Edgar I Berenice

EDGAR I BERENICE

Eugeni Guillem Darné

Y EDGAR I BERENICE Z Eugeni Guillem Darné

La Berenice Munxar arribà sense alè al cap del carrer: aquella casa li feia posar els pèls de punta. De fet, ara que ho pensava bé, si li fessin descriure-la no podria. Feia molts anys que hi passava pel davant, però encara que li anés la vida podria recordar la forma de la mansió o els colors dels marcs de les finestres; ni tant sols podria recordar el tipus d’enfiladisses que es cargolaven xemeneia amunt, entapissant el sostre. Els amos de la casa, els Usher, havien mort anys enrere quan, per motius misteriosos i encara no esclarits — sopars de duro, segons el pare de la Berenice— la casa, literalment, caigué i s’esfondrà sobre ella mateixa. La Berenice, deixant enrere aquells pensaments juntament amb la casa Usher, decidí tallar camí amb pas decidit per la zona pantanosa. Fou aleshores quan escoltà miolar el gat; entretancà els ulls intentant trobar aquella maleïda bèstia negra que la jutjava amb el seu únic ull brillant sempre que passava per la zona. No fou fàcil, però finalment, enfilat a dalt de tot del bedoll que ella mateixa escalava quan jugaven a fet i amagar amb la seva germana petita Ligeia, el localitzà, brillant com un diamant enmig d’una muntanya de carbó. Ligeia sempre deia que aquell gat estava maleït, que una vegada la seva veïna, la

-1-

EDGAR I BERENICE

Eugeni Guillem Darné

senyora Wilson, li havia explicat la terrible història d’aquell gat: l’havien trobat emparedat en una casa en obres, més mort que viu i amb només un ull. Els obrers l’alimentaren durant la temporada que els portà acabar les reformes de la casa i, un bon dia, quan anaren a donar-li la paga, aquest havia desaparegut. Ara campa al seu aire pels pantans, movent-se amb cautela lluny de l’home, caçant i alimentant-se d’ocellets i granotes. La Berenice, sense afluixar la marxa, escollí un parell de còdols del camí. Apuntà el felí i, quan estava a punt de llançar el primer projectil amb una precisió només digna d’un Munxar (el seu avi, William, va ser un respectat tirador amb arc), el gat emeté un xiulet i saltà, desapareixent entre la negror dels pantans. Aleshores, a la llunyania, li va semblar veure una llampada, com si una petita descàrrega elèctrica hagués caigut prop de la llacuna de cristall; la nit, però, era clara i cap núvol enteranyinava el cel. Mirà el rellotge que li havia regalat el seu avi el dia del seu catorzè aniversari: encara disposava d’uns vint minuts de marge abans que la seva mare, l’Eleonora, comencés a preocupar-se i a fer enviar tot el veïnat en recerca seva, imaginant-se-la segrestada o mutilada o accidentada, o qualsevol cosa pitjor. La llacuna de cristall era a uns cinc-cents metres al sud, i se separava força del camí. En aquella zona tant sols hi vivien un parell de famílies que es dedicaven al carbó i, encara que era plena de arenes movedisses, la Berenice se les coneixia tan bé com la palma de la seva mà; amb sa seva germana Ligeia les havien recorregut de dalt a baix milers de cops, jugant a fet i amagar o buscant trossos del negre i brillant grafit amb el que es dedicaven després, d’amagatotis, a pintar les façanes de les cases. Amb cautela, saltant gràcilment per sobre de pedres i troncs la Berenice veié a l’est la cabana dels Pym, el fill dels qual, l’Arthur Gordon, que en paraules de la Ligeia era un autèntic sòmines, un cafre i un mal educat, però que per les mirades que es creuaven els dies de mercat, la Berenice sospitava que a la seva germana aquell noi, apart de revoltar-la d’una forma exagerada, despertava en ella algun sentiment igual de passional, però més de

