Pablo Neruda

Itinerari cultural

juny 2007

#31 touris

mes

Pablo Neruda horitzons

els racons del poeta

Text: JoséChristian Páez

4-5

La Chascona, la Casa Museu i La Sebastiana conformen el triangle de cases que cent mil turistes recorren cada any buscant l’univers literari del gran creador llatinoamericà a Santiago de Xile, l’Illa Negra i Valparaíso. Cadascuna d’aquestes cases es coneix gràcies als amfitrions, guies inquiets als quals el visitant pot preguntar sobre allò que emergeix davant dels seus ulls

L

a darrera vegada que vaig visitar Cantalao, fa cinc anys, només es trobava entre la mala herba seca, el fonament o la base sobre la qual va ser aquesta casa imaginària de Pablo Neruda. És un espai semioblidat, com el projecte que va donar origen a aquest lloc enigmàtic, potser suportant el seu segon oblit. Durant el 1925, el poeta Rubén Azócar va convidar Neruda a passar una temporada a Ancud, la capital de la illa de Chiloé. En aquest lloc màgic per les seves llegendes i mites, pels seus bruixots i bruixotes que travessen les nits de tempesta espargint els seus mals i conjurs, Neruda va escriure la seva única novel·la, que va intitular El habitante y su esperanza. L’obra comença d’aquesta manera: «Ahora bien, mi casa es la última de Cantalao, y está frente al mar estrepitoso, encajonada contra los cerros». La va editar el 1926 l’editorial Nacimento; però no gaire després l’esplèndida Cantalao va caure en el seu primer oblit. El 1968, Neruda va comprar 4,3 hectàrees al Seminari Pontifici, en el Loteo Punta de Tralca. El terreny limita al sud amb l’oceà Pacífic i amb la cova del Querol (més coneguda per la cova del Pirata); per ponent, amb altres terrenys; al nord, amb altres veïns, i a l’orient, amb l’extraordinari i fastuós carrer del Tro. Quaranta-tres anys després d’haver creat i inclòs Cantalao en l’imaginari d’El habitante y su esperanza, el poeta xilè va descobrir que aquest fragment de Punta de Tralca era Cantalao, el territori dels seus somnis més ín-

tims. En aquest lloc, el poeta va voler fundar una petita colònia on els escriptors novells romanguessin una temporada sense cap altra preocupació que lliurar les seves ànimes a les muses. Es tractava de recrear una espècie de la Jasnaja Pol’ana, aquesta colònia que el comte Lev Nikolàievitx Tolstoi va crear a la seva finca homònima situada al sud de la Rússia tsarista amb la intenció d’educar els fills dels camperols. En el seu testament, inclòs en l’obra Canto general, Pablo Neruda escriu: «Dejo a los sindicatos / del cobre, del carbón y del salitre / mi casa junto al mar de Isla Negra. / Quiero que allí reposen los maltratados hijos / de mi patria, saqueada por hachas y traidores [...]». Però aquesta Cariat Sepher segueix inconclusa. Les nou escultures de pedra exposades a la intempèrie, integrades al bell mig de la naturalesa, recorden el treball que, durant el 1987, un grup d’escultors joves provinents d’Espanya, del Regne Unit, de Colòmbia, del Japó i de Xile van realitzar inspirats en Canto general després de ser convocats per l’artista Francisco Gacitúa. Les imatges de pedra semblen assenyalar, amb el seu silenci immortal, que allí falta encara aquesta Ciutat de les Lletres o dels Llibres, que el Nobel xilè volia com a llegat de la seva prolífica obra literària i d’altres poetes. Cantalao segueix sent un lloc mític, amb una cabanya que, fa algunes setmanes, la Fundació Pablo Neruda va acabar de reconstruir. Perquè el vocable Cantalao no existeix en el diccionari, com tampoc no existeix en

