Per O Per A.pdf

SOLÀ, Joan, A l'entorn de la llengua, Editorial Laia, Barcelona, 1985.

www.cat1714.tk

LLETRA DE BATALLA PER “PER” I “PER A” Ni jo sóc un cavaller medieval ni la qüestió de per i per a sembla prou adequada per a un desafiament armat. Sembla. De fet, però ja cal que us assegureu del vostre coratge si preteneu d’heure-us-les novament amb aquest os de mal raure de la nostra gramàtica. Em proposo d’escriure una sèrie d’articles (procuraré que no passin de tres) sobre aquest tema, amb calma i amb la màxima claredat que podré, però també amb un punt d’agressivitat, o d’ironia, o d’afany proselitista. Ve-t’ho aquí. Ja deuen haver observat que el primer per del títol vol dir “a propòsit de”: no “a favor de” (ni “contra”, és clar). Certament ens trobem davant d’una qüestió envitricollada. Ho saben prou tots els lectors, i molts d’altres, per la pràctica de cada dia. Els manuals ens la presenten neta i polida i retallada com si es tractés d’un punt tan clarament esquematitzable com l’accentuació. Un cop tancat el manual, tothom es desespera davant la impossibilitat d’aferrar amb les regies apreses la multitud informe de casos i casos. No ens vulguem enganyar més. Joan Coromines mateix ens ho aconsella abans d’entrar, coratjós com ell sol, en aquest bosc embullat. I embullador: el lector de Coromines, si decideix desafiar el repte de l’autor i seguir-lo lianes endins, no té més remei que recolzar-se ara i adés a la soca d’un arbre amb els ulls tapats perquè el rodament de cap no el traeixi. L’autor, amb commiseració, va concedint que no és fàcil de seguir aquell fil d’Ariadna, que tal o tal punt potser és més subjectiu que objectiu, que a cada moment hi ha el perill de no discriminar entre lògica, semàntica i sintaxi. I bé. Som-hi. En català usem la preposició per en una sèrie de casos que no creen problemes relacionats amb l’altra preposició, per a: als predicatius (et vaig prendre pel meu germà), a certes determinacions locals (vaig passar per aquí), de temps (pel juny la falç al puny), de manera (ho va fer per força o per casualitat) i de causa (ha cedit per por del càstig), i amb la persona agent de la veu passiva (l’escriptura va ser redactada pel notari). Però hi ha les nocions de finalitat, destinació i objecte (que impliquen posterioritat respecte d’un altre moment que es considera), en les quals s’interfereixen els valors i els usos de les dues preposicions, i això, per raons que avui no són del cas. La normativa actual intenta de regular aquests usos segons unes normes que el lector ja coneix i que són les següents:

1

V acc. vol. . . . .

+ PER

2

X . . . . . . . . .

+ PER

3

X . . . . . . . . .

4

V no acc. vol . . .

+ INFIN

+ conj. QUE ADV + PER A + SN

+ PER A + 5

(V) SUBST / ADJ

INFIN

SOLÀ, Joan, A l'entorn de la llengua, Editorial Laia, Barcelona, 1985.

