Nomes Voliem La Lluna

NOMÉS VOLÍEM LA LLUNA

*Dedicat al meu fill i a tots els pòtols místics que, com nosaltres, desperten dia a dia amb la sensació d'estar perdent l'ùltim tren de supervivència, intentant crear noves vies per a un món on totes les persones, homes i dones, mares i fills, puguin viure juntes amb respecte i harmonia. Amor*

"Vull que els meus pòtols místics tinguin sempre la primavera al cor" Jack Kerouac

-¡He dicho que no me caso! -¡He dicho que te casas conmigo! La capsa amb el vestit de núvia acabat de comprar a El Corte Inglés de la Plaça Catalunya va saltar pels aires aterrant al principi del Passeig de Gràcia, la porta del taxi oberta amb el taxista mirant pacientment l’escena, els vianants mirant, uns amb cara d’ofesos i altres somrients. El noi prim, no gaire alt i d’ulls blaus que m’havien enamorat i era el meu nuvi - com deien - i pare de la criatura que duia a la meva panxa, ja estava treien el seu inevitable caràcter d’educació rígida i autoritària, tot al contrari de l’educació que havia tingut jo, lliure, en mig del camp o al costat del mar, amb les disciplines d’escola de monges de catolicisme però lliures!. 1

De nou el nuvi va recollir la capsa del terra que duia el meu vestit negre de núvia ficant-la de cop al taxi dient-li al taxista: “A la calle Escorial”, donant-li un bitllet de cent pessetes i ficant-me quasi per força al taxi: “¡A la peluqueria! Te paso a recoger dentro de una hora”. A la “peluqueria” continuava la mateixa escena, anava tant lluny perquè la perruquera era la meva amiga Pili, germana de la meva millor amiga Montse, que van fer tot el possible per a parlar-me amb estima i comprensió intentant convencem; “Hazlo por el niño, piensa en él, tendrá un padre y una madre, Paco parece buen chico y te quiere mucho, no hagas caso de la familia... va, que te pondré guapa”.

Semblava que no podia escapar-me de la situació. Havia viscut el meu embaràs amb ell en una casa del seu cosí a Valldoreix, acompanyada i protegida per dos gossos pastors alemanys –ell i ella- que m’acompanyaven sempre allà on anés. Era feliç i innocent, feia un any que m’havia escapat de casa com totes les meves germanes més grans que jo. La mare desesperada no sabia com reaccionar, havia anant denunciant una per una cada filla desapareguda; “Señora, aunque la encontremos, si su hija quiere irse de casa se irá”, li deien sempre els policies, afegint que cada dia estaven desapareixen nois i noies de casa, era la gran revolució dels primers anys setanta. Érem joves que feia temps estàvem treballant amb bons o regulars sous que donaven íntegres a la mare, quasi res per a nosaltres, ja estàvem fartes de tant ofec i opressió familiar i social, res ens compensava tants esforços, no veiem futur, i només volíem ser lliures, ja treballàvem, érem boniques, vestíem amb bonics vestits de colors, faldilles i bruses de seda o cotó estampades amb flors, els cabells llargs, somriures nets, i els ulls pintats oberts a la vida.

2

L’home ja havia trepitjat la Lluna i a totes ens horroritzava, totes vam saltar de casa plenes de les millors músiques, uns quants llibres estimats i milers de somnis al cap. Respiràvem fons el nou aire, intuíem que érem protagonistes d’una nova era, érem les joves rebels, i per primera vegada en aquella societat tant rígida i oprimida, les joves rebels conviurien en la mateixa casa amb nois joves com elles còmplices de la mateixa història el mateix temps i la mateixa rebel·lia. Només volíem llibertat, natura, música i poesia. No volíem res més, només viure en pau, alliberar-nos dels ressentiments de mares i pares, de la vida mal entesa, basada en l’engany i la mentida conseqüència de l’engany i la mentida d’una religió catòlica basada en l’engany i la mentida d’una història d’un home que; “va morir per nosaltres”, ens deien sempre cures bisbes i monges. No, nosaltres no érem les culpables, ni d’haver mort a un home feia segles ni de les guerres del món ni de la guerra civil espanyola; “la guerra hauries de viure” era una de les frases més sistemàtiques i ofensives que ens deien, a les cases, a la feina, al carrer, sempre. “Si hubieras vivido lo que vivimos en nuestra juventud”, era altre sistemàtica frase familiar i social.