Itinerari cultural

i Fundació Pablo Neruda www.fundacionneruda.org

Chascona www.fundacionneruda.org/homechascona.html

Casa Museu Illa Negra www.fundacionneruda.org/homeislanegra.htm

la realitat el somni del poeta. Cal agregar que, mar endins, just davant d’aquest mateix lloc, es forma en algunes ocasions aquesta taca fosca, gairebé negra, que dóna nom a aquesta zona: l’Illa Negra. L’Illa Negra, per tant, en un lloc mític, inexistent o ocult en aquest oceà Pacífic, un lloc, al mateix temps, inhabitable per a un ésser humà, potser reservat per a les fades marines i per als esperits purs. No obstant això, aquella vora costanera, dependent del municipi d’El Quisco, va ser denominat Illa Negra sense ser una illa ni un istme ni encara menys una península. La seva màgia va atreure el poeta que va fer d’aquest lloc una de les seves residències. D’aquesta manera, doncs, l’Illa Negra no és pas una ínsula i Cantalao no és una conjunció de fonemes intel·ligibles. L’escriptora Virginia Vidal planteja la hipòtesi que Cantalao podria explicar-se perquè la seva desinència (lao) és homòfona de lav o lov, que, en l’idioma mapudungun, significa ‘poblat’ o ‘lloc habitat’, i es pregunta si Cantalao podria ser per a Pablo Neruda el «llogaret del cant». Encara que Cantalao segueix sent el somni inconclús de Neruda, aquest sobreviu en l’esperança dels bards d’altres latituds. Al principi de 2007, el poeta de Tabasco Álvaro Solís va guanyar el concurs Clemencia Isaura amb el poemari Cantalao. Ell mateix explica el perquè del títol: «Fa molts anys vaig llegir una biografia sobre Pablo Neruda i em va cridar l’atenció que el poeta volgués edificar un poble a la vora del mar perquè altres artistes poguessin treballar aquí les seves obres; això em va impactar, sobretot perquè, al capdavall, aquest lloc no va poder ser edificat».

CINC FONTS D’INSPIRACIÓ

L’univers d’un llegat immortal El poeta va trobar el solaç per a la creació i un espai per compartir amb els altres, els seus semblants. En rebre el premi Nobel, Neruda va recordar que cent anys abans Rimbaud havia estat vident i després va afirmar: «Tan sols amb una paciència ardent conquerirem l’esplèndida ciutat que donarà llum, justícia i dignitat a tots els homes». La Chascona

La Sebastiana www.fundacionneruda.org/homesebastiana.htm

Casa de Michoacán Telèfon: (56-2) 7735365

La segona casa del poeta, després de la de l’Illa Negra, la va adquirir el 1953 i la va batejar amb el sobrenom que li havia donat a la seva dona, Matilde Urrutia: La Chascona. Està edificada sobre la falda del turó i els seus tres nivells segueixen el curs d’aquest vessant de San Cristóbal. Durant el cop militar d’Augusto Pinochet, la casa va ser saquejada. A la sala d’estar va ser vetllat el poeta i des d’aquí va sortir el seguici vigilat per la vigorosa mirada dels colpistes. En anys posteriors i després que es constituís la Fundació Pablo Neruda, La Chascona va ser reconstruïda perquè pogués ser visitada. Allà es conserven les primeres edicions del poeta, més altres llibres curiosos, ja que, a més de ser un gran bibliòfil, era un expert ornitòleg i malacòleg. A Arte de pájaros respon poèticament a aquesta inquietud ornitològica que el duia a observar el món en les seves grans plenituds i a la seva valuosa col·lecció de conquilles. L’amor pels llibres va dur Neruda a publicar veritables joies buscades pels col·leccionistes. Hi sobresurten Canto general, editat a Mèxic i il·lustrat pels més grans muralistes mexicans: Diego Ribera i David Alfaro Siqueiros. També España en el corazón, editada pel poeta i editor de la generació del 27 espanyola, Manuel Altolaguirre. Potser crida l’atenció del visitant la col·lecció de nines que trobarà entre els dormitoris i els banys, la col·lecció d’ampolles amb formes femenines i els mascarons de proa. Aquestes figures representen les absències de dones que van marcar la vida del poeta. Primer, la seva mare, a qui no va conèixer, i després, Malva Marina, la filla que va néixer amb hidrocefàlia i que va morir a Londres víctima d’un dels atacs de l’aviació alemanya durant la Segona Guerra Mundial. La Casa Museu de l’Illa Negra El 1939, el poeta va comprar aquesta casa per ser al costat d’«este mar que reparte pescado» i que «no puede estarse quieto / me llamo mar, repite / pegando en una piedra / sin lograr convencerla». En aquesta casa, Neruda va lliurar els seus