www.cat1714.tk

Resseguim i comentem un xic els números d’aquest esquema. 1. Quan la preposició depèn d’un verb d’acció voluntària (“V acc. vol.”) i regeix un infinitiu, usarem sempre per, tant si la relació que s’estableix entre els dos verbs és causal, com final, com de les dues classes alhora. Exemple: vindré per comprar la màquina. Això de “verb d’acció voluntària”, Coromines diu que és una precisió de Moll. Però abans que Moll en va parlar Marvà. 2. Sigui quin sigui el regent (X), si la preposició precedeix la conjunció que (no el pronom què, alerta) usarem sempre per (i obtindrem per + que = perquè), tant si la relació és causal com final. Exemples: és indispensable perquè et recuperis aviat; t’ho donen perquè volen. En els altres casos, usarem sempre per a si hem d’establir relació de destinació, objecte, finalitat (aquí hi ha el complement indirecte, però també altres relacions que no s’hi identifiquen), i per sí es tracta de causa, motiu o les altres relacions vistes al tercer paràgraf. Concretament, si hi ha les idees de destinació, objecte o finalitat, l’ús és el següent: 3. Sempre per a si segueix un adverbi (ADV) o un sintagma nominal (SN) (aquí s’hi inclou el pronom), hi hagi el que vulgui (X) abans de la preposició. Exemples: això és per a demà o per a tu; he escrit un article per a «Canigó» o per a les deu (si és radiofònic). 4. i 5. També usem per a si l’element regit és un infinitiu, mentre el regent no sigui un verb d’acció voluntària: és a dir: si el regent és un verb, però no d’acció voluntària (núm. 4) o bé un substantiu o un adjectiu (els quals poden dependre, o no, d’un verb qualsevol) (núm. 5). També, en aquests casos, s’usa per a (com hem dit al núm. 3) si el regit és un adverbi o un sintagma nominal (o pronom). Exemples amb infinitiu: aprofitarem la festa per a comprar; és prou apte per a fer de secretari; li posaven dificultats per a desanimar-lo. I aquí els autors no s’entretenen a enumerar quins són els verbs que no són d’acció voluntària, llevat Coromines, que especifica de manera suficient: bastar, necessitar, caldre, etc.; mancar, faltar, etc.; servir, valer; aprofitar, utilitzar, etc. I tots els autors tenen compte a advertir que usar i emprar es consideren com si no fossin d’acció voluntària (el lector pot advertir que, almenys, aprofitar i utilitzar són iguals que usar i emprar des d’aquest punt de vista; però abans de Coromines no s’havia preocupat ningú d’eixamplar l’horitzó). Això és el que diu la normativa actual. Avui ho deixarem així, sense aixecar cap llebre, perquè tothom ho pugui recordar millor i, si li abelleix, pugui consultar els manuals que té a casa i pugui començar a comprovar si l’esquema funciona o no i quins problemes hi ha. Advertim només que les raons per regular d’aquesta manera aquest punt de la llengua són les següents: la suposició que la llengua clàssica anava si fa no fa així; la suposició que la imitació del castellà durant la Decadència va espatllar el mecanisme; sobretot, la suposició que la llengua necessita distingir per de per a en els casos vistos per evitar ambigüitats. Ja veurem quines són les ambigüitats, i moltes altres coses. Fins diumenge vinent. No em poden negar que avui els ho faig barat.

SOLÀ, Joan, A l'entorn de la llengua, Editorial Laia, Barcelona, 1985.

www.cat1714.tk

LES FLAQUES DE LA TEORIA DE “PER” I “PER A”

Diumenge passat acabàvem el col·loqui advertint que les raons per regular aquest punt de la llengua eren: la consideració a l’ús clàssic, la por de dependre del sistema castellà i la necessitat de desfer les ambigüitats que resultarien si només usàvem per. Malgrat tot, l’esquema que comentàvem no sembla pas que estigui muntat atenent només aquests punts de vista. D’entrada, diríem que està muntat atenent el tipus de categoria gramatical que antecedeix i que segueix la preposició problemàtica, bé que no hi falti mai la idea directriu de finalitat, que cal distingir d’altres relacions. Fabra és qui va formular, en diferents represes, aquesta teoria, però ho va fer tant o més amb jurisprudència (és a dir, amb l’exemple dels seus escrits de tota mena) que amb l’exposició sistemàtica i taxativa. A fi de comptes, és una qüestió que no va acabar de quedar mai del tot fixada i esboirada; la mateixa terminologia no és prou segura ni clara. Avui ens entretindrem a veure això, precisament; i ens veurem obligats a citar Coromines (ho farem per paràgrafs del seu estudi), perquè és qui ha trepitjat aquest terreny de manera més minuciosa. VERB D’ACCIÓ VOLUNTÀRIA. La primera dificultat és a delimitar els verbs d’acció voluntària. L’escriptor s’empassa (perquè no suposa cap dificultat de l’altre món) que usar, emprar, aprofitar i utilitzar (si és que no n’hi ha cap més) exigeixen per a com si no fossin d’acció voluntària (¿ergo ho són?, ¿o no ho són?), però no pot estarse de fer una ganyota, sobretot pel fet que el gramàtic no li diu les raons del privilegi d’aquests verbs. Però bé. Un cop tenim ben delimitats aquests verbs, ens trobem amb la següent casuística. Fabra emprava sistemàticament per a si el verb principal de la mena que fos estava en participi: “ESCOLTA. Persona posada, tramesa, en un lloc per a escoltar allò que es parla, per a espiar” (Dicc. general, 1932) (Coromines 32, 42), i també si estava construït en passiva pronominal (amb es): “ESCUDET. Tros d’escorça que [...] es separa de l’arbre per a fer un empelt” (íd.) (Cor. 43). Hi pot haver explicacions (Coromines intenta de donar-ne), però la línia queda desdibuixada i difícilment s’hi posarà remei. Un altre cas: el verb ser no és d’acció ni és voluntari i, per tant, regeix per a; però no en casos com el següent, en què, segons Coromines (44), “ja no és el verb predicatiu [vol dir copulatiu, cf. 30] sinó l’ésser de significació plena que indica situació”: “a les sis serem tots a casa per rebre els forasters”. Però Coromines, que no ens vol engalipar, acaba: “la distinció no és subtil [vol dir: no és difícil], si bé és veritat que el llec hi ensopegarà sovint, i si sense dany la poguéssim llevar...” Naturalment, el que hi ha sota de tot això és una gran dificultat (diguem-ho clar d’una vegada: la impossibilitat pràctica) de distingir els infinitius finals o de destinació dels causals (diumenge vinent veurem que causal és terme mal definit) o de motiu. EL REGENT: SUBSTANTIU, ADJECTIU, etc. Si podem determinar que en tal o tal cas la preposició conflictiva no depèn d’un verb sinó d’un substantiu o d’un adjectiu, ja no cal mirar res més, ja estem salvats: sempre per a. El que hi ha és que no és tan fàcil de determinar-ho. Amb un adjectiu o un adverbi (sobretot, ¡ei!, si el verb principal és d’inofensiu ser: observin com els autors trien frases d’aquests tipus), encara encara: “allò és bo per a curar”, “és molt d’hora per a telefonar-li” (Cor. 32); però no sempre: segons Coromines (66), cal construir “és bo / gran / adequat / impropi + per a + infinitiu”, perquè el verb ser i l’adjectiu “són combinació de dos elements ben independents, i inseparables [...] del gir coses bones per a (fer, etc.)”; i “és menester / precís / necessari + per + infinitiu”, “perquè és menester és una locució inseparable de força totalment

