Musica I Emocions

AGRAIMENTS Per començar voldríem fer un agraïment especial al Sr. Rafael Bisquerra, que d’una manera totalment entregada i desinteressada ens ha aportat bon material, opinió, i orientació a l’hora de fer el nostre treball, fet que ens va donar ànims i forces per tirar endavant una recerca que en un principi se’ns mostrava realment complicada. I tot plegat amb una professionalitat i generositat immenses. Gràcies altra vegada Sr.Bisquerra. A en Pep Amargant, el nostre tutor, gràcies pel suport i l’optimisme que ens ha transmès al llarg d’aquets mesos de treball.

Gràcies al Dr. Ros (psiquiatre) per orientar-nos; ens era necessari un ull expert i professional com el que ell ens va oferir de manera amistosa. També donar-li gràcies per les referències a experts que havien investigat sobre la relació música i emocions. Agrair també l’ajut i la prestació de material al “quasi-doctor” Gerard Ill Raga, que ens ha donat un cop de mà especialment en desenvolupar la teoria de les emocions, que hauria estat molt més complicada si no ens hagués orientat i corregit quan ho vam necessitar.

Gràcies a amics i familiars que són els que dia rere dia ens han donat els ànims i les comoditats necessàries. Han estat una base indispensable per poder mantenir les energies durant el tram final.

I per acabar gràcies a tots els companys de segon de batxillerat per fer unes enquestes que eren realment llargues de fer, i sobretot gràcies a aquells que es van presentar a fer el test musical, que van ser molts i no els podem anomenar tots a aquí; no ens pensàvem que aconseguiríem reunir a tanta gent. Moltes, moltes gràcies per venir, per gastar temps del vostre lleure per ajudar-nos a fer el treball, i per gaudir fent el test. Aquell dia realment vam sentir goig fent el treball gràcies a vosaltres, i això no té preu.

1

ÍNDEX 1.-INTRODUCCIÓ

pàg 3

2.-MARC TEÒRIC: LES EMOCIONS

pàg 5

2.1- Introducció a les emocions

pàg. 3

2.2.- Definició i paràmetres d’estudi

pàg. 5

2.3.- Conceptes del camp emocional

pàg. 7

2.4.- Què ens passa quan ens emocionem?

pàg. 9

2.5.- Respostes emocionals

pàg.10

2.6- Control neuronal en les respostes emocionals

pàg. 12

2.7.- Percepció d’estímuls amb significat emocional

pàg. 13

2.7.1-Estímuls simples: el tàlem 2.7.2-Estímuls complexes: escorça d’associacions sensorials 2.7.3 Situacions socials: l’escorça orbitofrontal. 2.8- Expressions de les emocions

pàg.15

2.8.1- Expressions facials 2.9.- Reconeixement de les emocions

pàg. 17

2.10.- Teoria de James-Lange

pàg. 18

2.11.- La valoració emocional: teoria de Lazarus

pàg.19

2.12.- Funcions de les emocions: per a què serveixen?

pàg. 21

2.13.- Control i educació emocional

pàg. 22

2.14.- Classificació de les emocions

pàg. 23

2.14.1.- Emocions positives i negatives 2.14.2.- Les emocions bàsiques i complexes. 2.14.3.- Famílies d’emocions 2.14.4.- Resum classificatori dels entesos

3.-MARC PRÀCTIC: LA MÚSICA COM A ESTÍMUL EMOCIONAL

pàg. 27

3.1.- Introducció: Com hem enfocat la nostra experimentació

pàg. 27

3.2.- Experiments

pàg. 28

3.2.1.- Enquesta: La música ens emociona i ens fa moure 3.2.2.- Test musical: El termòmetre emocional 3.2.3.- Observació de concerts en directe: Comportament emocional

4.-CONCLUSIONS

pàg. 41

4.1-Conclusions dels experiments

pàg. 41

4.2-Conclusions generals i personals

pàg. 47

5.- BIBLIOGRAFIA

pàg. 48

2

1.INTRODUCCIÓ Som molts els que no ens podem imaginar la vida sense música. Avui en dia la música omple tots els racons de la nostra vida més que mai en tota la història de la humanitat, i per molt que no vulguem acaba formant part de nosaltres.

És així com la música es converteix també en un instrument per la manipulació de les persones i la societat tant en política (himnes, marxes militars) com en publicitat (músiques en les botigues, en els anuncis televisius, etc) sense que nosaltres en puguem ser quasi conscients; la música pot arribar a tal punt d’importància que formi part de la nostra personalitat, i sigui quasi indispensable per descriure-la.

I és que la música té un poder especial: ens emociona. És per això que té tanta influència en les nostres vides, en els nostres comportaments. Hi ha cançons que ens poden fer pujar al cel, d’altres que ens poden deprimir, unes ens fan posar nerviosos i actius, i d’altres ens relaxen. En funció de la música i del nostre estat d’ànim, en influeix més o menys però sens dubte no ens deixa indiferents. La música desperta emocions, fa somiar, calma a les feres, ens transporta a moments de la nostra vida, ens pot fer efecte balsàmic i fins hi tot terapèutic.

Per començar hem de dir que la música tant si és simple o abstracta sempre es tracta d’un so, és a dir, d’una ona de pressió a l’aire. Tot el que vibra sona, i la física ho descriu amb freqüències, amplituds i harmònics. L’oïda tradueix les vibracions de l’aire en impulsos nerviosos que viatgen al cervell, i així és converteix en la major font d’emocions de l’ésser humà: un so ens pot fer sentir molt més que mil imatges. També hem de destacar que aprenem a escoltar abans que veure, olorar o tocar per primera vegada, en el mateix ventre matern. Després de quedar fascinats davant d’aquest univers emocional que crea la música en els éssers humans vam voler emprendre la nostra recerca en aquesta direcció tot preguntant-nos: ens emociona realment la música? Com ho podem demostrar?

3

Per poder respondre bé aquestes qüestions els que vam haver de fer només començar va ser entendre bé què és una emoció, com es produeix, i quins efectes i utilitats té. És per això que el nostre treball comença amb una consistent base teòrica sobre el concepte emoció. En segon lloc ens posàrem a experimentar, tot fent una sèrie d’enquestes, tests i anàlisis que ens permetessin demostrar que realment la música té la facultat d’emocionar-nos.

Finalment, basant-nos en els resultats obtinguts en els nostres experiments, vam poder arribar a tot un seguit de conclusions que, evidentment, fan referència a la relació entre música i emocions, i que vam poder contrastar i reforçar amb estudis fets sobre el tema per experts en la matèria.

4

2. MARC TEÒRIC: LES EMOCIONS 2.1. Introducció a les emocions La majoria de vegades definim emoció com a sentiments positius o negatius produïts per situacions concretes. Per exemple, que ens tractin injustament fa que ens enfadem, veure patir una persona ens fa posar tristos i estar amb la persona estimada ens fa sentir feliços.

Les emocions consisteixen

en patrons de resposta fisiològica i de conductes

típiques de cada espècie. Ens els humans aquestes respostes van acompanyades de sentiments, per tant, les emocions no tenen només un component neurofisiològic sinó que també tenen un component psicològic i cognitiu molt important. De fet, gran part de nosaltres utilitzem el terme emoció per referir-nos només als sentiments i mai a les conductes. En aquest apartat del treball, posarem les bases teòriques de l’emoció; volem entendre què és una emoció, com es produeix, quins són els seus camps d’estudi, quins són els seus efectes, les seves causes, etc. Serà quan coneguem la teoria de les emocions quan podrem experimentar i investigar quina relació hi podem trobar amb la música, fet que desenvoluparem en el marc pràctic.

2.2. Definició i paràmetres d’estudi Etimològicament la paraula emoció prové l’arrel llatina movere (que vol dir moure) i també conté el prefix e (e-moció), que de la mateixa manera que el prefix ex, el significat que adhereix a les paraules és el de treure cap a l’exterior, de nosaltres cap a fora. Per tant podríem dir que una emoció és quelcom que es mostra de manera externa, i que per tant, va acompanyada d’una acció (per això es diu que l’emoció te una estreta relació amb la motivació).

5

L’emoció es defineix com estat complex de l’organisme caracteritzat per una excitació o pertorbació d’aquest que predisposa a una resposta organitzada. Aquest estat emocional es produeix com a resposta d’algun succés extern o intern.

A continuació, explicarem què és el que podem observar quan es produeix una emoció; com veurem, les perspectives d’estudi de les emocions poden ser bàsicament tres: la neurofisiològica, la comportamental i la cognitiva.

- Neurofisiològica: es basa en les respostes involuntàries com la taquicàrdia, la segregació de suor, etc, que són provocades pel sistema nerviós central. Però també les hormones, els neurotransmissors, el sistema límbic, el sistema nerviós vegetatiu i el sistema nerviós perifèric somàtic juguen un paper important en el desenvolupament de les emocions des d’aquesta perspectiva. - Comportamental: no només podem saber que s’està produint una emoció basant-nos en les “proves de laboratori” que la neurofisiologia ens aporta, sinó que observant el comportament del subjecte quan viu una emoció podem comprovar quin tipus d’emoció viu i la podem analitzar. El punt de vista comportamental serà el que basarà la part del domini, el control emocional i l’educació emocional.

- Cognitiva: és la que fa referència als sentiments, a la vivència subjectiva que comporten les emocions i la que només es pot conèixer a través de la introspecció i l’autoinforme. Existeixen una sèrie de processos cognitius que succeeixen entre la situació d’estímul i la resposta emocional que són els següents: valorar, interpretar, etiquetar, afrontar, fixar objectius i expectatives.

Així doncs, anem a conèixer més extensament tots els processos que hom experimenta a l’hora d’emocionar-se. Per poder-ho fer voldrem tenir en compte totes les perspectives d’estudi de les emocions, la neurofisiològica, la comportamental i la cognitiva, i així saber; com s’originen les emocions tant des d’un punt de vista físic com des d’una valoració subjectiva, en què es basa el control emocional i l’educació

6

emocional, quines són les funcions de les emocions i quins tipus d’emocions hi han (la classificació que se n’ha fet).