-2-

EDGAR I BERENICE

Eugeni Guillem Darné

caràcter del tipus amorós; i així li ho recordava sempre que podia, fent-li deixar anar una sistemàtica negativa juntament a un no menys sistemàtic enrojolament de les seves blanques galtes. Així doncs, amb un últim salt es plantà als peus de la llacuna de cristall, que en els dies de lluna plena brillava com un mirall brunyit gràcies als milers i milers de petits fragments de grafit i d’antracita que descansaven en el seu fons. A un parell o tres de metres de la poc profunda platja que es formava en aquella vora, i que en els calorosos dies d’estiu ella i la seva germana feien passar les hores, remullant-se, nedant i fent rebotar els negres còdols de grafit per sobre de les seves tranquil·les aigües, la Berenice detectà una ombra immòbil a l’aigua; titubejant, ja que a vegades algun gran silur s’atrevia a aventurar-se en aigües someres, es tragué les sandàlies i, primer un i després l’altre, introduí els peus dins de les tèbies aigües de finals de juliol de la llacuna de cristall. Amb els genolls ja fregant-li la superfície de l’aigua, la Berenice mirà enrere: el petit poble d’Awendaw es distingia en la llunyania. Un cranc blau se li posà sobre un dels peus, però no s’espantà: ja hi estava acostumada; apartà suaument el peu per no fer mal al cranc i s’aproximà lentament a la figura que es balancejava a mercè de les imperceptibles onades de la llacuna. Quan hi era ja quasi a tocar s’adonà que es tractava del cos d’un home. Sense pestanyejar gens ni mica el girà de panxa enlaire i el començà a arrossegar cap a la vora. Traient forces d’on va poder, l’aconseguí tombar fora l’aigua sobre la fosca sorra. Li prengué el pols: encara que dèbil, el cor d’aquell home encara bategava. Tal com havia après en els llibres de medicina del seu avi, intentà reanimar-lo. Aixecant-li lleugerament la barbeta i tapant-li el nas, aproximà la boca a la del home i li insuflà aire directament als pulmons. Pocs segons després l’home s’incorporà obrint molt els ulls i vomità, entre estossecs, una considerable quantitat d’aigua. Quan l’home, finalment, deixà de tossir s’adonà de la presència de la Berenice, que també respirava amb dificultat degut a l’esforç. Com que l’home no es decidia, la Berenice es presentà:

-3-

EDGAR I BERENICE

Eugeni Guillem Darné

—Hola, em dic Berenice, Berenice Munxar... ¿et trobes bé? L’home es passa la mà pel cap, on s’hi veia un bony considerable, i mirà pels volts amb els ulls mig clucs. —¿On sóc? —preguntà l’home (en realitat un noi de no gaire més de vint anys, però que n’aparentava molt més dels que realment tenia), fixant-se en les llums del poble que brillaven lluny—. ¿Quin és aquell poble? —Awendaw —respongué la Berenice. —Awendaw... —repetí el noi i li donà la mà—: Sóc l’Edgar, encantat de coneixe’t, ¿Berenice has dit?, curiós nom. Suposo que ara et dec la vida; llàstima que jo no sigui un faraó egipci. La Berenice no sapigué què contestar, així que li agafà la mà i l’encaixà. —Escolta Berenice, ¿Awendaw queda molt lluny de l’Illa de Sullivan? ¿Coneixes el lloc? —¿Vens d’allí? ¿De l’Illa de Sullivan? Sí, la conec. Em sembla. —¿Et sembla? —Mmm. Em sembla que és a uns quinze quilòmetres cap el sud-oest. En direcció a Charleston. Ho sé perquè una vegada vaig acompanyar a l’avi amb el carro a visitar a un malalt i varem passar-hi molt a prop. Estava vermell. —¿Vermell? ¿Qui? —Ah, el malat. Estava molt vermell; havia agafat una mena de pesta, i vam haver de quedar-nos-hi tot un mes. Tancats a l’hospital, en quarantena. Va ser divertit: als hospitals hi ha molt temps per jugar i explicar històries. —M’ho imagino... —respongué l’Edgar. —Encara que, a partir d’aleshores, el pare no em deixà acompanyar a l’avi mai més... —La Berenice mirà l’aigua i arrugà el front—. ¿Com has arribat fins aquí?

