Text Xerrada Pau Gerez Sobre Huizinga

“EL OTOÑO DE LA EDAD MEDIA”, de JOHAN HUIZINGA, NORANTA ANYS DESPRÉS.

Benvolgudes i benvolguts, La xerrada que va tenir lloc el proppassat 3 d'octubre en el marc de la Trobada d'inici de semestre a l'entorn de la lectura de “El otoño de la Edad Media” de J. Huizinga” va començar amb amb una pregunta del tot innocent: Qui s’ha llegit alguna de les novel·les de l’Stieg Larsson? Suposo que heu estat al cas del debat que hi ha hagut a la premsa des del principi del fenomen Larsson. Hi ha qui creu que no n’hi ha per tant; tot plegat s'ha sobredimensionat. Hi ha qui creu que pel fet de ser tan popular, aquesta obra no pot tenir qualitat. Hi ha qui se sent ofès, angoixat, rabiüt per la pressió popular i es rebel·la contra l’exigència més o menys explícita de seguir un dictat cultural passatger. Hi ha qui se sent molest perquè uns suposats intel·lectuals elitistes li diuen que no paga la pena malgastar temps en aquesta lectura... Això no és nou; va passar amb el fenomen juvenil Harry Potter, amb el Codi da Vinci i amb un llistat inacabable que es podria ampliar encara a l’àmbit musical o pictòric. També hi ha qui pensa que el temps ho posarà tot al seu lloc, que la permanència al llarg del temps d’una obra d’art (literària, en aquest cas) donarà fe de la seva vàlua. Posem el cas que aquest criteri servís d’alguna cosa. Doncs bé, el podríem aplicar a l’obra que avui ens ocupa ja que porta prop de cent anys essent recomanada en diversos àmbits acadèmics: Història Medieval i del Renaixement, Història del Pensament, de la Cultura, Filologia, Història de l’Art... I, curiosament, no és una obra els postulats de la qual siguin admesos per tothom. Què la fa diferent? Què la fa necessària? Què la fa discutida? Quan cap al juny, les companyes que porten el Fòrum Medieval (Gemma Esteve) i el Fòrum Humanitats (Mònica Flores) em van demanar de fer una lectura acompanyada o guiada d’una obra sobre l’època medieval durant l’estiu, em va passar pel cap triar alguna novel·la, com “El nom de la Rosa” (Umberto Eco) o “La dama i l’unicorn” (Tracy Chevalier), però vaig pensar: per què no triar una lectura de la que tothom en parla i que probablement molt poca gent ha llegit? Acompanyar la lectura de “El nom de la Rosa” no té mèrit; s’acompanya sola (a més si tenim en compte que el propi Eco va afegir unes “Apostillas al nombre de la Rosa”) Allò útil, crec, era motivar la lectura d’un text dens que requereix de certa disciplina; seguíem un ritme de tres capítols per setmana. Els qui no l’heu llegida us convido a fer-ho –no us faré un resum aquí- i als qui ja ho heu fet us convido a saber quatre coses de la vida del seu autor, Johan Huzinga, de les motivacions que el dugueren a escriure-la, de la seva estructura i de la seva recepció.

