Ferrol

FERROL Van mancar 17 hores I No podia resistir-ho, i cinc minuts abans de les onze es sentia convulsionada, i un dolor indefinit recorria el seu cos, sabia que passés el que passés ell marxaria quan el rellotge de paret que estava situat davant de l’entrada del petit bar, escampara el seu so, assenyalant la hora en punt. Feia estona que l’observaba de reüll, des de dintre de la cuina; es bellugava nerviós i la seva pell al contrallum, semblava engrasada amb una suor freda. Era el moment que Jon utilitzava, per pensar l’excusa, com cada dilluns i cada dijous. Representaven una comèdia sense públic, ja que a aquelles hores , les taules i la barra restaven desertes.. A vegades havia passat que un client inesperat trencava la intensitat del moment, i aleshores Jon feia servir una frase pràcticament inintel·ligible, per sortir ràpidament del local. Però aquell dia s’intuïa la tensió entre ells dos, i cap persona estava disposada a traspassar el llindar de la porta, per assaborir un cafè exprès. Jon que n’era conscient del moment, no podia oblidar el que havia significat Maria per a ell, quan va arribar a la ciutat , sense diners per muntar el bar i amb un passat entre reixes. Quan les busques del rellotge senyalaven les onze, ell es va dirigir a la porta i amb un to el més asèptic possible va dir: - Maria haig d’anar un moment a la gestoria, suposo que trigaré una hora. Evidentment els dos n’eren conscients del que significava anar a la gestoria. Era en aquests moments, quan a ella li venien els records de la seva primera olor, la seva pell tenia el gust de menjar podrit, una pudor la inundava cada vegada que l’havia d’acariciar; encara portava enganxat al seu cos, l’olor dels menjars del penal, dels pixums d’uns lavabos mal netejats. I tot, i així l’estimava, com mai havia estimat un home, inclòs el seu difunt marit. La seva cara, la seva veu, una imatge suposadament impostada d’home desvalgut; l’havien convençuda, que ella el necesitava. Havia passat molts anys abatuda en el dolor de la pèrdua del seu home, i la seva filla Carmiña s’anava fent gran, i cada vegada menys comprendría que un home estrany vingués a substituir el seu pare. Ara, després d’uns primers anys de felicitat amarga, ella havia de consentir que l’home que s’havia mesclat amb les fibres del seu propi cos, busqués desesperadament dues vegades per setmana la carn d’una prostituta.

Que es pensava, l’imbècil ? que no s’adonava de quina era la veritat de les seves freqüents sortides ?. Vès-t’en a la merda, pensava entre els fums del plat del dia. Jon va sortir amb grans passes, amb una pressa no gens dissimulada per trobar-se amb Laura; encara que dintre seu, no podia deixar de pensar en el mal que li estava fent a Maria, una bona dona; però que seria incapaç de comprendre la seva obsessió per visitar aquella dona dues vegades per setmana. Ni que cada trobada tingués un elevat cost, que amb prou feines podia assumir la caixa del bar. És maleïa a si mateix, però també reconeixia que no podia fer res per apartar a Laura de la seva ment. Li resultava estrany anar a casa seva a mig matí, tenia la sensació d’estar envaïnt un espai aliè. Els vells, com sempre asseguts davant de la porta d’entrada, semblaven esperar el pas de la puta, per recordar velles històries d’amors de joventut i de nits de borratxera, dormint al recer dels arbres del parc; i mentres, les dones carretejant els cistells de la compra, en un carrussel domèstic. Aparcat en una cantonada del mateix carrer, es trobava el cotxe de l’home que la prostituïa; del qual només aconseguia veure pel retrovisor, la boca i un bigoti canòs. A un senyal del xulo, Laura baixava del vehicle i es dirigia a la casa de Jon. El prostituïdor no coneixia la veritable relació que unia a Laura i el seu client II Durant el cap de setmana que seguia a les trobades amb Laura, un dels plaers més grans de Jon, era conduir cap al tard, per la carretera buida de vehicles que vorejava la costa. Com sempre una cinta de música country sonava pels altaveus. Jon conduïa absort, absent, tot i que no perdia la concentració necessària per anar perfilant cuidadosament les corves que anava trobant i que semblaven introduïr-se dins els seu ulls. Per moments creia, que no existia res, més enllà del motor del seu cotxe servint d’acompayament a la veu profunda de la cantat enllaunada. Febrer encara era un mes fred, i les juntes del seu antic cotxe no eren el suficientment hermètiques, com per impedir el pas del vent gelat. A mesura, que el camí anava desapareixent de la seva vista per la invasió de la obscuritat, els primers llums indicaven la solitària presència del fantasmagòric càmpig, enmig del no res i davant de l’oceà. Com cada dissabte a la tarda abandonava la ciutat i buscava refugi en una caravana de tercera o quarta mà, que havia comprat en el mateix indret. Una parella alemanya, resistents del 68, havien trobat en aquest paratge el