-4-

EDGAR I BERENICE

Eugeni Guillem Darné

—Suposo que vaig beure massa. I suposo que un tal Reynolds hi ha tingut alguna cosa a veure a l’assumpte... —¿Un amic teu? —preguntà la Berenice, encara amb el front arronsat. —Més o menys... Estigueren uns minuts en silenci: l’Edgar massejant-se el nyanyo mentre escrutava l’obscuritat i la Berenice jugant amb el rellotge del seu avi, sabent-se ja castigada de per vida; uns minuts més no canviarien aquella realitat i, a més, no tots els dies salvava d’ofegar-se un home a la llacuna de cristall. La seva germana es moriria d’enveja quan li ho expliqués. —No pots dir-li a ningú que m’has trobat —deixà anar de cop l’Edgar, tal com si li hagués llegit la ment. —Però... —No pots dir-li a ningú que m’has trobat —repetí—; ni a la teva família ni a ningú. La meva vida depèn d’això, ¿d’acord, Berenice? —D’acord... —Perfecte. ¿Hi algun lloc per aquí on pugui fer nit? —¿Que no sigui al poble, oi? L’Edgar negà amb el cap. —Mmm... ¡Espera, ja ho tinc! A quinze minuts d’aquí hi ha la cabana dels Legrand. Van morir tots a la mina de carbó; bé, tots menys el fill menor, en William, que va anar a viure a Charleston. —Perfecte, doncs. ¿Pots acompanyar-m’hi, Berenice? La Berenice assentí enèrgicament i li indicà que la seguís, imitant-la, saltant per sobre de les roques i dels troncs, si no volia temptar la sort i ofegar-se altra vegada. Arribaren a la cabana dels Legrand en dotze minuts (un rècord segons la Berenice) i, pesar de com n’estava de bruta i de desgavellada, l’Edgar li ho agraí.

-5-

EDGAR I BERENICE

Eugeni Guillem Darné

—He de marxar —anuncià la Berenice—. Segur que ma mare ha convocat ja a tota la guàrdia nacional en busca del meu cos sense vida... L’Edgar rigué, i mentre la Berenice s’allunyava en direcció a Awendaw, aquesta li llençà: —Fins demà, Edgar, ¡vindré a portar-te menjar! —Poe. —¿Com? —¡Poe, em dic Edgar Poe! —!Encantada d’haver-te salvat la vida Edgar Poe! —cridà, i desaparegué entre la negror dels pantans. A l’endemà, la Berenice —castigada de per vida per la seva mare, que ja comptava amb tretze cabells blancs més al cap— despistà com pogué a la seva germana Ligeia mentre endreçaven l’habitació i es dirigí cap a la cabana dels Legrand amb un farcell ple de menjar que havia robar de la despensa. En vint minuts es plantà davant del casot. L’Edgar no era per enlloc: ni a dins ni a fora de la cabana; pels volts no s’hi veia ni una ànima. —¿Edgar? Sóc jo, la Berenice... He portat menjar... I una navalla d’afaitar del meu pare... De sobte, li semblà sentir un soroll a l’altre banda de la tanca que separava la minúscula propietat dels Legrand de la resta dels pantans. Ràpidament, es dirigí cap a la font de soroll, que resultà ser el mateix Edgar Poe roncant com una granota; una ampolla de whisky barat descansava al costat del cos adormit del noi. La Berenice se li acostà i el sacsejà, suaument primer, amb una mica més de vigor després. Finalment, l’home obrí els ulls. —Ah, ets tu, princesa egípcia... —Es portà les mans al front i emeté un renec tot mirant la botella buida; estirà un braç, l’agafa pel coll i la llençà lluny, on explotà en mil bocins que brillaren al sol del matí.

