sobretot pel que fa a la qüestió esmentada del desguàs i la impermeabilització. Accepta la resolució del Síndic Queixa
04451/05
Denúncia sobre la manca de compliment del conveni transaccional dels dèficits de serveis i infraestructures que pateix una urbanització Amb relació a la queixa per la manca d'actuació de l'Ajuntament de Lloret de Mar en un conveni transaccional dels dèficits de serveis i infraestructures que pateix una urbanització, atès que l'Ajuntament està duent a terme les actuacions oportunes per possibilitar el compliment dels compromisos adquirits per les parts signants del conveni transaccional, el Síndic finalitza les seves actuacions, considerant l’assumpte resolt. Actuació correcta de l’Administració després de la intervenció del Síndic
421