2.3. Conceptes del camp emocional Per donar una bona definició d’emocions també cal que coneguem tota una sèrie d’expressions i conceptes que moltes vegades, sobretot en el llenguatge col·loquial les considerem sinònims d’emoció, tot i que en realitat no volen dir exactament el mateix, encara que estan molt relacionats. Així doncs volem aclarir certs dubtes semàntics d’expressions com sentiment, estat d’humor, afecte, passió, etc. Aquest capítol té com a principal funció reafirmar el concepte d’emocions i la seva exclusivitat funcional. Emocions agudes i estats d’humor: tant les emocions agudes com els canvis d’humor són tipus d’emocions, però aquests tenen una diferència: les emocions agudes es caracteritzen per ser curtes i intenses, i són provocades en resposta a algun succés immediatament anterior a la seva aparició. En canvi els estats d’humor tenen una durada més llarga i no són provocats per un succés immediatament anterior sinó per alguna (o algunes) experiència de la vida passada. Tot i ser més llargs que les emocions agudes els estats d’humor no arriben a constituir part de la nostra personalitat, a no ser que sigui un estat d’humor crònic. Per diferenciar millor emocions agudes i estats d’humor ens podem basar en el vocabulari que fem servir per descriure-les; quan parlem d’una emoció aguda parlem de por, pànic, eufòria, ràbia; en canvi per definir un estat d’humor necessitarem termes més generals com alegre, trist, feliç, melancòlic, deprimit...

Estat emocional i tret emocional: Un estat emocional és puntual, és una reacció transitòria, en canvi, un tret emocional comporta una tendència per part del subjecte a tenir aquest tipus d’emocions, és a dir que és habitual en la persona aquella determinada reacció emocional. El problema és que s’utilitzen els mateixos termes per definir estats i tret emocionals fet que pot causar confusió, per això és important explicar-se bé. No és el mateix estar ansiós abans d’una operació quirúrgica que ser una persona ansiosa; estar trist per la mort d’un amic no és el mateix que ser una persona trista. Així doncs, podem afirmar que el pas d’estat emocional a tret emocional el crea l’hàbit. Les persones que experimenten sovint estats emocionals alegres tendiran a tenir trets emocionals alegres.

7

Els fenòmens afectius: A continuació donarem una breu definició a cadascun dels termes que tendeixen a la confusió a l’hora de ser utilitzats, ja que en molts casos ens pensem que es tracta de sinònims, i no només pasa en el llenguatge col·loquial sinó que també a nivell científic no acaben de definir-se del tot bé. Amb aquesta breu definició que proposem de cadascun dels termes que denominen els diversos fenòmens afectius volem donar exclusivitat semàntica a cadascun d’ells.  Emoció: estat complex de l’organisme caracteritzat per una excitació o pertorbació que pot ser forta. Es relacionen amb un objecte emocional concret. Són reaccions afectives més o menys espontànies a algun succés que implica una avaluació de la situació per disposar-se a l’acció. La seva durada és curta, de segons o hores.  Afecte: qualitat de les emocions, que pot

ser positiva (afecte positiu) o

negativa, tot i que si no s’especifica el contrari, la paraula afecte acostuma a tenir una connotació positiva, i es pot considerar una emoció de la família de l’amor.  Episodi emocional: per alguns estudiosos de les emocions “episodi emocional” i “emoció” són sinònims, i per altres un episodi emocional comporta la vivència de vàries emocions seguides que estan unides a un mateix succés o context.  Sentiment: És la paraula que pot crear més confusió de totes ja que no té un únic significat inamovible. Per a alguns els sentiments són el component subjectiu i cognitiu de les emocions; per a altres un sentiment és una emoció que es prolonga en el temps i la seva durada pot ser indefinida. També hi ha la teoria que diu que els sentiments són la tendència a respondre emocionalment d’una manera determinada davant d’un objecte o succés determinat. El que sí que podem afirmar amb seguretat és que els sentiments són originats per les emocions i que els sentiments i les emocions són denominats amb les mateixes expressions, tot i que el gran tret que els diferencia és l’activació neurofisiològica que es produeix en les emocions, i que en els sentiments no.

8

Tenir un sentiment concret respecte d’alguna persona pot tenir una allargada temporal indefinida, pot durar tota una vida, i això no vol dir que aquest sentiment ens generi la resposta fisiológica que ens generaria l’emoció que l’acompanya.  Passió: és un sentiment d’intensitat extrema, que pot tenir una durada indefinida. Les passions ocupen un lloc prioritari en la jerarquia de valors del subjecte i això fa que aquest estigui disposat a assumir grans perills per tal d’assolir els objectius que la passió comporta. Exemples de passions poden ser el desig de venjança, passions eròtiques, passió per un treball ben fet, ànsia de poder, etc.  Estat d’ànim: l’estat d’ànim o humor és un estat emocional que és menys intens que les emocions agudes (o emocions) però pot durar més (tant pot durar hores com dies, mesos o inclús anys). Els estats d’ànim depenen de les valoracions més aviat globals del món que ens envolta i no tant d’un objecte específic (com les emocions agudes).

2.4. Què ens passa quan ens emocionem? En aquest esquema podem veure el procés que es duu a terme abans i després de produir-se una emoció:

A. Hi ha un equilibri entre subjecte i el seu entorn; el subjecte encara no es troba en un estat emocional, ja que no ha succeït res perquè aquest hagi esdevingut, de manera que es troba en un estat d’equilibri entre l’entorn i el subjecte (en termes científics i fisiològics parlarem d’homeòstasi, equilibri interior del subjecte)

B. Es produeix una variació del entorn; per començar hi ha algun succés tant extern a la persona com intern. Aquest succés és el que desencadenarà les emocions. C. El subjecte percep el canvi (l’afecta) i deixa d’estar en equilibri amb l’entorn; el subjecte reacciona d’acord amb la variació de l’entorn que s’ha produït. Aquí, és on hi ha

9

l’actuació de l’organisme que produeix una sèrie de canvis neurofisiològics que acompanyen tota emoció, a l’hora que ens canvia l’expressió facial involuntàriament (però que podem arribar a controlar, i així “mentir”) que és una forma de comunicació noverbal de l’emoció.

D. El subjecte fa una valoració del succés; la valoració (estudiada per Lazarus, un dels investigadors més reconeguts en el camp de les emocions, que en desenvolupà una teoria), té dos nivells principals: hi ha una valoració primària, en la que l’individu es pregunta si el succés en qüestió és positiu o negatiu, és a dir, si és rellevant o irrellevant per aconseguir els objectius personals de l’individu, i també si es considera un obstacle o un avenç cap a l’objectiu. La valoració secundària en canvi té en compte les possibilitats que té l’individu a l’hora d’afrontar la situació, i els recursos que té per afrontar-la. A partir d’aquesta valoració podem deduir si l’emoció és negativa o positiva, i podem també definir la intensitat d’aquesta. Aquesta valoració cognitiva del succés es produeix simultàniament a l’apartat C, on s’activa la part neurològica i fisiològica de l’organisme. F. L’emoció actua com a motivació, és a dir, ens genera una predisposició a l’acció; l’acció a la qual procedim fruit de l’emoció es veurà condicionada segons les persones implicades, la situació, i diversos factors variables més. Aquí és on es podria analitzar l’emoció des d’un punt de vista conductual. G. El subjecte aconsegueix restablir l’homeòstasi (equilibri).

2.5. Respostes emocionals En aquest punt parlarem de les emocions com a patrons de resposta des d’un punt de vista purament neurofisiològic, és a dir, de com el nostre organisme (centres neuronals, glàndules hormonals, vísceres...) reacciona quan es produeix un estat emocional. La perspectiva de la neurofisiologia descriu l’emoció com a respostes constituïdes per tres tipus de components: autònom, hormonal i comportamental.

10

 Les respostes autònomes ofereixen una organització d’energies per poder dur a terme la resposta emocional.

Les respostes donades pel sistema nerviós

autònom adeqüen l’status de l’organisme a les variacions de l’entorn a les quals cal respondre per mantenir l’homeòstasi. Dins d’aquest tipus de resposta es pot donar una activitat simpàtica o parasimpàtica. L’activitat simpàtica es dóna en situacions de lluita o fugida. En el cas dels humans, aquí s’hi englobarien totes aquelles situacions que psicològicament ens puguin remetre a una situació de lluita o fugida (una competició esportiva, un examen i un inacabable etcètera). En canvi, l’activitat parasimpàtica es dóna en situacions de restabliment dels nivells de l’energia en les quals l’organisme pot dedicar-se a la motilitat intestinal, secrecions glandulars etc.  Les respostes hormonals reforcen les respostes autònomes. Les dues hormones segregades per la medul·la suprarenal, l’adrenalina i la noradrenalina, entre altres accions fisiològiques, incrementen el flux sanguini

fins els músculs, és a dir,

reforcen la resposta del SNA. També aquestes hormones canvien els nutrients emmagatzemats en els músculs per glucosa.

A més, l’escorça suprarenal

segrega hormones esteroïdals que contribueixen, també, en un augment de glucosa als músculs.

El sistema nerviós autònom i la resposta hormonal actuen coordinadament. De fet, la medul·la suprarenal és innervada per terminacions nervioses simpàtiques i parasimpàtiques que estimulen l’alliberament d’adrenalina i noradrenalina de la medul·la suprarenal al torrent sanguini, des d’on es distribuiran als teixits de tot l’organisme  Les respostes conductuals fan referència als moviments musculars apropiats a cada situació que els produeixen.

11

Exemple: La presència d’un intrús per un gos pot significar una variació del seu entorn i, per tant, del seu equilibri. Com a resposta autònoma el gos patiria un augment de l’activitat simpàtica i una disminució de l’activitat parasimpàtica (recordem que l’activitat simpàtica tenia lloc en situacions de lluita o de fugida). Com a conseqüència s’activarien les respostes hormonals, és a dir, la freqüència cardíaca del gos augmentaria i canviaria el diàmetre dels vasos sanguinis, disminuirien els que formessin part dels òrgans digestius i augmentarien l’aportació de sang als músculs. I per acabar, la seva resposta conductual seria una postura agressiva, mostrant les dents i bordant, i fins i tot, si l’intrús no marxa i el gos és sent insegur (repetim, no en equilibri), podria arribar a tirar-se sobre l’intrús.