1   

MÍNIM ESBOÇ BIOGRÀFIC. Johan Huzinga va néixer el 7 de desembre de 1872 a Groningen. El pare, Dirk Huizinga, era metge, professor de Fisiologia de la Universitat de Groningen. Aquest darrer havia estat educat per a ser pastor mennonita, continuant la tradició familiar. De fet, Huizinge, que era la població d'on procedia la família (hem de suposar que hi havia alguna mena de relació entre el topònim i l'antropònim), havia estat un important nucli anabaptista mennonita. Johan Huzinga comentava respecte dels seus pares i avis que descendia d'una família plebea, camperola i que aquesta procedència el feia admirar amb més entusiasme encara tot allò relacionat amb l'alta cultura, talment com si es tractés d’un món de somni. Hi ha qui diu que la seva posició davant la vida pública, davant els esdeveniments que visqué el país –Huizinga advocà per la neutralitat del país durant la segona guerra mundial- i la seva manera de veure la cultura tenien molt a veure amb aquesta formació mennonita austera i quasi autàrquica. Jackob, el germà de Johan, exercí la medicina com el seu pare. La seva mare, Jakoba Tonkens, morí quan ell tenia tan sols dos anys. Ja des de la seva adolescència, en l'època d'estudiant a l'ensenyament secundari mostrà interès per la pintura i l'art en general. Juntament amb una colla d'amics organitzaren exposicions de pintors, un dels quals fou l’aleshores poc conegut Vincent van Gogh. Als divuit anys ingressa a la Universitat de Groningen per a estudiar Lletres. Resta en aquells primers anys sota la influència dels Tachtigers, una mena d'associació neoromàntica que menyspreava la ciència i preconitzava la superioritat de la subjectivitat (per exemple, exalçant el paper de la poesia) per damunt de l'esperit positivista i cientifista de l'època. Cinc anys més tard, havent acabat la seva llicenciatura en Filologia, s'examina per a entrar als cursos de doctorat i els compagina amb l'assistència com a alumne visitant de la Universitat de Leipzig. Només dos anys després, presenta la seva Tesi Doctoral a la Universitat de Groningen amb el títol: “De vidusaka in het Indisch tooneel”; un estudi del personatge del còmic en el teatre hindú clàssic. Dels vint-i-cinc fins als trenta-tres anys, exerceix de professor de secundària a Haarlem, uns anys molt fructífers pel que fa la publicació d'articles i estudis de molt diversa índole. També durant aquells anys es casa amb Mary Vicentia Schorer, filla de l’alcalde de Middleburg, de família aristòcrata. Viatgen a Itàlia de lluna de mel. Hom pot suposar amb certa facilitat que Huizinga i la seva esposa visitaren els llocs més emblemàtics de l'art renaixentista; de fet, no era la primera vegada que Huizinga havia estat a Itàlia; anteriorment visità el país amb el seu amic A. Jolles. La parella JohanMary Vicentia tenen, entre 1903 – 1912, 5 fills. Cap als trenta anys, inicia un lectorat de cultura i literatura Índia a la Universitat d’Amsterdam i als trenta-tres és contractat com a professor d’Història a la Universitat de Groningen. La lliçó inaugural de Johan duia el simptomàtic títol de “L’element estètic al pensament històric”. En escrits posteriors, ell mateix digué que era un avorriment de lliçó. La idea general d’aquella intervenció era la de defensar l’autonomia de les Humanitats com a ciència subjectiva (seguint Dilthey) contra 2   

propostes com la de l’historiador economicista alemany Karl Lamprecht. Aquesta càtedra la guanya malgrat que s’hi va presentar també l’afamat director dels Arxius Nacionals dels Països Baixos. En alguns medis acadèmics no va caure gaire bé que un filòleg prengués aquesta plaça a un historiador. Entre els seus 42 anys i els 48 es produeixen dos fets luctuosos: la mort de la seva dona i la llarga malaltia, que derivarà en decés, del seu segon fill. Diversos crítics de l’obra de Huizinga han volgut veure en “La tardor...” traces d’aquest pessimisme vital que l’acompanyava, perquè va ser precisament en aquests anys en què redactà i publicà aquesta obra. Als 43 anys obtingué la càtedra d’Història General i Geografia Històrica de la Universitat de Leiden fins el 1942. Precisament, essent professor d’aquesta Universitat esdevingué tutor de la princesa Juliana (mare de l’actual reina Beatriu d'Holanda) mentre aquesta estudiava a Leiden. Huizinga arribà a ser una veu respectada en àmbits acadèmics (i inclús polítics, malgrat el que hem comentat abans) a l’Holanda de la preguerra Mundial. En aquells anys compaginà la docència universitària amb l’edició del diari “de Gids”. Dels seus viatges a l’estranger podríem destacar el que realitzà el 1926 a Estats Units. A rel d’aquest viatge escriu “Vida i pensament a Amèrica”, de fet ja anteriorment (1918) havia publicat un treball sobre part de la història d’Amèrica. El 1937 es casa amb Auguste Scholvinck i uns anys després tenen la Laura, quan ell comptava 69 anys. L’any 1942 és detingut per insubordinació i internat al camp de St. Michielgestel a Brabant i després, a causa del seu greu estat de salut, exiliat juntament amb la seva dona i la seva filla a De Steeg, prop del Rhin, el novembre de 1942. En aquest exili escriu “My path to History”, que ha esdevingut una mena d’autobiografia. L’1 de febrer de 1945 mor als 73 anys d’edat. A part del llibre que ens ocupa, hi ha una altra magna obra de l’autor Holandès: “Homo ludens”

