Prosa , Vers Catala Junts

2n Cicle- 1r Premi Thais Trasmontan – 3r B Modalitat: Prosa

Segons molta gent la vida és un estat en el que et posen “obstacles”que has d’anar superant. Segons uns altres la vida no és res més que un batec de cor rere l’altre. Jo pensava com aquells últims i quan em vaig adonar que no era així, ja era massa tard. Semblo fort però en realitat no ho sóc i els “obstacles” em superen. Tot va començar quan tornava de la biblioteca. Potser em vaig saltar un semàfor, no ho sé, però l’últim que vaig veure va ser un cotxe al meu costat dret,tot va ser perquè vaig creuar el carrer sense pensar-ho, escoltant la meva música preferida. Després d’això tot es va submergir en una foscor i silenci tètric estrany per a mi. Desconec quant temps vaig estar així però no va ser gens agradable. Sempre m’he excusat del que havia fet malament, però ara, encara que m’excusés no serviria de res, tot el que veia era negror, i no hi havia ningú. -Joan, Joan , encara que no m’escoltis, vull dir-te...vull dir-te que la culpa va ser meva i només meva, em sento tan malament...- Aquella veu era dolça i càlida, era la meva germana. “No ho sentis, no em vas venir a buscar perquè tenies molta feina...”deia una vegada i una altra, però ningú em responia. -Senyors Coba- era una veu profunda i masculina- El seu fill, bé, està en estat comatós- Ara vaig sentir un petit crit del meu pare ofegat pels plors de la meva mare. - Però, es despertarà, oi? – Era el meu pare, mai l’havia sentit com ara, amb una veu suplicant, buida, trista.

-Potser, o potser no- va continuar amb veu dubitativa- Bé, és que no els vull donar falses esperances, potser es despertarà en unes hores, dies o... mai. El metge va continuar parlant, però ja no l’escoltava. Estava en coma. Mai vaig pensar que acabaria així, en un llit d’hospital , sense poder fer res i amb un futur incert per davant. Vaig tenir temps per reflexionar, mai li havia donat tanta importància a la vida com ara, em sentia com un nen petit, que mai li fa cas a una joguina i quan li prenen comença a plorar. Ara pensava en la quantitat de coses que no havia fet i que segurament mai faria. Mai seria pare, mai sabria com és aquest sentiment,no veuria mai més als meus pares envellir feliçment, als meus futurs nebots...mai. En el fons sabia que no tornaria, i preferia morir a quedar-me aquí per sempre. No, ara no em podia deixar anar per aquests pensaments, encara no havia pensat en la meva família, en tothom a qui coneixia. Si moria els deixaria i això tampoc ho volia. Havia de prendre una decisió, i ràpid, se m’estava acabant el temps, n’estava segur. Vaig notar una lleu pressió a la meva mà dreta i després vaig sentir una cançó que m’era familiar. Ja sabia qui era, era la meva mare. Em solia taral·lejar aquesta melodia quan era petit. Me’n recordo com si fos ahir. Quan em despertava per la nit per culpa d’un malson la meva mare sempre era allà per abraçar-me ben fort i per cantar-me aquella cançó de bressol. Ara també em venia a la memòria quan el meu pare em va renyar per trencar aquell gerro tan lleig, quan tenia uns 9 anys, “però si era horrorós”, li vaig escridassar, i ell primer enfadat i després amb una mirada de complicitat em va xiuxiuejar “oi que sí?, però calla, que si no la mare s’enfadarà amb mi”. També me’n recordava dels caps de setmana a ca l’àvia, on la meva germana i jo jugàvem als camps de roselles. Durant uns instants em vaig quedar pensant, però no una decisió, sinó que em vaig perdre en tots el records, els bons i dolents, en el que hauria d’haver fet i el que no i en com reaccionaria la meva família si... moria. L’últim que vaig sentir va ser una cremor des de els dits dels peus fins la punta dels cabells, era insuportable.

Després, tot aquell dolor es va acabar, i em vaig veure cegat per una llum blanca, com la dels focs dels teatres. Ara podia caminar, però no sabia on. Vaig continuar sense un rumb fix i de sobte, les meves cames van anar desapareixent lentament. Havia mort, això ho sabia, però què passaria ara? això encara no ho sabia cap metge ni científic i ara m’anava a passar a mi. Continuava sentint la melodia, no tenia por, això havia passat, ja. Naixem per morir i morim per viure en els records de les persones que ens estimen , i, ben mirat, és com ser immortal. Continuava desapareixent, com un paper que es crema. La meva vida va expirar, com una espelma apagada pel vent i l’últim que vaig sentir va ser aquella dolça melodia.