2.6. Control neuronal en les respostes emocionals També poden investigar les emocions referint-nos a l’activitat neuronal que generen. Se sap que l’estimulació de diferents parts del nostre cervell poden induir diferents respostes emocionals. L’amígdala o, més correctament parlant, complex amigdaloide, funciona com a nucli important en el control neuronal de les emocions i es troba situada als lòbuls temporals. Es important destacar que l’amígdala s’encarrega de l’expressió de respostes emocionals i de l’aprenentatge emocional aversiu. Aquest aprenentatge, també és conegut com resposta emocional condicionada. Per exemple si a una rata, a la qual se li aplica electricitat a la cama a través d’una estri allargat i aquest procediment se li repeteix més cops. Arribà un moment en que la rata, en sentir en contacte l’estri allargat, encara que aquest no descarregui electricitat, experimentarà les respostes emocionals com si l’estri en descarregués. Un altre exemple de condicionament emocional seria el d’un gos que sent una campaneta cada cop que va a rebre el menjar (i aquest menjar cada cop que el veu el fa salivar), l’animal començarà a salivar tan aviat com senti el soroll de la campaneta. Probablement el lector ja sàpiga que aquest fenomen es conegut com el gosset d’Ivan Pavlov.

12

2.7 Percepció d’estímuls amb significat emocional En aquest apartat volem saber, des d’una perspectiva neurofisiològica, quins són els components de l’organisme encarregats de detectar un estímul emocional, i com aquest es processa (com processem la informació sensorial fins a generar una resposta). Com hem mencionat anteriorment, l’amígdala juga un paper molt importat en la producció de respostes emocionals davant d’estímuls aversius. Quan s’activa provoca un patró de respostes conductuals, autonòmiques i hormonals. L’amígdala no decideix per ella sola produir respostes emocionals, sinó que només fa, en un sentit metafòric, d’interruptor, connectada a circuits neuronals que controlen aquestes respostes. Per tant, hi ha d’haver regions al cervell que són responsables de detectar estímuls i activar el nucli central de l’amígdala. En aquest següent apartat revisarem (a grans trets): el tàlem, l’escorça d’associació sensorial i l’escorça orbitofrontal. 2.7.1 Estímuls simples: el tàlem El tàlem (regió cerebral) és la zona que filtra els estímuls simples, que són els responsables de la majoria de les reaccions emocionals associades a conductes de defensa o agressió i que existeixen des de temps remots. És a dir, sorgiren aviat en el procés

evolutiu

i,

per

tant,

involucren algunes de les regions més antigues del cervell. De fet, les lesions de l’escorça auditiva primària

no

d’una

resposta

condicionada

altera

l’expressió

basada

emocional en

un

estímul auditiu simple, però les lesions del tàlem sí (LeDouz, Tàlem

Sakaguchi i Reis, 1984). Zones del cervell destacant el tàlem

Els estímuls exteriors que rep el tàlem essencialment són o bé auditius o bé visuals (els estímul més importants davant de

13

situacions de fugida, defensa o agressió) i depenent de l’estímul serà una o altra les regions del tàlem que treballen i detecten tals estímuls. Tot i així el tàlem és l’avantsala del còrtex i per tant en ell hi fan estació totes les vies sensorials excepte l’olfactiva. La informació sensorial recollida pels sentits s’integra entre els diferents nuclis talàmics i és distribuïda al sistema nerviós central. El tàlem modula doncs, quina informació serà la que arribi al còrtex (filtratge sensorial). Les percepcions olfactives són capaces de despertar records immediats precisament perquè no passen aquest peatge talàmic. 2.7.2 Estímuls complexes:

l’escorça d’associacions sensorials

Encara que algunes reaccions emocionals de persones són induïdes per estímuls simples (com el soroll d’una abella o el cruixit d’alguna persona que s’apropa a nosaltres pel bosc) la majoria d’estímuls són més complexos (per exemple, la visió o sentir la veu d’una determinada persona que em tingut una trobada desagradable) i aquest reconeixement implica l’escorça d’associacions sensorials (en un cas seria l’escorça d’associació visual i a l’altre l’auditiva).

Àrees del l’escorça d’associacions sensorials

A l’amígdala es rep informació de tot el que passa a l’entorn del subjecte, informació que prové de l’escorça d’associació visual, auditiva i somatosensorial. Les neurones de l’amígdala s’activaran quan rebem estímuls complexes amb significat emocional.

2.7.3 Situacions socials:

l’escorça orbitofrontal

Les persones som capaces de reaccionar emocionalment davant de situacions molt complexes, especialment les que impliquen altres persones. L’anàlisi de les situacions de les situacions socials comporta moltes més coses apart de l’anàlisi sensorial;

14

involucra experiències i records, inferències i judicis. Totes aquestes vivències i judicis no es localitzen en cap regió de l’escorça cerebral, encara que les investigacions suggereixen que l’hemisferi dret és més important que l’esquerre per aquest aspecte. També hi ha una regió cerebral (l’escorça orbitofrontal) que juga un paper important. L’escorça orbitofrontal està situada a la cara basal del lòbuls frontals. Cobreix les regions cerebral just a sobre de les òrbites oculars.

Les

orbitofrontals implicacions complexes,

persones poden de

però

amb explicar

situacions són

lesions les socials

incapaces

de

respondre de manera apropiada quan aquesta situacions tenen a veure amb ells

Escorça orbitofrontal

mateixos. Per tant aquesta regió no sembla imprescindible per fer judicis sobre el significat personal de situacions socials, però sí sembla necessari per traduir aquests judicis en accions i respostes emocionals. A partir del 1935 es van començar a fer operacions per extirpar l’escorça oribtofrontal, es van arribar a fer desenes de milions d’operacions. Però si en un principi el pacient veia desaparèixer la seva ansietat, els seus pensaments obsessius i les seves compulsions, també rebia canvis de personalitat, de tal manera que es tornava irresponsable i mostrava comportaments infantils.

2.8 Expressions de les emocions En els apartats anteriors fèiem referència a les emocions com a respostes (conductals, autònomes i hormonals) que preparen el subjecte a enfrontar-se davant de situacions ambientals que el poden posar en perill. Però amb el temps s’han desenvolupat altres respostes, amb noves funcions. Moltes espècies, incloses la nostra, comuniquen les emocions mitjançant canvis de posició i d’expressions facials. Aquestes expressions tenen una funció social; indiquen a altres individus com ens sentim, i fins i tot, poden

15

indicar el que anem a fer. Per exemple, a través de les nostres expressions emocionals, que poden expressar tristesa, algú dels nostres amics la pot entendre i ens ofereixi el seu consol i ens ajuda. 2.8.1 Expressions facials Charles Darwin (1809-1882) suggerí que les expressions humanes d’emocions s’han desenvolupat a partir d’expressions similars d’altres animals. Segons ell, les respostes emocionals són innates, no apreses, constituïdes per un complex conjunt de moviments, principalment de músculs facials. Darwin va comprovar aquest caràcter innat en persones de tot el món i encara que aquestes estiguessin molt aïllades mostraven les mateixes expressions facials d’emocions. Aquest concepte es coneix amb el nom d’ “universals humans”. És una evidència més de l’existència d’una humanitat compartida que va més enllà de lleugeres diferències genètiques o de grans diferències culturals. Consisteix en la capacitat de reconèixer i identificar correctament expressions facials (riure, plorar, ràbia, etc.) per part d’individus pertanyents a cultures totalment diferents. Queda provat doncs que la resposta emotiva és universal en els humans, i no depèn en cap cas de factors culturals. Els estudis d’Ekman i Freien (1971) van confirmar la hipòtesi de Darwin, fent un estudi de la capacitat dels membres d’una tribu aïllada de Nova Guinea per reconèixer les expressions facials produïdes per individus occidentals.

També a través dels estudis de Sackheim i Gur (1978) i Moscovitch i Olds (1982) es descobreix que les persones alhora d’expressar emocions a través dels músculs facials, el costat esquerra és més expressiu que el dret. Com que el control motor es contra lateral1, aquest resultat suggereixen que l’hemisferi dret és més expressiu que l’esquerra. Però la capacitat per manifestar el propi estat emocional mitjançant canvis en l’expressió només resulta útil si les altres persones son capaces de reconèixer-les. De fet, Kraut i Johnston (1979) van observar que situacions que probablement portarien alegria, els 1

Concepte explicat al següent apartat (pàg. 17)

16

subjectes somreien més quan hi havia altres persones que quan estaven sols. Jons i cols. (1991) descobriren que fins i tot els nens de deu mesos d’edat mostraven aquestes tendències.

2.9 Reconeixement de les emocions Reconeixem els sentiments d’altres persones per mitjà de la visió i de l’audició (veient la seva expressió facial i/o sentint el seu to de veu i les paraules que utilitza). En diferents estudis realitzats per Bryden, Leu i col·laboradors s’ha observat que l’hemisferi dret juga un paper més important que l’esquerre per la comprensió d’emocions. La premissa d’aquests estudis és que cada hemisferi rep informació de la part contra lateral de l’ambient. Per exemple, si veiem quelcom que està situat a la dreta, encara que utilitzem els dos ulls, gran part de la informació serà processada per l’hemisferi esquerre i a l’inrevés. El mateix passa amb el so. L’hemisferi esquerre es caracteritza per les funcions verbals però l’hemisferi dret es desenvolupa millor per les funcions visuals. Ley i Bryden (1982) van investigar la percepció dels tons de veu. Presentaren simultàniament diferents missatges verbals amb tons de veu distints (alegre, neutre o trist) a cada una de les orelles, demanant al Rostres d’adults que mostren expressions d’alegria, tristesa i sorpresa i de les respostes expressades pel nadó. [Imatge extreta del llibre Fisiología de la conducta.]

subjecte que estigués atent als missatges mostrats en cada orella i indiquessin el seu contingut verbal i emotiu. La majoria dels subjectes detectaven amb més precisió el contingut verbal del missatge quan es

17

presentava a l’hemisferi esquerre i el to emocional de la veu quan es presentava a l’hemisferi dret. Això suggereix que quan se sent un missatge, l’hemisferi dret valora l’expressió emocional, mentre que l’hemisferi esquerra valora el significat de les paraules.

Diferents estudis a persones amb lesions al cervell han sigut útils per interpretar que l’hemisferi dret juga un paper especial tant en el reconeixement

com en

l’expressió de les emocions (tant auditivament com visual).

Per exemple estudis de Blonder, Bower i

Heilman (1991) informen que els pacients amb lesions a l’hemisferi dret

no tenien dificultats per fer judicis

emocionals, però mostraven un greu deteriorament en la seva habilitat per jutjar emocions transmeses per expressions facials o gestos. Contràriament els que tenien lesions a l’hemisferi esquerra no mostraven

Imatge real d’un cervell humà on hi podem distingir els dos hemisferis.

aquest dificultat. Però, també, els pacients amb lesions a l’hemisferi dret mostraven dificultats en el reconeixement de les emocions representades per frases com ara “arrufà les celles”, “queien llàgrimes dels seus ulls” o “amenaçà amb el puny”. Els estudis basats en lesions són valuosos com a font d’orientació però en cap cas ofereixen un coneixement complet. Primer, perquè a causa de la complexitat del sistema nerviós encara no s’ha pogut entendre del tot. I segon, perquè el cervell està dotat d’una característica molt important anomenada plasticitat: en cas de pèrdua o lesió d’una estructura, altres regions del cervell poden assumir el rol de l’estructura danyada o perduda.