No, ja no suportàvem més, nosaltres no érem les culpables, ni de la nostra existència ni del patiment ni mort de ningú, només dèiem “no a la guerra” prou de guerres i post guerres de generació en generació, guerres que només porten ressentiments que provoquen més guerres i més ressentiments, i aquella guerra real, la nostra, era la guerra dels sentiments, l’home havia trepitjat la Lluna en aquell moment sense demanar-nos permís, al temps que continuaven matant a joves, vells, dones i criatures dia rera dia a la guerra de Vietnam. Totes volíem ser “beatniks” o “hippies”, perquè totes volíem la Lluna, no trepitjada. Totes volíem felicitat per a la humanitat. Amb la meva amiga Montse sempre anàvem al port a veure els beatniks i hippies que arribaven en vaixells i somiàvem pujar aviat i 3

escapar-nos a Menorca o Eivissa, somrients al futur i la llibertat, als paradisos perduts de tantes generacions anteriors que vivien mig amargats per les maleïdes guerres i els enganys sentimentals. Ens importàvem una bleda els polítics, les amenaces militars i franquistes. Els nois lluitaven per alliberar-se del servei militar, uns es feien passar per bojos, altres per sords, altres per miops o peus plans, o muts. A uns els enganxaven i altres van poder passar la frontera, sabent que no podrien tornar fins al cap de deu anys, separant-se així dels amics estimats. Nosaltres, les noies, havíem de fer el “servicio social” si volíem aconseguir el passaport per a poder marxar del país. Però totes i tots teníem una cosa en comú; una fe cega en el nostre futur i en el futur de la humanitat. Una fe cega en la vida i en les persones. I una fe cega fins i tot en nosaltres, nois i noies.

A la mare, com a tantes dones soles o mal acompanyades, com a tantes mares, li va caure el seu ram de flors de les màns. Una filla amagada en algun punt de la ciutat, la següent a Menorca, l’altre a Eivissa i jo a casa d’una amiga, de moment, després Valldoreix, vivint el meu ràpid i sorprenent embaràs. Tot anava bé, feliços i quasi passant gana, però era el de menys, jo continuava escrivint per a una editorial, però menys, guardant la casa el jardí el gossos i sobretot, la meva panxa que augmentava sorprenentment dia rera dia. Fins que el meu nuvi d’ulls blaus va venir un dia dient que s’havia barallat amb el seu germà a cops de puny per l’escàndol familiar que havia suposat la notícia de què convivia amb una noia de 18 anys que havia embarassat. Llavors em va demanar mil vegades i de genolls que ens caséssim, per a suavitzar el gran escàndol familiar: “Mi nieto! Todo un Samaranch viviendo con una menor embarazada!” Era el gran crit familiar i el gran escàndol no només per la família, si no per a tota l’alta societat catalana de sagues industrials burgesos i rics hereus. 4

No cal dir que em vaig negar a casar-me de bon principi, ara que m’havia alliberat de la farsa moral catòlica no aniria a l’església per a casar-me pel fe d’estar esperant un fill. El Paco insistint i insistint, i dia rera dia l’escàndol augmentava, em va dir que el seu pare volia que anés al seu despatx del carrer Casp quasi cada setmana per a preguntar-me quan pensava casar-me, van fer-me tot tipus d’ofertes, mai vaig acceptar, “primero tendré mi niño y después ya veré si me caso”. Cada dimecres pujava al tren de Valldoreix fins a la Plaça Catalunya, una vegada fins i tot es va colar Diana, la meva fidel gossa pastora alemanya que no em deixava sola ni un moment, i cada dimecres el sogre em rebia amb la mateixa pregunta o em deia una de nova; “cuidado que me han dicho que mi hijo usa drogas...” ¿Paaco? Imposible. No vaig fer ni cas. Era un drama i opressió constant, insuportable, i a més embarassada. Finalment vaig accedir, clar, només volia pau, convençuda també per quasi totes les amigues i amics de que si no funcionava podria separar-me, que en dos dies ja tindríem el divorci. ¡Innocents nosaltres!

