Les Tres Velletes

Les tres velletes En mig de una tempesta impressionant, un carruatge va passar per davant dels meus ulls. Jo hem trobava asseguda en una soca de un arbre per protegir-me de la tempesta. De sobte vaig veure com s’aturava en mig del camí i de dins una veu estranya em va convidar a pujar. Al pujar vaig veure a tres velletes assegudes davant meu. Eren unes senyores grans, que anaven tapades de dalt a baix amb uns mocadors de diferents colors. Una d’elles es deia Oïda, l’altre Memòria i l’altre Veu, uns noms pocs comuns per a mi. De entrada vaig donar les gràcies per haver-me recollit en mig de aquella turmenta i seguidament em vaig presentar. Elles al veure que jo em presentava van començar a parlar i parlar sobre coses que jo no entenia gaire, però per el que vaig entendre van començar a definir-se a elles mateixes. Va començar la velleta de mes a l’esquerra; L’OÏDA molt animada va dir de si mateixa que era una persona molt però que molt tímida, va reconèixer que era una persona que treballava quan volia i que a mes es deixava portar per uns estímuls que no es poden definir. Ella em va explicar que podia ser tant tímida i vergonyosa com súper oberta als demes, en definitiva no tenia un terme mig. Una de les coses que hem van sorprendre d’ella va ser que reconeixia els seus defectes, es una manera positiva de superar aquets aspectes negatius de cada un. Es va definir com una persona una mica mal educada i que a mes no s’avià treballar sense l’ajuda de la seva estimada companya la Memòria; cosa que no ho trobo gaire positiu, però si ella ho creu tindrem que respectar-ho. Seguidament va agafar el torn de paraula la Veu però va començar a parlar sobre la seva companya la MEMÒRIA, i va començar a parlar d’ella. Primer de tot va explicar que mai sortia de casa, que era una persona molt familiar, que li agrada estar rodejada

dels seus. També ens va explicar que era una persona molt reservada la qual no li agradava fer-se notar. –

La memòria no se expressa per ella mateixa,ens va dir la Veu, Si no que es comunica i s’expressa a taraves de mi, per aquest motiu sempre anem unides a tot arreu.

Aparti de aquella explicació vaig entendre el fet de que la Memòria no parles, encara que ho trobes estrany vaig fer veure que ho entenia però sincerament tota aquella historia personalment la trobava una mica estranya i rocambolesca, però vaig seguir fen veure que tot allò ho estava entenent. La VEU ara si va començar a explicar com era ella. – Em considero la mes afortunada de totes, va dir. Soc la última pesa perquè el trenca closques encaixi, em sento com una ministre de afers interiors, d’allò que he estat escoltat i ha estat memoritzat ho exterioritzo a tots els demés. De les tres hem considero la mes exterior de totes, la que te mes relacions amb la resta de humans. Encara que em considero una mica lenta, ja que soc la última. Crec que soc la mes important, encara que si una de nosaltres per algun motiu no estigues la nostre funció comunicativa amb els demes deixaria de existir. En aquell moment no entenia res, no sabia ben be que es el que m’estaven intentant dir, que si una es necessitava a l’altre, que si sense una d’elles no hi havia funció comunicativa... no sabia que fer, estava una mica espantada, tenia la sensació de que aquelles dones estaven una mica tocades del cap. La veritat es que no entenia el perquè m’estaven explicant tota aquella historia, jo solsamènt els hi havia agraït de que em recollissin, els hi havia dit qui era, que feia i si me podien portar fins a la ciutat. Submergida en els meus pensament hem vaig donar compte que la senyora Veu continuava explicant-me les seves coses. –

Noieta, jo soc tota una senyora, sincerament no necessito a cap acompanyant que hem complementi, jo soc la mes superior a totes. Soc com una capseta

embolicada com un regal que ajudo a comunicar les coses a la resta del món. De sobte un gran tro va caure al costat de el carro, una gran llum es va encendre i les tres velletes van desaparèixer en l’instant. Davant meu solsamènt tenia tres mocadors amb tres paper a sobre. En aquell moment si que estava espantada, no sabia que tenia que fer, el primer que hem va passar per el cap va ser agafar el paper i intentar entendre alguna cosa de les que m’estaven passant. Sobre el mocador groc hi havia un paper on posava la paraula Oïda, sobre el mocador blau un altre paper que posava Memòria i al tercer mocador verd hi posava Veu. De sobte tot va cobrar sentit, el dia havia millorat, ja no plovia, hem trobava un altre cop al punt de partida en mig del bosc sentada en la soca de un arbre, el mateix que me havia estat abans, però la diferencia es que tenia tres mocadors i tres papers que posaven tres paraules diferents, en algun moment que ara mateix no seria capas de dir si eren reals o no algú me havia explicat el mecanisme de comunicació, ara entenia la relació que tenien aquelles tres velletes, ara entenia el que m’estaven dient, solsamènt m’explicaven que la veu es segurament la part mes exterior del pensament que utilitza la memòria i Loida per intenta expressar allò que ens balla pel cap i així ho podem exterioritzar i com a conseqüència ens podem comunicar. Es curiosa la vida, cada dia aprenem alguna cosa nova, però mai havia pensat que podria aprendré de aquella manera. Encara avui en dia recordo aquella tarda de tardo com un interrogant, mai sabre de veritat que es el que va passar allà al mig del bosc. El que si tinc i se, son els tres paper i el record de aquella experiència; els papers els tinc guardats en una capseta, el mocador sincerament els utilitzo com a complements i l’experiència com no la porto a la meva memòria. Si no hagués tingut memòria, si no hagués tingut oïda i veu mai de la meva vida hagués pogut compartir la meva experiència amb vosaltres així que donem les gràcies aquets tres factors ja que aquet conte ja se ha fos.

Andrea Marquier Ferré