2.10 Teoria de James-Langes Podríem definir el pensament de William James amb la frase “no plorem perquè estem tristos, sinó que estem tristos perquè plorem”. William James (1842 – 1910), un psicòleg americà, i Carl Lange (1834-1900), un fisiòleg danès, suggereixen, per separat, un teoria similar coneguda com la teoria de JamesLange (James, 1884; Lange, 1887). En síntesi, aquesta teoria diu que l’emoció

18

és

conseqüència de canvis corporals. Les situacions generadores d’emocions provoquen respostes fisiològiques (tals com, tremolors, suor...) i de conductes ( lluitar o tancar els punys...) i el cervell rep retroalimentació sensorial dels músculs i dels òrgans que produeixen aquestes respostes i constitueixen les emocions (hem trobat que segons quin llibre utilitzaven aquestes emocions eren anomenades sensacions emocionals). Per exemple quan tremolem i ens sentim malament experimentem por.

El fet que nosaltres experimentem les emocions indirectament rep un cert grau de recolzament per part de la neuroanatomia. El nostre sistema límbic controla les reaccions emocionals i aquest sistema té poques connexions amb les regions del cervell involucrades en el llenguatge. Els mecanisme verbals semblen ser responsables de la consciència de nosaltres mateixos. Per tant la retroalimentació indirecta a través del tàlem i de l’escorça sensorial pot ser la font d’informació més rica sobre les nostres emocions. Els estudis de Hohman (1966) van recolzar aquesta teoria. Ekman i els seus col·laboradors han mostrat que la simulació d’una expressió emocional pot afectar l’estat d’ànim de les persones i alterar el sistema nerviós autònom. Probablement la retroalimentació d’aquests canvis explica per què una emoció pot ser contagiosa; veiem algú somriure amb plaer, nosaltres mateixos imitem el somriure i la retroalimentació interna ens fa sentir al menys un mica contents.

2.11 La valoració emocional: teoria de Lazarus La valoració, en un procés emocional, és fonamental. Parlem d’una valoració subjectiva quan el propi subjecte analitza la situació emocional tenint en compte infinits factors com la personalitat, els gustos, els objectius personals... Així doncs, com podem observar, l’estudi de la valoració emocional l’haurem de fer des de la perspectiva cognitiva. El procés de valoració o avaluació (apprisal) és una part fonamental de la teoria de Lazarus, un dels grans teòrics de les emocions i que ha desenvolupat una de les teories més importants que existeixen avui en dia sobre les emocions.

19

En el procés cognitiu la ment del subjecte emocional fa de filtre entre el succés que produirà l’emoció i la resposta emocional pròpiament dita (actuació neurofisiològica). Dient això el que es vol donar a entendre és que aquest “filtre” és la valoració personal de cada individu davant del succés. En aquesta valoració hi participen variables antecedents (anteriors i independents al succés) com ara la personalitat i l’ambient, i és un procés fonamental per generar una emoció; és evident que no tots els subjectes actuaran de la mateixa manera emocionalment davant d’una mateixa situació; posem per exemple un partit de futbol: si un jugador marca un gol l’emoció que experimentarà un espectador serà diferent de la que experimenta el propi jugador, igual que serà diferent de si l’espectador és optimista, indiferent, pessimista, de l’equip que marca o de l’equip que perd. Les diferents fases de la valoració del subjecte emocional, les podríem entendre a través d’una sèrie de preguntes que ens podríem fer a l’hora d’emocionar-nos: ● El succés és rellevant o no? Es produirà una emoció en cas de que sí que ho sigui. ● El succés és bo o dolent per mi (per assolir els meus objectius)? Si és bo l’emoció serà positiva, i si no ho és serà negativa. ● En tercer lloc ja vindria l’apreciació més complexa, de matisos entre diferents tipus d’emocions negatives o positives (segons de quin tipus es tracti). Esquema de la valoració (apprisal) NO

Rellevància del

Succés

No emoció

esdeveniment SÍ

Emoció

Emoció positiva

SÍ

Bona per aconseguir els objectius

NO

Emoció negativa

personals Satisfacció , benestar

Baixa l’autoestima

Augmenta la

autoestima Afecte mutu

Felicitat

Amor

Pèrdua Amenaça

Orgull

Ira

20

Por, ansietat

Tristesa

2.12 Funcions de les emocions: per a què serveixen? Les emocions tenen diverses funcions, ja que també són diverses les perspectives d’estudi de les pròpies emocions; és a dir, un antropòleg o sociòleg la funció que en destacarà serà diferent de la que plantejaria un biòleg o un neuròleg, tot i que totes les interpretacions són certes. A continuació esmentem i expliquem breument les funcions més importants: Una de les funcions més importants i per les quals se n’ha fet una extensa bibliografia és la funció de motivar l’acció o la conducta. La relació entre emoció i motivació ha estat un àmbit molt investigat.

Els fidels a les teories de Darwin consideren que la seva funció és adaptativa, és a dir que les emocions són importants per a l’adaptació de l’individu al seu entorn. Una altra perspectiva biologista, en canvi, defensa que tenen la tasca d’alterar l’equilibri interior de l’organisme per informar-nos d’alguna situació que ens trobem que pot ser per exemple de perill i necessita una actuació immediata. La funció informativa pot tenir dues lectures: la funció d’informar al propi subjecte que experimenta l’estat emocional o bé la de informar als altres individus que té a prop els quals poden veure el comportament del subjecte en qüestió i ser informat del que la situació que està vivint comporta en el cas de trobar-s’hi implicat.

Així doncs podríem dir que les emocions tenen també una funció social, emfatitzada per sociòlegs que en destaquen la seva importància. Cal dir que diversos antropòlegs han estudiat formes de comunicació i expressió emocional en diferents races i cultures i han observat que totes són molt similars i que existeixen les expressions emocionals universals inscrites en el patrimoni genètic de la humanitat (Rosselló).

Per acabar, cal dir que les emocions també prenen molta importància en el desenvolupament personal, ja que tenen influència sobre altres processos mentals: fan prendre decisions, afecten a la percepció, a l’atenció, a la memòria, al raonament, a la

21

creativitat etc. Un exemple molt clar de tot això és la felicitat; quan hom experimenta un estat emocional de felicitat té més flexibilitat en la organització cognitiva, de manera que es produeixen més associacions de les normals i això té una aplicació en la creativitat artística, científica i la resolució de problemes (no només matemàtics o científics sinó també a nivell personal).

Podríem fer una síntesi i dir que les emocions tenen una funció de motivació, adaptativa, informativa, social i són importants pel desenvolupament personal.

2.13 Control i educació emocional Les emocions han estat al llarg de l’evolució molt importants per l’adaptació dels éssers al medi i per a la protecció dels perills que els envolten, però en els humans, a l’inici de la civilització de l’espècie algunes emocions havien d’estar reprimides pel propi bé del subjecte. Parlem d’emocions com la ira, l’odi, la violència... Així doncs veiem com certes expressions emocionals han estat reprimides per la civilització i per tant s’han hagut de canalitzar en altres tasques que en la societat estan més ben vistes; si algú sent una ràbia immensa en contra d’una altra persona és molt millor que en comptes d’insultar-lo o agredir-lo físicament canalitzi la seva ira i ràbia en, per exemple, alguna tasca artística com ara la composició d’un poema, una peça musical... L’afrontament i el control emocional requereixen un esforç cognitiu en el que el subjecte, per tal de no tenir actuacions emocionals no desitjades ni bones pel seu benestar canvia el seu “filtre emocional”, intenta trobar altres perspectives per enfocar el problema i així exercir un autocontrol emocional. Així com és bo tenir un cert control emocional també pot ser perjudicial tenir-ne en excés: es poden crear bloquejos musculars que facin que no s’exterioritzin les emocions, i si aquest ús del bloqueig és massa freqüent ens pot convertir en éssers insensibles davant de situacions que ens agradaria no ser-ho.

Per exercir un bon control emocional cal tenir en compte el desenvolupament emocional del subjecte, que va lligat a la educació emocional rebuda.

22

2.14 Classificació de les emocions Molts autors han fet un intent per classificar totes les emocions i dóna’ls-hi nom, però els usos del llenguatge han complicat el seu intent de tal manera que s’ha arribat a considerar inútil. Wilhelm Wundt, el pare de la psicologia experimental, va argumentar que totes les emocions poden situar-se en punts de l’espai tridimensional amb els següents eixos: plaer - desplaer, tensió - relaxació. John B Watson, el fundador del conductisme, coincideix amb Wundt en considerar l’eix plaer - desplaer. Russell i Mehrabian (1977) van estar d’acord en l’enfocament factorial dels dos eixos: plaer-displaer, però també hi van afegir el terme arousal. Arousal, és una paraula anglosaxona de difícil traducció al català. Podria tenir un significat semblant al d’activació, despertar, aixecar-se, sorgir, alçar-se. La consideració de dividir les emocions en eixos dóna lloc a la polaritat de les emocions. Existeix la hipòtesi que les emocions es situen en eixos bipolars i en els seus extrems hi ha emocions contradictòries: plaer - desplaer, tensió - desinterès, amor - odi, content enfadat, trist - alegre, etc. Però a part d’aquestes dues dimensions (plaer - desplaer i arousal) hi ha evidències d’un tercera dimensió: profunditat (depth) o absorció intensa. Aquest sentiment es produeix en escoltar música, llegir o contemplar la naturalesa. La profunditat té molta relació amb les experiències cim (peak experiencies), moments de màxima felicitat i satisfacció. Les característiques d’aquest moment són l’absorció, l’atenció focalitzada, el sentiment de poder, l’alegria intensa, el significat, el valor, l’espontaneïtat, l’esforç, la integració i la identitat (Argyle, 1987: 128). Alguns altres aspectes que s’han de tenir en compte a l’hora de classificar emocions són: intensitat, especificitat i temporalitat. La intensitat i l’especificitat són dues dimensions essencials de les emocions agudes. La intensitat es refereix a la força amb que s’experimenta una emoció, per tant, no permet assignar que la distingeixi dins de la seva família (melancolia, tristesa). La intensitat és quantitativa, inespecífica. L’especificitat qualifica l’emoció i permet donar-li un nom per diferenciar-la de les altres (amor, odi, alegria). La especificitat és qualitativa, específica.