SOLÀ, Joan, A l'entorn de la llengua, Editorial Laia, Barcelona, 1985.

www.cat1714.tk

verbal, equivalent al verb caldre”. (¡Com si caldre, senyors, no exigís per a! A part que, com el mateix Coromines diu algun cop, però practica rarament, cal donar explicacions més gramaticals.) Quan el regent és un substantiu, la precisió que busquem encara es fa més difícil. Si el substantiu no depèn de cap verb o el verb és el bon jan ser, no hi ha problema: “(són) màquines per a triturar”; si el substantiu és un nom d’acció, però (esforç, anada, trasllat... ), usarem per; però això de nom d’acció no és un terreny prou definit (Cor. 40). Si el substantiu és complement directe d’un verb (i ara el verb ja no podrà ser, ¡ai las!, ser), tants caps tants barrets: l’un us dirà que la preposició depèn del substantiu (“li posaven dificultats per a desanimar-lo”, Badia, Gram. cat., paràgraf 245.9b); l’altre (Cor. 33, 66) us dirà que “el general donà un cop d’estat per enderrocar la república” va amb per perquè el verb i el complement formen una expressió unitària (equivalent a pronunciar-se) de la qual depèn la preposició, mentre que a “contar una història per a entretenir” hi ha per a perquè el verb i el substantiu no formen una expressió unitària (en lloc d’història, hauríem pogut dir acudit, xafarderia); només que Coromines ens dóna un copet amistós (volia dir còmplice) a l’esquena: “En certs casos la delimitació és molt subtil [vol dir difícil], un poc subjectiva”. . EL REGIT. També pel que fa al terme regit per la preposició cal fer algunes precisions no massa fàcils de copsar. Coromines (35), ho veurem diumenge vinent, arriba a la conclusió que quan el regit és un adverbi no hi cal mai per a per qüestions d’ambigüitat, però “potser cal preferir per a més en frases com no donar per a més o no disposo per a més (com sigui que per més té altres usos i les ambigüitats no estan descartades). Observem, però, que aquest més està realment substantivat, perquè substitueix més coses o més gent”. (No diu quins són els altres usos de per més, confusibles aquí.) D’altra banda, no sabríem pas si hem de dir estudiar per a metge” (ja que es tracta d'“estudiar per ser metge”, amb el·lipsi de ser), si no fos la “jurisprudència” fornida per Fabra, que ens treu de dubtes (¿de dubtes o del pas?): “SEMINARI. Institut [...] on s’instrueixen els qui estudien per a capellà” (Dicc. gen., 1932). Finalment, Coromines (48) recomanaria de no usar per a en frases del tipus: “per mi, que no hi és tot” (idiotisme, diu), recomanació que és un petit núvol. Conseqüència de la dificultat d’aquest punt de la nostra sintaxi és que ni les autoritats màximes (inclòs Fabra), ni els grans escriptors (i molt menys els altres) no han aconseguit d’aplicar de manera clara i consegüent les normes. ¿En volen exemples? Obrin qualsevol publicació, llibre o periòdic, i n’arreplegaran un gavadal. Els en dono tres, per no molestar-los gaire, de “Serra d'Or”, la revista més purista que hi ha hagut mai als Països Catalans (novembre 1974, pàgines 15c, 19e i 36): “Tres cops cada dia es retroben tots per a fixar els ulls endintre”, “on els braços s’allarguen per a contenir dues absidioles a cada banda”, “Aquestes embarcacions serveixen per endinsar-se en el mar, la qual cosa significa també per allunyar-se més o menys”. Si haguéssim de replantejar els usos de per i per a sobre les bases actuals (no ho crec en absolut, sobretot després de l’estudi de Coromines), fóra imprescindible de definir molt bé abans els termes que emprem: acció voluntària (¿no és gairebé sempre una tautologia?), dependència (el fet que la preposició o el complement “depenguin” d’aquest element o de l’altre), motiu, causa, finalitat, destinació, etc. Diumenge vinent veurem que potser no cal tot això, o que no és prou bon desllorigador.