-6-

EDGAR I BERENICE

Eugeni Guillem Darné

—He portat menjar. I una navalla d’afaitar. Edgar Poe contemplà la noia durant una bona estona. —Ja em vas salvar la vida ahir. T’ho adverteixo: no podré tornar-te el favor. ¿Ah, i per cert, no hauries de ser al col·legi, ara? —Avui és dissabte... I, a més, estic de vacances. —¿Dissabte? ¿Quin dia? —Vint-i-vuit... de juliol —respongué la Berenice, cada cop més convençuda que el senyor Poe no estava gaire bé del cap. Edgar Poe s’aixecà, agafà el farcell de les mans de la Berenice i es dirigí cap a l’interior de la cabana. Allà es rentà i s’afaità mentre la Berenice, des de fora i a instàncies de l’home, li explicava tot el que sabia dels Legrand. —Una família prou extravagant; sobretot per tractar-se de carboners —deia en Poe, ja fora de la cabana, posant-se tònic a la cara—. Això és ple de llibres: Walter Scott, Austen, Shakespeare, Plató, Homer... ¡Déu ni do! Mira què trobat entre les pàgines d’un tractat d’Hipòcrates. La Berenice estirà el braç i agafà entre els dits el groguenc tros de paper que en Poe li atansava. Era curulla d’estranys símbols, disposats més o menys així: 53‡‡†305))6*;4826)4‡.)4‡);806*;48†8¶60))85;1‡(;:‡*8†83(88)5*†;46(;88*96*?;8)*‡(;4 85);5*†2:*‡(;4956*2(5*4)8¶8*;4069285);)6†8)4‡‡;1(‡9;48081;8:8‡1;48†85;4)485†528 806*81(‡9;48;(88;4(‡?34;48)4‡;161;:188;‡?;

La Berenice arrugà el front. Aquell galimaties li recordava vagament els seus odiats exercicis de matemàtiques. Li tornà l’atrotinat tros de pergamí a Poe, que l’estudià amb deteniment durant una bona estona. Ella l’observà amb una barreja de recel i sorpresa. ¡Aquell home era el tipus més estrany que mai havia conegut! —Escolta, Berenice, coneixes un lloc que anomenin l’hostal del bisbe?

-7-

EDGAR I BERENICE

Eugeni Guillem Darné

—¿Això ho ha llegit del paper? —preguntà fascinada la Berenice. —Sí i no. Això —deia en Poe assenyalant els atapeïts signes al pergamí—, és un criptograma. —¿Crip... tograma? —repetí amb dificultat la Berenice. —Efectivament, un criptograma que amaga un missatge; i qui amaga un missatge és perquè vol mantenir-ho en secret. Afortunadament, aquest és dels fàcils: de fet, és un criptograma força matusser. —¿Hostal del bisbe? No em sona gens. A Awendaw només hi ha un hostal, i el regenta la senyora Dupin. —¿I el seient del dimoni? ¿Et sona de res? —inquirí en Poe. La Berenice es rascà la barbeta, pensativa. De sobte, però, el cruixir d’una branca l’espantà, fent-la girar tot de cop i volta. —Vaja, noi —digué tranquil·lament en Poe—, ja pensava que no apareixeries mai. Au va, surt, ahir et vaig veure rondar pels volts de la casa... Lentament, el caparró d’un xicot aparegué entre mig dels arbusts. —¿Arthur? —exclamà la Berenice. —Vine aquí, noi —digué en Poe movent la mà, indicant-li que s’apropés—. ¿Et sonen de res l’hostal del bisbe? ¿O el seient del dimoni? Dubtant, l’Arthur Gordon Pym s’acosta fins on eren en Poe i la Berenice. —¿Que m’has seguit, Arthur? —preguntà la Berenice, aparentment molt molesta per l’intromissió. L’Arthur es limità a abaixar la mirada. —Tranquil·la, reina egípcia —la calmà en Poe—, segur que l’Arthur ens serà de gran ajut, ¿oi, Arthur? —Bessop— digué l’Arthur molt fluixet. —¿Bessop? ¡És clar, Bishop... ! —exclamà en Poe—. ¿Hotel Bessop?

-8-

EDGAR I BERENICE

Eugeni Guillem Darné

—No, Castell de Bessop; però no és un castell, és una roca —aclarí l’Arthur amb un to de veu més audible —. És a l’Illa de Sullivan. —¿A l’Illa de Sullivan, dius? —repetí en Poe, certament contrariat per la revelació—. Que curiós... En fi, hauré de córrer el risc. Edgar Poe s’aixecà, els mirà de fit a fit una bona estona amb un semblant seriós fins que un mig somriure aparegué a la seva cara, i deixà anar: —¿Us ve de gust anar a buscar un tresor, nois?