23

La temporalitat és la dimensió temporal de les emocions. Les emocions agudes acostumen a tenir una dimensió molt breu. Però hi ha estats emocionals que poden allargar-se durant mesos. Segons “la llei de l’asimetria hedònica” de Frijda (1988) segons el qual el plaer és sempre contingent amb el canvi i desapareix amb la satisfacció contínua, mentre que el dolor pot persistir en el temps, si persisteixen les condicions aversives. 2.14.1 Emocions positives i negatives En funció de les dimensions assenyalades (polaritat, especificitat, intensitat, temporalitat) es poden classificar moltes emocions. Les emocions estan en un eix que va del plaer al desplaer. Per tant es pot distingir en emocions agradables i desagradables. O el que és el mateix, emocions positives i emocions negatives. Les emocions negatives són desagradables, s’experimenten quan es bloqueja una meta, davant d’una amenaça o un pèrdua. Les emocions positives, en canvi, són agradables, s’experimenten quan s’aconsegueix una meta. Però hi ha una altra categoria que són les emocions ambigües, que alguns autors han denominat com problemàtiques o borderline (Lazarus, 1991) i altres neutres (FernàndezAbascal, 1997), és a dir, aquelles que no són ni positives ni negatives o bé que poden ser ambdues depenen de la circumstància. 2.14.2. Les emocions bàsiques i complexes Pocs cops desenvolupem un sol tipus d’emoció. Però, a efectes pràctics, convé analitzarles de forma independent. Molts analistes han dividit les emocions en bàsiques (primàries o fundamentals) i complexes (secundàries o derivades) Les emocions bàsiques, també anomenades primàries, elementals o pures, en general, es caracteritzen per una expressió facial característica i una disposició típica d’enfrontament. Per exemple, la manera d’afrontar la por, és fugint; d’enfrontar la ira és atacant. En canvi, les emocions complexes són una combinació entre les emocions bàsiques i no presenten expressions facials característiques i la manera d’enfrontar-les és força

24

personal. Com per exemple la forma d’afrontar la gelosia depèn de la persona i de les circumstàncies. Però encara no hi ha un acord entre les emocions, ni si n’existeixen de bàsiques i complexes. Donada la seva subjectivitat qualsevol classificació respon a l’arbitrarietat i és susceptible de crítica sense poder-ne ser acceptada cap. 2.14. 3. Famílies d’emocions Les famílies d’emocions (clusters) fan referència a aquelles emocions de la mateixa especificitat però la seva diferència es troba en la intensitat o en matisos subtils. A vegades ens podem trobar que algunes emocions siguin simples sinònims. Però altres, en canvi, es poden diferenciar per la seva intensitat o complexitat. La intensitat d’una emoció dins de la família de la por, podem distingir por, temor, horror, pànic, terror... La complexitat suposa una combinació entre diverses emocions bàsiques. 2.14.4 Resum classificatori dels entesos Podem classificar les emocions a partir de els categories d’emocions (positives, negatives o ambigües) i de les seves famílies (clusters).

Emocions negatives: a) Ira: ràbia, còlera, rancúnia odi, fúria, indignació, ressentiment, aversió, exasperació, tensió, excitació, agitació, acritud, animadversió, animositat, irritabilitat, hostilitat, violència, enuig, gelosia, enveja, impotència. b) Por: temor, horror, pànic, terror, desassossec, ensurt, fòbia, basarda. c)

Ansietat:

angustia,

desesperació,

inquietud,

estrès,

preocupació,

anhel,

consternació, nerviosisme. d) Tristesa depressió, frustració, decepció, aflicció, pena, dolor, pesar,desconsol, pessimisme, melancolia, auto compassió, soledat, disgust, preocupació. e) Vergonya: culpabilitat, timidesa, inseguretat, vergonya aliena, pudor, cautela, rubor, enrogiment. f) Aversió: hostilitat, menyspreu, acritud, animositat, antipatia, ressentiment, rebuig, fastig, repugnància.

25

Emocions positives a) Alegria: entusiasme, eufòria, excitació, delit, diversió, plaer, gratificació, satisfacció, èxtasi, alleugeriment. b) Humor: (provoca: somriure, riure, riallada) c) Amor: efecte,

estima, tendresa, simpatia, empatia, acceptació, cordialitat,

confiança, amabilitat, afinitat, respecte, devoció, adoració, veneració, enamorament, gratitud. d) Felicitat: goig, tranquil·litat, pau interior, placidesa, satisfacció, benestar.

Emocions ambigües: a) Sorpresa b) Esperança c) Compassió

Dins de les emocions ambigües també hi podem trobar els seus matisos. Així, per exemple, relacionades amb la sorpresa hi ha el desconcert, la confusió, l’admiració, la perplexitat, la inquietud, la impaciència, el sobresalt. S’ha de remarcar que en les emocions existeix un continuum que permet passar d’una emoció a una altra. Per exemple en un extrem de la ira podem arribar a l’aversió (hostilitat), igualment dins del amor podem incloure la compassió, que l’hem inclosa com a ambigua, ja que una persona que ens suscita compassió tenim una emoció que barreja allò positiu amb allò negatiu. És important acceptar que la majoria de vegades és més fàcil experimentar una emoció que definir-la.

26

3.MARC PRÀCTIC: LA MÚSICA COM A ESTÍMUL EMOCIONAL 3.1. Introducció: com hem enfocat la nostra experimentació Basant-nos en els nostres coneixements teòrics sobre les emocions, per la nostra experimentació hem creat tot un seguit d’experiments i pràctiques, que es fonamenten en l’estudi de la música com a estímul emocional, i que per tant volen demostrar que la música genera alteracions cognitives, comportamentals i neurofisiològiques en els subjectes que l’escolten. Dos d’aquets experiments consten de dues enquestes creades per nosaltres, en les que hem estudiat els canvis emocionals que els provoca la música en joves de 16, 17 o 18 anys (població de la nostra experimentació). No només varem triar aquesta població d’estudi per comoditat i proximitat, sinó que varem trobar que era molt interessant treballar amb persones d’aquestes edats per varis aspectes: per començar, és en aquestes edats quan s’arriba al punt culminant de l’educació emocional, per tant, les persones que hem estudiat el seu comportament emocional, podem dir que aquest era madur i complet. En segon lloc, hem de dir que els joves d’avui dia tenen un gran interès i sensibilitat per la música, així com una gran varietat de gustos i possibilitats a l’hora de respondre les preguntes que els fèiem en les enquestes; això ha fet que la homogeneïtat que hem obtingut en certs resultats sigui significativa de cara al nostre estudi. El tercer experiment es basa en l’observació de diversos concerts en directe, en els que analitzarem el comportament de les masses davant de l’estímul musical. Finalment, el nostre objectiu serà arribar a conclusions fidedignes, que a part d’una bona base teòrica es puguin recolzar amb els resultats extrets de la nostra pròpia experiència, i complementar-los en algun cas amb altres estudis ja fets en el camp.

27

3.2 Experiments 3.2.1. Enquesta: la música ens emociona

i ens fa moure

● Com la hem feta? L’objectiu d’aquesta enquesta era demostrar que la música ens genera emocions, i per tant ens provoca una valoració cognitiva (en fa sentir tristos, contents, etc) i ens predisposa a l’acció, es a dir, que prepara el nostre organisme per segons quin tipus d’activitats i conductes.  El primer tipus de preguntes es basa en la música com a activació de l’organisme: volem saber si la música és capaç de motivar les accions, i concretament també volem saber quin tipus de música incentiva a la relaxació de l’organisme i quin tipus de música incentiva l’excitació La música ens relaxa

La música ens activa

de l’organisme.

 El segon tipus de preguntes es basa en la part cognitiva i d’autovaloració emocional que genera l’estímul emocionals: volem saber si la música fa sentir trista o alegre a la gent, i concretament saber

quin

volem tipus

de

La música ens transmet alegria

música fa sentir alegre i La música transmet tristesa

quin tipus de música fa sentir trist.

 Per acabar volem estudiar si la música és l’art, i el so és la via que genera més estímul emocional en les persones joves, en comparació amb l’art que percebem a través de la vista, és a dir les imatges, etc.

28

● Exemple d’enquesta:

SEXE

EDAT:

Masculí Femení ● Quantes hores dediques a la setmana per escoltar música: ● Trobes que escoltar música ajuda a dur a terme segons quines activitats? Sí No ● Ara se’t descriuren diferentes situacions; en aquestes hauràs de respondre el que se’t propasa. a) Per activar-te (anar a córrer, despertar-te…) quina música escoltaries? Estil Grup Cançó

b) I per relaxar-te (estudiar, estirar-te al sofà, abans d’anar a dormir…) ? Estil Grup Cançó ● Creus que una cançó et pot fer sentir trist o alegre? Sí No ● Quin tipus de música et transmet a) Alegria (entusiasme, eufòria, excitació, diversió, plaer, satisfacció, èxtasi…) Cançó Grup ¡ b) Tristesa (depresió, frustració, pena, pessimisme, dolor, melancolia…) Cançó Grup ● Què t’entristeix més: La cançó, que has esmentat que et produïa tristes La visió d’una imatge (quadre o fotografia) que et transmet tristesa.

29

● Resultats:

Tot seguit exposarem el resultats obtinguts de l’enquesta passada el divendres 24 d’octubre del 2008 a 45 alumnes (des quals 25 són homes i 20 dones) de 2on de batxillerat (entre 16 i 18 anys) de l’escola Súnion.

 La mitjana d’hores que els joves (tant nois o noies) escolten música és de 15 hores setmanals (aprox.).  1a Pregunta (Predisposició a l’acció): A la pregunta de si troben que la música ajuda a dur a terme segons quines activitats el 100% dels enquestats han respòs que sí.  Músiques per activar-se: (per activitats d’alt rendiment físic o/i mental com fer esport, despertar-se...)