Així que el 29 de desembre de 1972 el meu nuvi d’ulls blaus a punt de convertir-se en marit vestit amb línia “príncep de Gales” com tant m’agradava i li vaig demanar en divertiment, va presentar-se a la perruqueria de la meva amiga amb el seu Renault 12 color groc i sostre blanc i una gran antena que anava de la part del darrera fins al davant, doble clàxon i doble tub d’escapament, recollint-nos a la meva amiga Montse i a mi, que ja m’havia recollit el llarg cabell en una cua baixa i vestit la túnica negre fins als peus amb un ram de flors de colors bordades al pit. Era simbòlic, les flors i l’amor al cor, el negre per fora com a pecadora per haver mantingut relacions amb un noi sense passar per l’església catòlica, però era desembre, tenia una gran panxa i no hi havia

5

cap més vestit als grans magatzems, tot i que m’havia promès comprar-me un vestit blau preciós d’estil renaixentista. No hi havia temps, ni prou diners. Vam arribar a l’església de Londres Sarrià una hora i mitja més tard, el pare del meu futur marit havia fet fora a uns periodistes tafaners que havien sentit campanes i volien la exclusiva, el sogre diuen que va sortir dient; “no hay boda”, el cura es va treure i posar mil vegades el vestit de cerimònia, la família industrial amb les seves pells i joies ocupant tots els bancs de la part dreta de l’altar, a l’esquerra la meva germana Aline, la que va anar a Menorca, amb el seu marit amb qui s’havia casat al jutjat feia poc, ells sí, vestits de vellut de colors i corones de flors al cap. La meva amiga Montse i ningú més. Em vaig casar amb el meu fill dins la meva panxa que no deixava de subjectar somrient pensant en la comèdia que representava tota aquella cerimònia catòlica i familiar. El meu a punt marit més que seriós fins a l’hora de posar-nos els anells. Llavors va somriure en complicitat com a mi m’agradava i vam sortir rient de l’església, mentre la seva mare, ja sogra meva, amb les seves pintures a la cara les seves joies i pells plorava dient que estava refredada.

El primer any va ser tota una revolució acceptada perquè el nen era idèntic al pare, amb els seus ulls blaus, de la qual cosa, està clar, van dubtar fins a l’últim moment. Però ja no vam continuar sent hippies tot i la meva insistència en dir-li al meu marit d’anar a viure a Mallorca, en una caseta al costat del mar. Una amiga que també acabava de tenir un nen un dia va venir a casa explicant-me que anaven a Formentera, on tenien una casa llogada molt barata sense aigua ni llum en pur silenci, i als matins sortien caminant fins al mar. ¡ OH, Déu! ¡Això és el que vull! Vaig continuar insistint al meu marit, ja no per Mallorca si no per Formentera. Però mentre tant em feien 6

vestir de senyora de joies i pells, el xofer a la porta, el jet privat, els dimecres al “palco privado del Liceo” i cada dia de sopar o dinar familiar o social, o festa per aquí festa per allà. Un dia, al cap del temps, el meu marit va començar a explicar-me no sé què “de los “Caballeros de la Orden del Santo Sepulcro de Jerusalén”, i al cap d’uns dies el meu sogre m’ensenya un llibre de “Heràldica Española” on diu en una plana: “Ilustrísima Señora Doña María Eva Huarte de Samaranch, constant com esposa “de Francisco Samaranch y García Pérez del Ingerto, Caballero de la Orden del Santo Sepulcro de Jerusalén”. I jo rient. “¿De qué me sirve esto?” La rigidesa intransigència i autoritarisme del meu marit cada vegada era més accentuada i insuportable, però jo rient i dient-li que només volia anar a Formentera a viure en una casa sense aigua ni llum al costat del mar, pensant en el futur del meu fill i fins i tot en la salvació de la nostra unió. “Más tarde”, em deia sempre.