L’endemà, ben d’hora al matí, els tres, carregats amb tot el que en Poe els havia manat que aconseguissin: un mapa, una brúixola, un llargavistes, una plomada, un parell de pales i quelcom de menjar i aigua, emprengueren el camí cap a l’Illa de Sullivan. A pesar del desconcert i desconfiança inicial que provocà en la Berenice la pegunta d’en Poe, finalment va haver de reconèixer que amb aquell estrany, les seves vacances havien fet un gir d’allò més excitant; encara que era molt conscient que els tresors només existien als contes, el fet de poder emprendre una aventura com aquella ja valia prou la pena arriscar-se: sa mare no podia ampliar la cadena perpètua a la que ja l’havia condemnada. Hores més tard, amb el sol del migdia caient a plom sobre els seus clatells, ja havien travessat bona part del camí que els separava de l’Illa de Sullivan i Poe els explicava coses respecte al fragment de pergamí amb els signes estranys: segons semblava, aquell tros de paper pertanyia a una fulla d’un tractat d’Hipòcrates, el pare de la medicina, i que havia pertangut a en William Kidd; la llegenda deia que, al final dels seus dies, el Capità Kidd havia amagat el botí saquejat al llarg de la seva vida de pirata en algun recòndit indret de les costes de Carolina del Sud. Les següents hores foren la Berenice i l’Arthur qui explicaren històries a en Poe. Del poble i de les seves respectives famílies; li explicaren la maledicció del gat negre, la

-9-

EDGAR I BERENICE

Eugeni Guillem Darné

caiguda de la casa Usher, els contes que relatava la senyora Dupin sobre goril·les assassins i misterioses cartes robades. En Poe se’ls escoltà completament atent i embaladit. —¿Què li fa por de l’Illa de Sullivan, senyor Poe? —preguntà de cop la Berenice. En Poe titubejà uns segons. Parà per tal de comprovar la direcció amb la brúixola, anotà unes marques al mapa i, mentre enfocava un punt amb el llargavistes, contestà: —Fa uns mesos em vaig allistar a l’exèrcit; em destinaren aquí, a l’Illa de Sullivan, a Fort Moultrie. Continuaren caminant uns minuts en silenci, fins que l’Arthur el trencà: —¿Ha desertat, senyor Poe? La Berenice el fulminà amb la mirada. —Més o menys —fou tota la resposta d’en Poe—. Més o menys. Un moment... ¡Allí està! Edgar Poe assenyalà un conjunt de pujols d’entre els quals en destacava un de més elevat. —Segons les indicacions del comandant Arthur Gordon Pym, aquí el tenim — declarà en Poe donant-li copets a l’esquena del noi—: el Castell del Bisbe. ¡Au va, som-hi! Caminaren durant un parell d’hores més, parant uns minuts per descansar i fer un mos, fins que arribaren al cim del pujol. En Poe, proveït dels seus instruments, estigué uns minuts manipulant el sextant i la brúixola i fent càlculs; finalment, agafant el llargavistes i escrutant detingudament les proximitats de la roca, s’apropà fins al límit del penya-segat, s’ajupí i desaparegué davant la sorpresa dels dos nois. —¿Que us fan por les alçades? —La veu d’en Poe els arribà des d’algun punt ocult dins la roca. Amb compte, els joves s’aproparen a l’espadat i miraren avall; descobriren a en Poe assegut en un sortint de la roca, contemplant la vall que es trobava als seus peus. Al fons, s’hi veia l’oceà.