1r Batxillerat. Accèssit Laura Castillo Rojas Modalitat: Prosa Realitat o somni?

Que són els somnis sinó el reflex dels nostres sentiments, els nostres pensaments, les emocions, les il·lusions i els desitjos? Jo ja entenia tot això, però sovint volia creure que el que somiava se’m faria realitat tard o d’hora. Que, en realitat, els somnis ens avancen situacions de la nostra vida que encara han de passar, és a dir, que són somnis premonitoris. I amb tot això, una nit que dormia profundament, vaig somiar amb ella.

Jo era dins d’un autocar. Viatjava cap a un destí desconegut, no tenia la més mínima idea de cap a on anava i com era que estava a l’autocar. Però quan la vaig veure, a ella, aquestes preocupacions van fugir ràpidament del meu cap; només podia pensar en aquella noia. Era asseguda al seient del meu davant. Anava sola, i vaig decidir saludar-la, asseure’m al seient del costat i presentar-me per parlar una mica, per fer el viatge més amè i que no es fes tant llarg, si és que era llarg. Quan vaig estar al seu costat vaig poder observar la seva bellesa: tenia una cabellera preciosa, llarga i d’un negre brillant; un parell d’ulls petits però impressionants, d’un blau clar que relluïa; i la seva pell era blanca i fina. Transmetia tota ella una sensació de delicadesa tal que semblava que només fregar-la es trencaria. Vam començar a parlar una mica de nosaltres, del paisatge, d’això, d’allò... fins que, no sé com ni perquè, ens vam fer dos petons a les galtes, com si ens acomiadéssim. Llavors, de sobte vaig baixar de l’autocar i, sense saber com, vaig aparèixer a la plaça del poble dels meus avis. Coneixia el poble a la perfecció perquè havia crescut allà, encara que feia temps que no hi vivia. Mentre me’n adonava que aquells carrers no havien canviat des que vaig marxar va començar a ploure. Plovia amb intensitat. Des d’ on era podia veure el campanar d’una església, que hi era a prop. Vaig començar a córrer en direcció cap a ella per refugiar-me de la pluja. De camí vaig preguntar-li a una dona on érem, i la seva resposta va ser: “En Santa Eulàlia, noi”. Em vaig quedar parat. Aquell no era el poble que jo coneixia, almenys no tenia el mateix nom, però al somni era idèntic. En aquell moment va sonar-me el telèfon mòbil que portava a la butxaca. L’agafo. M’havia arribat un missatge d’ ella! Deia: “Però on ets? T’has baixat de sobte”. És llavors quan desperto. Eren les nou del matí. Sense deixar de donar-li voltes al somni, em vaig llevar. Va ser un somni que em va semblar tant real... que vaig decidir buscar a

aquella noia. Però... per on podria començar? Què podria fer? Una part de mi em deia que no podia ser, que era impossible, o potser m’havia tornat boig. Només era un somni, res més. Però l’altra part em deia que si havia somiat allò havia de ser per alguna raó, que existia un significat, que potser aquella noia existeix de veritat i també l’ha somiat. Havia d’esbrinar qui era. Van transcórrer uns dies abans de posar-me en marxa, uns dies en els que vaig estar pensant on anar i què fer per trobar-la. Vaig decidir començar per Santa Eulàlia, el poble on se suposa que havia estat, en el món dels somnis, és clar. El viatge va ser llarg i per desgràcia meva no la vaig trobar, a ella ni tampoc cap pista que m’ acostés. Llavors vaig anar al poble on vaig créixer, on potser la trobava asseguda a la plaça. Però tampoc hi era. En tornar a la ciutat anava perdent l’esperança, ara sí que em semblava impossible trobar-la i m’anava resignant a la idea. Fins que un dia, en un altre dels meus viatges vaig veure l’església que apareixia al somni. No sabia on era, però fos com fos havia d’entrar a aquella església. Un cop dins em vaig apropar a un mossèn per preguntar-li per la noia quan, abans de poder obrir la boca, la vaig veure. El cor se’ m va accelerar de cop i volta i volia córrer cap a ella, però no podia. Què li diria? “Hola, et conec d’un somni”. No, em tractaria de boig. De totes maneres no podia deixar escapar l’oportunitat i em dirigí cap a ella. Quan estava a punt de fer-li un toc a l’espatlla perquè em veiés i parlar-li em vaig despertar. No! M’havia adormit a l’autocar! Vaig fer esclatar un crit de ràbia que va sortir del més profund de mi. Un altre cop el mateix, no pot ser, quan creia que l’havia trobada... Aleshores després de relaxar-me una mica vaig anar a preguntar-li al conductor si passàvem per cap església durant el recorregut. Em va contestar que justament no feia gaire acabàvem de passar una, exactament en el moment en que vaig fer el crit. Sense pensar-m’ho dos cops vaig demanar-li al conductor que parés l’autocar per poder-me