Al mes de Maig de 1974 ho vaig aconseguir, al apropar-se el vaixell al port de La Savina de Formentera no podia deixar de riure i somriure amb els ulls ben oberts feliç i meravellada de tanta llum i immensa bellesa en un lloc tan petit. Aquell silenci, el blanc enlluernador de les salines, les verdes savines en posició reverencial per a no alterar la nitidesa plana del paisatge, els blaus, verds, magentes de cel terra mar... respirava bellesa i llibertat, enamorada, vaig anar enamorada i encara vaig enamorar-me més. Allò era el que volia, allò representava la vida i lo més bell de l’univers sencer. Allò era la pau. Formentera va entrar en mi i no va sortir mai més. Vam llogar un apartament a Es Caló reservant-lo per a tot el mes de juliol, vaig anar amb el meu fill i la meva amiga Montse, que està clar, la vaig fer madrina del meu fill. Era la dona més feliç del món, totes dues felices i el meu fill com un querubí al mateix cel. Però el marit vindria dies més tard, quedant-se a ciutat com aleshores deien ,“de Rodriguez”, altres anys anava 7

i venia, m’emprenyava que no estigués més amb mi, i començava a sospitar. Però allà, a Formentera, estava descobrint altre món, altres amistats, altres literatures, poesies, músiques... altres arts, allò era la meva continuïtat, la meva prolongació que s’havia estroncat amb el matrimoni poderós, i de la que ell s’anava retirant. Cada vegada em quedava més temps a Formentera, era un altre món, el meu món, però sempre havia de tornar a la ciutat, i allà continuar fent el paper de senyora Samaranch que cada vegada em xuclava més i més i cada vegada suportava menys. Els membres familiars que m’havien rebutjat tant per estar embarassada sense ser casada m’agafaven el nen dels braços com si fos d’ells, sobretot la meva sogra, tant disgustada que s’havia mostrat amb el meu embaràs i tant que dubtava de que el meu fill fos fill del seu fill. Cada matí telefonant-me a primera hora per a preguntar-me com estava el seu net, cada vegada que l’anava a veure el primer que feia era agafar-me el fill dels meus braços passant de mi. Parlava a tot hom com si el meu fill fos d’ella i jo no existís. Les dones del servei que portaven tants anys a la casa em deien; “al haber criado a sus hijos las criadas ahora quiere criar a su nieto como a un hijo”. Jo volia fugir de tot allò, es repetia la situació ofegant de casa de la mare i germanes però amb una mare pare i germans que no eren meus, que deien coses que m’horroritzaven, que pensaven el món al revés. Era justament, la societat hipòcrita i opressiva de la que intentàvem fugir. Va venir de nou l’escàndol quan el sogre va començar a parlar de la greu crisi industrial del petroli que havia començat a Kuwait al 1973, però era al 75, quan Franco estava en els darrers moviments, que per fi es declarava i acceptava pública política i socialment la gran crisi industrial a España. Tot va canviar. Tots eren cada vegada més amargats rígids i intransigents, hi havia una tensió ofegant i insuportable, i jo feliç i rient amb el meu fill els meus llibres els meus discos i les meves poques amistats, però descobrint també l’altre horrible personalitat d’aquell noi d’ulls blaus del que m’havia 8

enamorat. El meu marit i pare del meu fill va començar a descarregar l’amargura familiar contra mi, tots els seus traumes, totes les seves rigideses i impotències, totes les seves frustracions, semblava fins i tot que també jo era la culpable de la gran crisi econòmica industrial. Allò no tenia res a veure amb l’amor que jo sentia, ni era ambient pel meu fill. Finalment, una de tantes nits, amb l’ajut de la meva bona veïna, vaig haver de denunciar-lo. Un altre gran escàndol familiar i social,

jo, la rara, la hippi, havia

denunciat al seu marit, un home tant important! Fill d’un altre home tant important! Net d’un altre home tant important! ¿Qui era jo per a denunciarlo? Els meus sogres eren incapaços d’acceptar que els hi digués la horrible situació que estava vivint amb el seu fill; “Es tu marido y tienes que aguantarlo”. Era sempre la resposta.