- 10 -

EDGAR I BERENICE

Eugeni Guillem Darné

—¿Ara enteneu perquè l’anomenen el Seient del Dimoni, oi? —rigué sorneguerament en Poe—. Un moment... ¡Allí! El tuliper i... la calavera. La Berenice i l’Arthur creuaren les mirades amb sorpresa i expectació. —Mireu, mireu... —els apressà en Poe, fent que s’asseguessin al seu costat en el Seient del Dimoni. La Berenice, tot intentant evitar mirar l’abisme que obria la boca sota els seus peus, agafà el llargavistes; en Poe li indicà cap a on havia de mirar. Primer, només veié la copa d’un arbre; enfocant una bona estona, finalment, la lent desvelà una taca blanquinosa: una calavera instal·lada sobre una gruixuda branca li somreia amb sorna a través de l’espès fullatge de l’arbre. Dues hores més tard, coincidint amb l’ocàs, arribaren als peus d’un majestuós tuliper de Virgínia. —Ràpid, la plomada —demanà en Poe—. ¿Qui dels dos vol pujar? ¿Arthur? Els dos nois creuaren un parell de mirades furtives. —Vaja, us heu oblidat de la plomada... —En Poe es posà a buscar pels voltant alguna cosa que els servís com a substitut. Finalment, els seus ulls es posaren sobre el coll de la Berenice. —¡Que oportú, reina egípcia: un scarabeus realment preciós! La Berenice es tocà el penjoll que penjava del seu coll bru; un escarabat d’or que li regalà el seu oncle Roger a la tornada d’un dels seus nombrosos viatges per Egipte. —Arthur, treu-te la camisa —ordenà en Poe—. Au, va, no és moment de ser vergonyós: necessitem un cordill suficientment llarg... Mitja hora més tard, a la llum d’un parell d’espelmes, havien confeccionat uns quinze metres de cordill amb la camisa de l’Arthur; en feren un cabdell i, en una de les puntes, hi lligaren l’escarabat d’or de la Berenice. —¿Preparat? —preguntà en Poe a l’Arthur. Sense contestar, i amb suma agilitat, el noi grimpà arbre amunt fins desaparèixer entre el fullatge; minuts més tard, l’escoltaren cridar des de les alçades:

- 11 -

EDGAR I BERENICE

Eugeni Guillem Darné

—¡És aquí! ¡La calavera! —Perfecte —mussità en Poe fent uns copets a l’espatlla de la Berenice, molt intrigada per el que vindria a continuació. En Poe mirà enlaire i després cap a algun punt a la seva esquena. Tornà a mirar enlaire i cridà: —¡Arthur! ¡Ara has de passar l’escarabat per l’ull dret de la calavera i deixa que vagi lliscant cap a nosaltres! ¡Arthur, el dret! L’Arthur no contestà, però al cap de pocs segons un reflex daurat aparegué per entre la negror de la copa del tuliper, descendint ràpidament cap al terra. Quan l’escarabat es posà sobre l’herba, en Poe, carregant ja amb una pala, es disposà a caminar comptant en veu alta cada passa fins que, aturant-se en sec, clavà una estaca al terra; traçà una circumferència d’un metre al voltant de la marca i, acte seguit, es disposà a cavar. —¡Arthur! —cridà la Berenice—. ¡Ja pots baixar! Un parell de minuts més tard, el noi ja cavava enèrgicament el terra al costat d’en Poe. —Vaja, vaja... —digué de sobte una veu per entre l’obscura vegetació. Els dos joves es giraren de cop; en Poe tardà un parell de segons més en fer-ho—. ¿Qui tenim aquí? Però si és el Poeta; el senyor Poe el Poeta en persona. Un home, alt i corpulent i amb un enorme nas que li conferia l’aspecte d’un corb gegantí, els apuntava amb un revòlver entre la dansant penombra de la llum de les espelmes. —Reynolds... —murmurejà en Poe. —Et vaig dir que et mataria Poe —digué amb ràbia el tal Reynolds—. Pensava que amb allò de l’altre dia n’hi hauria hagut prou, però ja veig que no; veig que no fou suficient. ¿No em presentes els teus joves amics, Poe? —Deixa’ls marxar, Reynolds, només són un parell de marrecs.