últims sospirs, dotze dies després de saber que el seu amic Salvador Allende havia mort durant el cop d’Estat de l’11 de setembre de 1973. Neruda moria i, amb ell, finia un somni, una arrel profunda des de la qual emanava el sentiment de construir un món igual per a tothom, amb justícia i oportunitats. Antonio Skármeta, en una de les escenes teatrals traslladades al cinema com El carter (i Pablo Neruda), recull el dramatisme d’aquells moments. El poeta, convalescent en el seu llit, pregunta a Matilde què passa, i, després d’insistir-hi, ella li diu que els soldats de Pinochet envolten la casa. Neruda empitjorava i va ser traslladat d’urgència a Santiago, distant uns 135 quilòmetres terra endins, a la vall que és als peus de la serralada dels Andes. La capital és a 600 metres sobre el nivell del mar, i els Andes, en aquest paral·lel, sobrepassen els 5.000 metres d’altura. La sirena va tallar una d’aquestes nits fatídiques. El Nobel del poble va morir el 23 de setembre de 1973 a la clínica Santa María. Dotze anys després, Matilde Urrutia, que en vida va impulsar la creació de la fundació que duu el nom del poeta, va morir deixant pendent el repòs etern al costat del mar. L’11 de desembre de 1992, es van exhumar les restes de Pablo i de Matilde i, després de ser vetllats en el Saló d’Honor de l’antic Congrés Nacional, a Santiago, van ser enterrats en el pati d’aquesta casa, enfront del mar, com volia Neruda. Aquí el visitant trobarà els benvolguts mascarons de proa del poeta: La Guillermina, La Medusa i la María Celeste. Queden aquí algunes conquilles i ampolles, moltes de diferents colors i formes. La Sebastiana El 1961 Neruda va adquirir aquesta casa i la va anomenar Sebastián Collado, en honor al ciutadà espanyol que no va poder acabar de construir-la. Amb una vista privilegiada a la badia de Valparaíso, va ser restaurada el 1990 i es va obrir al públic dos anys després. Concloïa així un llarg període d’abandonament des de la mort de Neruda. A La Sebastiana s’hi reunia amb els amics i celebrava festes divertides, com les de disfresses que obrien el gest lúdic dels convidats.

Michoacán Administrada per la Fundació Delia del Carril, no es troba oberta al públic. Al febrer de 1941, Neruda i Delia del Carril (la seva segona esposa) la van comprar i, després de viatjar a Mèxic per rebre diversos homenatges, la van batejar com Michoacán. El 17 d’agost de 1943, Neruda havia estat distingit doctor honoris causa per la Universitat San Nicolás de Hidalgo, a Morelia, Michoacán. Les paraules del poeta en el seu discurs d’agraïment reflecteixen l’afecte per la terra que el va acollir per aquells dies: «Desde el fondo original de Méjico, siempre me llamó la atención Michoacán, esta región intacta del silencio que levanta una copa de esmeralda y una copa de fuego, hacia los lentos algodones celestiales de su atmósfera incomparable». La Manquel És un antic castell que Neruda va comprar en la Normandia francesa després de guanyar el Nobel, un any abans de la seva mort. Aquí va escriure, el 6 de març de 1972, la carta a Susana, la filla de la seva secretària i amiga personal. En aquesta casa el poeta va viure les seves últimes tertúlies abans que declinés el seu estat de salut. Un dels seus amics, Poli Délano, ho recorda: «La meva esposa i jo sopàvem amb Neruda, quan encara era ambaixador a França al maig de 1972. Es trobaven allà Jorge Edwards i els escriptors colombians Jorge Rojas i Arturo Camacho».