La Jove Dona Teixidora

La jove dona teixidora de Marina Colasanti Es despertava encara en la foscor, com si sentís el sol que arribés per darrere les ribes de la nit. I després seia al teler. Fil clar, per començar el dia. Delicat traç color de llum, que ella anava passant entre els fils estesos, mentre fora la claror del matí dibuixava l’horitzó. Després llanes més vives, escalfadores llanes s’anaven teixint hora a hora, en una llarga catifa que mai no acabava. Si era massa fort el sol, i al jardí penjaven els pètals, la jove dona col·locava en la llançadora grossos fils color de cendra del cotó més apelfat. Poc després, en la penombra duta pels núvols, escollia un fil d’argent, que amb llargues puntades brodava sobre el teixit. Suau, la pluja venia a saludar-la a la finestra. Però si durant molts dies el vent i el fred bregaven amb les fulles i espantaven els ocells, hi havia prou amb què la jove dona teixís amb els seus bells fils daurats perquè el sol tornés a calmar la natura. Així, impulsant la llançadora d’un costat a l’altre, i movent les grans pues del teler endavant i endarrere, la jove dona passava els seus dies. Res no li faltava. A l’hora de la fam teixia un bonic peix, amb detall d’escates. I heus ací que el peix era a taula, a punt per ser menjat. Si la set venia, suau era la llana color de llet que teixia a la catifa. I de nit, després de llançar el seu fil a la foscor, dormia tranquil·la. Teixir era tot el que feia. Teixir era tot el que volia fer. Però teixint i teixint, ella mateixa va dur el temps en què es va sentir sola, i per primera vegada va pensar com fos tenir un bon marit al costat.

1

No va esperar al dia següent. Amb el caprici de qui assaja una cosa mai coneguda, va començar a barrejar en la catifa les llanes i els colors que li farien companyia. I al moment el seu desig va anar apareixent, barret de ploma, rostre barbat, cos ben plantat, sabata embetumada. Estava justament acabant d’intercalar l’últim fil de la punta de les sabates quan van tocar a la porta. No li va caldre obrir. El jove home amb la mà al pom, es va llevar el barret i va anar entrant en la seua vida. Aquella nit, gitada a frec del seu muscle, la jove dona va pensar en els formosos fills que teixiria per augmentar encara més la pròpia felicitat. I va ser feliç, durant algun temps. Però si l’home havia pensat en fills, després els va oblidar. Perquè, descobert el poder del teler, ja no va pensar en res més que no fossen totes les coses que aquest li podria donar. -Una casa millor és necessària –li va dir a la dona. I semblava just, ara que eren dos. Va exigir que escollís les més belles llanes color de maó, fils verds per als marcs, i pressa perquè la casa fos. Però enllestida la casa, no li va parèixer suficient. - Per què tenir casa, si podem tenir palau? –va preguntar. - Sense voler resposta, immediatament va ordenar que fos de pedra amb acabaments d’argent Dies i dies, setmanes i mesos va treballar la jove dona teixint sostres i portes, i patis i escales, i sales i pous. La neu queia fora, i ella no tenia temps de cridar el sol. La nit arribava, i ella no tenia temps per acabar el dia. Teixia i entristia, mentre sense parar colpejaven les pues acompanyant el ritme de la llançadora. Al final el palau va ser enllestit. I entre tantes cambres el marit va triar per a ella i el seu teler, la més alta cambra de la més alta torre. -És perquè ningú no sàpiga de la catifa –va dir. 2

I abans de tancar la porta amb clau, va advertir: - Falten les cavallerisses. I no oblides els cavalls! Sense descans teixia la dona els capricis del marit, omplint el palau de luxes, els cofres de monedes, les sales de criats. Teixir era tot el que feia. Teixir era tot el que volia fer. I teixint, ella mateixa va dur el temps en què la seua tristor li va semblar més gran que no el palau amb tot de tresors. I per primera vegada va pensar com de bo fos estar sola de nou. Tan sols va esperar el capvespre. Es va alçar mentre el marit dormia somniant noves exigències. I descalça per no fer soroll, va pujar la llarga escala de la torre, va seure al teler. Aquesta vegada no li va caldre escollir cap fil. Va fermar la llançadora al contrari i, impulsant-la veloç d’un costat a un altre, va començar a desfer el seu teixit. Va desteixir els cavalls, els carruatges, les cavallerisses, els jardins. Després va desteixir els criats i el palau i totes les meravelles que contenia. I novament es va veure a sa casa menuda i va somriure al jardí enllà de la finestra. La nit acabava quan el marit, estranyant-se del llit dur, va despertar i espantat va mirar al seu voltant. No va tenir temps d’alçar-se. Ella ja desfeia el dibuix fosc de les sabates, i ell va veure els seus peus desapareixent, esfumant-se les cames. Ràpidament, el no-res li va pujar pel cos, li va prendre el pit ben traçat, el barret de ploma. Aleshores, com si sentís l’arribada del sol, la jove dona va escollir un fil clar. I va anar passant-lo a espai entre els fils, delicat traç de llum, que el matí va repetir en la línia de l’horitzó.

Trad. L. Santacruz 3