seu idíl·lic paradís i s’encarregaven del negoci. Durant tot l’any el tenien obert, encara que la majoria dels mesos, ells mateixos eren els seus únics clients. Però a Jon, que solia ser l’únic habitant del cap de setmana en els mesos més freds, ja li estava bé. Només arribar, baixava una maleta de mà i quatre provisions per aguantar fins diumenge a la tarda, que era quan retornava. Dins de la caravana, la baixa temperatura s’apoderava de tots els racons de la casa de llauna i ferro. Una gruixuda manta que li cobria les espatlles, li servia de companyera durant tota la nit. Aleshores, amb uns moviments repetits setmana rera setmana, remenava entre els cassettes i després d’haver trïat un, l’introduïa en el forat de l’aparell, i quan aquest ja l’havia digerit, sonava una balada que el transportava a una vesprada d’estiu de fa molts anys. Sempre el mateix somni, sempre els mateixos records, i així, acaronant suaument el buit davant seu, reconstruïa, aquella nit, la nit que va aconseguir fer-li més suportable els anys de la presó. Recordava que anaven ell i el seu amic, pujant per la carretera de la urbanització, era un vespre càlid del mes de juny, la revetlla de Sant Joan. Els fanals no il·luminaven més enllà dels insectes, que sorpresos pel punt lumínic, iniciaven una desesperada dansa de vida i mort. Els hi va costar trobar l’adreça del xalet, ja que tots semblaven idèntics en la penombra de la nit. Per sort, la lluna en tot el seu esplendor servia en la distància com un déu conductor, com un estel que guia dues ànimes desitjoses de trobar altres cossos joves com els seus. La música posada a un volum excessiu va acabar d’indicar-los que havien trobat el lloc buscat. Després de saludar a uns i altres, van integrar-se a la pista de ball, que es situava en el jardí de la casa. Jon va seure un moment per descansar i va ser aleshores quan va veure uns ulls inmensos que el miraven de forma clandestina. Ell, no va poder apartar l’esguard i la va veure de cos sencer. Era alta, amb una melena negra que li arribava fins la cintura. I sobretot destacaven les seves mans, llargues i nerviudes que semblaven confondre’s amb la màgia del jardí; per un moment va imaginar-se com seria el primer contacte amb aquells palmells, sentint la pressió dels dits entrecreuats amb els seus propis. En aquell instant, algú va demanar que era l’hora de ballar els lents. Instintivament, Jon es va aixecar de la cadira i com impulsat per un ressort es va dirigir directe a la noia. - Balles ? - Sí, va ser la resposta seca d’ella. Ell la va abraçar i va notar com els seus cabells li cobrien el seu avantbraç. Va pressionar el seu cos i ella no va fer en cap moment el gest de retirar-se.