- 12 -

EDGAR I BERENICE

Eugeni Guillem Darné

La Berenice el fulminà amb la mirada, però en Poe ni s’hi immutà. —No, no —negà en Reynolds—. Et vaig avisar que t’ho faria pagar ben car... Robar-me la meva Annabel... Però tranquil, Poe. Mai més. Mai més... —Ella no t’estima, Reynolds —digué tranquil·lament en Poe i, de cop, semblà que un llamp els hagués colpit: la clariana s’il·luminà i un tro els ensordí; la Berenice, mig encegada, veié la cara de dolor d’en Poe caient al forat que es trobava cavant. —¡Vaja! —rigué en Reynolds—, ¡si veig que ja heu començat a cavar la vostra tomba! Ara, digueu-me què dimoni estàveu buscant... En Reynolds apuntà el revòlver cap a la Berenice. —D’acord —claudicà en Poe amb una ganyota de dolor, mirant la sang que li tacava la màniga de la camisa—. Aquí sota hi ha un tresor... El tresor del Capità Kidd, el pirata. En Reynolds esclatà a riure. —¡Aquesta sí que és bona, el tresor del Capità Kidd! —se’n mofà l’home—. ¡M’hi jugo el que vulgueu que si cavem prou avall, al final també hi trobarem El Dorado! En Reynolds es rascà la barbeta mentre el seu riure afluixà fins que morí. —¡Què dimonis! Tinc permís fins a les vuit del matí... —Deixà d’apuntar la Berenice i encanonà el revòlver cap a l’Arthur—. Au, noi, sembles fort. ¡A cavar s’ha dit! L’Arthur prengué la pala i continuà traient terra del forat, que ja tenia una profunditat considerable. En Reynolds, mentrestant, contemplava l’escena amb un cigarret als llavis, expulsant fum a través del seu gran bec de corb que era el seu nas. Un parell d’hores després, esgotat, l’Arthur demanà permís per descansar una mica i poder beure aigua. En Reynolds, condescendent, hi accedí. Apuntà la Berenice, indicant-li que suplís el seu company. Aquesta prengué la pala i es disposava a efectuar la primera palada quan, simulant apartar una mala herba del forat, agafà una pedra de la mida d’un ou i amb la precisió característica dels Munxar, la disparà certerament a la cara d’en Reynolds.

- 13 -

EDGAR I BERENICE

Eugeni Guillem Darné

L’impacte agafà completament per sorpresa a l’home que, tambalejant, es portà la mà al gros nas del que en començà a brollar un bon toll de sang; entre un parell de estossegades, escopí pel cap baix mitja dotzena de dents a terra. Com si el temps s’hagués alentit, en Reynolds aixecà lentament el revòlver tot apuntant la Berenice; anticipant-se al moviment, però, com un ressort ben engreixat, l’Arthur li saltà al damunt tot precipitant la pala sobre el braç de l’home, trencant-lo amb un sorollós catacrac. Amb en Reynolds fora de combat, estirat a terra sense sentit, en Poe s’aixecà i sortí del forat com pogué, i digué: —Arthur, has de tornar a dalt de l’arbre i deixar caure l’escarabat per l’ull esquerre. —I picant-li l’ull, repetí—: Per l’esquerre. —¡L’has sentit! —exclamà amb sorpresa l’Arthur—; has sentit en Reynolds entre la malesa, ¿oi?, igual que a mi... —Efectivament, estimat amic Arthur Gordon Pym —contestà en Poe amb una expressió que era mig somriure i mitja ganyota de dolor—. Au, som-hi: hem de trobar un tresor, encara. Repetiren el ritual: feren descendir l’escarabat amb el cordill fins a terra, s’apartaren unes quantes passes del tuliper, clavaren l’estaca, traçaren el cercle i, finalment, tornaren a posar-se a cavar, aquest cop a uns deu metres de l’altre forat, en el qual reposava el cos d’en Reynolds. —¿Qui és l’Annabel? —preguntà la Berenice. Sense deixar de cavar, amb cara de dolor i tristesa, en Poe es mirà la Berenice. —Annabel, Annabel Lee, viu en un regne al costat del mar... La pala tocà un objecte enterrat amb un impacte sord; els tres creuaren mirades, expectants, sense acabar-s’ho de creure. En Poe, a pesar del rictus permanent que li provocava la ferida, aconseguí esbossar quasi un somriure.