baixar. Vaig córrer en sentit contrari al del recorregut de l’autocar fins que vaig ser a les portes de l’església. Decidit, hi vaig entrar. No hi era, no la vaig veure. Però no havia de perdre encara l’esperança. Em vaig apropar al mossèn per preguntar-li amablement per la noia, si la coneixia o l’havia vist. La seva resposta, per a la meva alegria, va ser afirmativa, i em senyalà on era asseguda. No trobava paraules per poder agrair-li. Però em va sorprendre que ell em preguntés qui era jo, ja que deia que la noia havia arribat tan sols feia cinc minuts buscant a algú amb la meva descripció. Ara si que m’havia quedat sense paraules! Hauria sigut el destí el que m’havia portat fins a aquell moment? Jo ja ni tan sols sabia què dir-li a ella, però el que sí sabia era que ella em coneixia. Hauria tingut el mateix somni que jo? Com coneixia l’església si només l’havia somiada? Mentre em passaven pel cap un munt d’incògnites jo ja estava al seu costat. Abans que pogués reaccionar em va dir: “T’estava esperant”. Em vaig quedar parat, no sabia què fer. Així que se’m va apropar encara més i em va fer un petó. Aleshores, un cop recuperat de l’emoció, li vaig preguntar com podia saber que jo estaria en aquesta església si només m’havia vist baixar de l’autocar. Ella em va respondre que al somni jo no m’havia baixat de l’autocar, sinó que m’havia baixat d’un cotxe uns minuts abans de casar-nos, i que ella m’estava esperant en aquella mateixa església.

Batxillerat. 1r Premi. Modalitat: Prosa. Silvia Rodríguez Conejo.

La vida és un somni, despertar és allò que ens mata. Virginia Woolf

...I llavors vaig obrir els ulls.

La foscor m’envoltava. Estava atordida i tenia una mica de mal al cap, però m’era igual, per fi havia passat tot. Encara recordava el dolor, aquell dolor tan profund que em negava els sentits, que em tenia presonera dins meu, que em sotmetia. Podia tornar a pensar, ara tot era tranquil. Aquí no hi havia pena ni dolor, només foscor. Les meves oïdes ja no rebien crits, crits que la meva boca ja no emetien. Els meus ulls ja no estaven inundats per llàgrimes, llàgrimes que abans m’ofegaven. Si, definitivament havia fet el correcte, això era el millor. La vida es dura, cruel, un malson amagat darrera les meravelles d’un somni i jo havia estat llesta, a mi la vida no m’enganyaria més, me’n vaig adonar a temps i vaig decidir despertar d’una vegada. “Quina ironia! Ara la gent creurà que estic adormida, que dormiré per sempre, però els pobres innocents no se n’adonen que mai he estat més desperta i que són ells els qui encara somnien.”vaig pensar.

No se com havia estat tan cega abans. La vida és molt astuta, juga amb nosaltres com si fóssim nines; espera i espera pacientment fins a que trobis allò que s’anomena felicitat, allò que has estat buscant des del començament de la teva existència i després te la pren, així, perquè sí, sense explicacions. S’apodera de la teva felicitat i se la dóna a una altra persona per a després arravatar-se-la de nou. Ella ens converteix en el que acabem sent, uns infeliços que, a costa dels demés, faríem qualsevol cosa per aconseguir el que volem. És tan retorçada que ni tan sols ens permet recolzar-nos en els altres ja que aquests t’acaben donant l’esquena per mirar de que la teva desgràcia no sigui la seva també. Aquesta era una altra cosa bona d’aquest lloc; la soledat. Aquí només hi era jo, ningú més. Jo i les meus pensaments. Ara la soledat m’agradava. De vegades podia arribar a ser una mica avorrida, però, què més dóna si estàs prou resguardada dels atacs de l’exterior? Llàstima que no hagués aprés això abans.