3   

MOTIVACIONS El primer paràgraf del pròleg del seu llibre expressa amb claredat l’objectiu de tota l’obra; un exemple per a tots aquells i aquelles que han de fer (o hem hagut de fer) una Tesi o Tesina tant pel que fa la claredat, com a l’honestedat: “La necessitat d’entendre millor l’art dels germans van Eyck i dels seus seguidors i de posar-los en connexió amb la vida del seu temps, fou l’origen d’aquest llibre. Del curs de la investigació en va resultar, però, un altre quadre, més ampli en molts aspectes. Se’ns va fer evident que els segles XIV i XV a França i als Països Baixos eren molt més apropiats per a donar-nos una idea del final de l’Edat Mitja i de les darreres formes en què es manifesta la cultura medieval que per a posar davant dels nostres ulls el despertar del Renaixement” I quan diu tot això, quin context historiogràfic l’acompanya? Com treballaven els historiadors de l’època? Què els preocupava? Ens hem de remuntar uns segles enrere. La historiografia del XIX-XX és hereva de la discussió Il·ustració - contrail·lustració. En el primer moviment podem trobar els enciclopedistes; a Voltaire, Edward Gibbon (amb la seva “Història de Roma”), Condorcet... els il·lustrats pensaven que la història havia de ser tan científica com ho eren les Ciències Naturals; la Física era el seu model, Newton el paradigma a seguir. Calia trobar unes lleis o principis universals que donessin compte del devenir històric i el comportament de les societats. Aquestes lleis o veritats permetrien comparar els diferents períodes històrics entre si. El concepte de “veritat” il·lustrada és molt proper al de la Filosofia Natural aristotèl·lica; hom buscava una explicació raonable a diferents fets o processos, però escassament s’atenia a les dades; amb la raó n’hi havia prou. Però, alhora, hi ha un moviment més inconnex, menys unitari, els caps visibles del qual foren Vico i Herder que plantegen un relativisme històric, afirmant que cada època històrica ha de ser interpretada en la seva pròpia clau. Enmig d’aquesta discussió i sense haver-se resolt, al segle XX el positivisme donarà un nou impuls a la historiografia; és el segle de les dades. Deixarem la història bíblica, la d’Heròdot, la de les cròniques de cèsars, comtes i reis a partir de fonts secundàries i passarem a la història dels arxius, dels documents originals. És el naixement de la moderna paleografia, de la fundació dels arxius nacionals. Però el punt de mira continua essent l’esdeveniment: l’alta política, la guerra, els fets notables. Cap als anys trenta, la irrupció de l’escola dels “Annals” canvia el focus d’atenció cap a la història material i la història de les mentalitats; afegint-s’hi l’estudi de les relacions entre l’individu i els mitjans de producció amb el materialisme històric (marxista). En els darrers anys també ha tingut una empenta destacable l’estudi de les sèries estadístiques de dades poblacionals, econòmiques, migratòries, etc, de la mà de la cliometria americana. On quedaria ubicada, doncs, l’obra de Huzinga?. Podríem situar-la entre aquest positivisme imperant i la naixent preocupació per la història no “événementiel”, de llargs processos cronològics, on allò que més importa és el sistema mental de cada època que podem albirar a través de les produccions artístiques o materials en general 4   