Al contrari, va buscar la manera d’acoblar-se entre els braços d’ell. Jon sentia l’olor del seu cap, i un parfum l’envaïa, com una fragància suau, lleugera, que en qualsevol moment, podia embolcallar-lo a ell mateix; submergit com estava, sentit les vibracions una a una del seu cos. No van parlar en tota la estona. Després de diverses cançons, les seves mans suaven i relliscaven entre la roba. Semblava que havien nascut en aquella posició; Jon va recorre el coll de Laura amb petons curts i volàtils, fins trobar el final del camí en els llavis carnosos. I va ser aleshores, quan el món, les veus i fins i tot els seus cossos semblaven desaparèixer, mentres les seves boques fruïen d’un encís inesgotable. Una espècie d’electricitat recorria les seves venes i muscles, quan el pinxadiscos, va canviar el ritme de les cançons, i no van tenir més remei que separar-se. Abans d’acomiadar-se d’ella li va dir a cau d’orella que cada dia III Carmiña s’ho va pensar diverses vegades abans d’empènyer la porta del bar, els seus muscles rígids denotaven la ràbia interior. Va inspirar una bocanada d’aire i amb pas ferm entrà al local. Uns quants vells jugaven com cada tarda la seva partida incabable, això va fer que s’aturés en sec i que per un segon pensés en recular. En moments com aquest, tenia por de la feblesa de caràcter que havia heretat de la seva mare, a l’igual que el color dels ulls. Però recordà el que l’havia portada a aquest lloc, en aquella hora vespertina. I passant per davant del rellotge de paret es dirigí a la barra. Jon estava amb el cap abaixat, rentant les tasses blanques on es servia el vi. Tot i ser jove, ella comprenia el que estava succeïnt i no volia acceptar aquesta situació. De mica en mica la seva mare s’havia submergit en una depressió estranya, que aconseguia disimular mentres es trobava en horari laboral, però que reneixia com l’au Fènix, cada nit amb una força i una voràgine que s’emportava tot el que es trobava al voltant. Carmiña estava esgotada de sentir com la seva mare plorava llàgrimes seques i silencioses, amagada sota la complicitat d’uns llençols immaculats. No acabava de comprendre quina força tenia Jon, que sempre aconseguia que la seva mare tornés amb ell, amb l’ànima agenollada davant d’aquell home, que només l’havia utilitzada, com a element de seguretat econòmica. Realment ho desconeixien tot, d’aquell vagabund que una tarda d’octubre de fa tres anys va aparèixer súbitament en les seves vides.

IV Roque era l’unic enllaç amb la seva vida a la presó. V La festa va acabar cap a quarts de cinc de la matinada, i a aquelles hores una lleugera brisa marina pujava des de la costa. Tots els participants del guateque recollien els seus jerseis i jaquetes. L’albada portava una imatge d’un contrallum vermellós que trencava la noció del concepte de bellesa. I en aquest ambient dominat per la frescor i per la intensa llum que s’esmicolava pels forats dels sentiments; Jon va ajudar a Laura a posar-se la seva jaqueta d’un vellut fràgil. Les seves mans es van recolzar suament en les espatlles d’ella, i era, com si no hagués acariciat el seu cos fins aquell precís moment. Ella ho va notar i la pressió dels dits li va fer girar lleument l’esquena. Es sentia presonera, lligada al desconegut que l’havia fet ballar totes les danses de la nit. Amb la sensació de son insertada en els ulls lleganyosos la gent s’anava acomiadant i quedaven pel dia següent, en el ben entès que el que restava de dia, es reservava a romandre dormitant, revivint les sensacions de la revetlla. Ell vencent la seva timidesa, es decidí a agafar-li les mans i la portà cap a un racó ple de flors que es barallaven per destacar del pom arrelat a la terra. A Jon li era difícil aguantar aquella mirada intensa d’ella, però tot i així la frase sortí d’una batzegada: “Vols que ens veiem a la taberna d’en Mikel demà a les cinc ?” Laura dubtà uns instants i mullà amb la llengua els seus llavis, fins que un sí rodó, donà voltes sobre ell, era la resposta desitjada.

