Poemes Ma. A.anglada

PETITA ANTOLOGIA POÈTICA

Ma. ÀNGELS ANGLADA

Díptic (1972) FRÀGILS MURALLES Fràgils muralles, arbres batuts pel vent entre les closes, com en recorden les reixes de silenci entre molts pensaments i la paraula! Tantes vegades ens és negat, germans, dir cada cosa amb el nom clar que una vella sang dicta! VIETNAM Hem vist l'infant creuar els carrers de la mort germà dels nostres fills, buit de jocs i rialles. Hem vist l'infant creuar el carrer de la mort mentre alats corses els seus passos retallen. Cap alba ja no és nova ni cap rosa innocent i es glaçaran els mots en el vers dels poetes si oblidem que els infants petgen camins de mort -raïms mai madurats, quina amarga verema! No podem cridar junts contra el crim i la sang però a la cova profunda on els records s'amaguen viuran sempre aquests ulls que la por ha entelat i tenyiran de dol les alegres imatges.

NO SÉ JUGAR AMB MÀSCARES No sé jugar amb màscares, amics. Estimo massa les paraules nostres de molts llavis de cendra, crit i flama. No em serveixen per fer-ne hàbil disfressa d'uns pocs pensaments clars ni per bastir-me, en arbres de misteri, nius de somnis remots. A la cruïlla dels camins de la nit, la veu ressona: hem escollit, en l'espera de l'alba els dards de la veritat, o un dur silenci. MADRIGALS PER A UN INFANT ADORMIT II T'he despertat: tenies la cara plena de sol, i tant llum sobre la llum closa dels teus ulls! Jo mirava les palpitants parpelles com l'ombra d'una vela sobre el mar, o com l'ala d'un ocell entre roses.

Kiparíssia (1980) QUAN EL NOSTRE POBLE ES RETROBARÀ Quan dits d'alba trauran estranys vels del seu rostre, estols de mots nous naixeran. Per cingleres de llavis les síl•labes trescaran com els ràpids isards. Vell jardí tant de temps emmurat entre tanques, a milers els penjolls d'unes noves, vermelles cireres dringaran tot just nades i sé que les mans que s'hi allarguin mai més no seran decebudes. No em pregunteu si ho veurem, ans amb mi celebreu-ho per endavant. Us ho dic amb frisança i alabastre de vol que m'espolsa aquest pòsit d'antiga tristesa a les ales.

DE VEGADES, PEL MARÇ De vegades pel març, l'aire es tornava tebi. Ales d'abril somreien a frec del campanar, el bleix del temps gemmat suaument agitava els jardins de les cases i els jardins de la sang. Els arbres borronaven. Poc després llavis grèvols de poncelles besaven aquell vent amorós i entre el saüc i l'heura s'acoblaven les merles. Però encara era l'hivern als jardins de la sang: com infants que es desvetllen a mitja nit i ploren, els havien bressat amb rondalles de por. Per als jardins de sang era la primavera una frisança estèril. El temps, no sempre esquerp, guardà en calzes madurs la llum dels dies tendres i a poc a poc floriren els anys del seu estiu. De vegades, pel març, l'aire es tornava tebi. DUES PLANES He estimat el Montseny sense ametistes, La plana adusta en els seus llargs hiverns, Els vels espessos d'imprecisa boira. Conec el ressò clar de les campanes Als vells carrers de la ciutat dels Sants, La plaça on van penjar en Bac de Roda. Camí dels vents, he estimat l'altra plana Els vols de les gavines als sembrats, Les aigües, com nosaltres, indecises. Somrient, l'alabastre de les verges Dins els seus temples de color de temps. El mar, que va ser un dia camí nostre.