dels individus i no pas la mera dada històrica de la batalla o la decisió política puntual. Específicament, “La tardor...” va ser una veu més en la polèmica sobre l’art dels van Eyck i van der Weyden en la transició de l’art medieval al Renaixement, però una veu que no seguia els dictats metodològics del moment. L’obra sembla anar contra la noció de “Renaixement” de Burckhard. Huizinga opina que tant a Itàlia com al Nord d’Europa el món medieval arriba fins a la fi de l’Antic Règim, en paral·lel a un Renaixement que no nega; veiem doncs com el que li preocupa són, precisament aquests lents i llargs períodes que no es trenquen sobtadament ni són compartiments estancs. Huizinga estava en contra del positivisme més “cientifista”, del marxisme, de l’arxivística com a fi... ell mateix va dir que no era un historiador pròpiament. Això va fer que no caigués bé a molta gent, inclús a aquells que també s’oposaven al positivisme i al domini de la història política. Malgrat tot, Huizinga era un excel·lent coneixedor de l’arxivística, com demostrà a la seva història de Haarlem. A més, cal tenir en compte la influència que van tenir en la seva obra, en aquest sentit, les lectures de Windelband, H. Rickert, G. Simel i altres sobre la independència de la Història respecte el determinisme de les Ciències Naturals. El 1906 Huizinga imparteix un curs a Groningen sobre el Renaixement; el fet d’haver-se de preparar aquestes classes de ben segur que l’ajudà a “endreçar” mentalment les seves idees al respecte i de reflexionar-hi en profunditat; a més, el 1909 dirigeix un curs sobre lectures de la cultura Burgundia (sobretot Chastelain i Froissart) que va haver d’interrompre l’any 1911 per fer la seva recerca sobre la Història de la Universitat de Groningen i que no va poder reprendre a causa de la mort de la seva dona el 1914 i la seva mudança a Leiden. Alguns aspectes més que caldria tenir en compte en aquesta mena de beceroles metodològiques “huizinguianes” podrien ser: 1- El 1894 H. Pirenne publica el primer capítol del 3r volum de la “Histoire Générale du IVè siècle à nous jours: Le Pays Bas de 1280 a 1477”. La lectura d’aquesta obra i d’altres treballs de l’historiador gal colpí l’aleshores jove Johan. El 1908 Huizinga va a veure’l a París i comença una llarga amistat i influència mútua. 2- Hi ha una imatge entre idíl·lica, romàntica i ingènua recollida per alguns biografistes seus al respecte d’aquells anys que envoltaren la idea inicial de “La tardor...”. El 1907 mentre feia un passeig pel Damsterdiep (vora un canal de Groningen), va pensar que els segles XIV-XV al Nord d’Europa no eren una versió del Renaixement Italià sinó un “autumnal” -com dirien els anglesos- i pansit final de l’Edat Mitja. Però això era només una idea, li mancava un mètode i la metodologia contemporània no li semblava adequada. 3- La història de la religió, la devoció i l’església comença a sortir de les mans dels propis eclesiàstics i passa al domini dels historiadors universitaris, sobretot dels alemanys. Aquest aspecte esdevé, doncs, un interessant nou camp de treball pels historiadors que pretenien tractar elements culturals. 4- Però, a més del context acadèmic, cal tenir en compte el gust o afició pel món de la cavalleria (pseudocavalleria) per part dels holandesos i els francesos no necessàriament universitaris. Algunes dades que ho demostren: 5   