Perill de les confidències, enamorament, incapaç de discernir amic / amant Dibuixar paisatges comuns de la memòria: llocs, música, llibres... Escriure als lavabos Laura és l’amor de la meva vida Viatge a Londres amb el company És milor un amic Desengany i espera sol·litud Retrobament i vida en comú Cullereta cafè

VI A les cinc, la tarda era coberta de grisor i plugim i s’obria a multitud d’expectatives en els caps dels treballadors sidero-metal·lúrgics de la vora de la ria, que enyoraven un passeig tranquil pels nombrosos parcs de la ciutat i en canvi es veien obligats a suportar la calor infernal de les fundicions. Es respirava en l’ambient el xiuxeig de les confidències. La taberna d’en Mikel es trobava en un creuament de carrers estrets al recer de l’activitat del port fluvial. Era impossible perdre’s per aquells carrerons, ja que el passejant novell no recercava res, sinò nomès conèixer aquella part del barri antic i al mateix temps retrobar-se amb uns minuts de llibertat, vagabundejant erràticament sense un nord determinat; i el que havia nascut al bell mig estava impregnat d’una intensa olor de ferro i peix, de mar i acer, que el predeterminava a viure en aquella part de la gran urbe. Sense cap concessió , el naixement marcava quasi hora per hora el destí d’aquelles persones. Jon s’esperava des de feia un quart, abans del moment previst de la trobada, en la porta de la taberna. Impacient, nerviós passejava blanquinejant les desgastades pedres. No havia vist a Laura a plena llum del dia, i això l’intranquilitzava. El record de la nit abans encara el mantenia en un núvol d’olors, colors i sensacions; podia amb les seves mans recòrrer de memòria cada plec del seu vestit. La mida del seu cap que ell havia amotllat a la mida de la seva mà, prenia vida i volum, el somriure i la veu, tot s’entremesclava i formava una barreja que s’esdevenia impossible de desxifrar pausadament. De sobte un cop lleuger a l’espatlla, el va fer sentir que la seva funció de vigía havia esdevingut en va, que s’havia vist sorprès en el darrer moment. Ell es va girar i allò que veiè el paralitzà, uns ulls grossos i negres, amb un esguard que semblava foradar una part de la seva ànima terrenal. Un hola imperceptible va sortir de la boca de Jon, i Laura agradablement complaguda per la sorpresa exclamà: - Què, passem ? Jon va saludar a l’amo, en Mikel i aquest amb un gest ràpid li indicà que la taula del racó estava lliure, i cap allà es dirigiren. La llum tènue del local juntament amb la mala ventilació i l’ubicació de les dues persones en la zona més obscura de la taberna, creaven un oasi, on les paraules, podien acaronar els sentits. Mikel s’apropà a curta distància i els hi preguntà que volien beure, ells van contestar quasi sense assabentar-se del que estaven dient. Després es produí un silenci tens, ja que cap dels dos volia assumir la responsabilitat d’iniciar la conversa. El dits de Jon aferrats a un cendrer

, el feien giravoltar incansablement, com si tota la estructura gramatical que posseïa s’hagués esborrat amb la bufera d’un dimoni entremaliat. Va ser Laura qui parlà en primer lloc: - Va estar bé la festa d’ahir, no ? - Si – afirmà Jon- però trobo que se’n va fer curt. Quan acabà no tenia son, i tenia ganes de continuar. Ell no podia apartar la mirada d’ella, tenia certa por que s’adonés que estava intensament pendent de qualsevol gest dels seus músculs, de com la seva boca articulava suaument cada paraula. Cadascú va explicar com havien arribat a assabentar-se de l’organització de la revetlla, com, a travès dels respectius amics i amigues van aconseguir una invitació per anar a aquest guateque, que no corresponia als respectius entorns socials. De mica en mica semblava que es teixia una teranyina fantasmagórica entre ells dos, la situació s’anava destensant, dels nervis inicials s’estava passant a una fluïdesa tranquila on en Jon i la Laura es sentien còmodes, sentint les frases i els pensaments de l’altre. Inconscientment buscaren les arrels pròpies, ella anava desvetllant el seu origen com a filla única d’una família d’immigrants del sud, dels seus primers pasos escolars, les primeres amistats i la feina en una empresa de cartonatge, que l’iniciava en el món laboral; i com no podia ser d’una altra forma, la primera vegada que els seus llavis van conèixer la carnositat d’uns altres llavis. ( escriure dibuixar amb aigua, nit d’acampada política, amor d’una francesa que mor) En la seva ment apareixia com a primer record el moviment pendular d’un tren sorollós i antic, carregat amb persones que iniciaven una moderna peregrinació cap a la terra promesa. L’olor de les oliveres impregnava cada vagó d’aquella màquina fosca, en contrast amb el paisatge que es vislumbrava des de la finestra, amb un verd que guanyava en intensitat, segons s’ apropava al punt de destí. Jon es sentia embolcallat en la parula càlida de Laura, introduïnt-se en cada porus de la seva pell. Fins aquell moment, mai havia tingut la sensació haver trobat una persona tant sincera i oberta, que parlés de si mateixa amb total honestedat. Amb curts monosïl·labs i assentiments amb el cap, ell anava seguint la conversa intentant guardar en la memòria cada so que Laura emetia. Les hores passaren sense que cap d’ells dos tingués prou consciència. Va ser Laura que amb una ullada ràpida al rellotge veié l’hora i llençà una lleugera exclamació. Havia d’anar a dormir d’hora , ja que començava a treballar en el torn de matí, a les sis. Van sortir de la taberna d’en Mikel i Jon li proposà d’acompayar-la pasejant fins a casa seva.