Per veure’n més detalls observar els resultats a l’annex (cançons i grups específics)

30

Es caracteritzen pels ritmes agitats, ràpids, constants, amb base rítmica molt important, que pren protagonista; Solen ser melodies estridents (vulgarment anomenades “sorolloses”), i l`harmonia (majors, fet que fa que denotin certa alegria, i també canvis tonals que provoquen tensió) guanya pes per sobre de la melodia. Com podem veure els estils predominants en aquets casos és el rock, seguit de la música electrònica, i la rumba; també trobem d’altres estils variats que destaquen menys com el heavy, el punk, l’ska, i el drum’n bass. 

Músiques per relaxar-se (per anar a dormir, per calmar neguits, per

propiciar un ambient relaxat, per estudiar, etc)

Per veure’n més detalls observar els resultats a l’annex (cançons i grups específics)

Són també molt variades però totes es caracteritzen pels ritmes lents i pausats que utilitzen; la seva melodia i harmonia és suau, sense canvis bruscos tonals, tot formant una música gens estrident, en la que sol predominar una melodia plana, amb una base

31

harmònica que pren un paper secundari. Entre elles podem destacar les dels estils Reggae, Pop, Pop – Rock i Rock acústic. 

2a Pregunta (Fase cognitiva, experiència subjectiva): A la pregunta de

si creuen que la música té el poder de posar-nos tristos i alegres un 100% dels enquestats van respondre que sí.

 Músiques que transmeten alegria:

Per veure’n més detalls observar els resultats a l’annex (cançons i grups específics)

Com podem veure, les músiques que els enquestats han considerat que transmeten alegria tenen un lligam estret amb les músiques que escolten per activar-se: ritmes ràpids i melodies i harmonies on hi destaquen modes majors.

També veiem que el Rock pren un gran protagonisme, tot i que aquesta vegada, la música Electrònica no destaca tant, i passen a guanyar protagonisme músiques més festives com la Rumba i l’Ska. Són músiques que transmeten alegria, excitació, eufòria, entusiasme, diversió, i que a més, ens fan ballar, i moure’ns, per tant considerem

32

coherent la similitud de resultats amb els resultats de les músiques que els enquestats escolten per activar-se.  Músiques que transmeten tristesa:

Per veure’n més detalls observar els resultats a l’annex (cançons i grups específics)

Similarment a les músiques que s’escolten per relaxar-se, les músiques que transmeten tristesa majoritàriament utilitzen ritmes lents i pausats. Les melodies tant poden ser suaus com més estridents, depenent del missatge concret que vulgui transmetre la cançó, però hi ha certa predominació per modes menors.

Cal destacar que la tristesa que volen transmetre questes cançons no es basa tant sols amb les característiques musicals de la peça, sinó que la lletra, el missatge que acompanya la cançó, pren un paper molt important. Això ho podem comprovar amb la gran presència de cantautors (característica més específica de les músiques tristes respecte les músiques alegres, i les músiques que activen i que relaxen), i amb l’aparició de l’estil Hip – Hop i Rap, que sense melodia, es basa en una recitació rítmica de poesia. En aquest sentit podem afirmar clarament que la música és un bon complement per a la poesia, i que és capaç de dotar de més intensitat al significat que aquesta vol transmetre,

33

sempre i quan es tracti d’una bona obra, i realment, el contingut expressiu musical vaig d’acord amb el contingut del missatge que el text vol transmetre. Els estils que hi destaquen són el Rock i el Pop – Rock (la gran majoria de les cançons que els enquestats han triat d’aquets estils són balades) seguides dels Cantautors (Sabina, Ismael Serrano, etc), i del Pop. Tot hi que pot semblar que les peces musicals que s’utilitzen per activar-se i relaxar-se es basin en patrons més generals i universals que les músiques que produeixen tristesa i alegria, aquestes també tenen unes certes característiques comunes que hem explicat anteriorment i que es veuen recolzades per l’estudi fet per Fabrizio Ferri Benedetti (veure els resultats de l’estudi a l’annex)  A la pregunta de si la música que ells (els enquestats) han considerat trista té més capacitat d’entristir-los que una imatge trista, el 85% de les dones enquestades han respos que la música trista les entristeix més, mentre que en els homes ha estat un 76% els que han considerat que la música els podia entristir més

3.2.2. Test musical: El termòmetre emocional ● Com l’hem fet? L’objectiu d’aquesta enquesta és demostrar que la música té el poder de canviar el nostre estat emocional. A diferència de l’emoció que la

podem

classificar

qualitativament

en

emocions positives, negatives i ambigües i els seus corresponents subgrups, per valorar diferents estats emocionals em utilitzat un

Imatge dels companys fent el test musical

sistema de referència quantitatiu ja que fa més clar i fàcil la seva entesa. Tot hi que un termòmetre és un aparell destinat a la mesura de temperatures, per denominar aquesta enquesta s’ha fet ús del terme termòmetre, ja que té la capacitat de mesurar, i d’aquesta manera se l’ha anomenat enquesta del termòmetre emocional.

34

La classificació numèrica de l’estat emocional s’ha fet amb els nombres enters que van del 0 al 100 i aquests van de deu en deu. Basant-nos amb el nombre 50, que podríem dir que és el promig general social, els nombres que van cap al 100 farien referència a un estat emocional positiu i els que van cap al zero a un estat emocional negatiu. Podríem atribuir als nombres que van del 60 al 100 els separa una qualificació superlativa i gradual. Per exemple 60 seria bé, 7080 seria notablement bé, 90 seria excel·lentment bé i 100 seria el grau màxim dels estats emocionals positius. En canvi del 40 al 0 farien referència a una graduació negativa dels estat depressiu, d’ansietat, d’angoixa... Seria el nombre 0, anàlogament al nombre 100, el grau màxim dels estats negatius. La idea i el funcionament d’aquesta enquesta l’hem obtingut de Rafael Bisquerra (catedràtic d’Orientació Psicopedagògica de la Universitat de Barcelona) amb la finalitat de ser un exercici de consciència emocional. Als enquestats, se’ls ha fet escoltar deu cançons i quan s’acabava cada cançó havien de valorar el seu estat d’ànim. També se’ls ha demanat, abans d’escoltar les cançons, que valoressin el seu estat emocional inicial, l’estat emocional en el que havien entrat a la sala per fer el test musical. Aquest moment se la denominat 0, i per a cada cançó corresponent fan referència els nombres que van del 1 al 10. ● Les cançons que hem utilitzat: Nom de la melodia / cançó

Album

Artista

1

Track 1 (Vaka)

()

Sigur Rós

2

BSO Psicosis

3

Tema principal de la Llista de Schindler

John Williams

The music of the John Williams

4

Legends of the Fall (The Ludlows)

Reader’s Digest Music: Hollywood Cinema Masterpieces

5

The Classical Collection

6

El trencanous (Vals de les Flors) Rèquiem

Dirk Brossé & The Flemish Radio Orchestra Tchaikovsky

The Classical Collection

Mozart

7

Lux Aeterna

Requiem for dream

Clint Mansell

8

Wallace Courts Murron

Braveheart (BSO)

James Horner

9

El trencanous (Dansa Russa)

The Classical Collection

Tchaikovsky

10

Jurassik Park

Greatest Hits (1969-1999)

John Williams

35

Els requisits fonamentals per la tria de les deu cançons han estat que aquestes tinguessin un caràcter emotiu rellevant i que no tinguessin lletra, ja que la lletra pot alterar el valor emotiu musical en sí. També hem intentat que les músiques escollides no fossin gaire populars entre el jovent per tal d’evitar l’efecte del condicionament de la música. Tot hi que pot semblar contradictori, pel que s’acaba d’esmentar, hem inclòs bandes sonores pel seu rellevant caràcter emotiu. Totes les músiques es caracteritzen per tenir una instrumentació clàssica excepte la primera cançó que és d’un grup actual islandès (Vaka de Sigur Rós). Vàrem creure que com que tenia un caràcter tranquil, plàcid i serè podria estabilitzar l’estat emocional dels enquestats i situar-lo al voltat del 50. D’aquesta manera els enquestats disposarien d’un estat emocional més receptiu i calmat per poder escoltar les altres músiques. ● Exemple del test:

MÚSICA

0

1

2

3

4

ESTAT EMOCIONAL 100 90 80 70 60 50 40 30 20 10 0

36

5

6

7

8

9

● Resultats: Els resultats obtinguts de l’enquesta, anomenada Termòmetre emocional, passada el dijous 16 d’octubre del 2008 a 30 alumnes (dels quals 25 són homes i 25 són dones) de segon de Batxillerat (entre 16 i 18 anys) de l’escola Súnion.

A la gràfica se’ns mostra la mitjana de variacions de l’estat emocional dels enquestats segons la peça musical que escoltaven. Com podem comprovar clarament, tant homes com dones segueixen un mateix patró de resposta emocional cognitiva, tot i que en certs punts (concretament en la pista nº7, de “Rèquiem for a dream”) les dones es mostren substancialment més afectades negativament que els homes (20 punts per sota les dones respecte dels homes). La gràfica no es mostra estable: com es pot comprovar en la trajectòria que descriu la gràfica, hi ha variacions de l’estat emocional segons la música que s’escolta en cada moment; també hem de ressaltar que abans de passar el test per primer cop, ja podíem preveure quina seria la resposta emocional dels enquestats, per tant les músiques varen ser triades i disposades en un ordre significatiu, de manera que es formessin els punts màxims i mínims que hem obtingut finalment. També cal remarcar l’estabilització emocional que hem aconseguit amb la primera cançó; amb la peça musical Vaka de Sigur Rós, hem aconseguit posar a un nivell de

37

neutralitat als oients del test musical, de manera que l’estat emocional en el que arriben per fer el test (que pot ser molt variat i totalment divers i determinat per les experiències que han viscut al llarg del dia o instants abans de fer el test) no influenciés en els resultats del test. Per tant podem observar que d’un estat emocional general notablement positiu (70) es passa a un estat neutre (40 – 50) que deriva en una concentració i relaxació per part dels oients.