1879- Celebració de l’entrada del comte Edzard de Friesland a Groningen el 1506. Va ser representada com una mena de carnaval medieval. El Huizinga de set anys quedà impressionat per tots aquells cavalls, armes, banderes, cascs, escuts... 1884- Popularitat de “Le chevalerie”, de Léon Gautier; 1902- Exposició de pintura antiga Holandesa (durant els actes del 6è centenari de la batalla de Courtrai) a la que assisteix també com a espectador Johan; 1904- Exposició a París sobre pintura francesa dels ss. XIV-XV; 1905- Exposició a la Gruuthuse Mansion de Bruges d’art flamenc; 1905- Exposicions a Brussel·les i Lieja; 1905- Actes de la celebració del 75è aniversari de la independència de Bèlgica i representació del torneig de Carles el Temerari del 1452; 1907- Exposició a Saint-Trod (amb l’anunciació de van Eyck que era aleshores a l’Hermitage); 1907- Exposició a Bruges d’11 retrats de Felip el Bo i, de nou, l’anunciació de Van Eyck. Exposició sobre l’ordre del Toisó d’Or i es torna a repetir el torneig de 1905; 1910- Exposició a Brusel·les; 1911- ídem a Mechelen i Tournai; 1913- ídem a Gant. A Tournai es torna a representar el torneig de Carles el temerari; 1915- ídem a Amsterdam; etc., etc.

6   

LA COMPOSICIÓ I L’ESTRUCTURA DE “LA TARDOR...” Un cop redactat l’esborrany de “La tardor...”, Huizinga va pensar en diversos títols: Al mirall de van Eyck, també: El segles dels Burgundis. La tardor (Herfstti)... va ser una suggerència de Henriëtte Roland, poeta amiga seva. La primera edició la publica el seu editor de sempre Tjeenk Willink, de Haarlem, i la dedica a la seva primera dona (ell tenia 47 anys i cinc fills) En una edició posterior (la de 1923, dedicada ara a la Universitat de Tubinga per haver-li atorgat el Doctorat Honoris Causa) posa en dubte el fet que el títol reculli prou clarament la seva posició, de fet ell no va estar mai del tot content amb aquest títol: “L’autor (referint-se a ell mateix) tenia, a l’època en què va escriure aquest llibre menys consciència que avui del perill que pot haver en comparar les seccions de la història amb les estacions de l’any. Prega, doncs, que hom prengui el títol només com a una expressió figurada que pretén suggerir el to del conjunt” El llibre comença amb un pròleg d’una pàgina que molts se salten i amb un capítol determinant sobre el to de la vida: “Quan el món era 500 anys més jove tot tenia formes externes més marcades que ara...” Aquest món “més jove” té uns ideals que comparteixen totes les societats: la necessitat de creure i de buscar una vida millor. Cada societat ho expressa de manera (forma) diferent. Normalment, es fa o bé negant la realitat que l’envolta, o bé reformant-la (impossible fins el XVIII-XIX, segons Huizinga) o bé fugint al món dels somnis. Aquest darrer cas és el de la cultura del Nord Est d’Europa dels ss. XIV-XV. L’individu fuig cap al món dels somnis d’un món governat per la foscor i percebut només a través de contrastos. El món dels somnis és el de la (pseudo)cavalleria i l’amor cortès; el dels ritus religiosos excessivament populistes amb una mena de devoció angoixosa constant, ratllant en la histèria (però també compartint escenari amb la devotio moderna de T. de Kempis) i, finalment, en un art superarticulat, minuciós, totalitzant, hiperrealista... dels pintors i alguns escultors. Aquests punts articularan tota l'obra de Johan Huzinga. En començar a llegir l’obra, ens sembla que té un to literari, però és més aviat visual; ell era un artista visual, remarca totes aquelles sensacions de caràcter visual (colors, moda...) de l’època en que se centra. Huizinga ens parla de 2 “formes” d’aquest ideal tardomedieval: la literària; retòrica, religiosa i elevada, fosca, negativa, pessimista i la de la pintura i la literatura popular, més brillant i colorista, però no renaixentista. Mancaven dues condicions per a considerar-la així: la voluntat conscient, explícita, d’un voler recuperar alguna cosa que estava morta i oblidada i, en segon lloc, haver-ne fet una reflexió a l’entorn del propi ofici –considerat fins aleshores artesania- donant-li un contingut teòric. Diu J. Yarza Luaces: “Los más grandes creadores (holandesos d’aquests segles) jamás hicieron una reflexión escrita sobre su profesión y no quisieron volver sobre ningún pasado digno de recuperarse” (p. 311) Experimentaren amb l’espai i obtingueren uns efectes 7   