Com que aquest escrit és només un petit article per aquest espai on escrivim i ens trobem nàufrags i supervivents de la gran revolució dels anys 70s no explicaré més detalls ni m’estendré, només he volgut donar una pinzellada de la lluita que tantes i tantes dones continuem en ple segle XXI, en el 2008, al cap de tants anys. No cal dir potser que vaig haver d’enfrontar-me a tots els jutges policies i ministres franquistes amb el meu fill de 5 anys a la mà. El meu poderós sogre era del Col·legi d’Advocats i amic de jutges i demés família, van fer una separació legal de mentida, clar; ni em van donar l’habitatge que havia estat regal de bodes del sogre per a continuar vivint amb el meu fill, ni em va passar mai ni una pesseta de pensió, ni va pagar mai el col·legi del fill tal com feien constar en el paper legal. Res. “Esta quiere hacer negocio”, deien. Jo no entenia aquella gent, però tot s’estava girant novament, el món estava girant amb la revolució i imposició de la tecnologia intentant superar o tapar la gran crisi industrial, era la gran crisi econòmica i espiritual de 9

finals dels 70, els joves començaven a agafar-se a drogues dures, sortia el moviment contrari al hippies, els punkys, i moltes noies joves amb fills

petits o sense ens trobàvem a Formentera fugint d’aquella bogeria política social i familiar. De nou, o encara. Totes passant gana a Formentera, patint pels nostres fills i per nosaltres, ajudant-nos com podíem unes i altres, menjant pa formatge i figues que ens donaven les nostres amigues pageses, o espàrrecs que agafàvem del camp quan plovia prou. Bevent la dolça llet de cabra. Eren quasi els aliments dels déus a la mitologia grega. Vi pagès i peix que el mateix pagès o pescador ens donava per dos cèntims o res. Procuràvem sobreviure dia a dia i ser felices malgrat el gran drama que vivia cada una de nosaltres, de res ens havia servit la gran revolució, cap fugida, res, ens sentíem desterrades, vam saber que a Formentera desterraven filles aristòcrates que es rebel·laven i no podien cremar. De nou la repetició de la història, la falsa moral i la irresponsabilitat històrica de tants homes cap els seus fills i dones, la societat d’artifici del segle XX acusant encara a noies joves, mares joves, que quasi no sabíem res de la vida, acusant-nos d’irresponsables a nosaltres, no a ells, o fins i tot d’adúlteres, quan la majoria havíem estat fidels fins quasi el moment de la separació, fidelitat que mai practicaven ells. La hipocresia moral i social continuava prenent ascendent.

10

A l'una li treien el fill per lesbiana, a l’altre per adúltera, a l’altre per drogaaddicta... Al cap de tants segles, la mateixa farsa moral.

Vaig tornar a Barcelona per a que el meu fill continués al mateix col·legi, els mateixos amics, els mateixos veïns que tant m’ajudaven fins i tot pagant el col·legi que el meu marit i sogre es negaven a pagar, perquè l’havia escollit jo, no ells. La família m'amenaçava, al temps que rebien cartes i amenaces per part de la societat obrera. El meu sogre estava preocupat per la revolta social. Els 76 i 77 van ser anys de crisi industrial. Els obrers es manifestaven, els diners dels empresaris volaven a Suïssa, les fàbriques tancaven. Em plantejaven enviar-nos a l’Argentina amb el nen i el marit, i jo de nou negant-me, no entenien que em separava, no ho acceptaven, sobretot el meu marit, mai ningú de la família s’havia separat, i de nou, ¿Qui era jo? Però tampoc tenia on anar amb el meu fill i viure en pau. “Mi padre me ha dicho no darte ni un duro y no tendrás más remedio que darnos al niño” No podia creure el que veia vivia i sentia, de part del pare del meu fill. “¿Por hacerme daño a mí vas a hacer daño a tu hijo?”. Van guanyar aquella batalla, van perdre moltes fàbriques i prestigi polític i social, però van apropiar-se del meu fill, la única cosa veritablement meva, dient que jo era una inútil, una adúltera, falsificant papers amb el que deien “guarda y custodia” o “patria potestad”, que encara no sé el que és, jo no volia pàtria però sí protestava pels meus drets que eren els drets del meu fill i tantes i tantes dones joves i criatures, però ni les feministes més radicals em van poder ajudar, era David contra Golliat. Una lluita que ja havia patit la meva mare i tantes i tantes dones a través de la història. Era una lluita a cor trencat, i el meu fill en mig. Així, com a la Biblia, vaig preferir que la meva sogra es quedés el meu fill sencer abans