Si ens fixem bé en el dibuix que fa la gràfica veiem que es basa en la unió de dos punts màxims i dos punts mínims intercalats, que són provocats per les cançons que sonen en cada moment: ● En els dos descens de valors emocionals de les gràfiques les músiques que sonen són les que col·loquialment qualifiquem de “músiques tristes” o bé “músiques tranquil·les”, ja que transmeten emocions negatives, de certa gravetat; acostumen a caracteritzar-se pel protagonisme d’harmonies menors, aquest tant pot ser ràpid i agitat com lent i pausat. Entre aquestes hi trobaríem les següents peces: Vaka (música pausada i relaxant), Psicosis (és agitada i amb ritmes bruscs però genera un estat de tensió i alarma, de por), La llista de Schindler (música pausada, on en destaca una melodia melancòlica que protagonitza un violí), el Rèquiem de Mozart (peça d’una gravetat intensa gràcies a la orquestral instrumentació amb la complementació d’un cor), i la BSO de Rèquiem for a dream (la que aconsegueix més afectació i profunditat emocional negativa). ● En canvi en els ascens dels estats emocionals reflectits en la gràfica les músiques que sonen són les que popularment s’anomenarien “alegres” i que aporten festivitat, com els dos moviments (que curiosament són també dances) del Trencanous de Txaikovski, i que es caracteritzen per l’ús de ritmes ràpids i on les harmonies majors prenen protagonisme. En el marc de les músiques qualificades També hi trobem músiques carregades de solemnitat i esperança com son les músiques de la BSO de Braveheart, la BSO de Legends of the fall, i la BSO de Jurassik Park, caracteritzades per ritmes més aviat pausats, que fan que es transmeti més tranquilitat i serenor.

38

3.2.3. Observació de concerts en directe: comportament emocional ● Com l’hem fet? En aquest experiment s’analitza el comportament de la gent en escoltar música; què fa la gent en un concert. Tot hi que pot semblar força intuïtiu és important analitzar si els assistents es mouen molt o més aviat estan quiets, si criden, canten amb el cantant o estan en silenci, si s’entristeixen o més aviat experimenten alegria i un gran etcètera que el podrem comprovar amb l’observació de diferents vídeos de concerts.

El vídeos que em escollit són fragments de cançons de diferents estils musicals de grups relativament moderns. Hem trobat interessant l’observació d’alguns vídeos directament gravats pels assistents, que malgrat la seva qualitat, l’apreciació dels moviments del públic és fa més palesa. ● Videos de concerts observats: Cançó

Artista/Grup

Estil

Solo vivir

Skalariak

Ska

No llores

Canteca de macao

Rumba

Redemption song

Bob Marley

Reggea

Better Together

Jack Johnson

Rock Acústic

Papá cuentame otra vez

Ismael Serrano

Cantautor

● Resultats: ● Solo Vivir: la cançó d’Skalariak comença amb un ritme lent i una melodia suau en una harmonia sense gaires canvis bruscos; els assistents responen només movent-se en un balanceig lent seguint el tempo de la cançó; semblen mostrar una actitud tranquil·la. Però aquesta actitud sembla acabar de forma dràstica en canviar-se, també, les característiques musicals anteriors; la cançó passa a tenir un ritme agitat i ràpid amb acords principalment majors i amb canvis tonals que provoquen tensió. El

39

públic respon amb uns moviments ràpids (ballen i salten enèrgicament), i canten i criden més fort; podríem dir que mostren una actitud més activa. ● No llores: la cançó de Canteca de macao té principalment, un ritme ràpid i agitat rellevant, acords majors i canvis tonals que provoquen tensió. El públic del concert balla i salta vivaçment, i mostren un moviment de braços rellevant. Però també aquesta cançó agafa, en certs moments, un caràcter més lent que provoca, als assistents, moviments més tranquils. ● Redemption Song: la cançó de Bob Marley té un ritme lent i una melodia suau en una harmonia sense gaires canvis bruscos. En aquesta cançó el públic respon sense moure’s gaire, amb un moviment de balanceig i picant de mans seguint el contratemps. ● Better together: la cançó de Jack Johnson també té un ritme lent i una melodia suau sense gaires canvis bruscs; els assistents no mostren gaires moviments, cantant la cançó i en segueixen el seu tempo picant de mans també. ● Papá cuéntame otra vez: per últims tenim la cançó del cantautor Ismael Serrano que té una harmonia suau i una melodia sense gaires canvis bruscos amb un ritme lent, es mostra un públic que canta la cançó. No es veu gaire moviment en el públic, sembla que estiguin asseguts però se sent la cançó cantada per ells, i la seva actitud passiva sense moviment, sense crits, només amb solemnitat i expectació.

Concert d’Skalariak (Sala Razzmatazz, Barcelona)

Concert de Jack Johnson (Palais Omnisports Paris Bercy, Paris)

40

4.CONCLUSIONS 4.1 Conclusions dels experiments ● 1.- La música ens emociona, es a dir, és un estímul emocional. En tots el subjectes enquestats s’ha comprovat que la música ha canviat el seu estat emocional, i per tant, ha provocat emocions. Això vol dir que han experimentat canvis neurofisiològics, comportamentals i cognitius. Aquest fet l’hem pogut comprovar de vàries maneres: - Per començar, en l’enquesta, els enquestats van coincidir en un 100% en que la música és capaç de generar-nos una emoció, és a dir, que ens posa tristos o alegres (valoració cognitiva) i ens predisposa a l’acció, és a dir, ens activa o ens relaxa. És tal la obvietat d’aquest fet que fins hi tot ens han pogut concretar quines músiques els relaxen o els activen, i quines els provoquen tristesa i quines alegria. - En segon lloc, basant-nos en els resultats del test anomenat termòmetre emocional, podem concloure també que la música ens emociona, té la capacitat de fernos sentir millor o pitjor, en més o menys intensitat, ja que la gràfica lluny de ser estable, ens mostra un dibuix amb valors que es mouen entre màxims (al voltat d’un 85) i mínims (al voltat d’un 10), ben diferenciats. - Per acabar, gràcies a l’observació de vídeos de concerts, els assistents experimentaven diferents conductes depenent de les peces musicals que sonaven. Per tant, deduïm que si experimenten canvis comportamentals, també n’experimenten de neurofisiològics. El crits, els salts, els plors i un gran etcètera parteixen d’una activació neurofisiològica de l’organisme. Si la música transmetés sentiments aquesta activació de l’organisme no es produiria2. ● 2.- Com a estímul emocional que és la música hem volgut concretar de quin tipus d’estímul es tracta3, si d’un estímul simple, complex, o que implica situacions socials encara més complexes.

2 3

Explicat a Conceptes del camp emocional (pàg. 8) Explicat a Percepció d’estímuls amb significat emocional (pàg. 12)

41

Pel que fa a les conclusions que hem arribat hem hagut de tenir en compte certs aspectes: - Tot hi que en una primera instància ens podríem atrevir a dir que les músiques que activen el nostre organisme físicament (que tal com hem obtingut en els resultats de l’enquesta solen ser musiques estridents, amb ritmes agitats, etc) l podríem considerar-les com un estímul simple ja que ens genera tot un seguit de respostes físiques i neuronals associades a conductes de defensa o agressió (activació de l’organisme per córrer i fer esforços físics); però si anem més endavant però, podem concloure que es tracta d’estímuls més aviat complexos, ja que el fet d’escoltar música en sí no implica perill ni necessitat directa d’activació, sinó que per mitjà de l’escorça d’associacions sensorials hem relacionat el fet d’escoltar una música amb unes característiques determinades amb el fet de córrer, de moure’s sense necessitat real. - La música, com a estímul complex que admetem que és, és a més capaç de fer-nos reaccionar emocionalment davant de situacions socials molt complexes que impliquen terceres persones; és per això que no tant sols fem un anàlisi sensorial de la música sinó que en escoltar-la també s’hi veuen involucrades experiències viscudes i records, etc. Per això la música acompanya o és acompanyada molt sovint per la lletra de la cançó, que transmet el missatge molt més directament, i que cada oient en fa la seva valoració emocional4 particular. Això es pot comprovar sobretot veient les característiques de les músiques que els enquestats han posat que els entristien, ja que en moltes d’elles el missatge tenia una gran importància. El fet que les peces musicals reuneixin tant l’art musical com l’art literari, fa que l’oient valori tant el contingut emocional de la música com el de la lletra. I per tant d’aquesta manera s’activarien els dos hemisferis del cervell (veure apartat reconeixement de les emocions; l’estudi que s’hi explica) ● 3.- Tenint en comte els criteris de classificació de les emocions5 hem volgut definir els tipus d’emocions que genera la música.

La conclusió a la qual hem pogut arribar és que la música pot generar diversitat d’emocions pel que fa a diversos aspectes: 4 5

Explicat a La valoració emocional: teoria de Lazarus (pàg. 19). Explicat a Classificació de les emocions (pàg. 23).

42

- Per començar, si creiem en la hipòtesi que existeix la polaritat de les emocions, i entre d’altres polaritats existeix la del plaer – displaer, existeixen les emocions positives i negatives. Per tant, la música tant ens pot fer sentir emocions negatives (tristesa, ira, ansietat...) com emocions positives (alegria, felicitat, amor...). Això ho veiem molt clar en els resultats de les enquestes, en el que no tant sols veiem que cada enquestat té certes músiques que el fan sentir trist i que el fan sentir alegre sinó que a més, els tipus de música que escolten els enquestats, en cada cas, compleixen característiques comunes explicades també als resultats i reforçades per l’estudi fet per Fabrizio Ferri Benedetti6. Els resultats del test musical també són uns bons indicadors d’aquesta conclusió; com podem comprovar a la gràfica dels resultats, les emocions que genera la música que van escoltar els oients són molt variades dins de la classificació del 0 (negativitat màxima) al 100 (positivitat màxima). - També hem de dir que la música ens aporta diversitat d’emocions pel que fa a l’activació de l’organisme, és a dir diferents nivells de l’arousal, així com també ens ofereix diversitat d’emocions pel que fa a la qualitat de tensió o relaxació de les emocions. Això ho podem veure clarament en els resultats obtinguts en l’enquesta, en el que els enquestes informen de quines músiques els activen. Aquests també observen que existeixen músiques que els relaxen. En cada cas, gràcies a les enquestes, em comprovat que aquestes músiques tenen

unes característiques (en més o menys

mesura) determinades7. - Una altra conclusió a la qual podem arribar a partir dels resultats del test musical és que les emocions produïdes per la música poden tenir una diversitat d’intensitat8 que relacionem amb les músiques les quals la seva qualificació quantitativa (del 0 al 100) es troba en els punts màxims i mínims de la gràfica. Per explicar-ho de forma més clara, podríem dir que per considerar una música alegre només caldria situarla per sobre del 50, però tot i així en trobem que les músiques son qualificades les unes per sobre o per sota de les altres en funció de la seva intensitat dins de la seva negativitat o positivitat. - Tot i que a trets molt generals diem que una música trista és sinònim d’un mode menor i les alegres a un mode major, cometem un gran error en generalitzar-ho; ja 6

Veure Enquesta: la música ens emociona i ens fa moure (pàg. 32). Veure l’estudi de Fabrizio Ferri Benedetti a l’annex (annex 7 Veure Enquesta: la música ens emociona i ens fa moure (pàg. 30). 8 Explicat a Classificació de les emocions (pàg. 23).