òptics superiors a alguns pintors italians, però de manera intuïtiva; no van crear un sistema de geometria perspectiva que ho justifiqués i assegurés. En la interpretació de “La tardor de l'Edat Mitja” cal tenir en compte també aquests ingredients: 1- La seva Tesi Doctoral (1897), que comportà un estudi previ del sànscrit i la cultura hindú, a més de les classes que va fer de cultura hindú a Amsterdam des del 1903 fins al 1905. Huizinga relaciona el comptemptus mundi (menyspreu del món) medievals i els rituals vistosos de les cerimònies amb el budisme com a expressió externa d’una forma cultural. Ens parla sovint d’elements sensorials que troba en les seves fonts medievals. Estudia la sinestèsia [ex.: “colors penetrants”] i se centra en el món de la representació del luxe o de la mort de manera hiperbòlica. 2- Huizinga era bon coneixedor de les tècniques pictòriques; ell mateix havia estat un molt bon dibuixant. Cal valorar l'esmentada participació, entre 1880-90, en la vida artística i cultural de Groningen. 3- Estava obert a tota influència; en no ser pròpiament historiador se sentia còmode afegint perspectives que fins aleshores no eren pròpies d'aquest camp: antropologia, etnologia, sociologia, psicologia de la religió... va ser dels primers en utilitzar W. James (1903, “Psicologia de la religió”) i Edward Tylor (1871, “La cultura primitiva”) 5-La influència d’A. Jolles també va ser notable. Algunes dades al respecte: 1896Huizinga invita A. Jolles a la Universitat de Groningen a fer una xerrada; 1899- Viatgen junts a Itàlia; 1903- En una carta a Huizinga, Jolles li suggereix que es dediqui als van Eyck; 1913- En una altra missiva li proposa d'escriure junts un llibre sobre l’Edat Mitjana. Mentre Jolles era lluitant a la 1ª Guerra Mundial amb els alemanys, Huizinga escrigué tot sol el llibre i li envià una còpia; Jolles l’alabà i li comentà que l’allargués el nombre de capítols dels 14 originals a 23. 1920- Jolles li diu que escrigui sobre Erasme... Dóna la sensació que Huizinga seguís els dictats del seu amic. A “Einfache Formen” (Formes simples, 1930) d' A. Jolles, hi ha molt en comú amb la filosofia de la “forma” de Huizinga; l'anàlisi d'aquest aspecte és un treball que resta per fer.