11

que veure’l trencat. Però tampoc mai sabré què hagués estat lo ideal. L’ideal ja s’havia trencat. El primer que van fer va ser treure el meu fill de l’escola on anava feia dos anys, i el van inscriure ràpidament al col·legi Luis Vives on havien anat tots els fills, s’havia de seguir la tradició familiar malgrat tot, “porque es un Samaranch!”... i el meu fill i jo vam començar a estar encara més units amb tot l’amor i complicitat, conscients de que ens estaven separant físicament, fent-nos la vida impossible, fent lo impossible per mantenir-nos separats, incapaços d’entendre que el mal que em feien en a mi li estaven fent al meu fill. “Te haré la vida imposible – deia sempre el meu marit- no podrás ni salir del país”.

Així va continuar un patiment i lluita familiar que s’ha acabat fa poc, quan el meu fill ja s’ha independitzat, trobant-se quasi els mateixos problemes que vam viure les generacions anteriors. Ha fet el recorregut per Formentera com fèiem quan era petit, com altres amics, ha dormit a les coves de La Mola, i sent pel mar, per la música i la bellesa de la naturalesa el mateix que sentia jo. Sentim. Però ara, el refugi sortida o recurs espiritual del meu fill és a Thailàndia, es repeteix i segueix la història dels 70s, allà el meu fill es troba sempre altres nois i noies que viuen allà i van i venen de la Índia i com vam fer nosaltres, fugen també de la hipocresia i opressió familiar social i política, un món opressiu al que ja no veuen salvació. Nosaltres, els dels 70s, teníem una fe cega en el futur, els joves d’ara, la gran majoria els hi sento a dir que això s’acaba i no hi ha futur. Es trista i gran la diferència entre dues generacions tant properes. I jo he quedat com la dona dolenta que el seu important marit va haver de deixar per dolenta, i sort de la seva “bona família” que va adoptar al meu fill per a no morir-se de gana com jo. Els mateixos que amenaçaven de 12

mort als capitalistes, anys més tard s’han posat al seu costat. Els mateixos que m’animaven a separar-me del meu marit de família franquista capitalista, anys després m’han mirat per damunt de l’espatlla com una “hippi penjada”, burlant-se. És el que diuen sempre els historiadors; “les societats acaben fent allò que critiquen”. Així vivim en una era d’artifici, de febre d’or, de fer veure, d’aparentar, d’altes tecnologies que ara ens permeten comunicar i explicar coses que d’altres maneres no m’han deixat, per por, ningú s’atreveix a fer denúncia social, ningú vol la veritat, tots prefereixen l’artifici de continuar banyantse d’or i fer veure que son molt feliços amb cotxes, cases vídeos... però amb la vida hipotecada als seus antics enemics, burlant als mateixos que voten, i votant als mateixos que burlen, o creuen que se'n burlen. Els banquers, son els mateixos d’aquells temps, uns ho saben i tot i així els hi fan costat, altres ni ho pensen, tant distrets que estan amb els diners, les seves vides, aparent poder i propietats. Jo no he hipotecat res, que ja fa temps m’ho van prendre tot, i segueixo amb la mateixa revolució amb la meva vida i el meu fill, i més llibres, més discos, més pintures, més art, més anys, més cansament. Ara, el meu fill es fa responsable de la mare que tant ha vist lluitar plorar i tant han criticat i maltractat, sent sempre víctimes tots dos de les mateixes hipocresies familiars i socials, de les mateixes lleis masclistes inhumanes amorals i egoistes, lleis fetes per malalts d’avarícia. Lleis criminals.

Però hem guanyat la guerra el meu fill i jo, amb el nostre amor, amb la nostra complicitat, amb el nostre riure i fins i tot amb el nostre patiment, i ningú, mai, ens ha pogut tocar ni separar, sabent que és aquest el veritable poder, i el nostre veritable poder; el poder de l’amor, l’amor que segueix

13

sent la força més poderosa, la única veritable força que mou el cor de l’univers la vida i les persones. Per això, durant molts i molts anys, cada nit al dormir cada matí al despertar em pregunto; ¿Quina necessitat tenien de fer-nos mal? ¿Quina necessitat tenien de trepitjar-nos la Lluna?

Eva Huarte

14