SOLÀ, Joan, A l'entorn de la llengua, Editorial Laia, Barcelona, 1985.

www.cat1714.tk

MALES HERBES AL CAMP DE “PER” I “PER A”

Coromines pren com a guiatge per a les seves conclusions l’ambigüitat; només cal distingir per de per a si hi ha (si hi pot haver) ambigüitat. I precisa: (I) N’hi ha quan segueix un sintagma nominal. (II-III) No n’hi ha quan segueix un infinitiu, un adverbi o una con j unció; ergo, en aquest cas no cal mai per a. Diumenge passat vam comentar el primer cas (li donàvem el núm. I ). Comentem ara els altres (els de II-III, bé que invertint-ne l’ordre). III. DAVANT UN ADVERBI O CONJUNCIÓ Quan la preposició (per) introdueix un adverbi o una conjunció sembla que no hi ha mai ambigüitat possible. Frases com (vegin Coromines, 26, 35, 36, 47): l’hi vaig llogar per un any ho vull (ho necessito) per ara/després/demà/ més tard/sempre prepara-ho per quan el noi sigui gran guardo aquest pa per si tinguessis gana més tard volen dir amb per el mateix que dirien amb per a. La raó d’aquest fet potser es rastrejaria a través de la gradació que fa Coromines als sintagmes nominals: animat; cosa inanimada; noció abstracta. Un animat igual pot ser la causa (el mòbil, l’agent) com el destinatari (la finalitat) de la noció expressada per un verb. Però un no animat té unes limitacions que probablement són màximes i totals quan es tracta d’un adverbi o d’una con j unció, els quals sembla que no poden ser la causa, el motiu, el mòbil de la noció verbal. Establert això (suposem), encara queda el problema de saber si, aquesta limitació que tenen un adverbi i una con j unció, la tenen altres tipus de paraules o de categories gramaticals. Per exemple, si les paraules futur, estona, deu de les frases següents o una categoria gramatical com els pronoms neutres (tant, què, res) (vegin Coromines, 72) són assimilables (d’acord amb l’explicació que acabem de donar) a les dels exemples anteriors: però pel futur, seria bo de preveure aquestes dificultats aquest té tela per estona (Cor. 46) he escrit aquestes quartilles per les deu (és a dir: “per al programa de les deu”) no n’hi ha per tant ¿per què ho vols? no et necessito per res. Sospitem, doncs, que en un cert sector de sintagmes nominals no hi ha ambigüitat, però cal acabar de delimitar en quins casos exactament. Mentre no arribi l’aclariment, ens haurem de limitar a prescindir de per a davant adverbis i conjuncions. (I ara, per no perdre el fil, prescindim de la genuïnitat de les frases tercera i quarta de la primera sèrie, que presenten contacte de preposició amb conjunció —per quan, per si—, terreny no prou aclarit en català.)

SOLÀ, Joan, A l'entorn de la llengua, Editorial Laia, Barcelona, 1985.