8   

LA RECEPCIÓ DEL “HERFSTTIJ...” Sovint s’ha criticat la seva obra no per ella mateixa sinó per l’autor. Per exemple; als anys 1940-42, Huizinga no estava amb la resistència quan el van venir a detenir a casa seva. Aguns crítics han comparat aquests aspectes de la vida de Huizinga amb la desigual biografia de March Bloch que va lluitar a la resistència, va ser capturat, torturat i afusellat. Huizinga era un estoic no volia saber res de política, era un aristòcrata de la intel·lectualitat. Una altra qüestió que ha estat criticada de l'autor holandès és el fet que no li agradaven els grups professionals o ocupacionals; els gremis són tractats a “Hersfttij...” només en el seu exhibicionisme, no en la seva feina diària. No estudia el pes de la cultura urbana burgúndia. A més sembla que estava en contra del canvi i la novetat. Preferia la continuïtat. L’últim capítol de “La tardor...” sembla que ens hagi de parlar del canvi (“l’adveniment de la nova forma”), però no ho fa. Encara se li ha criticat també el fet que no creà escola. Johan Huizinga era acadèmicament individualista i independent i volia que els seus alumnes ho fossin. Era contrari a què una persona tingués poder emocional sobre una altra. Ell mateix no procedia de cap escola; simplement no en tenia prou de ser filòleg, volia ser alguna cosa més. I, parlant d’escoles, ometé Marx i Freud dels seus estudis. El primer perquè el considerava excessivament determinista (no pel fet que es donin una sèrie de condicions s’ha de produir necessàriament un efecte), el segon perquè la seva formació religiosa (ell no practicava cap confessionalitat, però era creient) el feia honorar el dret a la privacitat de tothom; la psicoanàlisi era una manipulació perillosa del comportament humà i violava una llei bàsica de la civilització: el dret a la privacitat. Finalment, altres aspectes que li han estat criticats són el fet que no distingeix sovint entre el principi de l’edat Mitja i el final, fa observacions que extrapola als mil anys o més de tota l’època i que tampoc no localitza els subjectes geogràficament ni socialment, com si aquesta circumstància no tingués cap importància, de fet, se centra en subjectes de l'alta cultura sense expressar-ho explícitament. Malgrat tots aquests retrets, en publicar-se, el llibre agradà a M. Bloch, L. Febvre, Ernest Kantorowitz, Giuseppe Bonomo... però als anys 30 tothom estava pels temes socials, l’estructuralisme i la història quantitativa. No s’usa com caldria en Història de l’Art, entre altres coses perquè no segueix una metodologia prou objectivista, a més; molts historiadors l’han criticat des d’aquest camp perquè han emprat l’edició anglesa de 1924 (que és l’abreujada) sense tenir en compte edicions anteriors i posteriors. A la xerrada, vaig mostar un exemple de mala traducció d'un fragment que descriu l'Anunciació de van Eyck (p. 403: “Los vitrales [no són els vitralls sinó els rajols!] ostentan, además de los signos del zodíaco, de los cuales son visibles cinco, tres escenas de la vida de Sansón y una de la vida de David”) En morir el 1945 i en publicar-se les seves obres en anglès, el 1950, molts el van criticar durament [sobretot Ward i Collie (1964) i P. Geyl (1963)] però gairebé sempre a partir dels articles més que no pas directament de “La tardor...” 9   

Cap el 1960-70 retorna el seu interès de la mà de K. J. Weintraub i la conferència de 1972 de Groningen, en motiu de l’aniversari del naixement de Huizinga. Darrerament, s'ha recuperat l'interès per l'obra. Per exemple, William Bowsma ha titulat el seu llibre del 2000 “The waning of the Renaissance”, en referència explícita al títol del de Huizinga. Bowsma comenta que en referir-se a la tardor també podem parlar dels fruits de la tardor donant un altre aire a la interpretació del títol que tan poc agradava a Huizinga. Altres autors com J. Le Goff, M. Aston, R. Anchor... diuen que fou un pioner de la història de les mentalitats, també ho han valorat així Duby, Vovelle i de l’etnografia del passat (Peter Burke) Actualment, per a tots aquells que des de la Filologia (vegeu l’anàlisi que fa de la influència del Roman de la Rose) o des de la Història de l’Art voleu apropar-vos a una contextualització social de les produccions artístiques dels darrers segles del món medieval, crec que trobareu en aquest llibre no solament abundosa informació, sinó un mètode no excloent del tot laudable i no prou valorat.