- 14 -

EDGAR I BERENICE

Eugeni Guillem Darné

Apartant els últims terrossos quedà al descobert un cofre de dimensions considerables. En Poe estirà els dos passadors que obrien la tapa, aguantant la respiració. A la claror de les espelmes, l’espectacle de colors i llums els deixà sense alè: diamants grossos com ous de guatlla dormien des de feia dècades amb maragdes, robins, anells i mànecs d’espasa d’or massís, així com òpals, zèfirs i ametistes. Quan foren conscients després de diversos minuts de dolços somnis que mai serien capaços de transportar tal quantitat de pedres precioses i or, al final, decidiren agafar només una petita porció del tresor. —Ningú es mereix tanta riquesa. Ni tant sols la Reina —digué melancòlicament en Poe, contemplant una daga amb una empunyadura deliciosament encastada de joies. —Per fi... per fi estem d’acord en... en alguna cosa... En Reynolds subjectava el revòlver amb la mà esquerra. Parlava amb dificultat gràcies a la seva desdentegada i desencaixada mandíbula. Els ulls, injectats en sang, li brillaren al veure el cofre obert. Desvià la mirada del botí del Capità Kidd i disparà un tret. L’Arthur caigué de genolls a terra, mort a l’acte; els ulls oberts, la mirada perduda. La Berenice cridà mentre corria en direcció a l’home que, com si d’una mosca es tractés, l’apartà d’una revolada amb un fort cop de culata del revòlver. El petit cos de la Berenice quedà estès a terra, desmanegat. —Princesa egípcia... —murmurà en Poe, completament impotent davant d’aquella situació que ell mateix havia provocat. Es mirà de fit a fit en Reynolds—. No t’atreveixis a... —¿A què, Poe? —En Reynolds escopí una gleva de sang juntament amb un parell de queixals damunt la Berenice—. Em fas fàstic, Poe, ets un covard. —No la toquis... —Això t’ho hauries haver de pensat abans de robar-me l’Annabel... Mai més, Poe, mai més... S’acostà a la Berenice i, amb un parell de cosses, la tirà al fons del primer forat.

- 15 -

EDGAR I BERENICE

Eugeni Guillem Darné

—Molt bé, Poe. ¿Què et sembla? Ara el tornarem a tapar, ¿d’acord?. No volem que ningú hi caigui i s’hi faci mal, ¿oi? Rigué amb la boca ben oberta, amb la sang escolant-se-li per entremig de la geniva desdentegada, caient-li barbeta avall, mentre amb el peu anava abocant terra a l’interior del forat on, inconscient, la Berenice anava quedant-s’hi colgada. De cop, però, el riure s’aturà. Una brillantor havia creuat la clariana com una papallona mortal. En Reynolds es mirà incrèdul el pit, d’on hi rajava un broll de sang d’entre l’obertura que havia deixat la daga que se li havia clavat al pit. No pogué deixar d’admirar la gran feina d’orfebreria que s’hi havia realitzat. Caigué a plom a terra quasi sense soroll, el pes amortit per la flonja herba de la clariana. En Poe es llançà a terra i reptà fins al forat, on apartà tota la terra que fou capaç fins que el cos de la Berenice quedà al descobert. L’estirà a l’exterior i intentà reanimar-la mentre li deia: —Ets immortal, princesa egípcia, ets immortal... En Poe plorà per primera i última vegada a la seva vida. Hores més tard, ja clarejava, enterrà els cossos de l’Arthur i la Berenice junts, un al costat de l’altre, les seves mans cloent l’escarabat d’or. Omplí el cos d’en Reynolds de pedres i l’arrossegà fins a una bassa, on se submergí ràpidament. Finalment, s’aproximà al cofre i el tancà; passà les tanques i el cobrí de nou de terra, deixant que aquell tresor tornés a descansar juntament amb la silenciosa terra que l’havia acompanyat durant les últimes dècades, aliè al món, en el lloc que li corresponia, en la foscor i protegit eternament per una reina egípcia, lluny de la cobdiciosa mirada de l’home. —Mai més... —pronuncià lentament en Poe mentre s’allunyava de la clariana—. Mai més...

- 16 -

EDGAR I BERENICE

Eugeni Guillem Darné

Tres dies després, el balener Grampus salparia del port de Charleston amb un polissó que, més tard, quan l’enxampessin en alta mar i li preguntessin pel seu nom, aquest contestaria: —Sóc Arthur Gordon Pym, de Nantucket...

- 17 -