La veritat és que, l’única pega que li trobava a quest lloc era el fred. Jo sempre havia estat una persona de sol, de calor. A l’estiu m’encantava córrer pel camp, ballar amb la brisa escoltant el feliç cant dels ocells mentre els raigs de sol recorrien la meva pell dotant-me d’una escalfor reconfortant, estirar-me sobre la gespa –entre les flors– endevinant formes als núvols o recolzar-me en un arbre amb un llibre obert entre les mans. Tot això m’agradava molt, però suposo que aquesta era una altra de les moltes estratagemes de la vida per a no deixar-me veure la realitat, per a que no resultés massa evident la seva veritable naturalesa. Ara el fred recorria lentament el meu cos, esborrant, poc a poc, la calidesa de la meva figura. Ben pensat, el fred no era tan molest. si que al principi punxava –com si petits cristalls fessin dibuixos sobre la pell– però desprès ja no se sentia rés.

Bé, era hora de situar-se. Ajudant-me amb les mans, vaig mirar d’aixecar-me. Va ser llavors quan em vaig adonar de que el terra era humit. Havia estat tan capficada en els meus pensaments que no m’havia adonat de que estava asseguda sobre una superfície de pedra mullada.

Desprès d’aixecar-me vaig començar a mirar el meu voltant. No podia veure rés. La negror era tan densa que no aconseguia distingir possibles siluetes en l’extensió. I de cop, la vaig veure, la llum, la llum que deien que hi havia. Vaig començar a plorar. Però aquest plor no desprenia àcides gotes de dolor, sinó de goig. Em vaig posar en marxa. Un peu davant de l’altre. La velocitat augmentant gradualment. M’apropava a la llum. De sobte vaig sentir alguna cosa. Era la mare, la meva mare cridava el meu nom des de la immensitat que havia deixat enrere. Vaig dubtar durant un moment, això no m’ho esperava; la vida podia ser molt cruel però mai m’hauria imaginat que utilitzaria trucs tan baixos. Ara més decidida que mai vaig donar els últims passos cap a la llum i quan per fi ja estava quasi dins, una ventada em va empènyer cap enrere. “No, jo no vull tornar, em vull quedar,” vaig cridar. “Si us plau.” Va ser el meu últim recurs.

...I llavors vaig tancar els ulls.

Premis Sant Jordi 2009. – Llengua catalana.

1r Cicle. 1r Premi Modalitat: Poesia. Anna Fortea Gea – 2n B

Barcelona, neta i plena. Arreu hi ha gent de tota mena. Rambles plenes de vida artística i velles tradicions. Cel blau, gris o blanquinós, plujós o turmentós: de tots colors. Espectacles multiculturals d’estàtues que envaeixen les Rambles. Llargs camins per descobrir, plens d’obsequis d’útil servei. Onades grans i escumoses, que es trenquen vora la sorra. Núvols enlairats que cobreixen sencera la ciutat. Arriben visitants a una nova cultura: la dels habitants de Barcelona.

1r Cicle. Accèssit Modalitat: Poesia. Ester Fernàndez Rodríguez – 1r B

L’AIGUA SE’NS ACABA. Aigua, font de vida, I ningú ho oblida ! Gaudeix-ne mentre encara en quedi. Utilitzant-la tant potser se’ns esgotarà : A alguns països l’aigua se’ls està acabant. En els països rics, en canvi, no l’estem aprofitant. Sempre estem dient: “reutilitza l’aigua”! Veritablement, però, ho estem fent? I ara tu, què fas al respecte? Demanem de tu la col.laboració més perfecta. Aquest poema s’ha acabat i espero que t’ho hagis ben pensat.

2n Cicle – Accèsit. Modalitat: Poesia. Noelia Cruz Ortiz – 4t A.

Els somnis són d’allò més important. Sempre tenen un principi, però alguns no tenen final. Hi ha somnis de mentida, que són els que, una vegada despertes, mai no tornes a recordar.

Però també hi ha somnis que són de veritat, que mai s’obliden i que ens fan raonar.

Aquests somnis són aquells pels quals hem de lluitar, i a més ningú els pot robar; són només nostres i la gent no hi pot entrar.

Jo tenia un somni, un de veritat. Però un dia, sense més, el somni es va esfumar. Sé que aquest somni ja no tornarà. I no perquè me l’hagin pres, sinó que el que va passar és que el meu somni es va fer realitat.