43

que una melodia en menor també ens pot expressar alegria i viceversa per les menors. Aquest explicació la trobem més analitzada en l’estudi de Fabrizio Ferri Benedetti a l’annex. ● 4.- Arran de la conclusió anterior, podem dir també que si la música és capaç de fernos sentir tants tipus d’emoció és gràcies al seu poder evocador9; la música independentment del seu contingut purament musical (harmonia, melodia i ritme), ens fa reviure el passat, records que teníem emmagatzemats a la ment i que ara es fan presents de nou, revivint també l’emoció que vivíem en aquell moment.

És per això, que tot i que la majoria de músiques que transmeten tristesa, segueixen el mateix esquema de ritmes lents i modes menors (a trets generals), en algun cas de l’enquesta, ens hem trobat que músiques aparentment alegres transmetien tristesa, ja que aquella cançó en concret els despertava el record d’alguna experiència trista (desamor, record d’alguna persona absent, nostàlgia, etc). Un exemple seria la cançó feliz d’Estopa en la que un enquestat confessa que li transmet tristesa, i per les seves característiques purament musicals podríem dir que transmet més aviat alegria. Aquest cas el podríem explicar amb l’ajut d’una entrevista a Patrick Juslin10 en la que diu que existeix gent que la música punk el fa posar tendre; ja que aquests han experimentat moments tendres amb certes cançons de música punk i si tornen a escoltar aquelles cançons els fan reviure aquells moments i posar-los tendres. Aquest fet el podríem relacionar científicament amb l’existència de les emocions condicionades; en les que, a gran trets, les podríem entendre amb el famós fenomen del gosset de Pavlov11. En la mateixa entrevista, Juslin ens diu que si escoltéssim una certa melodia quan ens trobem amb els amics, tornaríem a sentir aquelles emocions positives quan tornem a escoltar aquella melodia; encara que els nostres amics no hi estiguin. És, per tant, la música capaç de fer-nos reviure records de la nostra vida i experimentar les emocions d’aquell moment.

9

Recomanem escoltar “la música i les emocions” del programa Bona nit a la terra de Catalunya Radio [266-07] 10 Veure Entrevista a Patrick Juslin a l’annex. (annex pàg. 10) 11 Explicat a Control neuronal en les respostes emocionals (pàg. 12).

44

En el llibre melodies pel benestar de Mònica Palomo trobem aquest fragment que mostra la importància de la música:

Recordar la cançó de bressol que ens cantava la nostra mare o aquella cançó popular que ens cantussejava l’àvia; fa que ens sentim més a prop de les nostres arrels i enfortim llaços familiars. És així com la música influeix en les nostres vides des que som nadons i per aquest motiu els experts insisteixen a compartir melodies amb els fills des del seu naixement. ● 5.- Observant el comportament de la gent en diferents concerts hem arribat a la conclusió que podria existir un patró de respostes comportamentals; Els diversos comportaments dels assistents varien en funció del tipus de música que escolten (de la importància que se li doni a la melodia, a l’harmonia i al ritme) -Una peça musical amb un ritme actiu i agitat i amb modes majoritàriament majors (els que vulgarment diem que aporten alegria) i amb una harmonia on les cadències ens duguin a una certa tensió farà que l’oient experimenti moviments enèrgics i ràpids. -En canvi si una peça té una melodia suau acompanyada d’una harmonia sense gaires canvis bruscs i amb un ritme lent i tranquil fa que experimentin moviment més lents i possiblement es moguin en un moviment de balanceig i toquin de mans el contratemps. ● 6.- La música ens transmet més emocions que un estímul visual com una fotografia. En l’enquesta vàrem preguntar què els entristia més, si una peça musical trista o una imatge que evoqui també una emoció de tristesa; l’art musical el van qualificar de més emotiu que l’art visual.

La oïda és el sentint més emocional que posseïm, molt més que la vista. Perquè és el primer que utilitzem en el claustre matern. Els sons són el primer contacte amb el món exterior; aprenem a tocar abans de néixer i de veure, olorar o tocar per primer cop. [ fragment extret de la entrevista a Patrick Juslin]

45

● 7.- Però que passaria si algú la música no li transmetés emocions, i llavors totes les conclusions que em tret no fossin vàlides per a certes persones. Aquestes persones existeixen i pateixen un trastorn anomenat amúsia12.

4.2 Conclusions generals i personals Fer aquest treball per a nosaltres ha estat una gran experiència; com la majoria de joves, som uns enamorats de la música, i gràcies a aquest treball hem pogut entendre per què ho som d’enamorats de la música, i descobrir que la música té molt més valor del que nosaltres ens podíem imaginar.

El que volíem amb aquest treball era demostrar i comprovar per la nostra pròpia experiència si la música ens emocionava, com ho feia, per què ho feia… Hem aconseguit respondre aquestes preguntes, i no només això, sinó que hem vist com davant nostre, a mesura que avençàvem amb la investigació s’obrien les portes de tot un nou món, un bast univers que encara queda per descobrir sobre aquesta fascinant relació de les emocions amb la música.

És per això que podem dir que el nostre treball és tant sols una petita introducció de tot el que pot arribar a comportar la investigació d’aquesta relació música - emocions, que tot i que ha existit des dels inicis de la humanitat, és durant aquest últim segle quan s’ha estudiat més sobre aquest camp. Cal destacar que és un tema d’estudi que té un interès multidisciplinari ampli degut a la seva complexitat i que, per tant, és necessari més d’un camp d’estudi per poder abastar tot el contingut que es pot extreure de l’estudi profund d’aquesta matèria. De moment, tot i que com hem dit (reforçant la nostra opinió amb l’entrevista feta a l’investigador sobre la matèria Rafael Bisquerra13), l’estudi d’aquesta relació és recent, són moltes les aplicacions que podem obtenir d’aquesta relació entre la música i les emocions (per exemple les més típiques com l’educació emocional, l’educació musical, la

12 13

Concepte extret de la entrevista a Patrick Juslin i del reportatge “Cómo actúa la música al cerebro”. Veure a l’annex Entrevista a Rafael Bisquerra (annex pàg.14)

46

dansa...), tant en una aplicació per al desenvolupament individual de les persones, com en la manipulació de la societat (mitjans de comunicació, publicitat, etc.). Fins i tot existeixen nous oficis i teràpies que es basen en aquesta relació específicament, com ara la musicoteràpia, la dansateràpia i l’arteteràpia.

Per concloure definitivament aquest treball hem de dir que encara queda molt de camp per investigar en aquesta relació entre la música i les emocions, però que aquesta avança a bon ritme, obtenint resultats que permetran que la música prengui encara (de manera conscient i comprovada científicament) més importància en les nostres vides, gràcies al seu poder d’emocionar-nos.

“Sense música la vida seria un error” Nietzsche

47

5. BIBLIOGRAFIA Fonts Bibliogràfiques:  AMELA, Víctor M: “La música repara la actividad neuronal” La Vanguardia. Barcelona, 11 de febrer de 2008, secció de “la contra”.  AMELA, Víctor M: “Hay emociones que pueden matarte” La Vanguardia. Barcelona, 8 de maig de 2008, secció de “la contra”.  AMIGUET, Lluís: “Un sonido te hará sentir más que mil imágenes” La Vanguardia. Barcelona, 14 de gener de 2008, secció de “la contra”.  BISQUERRA, Rafael. Educación emocional y bienestar. 1ª edició. Barcelona: ed. Praxis, 2000.  CARLSON, Neil R. Fisiología de la conducta. 2ª edició. Barcelona: Ariel, 1996.  JUSLIN, Patrick N; SLOBODA, John A. Music and Emotion: Theory and Research. 1ª edició. Nova York: Oxford University Press, 2001.  MEYER, Leonard B. La emoción y el significado en la música. 1ª edició. Madrid: Alianza Editorial, 2001.  Salvat Català: diccionari enciclopèdic. 3er vol. 1ªedició. Barcelona: Salvat Editores, S.A, 1974.

Fonts electròniques:  FERRI Benedetti, Fabrizio: “efectos de tempo y modo sobre el contenido emocional de la música” [en línia] Universitat Jaume I (Castelló).

48

http://www.uji.es/bin/publ/edicions/jfi9/psi/5.pdf. [consulta: 28-8-08]  KIM, Sunjung; ANDRÉ Elisabeth: “Composing affective music with a generate and sense approach”. http://mm-werkstatt.informatik.uniaugsburg.de/files/publications/94/FLAIRS04KimS.pdf [consulta: 27-8-08]  APPLEYARD, Bryan “The science of music” Article del New York Times. http://entertainment.timesonline.co.uk/tol/arts_and_entertainment/music/article235 0325.ece [consulta: 10-8-08]  http://www.youtube.com/ [consulta: 13-10-08 / 18-11-08] Web usada per la visió de concerts en directe.

 BISQUERRA, Rafael. “Música i Emocions” [en línia] 15 de juliol de 2008. El contingut del correu consta de 2 arxius adjunts: -

Document de Word: estudi fet per

Josep Gustems, (dr. en pedagogía) i

Caterina Calderón (dra. en psicología) anomenat “No t’emocionis... Escolta! L’ús de la música en l’educació emocional” -

Arxiu Ppt: Power Point fet per Rafael Bisquerra i utilitzat durant la seva conferencia sobre la música i les emocions.

Fonts Audiovisuals:  -Catalunya ràdio. Programa: Bona nit a la terra. Títol: “1a hora: la música i les emocions” Data: 26-6-07 Durada: 54min  -Catalunya ràdio. Programa: L’ofici de viure. Títol: “La música i les emocions” Data: 11-3-08 Durada: 52min

49

 “Cómo actúa la música en el cerebro”, reportatge televisiu i entrevista al doctor Bulbena.

Altres fonts:  Assistència a la conferència “Les emocions i la música” a càrrec de Rafael Bisquerra el dia 14-7-08 que forma part del curs de juliol “Quan els sons ens commouen” de la Universitat de Barcelona.  Apunts i dossier de la Universitat Pompeu Fabra, carrera de biologia humana, de l’assignatura de psicobiologia, cedits per Gerard Ill Raga, estudiant de biologia humana de la UPF.

50