10   

Alguns fragments de l’obra que es poden acarar amb les imatges del power-point

Pg. 375: La cort i l’església no son, de cap manera, tota la vida d’aquell temps. Per això tenen tanta importància les obres d’art en què hom expressa alguna cosa de la vida externa a aquestes dues esferes. Alguna cosa d’aquestes s’irradia en una joia única: el retrat del matrimoni Arnolfini. En ell tenim l’art del segle XV en la seva forma més pura; en ell és on ens apropem a l’enigmàtica personalitat del mestre Jan van Eyck. En el retrat no estava obligat l’artista ni a expressar la fulgurant majestat de les coses sagrades, ni a servir a l’orgull dels grans senyors; eren els seus amics a qui pintava en ocasió del seu enllaç. (...) en aquest cas no podem parlar d’un retrat burgès ja que Arnolfini era un gran senyor i reiteradament conseller del govern ducal (...) Sigui com sigui, l’home retratat en l’obra era un amic de Jan van Eyck. Així es dedueix de la forma fina i significativa amb què el pintor ha firmat el seu treball, amb la inscripció damunt el mirall: Johannes de Eyck fuit hic, 1434. Joan van Eyck ha estat aquí. En el profund silenci de l’habitació ressona encara el timbre de la seva veu (...) Heus aquí de cop davant d’aquella tardor de l’Edat Mitja que coneixem i que busquem vanament en la literatura, la història i la vida religiosa d’aquell temps. l’Edat mitja feliç, noble, pura i senzilla de la cançó popular i la música religiosa. Pg. 380 La carrera ascendent que més sorprenia als contemporanis era la del canceller Nicolàs Rolin qui procedent de baixa extracció social arribà a prestar els més alts serveis com a jurista, financer i diplomàtic. Els grans tractats firmats per Borgonya els anys 1419 a 1435 van ser obra seva. Per mitjans no totalment irreprotxables havia acumulat immenses riqueses que invertí en nombroses obres pies. I, no obstant, les gents parlaven, plenes d’odi, de la seva cobdícia i supèrbia. No creien en l’esperit religiós que portaven a terme aquelles obres. Aquest Rolin, tan pietosament prostrat de genolls en el quadre de van Eyck, avui al Louvre, que va fer pintar per a la seva ciutat natal, Autun (...) tenia fama de no conèixer més vida que la terrenal (...) Cal sospitar darrere el rostre del donant de la Madona del canceller Rolin un ésser hipòcrita? (...) p. 423 Compara literatura i pintura: “L’element retòric i de guarniment no falta completament en l’art plàstic. Hi podem trobar innombrables racons del que podríem anomenar retòrica pintada. Tenim, per exemple la Madonna del canonge van de Paele, de van Eyck, el Sant Jordi que encomana el donant a la Verge. És evident que l’artista va voler ser arcaïtzant en aquella cuirassa d’or i en aquell casc fastuós; i l’actitud del sant és vàcuament retòrica”

11   

BIBLIOGRAFIA

Les pàgines a què em refereixo quan esmento textos de “El otoño...” corresponen a la següent edició: Huizinga, Johan: El otoño de la Edad Media. Madrid, Alianza Editorial, 1985. Versió de José Gaos. Les traduccions (traïcions) són meves.

Les dades que contenen aquestes pàgines han estat extretes (sovint parafrasejades, ja em perdonareu) de: Colie, R. L.: “Huizinga and the Task of Cultural History”. The American Historical Review, vol. 69, No 3 (Apr., 1964). pp. 607-630 Geyl, P.: “Huizinga as Accuser of His Age”. History and Theory, vol 2. No. 3 (1963) pp. 231-262 Huizinga, J.: “My path to History” Dutch Civilization in the Seventh Century an other Essays, 1968. Koops, W. R. H., E. H. Kassman and G. van der Plat eds.: “Johan Huizinga” 18721972. The Hague-Nijhoff, 1973 Peters, E. and W. P. Simons: “The new Huizinga and the Old Middle Ages”. Speculum, Vol. No 3 (Jul. 1999) pp. 587-620 Sellery, G. C.: “Review: The Waning of the Middle Ages...” The American Historical Review, Vol. 31. No 1 (Oct., 1925). pp. 113-114 Yarza Luaces, J.: “El realismo de los pintores flamencos y su difusión” a: Historia del Arte; Edad Media. Madrid, Alianza Editorial, 2003. pp. 310 i ss.

12