En el moment de l’acomiadament només van tocar-se lleument els dits, i quedaren per l’endemà al passeig marítim, per fer un volt per la platja. El que no podia imaginar-se Laura era que aquell matí Jon l’esperaria per estar amb ella una estona, abans d’agafar l’autobús que l’havia de portar a la zona industrial de la ciutat. Al travessar la porta de ferro de l’edifici, Laura sentí una certa aprehensió al veure una ombra recolzada en la cantonada; era la figura d’un jove amb una cigarreta entre els llavis, com únic element d’escalfor per combatre el fred d’aquella hora intempestiva. Ella exclamà sorpresa que si estava boig, amb un somriure d’aprovació, per venir a buscar-la. Li satisfeia reconèixer aquella cara. Jon buscà entre la foscor, breument trencada per una fanal, la mà de Laura i s’encaminaren cap a la parada del autobús. Laura li demanà de còrrer una mica, ja que aquella nit s’havia despertat una mica justa de temps i tenia por d’arribar tard. La cua de gent que s’esperava estava formada per entre quinze o vint persones, preferentment homes i un grupet de quatre dones de mitjana edat que portaven una bata blava amb el nom de l’empresa de neteja. Van poder seure junts en el moment que el primer raig de llum es filtrava pel vidre tacat de pluja que sempre obsequiava aquella zona del país. Jon retenia la mà de Laura que es trobava freda, ella no la retirava, sinò que consentia la dolça pressió que ell exercia i les carícies que realitzava sobre el dit i l’anell. Amb excuses com que s’havia desvetllat, perquè havia pres un cafè abans d’anar a dormir, o que les classes a la Universitat no començaven fins a les nou, Jon justificava la seva acció de voler-la acompanyar. Tot i que dins seu, sentia l’ofegament que produeix l’enamorament amb una inusitada força, malgrat que nomès feia dos dies que la coneixia. El silenci entre ells dos venia auspiciat, per la cada vegada més insistent pressió humana dins l’habitacle rodant, que impossibilitava un acte mínim de comunicació. Tras un recorregut no gaire llarg, el viatge entre aquells carrers que conduïen a la zona de polígons industrials, arribava al seu final. Laura li advertí que en la propera parada ella havia de baixar. Jon la veiè allunyar-se pel carreró, juntament amb d’altres persones que anaven en la mateixa direcció; al mateix temps que l’autobús reprenia la seva ronda en direcció al dens trànsit del centre de la ciutat. Ell dibuixava en l’aire un contorn eteri, intentant trobar la forma de la seva absència . Amb la mirada perduda i el cap baix arribà a la parada d’enllaç per continuar fins la Universitat. Les hores lentes de les classes eren assenyalades pel vell rellotge de paret de marca alemanya situat en un forat al costat de la porta.

(Passeig per la platja, ella porta un jersei posat en forma de xai i els braços creuats. Excursió a la muntanya i trobada amb un cèrvol, retenir mirada per dos minuts. Trobada en l’estació de tren i magadalena en un forn. Ambient càlid)