www.cat1714.tk

II. DAVANT UN INFINITIU. En aquest punt Coromines ha fet una de les troballes més interessants del seu estudi: ha delatat com a castellanitzants les frases que contenen “per + infinitiu” amb valor causal (9, 94, 103: Són construccions que es troben en escriptors del segle XV (per qüestió de regust classicitzant, diu Coromines 94) i al llarg de tots els segles posteriors (per contagi del castellà): ab bones arts / casar-te pots; / o per grans dots, / . per ser raixós “apassionat” / o per amós [“amors”] (J. Roig) Alguns diuen que la “h” final se deu omitir [...], per no demanar-la la pronunciació (Ballot: Gram., 1814, 146) hem preferit de citar-los tal com foren escrits, per considerar que ja són part de la història del català (J. Tur: Maragall i Goethe, 1974, 11). Que aquestes construccions no siguin genuïnes vol dir que en català «per + infinitiu" evoca destinació, finalitat, cosa futura respecte a un altre moment considerat, i que per tant no hi ha perill de confusió amb el sentit causal, d’anterioritat, que evoquen les frases castellanitzants. La frase castellana “La lengua del Lacio se impuso porque era la lengua oficial del Imperio y por ser necesaria para establecer contactos económicos” oposa por a para davant infinitiu. En català haurem de dir: “...perquè era... i perquè era necessària per establir contactes...”. Aquesta troballa és molt important. Però caldria estudiar-la i precisar-la millor. Primerament, no podem dir que es tracta d’un “per + infinitiu” causal i que és castellanitzant, si en un altre lloc de la teoria de per i per a diem (vegin el primer article d’aquesta sèrie, núm. 1 de l’esquema) que per davant l’infinitiu expressa tant la causa com la finalitat com ambdues coses alhora (exemple clàssic dels autors: vindré per comprar la màquina), És a dir: cal vigilar amb la terminologia, cal definir millor cada punt. I segon, caldria saber si les frases adduïdes com a espúries també ho serien si l’infinitiu fos compost en lloc de simple. Ho dic perquè trobo a Fabra (pòstuma, punt 95) i Badia (Gram. cat., punt 245.7) aquestes frases (que ells deuen considerar, doncs, bones): Ho sap per haver-ho estudiat (Cp. Ho sap per la pràctica) (F) ho diu per haver-ho sentit; l’han condecorat per haver salvat tantes vides (B). Però bé. Encara que aquest últim detall estigui pendent de precisió, resta en peu la conclusió de Coromines: l’infinitiu no necessita mai per a. (Coromines ho aplica rigorosament al llarg de les setanta-quatre espesses pàgines del seu estudi —vol dir que no espera la vènia de ningú, que dèiem diumenge passat—, amb un sol descuit de “per a + infinitiu”, punt 45; també jo ho vaig aplicar als meus Estudis de sintaxi.) Hi hauria un cas en què semblaria necessari per a amb l’infinitiu: “pisos per llogar” (encara no llogats) i “pisos per a llogar” (destinats a llogar-los). Coromines hi respon dient que es pot dir per a lloguer o per a la venda; i que qui vulgui pot, dir per a llogar (que no és pas que per a davant infinitiu estigui prohibit). Però el cert és que no n’hi ha cap més cas. Facin-ne la prova. Jo estic absolutament convençut que en aquest punt hem eliminat de manera segura una bona part de les dificultats de la teoria de per i per a. I aquesta simplificació és més clara amb l’infinitiu que no pas amb els adverbis i les conjuncions. De passada, Coromines ens fa veure una altra mala herba que ens ha nascut al camp de per i per a, qui sap si perquè estàvem massa capficats en l’altre problema que avui ens ocupa de ple. Es tracta del per que introdueix l’agent a les oracions passives prono-

SOLÀ, Joan, A l'entorn de la llengua, Editorial Laia, Barcelona, 1985.

www.cat1714.tk

minals (passives amb el pronom es). La passiva pronominal és catalana, però no ho és aquest agent, d’imitació castellana [vegeu l’article núm. 1]: Be es veritat que s’han donat per mellors plomas que la nostra algunas reglas d’Ortografía (M. Grandia: Lect. y ortogr. de la ll. cat., 1889, 3 ). I bé. No tot s’acaba aquí, en aquesta qüestió de per i per a. Per exemple, caldria definir bé per quina raó semàntica o gramatical de vegades podem usar a o de en lloc de per a (“PROSELITISME. Zel a fer prosèlits”, Fabra, Dicc.; “tot passejant m’aturo a sentir el rossinyol”; “no serviria de gran cosa que...”). Un altre detall simptomàtic: tant estudiar per i per a i no hi ha hagut ningú que hagi explicat en quines condicions podem usar per tal de i a fi de. Personalment, perquè es vegi què vull dir, considero sospitosa la primera (i una multitud d’altres) però no la segona d’aquestes frases: A fi de respondre, convé que donem un tomb per la segona d’aquestes qüestions (G. Ferrater, “Serra d’Or”, 1971, 524 ) lo prezent llibre s’és compilat per tal que las personas [...] (Averçó: Torcimany, vol. I, 17). (La bibliografia sobre per i per a, la trobarà el lector als números 19, 28, 82 i nota 7 de l’estudi de Coromines, dins Lleures. Afegeixi-hi el Curs de Marvà i la gramàtica de Badia. )